Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 20 d’agost de 2017

“NO TINC POR”

La història sempre té respostes que dissortadament semblen impossibles i contradictòries. No són missatges de fonts exraordinàries sinò veus que parlen en l’anonimat i des de la humilitat. Missatges que a primer cop d’ull són un contrasentit però a l’hora de l’anàlisi esdevenen una solució intel·ligent. I sovint són clams produits per calamitats criminals. Barcelona i Cambrils havien patit un atemptat terrorista. La Plaça de Catalunya, de Barcelona, responia a l’atac amb uns minuts de silenci. I tres paraules ressonen entre els milers de persones, “no tinc por”. En el cor de la capital d’una nació que vol ser lliure, plena de ciutadans dels cinc continents, que també han patit els atacs del terror, un missatge al món, global, amb l’idioma d’un poible, petit i lliure de pensament i amb volunhtat solidària. Parem-hi esment amb atenció, amb aquest crit, Catalunya, esdevè la veu global de la humanitat. Era necessària una circumstància criminal per trametre un missatge d’esperança i llibertat? La intel·ligència humana segurament dirà que no, però la història i la natura han dit que sí. I ha succeït? I el problema no és baladí, és molt profund, fruit de l’enfrontament de dues ideologies i amb un rere fons religiós. Sembla impossible, però els terroristes pensaven que feien un bé a la humanitat. I la majoria de la humanitat, els acusa de criminals. Sabem llegir el curs de la història? Perdoneu-me, però aquesta experiència esgarrifosa i criminal d’una guerra de vint-i-quatre hores, Espanya la va patir amb una guerra injusta, amb un manifest religiós que l’avalava, i causà un milió de morts. I setanta anys i escreig, encara ressona dissortadament. La veu de no tinc por va trigar més de mig segle a ressonar. A Barcelona, menys de vint-i-quatre hores. La societat ha pres conseciència de com camina el món. Però alló que em fa pensar és el ressó mundial d’una veu que no era la de nomès els catalans, sinò la veu de persones de tot el món i de totes les ideologies polítiques i religioses que afirmaven que el dret a la vida és el dret bàsic de la llibertat. Convertir la mort en un acte criminal es pervertir el programa de la natura en relació amb l’existència. El Déu dels catòlics, dels cristians, dels protestants, dels jueus, dels musulmans, de les religions asiàtiques, africanes i oceàniques no és un Déu de morts sinò de vius. És una prevaricació contra les lleis de la naturalesa que autoritats polítiques i religioses instrumentalitzin la mort per assolir els seus objectius. A la Plaça de Catalunya hi havia cristians, jueus, musulmans, protestants, ateus i agnòstics, que fent seu el crit català “no tinc por” defensaven la vida i el dret de la llibertat de totes les persones. Les persones no són enemigues, les idees creen enemistats. Sembla inversemblant que un fet, que les armes derrotaren, hagi enviat un missatge de pau. Fa pensar que amb més de vint segles d’història la humanitat no sàpiga viure en llibertat i que a ple segle XXI necessiti actes terroristes per despertar. I en aquest despertar de Barcelona s’hi descobreix una advertència profunda, l’aportació que les individualitats i les petites col·lectivitats lliures, són  configuradores, també, de la convivència mundial global en pau. “NO TINC POR” la veu de la gent de tot el món proclamada en un petit país.

dissabte, 19 d’agost de 2017

LES LLIÇONS DE LA NATURA I DE LA HISTÒRIA DESCONCERTEN

Els dos atemptats terroristes patits per Catalunya en un mateix dia han situat la petita nació en la centralitat del segle XXI. Una centralitat guanyada a pols pels ciutadans, els petits i gran comerços del dia a dia, la seva policia i el seu govern. El procès de l’acte criminal, amb dolor, és veritat, ha enlairat el nivell humà, ciutadà, religiós, cultural, policial i polític de Catalunya, malgrat les trabes que rep des de la política centralista i del govern de l’estat. Les circumstàncies feien obligada la presència del Govern i del Rei a Barcelona, una presència que no va suposar cap avenç en les relacions envers Catalunya, malgrat la gran lliçó que aquesta donà al món. La gran concentració de la Plaça de Catalunya, amb la col·laboració dels turistes internacionals, que també han estat víctimes del terror, esdevinguè la gran lliçó d’un poble, més aviat maltractat, que donant la mà als visitants d’arreu, ha fet sentir la seva veu, que és un missatge universal d’esperança amb un clam ferm, potent i solidari, “no tinc por”. Era la veu de Catalunya amb l’agermanament de ciutadans dels cinc continents. Presidint aquesta manifestació el Rei, el President del Govern d’Espanya i alguns ministres amb un posat, perdoneu l’expressió “de pomes agres” que contrastava amb la serenitat i ben estar del President de la Generalitat. La Generalitat i la policia catalana, Els Mossos, les institucions menys valorades pel govern de Madrid, han situat, una altra vegada, Catalunya al món i també Espanya. Davant les paraules d’un polític que coneix bé l’ofici, com el President de la Generalitat, Carles Puigdamunt, aplaudit per una revista nord-americana, posant-lo com exemple davant la crítica del President Trumb, al President Espanyol no se li acut res més que parlar d’unitat, òbviament de la seva, no de la que es vivía en aquells moments. Trobo una falta der respecte institucional parlar d’unitat, obertament tendenciosa, quan pel que sembla no va tenir cap paraula amable pels Mossos i la seva feina, quan ells foren els artífexs de la victòria contra el terror. Parlar d’unitat davant d’un cos de policia que ha menysvalorat amb un tracte diferent davant l’ertzaina, perquè el govern basc va votar a favor de la seva investidura i el català, no, és d’una pobresa democràtica alarmant. És una demostració més del concepte d’unitat democràtica que s’afegeix a l’altra unitat que retalla articles dels estatuts catalans que figuren en els d’altres autonomies, com l’andalusa per exemple. Sr. Rajoy, a Catalunya s’ha de parlar de la verdadera unitat, d’aquella que respectant les diferències aporta lo bo i millor de la seva política al món. I l’exemple del Govern d’Espanya no va donar a Barcelona la imatge que una  democràcia es mereix. Sr. Rajoy, els Jocs Olímpics van posar Barcelona i Catalunya en la centralitat mundial i el criminal atemptat patit li ha tornat a posar i no amb la col·laboració del Govern de l’Estat que alló que fa es desprestigiar el desig de Catalunya de ser independent. Les seves paraules d’unitat pronunciades a Barcelona no van tenir l’efecte que es pretenia, tot el contrari, van fer més creïble al món el dret de ser independent. La independència no vol dir exclosió i apartamenmt, tot el contrari, vol dir aportar el bo i millor de cada estat a la germanor universal, a la globalitat tant de moda i tant maltractada. Els Mossos van demostrar al món la seva extraordinària vàlua amb eficàcia davant els ulls de milers d’estrangers que en foren testimonis. La gran lliçó de l’atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, és unitat, sí, però respectant les diferències. Catalunya ho és, ho demostrà i també palesà que té tot el dret d’esdevenir un estat independent formant part d’Europa. Aquesta és una altra vegada la gran lliçó de la història, tacada pel xivataço de policies espanyols als hidhaistes avisant-los que els Mossos els hi seguien els passos. Un altre exemple de la unitat que el Govern d’Espanya defensa. I els Mossos en la seva feina van acceptar i demanar col·laboració a la policia espanyola i a la guardia civil, la unitat entesa com cal.. Aquest és el concepte d’unitat que Catalunya defensa.

divendres, 18 d’agost de 2017

Lluitem contra el terror, no contra les persones

Va morir crucificat i perdonant. La base de la seva doctrina social era i és l’amor, i l’amor és més gran quan s’estima als enemics. Aquesta doctrina és una utopia per a una gran majoria, massa majoria, dels polítics dels nostres dies que confíen el poder en les armes i el resultat els dos atemptats comesos per EI contra Catalunya, a Barcelona i Cambrils. Òbviament que la resposta policial era urgent i necessària assolint bons resultats però les paraules del President de la Generalitat de Catalunya des de la base democràtica feien intuir el missatge evangèlic. És veritat que les mostres de solidaritat a Catalunhya són molt expressives, arribades d’entitats i persones, que des de la diferència, donen preferència a l’humanisme, que contrasten amb twiters que pel seu contingut d’odi a Catalunya denuncien un esperit terrorista que va de la mà amb els hidaistes. Dissortadament fa massa segles que la història ha girat l’esquena al missatge de la naturalesa. És incomprensible que una convivència universal, no ho ha estat mai i encara no és preveu amb milions d’anys d’història el seu futur. Però el missatge existeix i la gent humil i senzilla ho vol. Exemple clar és el dels treballadors de l’empresa EULEN que han descombocat la vaga per poder ajudar les vístimes de l’atac terrorista. El govern n’hauria de prendre nota. I no nomès els treballadors de l’aeroport sinò la ciutadania tota ha ofert la seva col·laboració, com els taxistes de Barcelona que oferiren gratuitament els seus serveis. El govern hauria d’escoltar aquestes veus i actuar políticament amb més intel·ligència i humanisme. Tinc entès que el seu comportament amb el treball exemplar derl Mossos d’Esquadra no ha  estat a l’alçada de les circumstàncies. Un treball exemplar que ha possat la policia de Catalunya al nivell de les millors policies del món. I no critico la col·laboració de la policia espanyola, que en paraules del President de la Generalitat, ha estat excel·lent. El President català, com ratifica la premsa internacional, ha estat a un gran nivell polític valorat per la premsa americana que marcava l’exel·lència del català davant la migradesa del nord-americà. El ressó internacional de l’atac terrorista a Barcelona i Cambrils ha reconegut la vàlua política del President de la Generalitat i amb la del president la importància de Catalunya en el marc internacional. Hi ha una dita llatina que diu “non sunt facienda mala ut evenient bona” (no s’ha d’obrar el mal par aconseguir el be) però la història és sàvia i sap girar el mitjó d’aquell que vol fer mal i per les raons que siguin, s’assoleix un bé. Catalunya ha estat castigada amb morts i ferits com volien els terroristes, però davant el món ha esdevingut un paradigma de com cal treballar per arribar a la convivència en pau que totes les persones de bé desitgen. En relació als polítics espanyols contraris a la independència de Catalunya, seria bo que analitzèssim com ha treballat Catalunya i com seria d’important la seva companyia histórica en qualitat d’igualtat política. Catalunya, independent, aliada d’Espanya per ser mes present al món. Hi ha una dita castellana que diu “no hay mal que por bien no venga”. Siguem coherents amb la història, aprenem la lliçó i acceptem viure cordialment. Els fets ens ho aconsellen. És molt trist que milions d’anys d’història de la humanitat ens hagin portat a la difícil convivència del segle XXI.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Daniel Turp, el referèndum és un dret internacional

El procès de la història de la humanitat camina, encara que lentament, cap a una convivència en la que el respecte a les persones sigui la centralitat de les legislacions. Veus com la del professor de la Universitat Internacional de Mont-real, Sr. Daniel Turp quan afirma en una entrevista al Punt Avui, “som davant l’emergència d’un dret democràtic” ho expressen amb prou claretat. Veus espanyoles paral·leles al professor canadenc també parlen clar a Espanya, com el galleg Suso del Toro i el madrileny Cotorelo. N’hi ha més, n’estic convençut. Quina explicació tenen les paraules del portaveu del PP al Congrès, Rafael Hernando quan afirma “per raons de pràctica temporal i jurídica, en aquests moments, l’article 155 no arreglaria el problema”. Penso que aquestes raons les expliquen prou bé les paraules finals de l’entrevista del professor Turp, quan diu:”Crec que hi haurà fortes simpaties cap a Catalunya, per què ho ha fet tot bé en termes democràtics”. En el marc de la meva minsa coneixença en el món de la política penso que quan el President del Govern expressa que a partir del dia 2 d’octubre s’han d’obrir negociacions està preocupat, malgrat ho dissimuli amb la seva força de la llei, que davant el món no podrá impedir el dret dels catalans a manifestar-se i ho corrabora l’exministre Gargallo quan parla de la necessitat de fer ofertes a Catalunya. La incidència dels ciutadans en l’orientació política del futur cada dia assoleix més empenta i més força i és precisament l’exemple de Catalunya en aquest procès la torxa que aporta nova llum, com si el joc de la història, que no és altra cosa que un joc, estès reclamant una reorganització dels Nous Jocs Olímpics de la història de la humanitat. Quan la fermesa en unes manifestacions de poder esdevenen febleses en el pensament del poble és signe evident que el moment que es viu no està a l’alçada de les exigències dels temps perquè la força de la llei i de la policia i l’exèrcit no poden ser norma sinò garantia de la voluntat popular davant la marginació del poder .És lógic i normal que nacions i pobles del món contemplin esperançats el procès català perquè  interpreta la filosofia de la natura oberta a tota la humanitat, no a uns pocs manipuladors de la història. El procès que ha patit el món els darrers anys en la proliferació de nous estats lliures no és altra veritat que la política fins al segle XXI ha traït el programa natural referent a l’ordenament de la humanitat. De divinitzar el poder s’evoluciona al dret d’orígen diví dels ciutadans a decidir com volen viure. Davant el món, l’experiència de Catalunya és el futur. I aquest és el gran argument d’una nova filosofia universal de convivència. Una observació, aquest procès no el volen els polítics actuals en el poder, però no el podrán anul·lar. La natura, el poble és natura, és més poderosa que la política.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Sisè desig de la Nació Espanyola

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació entre tots els pobles de la Terra”

Davant la realitat, aquestes paraules de la Constitució sonen a música celestial. No n’hi ha prou que siguin base filosòfica del text, han d’esdevenir realitat en la pràctica. D’acord amb l’experiència de la política espanyola de la democràcia, l’afirmació del text, que comento, no inclou els pobles d’Espanya, com si no fossin pobles de la Terra. Catalunya, Galizia, Illes Balears essent Espanya no deixen de ser pobles de la terra i mereixen el compliment, que no es palpa, de la filosofia del text base de la Constitució. La doctrina constitucional demana unes relacions humanes, necessàries per a les polítiques, que no es duen a terme. Només cal repassar els documents oficials  dels arxius de l’estat per adonar-se que aquest desig no ha estat complert si no que se n’ha fet befa. I no anem gaire lluny. La política de l’exministre Fernàndez Diaz referent a Catalunya, una política que democràticament mereix el rebuix i que l’estat ha estat incapaç ni de demanar perdó. Una de tantes proves de les mentides ensucrades de que l’estat estima Catalunya. Una altra i prou evident per qui vol veure, el tractament de la vaga de l’aeroport de Barcelona que comença per incomplir el desig constitucional quan no es traspassa la gestió de l`areoport a la Generalitat de Catalunya. Aquest comportament polític significa col·laborar en l’enformtiment d’unes relacions pacífiques? La conducta de l’estat envers Catalunya és la contradicció del desig constitucional i una mancança de voluntat de   complir-la. Quan un fill o filla que s’estima, quan vol marxar de casa perquè no s’hi troba bé, la respossta no és fer-li encara més difícil la convivència, que no és altre el comportament de l’estat amb Catalunya. Però el problema és molt més greu quan aquest poble, Catalunya, ha aportat a l’estat, diners, activitats,  organitzacions i personalitats amb el reconeixdement internacional en el camp de la ciència, la literatura, la sanitat, l’art, l’esport amb una relació de noms, que en altres països hi han aportat qualitat de vida en els nivells de la seva professió. I aquest poble, Catalunya, no ha rebut mai l’agraïment com cal de l’estat espanyol. Aquesta és la manera de complir la constitució. Srs. del Govern de l’estat, cada dia que passa, autoritats internacionals, com premis Nòbel, recolzen els drets polítics de Catalunya amb les conseqüents recomenacions que s’autoritzi el referèndum. És tan lamentable el comportament de la política espanyola, que s’ha fet la vida impossible a escriptors espanyols que recolzen el dret dels catalans. No cal citar noms per què la resposta de la política central seria fer-els-hi més mal. Estic convençut, sense ser profeta, que aïllar Catalunya, en el seu moment històric, esdevindrà el reconeixement de la seva independència. 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Un ciutadà sobirà al Tribunal Constitucional

Un ciutadà no avesat en lleis i que la Constitució reconeix com sobirà, conscient del dret a viure la seva veritat, camina per la vida desil·lusionat de la política i de les lleis de la nació que el DNI diu que és la seva i el cor li diu que és d’una altra no reconeguda i sotmesa. Aquest ciutadà ha consultat l’articulat dedicat al Tribunal Constitucional en la Constitució espanyola i no l’ha convençut. La lectura del text i l’exercici de la pràctica constitucional han creat un sentiment d’inestabilitat política que demana amb urgència l’assoliment personal del dret a la pròpia llibertat natural que la situació política i judicial en la que viu no li respecten. Primerament no enten com es determina la Constitució del Tribunal i alló que menys li plau és que no es necessiti el vot popular per la importància que té en la convivència, convivència que dissortadament les actuacions del Tribunal no afavoreixen massa. Ben mirat la constitució del tribunal sempre tindrà majoria dels partits en el poder. Dels dotze membres que el configuren vuit són proposats pel Congrès i el Senat amb majoria en la legislatura actual del PP i amb els dos que proposa el govern assoleix la majoria absoluta. Amb aquesta circumstància el ciutadà no avesat a les lleis no li proporciona cap credibilitat la composició del Tribunal i menys encara, com demostren els fets, que actua al dictat del poder de l’estat. De la lectura de la Constitució analitzada amb la pràctica no entèn perquè de detector d’inconstitucionalitats ha de passar a redactar el nou article, si no té poder legislatiu. És el conflicte que la lectura de la Constituciá ha causat al ciutadà en relació amb l’estatut de Catalunya modificat sense complir l’article que diu clarament que qui l’ha d’aprobar de nou és el col·lectiu que ja ho feu primer. Un indici de possible prevaricació. Un altre punt que no s’hi expressa és el dret dels ciutadans, que són sobirans, a presentar recursos d’inconstitucionalitat contra normatives, lleis i actuacions del govern. On rau la sobirania? Hi ha un recurs d’empara per violació dels drets i de les llibertats continguts en l’article 52,2 d’aquesta constitució en el casos i formes que la llei estableix. Si el ciutadà és sobirà no es pot considerar mai que la llei li és superior, tot el contrari és la defensora de la seva dignitat a través dels seus drets. Possiblement es digui que aquest concepte complica l’exercici de la governança, però què és millor  aquesta dificultat o que es faciliti la conculcació de drets com dissortadament succeix?. Les lleis són per afavorir una convivència en pau, no per dificultar-la com dissortadament es pot comprovar a tots nivells, nacional, internaciona i mundial. El ciutadà que no és home de lleis però defensa la justícia pensa que alló que hauria de fer el Tribunal Constitucional és valorar la bondat de la Constitució en relació amb la veritat política de l’estat i quan es presenta un recurs, quina incidència es planteja entre la constitució i la ciutadania i davant el problema qui té més drets, la llei o el ciutadà. Pensa el ciutadà que aquesta tasca no li agradaria gaire al govern espanyol del PP. Constitució, sí, però al servei dels ciutadans, no del poder. No pregunteu qui és el ciutadà? Ho heu endevinat.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Cinquè desig de la Nació Espanyola

“Establir una societat democràtica avançada”. Una ullada al diccionari i compovar el nombre de sinònims del verb em porta a deduir la necessitat de pensar, reflexioinar i dialogar que exigeix el verb abans de portar a terme l’acció que es dedueix de la seva etimologia. Les accions del verb establir han de ser pensades per arribar conclusions abans de portar-les a terme, abans de prendre la decissió de realitzar-la. Demana la posada a punt d’una verdadera acció filsoòfica. D’acord amb aquest verb la Constitució que es desitja dur a terme ha de gaudir d’una base ideològica fonamental d’acord amb el significat de les paraules. Quan un societat és  democràtica? Ho ha de determinar la mateixa societat i una vegada decidida s’ha de dotar de les lleis adequades que la defineixin, la defensin i la classifiquin. Una societat democràtica és per ella mateixa avançada si és veritablement democràtica. La primera condició rau en el respecte a les persones d’acord amb la seva identitat i característiques. Una societat democràtica no pot fonamentar-se en lles deterministes absolutes. Ha de gaudir d’aquella flexibilitat que li permeti a cada persona realizar-se d’acord amb ella mateixa. Una  democràcia no exigirà mai per ser-ho i en cada conflicte que sorgeixi tindrà la solució adient que comença en el diàleg. Una democràcia espanyola no  será democrática i menys avançada si s’obliga a un andalús igualar-se a un galleg, o a un català a un castellà. És veritat que un català i un galleg són iguals per naturalesa, però aquesta naturalesa comporta uns accidents que els fa diferents i en el respecte a aquestes diferències és on es comprova la qualitat del model polític, en el cas que ens ocupa, la democràcia. Per aquesta raó, per exemple, l’educació escolar ha de palesar la realitat de cada identitat formant les individualitats en el desenvolupament de les seves facultats que estan dotades d’una gran  facilitat d’adaptació a les circumstàncies. La llei alló, que ha de fer, és potenciar aquestes capacitats d’acord amb les circumstàncies que les envolten. I  dissortadament la política espanyola no ho respecta, al contrari ho menystè amb el greuge que aquest menysteniment el converteix en constitucional. Una greu manipulació de la llei fonamental que vol convertir Espanya en una democràcia avançada quan dissortadament de democràcia, sovint, nomès en té el nom. Què vol dir una democràcia avançada? Senzillament el barem qualificador és la qualitat de vida de tots els ciutadans de la mateixa nació. En gaudeixen d’aquesta igualtat tots els espanyols? Obertament no, i la  demostració ens la donen els nivells de vida de la gent. El nivell de la dignitat hauria de ser el mateix amb el ben entès que la dignitat no la donen els diners, són un intrument, però n’hi ha de més significatius i necessaris. Ni els diners, ni els càrrecs són factors de dignitat, només les persones ho són o no. I en aquest dilema s’hi trova l’explicació de la qualitat democràtica existent en cada moment. La democràcia espanyola en la imatge ciutadana és una democràcia feble i d’avançada, gens. Ho serà el dia que la política no necessiti la llei i la policia per fer complir a contra cor alló que s’hauria de complir per convicció. La poca credibilitat dels ciutadans envers la política i la justícia palesa clarament com n’és de pobre el model democràtic espanyol. I ho és per què els primers obligats a complir la llei són els polítics i quan les bases es declaren en vaga la solució no està en la imposició i acusació dels treballadors sinò en la reflexió de si els responsables del desgavell són els governants que haurien de els millors complidors de les lleis. Dissortadament l’experiència dels nostres dies palesa mancances greus per part de les autoritats. Que existeixi aquest ambient és francament alarmant per què qui mana no vol ser mai el responsable, la culpa és sempre dels altres. Que desprès de quaranta anys la  democràcia espanyola avançada sigui un desig és molt significactiu i una acusació a la política per què no compleix.

divendres, 11 d’agost de 2017

Ni amb escombres, ni amb armes se solucionen els proiblemes.

Amics i amigues de la CUP he manifestat moltes vegades la meva simpatía per vosaltres i respectant els vostres drets permeteu-me us manifesti la meva opinió. És veritat que a casa nostra les escombres hi tenen molta feina. Cal escombrar les errades, les idees contràries als drets naturals, però no es poden escombrar les persones, amb les persones s’hi ha de parlar. Sóc conscient que a Espanya s’ha creat un ambient molt enrerarit i marginador. Aquest ambient cal escombrar-lo. Estic al vostre costat defensant les idees socials amb accions intel·ligents i arguments racionals que no atemptin contra la dignitat de ningú. Amics i amigues de la CUP, ningú té dret a  insultar-vos per la vostres idees però sí es pot opinar el contrari davant el cartell propagandístic del dia 1 d’octubre i molt menys d’aquells que defensen les mateixes idees en relació a Catalunya. Ja sé que amb el govern de l’estat i amb els partits estatals és inútil. Però siguem respectuosos amb les persones i ferms i durs amb les idees. Vosaltres i jo amb vosaltres defensem la independència de Catalunya per què és la única manera de solucionar els problemes socials de casa nostra. Ferms en l’argumentació i respectuosos amb l’enemic. No hi ha cap violència  que porti la pau al món, ni la física, ni la psíquica. Sou un grup amb una filosofia anticapitalista molt clara, però aquesta filosofia marca un model económic favorable a la majoria de persones perquè totes tenen dret als bens de la natura. La vostra força dialéctica es prou contundent i intel·ligentment raonada per què arribi a tothom per crear un clima de benestar social. L’objectiu és immillorable i el seu horitzó només s’hi arribarà amb la força de la gent. Lluitem per aconseguir aquesta força, que no és cap utopia. Hi ha una base social que hi està a favor i vosaltres hi heu de  formar part. La CUP ha manifestat les seves simpaties envers Lluis M. Xirinacs, amic meu i company de religó abans i desprès de secularitzar-nos. Ell i jo basem la nostra filosofia social en l’evangeli que és la crítica més dura que mai ningú ha fet contra la manipulació de la riquesa. Benaurats els pobres d’esperit, són aquells que no estan casats amb els bens materials i els hi donen aquell us que els humans necessiten vetllant per la dignitat de les persones. Em direu que Jesús feia fora del temple als venedors amb violència. Dissortadament com en aquell temps els amos del diner només entenen el poder violent, però avui per apoderar-se del diner i fer fora del temple mundial a la gent que vol viure dignament. D’acord, fem servir les escombres, però per escombrar idees, opinions, situacions contràries al benestar de les persones, per impedir que amb la força de les armes la riquesa faci fora dels drets naturals a les persones que volen viure en dignitat i justicia. És veritat, que els contraris se serveixen de les armes, un exemple l’anunciada solució del problema de l’aeroport del Prat amb la presència de la guardia civil. Cap solució de violència física, però totes amb la violència de la raó, que és la força dels arguments.  Estic convençut que ho podeu fer, ho sabeu fer i esteu preparats. Les armes de la cultura sempre triomfen. Per què estic convençut de la veritat de la vostra política he escrit aquests ratlles. Amb vosaltres i amb els demòcrates de veritat.

dijous, 10 d’agost de 2017

Sr. Albiol, la dignitat li demana que calli

Hi ha una dita llatina, “ex abundantia cordis, os loquitur”, que traduit, vol dir que  les persones parlen d’alló que elles senten, porten dintre seu. Seguint aquest consell dels avançats culturals d’Europa, les vostres paraules ens indiquen que porteu el cor molt ple de deixalles, per no dir rencors. Es pot no està d’acord, es pot ser contrari, però tot aixó no impedeix ser respectuós. Però sembla ser que a vos no us ho permet. Estic convençut que el partit en el que militeu us agrairà més prudència a l’hora de parlar. La política és diàleg, el diàleg es produeix per diferències i només arriben a un consens positiu els respectuosos. Podeu no voler la independència, però respecteu als qui la volen. Moltes de les vostres paraules són insultants i opino que força gent com jo estan preparats per denunciar-vos per incompliment constitucional. Amb la cconstitució a la mà, un independentista és possiblement més sobirà que vos, per què un independentista convençut és correcte. La correcció és una qualitat humana que enalteix la persona. Amb la Constitució a la mà, alló que primer heu de fer és complir-la i no la compliu cada vegada que em sento maltractat per les vostres paraules. El vostre insult no em priva de la meva sobirania. Ser sobirà significa ser respectuós amb la llei, que està al servei dels ciutadans, també dels independentistes. Sr. Albiol un article de la Constitució autoritza al govern a permetre un referéndum quan un col·lectiu ho demana. També si demana la independència. No estar-hi d’acord no impedeix ser demòcrata i un demòcrata alló primer que fa és parlar-ne, seure a la taula per arribar a un acord, que pot ser un sí o un no a la celbració i a partir d’aquí és  demostra la qualitat política d‘un i de l’altre. Guanyar o perdre no significa més qualitat, significa una intel·ligència superior a l’hora de les demostracións i tampoc el trencament provoca odis com ho fan massa afirmacions vostres. No saber dialogar, no quadra amb un bon polític demòcrata i negar-s’hi encara menys i molt menys quan es pronuncien els mots que vos dirigiu als independentistes. La filosofia de la història és una ciència molt poc conreada per la política i la humanitat té i ha tingut molt bons pensadors, en el món capitalista i en el comunista. Però els polítics que manipulen les lleis al seu favor no entenen, ni volen entendre les ensenyances que se’n dedueixen. Les consequències de les manipulacions són sempre incíviques, antisocials i una indignitat que pateix sempre la classe social més feble. Sr. Albiol només comparant el que vos guanyeu cada més n’hi ha prou per afirmar que la injustícia social empobreix a la majoria dels ciutadans. El principi de les solucions està en el diàleg, un diàleg correcte, intel·ligent, raonable i respectuós. Només es necessita voluntat.

