La mort del dictador despertà un grill d’esperança en les persones que tenen fe en la llibertat. Dissortadament, quaranta anys desprès de la primera il·lusió, la llibertat continua manipulada per la política que ha canviat el nom però no les formes. L’ADN castellà, que diuen és l’espanyol, ha comés el greu error de voler castellanitzar tots els pobles de la península ibèrica amb idioma propi i definidor de la seva veritat. El basc és un dels llenguatges més antics d’Europa, que els romans no van poder dominar mai; Catalunya, és tan o més antiga que Espanya i els romans la van diferenciar de la resta amb el nom de tarraconense i el seu idioma no té res a envejar per mor d’antigor. Els reis catòlics no van signar mai la unitat d’Espanya, com ho demostra el fet que a la mort de la reina Isabel, Ferran es retira al seu regne de Catalunya i Aragó, tenint ambdues legislació pròpia. Catalunya fou sotmesa a Espanya l’any 1714 amb el poder de les armes i mai, fins en els temps més difícils, ha renunciat als seus drets naturals i històrics. I malgrat viure sotmesa, Catalunya ha estat sempre creativa i productiva en benefici de les persones. Hem arribat al segle XXI i Espanya, absolutista es pensa democràtica continuant tan absolutista com el seu darrer dictador Franco. Quin paper representa Espanya en el conjunt europeu i no diguem mundial? Per les informacions que corren, el de la trista figura. Tant les dretes com les esquerres l’estan enfonsant. Digui el que digui l’actual govern d’Espanya l’economia és l’espasa de Damocles que penja sobre el seu cap. Voler ser el que no s’és crea una filosofia falsa de la governabilitat que perjudica directament els ciutadans i afavoreix el poder amb la pràctica del que es coneix a l’estat espanyol de “portes giratòries”. Econòmicament es dona més importància a l’economia de l’estat que a la dels ciutadans d’on es nodreix, malgrat els empobreixi. Les despeses militars en són un exemple creant consciències de poder més que de servei i donant de la indústria i el comerç de les armes una imatge de pau, essent en la realitat d’efectes de guerra. Espanya al segle XXI depèn del gran capital amb un deute esgarrifós perquè el producte interior no cobreix els interessos del deute. Però allò que esborrona més la poca importància que en els pressupostos de l’estat es dona a la cultura col·locant a la cúa el ministeri corresponent, amb efectes greus en el de sanitat. És una vergonya que un estat que és conscient de la seva debilitat ignori la creativitat de la seva gent, gent conscient i treballadora que el poder menysté però que gràcies a ella el poder es manté, enganyant. Amb una política econòmica depenent de l’exterior, amb una política cultural que no pot atendre als cervells privilegiats, amb una política sanitària que no permet demostrar el valor real del personal sanitari, no es pot tenir credibilitat als governants i molt més quan del diàleg en fan un objecte d’oblit i menyspreu. I aquesta política està trinxant Espanya. Malgrat aquesta situació continuista del franquisme, Espanya i Catalunya ho palesa abastament, gaudeix de ments privilegiades i cervells de primera fila per sortir de l’atzucac. Només cal voluntat democràtica. Ho diu el refrany castellà, “obres són amores y no buenas razones”. És imprescindible escoltar els pensadors. L’escriptor gallec, Suso de Toro, en l’article ¿ÉS VIABLE EL REGNE D’ESPANYA? Publicat en el Diari ARA el dia 3 d’octubre de 2020 hi afirma: ”Ja no parlo de dretes o d’esquerres, parlo de democràcia i de funcionament. El Regne D’Espanya ni és democràtic, ni funciona”. En el món actual, s’enfonsa. És el futur. Ho escolta Europa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada