DEURE LEGAL I POLÍTIC D’ESCOLTAR EL POBLE

La Constitució Espanyola en l’article 1, 2 diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders del’estat”.

El poble espanyol és complex i plural i conseqüentment divers i diferent. D’acord amb aquest article la postura tancada del “no” és anticonstitucional perquè el poble català, com l’andalús o el castellà també és sobirà i com a tal té dret a manifestar-se i a ser escoltat. L’article 15,2 de la Declaració Universal dels drets humans diu:” Ningú no será privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat”. No dubto gens que des d’el govern espanyol es posarà l’accent en la paraula arbitrarietat, però s’ és arbitrari quan no es vol dialogar i molt més quan el perquè de la negativa és  polític i no legal. Però alló que és més curiós rau en el fet que la Constitució espanyola del 1978 reconeix explícitament, com una de les fonts del dret espanyol, la Declaracaió Universal i signada també per l’Estat Espanyol. I és molt alliçonador l’article 30:” Res en aquesta declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitat o a realizar actes que tendeixin a la supressió de  qualsevol dels drets o llibertats que s’hi enuncien”. És cert que aquesta declaració no és vinculant però incomplir-la quan la Constitució reconeix que és font del dret espanyol no deixa de ser una incoherència i un signe democràtic de baix nivell. Per a més força argumental el primer punt del Pacte Internacional dels drets Civils I Polítics reconeix el dret dels pobles a la seva independència. És veritat que s’argumentarà que no és el mateix la voluntat individual que la col·lectiva. Argumentar així és pura demagogia. La col·lectivitat és el conjunt de moltes individualitats i, si totes pensen i diuen el mateix, cal escoltar, dialogar i solucionar el problema. La forma d’argumentar, la defensa l’actual govern espanyol en el camp de l’economia, quan diu que no són les comunitats qui paguen els impostos sinò les persones. Pel mateix model argumental no és la Generalitat que demana el dret a decidir sinò els ciutadans catalans en una molt notable majoria. Quan la vicepresident demana cordura i obediència a la llei amb quina autoritat ho demana si abans de conèixer el redactat de la mateixa ja la neutralitza contràriament al dret i a la llei. Les formes amb que es parla des d’el govern central donen la impressió a un observador neutral que el Tribunal Constitucional és “la voz de su amo”. Un xic més de respecte a la llei, a la Constitució i a les Institucions. No transformen una democràcia, que ja és prou feble, en una dictadura.

LA IMATGE DELS GOVERNATS

La imatge natural rau en el fet, que tant els governats com els governants, són persones. Per naturalesa són iguals en drets i deures i diferents en les formes. Partint d’aquest principi, uns i altres, primer de tot han de ser persones íntegres, que amb el llenguatge actual significa globals, global en ella mateix i global en el conjunt de la humanitat. Dissortadament en el procès globalitzador les manipulacions polítiques, religioses, econòmiques i culturals interfereixen, massa sovint, egoísticament i el resultat no és altre que un marcat desequilibri social que pot desembocar en una crisi mundial com l’actual. L’egoïsme personal i la llei del més fort han esdevingut normes de configuració social sense respectar l’orígen natural que és el ser humà. S’ha arribat a una situació en el que la persona és un número sense drets, però se la carrega de deures. És molt lamentable, però donem una ullada al món i siguem coherents. És just que sis mil milions d’éssers humans visquin en la pobresa contra mil milions que gaudeixen del 80% de la riquesa mundial?. I entre aquest mil milions hi ha moltes persones que no arriben a fi de més. És possible una societat justa en la que el governat visqui en justícia i veritat? Abans de fonamentar la meva argumentació en la Bíblia, reproduirè un text del preàmbul de la Constitució Espanyola actual: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” és objectiu a complir.Tots els espanyols se senten protegits? Perquè no? D’acord amb la meva argumentació en aquest assaig em recolzarè en textos bíblics que ens donen una idea de com hauria de ser l’ésser humà. Un cop creats, l’home i la dona reben les primeres normes: a)crèixer i multiplicar-se; b) omplir i dominar la terra; c) conèixer la fauna i la flora i disposar-ne. Unes normes a la humanitat, no a una persona concreta, perquè Adan i Eva són símbol de tota la humanitat. Tota la humanitat se’n gaudeix d’aquests normes? No cal ser massa llest per adonar-se que no.La culpa ja sabem qui la té. Però al governat quina responsabilitat li pertoca? El cap. V de l’evangeli de Sant Mateu ens diu qui és la persona feliç, que és el mateix que la persona íntegra. Les famoses banaurances.A) Els pobres d’esperit: aquelles persones que saben donar a cada objecte el seu valor i no s’hi obsessionen.B) els qui ploren: per motius diferents, un dels quals ser objecte de les injustícies socials i té dret a queixar-se, plorar. C) el humils, aquelles persones que donen als objectes i éssers  els seus valors reals i saben estar i fer en el lloc que els hi pertoca. D) els que tenen fam i sed de ser justos, la justícia és básica per a la felicitat universal, ser juste ell i el seus actes. E) compassius, entendre a les persones, totes fins i tots les dolentes i també els criminals, intel·ligència que essent justa la persona, solcialment será positiva. F) nets de cor, són aquells que están contents tal com són i  amb alló que tenen i en el seu afany per millorar, que és just, no envegen negativament perjudicant. G) els qui treballen per la pau, són els solidaris, els que dediquen la vida als altres, els que no perjudiquen físicament i psíquica a ningú, persones o societat. H) feliços els perseguits pel fet de ser justos, benaurança befada massa sovint en la societat actual dominada per la corrupció, que no tolera al seu costat una persona justa. I tot aquest comportament humà porta a la felicitat en aquest món i sobre tot en l’altre, en la globalitat que és el regne de Déu. És un programa d’un model humà. Només l’egoïsme personal el rebutja.Resultat: la crisi actual.

 

PER QUÈ UN POBLE NO POT DEFENSAR LA SEVA IDENTITAT?

La Constitució Espanyola reconeix les diferències en el marc de l’estat. Si les diferències hi són per quin motiu han d’estar callades i no poden intentar ser elles amb tots els drets d’una nació? Les diferències entre els pobles de l’estat espanyol les han  creades casualment els polítics? Alló que els polítics de tota mena, des d’els autoritaris als demòcrates han intentat i intenten és borrar les diferències amb el pretext de la unitat. La naturalesa en un principi complia, des de molt antic, la política s’interferí negant el fet natural i posant per davant el polític. I per motius històrics qui assolia el poder anul·lava dràsticament la veu del poble amb l’arrogància d’estaments sobrenaturals i divins, arrogància que encara perdura avui dia. Només cal analitzar les maniobres, en una democràcia, per assolir majoria absoluta amb la finalitat d’estalviar-se el deure de dialogar. Quan una llei arriba a un parlament amb majoria absoluta tota la tramitació, per un observador aliè, és una manera legal de passar l’estona perquè la votació favorable ja està assegurada i, per més inri, si algún diputat del partit  majoritari no hi està conforme no pot exercir el dret a la llibertat de consciència. Perquè tota votació del signe que sia és un acte de consciència. Ser conscient dels actes és un deure de tota persona. Però, a vegades, hom és conscient que no obra bé i s’amaga en el poder de la llei, sabent que no l’empara. Catalunya, com Euskadi i Galizia són pobles reconeguts com a nacionalitats, constitucionalment, si tenen el reconeixement per què no poden decidir alló que volen ser? El no persistent del President del Govern és un “no” amb totes les possibilitats de boomerang. Catalunya el 9N vol votar perquè democràticament és factible. Si l’exercici d’aquest dret no és legal, perquè el govern no sanciona totes les accions il·legals contra Catalunya? Perquè organismes estatals han d’amenaçar abans d’hora a polítics d’esquerra catalans? Perquè es poden moure tan lliurament moviments unionistes amb accions nocturnes destroçant portes i finestres, com  ho feren contra l’ANC de Granollers? Perquè amb nocturnitat es poden robar banderes catalanes amb cotxes oficials? Quan una llei és tan clara no es necessiten accions de nocturnitat i amenaces per part de grups que actúen descontroladament contra la democràcia. Només la por a perdre actua d’aquesta manera. I que no se’ns digui que s’està obert al diàleg quan és mentida. El diàleg, quan és necessari, té un tema que és el motivador i ningú es pot vantar de dialogant quan posa per condició eliminar el motiu. Espanya en moments difícils cridava “el pueblo unido jamás será vencido”. Catalunya pot perdre una batalla però no perderà la guerra. Catalunya és un poble sofridor, fa tres anys que el sofriment l’ha fet més forta. I estigui segur el govern d’Espanya que Catalunya no renuncia als seus drets i si és necessari amb dedicació, estudi i constància el poble català demostrarà que amb la Constitució a la mà la votació pel dret a decidir és legal, més legal que amagar a la població avisos d’incompliments democràtics que li arriben d’Europa. Una última observació l’exercici del poder és efímer i les consequències posteriors poden ser molt negatives. Tinguem present els moviments massa actuals de certs personatges.

