No n’hi ha prou amb guanyar…!

Hi ha comentaris que són comunicacions valuoses quan es tornen boomerangs. I aquests esdevenen perillosos denunciant la incoherència de qui els pronuncia. El boomerang és una resposta que contradiu al qui aconsella creient-se posseïdor de la veritat. Una rebelió de la naturalesa. Un boomerang, si hom el reconeix, té la qualitat de convidar a l’auto-reflexió i més quan el responsable de certs comentaris dóna la impressió que no els ha meditat i són fruit d’una manipulació sofisticada. Les votacions europees han posat al descobert boomerangs no acceptats per l’orgull del guanyador. Guanyar és un fruit que respon a l’assaonament de l’arbre. Els fruits, sent sempre fruits, poden ser madurs, poc fets i fins i tot, podrits, independentment de les aparences que poden ser boniques. A Espanya les eleccions al Parlament Europeu les ha guanyades el PP però no per llençar les campanes al vol. En aquest sentit són curioses manifestacions de la Sra Cospedal. En una d’elles es considera satisfeta perquè només a Espanya i Alemanya les ha guanyades el partit del govern. En una altra atribueix la davallada a Catalunya del seu partit a l’abstenció, precisament en l’autonomia on ha crescut més la participació. Óbviament, quan no es vol, mana la  ceguesa voluntària amb el risc del boomerang. Boomerang que s’ha disparat tambè a nivell internacional. Per a més inri d’incoherència és curiosa la interpretació que en fan de la seva victòria i de la davallada del PSOE. La victòria del PP la consideren un mèrit de la seva gestió i la davallada del PSOE fruit de la seva mala política. Ambdós partits han perdut en aquestes eleccions, comparades amb les de l’any 2009, la friolera de més de dos milions de vots cadascun. I la seva representació a Europa és de vuit diputats menys. Els maldecaps que els hi han produit els resultats no els deuen deixar pensar raonablement. No han  paït els cinc parlamentaris de PODEMOS de qui mal parlen i tampoc el resultat de la seva campanya anticatalana en la que el boomerang els hi ha recordat la victòria clara del sobiranisme amb un seixanta per cent dels vots. Com explicaran a Europa el seu fracàs? El govern català, contràriament al d’Espanya, ha guanyat vots, mantenint l’equilibri, cent mil, molt significatiu d’acord amb el cens electoral i de signe positiu, tot el contrari del partit del govern d’Espanya, el PP, amb signe negatiu al perdre més de dos milions de votants. Mal favor li fa al PP europeu aquesta pèrdua quan en les votacions alemanyes s’hi ha infiltrat un diputat de signe neo-nazi. Es pot estar orgullós d’una victòria assolida inexplicablement amb pèrdues tan importants, amb situacions de campanya ridícules, amb afirmacions absolutistes i dogmàtiques que els resultats, sobre tot a Catalunya,  han denunciat el vot del dret a decidir tan menys-preat i il·legalizat per voluntats que es diuen democràtiques i no hi actúen? Uns resultats per meditar seriosament tant a nivell nacional, com europeu i que una consciència democràtica aconsella un diàleg positiu i constructiu des de la realitat i la voluntat dels pobles. Però els signes que venen des dels comentaristes del pobrement guanyador són els d’instal·lar-se en la prepotència d’una llei escrita per beneficiar els ciutadans, no per convertir-los en esclaus. La internacionalització del comportament democràtic  de la nació catalana allargarà la mà al nou estat europeu. No n’hi ha prou amb guanyar, a vegades, guanyant tambè es perd.

 

VIATGE DEL PAPA FRANCESC I ELECCIONS EUROPEES

Votar perquè Europa sia de veritat l’Europa dels pobles no és només important, sinò també transcendent. Transcendència que ens recomana el viatge del Papa a Terra Santa. Israel i Palestina són pobles fills del mateix pare Abraham i tenen un signe religiós d’orígen amb un missatge universal. Però el missatge religiós del Papa té també un objectiu polític d’urgència. Tres aspectos defineixen clarament com la religió no pot desentendre’s de la política i la política no pot marginar la religió. I ha estat un autoritat religiosa qui amb el seu viatge ha marcat algunes pautes. 1) l’acompanyen un rabí jueu i una autoritat musulmana, ambdós amics personals del Papa. 2.- el bes de la pau entre el Papa i el President de Palestina en la celebració de l’Eucaristia a Betlem. I 3.- l’oferiment de Vaticà com espai de trovada entre el President d’Israel, el de Palestina i el Papa com a mitjançer. Diàleg entre religions per demostrar una convivència positiva i enriquidora, diàleg entre polítics per portar la pau als pobles. I una reflexió que és un signe que els nostres temps reclamen: que la religió i la política compleixen els seus objectius i els seus deures, en nivells diferents certament però que convergeixen  necessàriament en el benestar de les persones. La intel·ligència i la voluntat, intermediàries entre la matèria i l’esperit palesen que sense unes institucions polítiques dialogants la convivència humana no será ni justa, ni verdadera. La política ha de preocupar-se amb la col·laboració de les dues facultats esmentades del benestar material i la religió, també amb la intervenció de les dues mateixes faculatst, del benestar espiritual de les persones per d’aquesta manera assolir la felicitat integral perquè la persona ho és, essent global. Les persones polítiques escollides per formar part del Parlament Europeu serán responables per treballar per la integritat real de les persones capaces de formar una convivència verdadera i justa? Més aviat penso que no. Les institucions polítiques europees seuran a la taula de diàleg amb les institucions religioses europees? Penso més aviat, que no. Perquè a Europa avui no manen les persones, el diner domina als governants. Mai un servei està per damunt del servidor. I la política europea la dirigeix l’economia. I les persones? Crec profundament en la gent, en la gent del poble que fa sentir la seva veu. Veu que no està sola perquè l’acompanya una altra veu, sortosament ferma i forta: la del Papa Francesc palesant-ho a Israel i Palestina. És una veu de futur, com ho és la veu del poble denunciant les injustícies de la política i de la religió si s’escau. L’exemple del Papa de treballar per la pau dels dos pobles germans, històricament enemistats, és un signe del segle XXI.

