LA IMATGE DE L'ESTAT ESPANYOL UNA TRISTA IMATGE

La veritat de la realitat no és sempre la que es vol i es pensa sinò el fruit d'una passió sense control. I l'estat espanyol, crec honestament, no controla la passió perquè obvia la intel·ligència. I aquella empenta de l'edat d'or en que en els territoris espanyols “ no se ponia el sol” s'ha convertit en una apagada perdent territorial. La península ibèrica no gaudeix d'aquella unitat que el Govern democràtic del segle XXI, sia el PP, sia el PSOE somien albirant-se un futur en que encara en perdrà més. L'excès de passió amb poca intel·ligència ha donat pas a una situació, que segons la dita castellana,”pintan bastos”.I sovint amb les anàlisis que en faig de les imatges em pregunto, és veritat la manca d'intel·ligència? I aquest dubte me'l plantegen les decissions negatives en una democràcia. Dissortadament Espanya es mou en una democràcia molt feble. No pensa igual el partit en el poder, però la imatge no la donen els polítics sinó el poble i en el poble les mancances són el pa de cada dia. L'Estat Espanyol ha perdut el nord i camina desorientat per un món global sentint-se important perquè es creu superior. Tot el contrari de la globalitat. Espanya pateix en les seves carns moviments de futur desitjable que no se li permet esperar. Quin serà el paper del poble espanyol en el devenir democràtic que s'ìntueix movent-se per Europa? És un futurible per la filosofia que es despren dels polítis que es creuen puntals, PSOE, PP, VOX i C's. Però la fona de David fa caure Goliat. I aquesta és un norma força sovintejada en el curs de la història. El transcurs històric de la pell de brau fa pensar en una tornada als oígens en la que el pobles gaudien de dignitat i s'autorganitzaven amb la particularitat que en el procès els moviments populars els dirigeix la democràcia. I aquest procès pateix una cruel oposició per part d'una política econòmica en perjudici de la política social. A l'estat espanyol un incompliment ha estat normalitat i fa referència a no realitzar les obres programades en perjudici d'unes autonomies i en benefici d'unes poques. Els movviments dels diners han estat el barem més clar d'un oblit voluntari dels deures democràtics. I aquest incompliment no el pateix només Catalunya, el pateixen els jubilats de tot l'estat espanyol amb les dues vessants, la dels pensionistes no polítics que pateixen i la dels polítics amb poder que han esdevingut més milionaris. I es vulgui o no aquest comportament es reflecteix en la imatge d'una Espanya que vol ser i no és perquè els seus polítics no li deixen ser. I la imatge és una imatge trista. I si parem esment en la realitat política, el seu nivell encara és més decepcionant. Només escoltant els polítics dels grans partits n'hi ha prou per adonar-se del baix nivell democràtic per la seva manca de respecte a les persones, negant el diàleg als que pensen diferent. És una verdadera llàstima perquè la seva filosofia nega el dret de ser persones dels ciutadans que defensen el dret a decidir amb i en llibertat. Són els partits que la primera solució dels problemes la tenen en la violència de la llei. I per aquest camí es va a la bancarrota política i de la convivència. Francament és molt trista la imatge d'Espanya.

EL COS HUMÀ CATEDRÀTIC EN FILOSOFIA POLÍTICA

Qué vol dir ser de dretes, de centre o d'esquerres? La morfologia del cos humà ens ho explica. Les persones es desplacen coordinant dues cames, una esquerra i l'altra dreta; treballen físicament amb dues mans, una esquerra i l'altrac dreta; dirigeix les seves accions, amb el cervell i el cor, que són al centre. I dretes, centre i esquerra configuren el tot, la persona. La teologia ens parla del cos místic que formen tots els fidels. La política també té el seu cos polític format per tots els ciutadans. El cos és global i si es desprèn d'una part pateix una greu deformació i perd capacitat operativa. L'experiència ens diu que el cos polític de la humanitat pateix paràlisi. Li falta coordinació perquè les seves diferències configuren una imatge global desgavellada. L'existència de tendències d'esquerres i de detres és una anormalitat per la salut del cos polític. Dissortadament aquest cos porta milers d'anys malalt i paralític. La globalitat no funciona. I alló que és més greu rau en el fet que ni la ment, ni el cor tenen capacitat coordinadora. Aquesta capacitat de coordinar li correspon a la política que pels resultats no pensa, ni desitja, ni actúa globalment, només a favor d'una part. I actuant només de dretes, la humanitat coixeja per la lesió de l'esquerra. I quan pensa i desitja només d'esquerres, es lesiona la dreta i dissortadament, massa sovint, quan es vol ser de centre, resulten lesionades les dues cames i no es pot caminar. El funcionament correcte del cos humà és una lliçó fonamental pel funcionament del cos polític. I qué ens diu la història i la realitat de cada moment? Que la intel·ligència i la passió actúen bàsicament des de l'egoïsme i en consequència la persona política emmalalteix greument, es lesiona o esdevé paralítica. En la convivència humana hi trobem sortosament col·lectius humans que esdevenen una lliçó de vida. Un de molt conegut és l'esport d'equip. Sense una bona coordinació d'esquerres, centre i dretes el joc que es desenvolupa no compleix un dels seus objectius que és fer-ho passar bé al públic, ser un exemple de bona convivència i guanyar o perdre són consequències coherents. En un partit de futbol, per exemple, és molt important el jugador esquerrà o dretà en coherència amb l'espai en el que ha de moure's i el jugador que domina les dues cames hi aporta un plus important en situacions de visió ràpida per marcar un gol. El control de la dreta i de l'esquerra amb una bona intel·lig`ncia i passió són fonamentals per jugar bé.En el joc de la vida és molt important valorar els resulatats de les idees, les actituds i les accions de les persones en les seves diferències. Les postures de menyspreu envers les que no pensen igual, és desestabilitzadora i perjudicial per a la convivència, multiplicant la gravetat si no s'accepta de cap manera el diàleg. I en política l'existència de partits desemboca massa sovint en el menyspreu i en la persecució, menyspreu i expulsió, consequències molt greus per a la convivència. I a casa nostra en l'actualitat aquest problema és norma. L'orgull egoïsta d'una idea és sempre destructurador, i massa polítics, tant si són de dretes, com d'esquerres no ho volen reconèixer perquè segons ells la culpa és sempre de l'altre.I la democràcia espanyola desvalora perquè nega el seu exercici a massa gent. Hi manca aquell respecte a la persona, que malgrat s'equivoqui, sap reaccionar i escoltar. I a la pell de brau els partits polítics només s'auto-escolten i desautoritzzen els altres. I la democràcia no avança. Espanya té la dita de “a grandes males, grandes remedios” i quins són els grans remeis sinó el saber escoltar? Personalment m'agradaria veure asseguts al voltant de la taula de diàleg el PP, PSOE, UP, C's, ERC, JxCat, CUP, PNB, Bildu, Compromis, per exemple, coordinant el diàleg un bon pensador científic i filosof, que no pertany a cap partit i que només busca la veritat. Dubto molt que els respectius polítics acceptessin però en un model democràtic seria una demostració d'interès per part de totes les tendències de consensuar la convivència respectant les diferències i aprenent d'elles. I tal com es viu en l'actualitat a la pell de brau aquest diàleg és impossible. I perque és impossible l'exemple el tenim en el Congrès i en el Senat, i en els Parlaments de les Autonomies. I davant d'aquesta problemàtica em pregunto, es té el degut coneixement de la veritat de ser persona? Auto-coneixen de veritat el seu jo els polítics de casa nostra? La democràcia és molt exigent i si no avança es deu a que no s'exerceix políticament. Per ser autèntica s'ha d'escoltar la veu del poble en cada col·lectivitat i en una globalitat, la de tots els pobles que la formen. Espanya és una gobalitat i no s'escolten els seus ciutadans, ni els seus pobles. I quina és la seva imatge verdadera? Deficitària perquè les persones que la formen no s'autoconeixen com és de desitjar.

FORÇA DE LA PARAULA

La paraula és la missatgera dels pensaments, de les idees, des sentimenents, de les passions, de les emocions, de les penes i de les alegries, dels rencors i dels odis. La paraula defineix a qui la parla. Però darrera de la paraula hi ha un ésser humà dotat d'una qualitat que és molt poderosa tant per obrar el bé com el mal, la llibertat. I la paraula pot anar en les dues direccions. Però molt sovint es troba entre l'espasa i la paret perquè ha de parlar de pau sense deixar de dirigir la guerra. I la humanitat ho pateix i no només ara, al segle XXI, sinò que el nostre segle es troba amb fruits de la paraula incòmodes per perjudicials i incòmodes per difícils de portar a terme. I és que la constitució del ser humà està sotmesa a influències contradictòries dels desitjos i quins són els resultats quan uns defensen una idea i els altres una de contrària? L'experiència ensenya que alló més normal és discutir-se per acabar barallant-se. Baralles que des del començament de la història acabaven amb la mort d'uns dels contendents. I aquesta fou la primera espurna de les guerres. I tot va començar per la interpretació de les paraules. I alló que és curiós quan se signen tractacs de pau desprès d'una guerra, les paraules dels tractacs defensen la pau però els efectes mai es compleixen perquè el guanyador sempre imposa la seva voluntat al vençut i sovint amb sancions molts doloroses. La paraula té el valor de la dignitat de qui la pronuncia. Quan existeix un problema, la solució, sens diu, està en el diàleg, parlar-ne. Però l'objectiu de la paraula d'un és el mateix que la de l'altre? Les paraules de Pedro Sànchez tenen la mateixa intencionalitat que les de Pablo Casado o d'Abascal? La persona que escolta ha de ser molt intel·ligent per adonar-se de la voluntat que hi ha darrere del que es diu. I en l'actualitat que es viu a l'Estat Espanyol, dissortadament, es juga molt en els dobles sentits que se'ls hi dóna i sobre tot quan les paraules fan referència a lleis escrites. Dissortadament l'elegància del llenguatge de certes persones convenç més que no pas el que diuen les seves paraules. En el món del poder hi ha moltes maneres de fer entendre alló que és vol i es diu simulant la veritat que no volen. I en política aquesta pràctica és massa freqüent. Sovint em pregunto perquè es necessiten jutges i abogats, si la llei s'ha de complir d'acord amb el que diu? I aleshores resulta que la llei es pot interpretar. Dissortadament l'exercici egoïsta de la llibertat hi porta. És francament incomprensible que la paraula, que ha de ser la base d'una bona comprensió, esdevingui l'exercici de le mentida i de l'engany. On és el poder de la paraula? Penso que està en la voluntat de qui se'n serveix. Darrere d'una desgràcia sempre hi ha una persona, directament o indirecta. Darrere d'un èxit sempre hi ha una persona voluntàriament o involuntària. En aquest món l'art de la paraaula juga en camps diferents i oposats. El bon resultat del diàleg és resultat de la intel·ligència i saviesa de les persones dignes. És possible que tant per una banda o l'altra també hi jugui la sort, però la sort depen de les mans on cau, serà en benefici o perjudici. I caiem en el mateix problema. La solució està en les mans de les persones dignes. Les persones dignes sempre estan a favor del diàleg. Una persona digna que no s'hi vegi amb cor, sempre cedirà la paraula a la millor preparada. I arribem a la conclusió: la importància de l'educació. Però tornem a raure en el problema, també es pot educar per fer el mal. I aquest és el gran problema i el gran repte de la humanitat. Entendre qué significa la llibertat per assolir una convivència en pau.Com responen els set mil milions de dones i homes del segle XXI? Només cal fer una ullada i la resposta no es farà esperar. Quanta feina encara hi ha per fer perquè tots elsn humans puguin viure dignament! I la indignitat és culpa d'una minoria que es creu infalible en el tot si val per fer diners. L'avarícia del diner, la ruina de la humanitat. I en aquest greu problema quina és la força de la paraula de la religió, la política, la justícia i l'economia? Possiblement la pregunta ha de ser quina és la dignitat de les persones religioses, polítiques, justicieres i economistes? Té la humanitat una filosofia social global?

HA PENSAT MAI LA POLÍTICA ESPANYOLA ON RAU LA CENTRALITAT?

No cal llegir llibres antics, una anàlisi de la configuració psíquica i física de l'éssr humà n'és l'alliçonament més clar i directe. El moviment és un dret; saludar allargant la mà,un altre; dialogar, també; si es dialoga és perquè és pensa, que és un dret perquè també és una capacitat. I totes aquestes capacitats amb el seus drets, qué són sinò la base per relacionar-se i organitzar-se? Negar qualsevol d'aquests drets és negar el fet de ser persona. Jo, per exemple vaig nèixer invàlid, no podia desplaaçar-me per mi mateix. La capacitat de pensar de la intel·ligència humana em va reconstruir i d'invàlid vaig passar a la normalitat de moviments. La capacitat de pensar, que és la base de les relacions humanes, dels avenços de tota mena, és capital a l'hora d'organitzar-se. I l'ésser humà davant la natura s'adonà que un individu sol no podia solucionar molts problemes de subsistència i convivència i la seva capacitat de pensament li va facilitar la manera d'organitzar-se i al llarg de la història s'ha anat progressant. És coherent que al segle XXI s'empresoni a les persones pel fet de pensar un model d'organització social perquè en el que es troba immers no li convenç perquè li nega ser ell? El primer nucli de la sobiraania dels pobles és la persona individual. I negar aquesta veritat és actuar contra la naturalesa que ha demostrat ser sàvia a l'hora de crear la humanitat essent tots els éssers humans iguals amb les diferències pròpies. Criminalitzar els drets naturals és un greuge de consequències imprevisibles i aquest greuge ha estat l'orígen de les guerres que mils de milers d'anys d'història encara continúen sent la base configuradora dels estats en perjudici dels pobles. És veritat que el progrès històric està dominat per l'egoísme orgullós contra la paraula de l'altre i no sembla gaire probable que el progrès sigui positiu en la pre-història i en la història. Que en el segle XXI, amb tots els avenços científics i filosofies aparegudes, la violència física o psìquica sigui la raó per organitzar la convivència de la humanitat és un fracàs de la política encarregada de la pau del món. Hem reflexionat mai que superada la prehistòria i viscuts XXI segles de Història encara la humanitat no hagi descobert com s'ha d'organitzar la convivència en pau? Què ha fallat? La mateixa raó que al segle XXI els polítics siguin incapaços de posar-se d'acord. I tot va suposar que n'hi ha per segles. És just que els capricis d'uns pocs malmetin la vida de la majoria? És just, per exemple, a Espanya, el seu estat sigui incapaç de fer del seu, suposat, model democràtic el mètode d'una convivència en pau de tots els pobles de la pell de brau? Contemplat políticament el món, la seva imatge decepciona pel maltracte que reben milions de persones quan una minoria desesperant acumula més de la meitat de la riquesa mundial. I les desigualtats, malgrat els avenços científics, culturals i socials, no s'aturen, tot el contrari avancen. La conclusió no pot ser altra que al poder només hi arriben aquelles persones que la dita llatina qualifica l'ésser huma d' “homo, hominis lupus”. És molt trist que encara sigui veritat. No em cansarè de dir-ho en el respecte a la dignitat humana, que es resumeix en el mandat evangèlic “d'estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix” hi ha el camí. Només s'assolirà si es comença perquè cada jo sigui digne. I aixó la política espanyola no ho entén i dóna la impresió que ni ho vol.

QUÈ ENS DIU LA SITUACIÓ ACTUAL DE CATALUNYA?

És imprescindible escoltar les veus dels ciutadans, de la naturalesa i de la història. Totes demanen el mateix, dignitat en la justícia. I la justícia no complirà si abans no escolta a qui ha d'escoltar. No cal escoltar a qui castiga, sinò a qui és ciutadà. I tots els ciutadans de Catalunya, independentment dels seus orígens, són catalans amb les corresponents diferències que fan més solidària la convivència. He llegit que a Catalunya es parlen més de dues centes llengües. Una dada a tenir en compte, perque dues centes cultures hi conviuen i aporten la seva filosofia de vida a la globalitat catalana respectant les diferències. Si es persegueix la llengua mare de Catalunya, es persegueixen també les dels nous fills integrats. I la política, tant la catalana com l'espanyola, té present aquesta circumstància? Penso, voldria equivocar-me, que no. I precisament la metadologia que millor treballa és la immersió linguïstica perseguida avui per l'estat i alguns partits que es diuen catalans i comencen per no respectar com cal el seu idioma. Però al costat de cultures que inter-actúen i s'integren, Espanya ha perseguit persones que avui dia són un referent de comportament democràtic condemnat per la represió franquista amb víctimes mortals, referència obligada de màrtirs. La premsa comarcal del Vallès Oriental parlava, aquest dies, del centenari de l'afusellament de Ferrer Guàrdia, pedagog avançat al seu temps i exemple de com ha de ser l'escola per merèixer credibilitat pedagògica. Exemple d'aquesta escola que reclamava Ferrer Guàrdia i que durant la República fou model, el tinent coronel Ortega Monastèrio, molt conegut per l'habanera EL MEU AVI, que a l'edat de 3 anys amb el seu pare que era militar fou alumne a Girona de l'escola catalana, perseguida pel franquisme i Ortega Monasterio fou empresonat per l'exèrccit espanyol per la seva democràcia. I segurament que en trobariem milers de testimonis perseguits que hagueren d'exiliar-se, essent la colònia catalana refugiada a Mèxic, una llumenera cultural, per exemple el gran Poeta Pere Quart. En el món de l'esport, molts jugadors del Barça es veieren obligats a emigrar també a Mèxic, jugadors que són exemplars en la cultura de l'esport. I anant mès enrere la corona catalana-aregonesa és una mostra de política d'una bona entesa respectant les personalitats de cada col·lectiu. I penso que avui, en ple segle XXI, a l'hora de pensar quina i com ha de ser la política catalana cal fer honor al passat i també al present de la ciutadania integrada. Sempre s'ha dit que Catalunya al llarg de la història ha estat terra de pas, terra de pas que captivà als arribats que decidiren establir-s'hi. Si mirem els moviments de persones dels voltants de l'any 1929, amb notiu de la gran Exposició de Barcelona, l'argument encara en sortirà més reforçat. Catalunya no pot ignorar la seva història, ni ser víctima de polítiques autoritàries que no entenen la filosofia del globalisme perquè la globalització verdadera és impossible sense el degut respecte a les diferències. I si en aquest capítol reflexionem sobre el físic i el psíquic de la persona humana podrem entendre molt millor qué es la globalització i com hi juga la integració.La Catalunya que vull i defenso és la que reclama la democràcia basada en el respecte a les persones tenint en compte que el territori no pensa, ni reflexiona, que només és un servei a la col·lectivitat que s'ha configurat en aquell espai i per coherència qui decideix la independència no és l'espai sinó les persones que l'habiten. Respecto la llei, però aquest punt de la Constitució no respecte els drets de les persones i alló que és enecara més greu rau en el fet que una gran majoria de la política espanyola no vol entendre i menys practicar la filosofia de la Cosntitució resumida en el preàmbul. Des de la meva humil visió democràtica he arribat a la conclusió que sense una intel·ligent preparació i un desenvolupament racional del significat de nació i estat no es pot seure a la taula de debat només a improvisar i basar-se en una llei que no té en compte la veritat humana dels ciutadans. Estic convençut que Catalunya ha de ser per dret propi natural i històric una nació independent amb la seva legislació própia. I estic convençut que aquesta idea respecta i coincideix amb la filosofia del progrès de la història. No oblidem el procès d'ahir i d'avui si volem una Catalunya nació amb estat pròpi en el món global.