dimecres, 9 d’agost de 2017

La gran política ensenya la seva hipocresia

Per definició la política és aquella activitat humana que té per objectiu el benestar i la dignitat dels pobles. I aquest fonament  s’ha tergiversat essent-ne els principals culpables les grans potències que s’han venut als diners. Un exemple prou clar és la persecució que Europa porta a la pràctica contra els vaixells de les ONG que en el Mediterrà es dediquen a salvar vides i ho fa a l’estil més faixista, amagat rere un model democràtic. Pura hipocresia. La vida és el primer dret de tota persona sigui santa o criminal. I aquest manement compleixen les ONG. Una vegada salvada la vida, la política ha de jutjar les persones salvades d’acord amb la credibilitat dels seus actes. Amenaçar amb les armes a un vaixell salvador de vides és un crim contra la humanitat. Però dissortadament la gran política, inclosa l’europea, afirma amb les seves accions que la humanitat és ella i els nàufrags no hi tenen cap dret. Trista realitat. La gran política divideix la humanitat, com ja ho feien els règims egipcis, grecs i romans, en lliures i esclaus. Els lliures són els posseïdors de les grans riqueses i els esclaus la resta de la humanitat. La gran política es mou amb una filosofia que tot s’hi val per fer diners i si ha de morir qui ho impediex, la llei empara. És la pura realitat. I pensar que molts nàufrags són descendents d’aquells pobles a qui el gran capital europeu s’apoderà dels seus bens naturals deixant els nadius en la misèria i afavorint els governants que els importava un rave la gent i s’agermanaven amb els explotadors. Europa i les grans potències mundials haurien de fer un gran exàmen de consciència sobre com han influit en la construcció corrupta de la societat del segle XXI. És urgent reconèixer els drets de les persones, essent el primer i principal el de la vida. Provocar la mort a qui busca la seva dignitat acondueix a la  formació d’una societat en la que l’odi, en les diferents formes, és la base. Una part de la societat mata per ser més rica i una altra part, plena d’odi pel mal rebut, mata per venjar-se i recuperar la seva dignitat. Quan la mort és la base de les polítiques, el resultat és el que es viu al segle XXI, guerres i més guerres, odis sobre odis i la ccorrpució al poder. La meva formació religiosa em porta, cada vegada més a pensar, que fou un error perseguir la filsofia del comunisme d’Engels i March. Recordarè tota la vida unes paraules d’un sacerdot escolapi que en la classe d’humanitats ens va dir, que el món li hauria d’estar molt agraït al comunisme. Dissortadament el capital també va prostituir la filosoifia comunista i els resultats són els que són. Una vergonya. Una política mundial incapaç de convèncer el poder del diner i vol posar en ordre la societat empressonant i condemant a mort als presumptes delinqüents, que per a la  seva justícia no són persones, sinò només culpables. Qui és més culpable, aquell que amb el seu poder crea pobresa o aquell que per sobreviure roba? Dissortadament els grans pensadors de la història han existit, però no se’ls hi ha fet cas. Plató, Aristòtil, Sòcrates, Sant Albert el Gran, Ramon Llull, Descartes, Nietszche, Engels, March, Gandhi i un de molt important Jesucrist. Però la política passa olímpicament de tots i governa sense una base filosófica de sentit humà. Sortosament en l’actualitat també hi ha gran pensadors que fan avançar els diferents factors socials, però quin cas els hi fan els polítics? Cap. I en referència a Espanya és una vergonya, han d’anar-se’n fora on demostren al món la seva qualitat humana, científica i filosófica. I aleshores les lleis per governar el país tenen una filosofia política de manteniment del poder. Amb aquest comportament polític d’ignorar els pensadors  es justifica perseguir una nao que es dedica a salvar vides. On és el veritable progrès? En la tecnología? Però no ho és tot. Queda molt lluny la verdadera llibertat.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Sr.Rajoy, ha pensat que pot passar a la història com prevaricador del procès?

La història és essencialment contrària a l’immobilisme i gens conservadora. La història mirada des d’el conservadorisme i des d’el progressisme demana a la intel·ligència humana un consens enriquidor. No és fácil. Aquest consens ha d’afavorir una convivència pacífica basada en el diàleg de la veritat de cada moment i de com es respecten els drets de les persones. El procès de la història té un objectiu fonamental, la dignitat de l’esser humà. Un govern conservador, si és un bon observador de la realitat dels pobles, no pot oblidar en la seva política que consevar no significa no poder millorar i avançar i un govern pregressista tampoc pot desentendre’s d’aquell principi que ha permès els avenços. Senzillament, conservadors i progressistes tenen una centralitat comuna, la dignitat humana en cada moment històric. Davant la problemàtica que genera la diferència política actual penso que hi cal una filosofia de convivència vàlida per a uns i altres. No és fácil. I no ho és, perquè aquest diàleg està imposat per sectors de la societat que en la seva visió de progrès històrc descobreixen camins diferents, com poden ser crear noves identitats nacionals. Aquesta circumstància dificulta en gran manera que un govern conservador acccepti un procès d’independència en la  seva nació. En aquest moment históric prioritzar la llei per damunt de la voluntat de les persones és actuar contra la intel·ligència del temps. Un govern conservador ha de complir els objectius que la llei li marca, però alló que la llei no li pot asegurar és un canvi d’orientació política en el que s’hi produeixi una ruptura. El mapa actual d’Europa és un exemple d’aquesta actuació de la història amb el gran nombre d’independències noves en el segle XX. Un canvi de segle no estronca aquesta norma natural. Cal saber comprendre la situacio present i el camí de la futura. I cal fer-ho raonablement. Sr. Rajoy, Espanya no és aliena a aquesta norma del procès que persegueix el progrès de les persones. Les característiques no són les mateixes en totes les col·lectivitats que el procès porta de la mà i tard o d’hora esdevindrà una veritat. No en dubti Sr. President, l’estat global espanayol, avui dóna una imatge i demà en donarà una altra i no será nomès Catalunya, seran altres pobles de l’estat que exigiran viure la seva identitat. I aquest procès a Espanya hi ha dos pobles que una part molt considerable de la seva gent ho demana i es comencen a sentir veus en el mateix sentit d’altres comunitats autònomes. La verdadera saviesa política és saber conduir aquest procès que vos, Sr. President i el vostre partit, el PP, no desconeixen però neguen la seva existència. Les vostres paraules no coincideixen amb la filosofia de la història i el mapa del Congrès i Senat espanyols són un exemple d’una feblesa que dia que passa està evidenciant més fermesa. El camí del procès es pot alentir, és veritat i vos podeu intentar-ho però heu equivocat la filosofia, per qué no es pot aturar. Una ullada a Europa ho confirma, malgrat els poders fàctics d’Alemanya i França. No hi ha cap filosofia política que hagi derrotat la veu dels pobles, ni la conservadora, ni la progressista, ni el comunisme, ni la dictadura i tampoc ho lograrà la manipulació de la democràcia que algunes lleis condueixen a l’absolutisme. No ho dubti, Sr, Rajoy, no sóc profeta, però políticament té el dies comptats. Catalunya serà la primera autonomia espanyola que es declararà independent. N’hi haurà més. Vos sou lliure, però li aconsellaria des de la meva petitesa que meditès l’anunciat d’aquest article. Li faria bé.

