PUIGDEMONT UNA ALTRA VEGADA PRESIDENT DE CATALUNYA

 

El Papa Francesc en l’entrevista de la TV espanyola va posar el dit a la llaga: “s’ha reconciliat Espanya amb la història?” Una pregunta que porta a pensar en la feble voluntat i saviesa dels responsables polítics. La resposta del president espanyol en relació amb la detenció a Itàlia del President Puigdemont defensa obertament la justícia del procés contra Catalunya donant credibilitat al “no puedo i no quiero” que amb la invasió policíaca de Catalunya amb el “a por ellos” justificava una violència, que no va existir. La política espanyola contra Catalunya em porta a pensar en la intenció de fer-la desaparèixer de la història perquè el polítics espanyols temen els polítics catalans com Carles Puigdemont perquè son superiors en el desenvolupament de la filosofia de la història. La bona entesa, que han demostrat els partits polítics independentistes catalans responent a la detenció, és una lliçó de bona democràcia davant les deslegitimacions creuades entre el PP i el PESOE en que ens tenen  acostumats. Quan el Papa Francesc valora la política mundial de manca d’intel·ligència, fets com el que comento encara m’ho fan veure més clar. El procés de la història que el govern espanyol no comprèn apunta a un procés de la democràcia en progrés que està patint massa pedres a les rodes per part d’Espanya i d’Europa. La humanitat en la seva organització de la convivència està controlada per una varietat de models polítics incapaços de dialogar per l’egoisme de la seva supèrbia. I humilment penso que el pes de la culpa apunta més als països dits democràtics que als comunistes i fins i tot els dictatorials. Tot pel poc respecte que des de la política es té a la persona humana. En tots els models la pobresa i misèria hi és present, essent aquesta circumstància la responsable del desordre mundial. I aquest descontrol mundial també reina en l’estat espanyol. Em pregunto i m’he preguntat moltes vegades, que hi fa Espanya en la Comunitat Europea? La detenció de Puigdemont és un exemple més dels incompliments de l’Estat Espanyol de la democràcia que Europa vol. Espanya ho pagarà molt  car. Però intueixo, que Espanya es conciliarà gràcies a Catalunya presidida per Carles Puigdemont. Europa coneix la seva qualitat política. I l’Estat Espanyol li haurà d’agrair. Catalunya cap a la independència amb Puigdemont de president.

LECTURES EN EL CAMÍ DE LA PAU

 

Llegir un llibre és dialogar. El diàleg és garantia de convivència. Les biblioteques son espais públics de lectura, de les que en fou un exponent la Biblioteca d’Alexandria en la història dels primers segles. Pocs son els pobles sense biblioteca. I en els nostres dies triar un llibre, gràcies a la gran oferta, no sempre és fàcil. A casa nostra, La Festa del Llibre per Sant Jordi és una declaració del poder de la lectura en la formació de les persones i dels pobles. Les campanyes publicitàries dels llibres, al marge de la finalitat econòmica, palesen la qualitat vital de la lectura amb el gran ventall de temes que s’hi exposen. Temes científics, literaris, polítics, religiosos, històrics, pedagògics, socials posats a l’abast dels lectors d’acord amb les seves preferències de coneixement, d’aprenentatge de nous avenços, de creació poètica, artística, científica i d’investigació. Al costat del diàleg, un llibre pot esdevenir un motiu decoratiu d’una estança. El llibre és possiblement el reflex de les grans diferències humanes a la vegada que crea dificultats a l’hora de reforçar la temàtica preferida. El llibre demostra la complexitat de la globalitat. Podem afirmar que la lectura és una qualitat global perquè enriqueix tots els aspectes i diferències de la humanitat en la seva organització. I al mateix temps evidencia la importància de cada individu en el conjunt. Els llibres ens diuen que son la lògica de la història. I en aquesta lògica la base es troba en cada lector i lectora. Respectant el dret de cada persona en la selecció de les seves lectures per llegir els llibres de les plomes capdavanteres en els seus temes, selecció lògica, penso, no dic deure sinó tendència, que s’hauria de procurar, al menys conèixer els escriptors de casa i tenir idea del seu pensament. Els del poble, la comarca, la província i del país. El diàleg de la lectura amb els de casa nostra enforteix la convivència, argumenta amb més força la veritat del col·lectiu i fa més urgent el diàleg entre diferents perquè la convivència és fruit de la llibertat de persones íntegres i dignes. És camí universal de la pau. Crec que seria convenient la creació de la Festa dels escriptors de casa, començant pels locals i comarcals. La Festa de Sant Jordi és l’abraçada universal.

