Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Amics de la CUP no us precipiteu

M’ha sorprès la vostra proposta d’enderrocar la catedral de Barcelona per dedicar l’espai a serveis d’utilitat pública. Estic al vostre costat ideològicament en una gran part de la vostra filosofia política i social però la història l’ha fet la humanitat i entenc que a vosaltres no us plagui, tampoc a mi. Com també entenc que estigueu en  desacord amb actuacions de l’Esglèsia católica, com ja també hi estic en algunes. Amics penso que us preciteu i us deixeu emportar més per la passió que no pas pel cervell. Sé que intel·lectualment esteu molt preparats però en la temàtica religiosa em fa pensar que actueu un bon xic portats per la moda. Així m’ho sembla i com em caieu bé us ho dic i en podem parlar quan volgueu. Possiblement el que ara us diré us sorprendrà. L’evangeli és més d’esquerres, que no pas de dretes. Les acusacions més fortes per part de Jesucrist se les emporta el capital. I així ho ha remarcat el Papa Francesc. És una observació que senyala nous camins. Penso honestament que us heu deixat portar per la passió d’impressionar i demostrar que no teniu por a les idees. Empapeu-vos de les idees de l’evangeli sobre els pobres i porteu-les a la pràctica. Els errors que hagi comès l’Esglèsia s’han d’esborrar de la història però no destruint la institució. Per què la CUP s’equivoqui en alguna decissió no significa que hagi de desaparèixer. Us ho dic amb el cor a la mà. Sigueu valents i discutiu amb el bisbe i les autoritats religioses com enfocar la política dels pobres i segur que en sortireu satisfets. Recordeu els fets de la història de casa nostra. L’esglèsia fou el mur contra el que s’estevallà la dictadura. Foren capellans i, ho sabeu, els grans opositors del Franquisme i un d’ells, un amic meu, el porteu en els vostres programes, en Lluis M. Xirinacs. Ell era escolapi i jo també i els dos ens vàrem secularitzar. Però ni ell, ni jo vàrem apostatar de l’evangeli encara que no estiguèssim d’acord amb moviments i actuacions de l’Esglèsia. La catedral no l’endorrocareu, però enderrocareu una altra catedral, la del diner que fa mal a l’esglèsia,  a la religió i a la societat. No tingueu por de dialogar amb capellans i bisbes. La paraula és el camí per fer triomfar la vostra política social d’esquerres, que també és la de l’evangeli. La meva filosofia de la història em diu que si la política i la religió no caminen juntes mai hi haurà pau al món. Vosaltres sou política per donar menjar a la gent. És doctrina evangèlica de la religió. No és necessari que us declareu practicants de la religió, però encara que sigueu ateus o agnòstics, el diàleg és el camí de les solucions. Amb el vostre diàleg heu d’aconseguir que el pobres entrin alegres a visitar les obres d’art de la catedral de Barcelona. És la catedral que heu de construir, la vida digna dels ciutadans i enderroqueu la catedral de la indignitat. Endavant CUP.

Article 155 de la Constitució i el referèndum del 1 O.

Article 155.
1.-“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis imposen, o actuava de forma que atempta greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma, i en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluita del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions per tal de protegir l’interès general esmentat.
2.-Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrá donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”
Aquest és l’article base del NO del Sr. Rajoy contra el referèndum de Catalunya. Però humilment li aconsellaria reflexionès si aquest article està en contradicció amb la competència exclusiva 23 de l’article 149: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referéndum”.
De sortida el NO és anticonstitucional perquè va en contra de l’esmentada competència. Per altra banda els ciutadans que demanen el referèndum són sobirans i com a tals poden actuar. L’obligació del Govern Constitucionalment constituit té l’obligació d’escoltar la ciutadania que necessàriament no ha de ser la formada per tots els espanyols sinò pels ciutadans de la comunitat afectada, que constitucionalment són els que tenen dret en els problemes que els afecten en base a la jurisprudència de la Constitució. I aquestes normes el Govern no les ha complert, més aviat les ha menys-preuat amb un “no puc i no vull”.


