CONCEPTE MATERIALISTA DE LA HISTÒRIA

Unes paraules del Ministre de Justícia Espanyol m’han causat una gran tristesa. Ha dit: “És hora que els catalans liderin una nova etapa de prosperitat. És el que els espanyols esperen”. Si jo fos un  ministre del govern em faria vergonya pronunciar aquestes paraules. Què amaga el ministre darrere d’aquesta contundent afirmació. És una acusació intencionada de que som els catalans els culpables de la crisi? No seria res d’estrany. Senyor, Ministre, la riquesa d’un país és responsabilitat de tots els ciutadans, no només d’una part i el màxim responsable és el govern. Seria extraordinari que tots els pobles d’Espanya produïssin el mateix nivell de prosperitat. Però, no, és funció dels catalans. S’ha preguntat mai, Senyor Ministre, per què Espanya està a la cua d’Europa en qüestió econòmica? I  no em surti que és el país que més ha millorat, però malgrat millorar no surt de la cua. I qui és el responsable principal? No cal que li digui que el Govern i amb ell, els polítics, principalment aquells que configuren el Congrés i el Senat. La crisi la pateix el poble perquè amb la vostra política minveu la productivitat. Escurant, com feu, les  butxaques de la gent humil i treballadora ompliu les arques del govern però tanqueu l’aixeta de la productivitat. Amb la vostra política d’educació i cultura impediu aquella formació necessària que il·lusiona per investigar i cada dia seran menys els cervells degudament preparats. I no em surti amb les beques, que estan atorgades amb uns barems que només beneficien a uns pocs. Minvant l’ensenyança des de la base fins a la universitària, es practica una política que condemna al poble a la misèria. I no parlem dels jubilats cada dia més marginats, ells  no produeixen però són els autèntics impulsors dels seus néts perquè la cultura sigui la seva afició principal. Sense cultura no hi ha economia de base, que és la productora de riquesa del país, no les grans multinacionals que amb pell d’ovella xuclen la sang dels pobres. Destruint la petita i  mitjana empresa és la manera més ràpida d’enviar el país a la misèria, com també marginant els petits comerciants, que eren la vida dels pobles i ara es veuen desplaçats per multinacionals, que en la seva majoria no tenen cap atenció per ajudar les entitats dels pobles on omplen les seves caixes de cabdals. Sr. Ministre, Catalunya sap molt bé com produir prosperitat i quina ha estat la causa de ser una regió motor d’Europa. Però la política del vostre partit, aquesta política no l’entén, ni la vol entendre. Una pregunta, on van a parar els beneficis de les grans multinacionals? Tinc entès que si les grans fortunes del país i les multinacionals contribuïssin amb els impostos en la mateixa proporció que la gent senzilla, l’estat no tindria problemes econòmics, ni hauria patit la crisi. I entre aquestes grans fortunes espanyoles també hi ha persones que han sigut estat. Sr. Ministre, allò que demana a Catalunya, cal demanar-ho també a les altres setze autonomies i exigir-ho a les grans fortunes que superen els mil milions d’euros i el govern sap molt bé quines són. I alguna d’elles blindada legalment, encara que penso que no lícitament. Fer pagar la crisi a la gent senzilla i humil, parlant en termes evangèlics com algun ministre fa a vegades, és un pecat mortal que clama al cel. I ho afirmo  des de la meva fe cristiana. És capaç el seu govern de convertir Espanya en un model de productivitat i conseqüentment de benestar? El temps ho dirà, si els ciutadans els hi donen confiança i temps. Amb un concepte materialista de la història el vaixell no arriba mai a port.

La democràcia és un espai de llibertat

El Gènesi que és un llibre de la Bíblia amb la credibilitat humana que tenen tots els llibres antics ens diu en el primer capítol: “Déu digué: fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen”. (Gen. I,26). Quan parla  de l’home no es refereix a un ésser individual sinó a la humanitat sense diferències entre l’home i la dona. La humanitat és la responsable de l’ordre social. I totes les persones de la humanitat de tots els temps hi han de jugar el seu paper en benefici de tots, no d’uns quants. Senzillament és la llei natural en tota la seva puresa. No hi ha una millor descripció de la democràcia. I si anem al Nou testament i parem esment en el sermó de la muntanya Jesús diu a la gent sense discriminar ningú: “ Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no es bona per a res, sinó per llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt de la muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el Pare del Cel.” Dos textos prou clars del valor de totes i cadascuna de les persones, perquè els valors estan en les persones i es manifesten a través del seus actes. Ens trobem davant de dues definicions de la globalitat que la cultura del segle XXI manipula i desfigura portant l’aigua cap el molí de l’economia. Els dos textos ens expliquen amb prou claredat que és el comportament democràtic i com es manifesta. Cada persona té un espai en l’ordre social i en aquest ordre ha de ser sal i llum. Sal perquè la convivència en pau no perdi el seu sabor i llum perquè la vida sia plena. Però en la democràcia actual no s’entén aquest llenguatge i les persones no són iguals, perquè unes manen i les altres obeeixen, perquè en el llenguatge polític actual es distingeix entre ciutadans i polítics, oblidant que tots són ciutadans. Per naturalesa no hi ha cap diferència entre el Rei, el President del Govern, l’amo d’un entitat bancària o empresa i el ciutadà normal. El problema rau en que s’ha tergiversat la llei natural i el valor es dóna al càrrec i no a la persona. Oblidem que el Rei, el President de l’estat, l’amo d’una multinacional són persones al servei de la humanitat i que com a servents que són no poden manipular-la al seu caprici, com està succeint vergonyosament a ple segle XXI. La organització política i econòmica actual és l’autèntica responsable d’una situació de crisi que està castigant a la humanitat. La humanitat, amb la veu dels ciutadans es queixa i reclama justícia, però la política i l’economia es vesteix amb pell d’ovella i simula comprensió però el que fa és esclavitzar. Milers anys d’història i l’home encara és el llop de l’home. Un suspens històric i natural. Oblidem que els textos antics, entre ells els bíblics, ens diuen clarament que la democràcia, el poder del poble, és un espai de llibertat i la política del segle XXI no ho enten.