dilluns, 7 d’agost de 2017

SR. Rajoy, no tiri pilotes fora

He seguit  la roda de premsa posterior a la trobada amb el Rei. Respostes al seu estil revestides de meravelles econòmiques, quan a l’hora de la veritat són ràncies pels treballadors. Que no se celebrarà el referéndum no s’ho creu ni vostè perquè sap molt bé que la Constitució li permet autoritzar-lo però avui no és aquest el tema, però hi està molt relacionat, les greus problemes de l’aeroport de Barcelona. El seu comentari no podia ser més trist,formalment triomfalista, ni més pobre, culpabilitzant els treballadors. AENA gestiona 46 aeroports i n’ha subrogat 27 a EULEN, el de Barcelona inclós. L’apoderada d’Eulen és la Sra. Micaela Feijoo, germana del President de la Junta de Galizia i membre del PP. Per cert no gaire amic de Catalunya. Les seves paraules al respecte, Sr. President les sintetitzo en tres blocs: a) els treballadors no tenen dret a protestar  b) ho regenta una empresa privada i c) AENA i EULEN compleixen. Inversemblant, Sr Presidednt, i molt més quan ha dit que dels 27 aeroports que controla EULEN només un té problemes. Curiosament aquell que s’acomoda millor a les seves teories contra la independència de Catalunya. Sr. President, alló que molta gent com jo pensen, és que els treballadors fan una vaga legítima per defensar els seus drets molt mal remunerats per l’excès d’hores que se’ls obliga treballar. El problema no és  dels treballadors, el problema és del poder, per aixó demanaveu que no és fes política d’un problema laboral. El treball no és questió d’estat? Aleshores quin sentit té el Ministre del Treball? I el problema s’agreuja si tenim present que EULEN, empresa subrogada, l’any 2016, el primer, si malament no recordo va tenir uns catorze milions d’euros de benefici. Sr. Rajoy, heu manifestat que l’economia espanyola ha millorat i millora, com s’enten que no ho notin els treballadors d’empreses que directa o indirectament, depenen de l’estat si no ho són.L’excès de treball, Sr, President, no es tracta exigint més als treballadors sense cap bonificació sinò aportant més mà d’obra i si es demana un esforç que l’estat el gratifiqui com cal, justament.
El treballador per dret de justícia natural ha de rebre la millora corresponent a les hores extres de treball. I les queixes que s’escoltaven dels treballadors del Prat anaven per aquest camí. És una vergonya i un desprestigi polític que uns mil passatgers hagin perdut el seu vol sense cap dret de recuperar els diners, per què el que s’escoltava era que havien comprat un bitllet nou els que havien conseguit volar. No s’hi valen excuses Sr. President. És molt fàcil acusar als polítics independentistes catalans, però davant situacions com la comentada quina autoritat té el President del Govern d’Espanya? És molt greu i dura aquesta pregunta, però és coherent amb els fets. Menys pilotes fora i més joc. És el que espera Espanya i Catalunya. Però el seu partit no ho entèn. Un petit exemple: la màxima autoritat d’EULEN és del PP.


Sr. Rajoy, no carregui amb una injustícia histórica.

El seu poble de naixement és Galizia. Què està disposat a  fer per ell? El meu és Catalunya i és la meva prioritat. La natura, la història i l’ètica estan al meu favor. La meva mare històrica és Catalunya. Espanya  senzillament és una entelèquia. I tots aquells que es diuen espanyols li han convertit. Unir no és unificar i menys destruir. Unifica qui comença per no fer constar en el DNI l’orígen de cada espanyol. El DNI espanyol és la negació de l’existència del diferents pobles d’Espanya. I no és tan difícil un DNI que uneix i no unifica. No és tan difícil que el DNI es redacti en la llengua o modalitat lingüística de cada nació de l’estat. I aquesta idea cap espanyol l’ha pensada i molt menys defensada. Sr. Rajoy, si jo fos galleg, defensaria amb el mateix entusiasme el dret a la independència de Galizia,  com defenso la de Catalunya. El mapa políitic d’Espanya no ha estat sempre el d’avui dia. Ha  variat. I ho ha fet aparentment democràticamnent, però la veritat és una dictadura. I és una dictadura perquè ignora voluntàriament els èxits de les diferents nacions i regions, que també són pobles amb identitat. Li agrada que comencem amb l’esport? Un president d’estat pot tenir les seves preferències com tot ésser humà actuant com a persona, no com a president. Sr. Rajoy, vos quan aneu a la llotja del R.Madrid,  del que sou soci, hi aneu com President d’Espanya i amb aquesta condició no necessiteu ser soci. És alliçonador que corri la veu de les aliances polítiques que s’hi couen en aquesta llotja. “Cuando el río suena, agua lleva”, diuen els castellans. La filosofia popular és una gran veritat. Fer servir l’esport per amagar determinacions polítiques, és simplement corrompre la política i l’esport. Em dirà que és un gran amant de l’esport. L’he vist per televisió fer footing, francament decepcionant, no el fet, sinò la forma. Per què s’ha de televisar la vida privada del President? No és cap argument favorable. Continuem. Sou soci del R.Madrid, suposo que esteu assebentat que el varen fundar dos catalans. Em direu que el Barça el fundà un suïs però amb una peculiaritat, va signar un manifest a favor de la Selecció Catalana de Futbol per participar en els Jocs Olímpics dels anys 20. La resposta sembla calcada a les vostres respostes. Però quina fou la resposta catalana, fundar el Comitè Olímpic Espanyol, que va tenir la primera seu a Barcelona i gràcies a aquest fet la Selecció Espanyola de Futbol va poder participar-hi. Qui estimava més Espanya, els independentistes catalans o els polítics castellans. I parlant de Jocs Olímpics, perquè es van celebrar a Barcelona i Madrid encara fa cúa. No per Samaranch, sinò per poc interés de Madrid que no es va preocupar de presentar la seva candidatura i agotat el temps Barcelona se li havia avançat. I per agraïment a Espanya, Samaranch es va veure obligat  pels de Barcelona. Sr. Rajoy ,em podem parlar molt de la resposta esportiva catalana que la política espanyola i la premsa es fa seva en els seus èxits. Curiós, el futbol que tan soroll fa, va entrar a Espanya per una porta petita, per cap`gran capital espanyola, per un poble de la Costa Brava, Palamós. El futbol d’Espanya parla català no nomès a Catalunya, també a Espanya i a Castella. Quina és la resposta de l’Estat espanyol a la història. La resposta és llarga i molt interessant.


diumenge, 6 d’agost de 2017

Deu anys amb Lluis M. Xirinacs al cor de Catalunya!

Xirinacs, un místic, difícil de païr, però convincent. Un místic que va donar sentit a la germanor entre la vida i la mort i els setanta cinc anys de la seva existencia foren una ofrena a la solidaritat universal. Una personalitat, aparentment complicada, però intel·ligentment desenvolupada. Ciutadà, religiós i polític donava sentit davant el món a la trilogía de la seva vida demostrant com les tres vessants n’esdevenien una en el servei a Déu i al poble. Les institucions eren un instrument però la triple veritat la vivía la persona. La vivía en el dia a dia, sempre, independentment del servei a les institucions.També les va viure intensament però ni la institució política, ni la institució religiosa va comprendre la seva mística. Fa deu anys que en un dia com avui ens va deixar, i el dia 11 d’agost, un matrimoni va trobar el seu cos fred en el Pla de Can Pegot No va arribar a l’indret que havia escollit, el Taga. Les seves forces no van respondre, però la Mare el va rebre afectuosa. Va morir pobre, perquè la pobresa era la imatge de la veritat més pura. I la veritat més pura en el moment de la seva mort era Déu, a qui oferia la seva vida, el millor quie tenia, i Catalunya, que amb la  seva mort esdevenia més sobirana. Per què l’oferiment de Lluis M. Xirinacs era una demostració de llibertat. La defensa de la independència de Catalunya era, segons la seva filosofia, un compromís ciutadà, religiós i polític. La unitat ideológica compartida se circumscriu a l’indret on desenvolupes la teva vida, en el seu cas Catalunya, però la seva solidaritat el portava a defensar el mateix dret dels diferents pobles del món, que presentaven una identitat. En Lluis M. Xirinacs el pensament era fonamental per orientar la vida en la seva triple dimensió, ciutadana, religiosa i política, però les idees és necessari i sovint urgent, que es defensin amb fets. I fou generós amb els fets. Vagues de fam per defensar els drets dels pobles; polític per aportar solucions a l’estat, com ho feu a l’hora d’aprovar la Constitució amb la presentació d’una esmena total, que si avui la repasem ens adonarem que Lluis M. Xirinacs intuia, a llarg plaç, la ruta catalana; religiós, secularitzant-se per millor treballar i amb llibertat al servei del poble. Treballà en una empresa filatèlica en la que els dirigents s’adonaren de la vàlua de Lluis i li oferiren un càrrec important que rebutjà per no respondre a la seva idea de l’economia. En el món de la filosofia i de l’economia sobresurt la seva Filosofia globalística. La seva vida d’una gran intensitat mística descobreix en les seves activitats culturals, religioses, polítiques i econòmiques l’ànima religiosa que les complementa i les hi dona força i sentit. La seva mort pot desconcertar a molts però en la veritat de la seva vida palesà que independentment de les tendències personals, en tots els actes de la vida hi actúa la mà de Déu. Les petjades de Lluis M. Xirinacs en el camí de la història porten sempre el signe religiós independentment de si són culturals, polítiques i laborals. La seva vida estava marcada per la trajectòria que portava al Taga. Déu anys desprès, com ell volia, continúa entre nosaltres i al bell mig dels catalans celebrarà la independència de Catalunya. Catalunya necessita la pràctica de la filosofia política de Lluis M. Xirinacs.

dissabte, 5 d’agost de 2017

El col·lapse del Prat un escàndol manipulador

Els viatges internacionals dels aeroports palesen un servei laboral que ultrapassa les lesgislacions nacionals i exigeixen un respecte a les persones d’altres paísos. El pèssim servei, que estan patint els viatgers, fins i tot amb pèrdues d’avió, veient-se obligats a comprar un altre bitllet, és una demostració de la incapacitat política de l’estat.  Donades les circumstàncies polítiques que està vivint Catalunya en les seves relacions amb l’estat, el dret d’expressió em permet pensar que es tracta d’una jugada política per desprestigiar Catalunya davant el món. Analitzant les estratègies de l’estat contra Catalunya, tot és possible. I el problema és molt greu perque el greuge de l’aeroport per incompetència d’AENA i EULEN, companyies estatals responsables, no és nomès contra Catalunya sinò contra la resta del món, donades les destinacions dels vols i les identitats dels passatgers. Cura, no culpem als treballadors que amb la seva vaga defensen i reclamen els seus drets, La culpa és de les companyies responsables del seu funcionament que exploten amb horaris desmesurats els treballador i engreixen la seva Caixa, com ho demostra el fet que l’any passat (2016) EULEN, segons he llegit a la premsa, va tenir uns beneficis de 16.000.000 d’euros. I si comprovem els alts càrrecs que s’hi belluguen, el problema encara s’enten més perquè el PP no en surt aliè. L’estat i les empreses responsables donaran la culpa als treballadors quan la culpa és tota seva per mor d’una incompetència corrupta, corrupta per dues bandes, per una gestió inadequada i per manipulació política per fer mal a Catalunya. No és cap secret que el Govern del Sr. Rajoy té una obsessió, frenar Catalunya i els mitjans emprats porten tots ells el signe de la inconstitucionalitat i de la corrupció. I és curiós que conjuntament al desgavell de l’aeroport de Catalunya surt a la llum un vídeo que desmenteix les declaracions del Sr. Rajoy a l’Audiencia Nacional negant la seva participació en els diners de la Caixa B del PP i de la Gúrtel. Són massa casualitats per no pensar en la responsabilitat del Govern en les irregularitats de servei de l’aeroport de Barcelona. Com a president que és d’Espanya, la última responssabilitat dels serveis de les empreses de l’estat recau en el President del Govern. Un nou argument en el desprestigi internacional de la marca Espanya.

divendres, 4 d’agost de 2017

Tercer desig de la Nació Espanyola

Protegir tots els espanyols i els Pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.”

Aquest desig em crida l’atenció per la distinció que fa entre tots els espanyols i els Pobles d’Espanya. D’acord amb els meus coneixements gramaticals entenc que tots els espanyols configuren la Nació espanyola i els Pobles d’Espanya són altres ciutadans diferents dels espanyols que per les raons qui siguin es troben inclosos en el mateix estat. Aquest punt de la base filosófica de la Constitució reconeix la plurinacionalitat amb drets, cultures, tradicions, llengües i institucions. En el desenvolupament d’aquests principis bàsics, l’apartat 2 de l’article 10, diu:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. Consequència, els pobles d’Espanya estan protegits per les lleis internacionaals signades i en elles hi figuraa el dret a decidir i a escollir el model polític, fins i tot la independència. La Constitució Espanyola s’empara en la cláusula “que la Constitució reconeix” com si dels acords internacionals només acceptès alló que a l’estat li convè. En aquest punt hi figura la sentència del Tribunal Internacional de la Haia de 2010, molt clara. Però el tercer desig va més enllà dels drets humans fent referencia als trets diferencials provinents de les cultures, tradicions, llengües i institucions pròpies de cada poble que defineixen una identitat diferent de l’espanyola. Independentment de la protecció o no, els pobles d’Espanya tenen tot el dret de recuperar la seva identitat esdevenint un estat independent, dret que acumula més força amb l’incompliment de l’estat del que, circumstancialment forma part per raons de guerra. Espanya no respecta aquests drets com ho demostren fets que han impedit presentacions a l’estranger de llibres d’escriptors catalans per raons purament polítiques no culturals. Un incompliment cultural fa referència a les seleccions esportives catalanes que no se’ls hi reconeix el dret de competir internacionalment. Òbviament que l’esport és cultura i l’estat es fa seus els èxits dels esportistes catalans sense tenir la delicadesa de dir que són catalans. I un altre exemple la persecució, que es fa i es va fer, actualment per exemple quan la celebració dels Jocs Olímpics. La bandera és el símbol de la identitat d’un poble, prohibir la bandera és negar la identitat. I l’article 3 de la Constitució afirma, no un desig, sinò un fet:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció”.