POR A LES IDEOLOGIES I RESPECTE ALS MANIPULADORS

He llegit a la premsa, que els ex-presidents Felipe i Aznar estan nolt preocupats perquè per primera vegada, els comunistes entren a formar govern. A mi personal·lment em preocupen molt més polítics com Felipe i Aznar, que no pas la doctrina comunista. Per què són els polítics els manipuladors de les ideologies. A l'estat espanyol, la manipulació de les ideologies, el catolicisme i el comunisme, va desembocar en la guerra civil i Rússia es va desmembrar per culpa de la manipulació de la filosofia comunista de Karl Mark. Una lectura intel·ligent i raonada de la filosofia d'Engels i Mark ens hauria fet adonar-nos que en relació amb la defensa de la dignitat de les persones, la doctrina comunista té molts punts en comú amb l'evangeli. I és precisament alló que van obviar tant els polítics comunistes com els suposats catòlics. I les pors dels dos polítics esmentats, en relació amb el comunisme, es deu a la crítica manipuladora que han pogut fer del catolicisme i els preocupa que no els ha estat possible fer-la del comunisme, el seu gran enemic. La defensa dels ciutadans de la que tant se n'omplen la boca, ¿els ha portat mai a seure a la taula de diàleg amb els teòrics de les dues ideologies? Oi que no?, perquè d'altre manera, ni uns ni altres en el camp polític no els hi hauria estat possible manipular. Tant a l'un com a l'altre, recolzat en dues ideologies diferents, els denuncia la seva vida recolzada en un poder multimilionari que sense la política no els hi hauria estat possible. I tant el comunisme com el catolicisme condemnen aquesta manera d'enriquir-se i de fer política. La manipulació ideològica de les filosofies socials, sien les que sien, és l'argument del que sibilinament s'en vanten els poders per imposar la seva voluntat i demostrar que sense ells, els ciutadans senzills humils i pobres encara viurien pitjor. I les perspectives del futur govern, des de la meva observació, no són altres que el continuisme de la política heretada de la dictadura, vestida de la pell d'ovella de la democràcia. No crec que Pedro Sànchez i el seu equip socialista es conformin a formar govern al marge del PP i C's, a no ser que des d'Europa arribi un tsunami polític devastador de polítiques manipulades. Subjectivament és alló que espero, però objectivament és molt forta l'herència ben lligada. Hi ha pensadors que parlen no d'una millora, sinò d'un canvi d'època i és precisament la filosofia d'aquest canvi la que m'agradaria conèixer per poder tenir esperances. Estic preocupat i, a la vegada, esperençat. Preocupat per la realitat de la facilitat manipuladora actual de les polítiques existents i esperençat perquè crec en la doctrina de l'evangeli, que és un futur d'esperança. Un futur, que els polítis actuals el posen molt difícil, i una esperança perquè la veu del poble, encara que lentament, va assolint protagonisme polític. Sincerament a la política actual hi trobo en falta aquell protagonisme popular que aportaria a la democràcia la dignitat. Es parla de valors com mai i de la seva mancança, però no es parla del perquè s'han perdut i com. I les raons no estan mai a favor del poble, tot el contrari, l'acusen per manca de formació, essent la política la culpable d'aquesta mancança si tenim present que la cultura és la última de la fila en l'ordre social. La imatge que resumeixo en l'expresió “por a les ideolgies i respecte als manipuladors”, em efineix al meu entendre una filosofia politco-social que ha esdevingut en el llarg procès de la història una norma de governabilitat de base hipòcrita. I redreçar un costum milionari no és bufà i fer ampolles. Personalment crec en una sociologia de base evangèlica amb la urgència d'un lideratge convincent i creïble. És possible i l'espero amb la confiança que em fa palesa aquella part de la juventut actual, que pensa, actúa, no té por i és solidària.