COMIAT I BENVINGUDA D’UNES CAMPANADES

 

Les campanades final d’any del rellotge de la història són la música d’un poema mai escrit però sempre viscut: QUINS NASSOS! L’home del nas furga en l’ahir per descobrir l’esperança del demà però li manca temps i la cançó s’acaba. Comiat i benvinguda, abraçada en la història plena de sentit si som capaços de pensar raonant intel·ligentment. L’ahir dona la mà al demà amb un tinguis sort. Buscar-la és l’objectiu de la humanitat. Però cada fi d’any la mateixa dita: quins nassos! Reconeixent el fracàs del passat i la incertesa del futur. Quins nassos  és l’autoacusació de la manipulació de la història ens mans de l’egoisme com actor social. I la vergonya es torna autoestima quan se celebra festivament amb la música corresponent. No entenc els comiats dels caps d’anys. Són un desig continuant amb els mateixos poders dominants que per guanyar diners tot si val. M’agradaria que QUINS NASSOS fos l’expressió d’autoritat per canviar el futur de la història. Que les dotze campanades acompanyada cadascuna pel corresponent gra de raïm fossin l’expressió del que significa el fruit del raïm en el llibre bíblic del Càntic dels càntics. L’amor. Però la  humanitat no entén el missatge  bíblic i tampoc gaudeix de l’HOME DELS NASSOS savi, intel·ligent i valent. I enguany celebrarem el comiat amb festa en la que no hi mancarà l’absurditat d’un feliç any nou vestit de pallasso. El silenci de la nit del traspàs, que no es vol sentir, és metàfora de la veritat que no es gosa pensar, ni cercar. Dissortadament és la festa de l’egoisme històric que per ser ric tot si val, amb la poca vergonya d’un dels grans magnats de la riquesa afirma que cal marginar el pensament dels ciutadans per no perdre diners . Una afirmació que ha canviat la veritat que l’existència de l’home dels nassos. Quins nassos governen el món que la festa de cap d’any no és una exigència de llibertat, unitat i fraternitat. Sincerament espero l’aparició de l’home dels nassos que canviï la història creant la convivència de pau, llibertat, solidaritat i amor. Quina gran festa de cada cap d’any, el seu assoliment.

LA DONA UNA OBRA D’ART CREADA PER DÉU

 

El cos humà és l’escultura creada per Déu més perfecta que les escultures dels artistes humans. Les escultures de la dona des dels temps més llunyans de l’art sempre han simbolitzat la força de la bellesa amb una claror interna que inspira el desig d’un altre món. I els mortals no van saber valorar la bellesa del cos nu. No hi veieren el vestit de l’amor del jardí infinit. Els humans es van equivocar de jardí. Es feren deus en el jardí terrenal, que era l’avantsala del celestial. La seva llibertat els va trair, la dels humans era finita, la de Déu era infinita. I es feren déus sense ser creadors, només eren criatures amb un destí infinit que havien de guanyar-se, tenint cura, el seu jardí finit. Malgrat la culpa, el cos de la dona i de l’home no va perdre la bellesa, bellesa més emotiva en la dona. Déu continuà estimant la humanitat teixint les túniques conservadores de la bondat de la seva imatge. L’home no va entendre la lliçó. Feu de la dona la seva esclava, robant-la a Déu. I Adan i Eva van escoltar que la porta del cel que ell i ella havien tancat, una altra dona la obriria. L’escollida entre les dones fou la Verge Maria, mare del Fill de Déu, fet home. El miracle de la concepció no el va fer un home, el va fer Déu. La bellesa i grandesa de la dona que l’home ha humiliat. Dissortadament no totes les dones han entès la seva bellesa. Un dels grans pecats de la humanitat ha estat no valorar el sentit d’un cos humà nu. I molt menys el de la dona. I error també ha estat convertir l’amor en  mercaderia pagada amb diner. I s’invertí el sentit de l’amor per una satisfacció sensual. Gran traïció dels humans. Aquesta traïció, al llarg de la història, ha estat sancionada pel silenci forçat de la dona que amb intel·ligència ha raonat les errades dels homes. Ja ho afirma el refrenar català quan diu “darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. La filosofia popular és molt alliçonadora. El fet de ser gran l’home és deu a la seva parella, que és una gran dona. El físic de la doma motiva més que el de l’home que pateix la seva atracció. La dona en la història és el subjecte passional intel·ligent que intueix amb la seva creativitat de mare. Saber ser i saber viure és l’equació matemàtica de ser veritat. La gran traïció de la història ha estat l’orgull de l’home de voler ser déu. Traïció que encara es viu. Valoreu els polítics dels nostres dies.

RESPECTAR LES PERSONES UN DEURE POLÍTIC IGNORAT

 

La política mundial del segle XXI és un escarni de la convivència. Herència d’un no escoltar per no haver de dialogar. Al llarg de la història, pensadors han teixit filosofies de relacions humanes en l’exercici de la llibertat individual i col·lectiva. Filosofies sense diàleg i amb molta oposició que han acabat amb guerres. I aquestes guerres han defensat la violència armada com argument de pau. Una clara demostració la tenim en la guerra civil espanyola quina filosofia, mort el dictador, continua vigent en la     democràcia de la pell de brau. La dignitat humana no és llei, només ho és la imposició de llei escrita. I Espanya ha declarat la guerra a les persones que lliurament pensen. En el fons és una guerra dialèctica contra el comunisme que no és el mateix que la filosofia dels seus pensadors. Amb les armes es voler eliminar una idea causant milions de morts. I aquests morts clamen justícia. La filosofia de Hegel com la del CAPITAL de Marx és una proposta de convivència en pau. I aquesta filosofia no ha estat motiu de diàleg per assolir consens sinó rebutjada perquè la gran economia no volia perdre el seu poder. I Rússia i Espanya, cadascuna en el seu terreny, entraren en guerra, uns per assolir el poder i fer-se milionaris i altres per defensar el diner i no perdre el poder. I les dues nacions, amb milions de morts. Primer el poder que la vida. I tot per no dialogar. Hegel i Marx volien dialogar i estaven més propers a l’evangeli que Stalin i Franco. El resultat encara el patim al segle de les noves tecnologies. Les noves tecnologies són sempre un avenç sempre que millorin la convivència respectant els drets de totes les persones. Però no ha estat així. I la imatge de la humanitat dels nostres dies és la victòria de la pobresa i la misèria amb milers de morts sense recursos materials per poder viure dignament. I aquesta imatge també és la d’Espanya. I tot per un deure polític ignorat.

LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT

 Tres qualitats humanes imprescindibles per un model democràtic de convivència promocionades per la Revolució Francesa de l’any 1789. Un avenç social però no en la forma perquè la fraternitat dos cents quaranta anys desprès de la revolució encara és la criada pobra de la democràcia i la mateixa revolució l’oblidà causant gran nombre de víctimes mortals. Però cal endarrerir-nos més de set cents anys del naixement de la de la democràcia a Atenes (Grècia), una democràcia incipient de la que quedaven exclosos els setanta per cent dels ciutadans, les dones, els menors d’edat, els estrangers i els esclaus. I malgrat la selecció reconeguda, Tucídides, confessa “som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil”. Una declaració, que amb la història a la mà, fa pensar en com actua la humanitat. 508 anys abans de Crist neix a Grècia la democràcia, el 1789, la Revolució Francesa la reivindica i l’any 1948 es publica la Declaració Universal dels Drets Humans. El primer article afirma:” Tots els humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” L’any 2020 el Papa Francesc publica l’encíclica FRATELL TUTTI defensant la FRATERNITAT I AMISTAT SOCIAL, urgent i deixada de banda en la política del segle XXI. La política del segle XXI no respecta ni la llibertat, ni la igualtat i menys la fraternitat. I si posem la nostra atenció en l’Estat Espanyol, descobrirem un futur desil·lusionant. Del procés democràtic només n’existeix el nom. Quan escoltes els polítics dels grans partits, siguin de dretes o d’esquerres, porten escrits en el seu front com a futur, la mort. I no és una acusació sense fonament perquè les seves fletxes apunten directament al cor del poble català. No tenen cap recança del seu comportament perquè es creuen déus i senyors que poden disposar de la vida dels pobles. I no pensen que la seva vida està “sub judice” de la història i de la natura. “Tal faràs, tal trobaràs”, diu la dita catalana plena de filosofia humana. ¿La dreta i l’esquerra espanyoles no tenen dret a pensar? La llibertat els hi dona, però la llibertat també és el dret a equivocar-se. On rau l’error? En la manca de saviesa. La mateixa possibilitat dels independentistes catalans d’error, la tenen els integristes espanyols. Negar el dret de l’altre és reconèixer falta d’intel·ligència i saviesa. És oblidar que l’ésser humà és intel·ligent i racional. És creure que ets amo i senyor de la vida dels altres. Senzillament és el greu error humà al llarg de la història.

