LA DIGNITAT DE LES PERSONES ÉS LA PRIMERA DE LES LLEIS

 

No hi ha cap persona que al néixer sigui digna o indigna. Està neta d’imperfeccions i la seva netedat és el punt d’arrencada per assolir la perfecció total. Ha nascut lliure i una de les ensenyances que primer ha d’aprendre és l’exercici de la seva llibertat. El seu entorn és fonamental i l’educació imprescindible. Quan l’ésser natural és conscient de la seva veritat? Si fos possible una anàlisi en profunditat de la influència que rep en els seus primers anys un nou nat, segurament arribaríem a la conclusió del imperfectes que són els models formatius humans. Fem un salt i una ullada al tractament que al segle actual és fa de la paraula dignitat. És dona a la situació social de les persones, als alts càrrecs, a la gent de poder en l’àmbit que sigui, religiós, polític, cultural, econòmic quan la dignitat és una qualitat humana, i els títols s’han de merèixer amb la dignitat personal. Igual que els guardons. La història ens alliçona que molts no son merescuts. És comprensible honorificar comportaments com el de “los a por ellos”, com el l’ex-rei que es refugia en emirats àrabs? És veritat, dissortadament, que la paraula dignitat es manipula descaradament. Un dictador pot donar responsabilitat de poder a un torturador perquè és ¿digne? de la seva confiança. Una organització mundial que amb el seu treball deixa en la misèria a milers de persones és digne de rebre el vist i plau de l’autoritat política internacional. I això són fets actuals, de l’època dels avenços tecnològics. Què són la majoria de desnonaments, que deixen al carrer famílies que s’han quedat sense feina, per culpa, si ho analitzem racionalment, dels desnonadors? Perquè hi ha persones empresonades per delictes polítics indemostrables? I la societat respecta aquestes persones perquè la seva dignitat es fonamenta en la seva riquesa. Quina manera tan injusta de valorar la qualitat de les persones. I aquest tema em fa preguntar: com la humanitat ha arribat a fer del crim un valor? Perquè la criminalitat es mou amb una llibertat molt sofisticada? He arribat a la conclusió que l’argument de la força armada ho ha popularitzar. Dissortadament fabricar armes és un gran negoci per a massa estats. Malauradament l’educació és el negoci més devaluat. Fem una ullada als pressupostos estatals, quin és millor el de l’exèrcit o el de l’educació? Hi hauria tants atemptats criminals si l’armament no fos negoci i la cultura fos el més important? Per pensar-ho. I l’any 2020 , la natura ens demana que hi pensem amb la cobvid-19. Si la dignitat de les persones fos la centralitat de la convivència, que dissortadament no ho és i per molta diferència, la pandèmia potser no seria tan maligna. Pensem-hi: arguments de força física o arguments de dignitat. Personalment arguments de dignitat.

                                                                                                  

                                                                                                 

LA POR A RÚSSIA I L’EGOLATRIA HISPANA

 

La filosofia comunista en la política espanyola és símbol de maldat. En l’actualitat Rússia que té de comunista? La seva història. Un professor meu, sacerdot, en els meus anys d’estudiant religiós, anys 40 del segle passat, ens va dir que la història estaria en deute amb el comunisme. No fa massa dies que un intel·lectual famós va afirmar que els polítics haurien de llegir EL CAPITAL, de March. Estic totalment d’acord amb ells. I encara més, penso que està més a prop de l’evangeli la filosofia comunista que la filosofia capitalista. Per què l’estat espanyol tem a Rússia? Per la crueltat de Stalin? Rússia és  criminal pels morts comesos en la seva implantació i les morts de la política de Franco post victoriam, què denuncien? Santedat? Quina credibilitat té un estat que persegueix independentistes amb la suposició que rebrien ajut rus i no condemna el franquisme? Dialogar amb un contrari és un dret natural i és una injustícia condemnar el dialogant que no ha provocat cap desordre públic. El desordre públic l’ha provocat l’acusador, que sense diàleg ha sancionat. Tot un procediment contra natura i que la llei no empara si no es manipula. No acuso als guàrdia civils, acuso a qui els hi donà el mandat. I dintre meu un pensament de revenja m’ha fet pensar. I tot seguit, el meu cor ha exclamat, pobra Espanya!. Dono tota la raó al pensador Harari quan afirma que manca saviesa política. La saviesa no són els coneixements sinó la manera d’entendre’ls i portar-ho a la pràctica. Quan hi ha un dubte allò que cal fer de bon antuvi, és dialogar. I no s’ha fet. I acuso a l’estat perquè no compleix els deures que la Constitució recomana. Davant de la situació actual, em pregunto, de que han servit i serveixen els anys de democràcia a l’estat espanyol? Els problemes polítics dictatorials no se solucionen traient les restes del dictador del “Valle de los caídos” sinó complint el mandat democràtic de la gent, que no s’ha complert. Diguin el que diguin els polítics espanyols la democràcia espanyola encara es mou entre les beceroles. Una proba l’acusació d’intel·ligència de Puigdemont amb Rússia. Dissortadament la egolatria hispànica no té remei, i li urgeix tenir-ne. D’errades ningú n’està lliure, però hi cal saviesa en el coneixement i tractament del problema. Francament la valoració de la història deixarà molt a desitjar per la negativitat. La part més positiva portarà Catalunya a ser lliure. Coneix l’estat espanyol quines són les relacions de la llibertat? El coneixement que en tinc del seu ADN em diu que no.

PERSEGUIR L’INDEPENDENTISME ÉS MANIPULAR LA HISTÒRIA

 

La independència dels pobles és una conseqüència de l’exercici de la llibertat de les persones. La política, que nega el dret a la llibertat, es converteix en una contradicció perquè nega la seva veritat que precisament es fruit del pensament lliure d’unes persones que han creat la filosofia de convivència que analitza i valora diferents models. La bondat o no dels programes polítics es fonamenta en la realitat de les persones dignes que els segueixen. Quan un model polític no aconsegueix una vida digna per a tots els seus ciutadans és un model a extingir. Quan un estat és incapaç de dialogar amb un altre estat per diferències programàtiques, políticament no té raó de ser. La història ens ensenya, que una política que nega la independència, per subsistir necessita el poder de les armes basant el seu poder de convicció en la por. La por és la gran enemiga de la llibertat i una sofisticada manipuladora de la llei. La història del segle XXI és la imatge de la política de la por basada en la manipulació de la llei, en el poder de les armes i en el menyspreu dels pobles que volen ser lliures. La globalitat de la política de les nacions manipuladores no compleix la filosofia de la globalització, no respecta les diferències perquè la globalització la basen exclusivament en el poder econòmic, donant-li la categoria de poder programador de convivència amb la conseqüència que el que el ric pot fer i desfer de tal manera que té dret a disposar de la vida del contrari. És el mapa del món del progrés del segle XXI. Les campanes al vol anuncien un benestar social resultat de negar la realitat d’ésser humà si s’és pobre sense recursos per la subsistència. I se li neguen tots els drets, fins i tot el de la vida. Perquè  moren tantes criatures actualment per falta d’aliments? Per què s’ofeguen tantes persones que busquen un indret per poder viure i ser lliures? Per què moren tantes persones per culpa de les guerres que no defensen els ciutadans sinó el poder dels dictadors? Perquè davant de les injustícies de massa estats, els estats dits democràtics són incapaços de obligar a dialogar? Per què hi ha estats que no compleixen els tractats internacionals que han signat? Senzillament perquè no hi ha voluntat política i el que és pitjor perquè aquesta mancança es deu també a la mancança de saviesa política. Sense una filosofia de la independència no hi ha progrés social perquè la humanitat global no gaudeix del progrés científic i tecnològic. De   mateixa manera que no es respecta el dret a la independència, tampoc es respecten els drets de la naturalesa. Una política que no respecta les relacions humanitat natura és una política injusta. La política mundial necessita reciclar-se amb una filosofia de la verdadera globalització del cosmos.