EL 24 DE MAIG EM PARLA A L’OÏDA

El temps és un comunicador incansable. Cada moment té un missatge a punt per fer-te pensar. I alguns missatges arriben amb molta intensitat i puntualitat. Cal saber escoltar el temps. Penso que no en sé prou, perquè, a vegades, els missatges són molt sofisticats. Necessiten una profunda meditació per desprès ser coherent amb la resposta. El missatge del dia 24 de maig de 2015 és un missatge amb intencionalitat convençuda d’històric de futur. Un futur més lluminós. Però que el resultat sigui lluminós depèn de la resposta de la gent. Per què pot esdevenir lluminós? Senzillament perquè s’hi juga molt fort per a un futur més digne d’un poble que vol ser estat i ho vol ser perquè hi té dret. I el 24 de maig què hi té a veure? Molt i tot. Per què la dignitat dels pobles comença amb la dignitat de la seva gent. Jo, ciutadà d’aquest poble, no em sento reconegut dignament si el meu poble no és lliure, ni independent. I com jo, tots i cadascun dels catalans. De català se n’és, no se’n viu sense ser-ho. I no se n’és quan el teu país no pot programar el model propi de vida. I Catalunya, per programar la seva vida depèn d’altri. Un altri que basa la dignitat en la submissió dels seus súbdits. Jo no vull ser súbdit de qui em programa la vida i em contabilitza els meus actes econòmicament i menysté el meu comportament cultural. Davant d’una situació de submissió, que amb pell d’ovella em volen vendre com la verdadera, quan en realitat és imposada i contraproduent, no em queda altra solució que defensar la meva llibertat política. I el 24 de maig, dia de les eleccions municipals, em proporciona aquesta oportunitat. Perquè no és el mateix uns ajuntaments format per alcaldes i regidors independentistes que uns altres dominats per unionistes. Amb els primers Catalunya té més força per fer valer els seus drets i amb els segons Espanya ens hi nega aquest dret. Però aquesta força política necessària només la poden donar els catalans amb el seu vot. I en aquest punt s’hi troba el problema. Com venen uns i altres la seva suposada catalanitat. És veritablement català de soca-rel qui en el Parlament de Catalunya s’expressa en castellà? Políticament pot tenir-hi dret, però catalanament, no. Ens poden dir que els castellà és llengua pròpia de Catalunya? La llengua pròpia és la natural, no la imposada, encara que sigui democràticament per llei. I amb uns ajuntaments formats per veritables catalans la llengua del poble serà la pròpia amb un gran respecte per la veïna i per totes les que es parlen en l’actualitat a casa nostra, que si no vaig mal informat, són unes dues centes. El català pot i ho fa, dialogar correctament amb tots els altres idiomes. El 24 de maig de 2015 és un dia molt important històricament per a Catalunya. Anar a les urnes és més important que la V del 2014, la cadena humana del 2013 i totes les manifestacions. La veritat d’aquestes manifestacions es veurà confirmada també el dia 24 de maig. I estic convençut que tots els manifestants i els que per raons alienes no hi foren presents, votaran i el vot independentista superarà els dos milions. Catalunya és i serà. El 24 de maig em parla a l’oïda.

ELS CAMINS SÓN PEDRAGOSOS...