AVUI, 24 DE MAIG DE 2014, DIA DE REFLEXIÓ POLÍTICA

El futur del benestar de milions de persones és a les mans de poques. Unes poques són les que configuren el Parlament Europeu. Avui cal reflexionar el vot dels més de tres cents milions d’europeus per designar aquelles persones que han de formar el nou Parlament. Jo em pregunto, quina força té el meu vot? Certament que el de ser una gota d’aigua del gran mar. Però no totes serán de la mateixa qualitat. I aquesta condició que marca grans diferèncie genera milions de dubtes. I entre aquests hi pot haver una llum d’esperança. Aquesta llum l’he trobada en el sermó de la muntanya que Jesús dirigí als seus seguidors. Parla de vuit maneres de felicitat. I la felicitat és l’objectiu de la vida dels pobles, objectiu que no és el de la majoria de governants. Els resultats del desencís, de la desconfiança, de les manifestacions populars, de l’augment de la pobresa ho manifesten. Quines són les persones que amb el seu testimoni lluiten contra aquesta situación d’insjustícia? Copio del text evangèlic: 1.- Feliços els pobres d’esperit. 2.- Feliços els qui ploren. 3.- Feliços els humils. 4.- Feliços els qui tenen fam i set de ser justos. 5.- Feliços els compassius. 6.- Feliços els nets de cor. 7.- Feliços els que treballen per la pau. 8.-Feliços els perseguits pel fet de ser justos. Un ampli ventall de qualitats que ha de tenir una persona que se sent part de la societat. És curiós que la primera benaurança es dediqui als pobres. Cura!  Als pobres d’esperit. És aquella persona que fa dels diners un servei a la societat no un instrument per enriquir-se fent més pobres els altres. L’autèntica pobresa és la de l’esperit, pobresa que no abunda ni entre el gran capital i dissortadament ni entre els que són pobres perquè no tenen diners. Quan l’autèntica pobresa és espiritual tenim davant una persona que és verdaderament solidària. Preocupar-se per fer diners sense pensar en els altres és  signe dels nostres, dies malgrat les paraules dels polítics i dels grans capitalistes que es renten les mans fent almoines que semblen religioses. I que hi tè a veure la pobresa d’esperit amb el vot pel Parlament Europeu? Senzillament per què és l`unic vot pensat solidàriament. I quins són els aspirants més solidaris? Aquesta  pregunta l’ha de contestar cadascú. Les persones que han seguit els meus escrits  tenen clar alló que penso. D’acord amb les benaurances desitjo el vot de les persones pobres d’esperit, humils, que ploren davant els mals, que tenen fam i set de justícia, compassives, netes de cor, treballadores per la pau, que se senten perseguides perquè són justes, perquè totes aquestes persones compleixen totes i cadascuna de les benaurances que són la condició básica per la solidaritat. El seu vot és el vot de l’Europa  solidària que el món necessita. L’evangeli també és filosofía política. Avui 24 de maig de 2014 l’evangeli m’ha ensenyat a reflexionar quin és el vot que Europa necessita.

QUEIXAR-SE PER QUÈ TOCA…

Tenia raó Campoamor quan escrivia “todo es del color del cristal con que se mira”? Hi ha situacions, expressions i afirmacions que no són fruit de la racionalitat sinò de la conveniència política en temps electorals. Sòn formes il·lògiques per desacreditar el contrari. Sovintegen massa. Per exemple, l’espectacle viscut a Vilanova i la Geltrú contra el PP que segurament s’hauria evitat de seguir les instruccions dels Mossos d’Esquadra. Però, es necessitava un argument per desacreditar Catalunya. I es va trobar. I em pregunto: a qui preten afavorir una acusació com la del PP? A vegades penso que hi ha fets que fan olor de xamusquina. Jo els preparo perquè s’acusi al meu contrari. Es produeixen molts aldarulls en manifestacions pacifíques que no els hi trobo altra explicació que aquesta. És una d’aquelles qüestions que fan, perdoneu l’expressió, pudor i fàstig. I alló que és més lamentable per què es té una doble cara, i quan el contrari es queixa d’alguns contratemps se l’acusa de victimisme. Tota una contradicció perquè quan convè els hi va molt bé passar per víctimes. Hi ha fets que tenen un temps, quan toca. I aleshores són bons per uns i dolents per altres, canviant els papers. Aquesta actuació entra en el disseny de certes actuacions i d’una manera especial en aquelles que defensen el “Statu quo”. Són etapes de desequilibri polític en el que està en joc la dignitat de les persones i dels pobles. Curiosament hi fa presència el dogmatisme tan denigrat, sobre tot, pels partits majoritaris quan volen donar imatge demócrata. I es contradiuen. Els fets contradiuen les paraules. I el món de la confusió és fonamental per donar pas a la passió desafiant a la racionalitat. Un exemple molt actual i que casualment ha estat oportú dissortadament. La persecució política i judicial de les injúries a través de xarxes. S’ha atacat una persona assessinada, que era d’un partit. Res a dir contra l’actuació en aquest cas. Però perquè no es perseguía abans la mateixa mena d’insult greu contra Catalunya? Per què no tocava. Aquesta és la impressió meva i penso que de molta gent. És trist, la raó d’ara no toca i avui sí. L’hem escoltat tantes vegades el no!... Dissortadament sembla que vol fer escola. Que la història ho desmenteixi. Qui té la solució? Només el poble.