LA CONSTITUCIÓ NO ÉS LA MEVA LLEI

 

Personalment considero que el text constitucional ha estat manipulat perquè no es compleix la reglamentació de com s’ha de regular el seu compliment. En el text hi intueixo els següents apartats: A) PREÀMBUL: filosofia en que es fonamenta. B) Regulació de la seva interpretació. C) Poders responsables. D) Aplicació de les sancions. Els responsables de decidir si el compliment és just o no, han de tenir present que és una Constitució al servei de la democràcia. Dissortadament l’experiència ens demostra que el poder la contempla com una imposició amb una falta d’intel·ligència del que significa la llibertat en la convivència humana. El preàmbul amb la seva filosofia posa en el centre de la democràcia els drets de les persones i dels seus pobles, de la seva cultura i de les seves institucions amb les relacions corresponents. Llegir el preàmbul i comprovar l’oblit en que es té en la realitat fa perdre la confiança en la política que es desenvolupa en l’estat espanyol. Aquesta desconfiança s’agreuja molt més quan es comprova que s’apliquen les sancions al marge del procés que la Constitució determina. No es pot sancionar sense complir la normativa constitucional i en el procés contra Catalunya no s’ha complert i el greuge és tal que els sancionats haurien d’estar lliures i els sancionadors empresonats perquè al marge de no complir la Constitució no es respecten els drets humans. Soc conscient que la meva afirmació és molt dura però la Constitució m’hi ha portat a fer-la. Continuant ens trobem que hi ha sancionadors sense autoritat perquè no els hi correspon i perquè estan fora del temps del seu mandat. I els polítics aferrats en les seves decisions incomplidores de la llei exigeixen que els ciutadans respectin els seus egoismes. I arribats a la manca de respecte a la dignitat de les persones ens trobem, que d’acord amb la Constitució, prostitueixen perquè son els ciutadans per majoria els qui els atorguen poder. I prenen la majoria com un dret i deure de menystenir les minories, que sovint sumades, esdevenen majoria. No continuo, penso que la Constitució m’autoritza per culpa de ser manipulada, a manifestar obertament la meva manera de pensar. I en aquest tema opino que hi ha una greu mancança de coneixement constitucional, mancança que autoritza als polítics en el poder a ser dictadors. Cal més educació política, més educació de convivència i més educació de ser persones. Només amb aquesta formació la Constitució serà la meva llei.

UN CRISTIÀ NO POT APROBAR LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

Viure d’acord amb la política actual de dretes o d’esquerres no és un programa de vida racional de desenvolupament humà i de convivència. La política viu al marge de poder conviure racionalment. I el problema no el soluciona el model democràtic perquè l’ésser humà no és la centralitat sinó un esclau al servei del poder. Un poder d’entendre molt diferent la convivència segons el seu color. I aquesta és la imatge desfigurada de la veritat espanyola. Una persona cristiana no pot donar credibilitat a una política que no respecta la seva dignitat, tant si el poder és d’esquerres, com si és de dretes. Dissortadament la llei fonamental que és la Constitució pateix una manipulació al servei del partit perjudicant els drets dels ciutadans. La llei no és perfecta perquè no ho és el legislador. I les probes es deriven dels efectes negatius que causen a la societat. I els efectes són negatius governi la dreta o l’esquerra perquè donen valor absolut a la relativitat de la llei. Les persones no són perfectes i la llei com obra seva tampoc ho és. I obeir a una imperfecció és amb moltes possibilitats un error. Un cristià és una persona limitada exposada a equivocar-se, com qualsevol altre, en l’exercici de la llibertat. Però el problema s’agreuja quan ha d’obeir una llei que atempta contra la dignitat humana, perquè evangèlicament també és un atemptat contra la religió. Què s’ha de fer?. Una oposició pacífica aportant els perquè. Si no hi ha violència, no es pot castigar amb presó, perquè les idees defensades pacíficament són auto-defensa i demostració de saber conviure en pau. Quina és la raó que desqualifica el poder, sigui de dretes o d’esquerres? Senzillament que la seva força radica en la força de les armes. Quan el poble es manifesta, que fa el poder polític? Desfer la manifestació amb la policia o la guàrdia civil i quan es veu incapaç amb la guerra. Un cristià no pot acceptar aquest comportament. Un cristià pot acceptar un error. La llibertat, i un polític en gaudeix també, aplicada intel·ligentment pot descobrir el seu error i per saviesa corregir-lo. És el camí democràtic, que dona la raó a la doctrina política de l’evangeli. La democràcia és el model de convivència política que pot conviure amb la religió. És un procés històric de llibertat.

POLÍTICA I CONVIVÈNCIA ENTRE EL GREUGE I EL RESPECTE HUMÀ

 

La realitat de la política mundial és una oposició a la pau, també en les nacions que pensen ser democràtiques. La democràcia és un procés històric que fa més de dos mil anys va començar a Grècia amb la distinció entre  ciutadans lliures i esclaus. L’esclavitud no fa massa anys que ha estat erradicada de la història però el seu lloc l’ocupen, al segle XXI, milions de persones que malviuen. I el món es mou en la contradicció. Per la senzilla raó que el seu argument per posar pau són les armes. Amb la força de les armes els governs demòcrates desarticulen les manifestacions protesta reclamant drets. La presó és sovint la resposta de la llei que està al servei del poder. Una contradicció històrica. Un rei, un president del govern, un ministre, un jutge, un polític, un policia, son persones i la seva actuació depèn de l’exercici que en facin de la seva llibertat. I sovint s’equivoquen, com ho demostren les presons amb presos declarats innocents desprès d’haver estat executats. Però anem a la realitat del segle de la tecnologia i del progrés. Quatre persones, els pares i dos fills, moren en un incendi de l’espai que feia uns anys habitaven. I les autoritats ho sabien, diuen que les ajudaven a sobreviure, però les deixaven sense solucionar el seu problema. Així han d’actuar els polítics amb poder? Quantes persones sense sostre mal dormen pels carrers de les ciutats? És veritats que força persones i entitats civils serveixen àpats a milers de persones, però de qui és el deure, de les persones civils o de les seves  autoritats? I l’estat estalvia no ajudant al necessitat i s’endeuta pagant milions que haurien de ser del poble i no del gran capital culpable del malviure de la major part de la humanitat. La política qualifica de progrés un viatge milionari a l’espai quan mils de persones moren ofegades en el seu viatge envers una vida millor. Per uns el preu son els milions per altres és la mort. On rau la justícia? I encara és pitjor, s’empresona als defensors de la llibertat del poble per conservar el poder amb la força de les armes. Amb les armes a la mà, diuen que fan justícia, quan la veritat és injustícia. La pau mundial als nostres dies és un miratge, el regnat de la injustícia. Les persones només tenen deures, el qui té dret és qui mana. El mon al revés. La democràcia que va iniciar la cultura grega, la cultura mundial  no l’ha millorada més de vint segles desprès. La filosofia de la convivència universal  fou donada a la humanitat per un ajusticiat a la creu. I el poder del segle XXI no l’accepta, ni en vol saber res. Li falta intel·ligència i voluntat. Manipula la llibertat. Sense intel·ligència i voluntat sàviament exercides és impossible la pau mundial. Les persones es mereixen respecte i les autoritats fan el sord. Resultat: no hi ha pau al món.

AMBIENT NEGATIU DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

 

La filosofia de la història que el model democràtic espanyol sintetitza en el Preàmbul de la Constitució denuncia la deriva política dels partits espanyols. I dissortadament no deixa en gaire bon  estat la justícia. No cal buscar recolzaments a l’estranger, n’hi ha prou d’analitzar la democràcia. El punt central, la Constitució espanyola ho reconeix, rau  en la voluntat popular. El poble atorga poder i el poder ha de servir el poble. Si la democràcia és llei, no la llei, i la Constitució accepta el ventall de partits polítics al Congrés i al Senat, tota manifestació contra diputats, tractant-los de separatistes i quelcom pitjor, és una flagrant prevaricació de la llei que està al servei del poble, no de les arques dels diputats. I la gravetat de les paraules mereix la presó. Valorada des de fora l’actuació dels parlamentaris espanyols en el Congrés i el Senat palesa un greuge greu a la persona, la seva pròpia i de les que escolten que democràticament són tots els ciutadans. La democràcia és l’avenç més important de la història en l’organització de la convivència tot i reconeixent que encara resta molt de camí i en massa nacions es mouen en les beceroles. La definició de democràcia, com poder del poble, en els seus orígens era molt deficitària perquè l’esclavatge era vigent, avui no ho és, però es practica. Han variat les paraules, però els fets continuen. I referent a Espanya també amb l’agreujant que la seva democràcia no s’adapta massa sovint a l’europea a la que s’ha adherit. La democràcia, que palesa un acostament al pensament religiós i concretament al cristià, pateix un greu defecte, que el Papa Francesc ens recorda quan escriu “avui, pensant en el bé comú, necessitem imperiosament que la política i l’economia, en diàleg, es col·loquin decididament al servei de la vida, especialment de la vida humana.” (LLOAT SIGUEU, 189.) L’esca de tots els mals. Referent a la política espanyola i en bé de la ciutadania opino, que una de les accions de la justícia, al servei de les persones, hauria de tancar les portes giratòries i obligar a donar els diners a l’estat perquè, es vulgui o no, els diners son de tots els ciutadans, no per fer milionaris a membres de partits amb poder. És aquesta pràctica un expesa nuvolada contra la democràcia. I està beneïda per l’estat contra la voluntat del poble. La democràcia no la fan les riqueses, ni les lleis, la fan les persones i els seus pobles. I les persones i pobles no són el territori sinó els drets, un dels quals és gaudir d’un espai per conviure-hi. Però allò que la política espanyola no entén és que els pobles tenen el seu dret de conviure en un territori. La raó no rau en el fet del dret de conquesta. El dret de les armes. I és vergonyós que aquest dret en la humanitat del segle XXI encara sigui vigent i majoritari.

DEMOCRÀCIA D’ARREL FRANQUISTA

 

La classe política espanyola de dretes i extrema-dreta van girar l’esquena al Papa Francesc quan a l’entrevistador li va dir: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobre tot la història del segle passat. I si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història”. Que una autoritat important del segle XXI s’expressi de tal manera és senzillament perquè en l’ambient mundial no tot són flors i violes en l’actual democràcia espanyola. No cal sortir d’Espanya per tenir dret a posar en dubte la fidelitat democràtica de la majoria dels partís polítics. Amb un detall és suficient: com argumenten les votacions. Són extremadament partidistes. Tenen bàsicament un objectiu, assolir el poder, com si l’altre no hi tingués dret. Comprovar com els grans partits es porten amb els de menor representació, no hi cal altre argument. Un detall, en el Congrés quan un partit minoritari defensa la seva postura una gran quantitat de Diputats abandonen els seus escons. La falta de respecte als altres que comporta aquesta conducta és una demostració de la pobresa democràtica que es practica perquè no es viu. Encara que sembli increïble la Constitució espanyola recolza la feble democràcia. El polític i escriptor Carod Rovira en l’article publicat al Punt Avui TRANSICIÓ, LA SEVA I LA NOSTRA, el dia 20 de novembre de 2021 escriu: “La Constitució, que assegurava les llibertats individuals bàsiques, alhora alliberava els franquistes, el seu règim i les seves atrocitats, de tota responsabilitat legal. I els seus crims i els intents conscients de genocidi cultural i lingüístic restaven oblidats amb tota impunitat”. Amb aquesta base és comprensible que un general retirat de més de setanta anys l’any 2020 s’enfronti a la democràcia i afirmi que cal afusellar 26 milions de fills de puta. Amb persones que pensen així es viu, de veritat, democràticament? Si l’any 2020 hi havia militars amb aquestes idees, els anys 1950 també n’hi havia que no estaven d’acord amb el General Franco. En el Pensionat d’alta muntanya de Puigcerdà hi estava internat el fill del Capità General de Catalunya. Era jo director d’interns i amb ocasió de la visita que feia al seu fill, ens acompanyava a fer un cafè i en la darrera visita ens va dir que havia d’anar a Madrid perquè no tenien ni idea  de Catalunya. Dissortadament no va poder anar-hi perquè va morir a l’hotel ceretà on s’hostatjava. Rumors populars feien referència a una sentència de mort dictada. Personalment penso que sí. Com més llegeixo la Constitució més convençut. Un detall, l’article 155, és un article propi de les dictadures com la de Hitler, amic de Franco. I d’altres articles. Però allò que més em convenç és l’obediència cega a una llei humana, la Constitució ho és. Les obres humanes mai son perfectes, han de buscar la perfecció i en aquest camí hi trobem la democràcia, perquè democràcia és la voluntat del poble i el poble no és perfecte. El funcionament de la política espanyola en democràcia des dels seus inicis respira la voluntat dictatorial franquista.

LA POLÍTICA JUGA AMB LA DIGNITAT DE LES PERSONES

 

El joc de la vida no ha gaudit al llarg de la història l’arbitratge de la veritat de la victòria. El desenvolupament de les jugades complica el bon joc i el que hauria de ser una relació de respecte es converteix en una relació d’enfrontaments. I la història oblida la transcendència. Jugar és resposta de llibertat. Però quin és el reglament del joc de la història? Les diferències en les persones i en els pobles demanen reglaments iguals en el fons i adaptats en les formes. Pau, justícia i amor son els efectes. Igualtat i diferència exigeixen intel·ligència, pensament i racionalitat. El pensament el crea la intel·ligència i el formula la racionalitat. La capacitat intel·lectual i racional de les diferents persones arriba al pensament de la pau des de visions d’acord amb els colors de la imatge. Dibuixar la pau global a partir de les imatges que la intueixen és un treball d’artistes de la humanitat. I l’art del color gaudeix d’innombrables expressions. La forma de treballar els colors de les persones artistes exigeix no un mural si no una exposició, responsable del plaer dels visitants. Arribar a la comprensió de la bondat cromàtica en el conjunt aportada per cada obra produeix satisfacció i benestar. En la política qui ha de sentir-se satisfet i gaudir del benestar és el ciutadà i els creadors del model, els polítics. Dissortadament la creativitat política mena la humanitat vers la discòrdia i el malestar. Simplement perquè els colors que prefereixen els polítics no son els que amassa el poble. I crear la imatge de la humanitat oblidant la realitat de les persones significa no entendre el programa de la natura redactat i pensat per una autoritat creadora de la  humanitat i del cosmos. La humanitat és el subjecte còsmic intel·ligent i racional que ha rebut el deure de col·laborar en el seu desenvolupament en el transcurs del temps. No tots els éssers humans tenen la mateixa responsabilitat en el conjunt humà però tots tenen el deure de respectar els seus iguals i els diferents components de la natura. I és en aquesta responsabilitat on els humans dominats per egoismes personals de superioritat han divinitzat el seu jo condemnant-se mútuament perquè son finits, subjectes creats i limitats en les seves accions. I el primer error, base de tots els altres, ha estat no respectar-se. I ha sorgit el gran problema. Les lleis humanes no respecten la llibertat, castiguen el pensament creatiu contrari al poder i han donat entrada del crim en l’ordre social. Només cal una ullada a la història del segle XXI. Quina és la relació entre les nacions? Quina és la imatge de la humanitat? Com respon la natura al comportament humà vers ella? I tot comença no respectant a l’altre, tractat com un germà desnaturalitzat. En el fons del fons l’egoisme del poder humà.

QUAN CULTURA I POLÍTICA D’UN POBLE ES TROBEN

 

La cultura i la política no tenen sentit quan obliden el seu objectiu de servei a la humanitat. Les seves diferències manifestes en la pluralitat de pobles i els seus estats respectius per raons naturals són arguments del deure de dialogar per assolir aquell consens que les fa lliures i independents. La història de la humanitat pateix massa incompliments d’aquest objectiu. Els incompliments evidencien que el concepte ésser humà no sempre ocupa la centralitat que li pertoca per naturalesa en el marc global. I la història denuncia. Itàlia i Catalunya han viscut un missatge a l’Alguer amb ocasió de l’aplec internacional ADIFOLK. L’Esbart dansaire de Granollers i les colles de ball de gitanes de Montmeló i Lliçà d’Amunt foren protagonistes també de la trobada cultura i política amb la detenció de Puigdemont i el seu alliberament. Alguer fou la carta mundial de presentació. I el missatge parlava de la qualitat del poble català amb la responsabilitat dels seus drets. La internacionalització  de la qualitat cultural dels pobles és garantia de la seva qualitat política de convivència individual i col·lectiva. La resposta del govern italià i de l’espanyol negant la seva participació en el fet, em porta a pensar en una feblesa greu de la seva política estatal a nivell nacional i internacional. Em pregunto en relació a la postura espanyola quin és l’ordre de jerarquia dels poders de l’estat perquè la intervenció d’algun poder fàctic és innegable. I davant d’aquesta irregularitat com ha d’actuar el govern com màxima representació de l’estat. A l’Alguer es van trobar la cultura i la política de dos pobles que volen ser lliures donant-se la mà amb el mateix idioma al marge de les diferències  sintàctiques i de pronunciació. Diferències que no els separen sinó que els fan més germans. I aquest missatge de germanor va arribar a tot el món de la mà de l’egoisme estatal. La paraula és signe de ser i la seva pronunciació, signe de identitat. L’existència de diferents idiomes es deu a la capacitat creativa de la natura que amb la seva climatologia i orografia contribueix a les modificacions lingüístiques que amb els anys han originat una pluralitat de llenguatges. No respectar aquesta realitat és un greuge a la convivència entre tots els elements de la natura. Fer desaparèixer una llengua té els mateixos efectes que, per exemple, la desforestació. Lluitar contra aquest greuge és el missatge de la trobada a l’Alguer de la cultura i la política de les dues nacions que treballen per ser lliures, perquè sense llibertat no es possible actuar.

PUIGDEMONT UNA ALTRA VEGADA PRESIDENT DE CATALUNYA

 

El Papa Francesc en l’entrevista de la TV espanyola va posar el dit a la llaga: “s’ha reconciliat Espanya amb la història?” Una pregunta que porta a pensar en la feble voluntat i saviesa dels responsables polítics. La resposta del president espanyol en relació amb la detenció a Itàlia del President Puigdemont defensa obertament la justícia del procés contra Catalunya donant credibilitat al “no puedo i no quiero” que amb la invasió policíaca de Catalunya amb el “a por ellos” justificava una violència, que no va existir. La política espanyola contra Catalunya em porta a pensar en la intenció de fer-la desaparèixer de la història perquè el polítics espanyols temen els polítics catalans com Carles Puigdemont perquè son superiors en el desenvolupament de la filosofia de la història. La bona entesa, que han demostrat els partits polítics independentistes catalans responent a la detenció, és una lliçó de bona democràcia davant les deslegitimacions creuades entre el PP i el PESOE en que ens tenen  acostumats. Quan el Papa Francesc valora la política mundial de manca d’intel·ligència, fets com el que comento encara m’ho fan veure més clar. El procés de la història que el govern espanyol no comprèn apunta a un procés de la democràcia en progrés que està patint massa pedres a les rodes per part d’Espanya i d’Europa. La humanitat en la seva organització de la convivència està controlada per una varietat de models polítics incapaços de dialogar per l’egoisme de la seva supèrbia. I humilment penso que el pes de la culpa apunta més als països dits democràtics que als comunistes i fins i tot els dictatorials. Tot pel poc respecte que des de la política es té a la persona humana. En tots els models la pobresa i misèria hi és present, essent aquesta circumstància la responsable del desordre mundial. I aquest descontrol mundial també reina en l’estat espanyol. Em pregunto i m’he preguntat moltes vegades, que hi fa Espanya en la Comunitat Europea? La detenció de Puigdemont és un exemple més dels incompliments de l’Estat Espanyol de la democràcia que Europa vol. Espanya ho pagarà molt  car. Però intueixo, que Espanya es conciliarà gràcies a Catalunya presidida per Carles Puigdemont. Europa coneix la seva qualitat política. I l’Estat Espanyol li haurà d’agrair. Catalunya cap a la independència amb Puigdemont de president.

LECTURES EN EL CAMÍ DE LA PAU

 

Llegir un llibre és dialogar. El diàleg és garantia de convivència. Les biblioteques son espais públics de lectura, de les que en fou un exponent la Biblioteca d’Alexandria en la història dels primers segles. Pocs son els pobles sense biblioteca. I en els nostres dies triar un llibre, gràcies a la gran oferta, no sempre és fàcil. A casa nostra, La Festa del Llibre per Sant Jordi és una declaració del poder de la lectura en la formació de les persones i dels pobles. Les campanyes publicitàries dels llibres, al marge de la finalitat econòmica, palesen la qualitat vital de la lectura amb el gran ventall de temes que s’hi exposen. Temes científics, literaris, polítics, religiosos, històrics, pedagògics, socials posats a l’abast dels lectors d’acord amb les seves preferències de coneixement, d’aprenentatge de nous avenços, de creació poètica, artística, científica i d’investigació. Al costat del diàleg, un llibre pot esdevenir un motiu decoratiu d’una estança. El llibre és possiblement el reflex de les grans diferències humanes a la vegada que crea dificultats a l’hora de reforçar la temàtica preferida. El llibre demostra la complexitat de la globalitat. Podem afirmar que la lectura és una qualitat global perquè enriqueix tots els aspectes i diferències de la humanitat en la seva organització. I al mateix temps evidencia la importància de cada individu en el conjunt. Els llibres ens diuen que son la lògica de la història. I en aquesta lògica la base es troba en cada lector i lectora. Respectant el dret de cada persona en la selecció de les seves lectures per llegir els llibres de les plomes capdavanteres en els seus temes, selecció lògica, penso, no dic deure sinó tendència, que s’hauria de procurar, al menys conèixer els escriptors de casa i tenir idea del seu pensament. Els del poble, la comarca, la província i del país. El diàleg de la lectura amb els de casa nostra enforteix la convivència, argumenta amb més força la veritat del col·lectiu i fa més urgent el diàleg entre diferents perquè la convivència és fruit de la llibertat de persones íntegres i dignes. És camí universal de la pau. Crec que seria convenient la creació de la Festa dels escriptors de casa, començant pels locals i comarcals. La Festa de Sant Jordi és l’abraçada universal.

RESPECTAR LA DIGNITAT PORTA A LA PAU

 

Totes les persones neixen dignes, la dignitat mai la perden, la poden deshonrar. Les relacions de convivència esdevenen termòmetre qualificador. La pau és la fruita en procés de maduració. Programa del desenvolupament personal i col·lectiu. La natura és sàvia. Les diferències exigeixen saviesa. La llibertat és la condició humana exigent en l’exercici intel·ligent. El centre d’aquest exercici és la veritat. Les veritats individuals esdevenen problema perquè no concorden i sovint es contradiuen. Trobar la solució d’aquesta problemàtica demostra el grau de saviesa. És necessari que les dues persones de veritats contràries renunciïn a la seva veritat? No necessàriament. Cal trobar consens per continuar viure en pau. Les diferències poden marcar característiques que justifiquin la veritat de cadascú. Sovint el consens és impossible  perquè la veritat pot ser un error voluntari o involuntari per justificar un acció punible. La paraula continuarà sent necessària per convèncer de l’error. I el problema es presenta greu quan el responsable no accepta dialogar perquè el seu egoisme li diu que la veritat és ell. Aquest és un dels greus problemes dels nostres dies. I són més greus quan se sostenen amb la manipulació de la llei. I pren carta de ciutadania la mentida. Un governant, un jutge, una autoritat en l’exercici de la llibertat no són diferents als ciutadans normals i es poden equivocar. I quan s’equivoquen és greu no acceptar el diàleg perquè soc el poder. Ser el poder no és garantia de veritat, l’exigeix. L’egoisme és més fàcil que s’arreli fort en el poderós que en el ciutadà normal. És el gran risc de la política i de la justícia. I aquest risc va protegit per l’argument de la força de les armes. La policia rep les ordres dels poders polítics i judicials. És precisament en aquest punt on cal demostrar amb claredat la dignitat del poder i el respecte a la dignitat de l’acusat. Que existeix el risc manipulador ho demostra la història amb fets consumats greus havent de reconèixer l’error quan el castigat havia mort empresonat. El problema de la dignitat humana exigeix un us intel·ligent de la saviesa per ambdues parts, la del poder i la dels súbdits. Ésser humà amb poder i ésser humà súbdit son  iguals en l’exercici de la dignitat. La intel·ligència i la racionalitat són consubstancials i gaudeixen de la paraula per poder arribar a la verdadera veritat. Sense respecte a la persona no s’assoleix mai.

LA MIRADA DEL BISBE NOVELL

Una mirada dominada per la melangia d’una persona que se sent immersa en un mar d’unes ones indefinides incòmodes en un horitzó oblidat per la llum solar. Una mirada confusa insegura del seu entorn i enverinada per la llunyania d’un futur. I en aquesta mirada s’hi intueix una pregunta que espera la resposta del perquè. És remordiment d’una existència esgarriada? És un sentiment disconforme amb la decisió que canviarà la seva vida? La mirada és un desig o un turment. La intensitat que manifesten els ulls denota el desig de superar el turment de la incomprensió aliena i el turment d’un possible fracàs. Fracàs que suspèn l’ahir i tem el demà. Intueixo que el seu estat d’ànim el que ha estat, el que és i el que vol ser. Una inseguretat en el futur en veritat. I endevino una mirada mancada de llum per una realitat humana en contradicció amb la veritat religiosa. Em fa pensar en la recerca d’una identitat fracassada en la post-veritat que mena a la secularització basada en una filosofia d’un humanisme que busca conjugar la fe amb una llibertat defensora d’un amor de relacions humanes. Possiblement el turment ve provocat per el desig d’un humanisme que se sent mortificat per una vida religiosa que ha limitat la realitat dels sentiments íntims humans. La transcendència humana en el marc de realitat del temps dominada per la intransigència del tot s’acaba se sent descontrolada pel desig de l’infinit i acaba difosa en un més enllà de la vida no hi ha res. La persona dominada per aquests sentiments sent que tota la seva grandesa es torna només pols. És la lluita de l’esperit amb la matèria. Passar d’autoritat de projectes divins a simple ser de futur de matèria forçosament ha de crear un sentiment humiliant de petitesa i de pèrdua d’una realitat que es transforma en eternitat. La mirada del bisbe Novell em fa pensar en la pena que va patir Sant Pere i a la vegada en l’alegria que li desitjo al bisbe, quan Jesús recordant-li les seves tres negacions li pregunta tres vegades si l’estimava. M’agradaria que la mirada angoixada i dubtosa esdevingués lluminosa com el sí de Sant Pere. M’és molt difícil no creure que l’angoixa del bisbe la provoca la veritat de l’amor. L’amor hi és, però quin? El dubte fa patir.

AMB L’EX-BISBE DE SOLSONA EN EL PENSAMENT

 

Ha explotat una bomba humana que pot fer molt de mal perquè és un missatge de llibertat. El bisbe de Solsona se secularitza i el Papa li accepta la dimissió. Secularitzar-se significa deixar d’exercir de sacerdot o bisbe, però es continua sent sacerdot i bisbe. Qui escriu aquest article és un sacerdot secularitzat però continua sent fidel a l’evangeli i a l’Església sense estar d’acord amb actuacions i paraules de Cardenals i Bisbes. L’ésser humà gaudeix d’una qualitat essencial, la llibertat, sense la qual no s’és persona. I Déu la respecta. Sant Pere, el primer Papa de l’Església fou el primer de patir un greu error. Jesús quan Pere li contestà Tu ets el Messies, el fill de Déu viu, Crist li digué tu ets pedra i sobre aquesta pedra edificaré la meva església. Desprès d’aquesta conversa, un dia Jesús anunciava la seva mort i resurrecció i Pere, apropant-se al Mestre li diu: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. I Jesús li recrimina el seu error: “Ves-te’n d’aquí Satanàs. Em vols fer caure, perquè no veus les coses de Déu, sinó com els homes.” Pere, malgrat el seu error, va reaccionar i fou confirmat en la promesa de ser el primer Papa. Massa  sovint s’oblida quina és la veritat de l’ésser humà no tenint present la seva dignitat pel sol fet de ser. I aquest oblit és causa de convivències enemistades. I en aquest tema cal recordar que durant els més de dos mil anys des de la seva creació, l’Església ha sobreviscut a les errades dels seus membres, feligresos, sacerdots, bisbes i papes. De la mateixa manera que l’autor d’aquest escrit es pregunta sovint sobre el perquè de la seva trajectòria, també li demana a la religió la raó de l’episcopat i de la seva renúncia a l’ex-bisbe de Solsona. L’important no és l’abandonar sinó el perquè. I la societat en aquest capítol no acostuma a ser coherent amb la seva condició humana. Fa més de cinquanta anys que els responsables de la Parròquia de Sant Esteve de Granollers, que li havien demanat la direcció de la revista COMUNITAT CRISTIANA, l’acusaren de convertir-la en mitjà de doctrina comunista. I la revista deixà de publicar-se. Sense diàleg. I en el fet que ens preocupa, sembla ser que les idees del bisbe Novell no quallaven massa bé amb la doctrina cristiana com fa palès l’organització de la seva nova vida, que si és veritat el que s’afirma d’ell és un atac a la fe. Si el motiu ha estat l’amor, al marge de les condicions que l’acompanyen, l’autor d’aquest article també es pregunta perquè s’obliga el vot de castedat als capellans i no se’ls permet el matrimoni quan en l’evangeli no s’hi llegeix cap contradicció. La pregunta porta a pensar en la dona com responsable del mal, quan Sant Pau diu clarament que l’home en fou el responsable i la bíblia diu clarament que fou la humanitat. El bisbe auxiliar de Barcelona que gestionà la secularització de l’autor d’aquest article a l’acabar la conversa li va aconsellar el matrimoni. La secularització del bisbe Novell planteja la veritat de l’atracció sexual en les relacions humanes, atracció que no és la primera que apareix en la història de l’Església si recordem l’etapa del Papa Borja. La nova vida en parella del bisbe Novell no ha de ser motiu d’escàndol per greu que pugui ser la falta si n´hi ha, sinó de comprensió, de diàleg i de consens. La dona que amb essències riques acariciava el peus de Jesucrist era una dona de la vida, com es diu, i Jesús va defensar la seva acció perquè era una forma d’estimar. La interpretació de l’amor pot ser errònia, és veritat, però de l’error se’n pot sortir o no, depèn de l’exercici de la seva llibertat.

EL MEU CLAM DE LLIBERTAT

 

L’ onze de setembre, la meva festa de llibertat, encara que Catalunya no és lliure. Que vol dir ser lliure? Senzillament viure la veritat de l’existència. I que em demana la meva veritat? Simplement satisfer els meus deures i els meus drets. I un punt molt important, no estic sol i els altres em son necessaris. No ho podré complir sense llibertat, la meva i la dels altres. L’onze de setembre, una festa de llibertat, m’ensenya a viure-la des de l’esclavatge, perquè Catalunya és injustament una esclava de l’Estat Espanyol. Com pot un esclau practicar la llibertat? Sent persona íntegra, encara que l’entorn ho impedeixi. La llibertat està en el meu interior i el seu executor és el pensament. Ningú em por impedir-ho. Dissortadament no totes les persones que viuen a Catalunya pensen en el dret de la llibertat col·lectiva, quan és un dret natural. L’article 15 de la Constitució m’empara: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui a ser sotmès a tortura, ni a penes o tractaments inhumans i degradants”. Davant d’aquesta definició pregunto si una victòria democràtica justifica no escoltar el perdedor i no tenir en compte les seves opinions, perquè aquest és comportament de l’estat espanyol envers Catalunya. El meu jo es rebel·la i pensa l’onze de setembre i cada dia defensaré que la meva mare política és Catalunya i que ningú me l’ha pot prendre. El problema de la llibertat dels pobles de la terra reclama una organització política exemplar en la que tots els ciutadans en les seves corresponents col·lectivitats se sentin lliures. Aquest és el missatge de la història que ens porta vers la democràcia. Fa més de vint segles i   aquesta idea es desenvolupà a la Grècia antiga i encara està en procés. I en aquest procés no hi pot faltar la meva veu recordant els meus drets personals i polítics i el deure dels governants de facilitar l’exercici de la llibertat si em volen exigir comptes dels meus actes. L’exercici de la intel·ligència i de la racionalitat és fonamental i indispensable per a la responsabilitat. Si els meus actes il·legals son resultat d’una imposició del poder, la culpa del meus errors serà del poder constituït i davant de la llei ell és el responsable. Per defensar la veritat i la dignitat de les persones, el poder ha d’entendre que el seu deure  és respectar el meu dret de pensament amb llibertat encara que existeixi el risc de l’error. La intel·ligència i la racionalitat en els ciutadans i en els governants tenen per objectiu assegurar la veritat. És possible al segle XXI una democràcia en llibertat? Sincerament penso que encara manca molt de procés, l’horitzó és llunyà però la seva llum és missatge. El sabem llegir?

NECESSITEM MÉS PUIGDEMONTS

 

El seguiment del procés contra Catalunya em demostra cada dia que passa, l’escassa democràcia política de l’Estat Espanyol. Soc independentista convençut i aquesta feblesa m’entristeix  perquè palesa una greu manipulació de la dignitat del catalans. Un català és persona de naixement amb els drets i deures inherents. I el procés contra Catalunya lesiona aquests drets i deures als independentistes i als no independentistes. Confesso que la meva idea política s’emmiralla en l’evangeli amb el convenciment que la religió és factor essencial, al mateix nivell que la política. EL papa Francesc ho raona en l’encíclica Fratelli Tutti amb aquestes paraules. ”Un país que  progressa des del seu original substrat cultural és un tresor per a tota la humanitat”. Aquest substrat cultural es defineix segles abans a Catalunya que a Espanya. Fem una ullada a la filosofia de la Constitució Espanyola i ens en podrem fer una idea. El preàmbul la resumeix en els punts següents:

“Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. (En relació amb Catalunya com és la convivència? Amb franquesa, políticament lamentable.)

“Consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. (En el procés s’ha respectat la voluntat popular?. Les accions policíaques parlen per elles soles  amb el “a por ellos”)

“Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. (El tractament que rep el català és un testimoni del negatiu interès de complir el text. I més encara, a Catalunya no li reconeixen ser un poble).

“Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”. (Parem esment en la qualitat de vida de milions d’espanyols i ens adonarem del no compliment.)

“Establir una societat democràtica avançada”. (La idea d’Europa és que Espanya figura a la cua de les nacions democràtiques).

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. ( El compliment no arriba a l’aprovat.)

I en aquest context què hi té a veure Puigdemont. Senzillament, moltíssim. És el polític català més odiat per l’estat espanyol. La persecució patida i que pateix ha engrandit més la seva qualitat de polític. El seu treball en l’exili porta a la   política espanyola de corcoll.. Però hi ha un article en la Constitució que denuncia la injustícia del procés contra Catalunya. Concretament és el paràgraf 2 de l’article 9. Llegim-lo: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de L’INDIVIDU i dels GRUPS en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Aquests tres verbs PROMOURE, REMOURE I FACILITAR posen en la corda fluixa el “NO PUEDO I NO QUIERO” fent-lo responsable de la injustícia que pateix Catalunya per un procés que no s’havia constitucionalment d’haver celebrat mai. Què ha de fer Catalunya? Exigir un referèndum democràtic reconegut en els tractats internacionals signats per l’estat espanyol. La democràcia dona la raó al President Puigdemont.

COVID-19, GERMANA O LLADRE

El tractament que rep i l’opinió generalitzada parla d’ella com la gran enemiga. No negaré que la mort ha estat la gran protagonista. I em pregunto, és la culpable? La covid-19 és una pandèmia resposta de la natura a una manipulació del seu programa. I el responsable d’aquesta manipulació no és altre que l’egoisme dels responsables de la convivència. Es llegeix en l’encíclica FRATELLI TUTTI del papa Francesc “em vist el que va passar amb les persones grans en alguns llocs del món a causa del coronavirus. No havien de morir així. Però en realitat una cosa semblant ja s’havia esdevingut a causa de les onades de calor i en altres circumstàncies.” El canvi climàtic ha posat a tota la humanitat en perill de mort. Qui ha provocat el problema? Tornant a la FRATELL TUTTI   llegim: ”sovint les noves veus que s’aixequen per a la defensa del medi ambient son emmudides o ridiculitzades, disfressant de racionalitat el que son només interessos particulars”. Fa més de cinquanta anys que la ciència denunciava la contaminació perillosa de les fonts d’energia elèctrica i circulació de cotxes, vaixells i avions. Perquè es va fer el sord? Els grans beneficis de les empreses del petroli eren més importants que la salut dels ciutadans. I ara, correm-hi tots per matar els monstre, quan el monstre, sobreposant-se a la manipulació ha avisat del risc que corre la humanitat. I la irresponsabilitat del poder s’ha posat en evidència. Qui ha causat més morts, la pandèmia o les guerres i les fams causades per polítiques totalment inhumanes? Moren milers d’infants cada dia, persones grans per manca de recursos, i ningú es belluga? La pandèmia, que amenaça a rics i pobres, fa córrer als rics sense massa interès pels pobres com ho han demostrat indústries farmacèutiques. La sanitat es trobava en orsai  davant la covid-19 perquè les Universitats mancades de recursos no podien investigar com cal, mentre sobraven diners per salvar bancs i la indústria de les armes afavorint els enemics de la humanitat. Una vegada més la política fa tard amb el greuge  de manca  de saviesa intel·ligent. La covid-19 ha estat i és el despertador que la societat necessitava.                                                                                                                                                                                                                                                                                       

PERSONA, DIGNA I LLIURE

 

La imatge, que donem les persones al llarg de la història, pot dificultar tenir un concepte unitari per les múltiples diferències físiques i psíquiques.  Les diferències no defineixen el ser, el necessiten. El físic i el psíquic integren la persona. La dignitat i la llibertat li son inherents.  El fet d’existir comporta la necessària condició de dignitat i llibertat. El néixer digna i lliure possibilita multitud de situacions que manipulen la imatge. És molt difícil reconèixer en un criminal la dignitat. No podem oblidar que per la seva llibertat, la persona pot variar d’imatge, variació que pot tacar la dignitat. Per què? Senzillament perquè la saviesa que ha d’actuar d’acord amb la seva intel·ligència se sent dominada per un egoisme dominat per l’odi, l’avarícia, l’orgull. El seu individualisme s’aparta de la globalitat humana. Quan una persona no se sent global nega el respecte als altres manipulant la llibertat i per coherència nega la dignitat. Una postura totalment oposada a la naturalesa.  La manipulació de la llibertat omple les presons de persones dignes. S’ha de respectar la dignitat d’un criminal? Si parem esment en la configuració humana, sí. Per què? L’exercici de la llibertat exigeix valorar les accions abans de sancionar-les i si el subjecte criminal creu en la bondat del seu acte davant l’acusació d’una altra persona, allò que cal és dialogar-ho per descobrir l’error i actuar en consonància, penedir-se, demà perdó i complir la penitència, que no sempre ha de ser la presó. Tinc la impressió que el crim va esdevenir  fet social per una autodefensa davant la injustícia del poder. I aquesta acció fa milions d’anys que la societat la pateix. El poder no va reconèixer les seves errades i de ser crims esdevingueren actes socials. I la injustícia s’instaurà com a norma que al segle XXI encara perdura. I el que és més greu que la pena de mort s’instaurà com a penitència, penitència falsa perquè al condemnat no se li dona temps per complir-la. No permetre complir la penitència és una injustícia perquè la penitència no la compleix el culpable sinó el jutge que condemna. Dignitat i llibertat són dues qualitats humanes que clamen respecte en un moment de la història orgullosa del seu progrés científic i tecnològic incapaç d’aturar les guerres amb milions de morts i de dignificar la vida de milions de persones que moren de pobresa i misèria. La justícia mundial no garanteix la dignitat i la llibertat, negant el dret a milions d´humans a ser persones.

DIOS QUIERE LA UNIDAD DE ESPANYA

Paraules de l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares. No li portaré la contrària perquè jo també la vull, però no com es dedueix d’altres expressions. Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 va afirmar que no hi havia “justificación moral alguna para la secesión”. Sr. Arquebisbe la unitat territorial no entén de moralitat, el territori no pensa, ni parla, ni odia, ni estima. La unitat de les persones, teològicament, vostra eminència, sap molt bé quina és la seva filosofia evangèlica. Personalment, jo català, no necessito ser espanyol per sentir-me en comunió amb les persones. Les diferències  són norma de convivència i una d’elles és la pertinència a territoris diferents. I les seves paraules “la unidad de Espanya pertenece al orden moral”, perdoni que li porti la contrària però la unitat no és això. Quan es parla, i quan  més autoritat és una persona, més cura ha detenir, per qué hi ha expressions que denuncien intencionalitat, com aquestes referents als indults dels presos catalans: “abren la puerta a la destrucción de la unidad de Espanya” i si hi afegim que cal “abordar cuestiones que nos unen como la llengua espanyola”, Sr. Arquebisbe no està fent cap pas vers la unitat de convivència. Les autoritats religioses  deuen tot el respecte a la meva llengua catalana, que defineix la meva identitat. Personalment respecto molt la llengua castellana que no és la meva i la parlo i la parlo per immersió, mètode català d’ensenyament d’idiomes. Frases com les comentades li fan molt mal a l’Església. Les paraules “unitat” i “llibertat” curiosament no tindrien raó de ser sense les diferències. I la Torre de Babel de la bíblia explica el perquè de la formació de pobles diferents. I la història de l’Església a  Europa una altra demostració. Quin va ser el resultat de voler construir una gran Europa sota l’autoritat del Papa amb la col·laboració de l’emperador? Senzillament el desmembrament amb nacions, la formació que encara continua al segle XXI. “Dios quiere la unidad de Espanya”, òbviament que la vol sempre que els seus ciutadans amb les seves diferències se sentin ciutadans del Regne de Déu. És la gran unitat de la humanitat que es va equivocar amb la Torre de Babel i es continua equivocant.

RESPECTE A LA LLIBERTAT, SOLUCIÓ SOCIAL

 

La llibertat, causa i solució, sembla més propera a una incompatibilitat per ignorància que a un exercici intel·ligent de saviesa. En una paraula, una aberració que només porta a incomprensions amb els conflictes corresponents. La llibertat, en el fons, què és? La resposta a la pregunta, per què ho has fet? acostuma ser, perquè vull o per que m’hi han obligat. Complir per obligació és sempre un acte lliure? No, quan l’incompliment comporta una condemna directa. Els contractes de treball són una imposició o un consens racional? El treball és la condició que la naturalesa va programar a la humanitat pel compliment racional, intel·ligent i savi del seu procés vital. De qui són els bens naturals? De ningú perquè estan al servei de tothom. Òbviament que el servei és la base d’un procés de millora sense perdre mai l’objectiu natural. I en aquest procés poden aparèixer diferències de millora, que ho seran sempre que cap persona en sigui perjudicada. I aquestes diferències i son gràcies a la llibertat. La llibertat és identitat humana que fomenta el diàleg en el procés de convivència. I aquest diàleg obliga a les persones però també a les institucions. Un diàleg intel·ligent i savi és indispensable també en els judicis per greu que sigui la falta de la persona jutjada. Un judici condemnant sense pedagogia de la veritat només contribueix a fomentar l’odi i a la venjança com auto-defensa contestant amb més odi. Estic convençut que la situació actual de les reaccions criminals son el resultat d’accions de poder condemnant i justament a persones lliures. El desencís, que la societat manifesta, palesa clarament desviacions injustes de les institucions de poder. Penso obertament que és urgent i necessari reconèixer la dignitat de les persones en base a la seva llibertat. La llibertat també és una exigència pel poder en l’assoliment d’una convivència pacífica. I el poder és el màxim responsable. Es pot estar d’acord o no però allò que no és just és qualificar a una persona amb aquestes paraules del Vicesecretari territorial del PP al president del Govern: “Pedro Sánchez és campió olímpic de la incompetència i de la mentida”. Aquestes paraules son una demostració més de la feblesa democràtica de l’estat espanyol i del comportament de les institucions de l’estat. S’és lliure per insultar, però no existeix la pedagogia de la llibertat per avançar. Dissortadament en la política espanyola el ciutadà no és lliure.

PANDÈMIA POLÍTICA CONTRA LA CONVIVÈNCIA

 

La convivència és la vida del cos global de la humanitat. Una bona salut denuncia el correcte funcionament dels seus membres, que son la política, la religió, la cultura amb les seves modalitats de ciència, filosofia, literatura, art, música, esport i tot el conjunt de socials. Cada persona col·labora d’acord amb l’especialitat de la seva identitat. La salut de cada membre diferent aporta a la convivència els elements fruits del seu treball, que si son bons seran saludables i si son dolents produiran malalties de convivència. I d’aquest estat de salut global cada ésser humà hi té la seva responsabilitat. I la pregunta és doble: a) quin és l’estat de salut de la humanitat i b) quina és l’aportació de cada grup diferencial. La primera resposta és que la humanitat està malalta físicament i psíquica i la segona és que cada diferència no hi aporta diferències saludables perquè massa éssers humans es dediquen a ser contaminants impedint bones aportacions dels altres. En una paraula perquè una part de la humanitat amb el seu comportament no permet que les persones siguin responsables. El resultat és un continuada pandèmia. La bona salut de la convivència social pateix els efectes d’una pandèmia política i econòmica. La pandèmia s’ha institucionalitzat sense la possibilitat d’un horitzó saludable perquè els estats que dominen els polítics basen els seus arguments en el poder de les armes en mans de l’exèrcit i de les forces d’ordre. Dissortadament  massa ciutadans segueixen l’exemple de les armes com argument. I la malaltia és pitjor que un càncer maligne. Son les màfies en les que hi figuren persones amb pell d’ovella agermanades en l’alta societat. I aquesta pandèmia no té escrúpols de les morts que causa amb la pobresa extrema que provoca i amb les guerres que declara. La política ha esdevingut amb les seves guerres i manipulacions la pandèmia més mortal del segle XXI. Sense sortir de la pell de brau ens trobem amb contaminadors ideològics de la llibertat que no respecten el programa natural de la vida de les persones i més greu, encara, es proclamen salvadors de la història. La gravetat de la malaltia històrica dels nostres dies rau en la filosofia política-econòmica que es creu que la dignitat de la persona és obra d’ella, una concessió, no un dret de naixement. I aquesta filosofia revitalitza la pandèmia amenaçant de fer desaparèixer  una part de la humanitat, però la natura que és sàvia respon dient que aquets filòsofs no es lliuraran de l’amenaça de la mort. Una llei no humana protegeix les persones dignes que saben estimar de veritat a l’altre. Aquestes persones venceran la pandèmia i la filosofia i l’economia canviaran de base, perquè estaran al servei de la gent senzilla i humil. És el canvi que necessita el món i la gent senzilla i sàvia ho sap.

PREGUNTO, QUÉ VOL DIR TENIR SENTIT D’ESTAT?

 

Margarita Robles, ministra de defensa del govern espanyol ha afirmat: “Quan s’està al Tribunal Constitucional s’ha de tenir sentit d’estat”. Qui ha de tenir sentit d’estat? Que significa tenir sentit d’estat? Primer de tot s’ha de saber que és l’estat, qui el forma. L’estat és la garantia d’una nació. Els ciutadans responsables d’aquesta garantia continuen sent persones. Ergo, el seu primer deure és mantenir la dignitat de ser. Comencem malament, perquè l’estat responsable es recolza en el poder de les armes. Quin sentit tenen, sinó, l’exèrcit i les dites forces d’ordre? Sembla ser que el que és verdaderament important és conservar el territori, més important que els ciutadans. L’Espanya actual és el resultat d’una gran pèrdua territorial, pèrdua que no sembla s’aturi. No serà per un concepte manipulat de la paraula estat? L’estat son les persones, no el territori. Es diu, avui dia, que hem entrat a una nova era històrica o hi  hem d’entrar. Quins canvis i quines orientacions ho faran possible? Segurament una nova filosofia del que ha de ser un estat. No debades la natura avisa. La covid-19 porta  el missatge a tots els estats del mon.  El missatge necessari comporta respectar més i millor als ciutadans, que de persona a persona, tots son iguals, les diferències son deures de servei solidari. Dissortadament a la pell de brau aquest servei solidari és una utopia. Una pregunta, en relació amb Espanya i el sentit d’estat de la Ministra Margarita Robles, tots els ciutadans amb responsabilitat d’estat mereixen credibilitat personal? Obliga la responsabilitat d’estat a tenir cura dels ciutadans sense recursos? És responsabilitat d’estat indemnitzar a l’empresa responsable dels terratrèmols a la costa catalana? Són responsabilitat d’estat les portes giratòries que han fet milionaris a polítics que han ostentat càrrecs, importants com presidents de govern o ministres? Quina és la responsabilitat d’estat del Tribunal Constitucional en totes aquestes qüestions? Lamentablement Espanya urgeix una gran responsabilitat d’estat de les seves institucions, dels seus polítics i dels seus ciutadans si es vol aturar el procés de degradació. Per naturalesa allò que cal complir urgent és la llibertat, la igualtat i la fraternitat, norma eixida d’una revolució que els rebels van trair. No respectaren els drets, tallant les vides amb una guillotina. Les paraules no es poden manipular. I es continuen manipulant. A l’estat espanyol, també. No cal citar exemples. Els mitjans, premsa, ràdio i televisió en van plens. Certament cal una nova filosofia universal dels drets d’estat.

EL DEURE DE SER PERSONES!

 Existeix una gran farsa mundial que castiga injustament a la persona i amb més malícia a la femenina. Hem escoltat les declaracions d’advocades basques sobre les vexacions sexuals  rebudes per part de les forces d’ordre públic. Francament denigrants. I més encara quan estaven beneïdes per l’autoritat judicial. Dissortadament la manca de respecte a la persona és una constant que s’accentua en relació amb les dones. I és més greu perquè ha estat i és una norma força acceptada pel masclisme en el poder polític, econòmic i cultural. Ha existit un cultura del cos femení com una joguina del plaer masculí. Sortosament la rebel·lió femenina ha alçat la seva veu fent valer els seus drets. Però em pregunto, és aquesta rebel·lió, defensa de la veritat del ser humà de la dona? La dona i l’home primerament son persones que es diferencien per l’estructura del cos i per sensibilitats. Els cossos tenen sentits humans i socials, i la psiquè també  aporta diferències de comportament. La persona, que és la realitat de la integració cos i esperit, s’integra a la convivència formant una unitat amb les diferències. Aquesta integració defineix la igualtat. La igualtat amb les diferències és el fonament dels drets humans de llibertat, igualtat i fraternitat. Les campanyes polítiques, econòmiques i socials posen l’accent en la igualtat en el nombre, igualtat de dones i homes en el govern, en les direccions d’empreses, etc. No crec que sigui aquesta la millor manera de defensar els drets de la persona. I defenso el dret de la dona a ser, per exemple, presidenta de l’estat. Penso que el dret s’ha de fonamentar en la vàlua personal amb les capacitats exigides per desenvolupar un càrrec. És la persona, indistintament de ser home o dona, sempre que la seva personalitat demostri la seva vàlua. No totes les persones persegueixen els mateixos objectius, perquè no totes les persones tenen els mateixos desitjos i pensaments. La intel·ligència i la racionalitat en l’exercici de la saviesa son la llançadora que catapulta a l’activitat. En aquest objectiu hi desenvolupa un protagonisme essencial la paraula plantejant objectius i els comportaments demostrant qualitat. En una paraula, la qualitat serà l’argument. I la base de l’argument la palesarà la dignitat. Ser persona digna és un deure i aquest deure palesarà si és vàlida o no per assolir l’objectiu que es proposa. Per exemple, en política no n’hi ha prou de ser militant d’un partit, perquè dissortadament l’experiència ens demostra massa sovint que pot més l’egoisme que la qualitat. Sense ser persona qualificada la convivència no serà mai pacífica.