Cada vegada que em poso a pensar en la trajectòria de la història humana m’adono més de com són els seus camins. Plens de fang i de rocs i també  amb força plantes i flors, una imatge, sovint, no massa fàcil d’entendre, més ben dit, de deixar-nos entendre. La natura acarona el fang i la sorra, la neu i l’aigua, el pla i la muntanya i els humans no es posen d’acord per entendre aquest comportament. Un roc no és intel·ligent, però és natura, un humà és intel·ligent, i també és natura, tenen un punt en comú, el respecten els humans? Tots no. Una demostració, la corrupció regnant, impossible d’amagar per què les conseqüències hi són. En els comportaments humans, com en la natura hi ha fang i terra neta, però massa sovint, ni al fang, ni a la terra neta se’ls tracta com cal. Llegia en les xarxes l’empresonament d’un espia tractat com fang quan sembla terra neta. Té massa informació de responsables de la corrupció, responsables que legalment són intocables i dignitats pel càrrec que ocupen o han ocupat. La relació de noms i fets és molt llarga i sembla ser que tot demostrable. Si una denúncia és demostrable, perquè no se’n fa cas? Per què oblidem que la dignitat no la donen els càrrecs i prebendes sinó el comportament humà i social de la persona. I massa sovint la personalitat és embrutada pel càrrec. No cal citar noms, n’hi ha molts i coneguts. De la manera que per moure’s per camins enfangats i pedregosos existeixen mitjans i tècniques i la caminada esdevé profitosa i exitosa, per moure’s pels camins de la història, del dia a dia, per què la indumentària de pell d’ovella amaga comportaments de llop? I dissortadament és així. L’home és llop de l’home, deien els antics romans. Tan orgullosos com estem dels avenços científics, no ho podem estar dels socials. Una demostració ens la dóna la política actual de cara a unes eleccions municipals, autonòmiques i generals. L’insult i el menys teniment són normes acceptades pels que es creuen pedagogs de la societat. La pedagogia varia de credibilitat d’un partit a l’altre. I així es troba el món. I la natura ens envia contínuament missatges de la debilitat humana per controlar l’orgull. El terratrèmol del Nepal hauria causat tantes morts humanes si les persones coneixéssim millor la natura i el seu funcionament? Els avenços tecnològics i científics no poden ser mai un desafiament contra un poder més fort. És veritat que l’home amb la seva intel·ligència pot fer descobertes i missions cada dia més meravelloses i d’intensitat infinita, però li falta la immensitat que té la resta de la natura. El poder psíquic no sempre pot vèncer el físic, perquè el poder físic de l’home és més limitat que el de les muntanyes, rius, mars i fenòmens naturals. I no podem oblidar que la terra, el planeta de l’home, forma part d’un univers, que segons unes declaracions a La Vanguardia de James Peebles, astrofísic de la Universitat de Princeton, “mai  podrem arribar a comprendre completament l’Univers”, “una comprensió completa és fora del nostre abast.” I és precisament aquesta circumstància la que posa condicions a l’hora d’enfrontar-se amb la natura per aprendre a ser previsors. Les malalties, ens diu la ciència es poden prevenir, les malalties naturals, fenòmens sísmics es poden prevenir amb un respecte intel·ligent de la natura. Escoltem la natura i potser aprendrem a escoltar la societat que tenim més a prop. Aprendre a escoltar és la gran lliçó natural davant de l’orgull de voler dominar.

LA LLUM A L’HORITZÓ CONTINUA ENCESA...

Els fenòmens naturals, amb les seves diferents intensitats i amb els efectes de tota mena, són sempre un avís, una advertència i sobre tot una lliçó. Però independentment dels accidents, la llum del sol i les estrelles sempre hi és. La naturalesa, amb les seves càtedres, és la gran universitat del món. Però les seves lliçons, una part de la naturalesa que té la facultat de pensar i ser lliure no escolta, ni llegeix les ensenyances i el que és pitjor massa sovint les menysté i en fa befa. La natura compleix les normes establertes, malgrat que massa sovint, pateix les intromissions de qui es pensa que és superior i té autoritat per fer-l’hi front. Possiblement enfrontar-se de poder a poder no és la solució sinó que s’ha de cercar en la comprensió i si la naturalesa fos més coneguda i entesa les persones no patirien els efectes dels seus fenòmens negativament sinó positivament. I quelcom de semblant s’observa en les relacions entre els humans. Hi ha tempestes que no haurien de ser mai negatives si el coneixement i el diàleg fos norma davant de qualsevulla diferència per greu que es presenti. Les diferències són sempre entre els humans i algunes d’elles per raons d’organització i comportament. Diferències que es presenten per manca de respecte als drets, manca de respecte greu quan els drets són naturals i les greuges es produeixen per abús d’un poder assolit per la força de les armes. Òbviament em refereixo a Catalunya i els seus drets naturals. És cert que la cultura de cada poble neix de la manera de comportar-se entre ells i els altres, de la manera de tractar i treballar la natura, del pensament dels seus savis i estudiosos fruit d’una autoanàlisi personal d’una manera de ser, fer i estar amb diferències amb els altres per raons de mètode, efectivitat, solidaritat i altres motivacions. Però la cultura, malgrat tot, és fruit de les diferències naturals, algunes d’elles, produïdes per la situació geogràfica i els fenòmens atmosfèrics amb les diferències pertinents de la situació geogràfica. La cultura, certament, és un element diferenciador molt poderós que no es pot marginar. Catalunya, en la seva història, demostra amb prou claredat la seva personalitat amb identitat pròpia que li dóna dret a ser un estat modern del segle XXI. Per sort la llum de la història té el seu sol i les seves estrelles que il·luminen el camí cap a la recuperació de la independència en el marc global del segle XXI.