ELECCIONS I LLENGUATGE POLÍTIC

És sorprenent el llenguatge dels polítics en èpoques de campanya electoral. La norma  sembla ser la mateixa del gran capital, tot s’hi val per assolir el poder. I el llenguatge esdevè bipolar. Un pol és el gran públic, l’altre, els partits contrincants. I la manipulació de les paraules adopta dues direccions: una, aduladora i l’altra, destructora. Adular el votant perquè li doni la confiança i  credibilitat i la segona denigrar el contrari per demostrar la seva incompetència. I l’equilibri se’n va en orris. No existeix i els resultats són futur desencís, futura pèrdua de drets assolits, futura pèrdua de bens i conseqüentment més pobresa. Però la classe política no apren dels seus errors i dissortadament una gran majoria dels votants tampoc aprenen de les seves pèrdues. I la política balla en la corda fluixa. Malauradament  l’insult i la denigració troben formes sibilines per demostrar que no s’insulta, ni es degrada. I aleshores la mentida campa al seu aire com una veritat salvadora. Hi ha manifestacions  polítiques que són pura demogògia. Un exemple, petit, però real i personal. Vaig rebre, sóc jubilat, un comunicat en el que se m’informava que la meva nòmina d’enguany tindria un augment del 0’25 %. Però, oh bona nova, resulta que tot i l’augment hi perdo. Cobro 40€ menys cada més. I ningú em dóna explicacions. Quina credibilitat em mereix a mi el partit responsable de la governabilitat nacional?  Tota aquella propaganda que argumenta destruint el contrari, automàticament queda borrada de la meva ment. Dissortdament, en campanya electoral, gairebé tota l’argumentació només es sentimental i racionalment no té cap mena de suport. Ja no parlem de base històrica. I és curiós com a casa nostra en cada campanya electoral sempre es cau en el mateix error: votar al que més perjudica al poble treballador. Quina és la situació actual de la majoria del poble espanyol? Què falla? Senzillament una informació creïble, uns debats racionals, un diàleg honest i sobre tot un respecte a la dignitat de totes les persones. La primera lliçó del codi polític actual no és pas aquesta. És imprescindible per a la credibilitat tenir cura del llenguatge, al pa, pa i al vi, vi, com deia el meu avi i els de molts dels lectors.

DESIG AMBICIÓS D’UNA CAMPANYA ELECTORAL

Primerament, un incís. No intento totalitzar, però el soroll d’uns pocs ensordeix, dogmatitza i actua dictatorialment. El mateix sistema electoral en el fons és una dictadura vestida de democràcia. La llei és la seva raó i la seva empara. Una llei estudiada i feta a mida. De la manera com es desenvolupa una campanya electoral, la meva afirmació resta palesa. En principi tots els partits que presenten candidatura tenen dret a ser escollits. Però només uns pocs són els preferits. I entre ells, es reparteixen el poder. Repartiment que no es fruit d’un raonament políticament racional sinò políticament passional on verbalment tot si val mentre es guanyi. Una campanya electoral, emmirallant-me en les viscudes, busca la victòria amb la complicitat de l’odi vestit de pell d’ovella. El respecte a les persones no té valor electoral, encara que es diu, s’escriu, es comenta que el votant és sempre intel·ligent. Però no em refereixo directament al votant, sinò el respecte als aspirants dels diferents partits. Es comença per l’odi a les persones que defensen idees contràries a les seves. No es respecta el dret a ser diferent i de la boca de polítics de primera fila s’escolten autèntiques barbaritats dignes d’un jutjat de guàrdia. No cal recordar la manera ignominiosa com des del gran poder de l’estat i del seu entorn s’ha tractat a  l’Artur Mas. Perdoneu, però a la guerra civil espanyola amb més gravetat se seguía la norma fem mal a la gent i així l’espantem, i en les actuals eleccions a Europa es   practica eliminem el president i s’acabarà la febre independentista. I de la mateixa manera que no es respecten les persones es destrueix la història falsificant-la argumentant sobre mentides. S’han proclamat moltes falsedats referents a la història de Catalunya i també a la d’Espanya. És una manera corrupta d’actuar. Però hi ha una circumstància que em fa poc creïbles les votacions electorals. Els drets als espais televisius. En una cursa tots els participants surten de la mateixa línea i arribaran a la  meta d’acord amb les seves possibilitats. En una cursa electoral, no. Els espais televisats no afavoreixen per igual tots els participants. Hi ha diferències descomunals. El partit que en les eleccions anteriors ha assolit menys vots, per exemple, de sortida té només un espai. El que en les anteriors va guanyar en nombre de vots en té vint-i-cinc. D’acord amb el nombre de vots es mereixen més o menys espais. Els partits grans bombardegen manta vegades cada dia i els petits, tal vegada, només tindran dret a un sol spot de propaganda. On rau la igualtat de drets? No m’allargo, però nomès una reflexió: al costat del President i dels tres partits que defensen el dret a decidir IC-V, ERC i CiU. Demostrarem que el poble coneix quins són els seus drets i els seus deures. La veu del poble en democracia és llei.

VOTAR DEFENSANT LA LLIBERTAT

Haver de defensar la llibertat de persones i pobles al segle XXI és una  demostració de la greu injustícia històrica que des de la prehistòria fins avui s’ha instal·lat en el món. Les persones del segle XXI vivim dominades per la corrupció, que s’ha erigit com la raó de ser de la humanitat. I la corrupció és tan sibilina que es vesteix de benefactora dels més necessitats al mateix temps que amb la seva manera d’actuar els condemna a la misèria i a morir de fam. La corrupció és tan hipòcrita que es vesteix amb pell d’ovella per intentar convèncer que en temps de crisi comprar és estalviar. La corrupció és tan cínica que ser pobre és argument de llibertat. La filosofía de la corrupció és tan sofisticada que vesteix de frac als grans lladres de la història de la humanitat. I davant d’aquest fenòmen conductor desde la política, l’economia i la religió (dissortadament també) no és gens estrany que molta gent no tingui altra resposta que: no hi ha res a fer. Jo des de la meva fe estic convençut que hi ha molt a fer i que els homes i dones nets i netes de cor derrotaran la corrupció. Aquest estol de corruptes han comès un error que tenien per invencible. Han menystingut la senzillesa i bondat dels humils. I la gent honrada de la humanitat està perdent la por encara que per fer-la tornar enrere des del poder se la persegueixi amb les armes. Quan el poder no sap dialogar amb les persones i ho fa amb la força de les armes està perdent la seva  credibilitat i la gent honrada, que en la política i economía també n’hi ha, es posa de part del més feble per desde la feblesa guanyar amb la força de la raó que a la llarga és més potent que la de les armes. El poder econòmic i polític aprofita totes les eventualitats per demostrar alló que no és i precisament en oportunitats com unes votacions europees és on la veu de la gent honrada, sense por i amb il·lusió, pot guanyar la batalla de la llibertat. Per què llibertat és veritat i corrupció és la mentida, que és l’arma d’aquells que no volen dialogar. Dissortadament el món del segle XXI està instal·lat en la mentida, però sortosament hi ha grups de gent que ho están en la veritat, que és el camí de la victòria. Cal que tota la gent senzilla, autèntica, justa i verdadera s’afilii al partit de la veritat, que és el de la justicia i de la solidaritat. Sortir del domini de la corrupció, generadora de la crisi, només té un camí, la veritat dels nets i netes de cor.