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Negar el significat de les paraules pot desembocar a un delicte d'odi prevarivador de la Constitució. Hi ha veritats en política que no s'accepten, perqué són demostratives d'incompetència, d'ignorància i de desconeixement de la persona i de les col·lectivitats. En relació amb la polèmica despertada a la política espanyola al llarg de dos anys i escaig, des de l'humanisme he arribat a la conclusió de si verdaderament hi ha intenció de solució en base a un diàleg intel·ligent i solidari. Per què? Senzillament perquè trobo incoherent la política, primer del PP i ara del PSOE. I darrerement s'han produit uns actes que els trobo francament acusadors dels independentistes de delictes de terrorisme.I em refereixo al guardó concedit pel Govern al Tribunal Suprem. Tal com està la situació a Espanya i el seu coneixement al món, aquest guardó no es pot considerar des del meu punt de vista de cap altra manera que d'un interès de criminalitzar l'independentisme reconeixent l'honestedat dels jutges del Tribunal, quan en realitat s'hi han viscut situacions de manipulacions buscades. Només els testimonis dels policies, acusadors, i els de la defensa, demostrant innocència,són un argument que fa perdre la credibilitat. Entre els presos hi ha dues persones que no són polítiques i estan empresonades pels mateixos motius que els seus companys. I alló que és humanament increïble és el pasotisme polític davant els moviments socials en defensa de la innocència dels presos. Les persones que es mobilitzen a favor dels empresonats injustament, amb la Constitució a la mà són ciutadans sobiranistes i l'estat té l'obligació, té el deure d'escoltar-los. Sòn més de dos milions i enviant contra ells la policia, amb el resultat de catorce persones, que han perdut un ull per culpa de les bales de goma, prohibides a Catalunya, no només no han estat escoltades sinó criminalitzades guardonant a la policia, responsable de la única violència, la que l'estat desitjava per poder castigar, com ha fet. No escoltar tres milions de persones no és complir la Constitució sinò una prevaricació per manca de voluntat democràtica. El poble fidel de Catalunya, castigat ell també amb la condemna dels seus dirigents polítics i culturals, ha demostrat una dignitat a proba de bomba soportant tractes inhumans i una intel·ligència en defensa de la humanitat que hauria de fer caure la cara de vergonya a polítics i jutges espanyols. Un poble, que els seus polítics presos donen lliçons d'humanisme amb els seus llibres des de la presó, que els seus ciutadans, un cada dia, publiquen a la premsa una pàgina demanant la llibertat, que cada dia a les portes de la presó animen als seus presos, i que malgrat una política degradadora no s'arruga en la feina de cada dia i les seves empreses, malgrat la perscució destatal, els seus científics, malgrat la manca injusta de recursos, les seves escoles són admirades a Europa i al món, els seus esportistes continúen sent campions defensant també el nom d'Espanya, els seus escriptors cada dia són més reconeguts i la gent senzilla amb penes i dificultats palesa una gran dignitat davant la adversitat, és un poble honrat que mereix ser escoltat i guardonat, essent per contrari castigat per una política perseguidora d'uns polítics intel·ligents, honestos i solidaris. I al costat de tot, un govern espanyol incapaç d'entendre qué és la dignitat d'un poble que defensa treballant i parlant els seus drets pacíficament i solidària. Els independentistes catalans no som enemics del poble espanyol honrat que admirem i saludem, el que critiquem aquella conducta, sigui de qui sigui, insolidària, egoïsta, irrespetuosa i que és incapaç de dialogar intel·ligentment i raonadament sobre temes polítics per oposats que siguin. Només des de les diferències la societat avança. Una política estancada en la seva llei com infalible, és una política de l'edat de pedra que només serveix per crear pobles esclaus i posar en les armes l'argument bàsic de progrès. I dissortadament sembla ser aquest el model cap a on vol dirigir-se l'estat espanyol del segle XXI. En una democràcia del segle XXI els presos polítics no hi tenen lloc, són una aberració de la convivència en pau ciutadana.