RESPECTAR LA DIGNITAT PORTA A LA PAU

 

Totes les persones neixen dignes, la dignitat mai la perden, la poden deshonrar. Les relacions de convivència esdevenen termòmetre qualificador. La pau és la fruita en procés de maduració. Programa del desenvolupament personal i col·lectiu. La natura és sàvia. Les diferències exigeixen saviesa. La llibertat és la condició humana exigent en l’exercici intel·ligent. El centre d’aquest exercici és la veritat. Les veritats individuals esdevenen problema perquè no concorden i sovint es contradiuen. Trobar la solució d’aquesta problemàtica demostra el grau de saviesa. És necessari que les dues persones de veritats contràries renunciïn a la seva veritat? No necessàriament. Cal trobar consens per continuar viure en pau. Les diferències poden marcar característiques que justifiquin la veritat de cadascú. Sovint el consens és impossible  perquè la veritat pot ser un error voluntari o involuntari per justificar un acció punible. La paraula continuarà sent necessària per convèncer de l’error. I el problema es presenta greu quan el responsable no accepta dialogar perquè el seu egoisme li diu que la veritat és ell. Aquest és un dels greus problemes dels nostres dies. I són més greus quan se sostenen amb la manipulació de la llei. I pren carta de ciutadania la mentida. Un governant, un jutge, una autoritat en l’exercici de la llibertat no són diferents als ciutadans normals i es poden equivocar. I quan s’equivoquen és greu no acceptar el diàleg perquè soc el poder. Ser el poder no és garantia de veritat, l’exigeix. L’egoisme és més fàcil que s’arreli fort en el poderós que en el ciutadà normal. És el gran risc de la política i de la justícia. I aquest risc va protegit per l’argument de la força de les armes. La policia rep les ordres dels poders polítics i judicials. És precisament en aquest punt on cal demostrar amb claredat la dignitat del poder i el respecte a la dignitat de l’acusat. Que existeix el risc manipulador ho demostra la història amb fets consumats greus havent de reconèixer l’error quan el castigat havia mort empresonat. El problema de la dignitat humana exigeix un us intel·ligent de la saviesa per ambdues parts, la del poder i la dels súbdits. Ésser humà amb poder i ésser humà súbdit son  iguals en l’exercici de la dignitat. La intel·ligència i la racionalitat són consubstancials i gaudeixen de la paraula per poder arribar a la verdadera veritat. Sense respecte a la persona no s’assoleix mai.

LA MIRADA DEL BISBE NOVELL

Una mirada dominada per la melangia d’una persona que se sent immersa en un mar d’unes ones indefinides incòmodes en un horitzó oblidat per la llum solar. Una mirada confusa insegura del seu entorn i enverinada per la llunyania d’un futur. I en aquesta mirada s’hi intueix una pregunta que espera la resposta del perquè. És remordiment d’una existència esgarriada? És un sentiment disconforme amb la decisió que canviarà la seva vida? La mirada és un desig o un turment. La intensitat que manifesten els ulls denota el desig de superar el turment de la incomprensió aliena i el turment d’un possible fracàs. Fracàs que suspèn l’ahir i tem el demà. Intueixo que el seu estat d’ànim el que ha estat, el que és i el que vol ser. Una inseguretat en el futur en veritat. I endevino una mirada mancada de llum per una realitat humana en contradicció amb la veritat religiosa. Em fa pensar en la recerca d’una identitat fracassada en la post-veritat que mena a la secularització basada en una filosofia d’un humanisme que busca conjugar la fe amb una llibertat defensora d’un amor de relacions humanes. Possiblement el turment ve provocat per el desig d’un humanisme que se sent mortificat per una vida religiosa que ha limitat la realitat dels sentiments íntims humans. La transcendència humana en el marc de realitat del temps dominada per la intransigència del tot s’acaba se sent descontrolada pel desig de l’infinit i acaba difosa en un més enllà de la vida no hi ha res. La persona dominada per aquests sentiments sent que tota la seva grandesa es torna només pols. És la lluita de l’esperit amb la matèria. Passar d’autoritat de projectes divins a simple ser de futur de matèria forçosament ha de crear un sentiment humiliant de petitesa i de pèrdua d’una realitat que es transforma en eternitat. La mirada del bisbe Novell em fa pensar en la pena que va patir Sant Pere i a la vegada en l’alegria que li desitjo al bisbe, quan Jesús recordant-li les seves tres negacions li pregunta tres vegades si l’estimava. M’agradaria que la mirada angoixada i dubtosa esdevingués lluminosa com el sí de Sant Pere. M’és molt difícil no creure que l’angoixa del bisbe la provoca la veritat de l’amor. L’amor hi és, però quin? El dubte fa patir.

AMB L’EX-BISBE DE SOLSONA EN EL PENSAMENT

 

Ha explotat una bomba humana que pot fer molt de mal perquè és un missatge de llibertat. El bisbe de Solsona se secularitza i el Papa li accepta la dimissió. Secularitzar-se significa deixar d’exercir de sacerdot o bisbe, però es continua sent sacerdot i bisbe. Qui escriu aquest article és un sacerdot secularitzat però continua sent fidel a l’evangeli i a l’Església sense estar d’acord amb actuacions i paraules de Cardenals i Bisbes. L’ésser humà gaudeix d’una qualitat essencial, la llibertat, sense la qual no s’és persona. I Déu la respecta. Sant Pere, el primer Papa de l’Església fou el primer de patir un greu error. Jesús quan Pere li contestà Tu ets el Messies, el fill de Déu viu, Crist li digué tu ets pedra i sobre aquesta pedra edificaré la meva església. Desprès d’aquesta conversa, un dia Jesús anunciava la seva mort i resurrecció i Pere, apropant-se al Mestre li diu: Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. I Jesús li recrimina el seu error: “Ves-te’n d’aquí Satanàs. Em vols fer caure, perquè no veus les coses de Déu, sinó com els homes.” Pere, malgrat el seu error, va reaccionar i fou confirmat en la promesa de ser el primer Papa. Massa  sovint s’oblida quina és la veritat de l’ésser humà no tenint present la seva dignitat pel sol fet de ser. I aquest oblit és causa de convivències enemistades. I en aquest tema cal recordar que durant els més de dos mil anys des de la seva creació, l’Església ha sobreviscut a les errades dels seus membres, feligresos, sacerdots, bisbes i papes. De la mateixa manera que l’autor d’aquest escrit es pregunta sovint sobre el perquè de la seva trajectòria, també li demana a la religió la raó de l’episcopat i de la seva renúncia a l’ex-bisbe de Solsona. L’important no és l’abandonar sinó el perquè. I la societat en aquest capítol no acostuma a ser coherent amb la seva condició humana. Fa més de cinquanta anys que els responsables de la Parròquia de Sant Esteve de Granollers, que li havien demanat la direcció de la revista COMUNITAT CRISTIANA, l’acusaren de convertir-la en mitjà de doctrina comunista. I la revista deixà de publicar-se. Sense diàleg. I en el fet que ens preocupa, sembla ser que les idees del bisbe Novell no quallaven massa bé amb la doctrina cristiana com fa palès l’organització de la seva nova vida, que si és veritat el que s’afirma d’ell és un atac a la fe. Si el motiu ha estat l’amor, al marge de les condicions que l’acompanyen, l’autor d’aquest article també es pregunta perquè s’obliga el vot de castedat als capellans i no se’ls permet el matrimoni quan en l’evangeli no s’hi llegeix cap contradicció. La pregunta porta a pensar en la dona com responsable del mal, quan Sant Pau diu clarament que l’home en fou el responsable i la bíblia diu clarament que fou la humanitat. El bisbe auxiliar de Barcelona que gestionà la secularització de l’autor d’aquest article a l’acabar la conversa li va aconsellar el matrimoni. La secularització del bisbe Novell planteja la veritat de l’atracció sexual en les relacions humanes, atracció que no és la primera que apareix en la història de l’Església si recordem l’etapa del Papa Borja. La nova vida en parella del bisbe Novell no ha de ser motiu d’escàndol per greu que pugui ser la falta si n´hi ha, sinó de comprensió, de diàleg i de consens. La dona que amb essències riques acariciava el peus de Jesucrist era una dona de la vida, com es diu, i Jesús va defensar la seva acció perquè era una forma d’estimar. La interpretació de l’amor pot ser errònia, és veritat, però de l’error se’n pot sortir o no, depèn de l’exercici de la seva llibertat.