QUAN ES POT PARLAR DE FRACÀS

La Real Academia Española defineix el fracàs com “un suceso lastimoso, inopinado y funesto”. En una competició esportiva com la lliga de Futbol Espanyola classificar-se segon, és un fracàs? He sentit a dir i he llegit manta vegades que la lliga era cosa de dos. I quan apareix un tercer en discòrdia palesa que el fracàs està en l’organització, en el sistema. En l’organització de la competició i en l’organització del club que se sent fracassat. Perdre un partit, encara que sigui el més important no ha de ser mai un fet llastimós, ni impensable i funest. Si l’esdeveniment s’avalua amb aquest tres adjectius on es manifesta la solidaritat, virtut social d’un esport que es vanta de configurador social? Un fracàs és llastimós, impensable i funest quan és el resultat d’un exercici desordenat, desil·lusionat, mal treballat i sense mentalitat. No crec que aquestes tres condicions es complissin en el joc del FC Barcelona. Per què no assolí, aleshores, el títol? Començant per respectar el dret d’un tercer a merèixer-el, penso que s’han creuat en el camí altres complicitats. La imatge d’un club de futbol no és responsabilitat exclussiva dels jugadors, que en tenen molta, sinó també dels responsables de fer funcionar l’organigrama, directiva, tècnics i treballadors (els principals els jugadors). Opino que el problema es va originar, dissortadament, amb la malaltia de Tito Vilonava, a l’anar a contractar un entrenador que no coneixia els entrellats del club, entrenador que em mereix admiració i respecte, però que no era l’adequat per continuar la línea marcada pel duet Guardiola-Vilanova. Crec que l’error principal rau en el fet de no haver estat valents no donant la direcció a l’equip tècnic que el Tito havia configurat. Amb l`exemple d’un Guardiola, també en la questió d’entrenador, es tenia que haver confiat en la Masia. Tata Martino va voler respectar la filosofia però no l’havia viscut i païr-la de cop no és un bon sistema. I aquest nomenament va portar a no confiar prou amb els nois de la casa i confiar excessivament en jugadors boníssims però castigats per la intensitat d’uns quants anys sent els millors. I la naturalesa ho pateix i es manifesta. Es confià excessivament en un jugador, que diuen ser el millor del món, però és víctima d’un esgotament físic i psíquic que l’impedeix rendir com ell voldria. Amb tots els respectes al nou fitxatge estrella, crec que no es va fer cap favor al club, més aviat se’l va perjudicar per la simple raó que es va anar a buscar a fora alló que ja es tenia a casa. M’atenc als resultats.Es va buscar un golejador i es perjudicà els que ja es tenien. Seguint el mateix raonament, el físic d’uns jugadors extraordinaris, que duran quatre temporades ho han guanyat tot, en la cinquena temporada normalment se senten mermats i el seu rendiment no és el mateix encara que la mentalitat sigui de guanyador. Amb tota sinceritat hi va faltar el joc de la competitivitat entre els joves que empeneyn i els veterans que hi posen seny i experiència.Un exemple del que penso: en el darrer partit contra l’Atlètic de Madrid s’havia d’haver confiar més en els nois de la Masia sacrificant estrelles molt estimades. Perquè no es fou valent? Hi hauria estat d’acord l’aficionat? Penso que no. I la premsa? Molt menys. Les lliçons són per posar-les en pràctica un cop apreses. De totes maneres felicitar l’Atlètic de Madrid, el públic per la seva esportivitat, i també als jugadors del Barça per haver-se buidat i a l’entrenador per la seva dignitat. I ara a preparar la temporada 2014-2015.

Quan l’esport representa i defensa un país

El partit de bàsquet entre el FC.Barcelona i el Real Madrid, semifinals del Campionat d’Europa m’ha portat a reflexionar sobre la incidència i importància d’un esport en la construcció d’un país. Personalment estic convençut que l’esport és un factor configurador de convivència. Però quan i com? És cert que una filosofía de la vida si no es tradueix en fets, la inoperància l’anul·la per il·lógica i gens coherent. Un partit esportiu defineix l’operativitat d’una filosofía en positiu o en negatiu. El partit de referència em questiona:

a.- els dos equips quina filosofía de convivència representen i defensen?

b.- a quina convivència representen?

c.- són un exemple de la globalitat i com?

d.- el partit esmentat quina valoració esportiva em mereix?

e.- perdre és un fracàs?