VOTAR EL 9 N. HA DE SER UN SIGNE DE NORMALITAT DEMOCRÀTICA

El pensament és lliure i el dret a manifestar-lo és un dret natural superior a tota llei humana. Votar el dia 9N en qualsevulla de les modalitats SI-SI, SI-NO i NO demostraria una extraordinària convivència. Les diferències són fruit de la llibertat humana i  no existeix cap llei superior que la pugui coartar. L’extraordinari pensador Salvador Pannikar deia que els consens no exigia que ningú renunciès a les seves idees i que una vegada acabada la conversa es donen la mà i continúen vivint amb normalitat. I aixó és el que molts polítics no entenen. I són aquells que es pensen que nomès ells tenen la veritat. Cap persona gaudeix de la veritat absoluta. Impedir amb la llei a la mà la manifestació democràtica d’un dret natural com el de decidir, no és res més que un abús d’autoritat i un endiosament del governant. I tots els endiosaments polítics han estat un esclavatge disssimulat, a vegades, amb pell d’ovella. Coaccionar la llibertat d’una persona en qualsevol de les seves voluntats és una infracció greu de la llei natural. Tancar la boca de les persones nomès ho fan els governs prepotens, absolutistes i dictatorials. Dissortadament aquesta mena d’actuar s’amaga amb la pell d’ovella d’una democràcia camuflada. Des d’el meu pensament religiós i filosòfic defenso, si és menester, el dret natural a la desobediència civil. Els ciutadans de qualsevol estat democràtic tenim el dret de ser escoltats i si se’ns margina, el dret a la lliberatat d’expressió ens autoritza a desobeïr. Perque una llei que margina, no és una llei justa i no és obligatori moralment  obeïr-la. Però com que l’ètica i la moral, sovint, nomès són paraules, no conceptes que defineixen un comportament, en el món de la política no hi té cabuda. Perdó, sí, quan s’ha de pagar encara que sigui injust. Per què l’economia converteix ens escolanets seus, els polítics. I és per aixó que la llibertat d’expressió sovint és condicionada unilateralment. I en aquests ocasions es juga amb el concepte llibertat  i es busquen mil i un subterfugis per poder-la obstaculitazar. És quan apareix la dignitat intocable, dignitat que no la dóna el càrrec sinò l’haurien de donar els mèrits personals. Arribar a governant és connsiderat un mèrit superior, gaire bé d’ordre diví, per d’aquesta manera justificar totes les accions justes o injustes. No hi ha culpa, tampoc responsabilitat i es poden rentar olímpicament les mans. Tot comença per manipular la dignitat de la persona. Dissortadaments més de cinc mils anys d’història no han estat encara suficients per aprendre els deures i drets de la política.Per aixó, alló que el dia 9 N hauria de ser el més normal del món a la pell de brau, es considera un atac a la Constitució, quan la Constitució hauria d’ estar al servei de les persones i no a l’inrevès. De totes maneres amb urnes o no, jo el dia 9N votarè SI-SI.

ÉS IMPORTANT L’ONZE DE SETEMBRE, PERÒ HO ÉS MÉS EL 9 N.

La importància d’enguany de l’ onze de setembre radica en l’empenta imparable per votar el 9 N. El nombre de participants defineix la voluntat majoritària d’un poble d’acord amb les normes de la democràcia. Una manifestació pública d’una envergadura multitudinària no és a l’abast de moltes persones amb problemes físics que no poden assistir-hi però sí ho tenen més fácil a l’hora d’una votació.És desitjable i que l’11 de setembre la V superi els dos milions de persones per d’aquesta manera assegurar un nombre superior de votants. En un règim democràtic la intencionalitat política la determina el vot. I la voluntat popular d’acord amb la llei, la manifesta la majoria favorable. Per aixó és molt important que el dia 9 N. els partits del dret a decidir i de la independència sumin un nombre de vots superiors al 51% i com més s’enlairin millor per augmentar el nombre de diputats favorables actuals a un 90%. S’ha de vèncer aquesta indifinició entre catalans bons i catalans dolents. Aquest controvèrsia soterrada fa més mal que bé. Si un català pensa que ho serà més votant no, que voti i sigui demòcrata i desterrem les discusions de si tu ho ets menys que jo, perquè jo sóc independentista i tu no. Comencem per respectar les persones i si sabem conviure democràticament la filosofía dels pobles a ser lliures i independents trobarà el camí més lliure d’entrebancs. Les generacions de trenta anys nomès han viscut en democràcia i no saben que és fer-ho en una dictadura. S’ho poden imaginar perquè el sistema actual de democràcia dissortadament nomès en té el nom i  cada dia que passa la imatge s’apropa més a un sistema dictatorial. Per una raó, els polítics no governen, governa el gran capital, que per sistema és una dictadura. Per superar aquesta situació és cada dia més necessària la veu del poble. I es pot manifestar des de diferents estaments, un dels quals és el dels estudiants a qui les lleis cada dia procuren tapar-els-hi la boca . Una de les maneres disminuint-ne el nombre per callar veus. Una   altra és la de la gent gran que se sent traída i enganyada amb augments de pensions manipuladores a l’hora d’eleccions. El poble se sent impotent davant el governants perquè quan el poble es manifesta no s’apropen els polírics a dialogar sinò que els enfronten amb forces armades. No és necessari citar exemples perquè n’hi ha prou de viscuts. L’11 se setembre i el 9 N han de ser l’exemple com des de l’exercici democràtic pacífic és factible avançar i assolir objectius. Són indispensables els moviments pacífics, res d’insults, res de provocacions, res de violències, i complir aquell principi antic  romà de “non sunt faciendi mala ut evenient bona”, no s’ha de fer el mal per conseguir un be.

LLUIS PINEDA I FONTSERÈ

La teva senzillesa i humilitat ha estat sempre un exemple d’una extraordinària humanitat. No es necessiten massa galons per ser una persona íntegra i com es diu avui, global. Tampoc és més important davant la natura i sobre tot davant Déu aquella persona que fa grans obres, sinó que certament tu i els que són com tu ho són molt d’importants en l’eternitat. No eres persona de moltes i grans paraules, poques i les suficients i en tu es complia aquella benaurança dels pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel. El teu esperit no era pobre, era ric en amor, la seva pobresa consistia en saber valorar el preu just de les coses i de les accions. Hi  ha molts rics en diners que són pobres d’esperit perquè no coneixen l’ordre natural de l’existència i tu ho sabies valorar. La teva pertanença a Òmnium Cultural i AGEVO i la manerea de com hi participaves et definia com a persona cabdal en el seu humanisme i solidària en desenvolupar les tasques més senzilles de les dues entitats. Òmnium Cultural i AGEVO han aportat a la teva vida el complement necessari que necessitava la teva activitat laboral. Però si eres una persona evangèlicament “pobre d’esperit”, també és veritat la fermesa en la defensa de les teves creences i de la veritat dels teus actes. Persona d’una gran sensibilitat religiosa que quan entraves els dies de festa a l’Esglèsia ho feies sense cridar l’atenció amb senzillesa com aquelles ovelles que defineix Jesucrist en l’evangeli. Home de fe, persona honrada, amic dels amics i enemic de ningú. Estic segur Lluis que ara ets diví amb Déu perquè ets etern i aquelles qualitats que defensaves quan eres mortal com la humilitat, la caritat, la solidaritat, l’estimació ara resumint-les totes en una ets “amor”. Haver-te conegut, haver col·laborat amb tu a Òmnium Cultural i AGEVO ha estat un autèntic regal del cel. Ara ets la felicitat, amic.

MERKEL I RAJOY PODEN OPOSAR-SE A LA VEU DEL POBLE?

Legalment quina autoritat tenen les opinions de la Presidenta d’un altre estat per incidir en la voluntat d’una nació que vol ser estat? Donar la raó a Rajoy és una postura política, netament política. I si m’apreteu molt és apolítica. La trobada ¿oficial? La trobo molt faltada de sentit perquè les aparences en el marc d’unes vacances la dibuixen com una trobada d’amics i els amics s’ajuden mútuament. Però darrere d’aquesta trobada no hi havia el problema de Catalunya, era un altre i desviar l’atenció és una de les tècniques que tenen com instrument el “no” i la Sra. Merkel, en aquest cas sembla la veu de l’amo. Però curiosament la veu és l’amo i el problema és econòmic perquè els bancs alemanys tenen por de no cobrar el deute espanyol. Un bilió d’euros són moltíssims diners per a un estat que està debilitant  la maquinària de produir riquesa. I els dos “no” saben que a l’estat espanyol li serà molt difícil, per no dir impossible, complir amb  el seu deute sense Catalunya. I en aquest punt hi ha la coincidència i la raó de la feblesa legal i política del “no”. Si l’il·lustre visitant, il·lustre respectant el càrrec, confessa que no ha d’interferir en els problemes d’un altre estat, em podeu dir si les paraules de la presidenta alemanya no són una interferència? Tal vegada la por de les dues personalitats, espanyola i alemanya, coincideixen perquè estan convençudes que el procès de Catalunya és imparable i els preocupa d’on sortiran els euros per tenir credibilitat davant els bancs. Per altra banda no entenc i gairebé m’es impossible entendre legalment com un president d’un país X actúa com a president de la Unió si no ha estat elegit i no hi ha constitució europea. No s’hauria de començar fixant la base política i legal per poder determinar els límits lícits i humans de l’economia? Tal com m’he assebentat de la visita, m’ha fet la impressió que el lleó ha visitat el be per dir-li que s’espavili o se’t menjo. Fer bona cara per desprès imposar és una tècnica massa sovintejada. Per altra banda en relació amb la questió catalana es veu massa l’aprofitament de situacions de tota mena per afeblir i sacrificar Catalunya. Espero que com en la paràbola del bon pastor, els polítics catalans-catalans s’hi juguin la pell per defensar les seves ovelles. Al costat d’aquests comportaments indignes per aprofitats, una llum potent il·lumina i enforteix l’esperit dels catalans per defensar els seus drets, la seva llibertat i escriure la seva història.

QUAN L’ESPORT PARLA DE CATALUNYA I…

Les manifestacions del valors d’un país es produeixen de moltes maneres i amb força protagonistes. Una d’elles és l’esport i els seus esportistes. En un estat, format per vàries nacions, seria normal, que les victòries dels esports i dels esportistes, tinguèssin el reconeixement públic de les aportacions de les diferens nacions, per exemple a Espanya les de Catalunya, Euskadi i Galizia. No és així. Les institucions i la premsa escrita i audiovisual tenen el costum de nomès omplir-se la  boca d’esportistes espanyols. Però l’esport, en el cas de Catalunya, en parla. Sortosament són vàries les Federacions Catalanes reconegudes per les respectives Federacions Internacionals. Catalunya competeix internacionalment i a l’estat espanyol, li fa nosa alló que constitucionalment hauria de defensar.En el preàmbul s’hi llegeix:”Col·laborar a l’establiment d’unes bones relacions amb tots els pobles de la terra”. Recordem com va actuar contra la Federació de Patinatge. Darrerament també, no sé com ha acabat, va vetar la Federació catalana de rugby touch perquè li fos retirat el reconeixement internacional. Però l’esport català és al món i el món ho sap. Recordem fets. L’equip del Waterpolo femení, campió d’Europa, està format majoritàriament  per esportistes catalanes. És una realitat i una veu a la que se li posa sordina, però la veu hi és. No oblidem l’equip de sincronitzada i les seves estrelles catalanes. Quants catalans figuren en l’equip de bàsquet que jugarà enguany el campionat del món? I de molt importants. Dissortadament alguns d’ells desentonen un xic, no esportivament, sinò identitàriament. Quants jugadors fonamentals presenta la Selecció Espanyola de Futbol? En el campionats d’Europa celebrats darrerement la Selecció Espanyola de Natació ha assolit 8 medalles, totes l’equip femení i 7 amb accent català. Qui és el campió del món del muntanyisme? Parla català. Parlant de futbol, un dels millors equips mundials, per no dir el millor, té la seva seu i el seu estadi a la Capital de Catalunya. La llista no s’acaba aquí. Hi ha més veus, però les recordades són prou significatives. Reforcen les veus catalanes les persecuccions polítiques que directament o indirecta pateixen esportistes i clubs. I una manera de fer mal a Catalunya és també desprestigiant el seu esport. Però com activitat humana que és també està sota la protecció de la llei natural. L’esport és un model de reunió i d’expressió i com a tal protegit per la llei corresponent a les col·lectivitats i a la llibertat d’expressió. És veritat, per exemple, que l’esport d’elit, voldria pensar que per mor del progrès, evoluciona cap a una globalitat que és bona si respecta la individualitat corresponent. Tot depen de la manipulació que se’n fassi de la filosofía del globalisme, quan la política no té escrúpols de manipular la filosofía i la religió, quins significats exemples són la que va fer Rússia de la filosofía d’Engels i March, i l’Espanya de Franco de la religió católica. La manipulació de la filosofía de la cultura porta inexorablement a la corrupció i a les desigualtats socials. I l’esport també n’és una víctima. És d’esperar que veus com la catalana ajudin a tornar les aigües a la seva llera.

ARA ÉS L’HORA. Units per un país nou

En la història de la humanitat, la formació de models de convivència és una constant en moviment basada en el progrès. Anar contra la corrent palesa una malaurada manca d’observació de la societat, agreujada per una interpretació, si es fa, sovint esbiaxada. La naturalesa, no oblidem que l’home i la dona són naturalesa, no éssers aliens, i com a tals están sotmesos a les seves lleis, és la realitat més fidel aa la llei. Els canvis han obeït a lleis, algunes antinatura, al llarg de la història d’acord amb cultures dominants de diferent signe. Massa sovint ha estat la guerra, signe màxim de la violència, algun altre matrimonis de conveniència política o económica i sembla ser que a ple signe XXI els signes haurien de ser  democràtics. Dissortadament, aquests signes, a la pell de brau no ho són. Són violents emparats en la llei interpretada poilíticament. És humanament incomprensible que una llei tingui diferents interpretacions d’acord amb interessos. Com és incomprensible que un treball, resultat d’un estudi aprofundit de persones especialistes, sigui menystingut per polítics que amb el seu comportament demostren quin és el nivell de la seva democràcia i el concepte de la justícia. Ambdós són bons nomès quan afavoreixen els seus egoísmes personals i polítics. La raó ens la dóna, la manca voluntària de diàleg. Es veuen derrotats davant la consigna ARA ÉS L’HORA, UNITS PER UN PAÍS NOU. Independentent de veus, penso que involuntàriament discordants per les presses, el procès és intel·ligent, raonat i legalment té el suport de la Constitucció. I pels que no volen la independència aquest suport és fatal. I per aixó els subterfugis minoritaris els volen convertir en arguments principals. Hi ha violències legals, són aquelles que es fonamenten en la política per interpretar-les, que són més mortíferes que les violències de les armes. Matar l’esperit d’un poble és tan criminal com matar físicament la seva gent. I en una democràcia, sovint es vol donar-ne imatge, amb violències suposadament culturals com poden ser interpretacions interessades de la llei. Però hi ha una llei irresistible, la veu del poble. I en la situació present a Catalunya aquesta veu cal manifestar-la el dia 11 de setembre en la magna manifestació i el dia 9 de novembre votant majoritàriament, millor tots, els catalans. Anar a una manifestació, algunes persones per problemes físics o de malalties no poden, però votar, sí. Si el dia 11 de setembre els manisfestants són dos milions, el dia 9 de novembre han de ser-ne tres. Ara és l’hora, units per un país nou.

LA CORRUPCIÓ ARGUMENT INDEPENDENTISTA

La corrupció en l’estat espanyol és un fet tan estès que ho reconeix tot el món. I què hi té a veure amb la independència? Senzillament és  qüestió de funcionament. Catalunya independent gestionaria millor i més fàcilment els seuss problemes. No serè tan curt de vista que no vegi que també a Catalunya n’hi ha i força important. Però el problema rau també en com s’ha produit i quina relació hi tenia i hi té amb l’estat. Òbviament és dubtós que el comportament de la justícia espanyola s’aboqui despiatadament contra un fet corrupte de persones catalanes en un moment històric que a l’estat no li agrada i  no el sap gestionar i ho és més quan el mateix estat confessa que aquest fet feia temps que se seguia. Per què ara i no abans? Senzillament perquè la corrupció s’ha convertit en un afer polític de tancar boques i rentar cares. Concretament la persona més atacada és aquella que més bé els hi anava als partits del PP i PSOE en el poder.I sembla ser que els moviments de diners eren coneguts. No té altra explicació que complicitat. I molt més quan s’observa el funcionament de la justícia en els fets comprovats de corrupció que no s’acaben de solucionar mai. Hi ha problemes de corrupció que no tenen solució perquè algunes persones polítiques no perdin la seva imatge gairebé divina davant la població. És més greu la corrupció de Jordi Pujol que la del PP de València, del cas Bàrcenas, d’Undargarin, dels fets d’Andalusia? L’interès per agreujar ilimitadament la corrupció de la familia Pujol no té més explicació que la política d’impossibilitar la independència de Catalunya, que és un dret democràtic del poble Català i que s’intenta ridiculitzar amb amenaces i males arts. No és un cas de justícia la notícia publicada en l’ article de Luis Maria Ansón, en el diari El Mundo que és una greu amença de la camorra a Artur Mas i que comença Tal faràs, tal trobaràs? No és també molt significativa la sentència del jutge Enrique Presa Cuesta donant la raó al Diari El País sobre cobraments prohibits per la llei durant el seu mandat desestimant el recurs del l’expresident Aznar per defensar el dret a la seva honorabilitat amb la demanda de 100.000 € d’indemnització? En la condemnable corrupció catalana també hi té massa a veure la política estatal. Em direu que Bàrcenas és a la presó, que Matas també, i els altres? Perquè el Congrès va votar en contra que s’investiguès la fortuna de l’exrei, dissortadament amb els vots també de CiU?  Massa preguntes queden a l’aire. Sotosament la CiU que va votar en contra en el Congrès no és la mateixa CiU que avui escolta la veu  del poble i la vol complir. La història, n’estic segur, ens farà donar les gràcies a Jordi Pujol per destapar escàndols i Espanya donarà a Catalunya les gràcies perquè amb la independència catalana ha recuperat la dignitat de la seva marca.

 

La Constitució i les llengües oficials.

Diferència entre el text de l’article 3 aprobat i l’esmena presentada per Lluis M. Xirinacs. Una vegada més es comprova  visió històrica i com la realitat, sovint, desvirtúa el camí. El text de la Constitució diu: “1.- El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo i el dret d’utilitzar-lo. 2.- Les altres llengües d’Espanya seran també oficials en les seves comunitats autonòmiques d’acord amb els seus respectius estatuts. 3.- La riquesa de les diferents modalitats linguïstiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” L’esmena presentada pel Senador Xirinacs: “Les llengües oficials de la Confederació seran aquelles que siguin oficials en cada Estat. Cap ciutadà no està obligat a conèixer sinó les que depermini la seva Constitució Nacional”. Òbviament que els dos punts de l’article 3 xoquen frontalment amb l’esmena de Xirinacs, per una raó molt simple, corresponen, article i esmena, a dos models polítics molt diferents. L’esmena de Xirinacs hauria evitat la confrontació actual. Però la problemàtica, a partir d’aquest primer concepte, continua amb algunes contradiccions. Abans de continuar el meu comentari, parem esment en com comença, Xirinacs, la defensa de la seva esmena davant els senadors:”El text parteix d’un error bàsic: el poble està al servei de l’estat, enlloc de ser l’estat que serveixi el poble.Una vegada més un principi antidemocràtic i dominador. Són els pobles els que posen condicions perquè tot poder emana del poble.” La defensa d’un estat confederal, en la ment de Xirinacs, es basava en el respecte a la persona que en ella mateixa és un model de col·lectivitat. Aquest respecte té un principi regulador de la convivència, les decissions no són imposades per la força, la que sigui, sinò perquè són fruit de la reflexió, neixen de l’interior de la persona i mitjançant el diàleg amb altres persones es conforma la col·lectivitat. L’article 3 de la Constitució, actua a l’inrevès, vol modelar com ha de ser la persona, imposa com ha de ser i a continuació cau en la contradicció d’una imposició que és un deure i un dret, saber és un deure, usar el saber és un dret. És a dir que la persona pot emprar un llenguatge que no sigui el castellà. Aquesta contradicció en l’esmena de Xirinacs no hi és perquè el redactat de les lleis neix del respecte a la voluntat del poble, no del poder. Em crida també l’atencció el punt 3 de l’article. Les diferents llengües són una riquesa “objecte d’especial respecte i protecció.” Una  demostració més de com la llei no s’aplica igual a tothom. Quin respecte té l’estat amb la llengua catalana quan governants del PP a València i Mallorca la maltracten i quan des d’el ministeri d’educació es dicten disposicions que entorpeixen el coneixement del català? La política linguïstica no és un bon exemple de compliment de la llei i menys actualment quan s’omplen la boca de la llei davant de tot. Amb l’esmena del Xirinacs la llei actual és objecte d’esmena perquè aquesta és voluntat popular. No cal la voluntat de tots els ciutadans de l’estat, perquè les diferències culturals generen necessitats diferents que per a una comunitat són indispensables i per altres no. Des d’el meu parer, la manera com no es compleix l’article 3 de la Constitució és motiu suficient per una esmena i molt més quan un col·lectiu de milions de persones amb una cultura universalment contrastada ho demanen. El negar-se a voluntats populars és motiu natural i legal d’independència. La llengua, exponent màxim d’un poble i la seva cultura, mereix el respecte de la seva legalitat i llibertat.

TRES PLANETES PER ALIMENTAR-NE UN EL 2050

Ho he escoltat a les notícies, aquest matí. Sóc fill de pagès i no em crec que hagin de succeir. Només una política, egoísta i racionalment suspesa, produirà aquest desastre. No tanquem els ulls, mantinguem-los ben oberts i ens adonarem que la predicció es fonamenta en la realitat actual, fruit d’una política econòmicament destructiva. La desaparició de la pagesia, la conversió de camps de conreu ens autovies, autopistes, grans extensions comercials i d’esbarjo hi tenen molt a dir. Per altra banda la política europea acabarà amb l’agricultura i la ramedaria i l’actual govern d’Espanya ni se n’adona. El fàcil enriquiment de  certs sectors per l’arribada de diners de fora ha creat en moltes persones una vida massa fácil i que treballi un altre. La proliferació d’empreses de l’automòbil, rentadores, equips domèstics, amb una existència d’estocs, alguns dels quals no arriben a vendre’s i s’han de destruir, han creat un sistema econòmic de la vida fàcil. La vida fàcil, la naturalesa no l’enten i ara s’ha convertit en el flagell fustigador, perquè tota aquesta indústria excessiva en producció ha servit per enriquir uns pocs i arruinar a molts. La naturalesa té capacitat per alimentar dignament els set mil milions de persones que actualment poblen el planeta. Alló que no hi ha són els dirigents que el planeta necessita. Els diners no s’empren col·laborant amb la naturalesa per produir tot el que els seus habitants necessiten sinò per construir armes i destruir ciutats i camps i crear misèria. Ès alló que sap fer millor la política responsable del món civilitzat. Preocupat pel seu enriquiment no ha estat capaç de millorar el nivell de vida dels més pobres, però el que ha gosat fer, és apoderar-se de la riquesa del seu subsol. El planeta és capaç de produir per satisfer les necessitats d’una  vida digna de tots els seus habitants i si no ho fa no en tè la culpa la natura sinò els seus manipuladors. En el món de l’agricultura i ramaderia s’han destruit terrenys fèrtils per construir-hi fàbriques quan existeixen indrets erms que s’haurien pogut industrialitzar, però no, construir on ho han fet, era més fácil, més barat, més productiu per a les seves butxaques encara que milers de persones es trobessin amb una mà davant i l’altra darrere i morts de gana.Les persones no tenen valor per al diner. No culpem al planeta quan els culpables són els seus manipuladors que no pensen en els altres i quan ho fan és per treure’n profit per a les seves butxaques. Ja sé que sóc molt dur, però repasseu la història dels fets i un d’ells, el més culpable, les guerres, instrument a les mans de persones que de persona nomès en tenen el nom i d’irracionals, els fets. El vuitanta per cent de la humanitat mal viu per culpa de la irracionalitat i inhumanitat d’uns pocs, polítics i multimilionaris. La naturalesa compleix les seves lleis encara que se l’ hi possi pals a les rodes.

MANIPULACIÓ DE L’ESPORT

L’esport és una actitud de llibertat. Rau en la capacitat d’escollir que té la persona. És una decissió: vull ser esportista aficionat o professional. Quan l’afició es converteix bàsicament en una trampolí per a la professió hi comencen a actuar les manipulacions. Manipulacions de diner i de poder. És veritat que entre els esportistes professionals també s’exerceix la llibertat. La base de la manipulació la trobem en el fet que l’esport si la persona que, aconsella no és un pedagog bon psicòleg, pot esdevenir una compradora de dominis, esclavitzant amb la llaminadura d’aconseguir molts diners. Sortosament força modalitats esportives han esdevingut amb el professionalisme creadores de llocs de treball. Però aquests llocs de treball no són sempre reiexits. També n’hi ha d’excessivament ben pagats i de pagats gairebé miserablement. I aquí hi entra l’argument de l’oferta i la demanda i el de la qualitat esportiva. L’esport com configurador social ha esdevingut una eina en mans del gran capital per crear dintre de l’esport diferències de classe, uns molts rics, altres regular, uns pobres i també els que tenen treballs per subsistir. I aixó és la gran manipulació de l’esport que en fa el diner. Però en aquesta vessant hi juga un punt que jo no puc acceptar. Un nombre molt considerable de persones que no gaudeixen d’un estatus social no massa digne aplaudeixen i són fans d’aquesta política esportiva multimilionària. Incomprensible. Aquest comportament social actua d’agent pacificador com si les diferències fossin una consequència natural quan són resultat de la cultura humana. I aleshores el món, diguem-ne civilitzat, s’omple de satisfacció quan la FIFA comenta que els campionst del món del Brasil van arribar televisivament a mil milions de persones quan en realitat sis mil milions per pobres no en van poder gaudir. És culpa de l’esport per l’esport? No. Culpo a la política, a la religió i a l’economia. No es serveixen de l’esport per fer convivència mundial en pau, no es serveixen de l’esport perquè sigui un treball ofert a tot el món, no es serveixen de l’esport perquè les virtuts socials naturals siguin una realitat arreu i no se’n serveixen perquè és més fácil i còmode manipular-lo a benefici propi. Valorar econòmicament la qualitat d’una persona perquè té un do especial per fer gols hauria de ser normal en una organització de convivència normal per a tothom. Té més valor xutar una pilota amb un efecte especial que no pas el descobriment d’una eina que donarà feina a molta gent o el d’un medicament que guarirà a molts malalts? Mentre les classes socials humils juguen a futbol en prats de pastura de remats d’ovelles o vaques amb il·lusió d’una vida més digne mitjançant el futbol, les classes socials més altes economitzen l’habilitat esportiva d’una persona, a tot estirar d’una familia, i la feina del nou futbolista milionari no millora el nivell de vida del seu poble. Se’m dirà que alguns esportistes creen fundacions benèfiques, ho aplaudeixo, però quina acaba essent la raó última? Sóc un enamorat de l’esport, però de l’esport com configurador d’una societat en pau, pacífica i amb un nivell de vida digna d’acord amb les lleis de la naturalesa. No critico que els esportistes guanyin diners, critico que la pràctica esportiva no sigui un nivellador d’igualtats socials. Si estudiem les doctrines desenvolupades al llarg de la història hi trobarem la solució, fins i tot en El Capital de Karl Marx i en la filosofia d’Engels. No diguem en la filosofía hindú i d’una manera especial en l’evangeli. On s’han abeurat els redactors de les lleis actuals que porten a la humanitat a un desastre mundial? Potser cal reciclar-les. En el fons del fons també són culpables de les manipulacions esportives.

LA CRÍTICA NO HA D’AFEBLIR LA FERMESA

La crítica, quan és racional, lógica i no contrària sentimental, no posa mai pals a les  rodes, ajuda a construir i és un company de camí necessari i indispensable. Ho és perquè la naturalesa humana evoluciona perquè no és perfecta i evoluciona per què busca la perfecció. Quan una crítica porta un càrrega gairebé exclussiva de sentimentalisme possiblement sempre será negativa i perjudicial. No dubto que la passió i les emocions són motors que empenyen a la recerca de camins millors en la vida, però quan aquesta passió està dominada per l’odi, l’enemistat, l’enveja o l’antipatia és quasi sempre negativa.I aquesta postura no ajuda gens en processos com l’actual català en el camí cap a la independència. Goso afirmar que aquesta postura és més perjudicial que el famós “no” del president del govern. Un procès que a l’estranger es va obrint camí i amb nacions, encara que siguin petites d’Europa el recolzen, tota postura catalana amb visos negatius, esdevé contraproduent. La crítica, sí,perquè les mirades intel·ligents són sempre positives. La desconfiança, basada en actituds que no agraden, té un punt molt interessant per a la crítica constructiva quan endorroca parets mal aixecades i es comença a construir la nova amb un nou projecte. El President de la Generalitat és cert que va tenir un comportament, que no aprobo, pactant amb el govern central amb motiu de l’estatut. Va fer un moviment de partit, no de país. Ara el seu moviment és un mandat de país i la nostra preocupació no és recordar-li alló que va fer sinò exigir-li el que ha de fer d’acord amb la voluntat majoritària del poble català i també del Parlament de Catalunya. No llencem pells de plàtan al camí perquè una relliscada pot ser dolenta, aplanem entre tots el camí i aixó sí, siguem exigents i si dóna senyals de feblesa recordem-li la fortalesa del poble català sortida de la farga del sacrifici. Tres cents anys de lluita no poden ser motiu de desànim sinò de compromís històric ferm. Penso que necessitem polir el llenguatge que emprem en les xarxes per no donar als contraris possibles arguments de desunió. És possible que algun dels partits del sí a decidir no ens siguin simpàtics, però cal exigir el seu compromís amb un suport crític i intel·ligent. Les diferències no han de ser discordàncies, les diferències són més racionals i les discordàncies massa passionals. Ens cal l’equilibri intel·ligència-passió i amb ell assolirem segur els objectius.

LA RELIGIÓ PER LA PAU

Existeix un corrent acusador de la religió com fomentadora de la guerra i a fe que els fets li donen la raó. Però què es la religió? En aquest tema s’acostuma a saltar d’un extrem a l’altra. Òbviament que una mirada a les religions del món desconcerta. Però a la religió, com succeix en l’economia, li passa quelcom de semblant, quan el diner i el poder se n’apoderen, es corromp. És veritat, que a l’hora de decidir quina és la que més s’adiu a la pròpia personalitat no és fácil la decissió. La dificultat ve donada per l’educació rebuda i per trobar-te immers en una religió concreta. Hi ha contribuit el fet de ser imposada. I els conflictes, quan s’arriba a la plena llibertat, són contradictoris. Jo personalment tinc molt clar que aquella religió que no respecta els drets naturals de l’home i la dona no és religió. Aquella religió que per imposar-se fins i tot justifica la mort, no és religió. Hi ha moltes barbaritats que es fan en nom de la religió. I aquestes barbaritats aparten Déu de molts humans. Dissortadament, com una activitat humana que també és, per esdevenir religiosa de veritat, necessita, avui, el seu reciclatge. És veritat que se’m dirà que el subjecte de l’acte religiós és la persona. Però és veritat que tots els actes religiosos que se celebren poden considerar-se personals? Vull dir que siguin un acte que neix en l’interior del ser humà o bé es resultat d’una imposició. Molt sovint penso que alló que no se’ns ha ensenyat és a ser persona, que és la base per ser també religiós. M’explico, no se’ns ha ensenyat a trobar la religió en l’interior i se’ns imposa des de fora. I  crec, que aquí hi ha l’error, perquè el ser humà és també per naturalesa ser religiós i el no reconèixer-ho és antinatural. Davant de la problemàtica religiosa plantejada, avui dia, a la humanitat jo em pregunto: els programes educatius són tal com  aconsella la naturalesa? En una món on es parla fin s els descossits de globalització, com es contempla l’humanisme global, la persona global? En aquest globalisme tan escampat al vent, avui dia, s’està cometent el greu error de totalitzar una activitat, l’económica, minimitzant les altres, per exemple la cultura i no diguem la religió. Perquè la cultura i la religió són factors culturals que descobreixen la veritat i posen al descobert els egoïsmes. I arribem a la conclusió més universal que la culpa de la crisi actual la té el diner. Nomès faltaven les paraules del Papa Francesc a Corea del Sud acusant els religiosos que fan vot de pobresa i viuen com a rics. És una acusació d’abast universal. Massa sovint coneixem donatius de quantitats importants de diners amb  la pell d’ovella d’obres de caritat, quan en el fons, no tenen altra objectiu que aparèixer com models d’una societat justa, quan el seu comportament és injust. Vull dir que no s’han de fer obres de caritat? Alló que vull dir és que la caritat deixa d’existir on no hi ha justícia. El missatge evangèlic per la pau es bassa en la justícia i en la veritat. Aquest plantejament és el que m’inclina en consciència, no per imposició, a defensar-lo i procurar practicar-lo. Per aixó el cristianisme és la meva religió. No excloc la llibertat de ningú. Ser religiós és un acte de llibertat. Estic convençut, que la pau del món sense religió justa i verdadera no és viable.

LA INDEPENDÈNCIA NO HA DE TORPEDINAR LA CONVIVÈNCIA

Jo sóc independentista i tinc amics que són unionistes i podem discutir normalment les nostres diferències. No podem oblidar que el subjecte de totes les activitats i relacions humanes és la persona i un dels trets bàsics que la defineixen és la llibertat. I en ella hi rauen les dificultats a partir de la seva interpretació. Perquè interpretar és una acció de llibertat. I on hi ha dues persones, hi ha dues maneres d’interpretació. Però, cura, tot ser humà gaudeix de capacitats coordinadores, la intel·ligència i el raciocini. No voler entendre l’altre i no voler raonar amb  ell provoca desavenences i contradiccions que poden desembocar en odis i quan l’odi arriba, la convivència fa aigües. Aleshores comencen els bàndols i els desafiaments violents i amb ells les injustícies socials de tota mena. I tot comença amb un “no” per imposar el propi “sí”. Aixó que sembla tan senzill a nivell de persona a persona es complica i s’agreuja indefinidament quan d’individual passa a col·lectiu. El moment històric a tots nivells que estem vivint als nostres dies és un exemple prou clarificador. No cal anar molt lluny, quedem-nos a Catalunya i no és menester que ens referim a Espanya per poder avaluar la convivència. Referent al sentiment d’independència que tenim molts catalans, i pensem que som majoria, ens trobem amb el sentiment contrari, que també es pensen que són majoria. Però el mal no està en aixó sinó en la manera com cada part defensa la seva postura. I el problema rau en el fet que es torpedina la convivència. Fa la impressió que s’oblida el ser persona en la forma d’actuar només de signe polític i aixó és un perill de doble tall. És veritat que en les dues parts hi ha persones que volen el diàleg i malgrat les diferències defensen la convivència. Però també és cert que hi ha sectors immobilistes, incapaços de diàleg, tancats en ell mateixos i com que són incapaços de defensar dialogant amistosament, empren la violència de la paraula i enverinen greument la convivència. Dissortadament reben el suport de persones i estaments polítics que diuen voler la pau i sembren la guerra. Són persones que no volen o són incapaces d’entendre el dret a la independència d’altres i no accepten que els independents també són gent de pau. També, per dissort, és veritat que entre els independentistes hi ha extremistes i la presència d’aquests col·lectius ho fa tot menys crear convivència. La independència no és destrucció sinò creació  i tot impediment que es posa al dret d’independència és un atac contra la naturalesa. La situació que s’està vivint a Catalunya, avui, és per una banda una situació d’esperança i per altra de confusió. Espero que guanyi l’esperança perquè els arguments naturals de la llibertat estan al seu favor. I el millor intèrpret és la gent i en una democràcia les majories són llei. La intel·ligència i el raciocini han d’argumentar per aconsellar a actuar i desprès guanyar. Però alló que no es pot perdre mai és una convivència universal en pau. La tenim o l’hem de fabricar. Les independències són les millors treballadores. La història per testimoni.

QUAN ES MANIPULA LA BASE DE LA POLÍTICA

El respecte a la paraula es manifesta amb la posada en pràctica del seu significat. Política és aquella acció que les persones realitzen en benefici de la “polis”, població. En aquest sentit, tots tenim en la nostra persona integrada la responsabillitat política com a servei solidari i necessari per a la convivència, viure en col·lectivitat, com és una població, una comarca, una regió, una nació i una unitat de nacions. Ser responsable del benestar de la teva col·lectivitat més inmediata i, com a consequència de les altres, és un deure natural, que com a tal, es correspon amb el dret dels altres a ser reconeguts també com a corresponsables. La corresponsabilitat és una consequència lógica del fet que la humanitat és un ésser naturalment polític. La política com activitat humana gaudeix dels beneficis de l’evolució progressiva però sempre millorant la imatge de la col·lectivitat i els seus drets i deures. I en aquesta progressió, com a consequència natural, l’exercici de la política necessità persones amb una dedicació especial i exclussiva per mantenir i millorar la convivència, resultat de les relacions polítiques entre persones. Però aquest avenç, que havia de resultar positiu, dissortadament al llarg de la història i, en l’actualitat també, ha esta manipulat en benefici de sectors dominats per dos egïsmes, tenir més diners i més poder. I alló que tenia que esdevenir un món en pau, es transformà en un món en guerres continuades, que el segle XXI tampoc sap controlar. I l’exercici de la política ha esdevingut  un poder en mans d’uns pocs i aquests pocs en el segle XXI dominats per uns altres pocs que controlen el diner. En una paraula la política no compleix la seva primera filosofía que consistía en l’exercici de la solidaritat al servei de tots els components de la col·lectivitat. Al llarg de la història la pràctica política ha patit canvis, la majoria imposats per les armes i no cal recordar exemples perquè són prou clars i coneguts. Resultat del poder de les armes foren el governs totalitaris, alguns d’ells presentats vestits amb pell de xai però amb pràctiques massa properes a la criminalitat, règims polítics que en el segle XXI, encara, existeixen. Com una evolució beneída gairebé com un miracle, nasquè la democràcia que des del seus principis ha presentat diferents cares, algunes d’elles, també en el segle XXI, germanes de les dictadures. Negar avenços seria una postura aberrant, però també cal recordar que els avenços en l’actualitat, analitzant la situació de la gran majoria social, són un avenços minsos, alguns d’ells injustos perquè castiguen desmesuradament la gran majoria i afavoreixen també desmesuradament a la minoria. Penso honestament que la posada en pràctica de la filosofía política necessita urgentment un reciclatge en profunditat perquè el seu exercici  esdevingui, de veritat, un instrument al servei positiu de tota la humanitat. El primer reciclatge imprescindible demana l’exercici de la solidaritat de qui més té i el reconeixement que els bens naturals són de tota la humanitat i ningú té dret a fer-se’ls seus en benefici propi, que sempre resulta perjudicial per a molts. La política verdadera i justa del segle XXI necessita amb urgència que la riquesa sigui un instrument de servei, no un instrument de poder. I en el fons de la qüestió descobririem una altra exigència indispensable per la pau social, que la política i la religió no s’interfereixin en perjudici de la convivència social. Políticament s’ha avançat molt però aquest molt és poc davant les consequències que pateix més de quatre cinquenes parts de la humanitat actual que de set mil milions d’habitants, només mil milions gaudeixen dels beneficis del progès, entre parèntesi, de la política. Els polítics actuals són responsables per dret natural de restablir l’us de la política a la seva autèntica definició.

EFTA O UNIÓ EUROPEA…

Catalunya té alternatives que poden crear nerviosismes europeus. La independència és l’objectiu central i primordial, pertànyer o no a Europa és un pur accident. Serà precisament Europa que no desitjarà l’escissió europea de Catalunya. Un país petit però políticament molt important. Un país d’una vida interior intensa, fruit de la seva personalitat i del seu treball amb intel·ligències que són l’orgull d’on treballen. Catalunya no ha de tèmer si Espanya veta o no la seva pertinença. Estic convençut que será la primera de refer la seva postura perquè ella s’hi juga o no la continuitat i el reciclatge de la seva marca que tant aprecia i tan poc dignifica. L’ EFTA és una organització de nacions petites i, no tant, d’Europa amb una vida econòmica tant o més efectiva que la de la Unió amb una nombre d’habitants de vint-i-vuit milions en l’actualitat amb un percetatge per càpita superior al de la Unió. L’euro pot ser i és la moneda en curs i les relacions comercials i internacionals estan normalitzades. Per altra banda no existeix el veto. Personalment opino que la Unió no ha de ser el problema i que Catalunya gaudeix de prou personalitat per ser cobejada i volguda. D’acord amb les notícies que llegeixo estic convençut que una vegada promulgada la independència no li faltarien reconeixements internacionals de diferents paísos que deixarien amb la boca badant als profetes predicadors de tots els mals. Ah, i perquè el ministre no pateixi, Catalunya podría volar i aterrar per tot el món sense problemes i l’espai sideral li donaria la benvinguda. Precisament els paísos més petits d’Europa i els de la Unió són els d’una economía més segura i acreditada. Francament ser un país petit independent en el maremagnum europeu és una temptació que ha de fer tiling-tiling fins i mtot als grans, també a Espanya, que territorialment pot ser dels grans però políticament i económica potser és dels petits i sense tanta fiabilitat. Els rumors que corren ho fan pensar. Són rumors de premsa reconeguda internacional. Catalunya independent li farà un gran favor a Espanya: fer emergir els autèntics cervells capaços de situar-la al món com es mereix un país verdaderament democràtic. Espanya li haurà d’agraïr a Catalunya. Somriures de l’interior mesetari a part, temps al temps.

LA INDIVISIBLE UNITAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA

Lluis M. Xirincas va presentar un paquet d’esmenes molt treballades en equip i publicades en el llibre CONSTITUCIÓ PAQUET D’ESMENES, en el debat sobre la Constitucció.. En el meu darrer article vaig comentar l’article 2 de la Constitució que Xirinacs esmenava d’aquesta manera: “ La Constitució Confederal reconeix i garanteix el dret dels pobles que integren la confederació i el dret a l’autonomia de les regions que els componen. Cada poble té dret al seu estat. Cada estat es regirà per la seva pròpia Constitució Nacional”. Perquè sigui més possible la comparació repeteixo en català l’article constitucional aprovat: “La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indissoluble de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre elles.” La proposta de Xirinacs està anys lluny i  molt en línea dels fundadors de la Unió Europea, quina filosofia els actuals dirigents estan traïnt. Un petit incís sobre tot per els espanyols de pro si tenen escrúpols político-religiosos: dos dels fundadors de la Unió tenen encetat el procès de beatificació. L’article de Xirinacs i del seu equip presenta unes persones d’una visió històrica de llarga distància. Amb aquest redactat Espanya seria una altra, un possible model d’estats units ibèrics i amb una imatge política com mai ha tingut i sembla ser que no tindrà. En el discurs de defensa d’aquest punt comença així: “ L’article del text del projecte és horrible És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura: feixistes i demòcrates”. Lluis M. Xirinacs anava a defensar Catalunya amb el regust amarg de que els polítics catalans havien disolt, per no dir mort, l’Assemblea de Catalunya, de la que l’actual Assemblea Nacional Catalana n’és l’hereva i m’agradaria poder dir la filla. Del que n ‘estic convençut és que Lluís M. Xirincas els hi faria costat i que des d’el seu testament els hi diu “sóc amb  vosaltres amics” perquè si Lluis M. Xirinacs s’immolà voluntàriament per amor a Dèu, d’aquest amor en formava part Catalunya. Un tema molt profund a tractar.  És un altre d’aquells punts que si no es tè la intel·ligència superdotada que ell tenia és difícil d’entendre. En defensa de la sobirania de Catalunya en el seu discurs va afegir: “L’any 1951, amb 36 vots a favor, 11 en contra i 12 abstencions i l’any 1960, amb 89 a favor entre les quals hi havia la de l’Espanya de Franco, i 9 abstencions, s’aprovà la resolució segona a la qual els pobles tenen el dret inalienable a la llibertat completa, a l’exercici de la seva sobirania i a la integritat del seu territori nacional”. Les dificultats polítiques hi són però la intel·ligència del poble català que ha superviscut tres cents anys lluitant per les seves llibertats, amb la veritat, la llei a la mà i la jurisprudència, aconseguirà els seus objectius de llibertat i d’independència. Acabarè amb unes paraules del discurs de Lluis M Xirinacs: “Calleu d’una vegada. No ens acuseu més de separatistes. Vosaltres, amb la vostra política imperialista, amb articles constitucionals com aquest que esmeno, ens empenyeu sistemàticament al serparatisme”. Amb la lectura de la TRAICIÓ DELS LÍDERS  (tres volums) s’enten molt millor la filosofía de Xirinacs i el perquè de l’esmena presentada. A Madrid entre els seus enemics que el titllaven de boix també hi havia politics catalans. Avui no tindriem cap problema per fer veritat la independència. Però com alehores contra Xirinacs i l’Assemblea de Catalunya, avui també a Madrid hi ha catalans enemics dels drets naturals de Catalunya, el més important la llibertat.

LA SOLIDARITAT EN MANS DE LA POLÍTICA

Art.2 de la Constitució Espanyola: “ La Constitución reconoce y garantiza la solidaritat entre ellas (nacionalidades i regiones)”.

Qué és la solidaritat i què entenen els polítics per solidaritat. Per la seva forma gramatical solidaritat és el resultat d’una acció que fa a les persones solidàries. En la societat actual consisteix en l’assoliment d’un  desenvolupament sostenible que es basa en les necessitats personals, en l’equitat (igualtat de deures i drets) i en el futur (no perdre la sostenibilitat). En el món de la política dóna la impressió que tota la solidaritat se centra en el diner. Òbviament que l’economia ha de ser solidària però hi ha altres accions també, malgrat que algunes no es poden dur a terme sense el diner. Fent un incís, se sent sovint, sobre tot a polítics del PP, que els que paguen impostos no són les autonomies sinò les persones de les autonomies. Perfecte i com anell al dit. Per tant perquè una col·lectivitat sigui solidària han de ser solidaris tots els ciutadans, des d’els més respresentatius fins els més humils. La solidaritat económica per tant ha de respondre a totes les necessitats bàsiques indispensables per a una vida digna de tots els ciutadans, en el nostre cas d’Espanya. I a l’exerccici d’aquesta solidaritat hi están obligats des d’el rei al més humil dels ciutadans, per exemple aquell pobre empressonat perquè robà per mantenir la seva familia. I per començar comprovem que la solidaritat no existeix en el repartiment de  la riquesa. La Constitució en l’art. 2 ho diu ben clar. Els responsables són els governants escollits pel poble. La situació de la pobresa actual a la pell de brau és una acusació directa i clara contra la política económica dels governs, tant el de l’estat com els de les autonomies, els consells comarcals, les diputacions i els ajuntaments. La solidaritat nomès la practiquen les persones i la dignitat de la vida nomès la pateixen les persones. Conseqüenment totes aquelles persones que amb el seu comportament no col·laboren d’acord amb les seves possibilitats a un desenvolupament sostenible són culpables de delictes contra la societat. Fer-ho complir és deure dels polítics. Gaudir de sous i prebendes milionàries quan persones de la teva col·lectivitat es moren de fam és un crim contra la solidaritat. No actuar amb la llei natural i positiva contra fortunes desorbitades i contra responsables de l’empobriment de moltíssimes persones és desobeïr la llei de la democràcia avalada per la llei natural. I en aquest sentit Espanya no és solidària perquè massa persones, polítics i financers no compleixen els seus deures. El deure dels polítics rau en vetllar perquè totes les institucions solidàriament, en una paraula siguin solidàries, però si no ho són els seus membres és predicar en el desert. El polític incapaç de fer complir els deures solidaris de les institucions ecònòmiques no mereix ocupar cap càrrec de responsabilitat per inconstitucionalitat perquè l’autoritat és solidària si el benestar el gaudeixen tots els súbdits. És un tema d’una filosofía molt profunda que Marx, autor d’El Capital tenia molt clara. El problema fou que als teòrics del capitalisme no els interessava estudiar compartint on rauia l’equilibri entre les dues tendències econòmiques i així va el món, amb un comunisme desprestigiat malgrat que el món li deu molt, i un capitalisme supervalorat responsable de la misèria  mundial. La democràcia a Europa no existiría si no haguès existit el comunisme. En una paraula, la responsabilitat de la política va més enllà de la qúestió económica si no volem que la paraula solidaritat de la Constitució sigui lletra morta. Hi entren molts temes, també el del dret a decidir.

LES GARANTIES CONSTITUCIONALS SÓN FIABLES?

Article 2.- de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades i regiones que la integran y la solidaridad entre ellas.”

Suposo que puc opinar discrepant, recolzat per la mateixa Constitució que en el preàmbul garanteix el dret fundamental de la llibertat, la d’expressió també, per coherència. Sense acabar de llegir la primera línea, la meva pregunta és, qui ha donat la categoria d’indivisolubilitat a Espanya? Per la lectura endevino que se li suposa, perquè les qualitats les reconeixen les persones i la persona no pot donar a un col·lectiu alló que ella no té. Una persona, en ella mateixa és efímera i per consequència no pot determinar absolutament, com fa la Constitució, que la col·lectivitat formada per els ciutadans espanyols no es dividirà mai. És una decissió contra natura, contra la història i contra el progrès. Espanya n’és un exemple que desprès de moltes variacions s’ha arribat a l’actual, però qui pot garantir que s’ha aturat el procès? El segle XX europeu és una demostració de com varien les nacions i davant d’aquest fenòmen és una gosadia afirmar la indivisolubilitat d’una nació. Corren rumors que hi ha un Pare de la Constitució que té en el seu poder una carta d’un cert estament militar que va imposar aquest concepte sota amenaça de rebelió. “Cuando el río suena…” Si aixó és veritat una raó més per desconfiar.

Un altre punt que em fa desconfiar: “reconoce y garantiza el derecho a l’autonomia de las nacionalidades…” El desenvolupament de la Constitució no crec que sigui un escrupulós compliment. No s’ha respectat l’autonomia de les nacionalitats, al menys amb Catalunya i no s’han respectat els seus drets. Recordeu la frase d’Alfonso Guerra “del cepillado de l’estatuto catalán”? Recordeu com autoritats del PP i PSOE d’altres autonomies parlen d’una manera maltractadora de Catalunya i no passa res. No es fa complir el respecte i la solidaritat entre les comunitats. Referent a l’estatut, inclosa decissió del Tribunal Constitucional, no es pot negar que va ser un atac directe contra Catalunya i més clar encara quan en estatuts com el valencià i l’andalús articles suspesos del català han estat acceptats i consolidats. Si aixó és reconèixer els drets de l’autonomia, expliquèu-me el sentit de les paraules de la llei, perquè el gramatical i literari per a mi és molt clar. Precisament la necessitat d’especialistes per interpretar les lleis no ho he entès mai. Em resulta un subterfugi dubtós i molt més           quan còrre pel món el rumor de la corrupció política espanyola.

Emparat em els articles que he estudiat  el 1. 2 i el 2 endevino que la consulta pel dret a decidir és constitucional. Continuarè millorant els meus coneixements del text constitucional amb el recolzament de personalitats españoles i estrangeres que airmen que la prohibició és política, no legal. Els meus drets personals polítics que ningú em pot negar són els drets de tots els espanyols, però sortosament no tots pensem igual i per aixó la Constitució no pot deixar d’emparar-me.

NOMÉS SEIXANTA DIES…

El 9 N. és a l’abast de la mà. I fa por. Fa por a Espanya. Senzillament perquè s’apropa el dia en que ha de demostrar al món la qualitat de la seva democràcia. La insistència amb que el President del Govern s’aferra a la “llei i al diàleg” m’ha aconsellat consultar la Constitució Espanyola i en el preàmbul s’hi llegeix: “Proteger a todos los españoles y pueblos de Espanya en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones”. Ho he transcrit en castellà per ser l’idioma en que fou redactada i a les traduccions se les acusa sovint de traicions. Parem esment en la frase “pueblos de Espanya en el ejercicio de sus derechos”. Espanya ha signat la Declaració Universal dels drets humans i un dels drets reconeguts en la Declaració és el de l’autodeterminació, base del dret a decidir. És veritat que la Constitució diu que el poder rau en tots els ciutadans, però alló que no diu és que sobre el respecte han de pensar i opinar tots igual. Per coherència, la voluntat de dos  milions i escaig, que per raons x ara són espanyols, legalment ha de ser escoltada si pensen diferent i aquesta diferència la volen fer efectiva. Escoltar és el primer pas per dialogar. Dir que no pot dialogar perquè la llei ho impedeix és una falàcia. El diàleg polític no presuposa la legalitat i licitud del tema a tractar. Per contra la llei és la salvaguarda de la llibertat dels ciutadans i la meva llibertat pensant contra la llei vigent, aquesta, que és vigent, me la respecta perquè sòc, encara, espanyol. El respecte a la democràcia sí és una llei en un model de convivència que es vanta de ser demócrata. El problema de les diferències amb la voluntat de decidir de milers de catalans no és constitucional, és polític d’una forta base económica. La feblesa internacional de l’estat espanyol provoca la política de les pors, pors la majoria sense consistència real o tal vegada es vol sembrar la por en l’ànim del que vol decidir perquè el qui no li deixa sí que patirà les amenaces que esgrimeix. No seria baladí recordar que autoritats en el camp dels drets internacionals avisen que el govern d’Espanya vulnera la Declaració Internacional dels Drets Humans i que el Tribunal de la Haya hauria de jutjar-lo. Que altres opinen que, suposat que Catalunya s’independitzi, també Espanya es quedaria fora d’Europa. I no són opinions de persones qualsevols, tenen responsabilitats importants a Europa. Seixanta dies, i ja hi som. Les amenaces sovintegen. Darrerement s’hi han afegit les policíaques. Manifestar cívicament la meva opinió personal és un dret que ningú pot impedir-me i si ho fa actua contra la llei manifestada en l’article 1 de la Constitució que anomena els valors superiors a garantir: llibertat, justícia, igualtat, pluralisme polític. Quatre valors que garanteixen el meu dret de manifestació democràtica. Només falten 60 dies per valorar la qualitat democràtica de la política espanyola.

LUIS SUÀREZ I JORDI PUJOL

La vida presenta semblances que, sovint, esdevenen ironies de la història. Comparar les errades d’un futbolista amb les d’un poilític, possiblement, semblarà una bajanada i fins i tot una estupidesa. No es tracta d’igualar faltes sinó d’analitzar tractaments. És obvi que una errada política és meu greu que no pas una de futbolística per les consequències socials que produeixen. Però hi ha una circumstància que les fa força semblants. La magnitud mediàtica d’ambdues i el comportament de les institucions que les judiquen. Donar a una mossegada la magnitud que la FIFA li ha donat com si es tractès d’un crim de lesa naturalesa, demostra capacitat marginadora de manipular la llei esportiva. La falta de Luis Suàrez, mereix una sanció, sí, però no un càstig desmesurat que ridiculitza per contrapartida al legislador. S’ha posat la veu en que s’ha de donar sensació de rectitud i justícia i que la sanció ha de ser exemplar, però sovint no és exemplaritzadora perquè hi juguen valors econòmics i socials que  sovint el poder no tè en compte. Per què la comparo amb la de Jordi Pujol? Senzillament perquè les lleis existents no són socialment creïbles i sovint partidistes. En referència a la falta de Jordi Pujol, que mereix una sanció justa d’acord amb la veritat contrastada dels fets, el comportament de les institucions polítiquess, judicials i socials han creat un ambient d’una gravetat extrema i de la mateixa manera que la FIFA ha sancionat a Luis Suàrez amb precipitació i desmesura, el tema de Jordi Pujol es tracta percipitadament i crec que també amb desmesura. Tinc fe en el veridicte de la història i així ho espero. La legislació  de la FIFA ha sanccionat una falta greu, sí, però n’ha passat per alt moltes de més greus i podriem pensar que la corrupció política esportiva ho té previst, d’acord amb la imatge del jugador i de l’equip en el que juga. Amb Jordi Pujol succeix quelcom igual. No es tracta d’amagar culpes, es tracta de que la justícia sigui verídica en tot i no es criminalitzi a uns sí i a altres no. És molt lamentable el rídícul de la justícia i no desitjable però hi ha situacions, i actualment la democràcia espanyola en va plena. Una circumstància del cas Luis Suàrez em complau i m’agradaria que s’apliquès en el cas Jordi Pujol. Tothom reconeix la vàlua esportiva del jugador i al voltant d’aquest concepte s’actua perquè una falta no ha de matar esportivament a ningú. Penso que Jordi Pujol es mereix un tractament similar. No s’ha de matar políticament a la persona sinò la llei, al sancionar-la, ha de procurar no perdre els valors polítics, no perdre la persona. Estic convençut que els valors humans de Jordi Pujol no es perderan. En parlarè en un altre article. No posem tot el pes en el diner. Però alló que sí cal comprovar és la licitud de molts acusadors, la veracitat i licitud de la llei actual i la necessitat de valorar la capacitat de reciclatge de les persones i de les institucions.

SÓC AMB VOSALTRES, AMICS

Fa set anys que Lluis M.Xirinacs acabava el seu comiat amb aquestes paraules. El seu cadàver trobat al Pla de Can Pegot (Ogassa), amagava als ulls de la gent el misteri d’una mort volguda i viscuda el dia i en l’indret escollit per ell. Encara que l’indret fou obra de la natura, perquè una amiga seva mollt amiga, em va confessar que Lluis volia morir a d’alt del Taga, el cim de la mare. Però la natura i la mare, a  vegades, tòrcen les voluntats. Lluis Xirinacs, era una persona d’una intel·ligència priviligiada, sabia llegir els missatges de la natura i del més enllà i d’una religiositat mística pròpia dels elegits. La seva mort no ha estat compresa i sovint se n’han fet interpretacions esbiaxades, fruit de conceptes massa fonamentalistes i d’una consistència humana extremadament feble. El “sóc amb vosaltres amics” referint-se desprès de la seva mort, porta un missatge d’una gran profunditat religiosa, mística, humana i social. Senzillament és el ressó evangèlic de la resurrecció de Jesucrist. En el seu comiat afirmava que Lluis Xirinacs i Damians, mort, ja no existía sinò que havia esdevingut JO en la divinitat de la que formava part al passar el llindar del temps cap a l’eternitat. I el JO amb Déu fa que amb ELL estigui sempre amb els mortals. Ens convida aquesta visió de futur a considerar l’existència humana des de la realitat persona que es mou pel temps i l’espai en companyía de dues amigues, la vida i la mort.A  una persona en cada instant de la seva existència amb una mà la guía la vida i amb l’altra la mort. La vida i la mort no són només dos conceptes, són dues realitats que amb la seva presència ajuden al progrès de cada dia perquè en cada moment que passa i existeix el signe de la vida que ha superat i el de la mort que ha enterrat el temps passat. Lluis M.Xirinacs i Damians era molt conscient del sentit vida i mort i les estimava com dues germanes i no els hi tenia por, al contrari dialogava místicament amb elles. I en el darrer viatge de Barcelona a Ripoll en tren i de Ripoll a peu cap el Taga tenia el suport de les dues germanes que com si fossin ales l’ajudaven a superar el cansament físic, la falta d’alimentació i de medicació. L’amor a la vida i a la mort eren els seus àngels de la guarda que l’acompanyaren fins, que físicament esgotat, cau al Pla de Can Pegot i el dia 11 d’agost una parella el troba mort. La natura amb la seva tempesta va recordar la del dia de la mort de Jesús al Calvari. Aquest fou el calvari de Xirinacs on va morir per amor a Déu i també per amor i defensa de la seva Catalunya. Xirinacs era una persona íntegra i com a tal eminentment religiosa i política a l’ensems. Jordi Pujol, a qui Xirinacs no aplaudía, reconeguè que fins i tot morint havia fustigat els polítics. Amb menys de cent dies per la votació de 9N, el jo sóc amb vosaltres amics ens acompanya. Una mort, científicament, natural amb missatges místics sobre la vida i la convivència entre els pobles lliures, on Catalunya hi té un espai propi i intransferible.

IMMUNITAT LEGAL

La immunitat és una incapacitat de contraure una malaltia física, psíquica, legal i moral. En l’ordre físic i psíquic aquesta condició esta sotà el control de la sanitat, control necessari perquè sigui verdadera, no suposada. Però en l’ordre moral i legal, qui pot declarar immune a una persona en relació amb la responsabilitat dels seus comportaments? Cap autoritat humana pot declarar exempte de responsabilitat i culpabilitat quan s’escau. La responsabilitat i la corresponent culpabilitat cau en el  subjecte, sigui un esclau, sigui l’emperador o el Papa de Roma. Avui que tant es parla de corrupció, possiblement se’n parlaria menys si no existissin tans aforats i immunes parlamentaris. És, per a  mi, una irresponsabilitat política l’existència d’aquesta figura legal. Es diu que són uns deu mil els aforats actuals existents a Espanya. Més d’un dels subjectes aforats están sota sospita legal. I alguns condemnats. És necessària aquesta figura en una democràcia quan una de les seves normes fonamentals és el respecte?. Acceptar ser aforat és un primer pas per burlar la llei. És veritat que entre els aforats hi ha gent digníssima, però també n’hi ha que ocupen indignament el seu càrrec. La presumpció d’innocència és un dret i un deure, segons d’on es miri, però dissortadament és també una porta falsa per amagar males formes. I quan en un país com Espanya es reconeix i es confessa que pateix un grau considerable  de corrupció, no seria convenient suprimir paranys, com pot ser i és l’aforament? La responsabilitat davant la llei és de la persona com persona, no com polític, governant, president de govern o rei, aquests títols no eximeixen, més aviat, exigeixen honradesa, honorabilitat, veracitat i justícia. I aixó és capacitat de la persona, no del títol i vivim en un país que els títols reben massa exempcions perquè el càrrec és de responsabilitat.¿?. Deixa de ser persona un rei per merèixer dispenses d’immunitats? És lamentable ser ciutadà d’un país on els seus dirigents han acumulat riqueses que abans no tenien i es presentaren a responsabilitats polítiques sota una filosofía  que no combrega amb conductes de milionaris que ostenten avui. Dissortadament la política de la pell de brau, avui, només té un governant, el diner i aquell que més n’assoleix mereix tots els honors i quan acaba el seu mandat a corre cuita a immunitzar-lo. On es compleix la igualtat davant la llei? La democràcia no és aixó. Sortosament cada dia es van coneixent més casos de corrupció i sorgeix algun partit que posa la por al cos dels grans. Benvingut siguin sempre i quan no s’aparti de la justícia i de la veritat. Perquè aquesta és la por de la gent, convençuda que quan arriben al poder tots són iguals. La societat avença, és veritat, no tant com molts voldriem, però aquests avenços sembren la por al cos dels polítics egoïstes i corruptes. Hem de treballar perquè l’avenç no s’aturi i el poble gaudeixi una convivència digna. Per assolir-ho és indispensable que tots els ciutadans siguem justos i veraços.