AD PEDEM LITTERAE

Al peu de la lletra

Poemari de Joan Gimeno Conesa, vaixell que navega ferm per les aigües de la vida com s’intueix en el títol en llatí i en català. La fidelitat defineix la coherència d’una filosofia poètica o d’una poesia filosòfica que es contempla en el desig d’entendre la veritat i la certesa de ser veritat. Una veritat humana amb les fragàncies de la natura. AD PEDEM LITTERAE és intencionalitat, dirigir-se a.. i AL PEU DE LA LLETRA és seguretat en la idea. Joan Gimeno es passeja convençut i feliç pel jardí de les emocions regat per les idees. Veritat i passió li creen circumstàncies que emmarquen la seva veritat trobant-se sovint amb idees diferents però dialogant. El poema XXXVII ens defineix el poeta en la seva funció creativa: ”En un intent inútil / de fer brostar aquell camp / d’un temps, el meu, /que em ,van donar per viure,/ vaig esmerçar esforços vans / a sembrar un gra que mai no va  florir.” Expressa una sensació d’inutilitat, que en realitat, com es deduix en la continuació del poema, es tracta d’un excel·lent treballador amb humilitat. “Així va ser com, entossudit i orb, / perdent el temps aquell que em pertocava,/ vaig seguir, llaurador absurdament tenaç,/ traçant solc a solc fins arribar a la closa”. La feina s’ha de fer. Tot el poemari és una baralla entre el jo creatiu i les circumstàncies qualitativament diverses, volgudes o tolerades però sempre dignificades. El passeig per la natura i la història li descobreix aquella centralitat humana en versió poètica que fa obrir els ulls i entre que el jo sense l’altre i la incidència de l’espai i del temps no és el jo que el desig ha desvetllat. El poema V des de l’emotivitat relacional ens explica com ha de ser la relació amb la globalitat. ”Era tan ardent! / Però tan generosa! / Li vaig implorar / imperativament / i en singular:/Gaudeix-me. / In ella em respongué / amb un plural rotund:/ Gaudim-nos”. Saber gaudir en i amb la comprensió dels altres porta al goig de la vida malgrat és un goig temporal que li diu el sentit a la mort, com ho manifesten aquestes paraules: ”Fa, que convisc amb la mort des de nou mesos abans del dia en que vaig néixer”. Els grans conceptes de la història humana els contempla en un marc amb mirada oberta, lo que la vida i la mort són, pedagogs del jo de cada persona. AD PEDEM LITTERAE és una filosofia poètica de l’existència humana valorada des d’un intel·ligent exercici de la llibertat. Un poemari pedagog que modela la imatge personal en el marc universal de la humanitat.

EL PROCÈS CONTRA CATALUNYA ÉS AL·LUCINANT

 

La constitució de l’ésser humà, intel·ligent, racional i dotat de llibertat, cal tenir  present que és bàsic i superior a les lleis humanes, el dret a la vida. I vida són els desitjos, les passions, els pensaments, les idees, les manifestacions, les accions i la seva organització individual i social. Al·lucino en el procés contra Catalunya per la manca de respecte dels poders polítics i judicials a la seva pròpia persona. Un polític, quan actua, no pot oblidar la seva dignitat, com tampoc un jutge o un policia. És veritat que per mor de la seva llibertat poden equivocar-se, però l’error, si el cometen, tenen el deure d’esmenar-lo. I davant d’una sentència, fins i tot ja dictada, si és criticada per persones íntegres, el deure demana seure i dialogar per arribar a la veritat. I francament el judici del procés m’al·lucinava massa sovint. Em creava un rosec incòmode, el fet de prohibir la presentació de documents gràfics contraris a l’acusació. L’actuació policial contra les  persones indefenses acusava la violència policial i als qui els hi havia ordenat. Al·lucinava quan el President del govern palesava la seva ignorància quan havia oblidat els deures que li imposava la Constitució. Al·lucinava quan membres del Tribunal palesaven indiferència com si estiguessin al marge del que es jutjava. Al·lucinava quan el president tallava als advocats sense permetre acabar la seva argumentació. Al·lucinava amb el nombre de policies actuant de testimonis. Però del procés i de fora del procés al·lucinava per la incapacitat d’anàlisi del com i del perquè actuaven els processats i la seva gent. L’anàlisi manipulada de l’actuació de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart damunt un cotxe de la policia és de jutjat de guàrdia perquè les seves paraules que s’escoltaven perfectament per la TV demanaven a la gent ordre i conductes pacífiques. Al·lucino quan m’assabento que membres del Tribunal tenen acabat el seu mandat i continuen tan tranquils, quan són els primers que haurien de complir la llei. Al·lucino quan el Tribunal dona més valor a l’acusació d’un partit d’ultra dreta que a la defensa d’un advocat o advocada especialista en lleis. Al·lucino quan m’adono del tracte inhumà dels acusats en els trasllats de la presó al Tribunal. És al·lucinant escoltar que se’ls priva de privilegis legals perquè no donen signes d’esmena de les seves idees, com si tenir idees fos un crim. La justícia europea ha demostrat a l’espanyola les diferències legals i d’actuació i l’espanyola com si sentís ploure. Un fet tan fonamental com l’estudi i l’anàlisi dels fets té molt a desitjar, porta a desconfiar de la justícia i de la política. Són massa les circumstàncies negatives i les diferències legals sotmeses només al poder de la força de la llei que, honestament, la naturalesa humana pot manipular perquè humanes són les autoritats polítiques i legals. Pedagògicament l’exercici del poder polític i legal a la pell de brau difícilment mereix un aprovat.

LA VULNERABILITAT PRINCIPI FILOSÒFIC DE LA POLÍTICA DE CONVIVÈNCIA

 Adam Smith obre el camí quan diu: ”La propensió a venerar els rics i a menysprear els pobres és la causa més gran i universal de la corrupció”. I quin és l’efecte de la corrupció? David Fernàndez en l’article 990.000, publicat en l’ARA del 17 d’octubre de 2020, ens ho deixa prou clar amb l’exemple de casa nostra. 1.800.000 catalans, 23% de la població, viu en risc de pobresa. 990.000 en pobresa severa, i el covid-19 l’ha augmentat amb  93.000. Una ullada a tota la humanitat, encara ens esgarrifaria més. I la carta del Papa Francesc, FRATELLI TUTTI, ha posat més al descobert  la nafra. I David Fernàndez ho deixa molt clar: “No volem una nova normalitat, ens cal una nova societat”. I en les primeres de canvi, alguns polítics han acusat al Papa de comunista. Sortosament la filosofia més raonada ens la dona l’evangeli. I la més odiada. Si fem una ullada a la política democràtica del segle XXI descobrirem la manipulació, fruit del menys-preu de la persona, de la humanitat. Dues dades de l’estat espanyol. En 10 anys s’han desnonat 267.000 famílies mentre 23.000 milionaris de l’estat han augmentat, des del primer estat d’alarma fins al més de juny, en 19.200 milions la seva riquesa. I a nivell mundial el clam demanant auxili és multimilionari i els grans polítics protectors de la humanitat quan una embarcació plena de persones navega demanant ajuda, miren cap a una altra banda quan el navegants moren ofegats. I encara més, el gran negoci de les armes entre nacions dictatorials i democràtiques, unes comprant i altres fent negoci. Quin és el resultat d’aquesta política manipuladora i negociant? La vulnerabilitat de la gran majoria de la humanitat. I em pregunto, de què serveix la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats democratitzadors signats, per exemple, a Europa? De que serveixen les trobades de Davos? De cara a una nova societat, avui, només hi ha una medecina, encara que sembli una mofa, el missatge de la covid-19, que el gran capital ja ha manipulat a favor seu. Una reflexió que agafa forma: cal mirar enrere i viure més dels fruits del cam. Cal reivindicar el treball humà del pagès, dels petits industrials i comerciants, i la veu del poble que demana dignitat. Són els vulnerables els que pensen en els altres i no com els vulneradors que també, però per apoderar-se dels  bens dels altres. La realitat del vulnerable, i vulnerables ho podem ser tots, demana la voluntat de tenir cura de les persones. És aquest tenir cura, la base de la política dels grans estats? Els avenços socials són veritat avenços? Fa més de quaranta anys que es coneix els perills dels sistemes d’energia? I avui tot són preses pels cotxes elèctrics. La imatge social és molt clara: els avenços han fet més rics als rics i als pobres més pobres. Quin bé aporta a la humanitat un cotxe de 30.000 €? I les preguntes ocupen llibres sencers. L’autèntic progrés és aquell que beneficia a tota la humanitat, no només a uns pocs. Cal pensar en el principi fonamental de la filosofia de la convivència, el tenir cura, que cada persona tingui cura de l’altre i que la política tingui cura de tots els ciutadans. Mentre en el món hi hagi un sense sostre, la política serà injusta.

DEFENSAR SER INDEPENDENT ÉS UN DRET

 