Possiblement el questionari pot ampliar-se. Però intentar contestar aquestes preguntes em fa pensar en la necessitat social urgent de reciclar el funcionament de l’esport. És evident que els dos equips representen filosofies de país força diferenciades, al menys sobre el paper. Però un primer punt: repasso les alineacions dels dos conjunts i em trobo que en els dos hi figuren més estrangers que no pas nacionals i el que més estrangers alinea és el Barça. I em pregunto, si en el Barça hi juguen més estrangers que catalans, es pot dir que és un equip català? Per què, quin és el concepte que defineix la catalanitat, les persones o el nom? Vull dir si amb el nom n’hi ha prou.Tal vegada els dos equips pretenen seguir el signe del temps, la globalitat. Aleshores com compleixen aquest signe? Aporten jugadors de casa a la globalitat, no. A l’inrevès configuren la individualitat catalana amb persones que no ho són. Aquesta manera d’actuar, és veritablement global? Per què si ho és, com és preserva la característica de país? Suposo que jugant amb la filosofia esportiva catalana. I aquesta filosofía qui la pot complir millor? Per què, si s’importen jugadors de fora del país es deu voler significar que la filosofía esportiva catalana  és deficitària i cal revitalitzar-la amb filosofies d’altres paísos. Potser vaig errat i de filosofía esportiva només n’hi ha una i aleshores la pluralitat és enriquidora. Però continuo creient que en aquesta manera de configurar conjunts hi ha alguna raó que no és prou lógica.Si un campionat d’una nació es pot jugar amb esportistes d’altres nacions potser caldria reglamentar diferent les competicions, fer federacions globals eliminant les nacionals i que les competicions fossin globals. Estic segur que, amics lectors, cap de vosaltres em donaria la raó i s’em tractaria d’il·lús. Però en aquesta il·lusió hi ha un punt que em fa continuar pensant que l’esport precisa d’un reciclatge profund, perquè la globalitat concebuda tal com l’he expressada significa la mort de les individualitats que globalitzen. I jo defenso aquestes individualitats. I pregunto, com s’han de configurar, amb quina reglamentació, amb quins objectius. Per què per ser grans s’ha de començar de petits, per ser globals abans s’ha de globalitzar, per poder globalitzar abans s’ha de ser esportista i l’esportista on es fa? A on  neix o a on s’importa? El partit que m’ha portat a aquestes reflexions per a mi era un partit dominat més per la crematística que pels valors de l’esport amb un equip dominador i un altre sense idees, ni direcció. Un partit unidireccional que de global no en tenia res malgrat les aparences. Per acabar perdre un partit és un fracàs quan l’esportivitat no ha estat dominant per les raons que sien. Penso que aquest punt hi fou prou palès.

El tema per a mi és apassionant i necessitat d’una filosofía esportiva autènticament constructiva, dominada per la intel·ligència amb una argumentació racional i el diner només hi ha de complir la funció de suport.

Catalunya, antic-nou estat europeu

Des de temps de l’imperi romà fins avui els límits geogràfics del pobles d’Europa han sofert moltes variacions per definir nous estats. Òbviament el concepte de nació amb dret a ser estat no sempre ha estat fonamentat en la mateixa filosofía i algunes vegades la filosofia ha estat la força de les armes. Els meus coneixements històrics no són massa profunds i científicament més aviat deficitaris però desde les invasions bàrbares de l’imperi Romà fins als nostres dies el mapa polític d’Europa li ha demanat al geogràfic continuats sacrificis. Un fet m’ha copsat fortament. L’intent de constituir un imperi sota l’empara del Vaticà, quan aquest feia i desfeia, nomenava i sancionava. L’imperi de Carlemang va ser un intent d’una Europa unificada que les avarícies personals van estroncar. Massa sovint, per no dir sempre, les armes han estat la filosofía constructora de fronteres. Qué, sinò, pretenia Hitler? I abans Napoleó? I en petit format, com va formar la seva demarcació Espanya? Agradi o no, Catalunya gaudí d’una situació d’estat amb reconeixement internacional, amb legislació pròpia, fins i tot amb parlament, un dels primers d’Europa sinò el primer. I ho va perdre per les armes. Felip V i el General Franco en són els responsables. Aquell antic estat europeu, anomenat Catalunya, té tot el dret històric  a ser un nou estat d’Europa i ho reclama amb la força de la democràcia basada en la filosofia del dret natural. Dret natural reconegut per la doctrina de l’Esglèsia Catòlica i d’altres institucions religioses de signes diversos. Amb la base d’una ferma filosofía, amb la voluntat del poble i amb la raó com arma-argumental s’aconseguirà la fita: Catalunya Indepèndent.

El dogmastime polític és l’heretgia de la convivència

Un heretge en religió és aquella persona que s’aparta dels principis fonamentals de la seva doctrina. Però el dogmatisme no té espai en la convivència. Dogmàtic no és una idea temporal, perquè alló dogmàtic és inamobible i en l’espai i el temps tot és movible fins les idees i principis bàsics que poden ser manipulats. Una cosa són les manipulacions de les idees i una altra de diferent són els comportaments dogmàtics basats en la inamobilitat de les lleis. Les lleis naturals òbviament són intocables i permeteu-me que digui que són divines. Són dogmàtiques. Però les lleis humanes són primerament efímeres perquè amb canvis de govern alló que per un règim és bo per l’altre és dolent. Compareu les lleis del franquisme amb les de la democràcia. Sortosament hi ha diferències però, en algunes questions, no tantes. És el producte dels interessos personals. En la democràcia espanyola s’hi experimenten massa comportaments dictatorials. Goso afirmar que el problema de la convivència desequilibrada de la pell de brau és consequència de comportaments dictatorials aplicats a la democràcia. La postura del President del Govern envers Catalunya és un bon exemple. Una llei no pot mai ser un obstacle per la millora de vida dels pobles. L’adagi llati, molt antic, ho diu prou clar: “primum vivere, postea philosophare”, primer viure, desprès filosofar. En el fons la política no és res més que filosofar sobre la vida dels pobles i de la gent. Però dissortadament la política actual no deixa viure perquè la gent no pugui pensar, perquè si pensa els hi poden parar els peus del seu model de governar. I el model de governar, avui, a Espanya és dogmàtic i contra natura. Per què? Per què està sota la protecció d’unes lleis que dissortadament són fruit d’una corrupció. Unes lleis que en cas de conflicte no deixen parlar el poble i la resposta és la policía al carrer. Estructuren una base de convivència corrupte. En l’època franquista vaig tenir un professor que ens deia que la corrupció nomès es podía atacar estudiant les seves bases doctrinals. I les bases doctrinals del Govern actual d’Espanya són la Constitució. Convertir-la en dogmàtica esdevé la força del President del Govern però, a la vegada, la seva feblesa. Ser dogmàtic temporal és, senzillament, una traïció a la democràcia.

Un crim abominable i una corrupció beneïda

No he entrat a la xarxa per llegir els comentaris sobre l’assessinat de la Presidenta del PP de Lleó i, a la vegada, Presidenta de la Diputació, per què sóc contrari a moltes opinions, si se’n poden dir així, i perquè he decidit no capficar-m’hi. No aprobo les frases insultants contra la víctima, de la mateixa manera que condemno el crim, perquè tota mort provocada voluntàriament ho és. I mereix ser castigat. Però quan he volgut desentrellar-ne motius, els missatges “bochornosos” com diu el Ministre de l’Interior i algunes irregularitats, segons el meu entendre, malgrat permeses per la llei, poden provocar la irresponsabilitat criminal del moment i cometre accions que una ment racional evitaria. No és lògic acarnissar-se contra el criminal, però tampoc ho és ignorar que hi ha posicions socials que són una provocació i un insult a la societat i molt més en temps de crisi. Condemno l’autor/a del crim però acuso a la víctima de desleialtat social. En una época crìtica és una befa a la societat gaudir de salaris que el mèrit que tenen és pertànyer a un partit per poder viure de la política. Les notícies diuen que el sou de l’assessinada era de 79.800 €, quantitat que es duplicava pel fet de desenvolupar altres càrrecs públics. Quan aixó és produeix i la persona que en gaudeix, com sembla ser, ha retallat considerablement els ingresos del treball contrastant amb l’auto-augment dels seus en un 13%, es mereix aplaudiment o un judici just? Amb la llei a la mà no era possible perquè tot era legal. Un producte de la corrupció del sistema. Com també ho és el fet de pendre’s la justícia personalment. Un problema greu de justícia social i de justícia política. Si la llei diu que cada espanyol només pot cobrar un sou, per què amb subterfugis legals es pot duplicar? La distribució mundial de la riquesa és fruit de la corrupció i Espanya, dissortadament, també n’és un exemple. I en el camp dels polítics i grans capitals sembla, per els resultats, una  norma de consens tàcit, dissortadament en algunes circumstàncies beneïda per la religió, també la majoritària d’Espanya. El problema no se solucionarà perseguint les xarxes socials perquè aquestes denuncien l’orígen del mal. Lloar la responsabilitat social de la víctima en aquest cas també és “bocharnoso”. Quan els extrems es toquen és imprescindible buscar l’equilibri i l’eqjuilibri té un nom: justicia igual per a tothom. Reposi en pau la víctima i que els polítics treballin per eliminar la corrupció.

Companyia de viatge cap a la llibertat

Es diu que no s’ha de barrejar religió i política. Una veritat és barrejar i una altra compartir i c ol·laborar. Penso honestament que religió i política están obligades a comparir i col·laborar fins a tal punt que si se’n desentenen mai arribarà la pau universal tan desitjada. Es dóna una tal similitud entre política i religió que podem manifestar que evangelització i politització son germanes i aplicar-els-hi l’afirmació que el Papa Francesc va fer el dia 8 de maig de 2014 en l’homilía del matí a la Casa de Santa Marta on resideix:”Qui fa l’evangelització és Déu”. La politització com instrument de convivència també la fa Déu. Però els homes la manipulen. Perquè es creuen déus. La humanitat ha de complir els seus objectius en el món, objectius materials i objectius espirituals. No oblidem que l’home i la dona són matèria i esperit. Sobre la política cau la responsabilitat de la matèria, del físic i sobre la religió la de l’esperit, la psiquè.I les dues sobre la persona íntegra, global. És veritat que les institucions han de ser necessàriament diferents i necessàriament convergents en la formació integral de la persona. I en aquesta evangelització el Papa Francesc i recalca tres condicions: docilitat a l’Esperit, diàleg i confiança en la gràcia. La docilitat a l’Esperit ens demana una predisposició de servei a tot alló que és un bé religiós per a la persona i en el camp material ens obliga a un servei amb la finalitat de que els bens materials arribin a tothom; tant en la religió com en la política, el servei no será com ha de ser sense diàleg perquè el diàleg és l’instrument que tenen els humans per posar-se d’acord si veritablement són dòcils i la tercera condició, confiança en la gràcia per esdevenir religiosos de veritat i confiança en la llei per aconseguir que el benestar arribi a tothom, en una paraula ser polítics  verdaders. Els camins són diferents i convergents, la convergència final no es veritica en el temps sinò en l’eternitat. Si de veritat hi ha diàleg ens adonarem de la necessitat de la docilitat i de la confiança, del servei i de la llei. La política i la religió han de ser companyes de viatge cap a la llibertat de les persones perquè només la llibertat fa possible la docilitat, el diàleg i la confiança, instruments per la pau en la diferència.

XXIV FIRA DE SANT PONÇ DE CÀNOVES I SAMALÚS

Orfe del seu fundador, la Fira de Sant Ponç de Cànoves i Samalús, un any més, continua viva amb  l’esperit il·lusionat de Ramon  Fort (q.e.p.r). Una estàtua, obra de l’artista de Samalús, Srta. Font, que presidirà els jardins de l’Ajuntament, será un record permanent d’una vocació i la veu constant d’un missatge que recordarà als veíns del  municipi i als seus visitants les bondats de les festes populars i el bens de la naturalesa, d’una manera especial els de les plantes remeieres. La salut de la gent i dels pobles és l’eix  que amb el seu moviment giratori permanent, recolzat  els extrems en la política i la religió, convida a enfortir i enriquir les facultats i capacitats físiques, psíquiques i morals amb l’objectiu d’assollir la integritat individual personal en el marc d’un món global. En aquest sentit la figura de Ramon  Fort de la que la seva estàtua ens en farà memòria, ens recordarà, a cau d’orella, que la globalitat dels pobles, de les nacions i del món, comença per la personal perquè un home i una dona són per naturalesa éssers polítics i religiosos que gaudeixen de la força física, de la psíquica i la moral perquè la seva intel·ligència i la passió treballin d’acord amb el mandat rebut de la naturalesa universal, mandat que per en Ramón era d’orígen diví. I precisament era aquest convenciment la font de la seva força, que li feia superar tota mena d’entrebancs per complir amb el que ell creía eren les seves obligacions. Per en Ramon la relació amb Déu, la duia a terme fent de polític, de practicant religiós, de promotor cultural, de treballador productiu en el camp de la seva vocació humana i tota acció que portava a terme era, a la vegada, un servei a la societat i una pregària al seu Creador. I aquesta consciència li donava força quan s’equivocava, era humil i sabia demanar perdó, malgrat en algunes ocasions li fos difícil, però ell era conscient, que de les errades en podía treure conclusions positives i útils. El  seu traspàs no és un adéu, ans el contrari, és un continuem treballant junts per la pau des de estances diferents, efímer la humana, eterna, la celestial. Ramon en l’acte inaugural de la Fira ens saludava des de l’eterna. Ell ha assolit la globalitat per la que treballava, el Regne de Déu.

Donner une âme a l’Europe

La Comunitat Europea va nèixer els anys cinquanta amb l’objectiu concret de tenir en compte les persones per assolir una Europa en pau. I es va començar per controlar el carbó i l’acer, elements indispensables per la fabricació d’armes, donant un pas important en l’objectiu principal d’evitar les guerres per aconseguir una Europa i un món en pau. Robert Schuman, Jean Monnet, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Paul-Henri Spaak hi van posar les bases en les que el respecte a la persona i la seva integritat esdevenien fonamentals. L’economia Social de Mercat pretenia perseguir els abusos de les grans empreses i de les adminisstracions que perjudiquessin als ciutadans. Aquest principi en l’Europa d’avui, segle XXI, s’ha capgirat i traeix clarament la filosofía inicial del que havia de ser la Comunitat Europea. Avui no mana la política, és l’economia la mestressa d’Europa i també del món. I per aixó els rics cada dia són més rics i els pobres, més pobres i creixen en nombre. Quaranta anys desprès de la Unió, Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985-1995 n’esdevinguè el principal motor i d’ell és l’expressió “donner une âme a l’Europe” preveien el risc de caure en mans d’un o altre país, fet que podria ser fatal per la continuitat del projecte. I s’ha produit, Europa no té una direcció  independent integradora amb els naturals respectes, Europa, avui, està en mans d’Alemanya, en mans dels mercats i aquest és el problema. No es té en consideració la gent, perquè per salvar el diner se la sacrifica materialment, no moralment, encara que també. Reconstruir Europa és urgent per recuperar l’herència perduda i per aixó és imprescindible l’Europa dels Pobles per controlar els estats. I des d’aquesta vessant, a casa nostra, és importantíssim que Catalunya hi tingui veu, perquè Catalunya és un poble important entre els motors de la unió europea. És necessari enfortir el poder de les bases davant les pretensions del diner. El diner no és polític, és egoísta i fa egoïstes a totes aquelles persones que no pensen en els altres. Sarcàsticament el diner diu que hi pensa molt en la gent, sí, és veritat, per com fer-la més pobre i pendre-li alló poc que en cara té. Però el diner no pot arrabassar l’orgull de poble i aquest sentiment era el que pretenien afavorir els fundadors de la Unió Europea. Des de Catalunya hi podem contribuir enviant al Parlament Europea gent de casa, gent amb capacitat de decidir, gent amiga de la llibertat, gent que defensa la independència dels pobles, de Catalunya. El 25 de maig, si estimem Catalunya, votem els nostres Candidats al Parlament  Europeu.

 

Quan em mori, li explicarè tot a Déu

Paraules d’un nen sirià, greument ferit, quan s’estava morint. Denúncia d’una realitat que les grans potències no en fan cas i amb la seva política están generant gravíssims problemes a la humanitat. Jo acuso a la política i a la religió. No compleixen els seus objectius i amb les seves lleis han facilitat que l’economia actui de llei universal. La impotència de la gran majoria social enfront la minoría dels dominadors de les riqueses naturals, el diner és fruit dels bens de la terra, trobarà la força per reciclar-se. A Europa la política ha traït l’esperit inicial dels fundadors de la unió i ha d’acceptar la seva part de culpa en la denúncia d’aquest nen “que al morir li explicarà tot a Déu.” La política mundial, amb termes teológics del nen sirià, està pecant mortalment per la seva incapacitat d’aturar les injustícies. Les grans potències només actúen per defensar el domini de les riqueses naturals, per exemple, el pretoli. El gran capital no té cap escrúpol d’apoderar-se de les riqueses naturals d’un país i deixar els seus habitants en la misèria, com ha succeït a l’Àfrica. Les paraules d’un nen donen la volta al món. Quin poder tindran? Només seran actives si la societat humil les fa seves i s’enfronta amb els grans sense por. El gran capital necessita la submissió de la població per crèixer i ho fa sense compassió. Només cal una ullada a la pell de brau per adonar-se com el diner ha corromput la política fent nous rics per crèixer més encara. Exemples de polítics de la democràcia que s’han lliurat al diner n’hi ha a Espanya i prou coneguts però están suficientment protegits políticament i legal per presumir de persones d’una gran dignitat. Però sortosament, penso que aquest escut comença a afeblir-se. Resta molt encara per fer. A Catalunya la volen condemnar a mort. I Catalunya desafia la mort i creu en la resurrecció. Està vivint un procès de denúncia mundial i els fills verdaders de Catalunya no podem defallir, ni fallar, han d’aprofitar tots els moments per fer arribar al poder constituit, encara que sigui injust, la denúncia. El dia 25 de maig d’enguany amb motiu de les eleccions europees els catalans han de donar el vot al partit o partits que millor faran sentir la veu catalana a Europa. La victòria catalana només depen dels catalans. Cal fer honor al gest de Guifrè el Pilós, cal seguir l’exemple dels lluitadors de l’onze de setembre de 1714, cal ser conscients que com a catalans tenim una responsabilitat en el món que ningú pot impedir, cal que el cant dels segadors sigui l’himne del nen sirià, cal que la denúncia de la corrupció sigui el resplandor de la llum de l’esperança. Denunciem amb el nen siriàles injustícies de casa i d’arreu.

Sentència del ministre Jorge Fernàndez Diaz

Hi ha descobriments en les relacions humanes que arriben tard, altres demagógicament, molts manipulats i també aquells egoïstes. Un d’ells és el trencament de les famílies per mor del sobiranisme. Davant d’aquesta realitat podriem sortir de l’aigua cantant “Eureka” com el savi Eurípides, però el científic ens renyaria perquè en el descobriment del  ministre espanyol alló que no es compleix és la llei de la flotació. I no es compleix perquè fa anys i panys que la governabilitat hispana ha enterrat amb pedres de molí lligades al coll de Catalunya la norma de la convivència en la pluralitat i la diferència. Sr. Ministre, una política que està destruint famílies senceres amb les seves lleis, amb quina autoritat vol pontificar sobre relacions humanes, familiars i cíviques? Només cal parar esment en els fets amb un atur cada vegada més rigurós, amb una assistència sanitària cada dia amb menys prestacions i més davaluada, amb més famílies sense habitatge i amb un creixement de la pobresa més alarmant. Aquesta és la raó del trencament familiar, cívic i social amb una política d’un enriquiment injust dels poderosos, polítics, capitalistes i alguns religiosos. No siguem curts de vista i cecs. El sobiranisme, cada vegada més estès a Europa i a Espanya, basat en  arguments històrics, naturals i també en la mala gestió política que no agermana sinò que afavoreix l’odi, estudia solucions contra la crisi i a favor del benestar. Més trenta anys de democràcia a Espanya, si es pot dir democràcia, han estat incapaços d’agermanar els diferents pobles de la pell de brau. I quan aquesta falta greu d’una política davaluada porta a la rebelió coherent i racional, és molt significatiu que s’acusi als drets dels ciutadans de trencadors de convivència. Sr.Ministre, per casualitat alguna vegada, ha tingut la temptació der pensar que aquests culpables són els que portaran, una altra vegada, el ben estar a Espanya i ho faran amb l’assentament dels dret dels pobles a ser lliures? No s’empari en la globalització, que el poder de la globalització rau en les bones relacions entre els pobles lliures, diferents i independents.

El Cardenal Cañizares bisbe de Barcelona?

El rumor, per començar, ha desvetllat la campanya de “volem bisbes catalans”. Senzillament, i amb tots els respectes, penso que el cardenal Cañizares no és l’autoritat religiosa adient per dirigir una diòcesi catalana i molt menys amb la situació política en que està immersa Catalunya. Només el rumor ja insinua intromissió política. El fet que el mateix Cardenal manifesti que està disposat a estudiar per poder parlar en català correctament fa suposar ingerències subtils de caire polític. Per altra banda no és cap secret la seva preferència pel PP i en contra d’ell haver signat el manifest dels bisbes en que declaraven que moralment era inacceptable defensar la independència de Catalunya. Al PP i a l’espiscopat espanyol les hi demanaria, als primers més coherència democràtica i als segons més coherència evangélica. Tant uns com altres no es cansen de repetir que no es pot barrejar política i religió. No hi estic totalment d’acord. Per a mi ambdues tenen responsabilitats socials molt clares. La política ha rebut el mandat natural de vetllar per una convivència humana cívica i social en pau amb un ambient en el que totes les persones gaudeixin d’una vida digna. La religió ha rebut el mandat de convertir la vida terrenal de totes les persones en un marc de transcedència per  esdevenir ultranaturals, en una paraula eternes amb la divinitat. Interferir en els drets naturals amb ingerències manipuladores significa actuar en contra de la llei que programa les identitats individuals i col·lectives. Jesús en l’evangeli ensenya el camí perquè tot alló natural esdevingui sobrenatural. I el primer principi bàsic és el respecte a la persona i a la seva llibertat. Les manipulacions polítiques i religioses de les persones van en contra de la llei natural i també de les ensenyances evangèliques. La llei natural no és contrària a la llei divina, és el primer ambient per assolir el diví. Una autoritat religiosa que es manifesta contrària al dret a decidir el model polític de les persones posa pals a les rodes perquè amb la seva identitat compleixin els objectius religiosos. Un bisbe no ha d’intervenir en la voluntat política d’un poble a ser independent sinó que ha de treballar perquè amb el seu model polític assoleixi els objectius d’una altra vida sobrenatural. Si el C ardenal Cañizares respecta la voluntat del poble català no hi trobo cap inconvenient que esdevingui el seu líder religiós.

Catalunya a Europa

Sovint em faig aquesta pregunta: és indispensable formar part de l’Europa actual? Amb la filosofía que practica, predicada des d’Alemanya, penso que no. Però crec que l’Europa que capitaneja la Merkel necessita urgentment tornar a l’Europa dels seus fundadors, que, per a ells, primer eren els ciutadans i el diner estava al seu servei i  no com ara que el diner fa de polític i els ciutadans han estat condemnats a ser servidors del diner. I aquest canvi Europa l’ha de fer. No sóc cap especialista ni en economía, ni en política però una mica, sí, en religió. I aquesta mica m’esperona perquè m’ha despertat la meva fe en el poble senzill. Estic convençut que la societat civil obligarà al canvi. De moment els poderosos són els amos del diner beneïts per la política. Però una majoria important de la ciutadania, que ha perdut la por, farà que les aigües tornin a la seva llera natural. I en la defensa d’aquesta filosofía Catalunya pot ser molt important a Europa. Perquè la Catalunya que es manifesta, la formen aquelles persones que  creuen en el treball, en la cultura, en l’art i en la força del civisme. Hi ha una adagi castellà que diu “el catalán de las piedras saca el pan” i  no van errats. El pa que fa el poble és el pa capaç de superar la crisi perquè està fet amb el llevat anticorrupció. I Catalunya a Europa pot portar-hi il·lusió, entusiasme i sobre tot un valuós métode de  treball. Perquè la política és un treball, no una economía que s’enriqueix amb la pèrdua de llocs de treball dels súbdits. La veu de Catalunya, la Catalunya autèntica, no la manipulada i falsament modelada, és una veu del pensador que busca la veritat de la vida i la bondat de les relacions socials. El dia 25 de maig se celebraran les eleccions al Parlament Europeu. Tots els catalans que estimem la nostra terra hem de fer sentir la nostra veu votant als partits autènticament catalans, aquells que defensen el dret a decidir perquè són els que treballaran de veritat per una Europa millor, per aquella Europa que Catalunya vol, l’Europa de les persones, que practica la filosofía i l’economia com un servei a la societat. No tinguem por, votem massivament els partits catalans que defensen el dret a decidir. El dret a decidir és un dret que tenim com a persones. I alguns partits els el neguen. Votem llibertat.