LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES ÉS UN DRET COM TAMBÉ EL FET D’ORGANITZAR-SE

La llibertat dels éssers humans i de les seves col·lectivitats es fonamenta en el dret natural regulat pel fet de ser persona. La llibertat de les persones és la raó de  llibertat dels pobles. Impedir l’exercici de la llibertat nega el dret de ser. Les persones estan dotades d’intel·ligència, que és el factor al servei de la saviesa, perquè el procés vital esdevingui racional en el progrés de la convivència. La llibertat dels pobles esdevé inassolible sense llibertat de pensament, garantia de les intel·ligències sàvies. La convivència de cada poble depèn de la qualitat intel·lectual dels responsables dels diferents estaments, política, justícia, religió, cultura i civisme. El correcte funcionament de cada estament és vital per a la societat. No es pot oblidar que la centralitat de la convivència rau en els éssers humans amb el dret de respecte que mereixen pel sol fer de ser. Però la seva condició de ser que ens fa intuir un futur de transcendència infinita ens confirma l’existència d’un Ésser superior creador de l’univers i de la humanitat. I aquesta transcendència es deriva de la sensació que els humans es mouen en una realitat indefinida que ha tingut principi però que té un futur que els farà infinits. Dissortadament la humanitat des dels seus inicis traí el procés vers l’eternitat. L’existència del sentit religiós viscut des dels inicis demostra com es va vulnerar la llei natural canviant el seu origen religiós convertint en divinitats a persones que s’havien significat per la seva saviesa com ho palesa la història de la mitologia. Aquesta transformació d’éssers humans en divinitats ha dividit els humans en persones excel·lents, una part, i en indignes, la major part amb dret a ser manipulades també amb la mort. Es convertí la mort en jutge sancionador de la pobresa com una indignitat. I aquesta divisió dels humans en dignes i indignes per culpa del civisme, la cultura i la religió ha portat la política i la justícia a creure’s déus. Dissortadament aquests déus són mortals i la seva capacitat humana de garantir pels seus càrrecs una societat justa i digna ha esdevingut la culpable d’una humanitat sense principis morals i el que es pitjor sense principis i veritats humanes. I al segle XXI, amb totes les seves llums i grandeses, la humanitat és la imatge de l’enemistat, l’odi i l’enveja. Malgrat aquesta disbauxa criminal persones que creuen que són filles de Déu i compleixen el primer manament d’estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a elles mateixes són l’esperança d’un mon millor. Elles organitzaran la nova societat lliure, igual i fraterna. La societat del jardí celestial del que parlen els llibres sants.

ELS SOROLLS DEL MÓN ES RENDEIXEN DAVANT EL SILENCI DE L’ÀNIMA

 

Viure enamorat del silenci de l’esperit, que els sorolls de les passions entrebanquen, magnifica la dignitat dels éssers humans. Sorolls no passionals, veus de la natura, demostren que allargar la mà porta a entendre missatges de moviments que semblen enemics però que en la realitat són lliçons de la natura. Les tronades en les grans tempestes posen en guàrdia i obliguen a la intel·ligència humana a pensar com allargar la mà per ser amigues. L’aigua de les tempestes és un bé i la saviesa humana ha d’entendre els seus missatges. Les dificultats de la vida, germanes de les tempestes, són problemes quines solucions porten a la felicitat. Senzillament, ajuden a saber viure. Però existeixen altres sorolls, que estan en el món i no són d’ell, perquè els ha provocat la humanitat. Han nascut en l’ànima dels humans contraris al diàleg amb objectius desestabilitzadors. Situacions enemigues del silenci de l’ànima que desafien els sorolls del món. Davant d’aquesta oposició la humanitat culpable en surt malmesa. El silenci de l’ànima n’ha sortit vençut pels sorolls de les passions humanes. L’egoisme, que és el poder dictador dels sorolls, impossibilita a un percentatge esfereïdor de la humanitat el silenci de l’ànima per viure en pau amb la natura. I la pau no regna. Els sorolls del mon derrotats pels de l’egoisme es veuen obligats a substituir el seu missatge per la mort no volguda perquè no compleix l’objectiu de ser clau de la felicitat acompanyant en la vida i obrint la porta al passar del que havia de ser jardí del temps a jardí de l’eternitat. Els sorolls de la humanitat han preferit no ser germans dels sorolls de la natura. És possible recuperar el programa de la germanor universal entre la humanitat i la natura? La paraula la té la humanitat. Mentre no es recuperi la fraternitat, la igualtat i la llibertat és impossible que el silenci de l’anima entengui el missatge dels sorolls del món. El silenci de l’ànima és l’ambient de reflexió que possibilita a la intel·ligència i a la passió l’enteniment dels missatges còsmics. Els sorolls del món es rendeixen davant el silenci de l’ànima.

QUIN JOC JUGA L’ESTAT ESPANYOL?

 

El que no juga és el joc de la vida. El joc de la vida es juga amb la pilota de la llibertat. L’estat espanyol juga amb la pilota soc jo. Jo soc la llei, jo soc la democràcia. El seu egoisme és tan pujat de to que no accepta normes de la ONU de la que forma part. La seva postura no és altra que l’ONU soc jo, Espanya. La paraula dels altres no té valor, li manca credibilitat. La seva postura amb la guerra d’Ucraina enviant armament denuncia la contradicció de la seva filosofia. Ucraina defensa la seva independència com poble lliure, que és el mateix que fa Catalunya. A Catalunya empresona  i a Ucraina hi envia armes. La política de Putin disfressada. És un error lluitar contra la guerra? És un deure que al complir-lo l’estat espanyol ha de ser coherent amb la democràcia que té en la llibertat el seu fonament. Perquè la llei no és democràcia, senzillament està al seu servei. La manera d’actuar de l’estat espanyol és senzillament la imposició de la llei escrita pels polítics sense respectar la raó natural dels drets de les persones. Que hauria d’haver fet l’estat espanyol a l’ajudar Ucraina? Ser coherent atorgant l’amnistia al procés contra Catalunya. L’estat es defensa dient que els catalans havien desobeït la llei, eren culpables, però ignora voluntàriament que la llei natural dona la raó als  catalans. Senzillament estem molt lluny de viure democràticament. En el preàmbul de la Constitució es compromet a “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.” Defensant Ucraina compleix amb la democràcia quan en relació a Catalunya i els pobles d’Espanya es comporta contràriament. L’article 9-2 de la Constitució encara és més contundent quan afirma: ”Correspon als poders públics (l’estat i justícia ho son) de PROMOURE  les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. La Constitució no pot ser més clara en relació amb el respecte a la llibertat dels ciutadans. La resposta a la pregunta: QUIN JOC JUGA L’ESTAT ESPANYOL, és no respectar l’exercici de la llibertat que a partir d’una errada pot arribar a la veritat. Negar aquest exercici és negar la veritat de ser ésser racional. No deixa jugar el joc de la vida.