Tinc el dret de ser independent en un model democràtic que ha escollit una monarquia parlamentària. Els models polítics dels pobles la història ens demostra que són canviants. Una monarquia com l’espanyola, malgrat ho digui la Constitució, no és democràtica. Les persones lliures que pensen, poden programar models de convivència. La qualitat de pensament és fonamental per a un procés progressista. La  independència es basa en la llibertat de pensament. I una condició indispensable rau en el deure de respectar les diferències ideològiques, començant pel respecte a qui et dirigeix la paraula. Fins l’insultador pot adonar-se de la seva poca dignitat si l’insultat l’acomiada amb un somriure. El no bisbe Casaldàliga va patir cinc atemptats. He llegit que el darrer, el somriure del bisbe va desarmar el sicari que passà de llarg sense complir la comanda criminal. La qualitat d’una persona digna és la força més potent d’una con vivència en pau. La dignitat d’una persona pot defensar la seva idea que creu veritat dialogant amb la que li comenta que està equivocada. El diàleg entre persones dignes sempre arriba a un consens. Raimon Panikkar afirmava que el consens no significa renunciar a les pròpies idees sinó saber viure en pau amb les diferències. Personalment soc una persona creient i respecto molt a amics i amigues que no ho són. Com també ho soc d’altres que són unionistes i podem parlar amicalment sense problemes. És l’exercici de la democràcia, encara que la convivència democràtica actual la respecto però no ha assolit la seva veritat absoluta perquè mentre el mon sigui mon sempre estarà en procés de millora. La veritat de la llibertat integrada en la definició de ser humà ha col·locat la humanitat en un procés de diàleg i debat per raó d’entendre la veritat personal. La realitat que la meva veritat no sigui la teva obliga als humans, homes i dones, a relacionar-se si volen formar una comunitat. Dissortadament el problema s’agreuja quan la llibertat es manipula i la veritat individual s’accepta com absoluta. És la problemàtica que creen els partits polítics. La demostració ens la palesa el mapa polític mundial. I la conseqüència, la major part de la en la pobresa i la misèria. La greu injustícia de la història, que al segle XXI hauria de ser impensable. I en aquest mon, quin paper hi juga la independència? Ser víctima de lleis uniformadores, irrespectuoses amb els drets dels ciutadans, negant-los als més per fer-se’ls propis uns pocs. El domini del concepte que la llibertat deshereta moltes persones de la dignitat reduint-les a categoria d’irracionalitat. Segons uns pocs no totes les persones tenen dret a pensar. És nega en la pràctica la racionalitat, la intel·ligència d’un gran nombre de persones. Aquesta és la realitat, però qui l’ha  imposada oblida el poder de la natura, que en ple segle XXI està avisant de la injusta política imperant. La covid-19 és un dels avisadors, no l’únic. L’exemple de convivència de dignitat humana de gent senzilla i humil està marcant el camí. Amb les seves obres defensen la llibertat dels  més humils i maltractats per la política, l’economia i dissortadament, també per elements religiosos. Estic convençut que les persones  dignes desmuntaran el poder que ha portat la humanitat a la injustícia actual.

POBRA ESPANYA, T’ESTANT TRINXANT

La mort del dictador despertà un grill d’esperança en les persones que tenen fe en la llibertat. Dissortadament, quaranta anys desprès de la primera il·lusió, la llibertat continua manipulada per la política que ha canviat el nom però no les formes. L’ADN castellà, que diuen és l’espanyol, ha comés el greu error de voler castellanitzar tots els pobles de la península ibèrica amb idioma propi i definidor de la seva veritat. El basc és un dels llenguatges més antics d’Europa, que els romans no van poder dominar mai; Catalunya, és tan o més antiga que Espanya i els romans la van diferenciar de la resta amb el nom de tarraconense i el seu idioma no té res a envejar per mor d’antigor. Els reis catòlics no van signar mai la unitat d’Espanya, com ho demostra el fet que a la mort de la reina Isabel, Ferran es retira al seu regne de Catalunya i Aragó, tenint ambdues legislació pròpia. Catalunya fou sotmesa a Espanya l’any 1714 amb el poder de les armes i mai, fins en els temps més difícils, ha renunciat als seus drets naturals i històrics. I malgrat viure sotmesa, Catalunya ha estat sempre creativa i productiva en benefici de les persones. Hem arribat al segle XXI i Espanya,  absolutista es pensa democràtica continuant tan absolutista com el seu darrer dictador Franco. Quin paper representa Espanya en el conjunt europeu i no diguem mundial? Per les informacions que corren, el de la trista figura. Tant les dretes com les esquerres l’estan enfonsant. Digui el que digui l’actual govern d’Espanya l’economia és l’espasa de Damocles que penja sobre el seu cap. Voler ser el que no s’és crea una filosofia falsa de la governabilitat que perjudica directament els ciutadans i afavoreix el poder amb la pràctica del que es coneix a l’estat espanyol de “portes giratòries”. Econòmicament es dona més importància a l’economia de l’estat que a la dels ciutadans d’on es nodreix, malgrat els empobreixi. Les despeses militars en són un exemple creant consciències de poder més que de servei i donant de la indústria i el comerç de les armes una imatge de pau, essent en la realitat d’efectes de guerra. Espanya al segle XXI depèn del gran capital amb un deute esgarrifós perquè el producte interior no cobreix els interessos del deute. Però allò que esborrona més la poca importància que en els pressupostos de l’estat es dona a la cultura col·locant a la cúa el ministeri corresponent, amb efectes greus en el de sanitat. És una vergonya que un estat que és conscient de la seva debilitat ignori la creativitat de la seva gent, gent conscient i treballadora que el poder menysté però que gràcies a ella el poder es manté, enganyant. Amb una política econòmica depenent de l’exterior, amb una política cultural que no pot atendre als cervells privilegiats, amb una política sanitària que no permet demostrar el valor real del personal sanitari, no es pot tenir credibilitat als governants i molt més quan del diàleg en fan un objecte d’oblit i menyspreu. I aquesta política està trinxant Espanya. Malgrat aquesta situació continuista del franquisme, Espanya i Catalunya ho palesa abastament, gaudeix de ments privilegiades i cervells de primera fila per sortir de l’atzucac. Només cal voluntat democràtica. Ho diu el refrany castellà, “obres són amores y no buenas razones”. És imprescindible escoltar els pensadors. L’escriptor gallec, Suso de Toro, en l’article ¿ÉS VIABLE EL REGNE D’ESPANYA? Publicat en el Diari ARA el dia 3 d’octubre de 2020 hi afirma: ”Ja no parlo de dretes o d’esquerres, parlo de democràcia i de funcionament. El Regne D’Espanya ni és democràtic, ni funciona”. En el món actual, s’enfonsa. És el futur. Ho escolta Europa?