EL MEU CLAM DE LLIBERTAT

 

L’ onze de setembre, la meva festa de llibertat, encara que Catalunya no és lliure. Que vol dir ser lliure? Senzillament viure la veritat de l’existència. I que em demana la meva veritat? Simplement satisfer els meus deures i els meus drets. I un punt molt important, no estic sol i els altres em son necessaris. No ho podré complir sense llibertat, la meva i la dels altres. L’onze de setembre, una festa de llibertat, m’ensenya a viure-la des de l’esclavatge, perquè Catalunya és injustament una esclava de l’Estat Espanyol. Com pot un esclau practicar la llibertat? Sent persona íntegra, encara que l’entorn ho impedeixi. La llibertat està en el meu interior i el seu executor és el pensament. Ningú em por impedir-ho. Dissortadament no totes les persones que viuen a Catalunya pensen en el dret de la llibertat col·lectiva, quan és un dret natural. L’article 15 de la Constitució m’empara: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui a ser sotmès a tortura, ni a penes o tractaments inhumans i degradants”. Davant d’aquesta definició pregunto si una victòria democràtica justifica no escoltar el perdedor i no tenir en compte les seves opinions, perquè aquest és comportament de l’estat espanyol envers Catalunya. El meu jo es rebel·la i pensa l’onze de setembre i cada dia defensaré que la meva mare política és Catalunya i que ningú me l’ha pot prendre. El problema de la llibertat dels pobles de la terra reclama una organització política exemplar en la que tots els ciutadans en les seves corresponents col·lectivitats se sentin lliures. Aquest és el missatge de la història que ens porta vers la democràcia. Fa més de vint segles i   aquesta idea es desenvolupà a la Grècia antiga i encara està en procés. I en aquest procés no hi pot faltar la meva veu recordant els meus drets personals i polítics i el deure dels governants de facilitar l’exercici de la llibertat si em volen exigir comptes dels meus actes. L’exercici de la intel·ligència i de la racionalitat és fonamental i indispensable per a la responsabilitat. Si els meus actes il·legals son resultat d’una imposició del poder, la culpa del meus errors serà del poder constituït i davant de la llei ell és el responsable. Per defensar la veritat i la dignitat de les persones, el poder ha d’entendre que el seu deure  és respectar el meu dret de pensament amb llibertat encara que existeixi el risc de l’error. La intel·ligència i la racionalitat en els ciutadans i en els governants tenen per objectiu assegurar la veritat. És possible al segle XXI una democràcia en llibertat? Sincerament penso que encara manca molt de procés, l’horitzó és llunyà però la seva llum és missatge. El sabem llegir?

NECESSITEM MÉS PUIGDEMONTS

 

El seguiment del procés contra Catalunya em demostra cada dia que passa, l’escassa democràcia política de l’Estat Espanyol. Soc independentista convençut i aquesta feblesa m’entristeix  perquè palesa una greu manipulació de la dignitat del catalans. Un català és persona de naixement amb els drets i deures inherents. I el procés contra Catalunya lesiona aquests drets i deures als independentistes i als no independentistes. Confesso que la meva idea política s’emmiralla en l’evangeli amb el convenciment que la religió és factor essencial, al mateix nivell que la política. EL papa Francesc ho raona en l’encíclica Fratelli Tutti amb aquestes paraules. ”Un país que  progressa des del seu original substrat cultural és un tresor per a tota la humanitat”. Aquest substrat cultural es defineix segles abans a Catalunya que a Espanya. Fem una ullada a la filosofia de la Constitució Espanyola i ens en podrem fer una idea. El preàmbul la resumeix en els punts següents:

“Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. (En relació amb Catalunya com és la convivència? Amb franquesa, políticament lamentable.)

“Consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. (En el procés s’ha respectat la voluntat popular?. Les accions policíaques parlen per elles soles  amb el “a por ellos”)

“Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. (El tractament que rep el català és un testimoni del negatiu interès de complir el text. I més encara, a Catalunya no li reconeixen ser un poble).

“Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”. (Parem esment en la qualitat de vida de milions d’espanyols i ens adonarem del no compliment.)

“Establir una societat democràtica avançada”. (La idea d’Europa és que Espanya figura a la cua de les nacions democràtiques).

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. ( El compliment no arriba a l’aprovat.)

I en aquest context què hi té a veure Puigdemont. Senzillament, moltíssim. És el polític català més odiat per l’estat espanyol. La persecució patida i que pateix ha engrandit més la seva qualitat de polític. El seu treball en l’exili porta a la   política espanyola de corcoll.. Però hi ha un article en la Constitució que denuncia la injustícia del procés contra Catalunya. Concretament és el paràgraf 2 de l’article 9. Llegim-lo: “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de L’INDIVIDU i dels GRUPS en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”. Aquests tres verbs PROMOURE, REMOURE I FACILITAR posen en la corda fluixa el “NO PUEDO I NO QUIERO” fent-lo responsable de la injustícia que pateix Catalunya per un procés que no s’havia constitucionalment d’haver celebrat mai. Què ha de fer Catalunya? Exigir un referèndum democràtic reconegut en els tractats internacionals signats per l’estat espanyol. La democràcia dona la raó al President Puigdemont.

COVID-19, GERMANA O LLADRE

El tractament que rep i l’opinió generalitzada parla d’ella com la gran enemiga. No negaré que la mort ha estat la gran protagonista. I em pregunto, és la culpable? La covid-19 és una pandèmia resposta de la natura a una manipulació del seu programa. I el responsable d’aquesta manipulació no és altre que l’egoisme dels responsables de la convivència. Es llegeix en l’encíclica FRATELLI TUTTI del papa Francesc “em vist el que va passar amb les persones grans en alguns llocs del món a causa del coronavirus. No havien de morir així. Però en realitat una cosa semblant ja s’havia esdevingut a causa de les onades de calor i en altres circumstàncies.” El canvi climàtic ha posat a tota la humanitat en perill de mort. Qui ha provocat el problema? Tornant a la FRATELL TUTTI   llegim: ”sovint les noves veus que s’aixequen per a la defensa del medi ambient son emmudides o ridiculitzades, disfressant de racionalitat el que son només interessos particulars”. Fa més de cinquanta anys que la ciència denunciava la contaminació perillosa de les fonts d’energia elèctrica i circulació de cotxes, vaixells i avions. Perquè es va fer el sord? Els grans beneficis de les empreses del petroli eren més importants que la salut dels ciutadans. I ara, correm-hi tots per matar els monstre, quan el monstre, sobreposant-se a la manipulació ha avisat del risc que corre la humanitat. I la irresponsabilitat del poder s’ha posat en evidència. Qui ha causat més morts, la pandèmia o les guerres i les fams causades per polítiques totalment inhumanes? Moren milers d’infants cada dia, persones grans per manca de recursos, i ningú es belluga? La pandèmia, que amenaça a rics i pobres, fa córrer als rics sense massa interès pels pobres com ho han demostrat indústries farmacèutiques. La sanitat es trobava en orsai  davant la covid-19 perquè les Universitats mancades de recursos no podien investigar com cal, mentre sobraven diners per salvar bancs i la indústria de les armes afavorint els enemics de la humanitat. Una vegada més la política fa tard amb el greuge  de manca  de saviesa intel·ligent. La covid-19 ha estat i és el despertador que la societat necessitava.