Amb la Constiutució a la mà, Espanya té dret a impedir a un poble de la península ibérica  recobrar els drets que li foren arrabassats per les armes l’any 1714 i novament per la guerra civil espanyola del 1936? En ambdues conteses s’actuà per la força de les armes contra la voluntat del poble català. Durant els tres cents de submissió, Catalunya ha demostrat sempre la seva voluntat de recuperar els seus drets negats, ja sigui pel poder de les armes, ja sigui per l’absolutisme d’unes lleis que s’autoanomenen democràtiques però actúen autoritàriament. Sortosament Catalunya sempre ha estat present al món culturalment i econòmicament amb actuacions que han estat cobejades manta vegades pels pobles d’Europa. I Espanya no n’és una excepció perquè s’autoarroga els èxits catalans sense l’educació d’anomenar el poble català. Aconsello la lectura del llibre “ELS CATALANS A GINEBRA, la reivindicació de Catalunya al món”. El llibre el formen un conjunt d’articles de Francesc Maspons i Anglasell amb una introducció molt interessant sobre la vida i obra del Sr. Maspons.
Esportivament, per exemple, la primera oferta per formar part del Comitè Olímpic Internacional es va fer a la Federació Atlètica de Barcelona. Catalunya va internacionalitzar el nom de Picasso. Gaudí és l’arquitecte català més famós mundialment. Pau Casals, defensa Catalunya  davant les autoritats mundials. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 encara avui dia són enyorats i imitats. Espanya  es vanta dels que l’interessa i oblida els que li fan nosa. Però malgrat la voluntat de ningunejar-la, Catalunya és present al món i cada dia més. I als nostres dies la seva presència és tan clara i positiva que la política espanyola no té arguments, nomès amenaces, que freguen la il·legalitat internacional si no la contradiuen i ignoren. La història dels pobles i la seva identitat demostren la licitud i legalitat de les seves accions per recuperar els drets que injustament li foren arrabassats. I la voluntat dels pobles és sobirana i llei. Catalunya té tot el dret de ser independent dintre o fora d’Europa. Defensar els propis drets no es un atemptat contra ningú i la força de l’article 155 es basa en la majoria absoluta del PP en el Senat. Una majoria que no representa tot el poble espanyol i que a Catalunya és una minoria significativa davant la majoria dels partits catalans independentistes. La voluntat dels pobles, malgrat estar sotmesos, és llei i Catalunya la compleix i la complirà. Un consell. Una mica més d’humilitat en el PP i que escolti el món en relació al que pensa sobre Catalunya, no alló que el PP vol que pensi.

dimarts, 4 de juliol de 2017

La meva llibertat ningú me l’ha pot pendre

En l’exercici diari de la meva llibertat perquè esdevinguin les meves accions verdaderes manifestacions de llibertat no és pot separar de la meva identitat la condició de ser català. Actúo com actúo per què sóc català. I aquesta qualitat forma part de la meva integritat vital i històrica. Sortosament el sentit català és solidari i l’amistat és un dels seus valors en un ordre social just i creïble. Ningú em pot prohibir parlar català, només el meu concepte de les relacions humanes m’aconsellarà dirigir-me a qui em parla en una altra llengua que jo domini, o l’indret on em trobi sigui d’una altra parla, castellà o francés, per exemple. El respecte a les minories linguístiques va despertar a l’Europa dels anys vint del segle passat un moviment de simpatia que convidava als estats a respectar-les perquè són tresors de la humanitat. Francesc Maspons i Anglasell acaba el seu article publicat l’any 1926 en la  Revista del Centre de Lectura de Reus, ELS DRETS DE CIUTADANIA I LA SOCIETAT DE NACIONS, amb aquestes paraules:”Sembla que estigui arribant l’hora en què l’esperit pairal és cridat a presidir les directius dels pobles: i per aixó, no en dubteu, en aquesta Europa que s’atansa, Catalunya s’hi trobarà bé.” Noranta anys desprès d’aquestes paraules, que lluny s’hi troba Catalunya per culpa de l’estat espanyol que li barra el pas. Qué diria avui el Sr. Maspons? Defensor dels drets de les minories ens ha donat una lliçó de dignitat envers la persona, que per a ell, en l’assoliment de la seva integritat, hi jugava un protagonisme molt important, la religió, també a Catalunya. La feblesa d’aquesta condició contribuia a minvar la convicció de la identitat humana. Dissortadament l’esperit de la política actual espanyola és contrari al reconeixement de les minories, reconeixement massa feble també a Europa que els anys vint del segle passat donava una altra imatge. A l’estat espanyol és dogma, gairebé de fe, que la llei  és la raó de ser de la democràcia. La mare de la democràcia és la voluntat popular i aquesta voluntat s’ha donat unes lleis per salvaguardar la democràcia. Quan l’aplicació de la llei sobrepassa el sentit democràtic, el poble no està obligat a obeïr-la perquè no compleix els seus objectius. Una llei per mor del seu orígen mai será intocable i sempre será efímera i millorable. I l’aplicació de la Constitució espanyola no em garanteix, ni em defensa els drets de la meva identitat de ser català arreu. Ni el DNI m’ho garanteix encara que es redacti en català per què em fa súbdit espanyol i la policia, incomplint la Constitució, em pot dir hable-me en espanyol i si m’hi resisteixo, m’enmanillen. A Espanya les minories linguístiques, digui el que digui la Constitució, no són respectades. I no ho són per una raó molt senzilla. Espanya no vol ser plurilingüista com és la seva realitat. Castellà, Català, Basc, Galleg, Aranès, Castúo, Fala, Bable, Silbo amb moltes modalitats com el lleonès,l’aragonés, l’andalús, el valencià, el mallorquí i la relació continúa. I totes aquestes formes s’integren en identitats d’acord amb la seva geografia. I per aixemplar més la universalitat linguïstica, gràcies a la facilitat de relacionar-se o per buscar un indret per viure millor, només a Catalunya en l’actualitat, si no estic mal informat, s’hi parlen unes dues centes modalitats linguïstiques. Em pregunto: com respecta la política espanyola el dret identitari de cada persona? Obligant-la a castellanizar-se. El respecte a les persones és un dret i en el respecte a la seva identitat s’inclou el respecte a la seva llengüa. Personalment no em sento respectat. 

dissabte, 1 de juliol de 2017

Sr. Rajoy, li sona? No puc i no vull.

L’article 149 que parla de les competències de l’estat en la competència 32 a. diu: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Una consulta no ha de ser sempre un tema fidel a la constitució. Precisament les consultes són per aixó, per decidir sobre temes conflictius. I aquesta competència li soluciona la probhlemàtica de l’article 155. Una proposta de llibertat no és cap atac a la Constitució i molt més quan el tema a que Vos us referiu no hi ha cap dubte que fou una imposició de l’exèrcit, com ho rubrica l’ocupació del Congrès pel Tinent Coronel Tejero. El no puc, Sr. Rajoy està en la  línea del militar conspirador. Per a més doctrina constitucional, la primera competència de l’article 149 exposa: “La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. Els catalans se senten exclosos d’aquesta competència per la política del govern de l’estat, principalment pel del PP, perquè el seu NO va contra la llibertat d’expressió i contra la manipulació de la mateixa. El seu No nega la llibertat d’expressar la voluntat dels catalans i la manipula amb incompliments que són una evidència davant els fets contraris a l’idioma que intenteu aniquilar malgrat que la Constitució diu que les llengües de les autonomies són una riquesa cultural i seran objecte d’un tractament digne. Per altra banda l’article 148.2 declara: “Havent transcorregut cinc anys, i mitjançant la reforma dels estatuts, les comunitats autònomes podran ampliar successivament les seves competències dins el marc establert per l’article 142. Catalunya va redactar un nou estatut que fou aprovat pels catalans i superà els tràmits reglamentaris. I uns anys més tard, el PP presenta recurs al Tribunal Constitucional que retalla i se li dóna vigència al retallat, quan la Constitució diu clarament que si un estatut és retocat l’autonomia que l’havia votat ha de tornar a votar la nova redacció. I aquesta norma constitucional ni el Govern, ni el Tribunal la van complir i es donà per bona la retallada o la passada pel ribot com afirma grollerament el diputat socialista Sr.Guerra. Amb tots aquests antecedents basats en la Constitució, quin valor hi té l’article 155 per vetar una consulta popular sobre el dret a decidir, sigui o no la independència? La Constitució no prohibeix un referèndum per a la independència, alló que el prohibeix Sr. Rajoy és la por de perdre. Els catalans, la majoria tenim tot el dret d’un referèndum pel sí i la contraoferta no ha estat endavant, però l’estat farà campanya pel no. Hi té no només el dret, sinò el deure. Però la democràcia es basa en el debat entre drets i deures i els catalans amb majoria defensem els drets que estem segurs ens pertoquen. Però aquest referèndum només el poden votar els ciutadans de l’autonomia catalana com es despren de la jurisprudència constitucional.