INCOMPETÈNCIA POLÍTICA I EL 1 D’OCTUBRE

 

Han transcorregut tres anys i no he llegit, ni escoltat en la política espanyola cap reflexió sobre el sentit de la resistència pacífica d’un  poble. És simptomàtic. No es vol o no se’n sap de pensar. Una política, que en els seus programes de govern infravalora la cultura, no és política és egolatria de poder. I un poder egòlatra no pensa. I el no pensar té els seus efectes. I un d’ells denuncia la manca d’una filosofia política de la cultura. Aquesta mancança la fa patent el silenci. El temps està posant de manifest l’antipolítica dels fets del 1 d’octubre. I els fets denuncien prepotència, orgull de poder i en el fons del fons, odi. Cap polític de l’estat espanyol ha fet un estudi sobre la psicologia i pedagogia de la resistència d’un poble per defensar els seus drets. Cap polític espanyol ha reflexionat sobre les raons i les conseqüències d’envair policialment Catalunya. Cap polític espanyol ha pensat sobre el missatge que el poble i la política catalana van enviar amb la presència de les urnes. I una absència que em preocupa més encara, cap polític espanyol ha interpretat en aquest fet el que diu la Constitució quan l’article 9  marca amb molta claredat el camí a seguir. La Constitució està al servei de la democràcia i la política espanyola la manipula. No m’estranya, ho conec, perquè ho he viscut i patit. L’ADN de la política espanyola és obertament enemiga de la democràcia. I aquest ADN m’ha portat a ser independentista. M’ha treballat en la infantesa, en la guerra incivil, en la pau franquista que no era pau sinó odi, en la meva etapa religiosa, i en l’edat dels meus superats 90 anys me l’ha consolidada. Soc independentista perquè penso la història. M’esborrona el pensament de la despesa multimilionària de l’estat espanyol en l’enviament de la policia a Catalunya amb l’excusa de prevenir quan la realitat no era altra que la de provocar perquè amb la Constitució a la mà necessitava aquesta circumstància per preservar “l’ordre públic”. Però els efectes de desordre foren provocats per les forces de seguretat amb l’ “a por ellos”. Una política que es fonamenta en la força de la llei reforçada per les armes és in capaç de pensar. I és molt trist poder arribar a aquesta conclusió. Els elements de la resistència catalana i les actuacions dels ciutadans són una base de pensament inesgotable i alliçonadora. Però la política espanyola només pensa que la democràcia és la llei i l’imposa quan una imposició no és mai democràcia. Imposar no és llibertat, perquè la llibertat exigeix pensar. Cal treballar perquè la gent pensi i a continuació dialogui. Pensar i dialogar és fer democràcia.