Quart desig de la Nació Espanyola

“Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”.

La base filosófica de la Constitució, el Preàmbul, reconeix quins són els factors de la vida digna: cultura i economía. Persosalment afirmaría que és la cultura perquè la cultura té com objectiu la formació de la persona i el nivell cultural d’un poble incideix en la seva economia. Sortosament la Constitució en el seu article 3 paràgraf 3 afirma:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiuqes d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció.” Compleix l’estat? En relació a Catalunya, no, tot el contrari. Recordem la llei Werd sobre l’escolarització en català i com la política espanyola rebutja la immersió lingüística que a Catalunya ha estat un model d’integració. Model reconegut internacionalment. No creure en la capacitat pedagógica dels catalans en relació amb l’idioma, no respecta l’article 3 de la Constitució. Interferir la pedagogia de Catalunya que es practica a les escoles per imposar el model centralista no és només anticonstitucional sinò antinatura i molt més quan Catalunya és i ha estat un exemple de respecta als idiomes, com ho palesen els pòlítics de la Generalitat davant la ignorància del President del Govern Espanyol. Però alló que esdevè inmoral rau en el fet d’emprar l’economia com instrument contra la cultura. Un exemple que defineix una mentalitat de pobresa humana indescriptible. Un escriptor jubilat no pot publicar cobrant drets d’autor sota l’amenaça de perdre la pensió. Davant la indignitat legal s’hi ha posat un pedaç. Pot cobrar drets d’autor sempre que no superi els nou mil euros bruts. El sou mínim. Sincerament un atac a la cultura, privant a la gent que hi ha dedicat la vida, no aporti en la seva vellesa tot el seu saber i experiència. Senzillament incomprensible per antinatural. Han dedicat la seva vida a la cultura, aportant a l’economia de l’estat el percentatge que la venda dels seus llibres i el ingresos de les seves conferències, marcava la llei. És humanament inconcebible, quan per respecte a la seva feina productiva d’anys han portat diners a les arques i aquests jubiltats que de la seva pensió se’ls hi descompta uns percentatges al voltant del vint per cent, se’ls hi prohibeix contribuir amb els diners que generin les seves tasques culturals. Personalment opino que l’estat no només els hi hauria de permetre ingresos del seu treball cultural sinò que haurien de percebre íntegra la seva pensió. Ni ha més, per exemple l’iva, que ha provocat tencaments i pèrdues importants. Però alló que és pitjor ha provocat una manca d’assistència als actes culturals pels preus desorbitats que l’iva causa. Per altra banda, no s’aplica igual a tots els actes culturals. I acabo amb una acusació: la política no pot interferir en la creació dels fets culturals, posar politicament normes a alló que és cultura provoca  pobresa. La cultura la fan crèixer els actors culturals que han de ser lliures en les seves creacions. Quin és el paper de la política?   Facilitar als actors culturals els medis necessaris per poder desenvolupar dignament la seva feina. Un polític que faci de polític i si és actor cultural que distingeixi clarament les dues funcions. La política no serà anticultura si els agents culturals són verdaderament lliures en les seves funcions. I com més lliures més riquesa produiran i aportaran a les arques de l’estat. És possible que la política i la cultura siguin germanes en la configuració de la convivència humana? 

dimarts, 1 d’agost de 2017

Segon desig de la Nació Espanyola

“Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular”

La meva ignorància em fa preguntar quan un estat és de dret? Hi ha algun estat que no tingui cap llei? Si l’Estat de dret ho és gràcies a la llei, els dictatorials també ho deuen ser. On rau la diferència? Sembla ser que en el legislador, d’acord amb el segon desig. En la meva ignorància una llei deu ser lícita i justa quan els seus fruits són bons. Pels seus fruits els coneixereu. No m’agrada el redactat del desig perquè assegurar l’imperi de la llei esdevé en la realitat una dictadura. L’estat el configuren els ciutadans que han redactat la llei. Però per què l’estat? Suposo perquè és el responsable de fer complir la llei que han aprobat els ciutadans. I aquest supòsit és  creïble a la Nació Espanyola? La Constitució que ha de consolidar l’estat és veritablement la que necessita l’estat? Humilment en tinc molts dubtes. Com més m’informo i més llegeixo els seus articles més arribo a la conclusió que no és la que el poble espanyol es mereix. Perquè? Senzillament no és explicable que una política amb l’actual Constitució esdeevingui tan corrupta. I per més inri que un partit amb acusacions de tanta corrupció sigui el que governa no té altra conclusió, que les aparences sóns unes, i que la realitat una  altra. Aparença, democràcia, veritat, dictadura. La corrupció és llei. La justícia com actúa en el cas Pujol i com en el cas PP. La corrupció Pujol es feu gran quan el seu concurs el PP o el PSOE el necessitaven. I ara la hipocresia està en el fet de dimensionar un per disimular l’altre. Per què porta tants anys la justícia per desencallar la corrupció política i és tan diligent atacant a Catalunya? Voler recuperar els drets històrics és un delicte i una corrupció? Quan qui ataca està marcat per la corrupció poca credibilitat té. I sense una interpretació interessada és un contrasentit la lentitud en un cas i la rapidesa en l’altre. I quan aquesta situació es produeix en un estat de dret, quin respecte es mereix la llei? Però n’hi ha més. És just i lícit canviar la llei per immunitzar una personalitat, encara que sigui el rei, com es va fer amb la Constitucció? Així ha d’actuar un estat de dret? És propi d’un estat de dret, perjudicar els ciutadans per beneficiar la banca i les grans fortunes, com en el cas Càstor? Un altre exemple del món de l’esport. És propi d’un estat de dret el tracte que en els judicis han rebut Messi i Cristiano. El primer obert i el segon tancat. És propi d’un estat de dret com es gestiona la pensió dels jubilats? Un augment del 0,25 % quan en força pensionistes esdevé negatiu. Aixó sí, l’estat envia la carta comunicant l’augment com si es tractès d’un gran interés per la dignitat dels jubilats. No fa massa, dos o tres anys, se’m va comunicar l’extraordinari agument, i el resultat fou descomptar-me cada més 40€. Aquesta segona part no me la van fer saber. Així funciona un estat de dret?. Són molts els motius per dubtar de la bondat de la garantia de la Constitució. Un dels arguments més clars és el qualificat com “les clavagueres de l’estat”. És inexplicable democràticament que un ministre culpable d’una persecució ilegal contra el Govern de la Generalitat hagi estat immunitzat políticament, encara que no socialment i un fet prou evident, malgrat la voluntat del Govern, no ha arribat a l’embaixada del Vaticà. Li fou barrat el pas malgrat l’assistència del seu àngel Manolo. Un estat de dret no el defensen les lleis, el corroboren el fruits i el milloren els ciutadans. Malgrat les aparences, la Nació Espanyola encara no és un estat de dret. Els fets, són els fets, i ells parlen. I els que parlen més fort i alt són els ciutadans i en particular aquells que no són escoltats, els més pobres. Cal treballar molt perquè Espanya esdevingui de veritat un estat de dret. Una cosa és certa: és un desig.