El centenari del naixement del pare del
Rei, Don Juan Carlos de Borbon, va valer una missa. Amb les circumstàncies
actuals de manca de credibilitat i confiança fa mal pensar aquesta celebració,
beneïda pel govern i part de l’oposició, ells que tan pregonen la separació
entre política i religió, entre l’estat i l’esglèsia. I els màxims
representants de la política espanyola s’hi van tirar de cap a la piscina. I
van escollir la cerimònia central de l’Esglèsia Catòlica. La credibilitat de la
monarquia “bien vale una missa”, recordant aquell “París bien vale una missa.”
Aprofitar l’acte més important del catolicisme per donar un cop de mà a la
recuperació de la credibilitat perduda, és als meus ulls una ignominiosa
hipocresia política i religiosa. No acabo d’entendre com la jerarquía eclesiàstica
ho acceptà. Celebrar religiosament l’aniversari del naixement d’una persona,
sia un pobre, sia un rei, em mereix respecte i admiració. Però celebrar-ho
religiosament en la intimitat. Si es vol celebrar políticament hi ha prou
indrets i protocols. I alló que encara fa més vergonyosa la celebració és
esbombar-la als quatre vents amb repicó de campanes. La religió i la política
són inherents a la persona. Les institucions religioses i polítiques són les
que no s’han de barrejar. Però tampoc es poden contradir en l’assoliment d’una
convivència pacífica dels homes i les dones en la que ambdues hi tenen la raó
de la seva existència. Les institucions separades sí, perquè en l’objectiu de
la felicitat els camins són diferents, una és responsable de la persona natural
i l’altra de la persona cridada a ser sobrenatural. Personalment, aquesta mena
de procedir del govern i la jerarquía eclesiástica d’Espanya m’ha fet menys
creible la seva autoritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada