CARTELLS AMB MISSATGES QUE VOLEN DEFINIR

Recordem primer els eslògans:

Junts per Catalunya        Junts per fer    Junts per ser

Socialistes..............         Fem-ho

ERC........................         Al costat de la gent

Catalunya en comú         El canvi que Catalunya mereix

CUP........................         Un nou cicle per guanyar

PP..........................          Que guanyi el sentit comú

Ciutadans..............          Para que todos ganemos

L’article 3 de la Constitució donarà sentit a alguna de les meves valoracions dels eslògans.

Art.3

1.-El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

 

D’acord amb la Constitució, la llengua catalana també és espanyola i un dels set partits en la seva presentació en una activitat catalana en passa olímpicament. Gràcies per fer Catalunya independent malgrat les seves múltiples manifestacions contràries. Al respecte no està d’acord amb el punt 3 de l’article que afirma ser una riquesa i com que no ho és no mereix cap respecte, ni protecció. Una original manera de complir la Constitució segons la meva manera d’entendre la llei.

Rellegint els diferents eslògans em qüestiono si de veritat sintetitzen la filosofia de cada partit. Dos dels eslògans manifesten un cert procés de progrés, com són el de la CUP i el de Catalunya en comú. Allò que sí em fa l’efecte que manifesten rau en el fet d’una certa exclusivitat, com si els altres no hi tinguessin res a veure, quan si els alternessim no canviaria el missatge del partit.

JUNTS PER FER    JUNTS PER SER. Fer què, campanya, país? Ser què, membres del partit, independents, catalans, espanyols...?

FEM-HO, votar al pretendent? Dir que els altres no fan res? Fer què, respecte a les persones i esclaves de la llei?

AL COSTAT DE LA GENT. Els altres ho fan al marge? De quina gent? De totes les persones humanes o només d’algunes?

EL CANVI QUE CATALUNYA MEREIX. Especifica que existeixen diferències que no es respecten i són bàsiques en la convivència global.

UN NOU CICLE PER GUANYAR. Els temps canvien i les necessitats també. Cada etapa de la vida té les seves urgències. Les diferències en la convivència tenen sentit.

QUE GUANYI EL SENTIT COMÚ. Pel to de les seves manifestacions sembla que amb aquesta frase el PP afirmi que és el partit del sentit comú enfront dels que no en tenen. Una sentència agosarada per defensar els drets del partit.

PARA QUE TODOS GANEMOS. Com es diferencia dels altres dona la impressió que el “todos” només es refereix als de la seva llengua i els altres estan en fora de joc.

Respectant tots els eslògans, els que m’agraden menys, també, penso que des de la democràcia tots, sense cap mena d’excepció, per la seva bona imatge haurien de ser democràticament coherents, no acusar a ningú i explicar intel·ligentment i raonada com pensen desenvolupar la seva filosofia pròpia en bé del país. Amb perdó no els trobo creatius i me’ls imagino desautoritzant el contrari. No és manera de fer campanya. La democràcia és molt exigent i no la defineix la llei. La Constitució té una primera part que condiciona l’aplicació dels articles sancionadors. I penso que aquesta circumstància no es mesura com cal. Una campanya electoral en format guerrer és un greuge al benestar de la humanitat. Amb els set eslògans es pot desenvolupar una filosofia política positiva que entengui les diferències, perquè els eslògans ho insinuen, per crear una convivència en pau malgrat les diferències. Des de la meva visió religiosa de la política en una visió humana es pot organitzar una convivència de consens aprovada pels ciutadans, que són els sobirans i atorguen el poder d’acord amb la Constitució.

Només una darrera reflexió: meditem en profunditat l’article 3 de la Constitució, valorem el que significa riquesa cultural i allarguem amistosament la mà a les diferències. Dona molt aquest article per pensar.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS PROGRÈS, NEGAR-LA PROVOCA PANDÈMIES

Força lectors pensaran que la meva afirmació és il·lògica i contrària a la convivència. No nego el seu dret d’opinar, només faltaria. Personalment m’agradaria dialogar perquè el diàleg ajuda al consens i de les diferències en fa argument d’unitat. La unitat no esborra, defineix la veritat. La paraula pandèmia fa pensar en possibles malalties i perills de mort, però existeix un altre sentit quan les idees estan malaltes i generen una pandèmia de convivència. Personalment penso que negar la independència dels pobles provoca les dues versions de pandèmia. Negar el dret a la independència, nega l’exercici de la llibertat i en conseqüència la veritat de ser persona. I massa sovint es tradueix en genocidi de pobles, dissortadament també al nostre segle XXI. I són grans potències les més culpables. Què fa Israel amb els Palestins? Què pateix el poble Kurd? Què va fer Trump amb els que demanaven asil? No cal continuar, és prou coneguda la llista. Els milers de morts és un greuge contra natura amb les corresponents conseqüències perjudicials per conviure. Existeixen, però altres raons no tan greus com la mort física, que és la mort psíquica, traduïda amb la mort política que no només prohibeix sinó que també empresona. La presó nega el dret a pensar, bàsic en l’exercici  de la llibertat i fonamental pel procés de progrés. És una altra pandèmia que amenaça la vida dels pobles. Entenem que significa independència i progrés? Entenem que és un poble in una nació? Entenem què és per exemple la Unió Europea? Una unió mai serà verdadera si nega la voluntat dels pobles començant per negar el dret de les persones. I és el que s’està patint en la península ibèrica. Si els pobles d’Espanya arriben a l’acord de constituir-se en un estat únic, beneït sigui el consens. Si cada poble vol ser estat independent amb una bona convivència política, cal aplaudir-ho. El que no es pot beneir és obligar per la força, com és el cas de Catalunya que fou annexionada per la força de les armes. És incomprensible que en temps de democràcia no s’entengui i per tant es negui el dret a la llibertat de les persones i dels seus pobles. I la pandèmia política està tant escampada que s’ha convertit en salut política amb el redactat de lleis adients. Les democràcies no tenen el dret sinó el deure de redactar lleis de convivència però sense envair el dret dels altres pobles. I és la realitat actual dels pobles de l’estat espanyol. Només amb un diàleg intel·ligent i solidari és possible el consens. L’horitzó és a quilòmetres lluny valorant l’estat polític actual. És possible, evidentment que sí, només cal ser de veritat persones.

EL 14 DE FEBRER VOTARÈ INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

 

El meu vot no és polític és la convicció recolzada en la natura, en la història, en la religió,  en la filosofia de la globalitat de Lluis M. Xirinacs i en la democràcia de la Unió Europea. En relació amb el darrer títol no s’entén perquè l’Estat Espanyol en forma part. No és aquest l’espai per parlat de les desobediències   i dels incompliments. Un altre capítol, encara que desobediències i incompliments són ja prou  coneguts. Curiosament, sobre el tema, dotze diputats de diferents grups de la República Francesa han dirigit  un manifest o denuncia amb aquest títol: “LA UE VOLDRÀ MIRAR-SE AL MIRALL DE L’ESTAT  DE DRET QUE LI LLIURA CATALUNYA?, publicat pel Le Monde. És una denúncia de la política espanyola contra Catalunya i el risc que suposa no tenir-ho en compte de cara a la democràcia. Xirinacs fou molt taxatiu quan afirmà: ”La independència no és solament un dret sinó que també és un deure”. Cap polític espanyol de la democràcia ha anat més lluny. Necessitem polítics pensadors amb la intel·ligència de Xirinacs i agosarats com ell en la defensa dels drets quan va tan lluny en el seu llibre LA TRAICIÓ DELS LIDERS. Se’l van treure de sobre però cap d’ells tingué el valor i la saviesa de presentar esmenes a la Constitució com ell fent-ne una a la totalitat presentant la Constitució de futur, no acceptada. Val la pena llegir-la per adonar-nos de com s’hauria desenvolupat la democràcia espanyola. Bismark al segle XIX ja deia “Espanya és el país més fort del món perquè s’ha tractat de destruir-se a sí mateix diverses vegades sense aconseguir-ho”. Paraules que palesen la idea en els dies de Bismark. I la història continua sense desviar-se del camí del seu ADN. No permetre el canvi de dates de la votació obligant celebrar-la el febrer obeeix al pensament de John Darwin quan l’any 2008 escrivia en el seu llibre AFTER TAMERLANE: THE RISE AND FALL OF GLOBAL EMPRIRES, 1400-2000” “l’odi contra els Països Catalans és això, monoteisme talibà que es fa passar per constitucionalisme.” Sincerament penso que falten pensadors o millor dit, escoltar els actuals deixant de banda els egoismes de poder i cedir la direcció de l’acció per vèncer la pandèmia a qui  veritablement sap el que cal. Perquè l’OMS avisa que Espanya és una de les nacions més castigades per la covid-19? I la política fent el sord. Però que fem els ciutadans davant el greu risc d’una pandèmia, quan els polítics prefereixen que jo em mori infeccionant-me perquè votar és un dret constitucional? No serà el dret de l’egoisme del poder? Jo correré el risc, aniré a votar i votaré independència. Acabo aquest article amb ACTE DE SOBIRANIA, testament de Lluis M. Xirinacs, una persona religiosa i mística, un català convençut estimant fins a la mort la seva Catalunya, donant una lliçó de fe i d’amor al seu poble. “He viscut esclau setanta cinc anys / en uns Països Catalans / ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) / des de fa segles./ He viscut lluitant contra aquesta esclavitud / tots els anys de la meva vida adulta./ Una nació esclava, com un individu esclau, /és una vergonya de la humanitat i de l’univers./ Però una nació mai no serà lliure  si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa. / Amics, accepteu-me / aquest final absolut, victoriós, / de la meva contesa, / per contrapuntar la covardia / dels nostres líders, massificadors del poble. / Avui la meva nació / esdevé sobirana absoluta en mi. / Ells han perdut un esclau./ Ella és una mica més lliure, / perquè jo soc en vosaltres, amics!”

LA COVID-19 FARÀ CATALUNYA INDEPENDENT

 

La salut de les persones, com dels estats, afectada per malalties és un risc denunciador d’irregularitats físiques o psíquiques que afecten directament al comportament del dia a dia. Caure malalt sempre comporta responsabilitats de comportament encara que algun cop no se’n tingui la deguda consciència. Les malalties socials de convivència no són producte de la casualitat sinó responsabilitat de les institucions que n’han de tenir cura perquè és la raó de lo seva existència.  Raonablement la salut física d’una col·lectivitat, com és la convivència, hauria de raure en el col·lectiu sanitari i no en el polític. Seria una irresponsabilitat. Per aquesta raó, quan un partit en el poder de l’estat vol guanyar unes eleccions en temps d’epidèmia, com és el cas de Catalunya,  comunitat autònoma, palesa una manca de respecte a les persones tal que automàticament els ciutadans haurien de votar-hi en contra. Escric el que penso. La renuncia al ministeri de sanitat del ministre socialista presentant-se a unes eleccions a Catalunya, simplement i directe, és una irresponsabilitat. En unes altres circumstàncies gaudiria del mateix dret que els altres partits. Però desafiant i aprofitant-se de la pandèmia, és una demostració d’un humanisme molt feble que acusa irresponsabilitat. Mantenir, perquè jo tinc el poder, unes eleccions catalanes amb el greu percentatge de malalts i la pandèmia dominant, no només Catalunya sinó Espanya, que en l’actualitat segons l’OMS és l’estat sanitàriament més malalt, defineix un egoisme de poder polític inclassificable. Europa ja ha dit el que tenia de dir. L’Estat Espanyol una vegada més fa el sord als seus socis europeus. Dissortadament és l’ADN d’Espanya. Hi ho és perquè també ho palesen els partits de la “sacrosanta unidad de Espanya”, aprofitant la pandèmia, que pretenen per una banda sembrar la por i amb ella minvar el vot independentista i per l’altra millorar la seva presència a Catalunya per desterrar l’independentisme. Una abstenció dels independentismes, sobre la taula responsable, responsabilitat que els votants no entendrien, però no és aconsellable sinó tot el contrari, lluitar perquè el vot independentista sigui més majoritari que mai perquè els fets ens demostren que a Catalunya és el més democràtic i que la   Constitució respecta i aprova. El tractament de la covid-19 que es fa a Catalunya és medicinal en el fons i espero i desitjo que sigui, encara que sembli contradictori, la medecina contra la medecina política de l’egoisme del govern de l’estat i del PSC. català.

ELS POLÍTICS NO ENTENEN EL MISSATGE DE LA PANDÈMIA

Senzillament el panorama local, comarcal, nacional, internacional i mundial no és una invitació a l’esperança. Dos cents milions de ciutadans del món més pobres per culpa de la pandèmia; un milió d’espanyols i cent vint mil catalans. Em pregunto, és només culpa de la pandèmia? Penso que no. Crec que la política n’és força culpable. Tres cartes de lectors del diari ARA em recolzen. Gemma Cerezo (Barcelona) ha escrit: “No hi ha diners per ajudar els autònoms que han de tancar les empreses per la pandèmia, però ens podem permetre duplicar campanyes electorals”. La política dona l’esquena a la salut dels ciutadans. És més important guanyar diners que tenir cura de les vides humanes. Marc Antoni (València): “Algú hauria d’explicar com l’Espanya que és proclama democràtica  mereix tantes condemnes seguides del Tribunal Europeu dels Drets humans”. L’egoisme d’estat un escull culpable. Pilar Crespo (Terrassa): “Per respecte, per responsabilitat i per humanitat: si-vos-plau, deixin de banda els vots i pensin en les persones, en cadascuna. No som coses, som homes i dones que mereixen un govern millor”. I les tres lliçons, arrel d’una pandèmia. El poble sap llegir, els polítics, no. I el que és pitjor, les morts causades per la covid-19 no els hi diuen res? És més important una butlleta que un risc de mort. En quin món vivim? En un món que una vegada les nacions riques han acaparat les vacunes, els pobres que es morin. En un món en que el servei del poder és un auto-servei i la solució ja ha complert. I els poderosos s’omplen la boca d’afirmar que el poble mereix el millor. Quan el poble es queixa, la medecina alerta del risc greu que signifiquen unes votacions, la gran política espanyola obliga a votar. És més important assegurar el vot a favor del poder que a favor de la salut. Dissortadament existeix a l’estat una guerra descarada contra els pobles de la pell de brau que pensen diferent del govern i en particular contra Catalunya. Aquesta és la democràcia espanyola, tant orgullosa i egoista, que es permet contradir a Europa i exigir que els Estats de la Unió prefereixen la llei espanyola que l’europea que Espanya a signat. Contradicció de la dignitat. Aquest és un altre factor pandèmic. Les persones també són natura i desnaturalitzar la seva dignitat és un greuge contra natura que multiplica la resposta en forma d’epidèmia. Segurament se’m dirà que soc un visionari. Accepto l’acusació, però els resultats de contagi i mort que diuen? Senzillament que algú prevarica contra la llei natural. Els poders polítics i legals responen amb la força de les armes a l’acusació popular. Què hi fan tants ciutadans judicats i alguns d’ells empresonats?  Cal escoltar la veu del poble i llegir els seus missatges. Una butlleta manipulada políticament és un verí mortal.

LA VOLUNTAT DE MÉS DE TRES MILIONS DE PERSONES

 

La llibertat defineix la qualitat de les persones; la de tres milions que pensen i programen la seva convivència respectant la dels altres  no són escoltades. És la realitat que es viu a Catalunya, realitat que no quadra amb la filosofia de la democràcia. No permetre per raons legals l’exercici d’aquesta llibertat vulnera la llei natural de desenvolupament de la natura. Una ullada a la història ens permet llegir el procés programat amb l’existència del gran nombre d’idiomes. És veritat que l’idioma no és obstacle quan els pobles decideixen un model conjunt de convivència constituint una nació exercint amb llibertat. Dissortadament existeixen pobles esclavitzats formant part d’una altra nació amb l’argument de la globalització. Aquest argument és fals perquè una de les condicions de la globalitat és el respecte a les diferències, perquè si ho valorem raonadament ens adonarem que la unitat només és possible amb solidaritat entre diferents. Personalment penso que aquesta hauria de ser la norma a seguir, però en la pràctica regeix la llei del més fort, no intel·lectualment sinó amb el poder de les armes. Catalunya és un poble creat per la història en una evolució de progrés de la humanitat. Com ho són altres pobles d’Espanya, amb resignació per part d’uns i amb acceptació per part d’altres. La resignació té un principi i un dret de recuperació que no se li reconeix per part del més fort. Però la idea persisteix i si no es rendeix tard o d’hora triomfa. I aquest és el triomf a l’abast de la mà que està vivint el poble català. Però al poble català s’hi mouen  altres idees, moltes democràtiques però algunes dictatorials.  Són diferències amb drets, però amb drets no digeribles si la seva centralitat no és el respecte a la dignitat humana. I aquest és el gran problema. Independentistes, unionistes i dictatorials haurien de ser capaços de dialogar amb intel·ligència i racionalitat en la defensa de les seves ideologies. Dissortadament, una de les tres no acceptarà mai dialogar amb independentistes i alguna rama de les unionistes, tampoc. I en aquest context, com cal actuar? Molt difícil, però els independentistes amb respecte a l’ésser humà tenen el camí de la història al seu favor, de la història natural, no de la política. I li tenen perquè la naturalesa seguint el seu procés programàtic marca la pauta de la necessitat del respecte a la llibertat. Les opinions lliures si són arbres bons els seus fruits seran bons, i els fruits dels arbres bons, quan són madurs, són independents. Senzillament penso que si volem la independència de Catalunya, els tres milions i escaig de ciutadans que la defensem, hem de ser arbres  per donar fruits bons. Que significa? Senzillament que la imatge independentista cridi l’atenció per la seva dignitat humana. La democràcia defensarà sempre la dignitat. Del contrari no és democràcia. No es bo desanimar-se, els processos no són avui per demà. La consciència de llibertat global no s’aconsegueix sense lluita. És imprescindible resistir.

VOTAR EL 14 DE FEBRER FALTA DE RESPECTE A LA DIGNITAT HUMANA

 
Mèdicament el 14 de febrer no és cap garantia sanitària, tot el contrari, els fets demostren que el perill es multiplica. És inconcebible que autoritats responsables de la dignitat i del benestar de les persones no entenguin que la llei humana, perquè les lleis polítiques són humanes, no pot, en cap de les maneres, desobeir la llei natural i la llei natural, en aquesta circumstància, és la salut de les persones. Vivim en un país on fa la impressió que els governants i els jutges són els responsables de la vida de les persones. Però no només el fons, sinó també les formes són denunciadores d’una consciència esbiaixada com base de convivència. Els ritmes del temps condicionen, haurien, els ritmes de la història i les condicions de la convivència. Fa la impressió que aquesta missió la tenen els poders públics, ells són el temps, ells fan la història, i no volen adonar-se que ells esdevenen els responsables d’una humanitat deshumanitzada. Las votació del 14 de febrer n’és un exemple. És inversemblant que els poders es considerin superiors a altres responsables de la humanitat, per exemple els sanitaris. La salut és condició indispensable per les activitats de caire polític i unes votacions són política, la del poble i el poble per exercir-la necessita que les condicions li siguin favorables i les del 14 F no ho són. Un altre anàlisi ens diu que són favorables a certa política, personalment ho tinc molt clar. És tracta de crear ambient favorable al  partit socialista de l’estat per guanyar les eleccions catalanes. Una demostració de la  feblesa democràtica de l’estat espanyol. I que em perdoni el Tribunal de Justícia de Catalunya perquè el seu argument no s’ajusta a la realitat de Catalunya. Les votacions del 14 de febrer, des de la realitat sanitària actual, són un perill contra la salut i a la vegada una contradicció democràtica perquè milers de persones poden quedar-se sense el dret a vot per culpa de la covid-19. Aprofitar un risc sanitari per aclarir el camí dels contraris a la independència no és només contra democràtic, sinó un menyspreu a la dignitat de moltes persones i una demostració que la dictadura encara té poder a l’estat espanyol. Una demostració que la unitat d’Espanya és una entelèquia. Com interpreto el posicionament de la justícia? Senzillament com un acte autoritari disfressat de democràcia, un ho entenc, però que guanyin els meus.

FER JUSTÍCIA NO ÉS FER POLÍTICA

 

La política i la justícia tenen el mateix objectiu, el benestar de la convivència humana. En la història catalana dels nostres dies el benestar no és el resultat desitjat perquè no és respecten els objectius respectius i no obeeixen la llei natural manipulant l’escrita. La Constitució espanyola afirma que el poble és sobirà i qui atorga poder als governants, afirmació que repeteix en relació amb la justícia l’article 117 de la mateixa Constitució que reprodueixo: ”La Justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei”. Penso que aquest article em permet opinar amb respecte basant-me en els resultat post sentència. És un dret que la Constitució em reconeix. Soc un simple ciutadà que em sento afectat per la resolució del Tribunal de Justícia de Catalunya en relació al dia de la celebració de les eleccions. Senzillament em sento afectat i menys-tingut perquè si la justícia emana del meu sobiranisme, perquè no és respecte? D’acord amb l’article, el rei en nom de qui la justícia actua té el deure de respectar la voluntat popular. I la voluntat del poble la representa la majoria absoluta del Parlament de Catalunya en les seves resolucions. Alan Watson Featherstone, escocès que s’ha dedicat a revifar boscos diu: “El món està governat per polítics i economistes no per ecologistes. No puc esperar que els líders es despertin, sinó que hem d’actuar i inspirar altres persones” El mateix podem dir en relació amb les eleccions catalanes d’enguany. “Catalunya la governen polítics i jutges, no els metges. No podem esperar que els polítics es despertin, em de conscienciar-nos els catalans. Curiosament l’escriptor Solzhenitsyn té  una frase molt adient al respecte: “Si vols arreglar el món, per on començaries: pels altres o per tu mateix”. Senzillament penso que com s’està desenvolupant judicialment i política palesa un deixar de banda els deures amb la ciutadania al no respectar la decisió del vot majoritari del Parlament Català. S’està manipulant, sí, manipulant els drets i els deures del poble, que per llei és superior a la política i a la justícia. La democràcia a Espanya i de retruc a Catalunya està devaluada oblidant la seva filosofia de convivència. La convivència la decideixen les persones, els polítics i els jutges la defensen, no la deformen. Comencem pel principi, fer justícia no és fer política.

EL CENTRALISME EN POLÍTICA, DEMAGÒGIA DEMOCRÀTICA

 

He arribat a la conclusió que el centralisme és el pitjor enemic de la democràcia. M’ho està demostrant la política del PSOE i del PP no només en relació amb Catalunya sinó també amb la ciutadania espanyola. Dissortadament actua com una pandèmia sembrant el desconcert, essent-ne un perillós exemple el president dels EEUU d’Amèrica, Trump. La guerra, l’argument solapat hipòcrita per defensar la pau. La mort està a l’ordre del dia. Ben reflexionat es deu a les polítiques que centralitzen tot el poder, dictatorials i democràtiques. Centralisme inhumà com les declaracions que he escoltat del General Monzón en relació amb Catalunya. I penso que són molt greus i encara ho seran més perquè el govern democràtic mirarà cap a una altra banda com ja ens hi té acostumats. Francament la política espanyola no ofereix garanties quan s’escolten les intervencions dels partits més atents en l’assoliment de poder que en debatre democràticament els problemes de governabilitat. Em pregunto: què vol dir governabilitat. No és la tranquil·litat dels governants perquè tenen les espatlles ben protegides i amb centralisme recolzat per la força armada es creuen deus i els altres són esclaus. No és el mateix centralisme que centralitat. En política, com el nom exigeix, la centralitat són les persones que atorguen el poder perquè defensi la seva llibertat. Malauradament per els polítics la llibertat és la butlleta que els hi dona el poder i si el votant no és de la seva corda poden fer-ne el que volen i massa sovint el maten. És la història dissortada i dominant. És lamentable que en ple segle XXI els ciutadans posin en dubte la credibilitat de les institucions de poder. I aquesta circumstància a casa nostra i a l’estat espanyol és norma. La naturalesa, que és pedagoga i mestre, està posant en evidència la qualitat humana i solidària del poder amb la covid-19. I un dels desencerts és el centralisme. I quan dic centralisme, no em refereixo només a la política, que sí, sinó al fet que no s’exerceix una pedagogia de confiança a les persones. El poder polític no és educador, més aviat des-educa. Pregunto, quin efecte tenen les multes? Les sancions sense pedagogia sempre són insociables. Un exemple: un restaurant que serveix un dinar a mes de deu persones i totes compleixen en la lluita contra la pandèmia, perquè ha de ser sancionat? Les actuacions polítiques contra-pedagògiques sempre provoquen desordres. La pandèmia demana una política en la que el ciutadà sigui el centre de la convivència, no l’explotat. És veritat que caminem vers un món millor però en el camí qui hi sembra els rocs i obstacles. El poble senzill i honest ho té molt clar, per això no té prou confiança en la política i en la justícia. El primer pas per a la pau l’han de donar els governants i els jutges. Els governants i jutges no són la centralitat, ho és el poble.

LA UNITAT SENSE DIFERÈNCIES ÉS ABSOLUTISME DICTATORIAL

 

La democràcia, que recolza la seva autoritat en la llei política, esdevé una continuació de la dictadura perquè la democràcia deu el seu mandat a la voluntat popular. Dissortadament massa estats democràtics donen més importància als partits en el poder que al poble. Les lleis democràtiques han d’estar al servei dels ciutadans i quan un ciutadà, sigui rei, president, ministre, governador, batlle, primer és persona i si la seva qualitat personal és indigna ha de ser desposseït del càrrec i aquesta condició a l’estat espanyol no es compleix. La Constitució Espanyola és prou clara i amb el recolzament de la DECLARACIÓ DELS DRETS HUMANS i ELS TRACTATS INTERNACIO0NALS signats per l’Estat Espanyol encara s’evidencia més la feble democràcia de la política espanyola. La defensa de la unitat d’Espanya no pot incomplir les normes de la democràcia que són superiors a les lleis polítiques. L’exercici autoritari és antidemocràtic perquè no respecte la llibertat de pensament com es dedueix de l’article 14 de la Constitució: “  Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. La resposta quan s’incompleix aquest article ens la dona l’article 15 : “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes inhumanes o degradants”. Els hi podem preguntar als presos polítics catalans com han estat tractats i també podem deduir el significat del “a por ellos”. La resposta a la política injusta que ha portat al procés ens la dona l’article 9. Però abans dues observacions. El famós NO de Mariano Rajoy i la invasió policíaca preparatòria per justificar violències no compleixen la Constitució. Copio el paràgraf 2 de l’article 9: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Va complir el Sr. Rajoy aquest article? Evidentment que no i per més inri va portar més policia a Catalunya per defensar el seu NO que la Constitució li recrimina. La llibertat d’expressió és llibertat i el Parlament de Catalunya en gaudeix i tenia dret a manifestar la necessitat de la independència, la proclamà però no la va fer efectiva i per tant no hi hagué cap mena de violència. Era un dret constitucional i com diu l’article 9 el Sr. Rajoy tenia el deure de remoure les dificultats i no ho feu, per por de perdre havent d’acceptar la celebració d’una votació, votació que desprès del seu comportament anticonstitucional dimitint el govern de Catalunya va organitzar, va perdre i no va respectar. Però no només no va PROMOURE sinó no va REMOURE obstacles que amb una bona intel·ligència s’hauria assolit una solució sinó feu tot el contrari va REMOURE obstacles amb la seva policia que suposà una despesa multimilionària amb els Tipolins que en feu responsable a la Generalitat, rentant-se les mans del mal que amb imposició injusta del 155 feia als set milions de catalans provocant pobresa. Resta un curt recorregut: va FACILITAR la participació a la política? De cap manera, no només no la va facilitar sinó que la policia invasora causà destrosses en edificis, ferides a uns mil ciutadans i la presó sense preocupar-se de quin havia estat el comportament dels ciutadans i polítics. I tot seguit el procés. I el procés està sent la vergonya d’Espanya a Europa i al món. Abans de sancionar cal estudiar els articles que expliquen la filosofia de la Constitució i aplicar els sancionadors sense el vist i plau del alliçonadors és un exercici antidemocràtic incomplint la màxima llei de l’estat. Senzillament els presos polítics han d’alliberar-se perquè són innocents i els exiliats a Europa han de poder tornar sense represàlies perquè compliren amb els seus deures.

CATALUNYA EN EL BALL DE BASTONS MUNDIAL

El ball de bastons català parla de germanor perquè del bastó prefereix el sentit de no perdre la diferència per convertir-la en unitat de convivència. El ball de bastons a Catalunya participa en la festa dels Països Catalans convidant a participar-hi els que de la cultura en fam un camí de convivència en pau. El bastó dignifica en el ball però també és símbol pedagògic de bona conducció del remat. Els bastons ens mans dels balladors i en mans dels pastors esdevenen pedagogia solidària de l’amor de les persones i dels pobles. És la llei de l’amor, la més transcendent perquè dels errors en dedueix els camins deixats de banda per retornar a la veritat de la pau. Un bastó, fins i tot és pau, quan crema en el foc amb la funció de mantenir el caliu familiar de bona entesa o per preparar els aliments de la bona salut. Un bastó pot, a vegades, ser pedagogia de pau quan castiga amb els seus cops a persones que fan del mal el seu modus vivendi. El ball de bastons ens porta a pensar causes de bona convivència. Ensenya a pensar i el pensament intel·ligent i solidari sempre és positiu. En el ball de bastons la música li dona aquell alè d’intimitat cultural indispensable per palesar la cordialitat en les diferents cultures ja es ballin a França, Itàlia, Anglaterra, País de Gal·les, Espanya i Portugal. La presència a Catalunya data de l’any 1.151. El simbolisme del bastó en la cultura aporta a la filosofia de convivència universal la fraternitat amb els salts de solidaritat i amb els tocs dels bastons dels balladors que enlairen la simpatia i escampen la solidaritat amb un missatge místic del risc que pot suposar un garrot a les mans quan es converteix en un diàleg sonor amb moviments de celebració de la festa dels pobles. Un bastó a les mans d’un ballador o d’un pastor és exercici de llibertat, que deixa de banda el poder fer mal, i prefereix la germanor de la festa, el be de la humanitat. Aquest ball esdevé una filosofia de formes característiques dels indrets amb les diferències de vestuari, formació de grups, músiques que incideixen en mateix missatge, que és missatge d’unió agermanant les diferències. Esperit, la música, matèria, el bastó, filòsof, el ballador o balladora. El ball de bastons em porta a pensar en la força de la intel·ligència dels pobles que prefereixen la senzillesa d’un bastó, regal de la branca d’un arbre, a l’espasa, forjada per la guerra. El poble amb la seva cultura en totes les manifestacions celebra la pau i simbòlicament els bastons amb els seus cops de contacte diuen que l’odi no té dret a la festa. El llenguatge cultural del poble defensa la cordialitat d’una pau verdadera, com diu el meu amic Xirinacs, de la vera pau.

INDEPENDÈNCIA DELS POBLES, FILOSOFIA GLOBAL

 

La globalització, que es defensa majoritàriament, causa efectes contraris a la convivència mundial per la corrupció que sent fa de la llibertat. Es pretén una pau mundial basada en l’autoritarisme del poder polític recolzat en l’economia global. Atribuir la centralitat de la convivència a un factor, com és la riquesa, contradiu el missatge que ens tramet el globus planeta. La uniformitat d’acord en els components. No m’imagino el planeta tot llis, sense muntanyes, valls, mars, rius, boscos, deserts i trasllado aquesta complexitat a la de la humanitat amb les diferències de les persones, artistes, científiques, polítiques, economistes, treballadores (del camp, d’una empresa, de l’ensenyança, del comerç, etc...). La unitat no consisteix en que tothom s’unifiqui fent el mateix, sinó que s’unifiqui contribuint amb la seva especialitat al benestar de tota la humanitat. L’economia és un factor al servei de... i les diferències són tantes i tan subtils que n’hi descobrim en una mateixa modalitat, per exemple en la política. Quants partits polítics hi ha a Catalunya? D’acord amb la filosofia global tots han d’aportar la seva especialitat distintiva a una convivència en pau. L’experiència ens ensenya que no ho fan, abans tot el contrari, es barallen entre ells. Amb el seu comportament és impossible conviure solidàriament. La independència dels pobles és un fet històric. A Europa la formació de nacions fou un efecte separador davant la pretensió de formar una Europa global. Espanya en formava part i es produí la separació. En l’actualitat Europa ha ideat una nova Europa Unida sense perdre la identitat. I Espanya en forma part. En aquest context Catalunya defensa el seu dret de ser nació independent. Quina és la tasca que han de desenvolupar els partits independentistes catalans? Demostrar filosòficament i científicament que la independència és inherent en la convivència mundial entre pobles. És un dret fonamentat en el fet de ser natura sense oblidar la seva realitat històrica perquè el formar part d’Espanya es basa en un dret de conquesta, no en un dret democràtic. La votació a la Constitució a l’any 1978 va ser més una imposició que un acte lliure. Si volem ser una nació independent en la Unió Europea és imprescindible que els partits independentistes demostrin a l’estat  espanyol i als seus ciutadans que Catalunya és un poble amb drets naturals, essent-ne el primer la llibertat. El segon pas ha de demostrar que la independència dels pobles és també un dret democràtic. Malauradament la lluita entre partits que es viu a  Catalunya no ajuda gens a la democràcia i menys a la independència. M’agradaria que a Catalunya els seus partits des dels d’extrema dreta i esquerra, dels de dreta i dels d’esquerra fossin capaços de seure junts a una taula per dialogar amb llibertat, respecte i solidaritat sobre democràcia i la seva base filosòfica que la independència dels pobles és democràcia. Em direu que això és demanar miracles impossibles i jo respon que sense debat entre les diferències la democràcia és impensable. Són capaços els polítics catalans de desenvolupar la filosofia de la llibertat dels pobles?

SOM TOTS I TOTES PANDÈMIA?

 

La covid-19 ha posat en moviment tota la humanitat en perill. Dissortadament algun dels moviments ha contribuït a multiplicar el risc. Es  l’egoisme econòmic d’aprofitar-se del mal per fer més diners. I suspesa a l’aire, cada persona hi pot llegir la pregunta: soc jo pandèmia? En l’encíclica LAUDATO SI, el Papa Francesc ens diu: ”La continua acceleració dels canvis de la humanitat i del planeta s’afegeix avui a la intensificació dels ritmes de la vida i del treball, en la que alguns anomenen “rapidació”. Si bé el canvi és part de la dinàmica dels sistemes complexos, la velocitat que les accions humanes li imposen avui contrasta amb la natural lentitud de l’evolució biològica. A això s’hi suma el problema que els objectius d’aquest canvi veloç i constant no necessàriament s’orienten al bé comú i a un desenvolupament humà sostenible i integral. El canvi és quelcom desitjable, però esdevé preocupant quan es converteix en deterioració del món i de la qualitat de vida de gran part de la humanitat”. Amb motiu de la pandèmia d’aquest segle XXI es parla molt de la necessitat d’un canvi de vida, d’una nova era de la història. Lluis M. Xirinacs, en el seu llibre publicat l’any 1975, SUBJECTE, fa de profeta d’una nova era amb aquestes paraules: ”Algú em titllarà de visionari, però això que us dic és ben cert: caminem de dret cap a la “vera pau”. Només cal veure clar el camí per accelerar les passes. En l’evolució una equivocació pot ocasionar un retard de cent, tres cents anys, com si res. Però no és impossible la “vera pau”. És una utopia realitzable”.

No tinc els coneixements de Lluis M., però estic convençut que la humanitat camina lenta però ferma cap una nova era pacífica. Motius que retarden i dificulten el procés, Lluis M, els explica en les següents dues frases. a) El més gran nombre de malalties físiques venen del menyspreu i l’explotació desconsiderats del nostre cos. El cos està muntat per a vessar salut pels seus quatre costats”. I b) Molts homes i nacions tenen tendència a retenir uns diners innecessaris que serien la salvació de molts éssers abocats a la mort”. Tractat de visionari per molta gent, principalment de polítics en actiu, quaranta cinc anys desprès de la seva predicció, la història li dona la raó. Un detall, en una època en la que la religió no es té en compte en la gran política i per una gran part de la humanitat, dues personalitats del món religiós, el Papa Francesc i Lluis M. Xirinacs ens alliçonen sobre el camí que segueix el món actual amb una convivència totalment deteriorada i en perill de desaparèixer. Causes: a) la malversació que es fa de la natura. b) la pobresa extrema provocada per un enriquiment egoista. Culpable: la humanitat que no té cura de la dignitat humana de totes les persones. I com diu el poeta en la poesia al CRISTO DE LA BUENA MUERTE, “todos en el pusimos nuestras manos”. La manca de respecte a les persones  és el culpable, també, de la pandèmia que sacseja la humanitat sencera. Escoltem a Jesús clavat a la creu i meditem en el nostre interior, tant els creients, com els no creients: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. I la humanitat al segle XXI continua ignorant la seva globalitat de transcendència. Si, tots som culpables.

DESOBEDIÈNCIA EDUCADORA DE LA LLEI

 

Títol que sembla una rebel·lió i en la realitat és una conseqüència històrica de fets que han afavorit la convivència. Grans personatges ens ho demostren. Sòcrates, Gandhi, Luter King, Mandela, a casa nostra Lluis M. Xirinacs i els més transcendent, Jesucrist. No oblidem que la llei la programen persones lliures, malgrat el seu càrrec, que es poden equivocar i que com tota obra humana ha de ser estudiada, valorada i meditada. És un dret de tots els ciutadans de qualsevol estat. Quan es va votar la  Constitució del 1978, quants espanyols havien llegit el text? Personalment, jo no i ningú m’ho havia proposat. Per la forma com les Corts Espanyoles van tractar les esmenes de Lluis M. Xirinacs em demostra que la votació era un simple tràmit. Una vegada jubilat, que disposo de temps, llegint-la me n’adono de les seves limitacions i facilitat de ser manipulada. Circumstància, que guardant les bones formes de ciutadania i de  la persona lliure, m’autoritza a manifestar els meus dubtes sobre la seva licitud, guardant les formes democràtiques de respecte a l’autoritat i a la llei. I arribat a aquesta conclusió em sento recolzat pels grans personatges que han dissentit en particular seguint de l’evangeli. Per altra banda, el comportament de la justícia espanyola desobeint les normes europees, signades per formar part de la Unió, encara donen més força legal al meu sentit de desobediència educativa. Un exemple ben clar i humà ens el dona el fet a l’estat espanyol d’eliminar el servei militar obligatori. Una conseqüència clara de les moltes desobediències. Foren desobediències educadores de la llei. Es poden desobeir totes les lleis? Les naturals, no dictades pels humans, no i algunes lleis humanes les obliden. Els presos polítics catalans en són l’exemple. La convivència global de la humanitat ens demostra amb urgència que l’actual model polític no és global ni humà en la seva programació. L’economia mundial ens palesa la urgència de ser desobeïda pel mal tractament que n’ha fet de la natura i de les persones. No és fàcil, avui, aquesta desobediència educadora perquè domina la idea que sense armes no hi ha pau possible. Sortosament la natura fa costat a la humanitat digna posant a la vista dels poders el perill en que han posat a tota la humanitat amb la seva llei. Acabo aquest comentari amb unes paraules que conviden a una profunda reflexió del Papa Francesc en la seva encíclica FRATELLI TUTTI: “Sense pretendre realitzar una anàlisi exhaustiva ni posar en consideració tots els aspectes de la realitat que vivim, proposo només estar atents davant algunes tendències del món actual que desfavoreixen el desenvolupament de la fraternitat universal”.

LLUIS M. XIRINACS, FILÓSOF DE LA LLIBERTAT

 

“Amics, accepteu-me/ aquest final absolut, victoriós,/de la meva contesa / per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble”. Un  testament amb dos objectius complementaris humanament, poc freqüents, i molt alliçonadors: oferir la vida a Déu i morir defensant la llibertat de  Catalunya. Políticament no fou recolzat pels polítics catalans i religiosament fou mal interpretar en el món eclesial. Per què, senzillament, tenia un lema, “la vera pau”. Una intel·ligència privilegiada que ho palesà amb la seva tesi doctoral, MODEL GLOBAL DE LA REALITAT, amb nota de “summa cum laude” desenvolupà una filosofia de la convivència, oblidada pels polítics, perquè es una defensa de les diferències en el conjunt. Llastimosament, els polítics catalans no l’entenen perquè no entenen la globalitat de que tan se’n vanaglorien. Xirinacs amb la seva tesi, el gran defensor de la independència de Catalunya, com políticament ho feu amb una crítica molt dura amb el llibre LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS incapaços de defensar Catalunya amb l’arribada de la democràcia. Aquesta defensa li comportà empresonaments i vagues de fam com explica en alguns llibres, DIARIS DE PRESÓ i VAGA DE FAM PER CATALUNYA. La centralitat de la seva filosofia política la palesà en la seva etapa de senador, assistint dempeus a les sessions fins l’assoliment de l’amnistia. Xirinacs, coherent amb les seves idees, és un argument, encara avui, per lluitar per la llibertat i la independència dels pobles. Va viure compromès amb la seva Catalunya des de la religió i morí religiosament pensant en una Catalunya lliure. Filosofia i religió el portaren davant la invitació de Chalaux de Subirà a publicar conjuntament la TERCERA VIA que és una tesi econòmica sobre la moneda del futur que fa impossible la corrupció econòmica. Seguidor i enamorat de la vida i obra de Jesús de Natzaret, recolzat en el pensament polític de Gandhi i en el pensador mallorquí Ramon Llull, Lluis M. Xirinacs, proposat tres vegades pel Premi Nobel de la Pau, impedit sempre pel govern d’Espanya, és el pensador català, malgrat tot, més universal poc valorat a casa nostra i la seva filosofia fonamental per defensar la llibertat de Catalunya . Persones com ell, senzilles, humils, convençudes, intel·ligents i dialogants són avui imprescindibles si busquem “la vera pau” que és la independència de tots els pobles de la terra, Catalunya, un d’ells amb història, cultura i democràcia.

LA MORT DONA SENTIT A LA VIDA

 

La presència de la Covid-19 ha desvetllat el sentit de la mort des de diferents fronts. Generalment se la considera una desgràcia per a la humanitat i una realitat catastròfica. La lectura de diferents articles, la Bíblia i el llibre de Cristianisme i Justícia “MORIR EN MANS DE DÉU”  m’ha refermat la meva idea que la mort i la vida són àngels de l’existència  humana. Cada dia tinc més clar que la mort defineix la vida de cada persona. Malauradament la vida i la mort, sobre tot la mort, han estat i són objecte d’egoistes i criminals manipulacions. Fins i tot s’ha arribat a voler convèncer que matar pot esdevenir un acte de justícia i dignitat. Des d’aquest concepte de justícia s’intenta netejar la criminalitat presentant-la com un dret, una mena d’autodefensa. Vergonyosament la convivència humana està regulada pel poder de les armes que juguen un paper d’entesa en les sentències a mort, les guerres i les morts per part del crim organitzat. I és precisament aquesta filosofia que ha sembrat un discurs de terror desviant la mirada de la gent perquè no en parli, ni hi pensi. Des de la veritat de l’egoisme humà, la mort crea indignitat. Tot el contrari de les grans religions del món com el cristianisme, el judaisme, el mahometisme, l’hinduisme, el budisme, el protestantisme i religions indígenes que descobreixen en el moment de morir l’assoliment de la seva victòria final. Precisament conèixer el moment de la mort i decidir dur-lo a terme és la gran lliçó de Lluis M.Xirinacs que fa de la seva mort voluntària una ofrena mística a Déu.

Allò que a primera vista sembla un suïcidi en realitat és reconèixer la seva filiació divina. Indis de Nord Amèrica i gurus hindús acceptaven la mort voluntàriament preparant-la amb la meditació i el silenci. L’ofrena de la pròpia via a Déu no pot ser resultat d’un caprici, ni d’una depressió, sinó del final del temps per assolir el compliment del programa vital. Jesucrist, com ensenya l’evangeli, és el gran mestre decidint per la voluntat del Pare el moment i la manera de morir. El moment el va decidir ell. La decisió complia l’objectiu de la seva vida humana, la redempció de la humanitat. Dissortadament la majoria de morts humanes no tenen res a veure, en aparença, amb el compliment del propi programa perquè lleis i raons humanes es creuen amos de la vida de les persones. I des d’aquesta filosofia es justifiquen les guerres, el robatoris, el menys preu dels altres, amb el dret de l’egoisme divinitzat. Pels poders polítics i econòmics, les persones no disposen de valors ètics, morals i menys religiosos. És la filosofia que ha posat la humanitat en risc de deixar d’existir.                   

LA COVID-19, UNA PEDAGOGIA

La pedagogia és una metodologia formativa de la convivència basada en l’exercici intel·ligent i racional de la llibertat de les persones i dels pobles. Dissortadament la política no té pedagogia donant més valor a la llei, quines conseqüències són imposicions i minvament de la llibertat. No és la meva voluntat fer una crítica política, tot el contrari, desenvolupar el que penso de positiu de la pandèmia. La covid-19 és un missatge a tota la humanitat recordant el deure global d’unes relacions còsmiques racionals. No és la natura qui ha manipulat la convivència natural i còsmica, malauradament ha estat i és la humanitat, tant amb models polítics dictatorials com democràtics. La contaminació atmosfèrica existent és resultat d’un procés de segles, com també ho és la desforestació i la desaparició d’espècies animals. El progrés, és veritat,  ha assolit quotes impensables i grans beneficis per a la humanitat, però dissortadament ha fet més grans les diferències i la riquesa ha afavorit uns pocs i ha castigat a la majoria. I aquesta diferència ha creat veritables situacions de misèria que han sembrat de morts el planeta terra. I la covid-19 és un crit d’alerta pel tractament que els poders fàctics practiquen en la natura i en el cosmos. I el crit d’alerta és potent perquè abasta tot el planeta terra i la mort ha estat i és protagonista. No accepto que el verdader culpable sigui la pandèmia, el culpable és qui l’ha generada. I el culpable són els poders polítics i econòmics. S’ha creat la cultura de la mort perquè s’ha diluït la cultura de la vida. S’ha creat un culpable quan la mort i la vida són àngels de la guarda de l’existència humana. Dissortadament els poders de la convivència humana han pervertit la veritat de la mort presentant-la com enemiga de la humanitat. I aquesta és l’acusació que fa la covid-19. Fem un repàs en les grans cultures de la humanitat i ens adonarem de quina era la missió de la mort en la història. I aquesta missió ha estat manipulada egoísticament pels poders amb la raó de tenir un argument poderós per mantenir l’ordre públic en pau. No se n’han sortit. Les morts per culpa de les armes  han estat i continuen estant la salvaguarda dels poders polítics i mafiosos. Las contaminació atmosfèrica ha provocat la pandèmia, però qui contamina? Personalment em preocupa moltíssim la filosofia política que donen a entendre les grans potències mundials i els seus adlàters. I Espanya n’és un. Les mascaretes, les distàncies, les mans netes són indispensables però no només, perquè el “no només” és el més poderós i culpable. Quin és el nombre de morts de les guerres? Espanya ha venut per vora cinc cents milions d’euros armament a l’Aràbia Saudita. I la guerra és contaminació i morts, moltes més que les de la covid-19. Són massa els arguments de culpabilitat. Un argument que penso cal estudiar és el de la persecució política als que pensen diferent del poder des de la democràcia. Manipular la democràcia contamina la humanitat i la humanitat és natura. Sincerament, agraït a la pedagogia de la covid-19.