QUIN FUTUR ENS ESPERA?

 

Una mirada humana i religiosa del futur de la humanitat demana una convivència en la que la centralitat sigui la persona humana amb els seus drets i deures i les institucions religioses, polítiques, econòmiques i socials compleixin el deure de garantir el compliment. Precisament les institucions del segle XXI denuncien greus mancances intel·lectuals i racionals com ho palesa la imatge global de la humanitat amb desigualtats totalment injustes causades per egoismes personals amb filosofies manipulades que inverteixen els objectius, posant els valors econòmics davant dels drets dels ciutadans. I quan parlo de drets em refereixo als de les persones com a persones respectant les seves idees i tendències ideològiques per la senzilla raó que abans de tot son persones que poden afegir a la seva personalitat ser de dretes o d’esquerres, polítiques o indiferents, científiques o filosòfiques, governants i ciutadanes. Els condicionants que les diferencien no les alliberen del compliment del respecte als drets naturals de totes. I en aquesta argumentació una llei és la dominant i principal, la llei de l’amor amb la necessitat de saviesa per saber-la complir. El que esborrona i preocupa és el convenciment força generalitzat que denuncia la manca de saviesa en els responsables de les institucions com es dedueix de la presència de la Covid-19 que n’és conseqüència. La mirada de futur de la gent que pensa denuncia aquesta realitat reconeixent que no cal tornar a la normalitat anterior a la pandèmia sinó crear un nou model de convivència capaç de superar els problemes actuals. Òbviament que és en el camp de la política i l’economia on és més urgent. En política el canvi s’ha de demostrar en el fet que veritablement es fa política sense ser escolanet de l’economia i en economia la urgència és una distribució de la riquesa respectant les diferències lògiques, físiques, psíquiques, culturals i socials. El gran canvi necessàriament és urgent en el mon de l’economia perquè la riquesa estigui al servei de la convivència universal amb la finalitat que tota persona gaudeixi dels bens indispensables per a la seva vida. En aquest tema la doctrina evangèlica és prou clara i els resultats actuals ho confirmen. En aquest canvi l’educació hi juga un paper principal i protagonista. Pensadors actuals d’ideologies diferents, com també de conviccions religioses, ho tenen molt clar. L’obstacle responsable de les diferències està en la idea generalitzada que la riquesa és conseqüència de la llibertat sàviament viscuda, però és precisament la llibertat egoísticament exercida la responsable dels desordres de convivència de l’actualitat. I encara que ens sembli una incongruència, la Covid-19 és el profeta que exigeix un canvi radical de model de convivència universal.

(La pintura de Hans Moller ens marca direccions, falta saber escollir)

SEMBLA MENTIDA PERÒ ÉS MISSATGE DE PAU

 

La causa de la mort pot ser mà estesa a la pau? La malaltia, certament, compleix el procés natural de les persones, posant fi a les seves vides. Complir programa és  normalitat. Impedir el compliment i provocar la mort denuncia una greu irregularitat. El responsable és criminal. Qui és el responsable de la Covid-19? La humanitat, al llarg de la història, ha estat víctima de moltes pandèmies. Però, la història també ens diu que éssers humans per motius d’enveges, desigualtats, odis, diferències, maten o provoquen la mort. Pot ser una pandèmia una provocació manipulant la natura? És possible que la Covid-19 sigui resultat de canvis produïts per l’ésser humà en el programa natural com sembla poder-se deduir del canvi climàtic?  Tenen capacitat les persones d’influir en el curs de la natura? Es llegeix en el llibre ELS CAMINS DE L’AMOR de Xavier Guillamet que “sorprèn la capacitat destructiva de l’espècie humana. La cobdícia, per exemple, genera més morts cada any que tots els terratrèmols i aiguats junts”. M’hi fan pensar les presses de la política internacional per aturar el procés actual que corre obertament a la fi dels temps. I aleshores em dic, benvinguda covid-19 que has obert els ulls dels que es  creuen responsables de la història. En el quadern de Cristianisme i Justícia EL SHOCK PANDÈMIC s’hi llegeix:” Es dona la paradoxa, apunta el filòsof Daniel Innerarity, que un risc que ens iguala a tots posa en relleu al mateix temps com n’arribem a ser, de desiguals, i alhora provoca noves desigualtats,  posa a prova el nostre sistema polític i econòmic. I és que l’impacte d’aquesta crisi no ha estat el mateix per a tothom.” El sistema econòmic mundial perverteix els objectius de la riquesa natural de la que, segons la Bíblia, la humanitat havia de tenir-ne cura. I els responsables de la convivència mundial no han complert. Els avenços no han servit per la felicitat de tota la humanitat, ans el contrari, per provocar diferències, fan  més rics als rics i més pobres al pobres. Són un avenç històric els cotxes? La resposta és sí per uns, però no per la majoria. Però no ho son per la seva capacitat  contaminadora del clima. Fa molts anys que la ciència ha denunciat que el culpable és la seva font d’energia, el petroli, i no s’ha actuat fins que la covid-19 la posada en evidència. I qui diu els cotxes, diu els avions i els vaixells. Moltes son les accions  humanes culpables del canvi climàtic aplaudides com avenços socials. I malgrat els avenços, la covid-19 ha denunciat el risc que corre la humanitat. Sembla mentida, però al segle XXI, una pandèmia ha despertat al poder del seu error. És possible un sistema de transport no contaminant? Els viatges a la Lluna, a Mart, als sistemes còsmics solucionaran el problema o l’agreujaran? La humanitat tota podrà viure dignament? El risc de la fi del mon esdevindrà convivència còsmica en pau? Només conec una filosofia positiva dels problemes que pateix la humanitat: l’evangeli. Se l’escolta?

Pintura de Hans Moller; els problemes se solucionen pensant.

POT LA POLÍTICA DISPOSAR DE LA VIDA DELS CIUTADANS?

 

La pregunta pot semblar capciosa posant al mateix nivell el deure de protegir la vida i el deure de protegir la mort. Protegir la mort no és el mateix que provocar-la. Matar va  contra els manaments de la llei de Déu i contra els drets humans d’acord amb la Declaració Universal dels drets humans. És necessària una llei defensant el dret a morir  amb dignitat? No en tinc cap dubte. Tampoc en tinc cap quan la vida cau en sofriments d’irracionalitat. Dissortadament una llei humana, com la de l’eutanàsia,  no pot assegurar la dignitat humana en el moment de la mort. És la persona que mort dignament i no nego que la mort pugui ser la solució d’una mort digna. La justícia humana no gaudeix d’autoritat ni per dictar sentències de mort, ni per legalitzar l’eutanàsia. El suïcidi pot ser massa sovint la raó de l’eutanàsia, provocat per la llei. La provocació pot ser política o social, i en les dues circumstàncies la justícia pot esdevenir culpable. La humanitat ens fa conèixer a nivell humà la realitat del suïcidi. El meu pare es va suïcidar per no poder resistir a l’acusació d’una mort que ell no va cometre deixant escrit que “Déu em perdoni com jo perdono als meus enemics”. Els que van aixecar el cadàver van fer agafar al meu pare la manta que cobria al mort i un d’ells va dir amb veu alta, ja tenim la demostració del culpable. És un exemple de l’exercici de persones de la justícia que prevariquen. Perquè es va suïcidar Sòcrates, bevent el verí imposat per la justícia? Els presos que se suïciden, perquè ho fan? L’any 2019 a Espanya es van suïcidar 43 presos i a Catalunya 7. L’any 2020, 11 foren els suïcidis en les presons catalanes, i el que portem del 2021, a Catalunya, ja son 8. Jo em pregunto, ha actuat la Justícia de l’Estat d’acord amb el respecte a la dignitat de les persones? Existeix una pedagogia de la recuperació dels presos i preses? Fa molts anys en una visita a una presó catalana alguns presos  em van ensenyar un exposició de pintures seves presentada en una sala. Comentant-la amb ells, l’autor d’una pintura me la volia regalar. No li vaig acceptar perquè tenia el punt vermell de venuda. Però la qualitat de les pintures em va fer reflexionar, mereixen la presó aquestes persones que viuen l’art? Compleixen les presons el deure de reeducar i recuperar els delictius per a la convivència? Comentant el suïcidi de la noia de 19 anys, de fa pocs dies, una persona d’autoritat del mon de la política va dir que la presó no  era el càstig adequat. Quants càstigs inadequats pateixen persones innocents! Els suïcidis ho testifiquen. L’exercici de la dignitat humana pateix també en les classes socials de poder l’egoisme de la veritat legal de la seva llibertat. Empresonar també és disposar de la vida de les persones, la mort de la llibertat, porta a la mort de la vida. Humilment penso que la humanitat necessita urgentment una filosofia humana de la convivència, que encara no s’ensenya. Només he escrit aquest comentari a nivell humà.