Només la lluita de les dones canviarà el món

La lluita de les dones defineix una filosofia de convivència en pau, escrita en un llarg procès en el que la seva veritat ha estat menystinguda i oblidada, resultat d’una interpretació masculina del poder i gràcies a la poma. Però la seva lluita es fonamenta en la capacitat de sacrifici imposat però mai ha oblidat la seva capacitat d’acció. Des de la humiliació dels primers temps de la història, explicats en la Bíblia, la seva influència hi ha estat present i sovint ha produit progrès. No sóc historiador i sense cap intenció de donar més importància de la que no hi ha, penso que la història ha tergiversat el sentit de la igualtat de sexes. Les diferències naturals són la definició de la veritat de la humanitat. Sense un equilibri passional i intel·lectual entre l’home i la dona no hi ha aquell progrès que la humanitat necessita per a la seva convivència en pau. Hi ha un llibre molt antic que ens marca quin serà el procès de la humanitat des d’els seus inicicis en el temps i en el seu pas cap el no temps. Curiosament els dos inicis els marquen dues dones. I entre elles hi actúen moltes d’altres qualificades des de la més alta humanitat a la pitjor imatge que pot tenir una dona. I entre les dues capdavanteres i les altres s’està desenvolupant, també actualmente, la història. Que en un llibre sagrat s’hi exposin tota mena de virtuts i vicis m’ha portat a pensar en l’objectiu de la llibertat tenint molt present que la persona humana lliure està dotada d’intel·ligència, voluntat, capacitat de raonament per orientar la seva vida en llibertat. En la Bíblia hi he llegit actuacions de tota mena però malgrat tot amb un objectiu de millora social. I les actuacions de les diferents dones de la bíblia m’han portat a considerar i reflexionar en els moviments de les dones d ‘avui. I estic del tot convençut de l’afirmació del  títol d’aquest comentari. En l’actualitat en la pell de brau s’hi viuen dos moviments històrics, tractats politicament de forma contradictòria. Però el movviment que interessa, ara, és el de les dones.

Més d’un milió s’han manifestat contra la sentència dels jutges en un fet de violació greu i agravant. Davant d’aquest moviment l’estat ha començat a moure fitxa, però no ha intuit amb prou claretat el missatge femení. L’assetjament sexual en questió té detalls d’una gran gravetat. La situació social d’alguns dels assetjadors. Els càrrecs i els oficis no donen dignitat, la dignitat està en la persona. I en aquest cas penso que la victòria femenina tindrà molt de comú amb la bíblica Judit decapitant Holofernes. No és cap secret que la dona gaudeix d’una capacitat d’atracció extraordinària per la seva bellesa física o psíquica.

Quan Holofernes es va veure davant de Judith el primer pensament fou emportar-se-la al llit. I fou la seva perdició perquè Judith no era només una bellesa sinó una dona intel·ligent, lluitadora i responsable. La diferència amb l’actuació de La Manada és que la noia no va disposar de temps. Ella no ha decapitat els culpables però el seu assetjament i la sentència tenen el moviment femení al seu costat. No hi haurà morts però possiblement hi haurà defenestracions polítiques. I en aquestes defenestracions també hi haurà dones, perquè en la humanitat les diferències importants no són les del sexe, sinò les del pensament i la passió. I el poder traeix sovint les tendències. En la Bíblia hi ha força històries de dones que han canviat el curs de la història dels seus pobles; en la història universal també i aquesta realitat l’han assolida malgrat la seva marginació i algunes han estat executades. Però els resultats hi són. El meu humil pensament em diu que els homes no saben llegir els missatges femenins. No parlem de legalitat, parlem de missatge, perquè tot i semblant dolents porten en ell mateix la recerca de la solució. Tot és voluntat de diàleg. I la dona, amb algunes excepcions amb la vista en el poder, està més disposada a dialogar i a pensar que l’home. Per una raó és més creativa i per alguna raó és l’obra d’art més bella de la natura.

Sr. Rajoy, constitucionalment Catalunya té raó

La seva aplicació del 155 té diferents lectures en el món, fins i tot hi ha persones de lleis que l’han valorada de prevaricació i humilment penso que hi ha prou motius. Comencem: Paràgraf 2 de l’article 1:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Quan aquesta sobirania desaproba una llei d ‘estat, qué cal fer? Per què si el poble sobirà la desmenteix vol dir que no té valor. Ja sé què em contestarà, però abans llegim el paràgraf 2 de l’article 152:”Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant el procediment que ells estableixin i mitjançant referéndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Per tant els catalans són sobirans en relació a les lleis que són ordenament judicial propi. I aquest article es va vulnerar quan el PP va presentar recurs al Tribunal Constitucional. La resposta a la seva la dóna el paràgraf 1 de l’article 9.” Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.” Suposo que els poders públics són els polítics i els judicials. Penso que de llegir en sé i les paraules signifiquen el que signifiquen. Suposo que la política i la justícia empren el mateix lèxic que els ciutadans, en castellà, català, galleg, euskera i altres modalitats linguístiques de la Península Ibèrica. Seguint el raonament ens aturem en l’article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. La Constitució és molt clara i els fets polítics de l’estat força acusadors. Sr. Rajoy, el paràgraf 1 de l’article 117 és molt interessant:” La justícia emana del poder del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei” Qui està per sobre de la llei segons la Constitució, és el poble sobirà. Qué ha de fer la justícia quan el poble es manifesta contrari a la llei? L’article 23,1 ens dóna la resposta:”Els ciutadans tenen el dret a participar en els afers públics, directament o per mitjà dels representants lliurament elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal”. El dia 1 d’octubre els ciutadans actuaven com sobirans que són, els seus polítics estaven al seu servei i d’acord amb aquest article s’obligà a les forces de l’ordre a incomplir la llei. En una democràcia, evidentment. No només s’interpreta la llei contra Catalunya, també contra els espanyols. Llegim l’article 128:”Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta sobordinada a l’interès general”. Qui és el subjecte de l’interès nacional? Òbviament el poble sobirà. Pot l’estat disposar lliurament dels bens de tothom? Amb aquest article, no. Qué hauria de fer amb els mal emprats. Recuperar-los i repartir-los a l’interès nacional, i el primer és la dignitat de les persones. La Constitució dóna molt a pensar i a dialogar quan el model politic és verdaderament democràtic. I per acabar un tema molt singular. Article 17,1:”La detenció preventiva no podrá durar més del que sigui estrictament necessari per fer les indagacions per tal d’aclarir els fets i, en qualsevol cas, dins el termini màxim de setanta dues hores, el deteingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial.” Només una pregunta: compleixen l’estat i la justicia?

Govern del PP, una mica més de coherència i dignitat

Em podeu explicar President i Ministres del Govern quins delictes ha comès el color groc? Un color que la natura ens regala amb gran generositat i que per Sant Jordi el seu color ha inundat Catalunya amb roses grogues conreades en els seus jardins i exportades de l’estranger. Si és coherent, Govern del PP, li espera molta feina per condemnar.La primera incoherència era no detenir les persones perquè el color era l’arma del delicte, no el culpable. Una clara contradicció i una vulneració de la llei. La primera condemna hauria de fer-la a la natura perquè produeix flors grogues. A continuació hauria de sancionar a jardiners i conreadors de plantes de color groc. Les tiges del blat, quins fruits esdevenen el  pa de cada dia, són grogues i aleshores resultaria que donar de menjar a la gent és un crim.

Una altra incoherència en la persecució del groc, perqué segons la vostra filosofia l’harieu d’erradicar de la bandera espanyola. Quina manera de confondre les coses. La mateixa us acusa de la vostra incoherència. El groc és una invitació a la pau i al treball i la vostra política fa tot el contrari. Quan una persona porta el groc en el seu vestit és un reconeixement a la natura que, a la vegada, que regala bellesa, perfuma les emocions i fa més digne el treball. Les banderes defineixen nacions, i les banderes no declaren guerres, les declaren els governants que les fan servir per amagar les seves deficiències polítiques. Catalunya aquest més d’abril ha posat en evidència la vostra credibilitat. Davant d’Europa us heu vestit de glòria vergonyant. Les accions de la policia perseguint el color groc dels socis del Barça han donat la volta al món. És la manera del Govern de dignificar Espanya. Amb tota la convicció, certesa i respecte qui ordenà a la policia actuar d’aquesta manera ha manipulat i vulnerat la Constitució. Les senyeres llueixen el color groc i no les vàreu requisar, perquè? Per què hi ha una sentència judicial favorable. No us diu res aquesta sentència. I el dia del partit Sevilla- Barça, l’equip català va donar una lliçó de dignitat perquè l’esport és un factor de pau i no de marginació i violència.

El bon joc de l’equip català, global en la seva formació, respectuós a l’esperit de Catalunya, contrastava amb la corbata de l’equip contrari que lluia el Cap d’Estat. Una falta de respecte al contrari. Els fets són arguments i en alló que comentem totalment oposats la dignitat d’un poble contra l’atac a la llibertat. Però el color groc, senyors del govern, va omplir Catalunya en la seva festa del llibre i la rosa donant la mà a escriptors catalans, castellans i estrangers sense fer diferències que contrastà amb la presència de la vice-presidenta del Govern per guardonar una entitat que és l’antítesi de la catalanitat amb una clara intencionalitat de provocar. Aquesta és la conclusió a que vaig arribar davant el comportament de l’estat amb la diada de Sant Jordi. Catalunya, davant el món, va celebrar amb coratge, dignitat i solidaritat la seva festa. Jo li preguntaría al ministre Sr. Zoilo, perquè no va ordenar a la policia perseguir les roses grogues i també les vermelles si eren una arma de delicte. El filat de la tanca del pati de la presó madrilenya de les dones va aparèixer plena de roses en honor de les empresonades injustament. Per què no requisava les roses grogues dels stands de llibres i flors de les places de Barcelona i pobles catalans.

No hi ha coherència i trobo molt raonable i just que els Partits Catalans Independentistes del Congrès demanin la dimisió del ministre. Com a persona m’avergonyeix la imatge que ha donat al món l’estat espanyol. Sincerament penso que hauria de dimitir. I encara crec tenir dret a afirmar que la bandera espanyola i la catalana haurien d’onejar juntes a Europa, gràcies al missatge del color groc amb la complicitat del vermell.

Missatge polític de Sant Jordi i el Drac

La mort del Drac, sota la llança de Sant Jordi, la història l’ha convertida en un missatge polítc d’esperança arreu del món que d’una manera molt singular ha plantat la seva bandera a la pell de brau i en la pell de brau a una nació que té en la cultura la seva identitat. La seva festa de la rosa i el llibre defineix la qualitat del seu model de vida que malgrat els obstacles i les amenaces del Drac fa camí sense abdicar de la seva identitat. Els Dracs en el món al llarg de la història han sovintejat i fins i tot s’han fet senyors de pobles esclavitzant-los. Però una arma, una espasa guerreja invencible, la cultura i el seu símbol al Regne Unit, a l’Aragó i Catalunya és Sant Jordi, amb la peculiaritat que a Catalunya, la rosa i el llibre fant companyia amb l’espasa treballant per la pau i la dignitat. L’espasa vencè l’enemic i la passió (la rosa) amb la intel·ligència (el llibre) bastiren la història d’una nació, essent la fe i l’esperança, virtuts que li donen força per ser lliure malgrat les dificultats formant la trinitat identitària amb l’amor. A la celebració del dia del llibre, amb també la memòria memòria de Cervantes, amic de Catalunya, s’hi afegí la rosa, perfum que alena les passions. Intel·ligència i passió han format la significativa trilogia amb l’espasa, les eines dels treball. Els camins de la història són profètics i en el seu camí s’hi llegeixen fites de victòries per assolir la pau. La pau verdadera només és autèntica quan defineix la dignitat de les persones. La natura amb els camps de conreu i els jardins de flors ha dignificat el treball perquè només amb la dignitat de les persones i la qualitat dels instruments és possible bastir la pau dels pobles. Un missatge natural i històric que seria molt aconsellable que la política ho adaptès a la seva filosofia. Massa sovint en la història hem observat com  governants tenien més aspecte de drac que de persona i queien sota l’espasa de la cultura, la veu del poble. Quan en una nació els seu estat es creu ser el configudor absolut de la història és normal que l’espasa de la cultura es revolti i defensi els seus drets. La política que només té la resposta de la llei imposant-la amb la força del seu poder, arriba el dia que l’espasa de la cultura la derrota i porta la llibertat., Els missatges no són utopies, són veritats que al ser menystingudes amb el valor de la dignitat donen la victòria al poble. La democràcia és model polític de dignitat, però massa sovint cau en el model de dictadura, que és el drac que perverteix la convivència. Els demòcrates lluiten contra aquest drac. L’espasa de Sant Jordi assimila l’esperit de la rosa i el llibre i porta la llibertat als pobles.

Espanya, demana-li a l’estat que pensi

La llibertat de les persones és sagrada i un dret natural superior a totes les lleis sempre que s’actui sense violència. Els comportaments de la població catalana darrerament han estat una lliçó de convivència que amb la manipulació de la llei es perverteix. I malgrat el 155 de que tant es vanta el President no ha canviat la dignitat dels catalans fidels als seus principis. L’actuació de la policia requisant estelades, samarretes i mocadors grots i xiulets va tenir en el partit de Copa una lliçó de dignitat d’un poble  que viu intensament la globalitat ben entesa. La por no va impedir la xiulada a qui amb les seves paraules ha demostrat que no representa Catalunya i Catalunya amb una demostració de qualitat li oblligà a lliurar la Copa a la nació catalana. Tot una lliçó històrica amb un equip de futbol model de bon joc i un exemple d’alló que és la globalitat ben entesa malgrat la imposició del diner. En el Barça hi jugaven catalans, castellans, americans i europeus i tots defensant la dugnitat d’un club que és l’admiració del món. Una demostració de bon joc malgrat la persecució als seus seguidors que van estar a l’alçada defensant els seus ccolors. M’hauria agradat descobrir l’esperit del rei al lliurar la Copa a un club català. Són lliçons de la història que cal saber llegir i dissortadament les institucions de l’estat han demostrat que no en saben. I no en saben com ho demostren les lliçons de dignitat que la ciutadania catalana no deixa ni deixarà mai de donar. Un altre exemple és Sant Jordi amb la festa del llibre. Autors catalans triomfen, amb les seves obres escrites també en castellà, al món quan els visionaris de l’estat afirmen que a Catalunya es persegueix. En la festa del llibre escriptors catalans, castellans i estrangers compartiran amistosament taules signant les seves obres. I d’aixó en diuen alguns polítics, tambés catalans unionistes, perseguir el castellà. No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. Els ciutadans íntegres, aquells que respecten la dignitat fins i tot dels seus enemics, sempre es comporten amistosament i es donen les mans amb una cordial encaixada. Un petit exemple, i aquest de l’escola. Un grup de teatre de quart d’ESO d’una escola de Sevilla va actuar no fa massa dies a Barcelona i escolars de Barcelona i dels entorns van gaudir del seu espectacle que aplaudiren respectuosament. Aquesta és la manera com es persegueix el castellà, aplaudint. Espanya, fes obrir els ulls als teus governants que t’estan enganyant i omplint de mentides el país. Catalunya vol ser ella perquè hi té dret, el mateix que hi té Espanya. I la demostració es fa amb obres. Les expressades són importants, però n’hi ha moltes i tu Espanya ho saps. Catalunya serà un estat independent amic.

M’agradaria saber llegir la història

ETA ha demanat perdó a les seves víctimes innocents i jo em pregunto quin sentit té ETA en la història d’Espanya? Hi ha una norma moral que permet matar el contrari en defensa pròpia. Qui era el contrari? La Dictadura franquista que no és un exemple d’innocència en les seves morts. Què fou la dictadura franquista sinò un cop d’estat contra el poder legalment constituit? Franco va trencar amb la llei votada pel poble espanyol i aquesta rebelió contra la legalitat, el govern del PP de la democràcia espanyola no l’ha desligitimada, ni condemnada mai. I ETA era una de tantes respostes a la dictadura. És un fet en la història d’Espanya que ha estat important en el camí cap a la democràcia. De crims ni hagué en les dues bandes. Per què la democràcia del PP només condemna els d’una? Senzillament ETA hi va veure la continuitat del règim franquista. Condemno els crims d’uns i altres. Inacceptables tots, però en ells s’hi amaga un missatge històric que m’agradaria saber desxifrar. Estic  convençut que sense la presència d’ETA i d’altres opositors, avui, Espanya no seria una democràcia, si és que de veritat ho és, perquè davant el desenvolupament de la política és més una dictadura a l’estil franquista, sortosament sense morts, però sí amb violència. Violència manipulada com s’ha comprobat d’alguns informes. Francament penso que l’actual història d’Espanya és una democràcia manipulada per la càtedra franquista. Un centenar d’especialistes en lleis de dinou estats europeus han denunciat la deriva espanyola en relació al problema de Catalunya. I moviments d’opinió entre la justicia i la política en temes econòmiques fan trontollar la credibilitat i donen motius a la deriva democrática de l’estat. Dissortadament la centralitat de la polítca dictatorial i la de la  democràcia rau en el mateix tema, el poc respecte a la dignitat de les persones. Pel sol fet de ser contraris al règim es condemnava a mort, gairebé sense judici i avui es condemna a presó per una justícia que genera dubtes. El problema en síntesi el mateix, la persona no és l’objectiu de la política és un número. I dissortadament estem vivint una gravíssima injustícia contra la humanitat. Una lectura de la història ha de portar necessàriament a un diàleg i aquest diàleg no existeix, només se segueix la llei del més fort. Una greu manipulació de la lllibertat negant la dignitat. No hi ha voluntat sincera d’allargar la mà al contrari, només norma de fer-lo fora de la història. Milers d’anys amb la mateixa llei. On és el respecte a la llibertat?

Els jubilats posen en evidència l’estat

Els deures de l’estat en relació a la gent gran estan molt ben especificats en l’article 50 a la Constitució. I és precisament en el compliment d’aquest deure constitucuional on l’economia de l’estat presenta més problemes. Un estat que la llei és la seva norma, ha de demostrar que tenir cura dels ciutadans és l’objectiu més transcendent de la seva política. I sembla ser que aquest compliment és un dels més difícils de portar a la pràctica per manca de diners. És veritat aquest argument? Amb fets a la vista, no és veritat, de diners l’estat en té. Cal tenir present, però, que l’estat no és “l’amo” dels diners, els diners són dels ciutadans sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot els de les grans empreses sense els ciutadans no existirien. L’estat simplement és administrador i per les notícies que corren sembla que és un mal administrador. Corria per les xarxes la noticia de que el President del Govern havia fet milionaris a una trentena de familiars. “Cuando el río suena, agua lleva”. Per altra banda la corrupció del PP reconeguda internacionalment que esquitxa a personalitats públiques de primera línea. El tema de Catalunya del que no n’ha volgut parlar mai el Senyor Rajoy ha estat una malversació de diners molt important. Quin és l’import de les forces de seguretat desplaçades a Catalunya? És milionari. Quina és la quantitat de diners dels comunicats anticalans enviats al món contra Catalunya. Quin és l’import milionari de les tropes enviades a una república centroeuropea com a contrapartida per què no recolzés CatalunyaP? Ronda el seixanta milions. Quin és l’import de la policia secreta despleçada a Europa per espiar els moviments del President Puigdemont, que s’allotjaven en hotels de luxe? Quins són el sous de milers d’euros d’expresidents, exministres i expolítics que desprès han estan col·locats en grans empreses? Per qué la casa reial, quins membres són ciutadans espanyols, no han de complir els seus deures com tothom? Membres del Govern no enganyeu a la gent gran perquè tots ells han complert amb els seus deures. I alló que és més vergonyós rau en el fet que esteu convertint el treball dels espanyols en antiproductiu per culpa d’una política egoïsta de l’economia. Alló que voleu és un estat ric amb una ciutadania pobra, i no només ho voleu, ho feu. No és als jubilats a qui heu de controlar el diners, és una altra la direcció. I la primera parada, la Casa Reial. La Segona, el Govern. La Tercera, els diputats i senadors i podriem continuar. La política que porta l’estat és antieconòmica social perquè la primera errada està en sacrificar la cultura, començant per l’ensenyament, continuant pel tracte fiscal de les entitats, seguint per la persecució dels escriptors, en especial dels jubilats, i tot per no voler dialogar. Negar el diàleg a Catalunya esdevindrà l’argument de la pobresa de l’estat. Senzillament, l’estat espanyol no és cap exemple d’una bona política democràtica. Per testimoni, Europa. Govern de l’estat, els jubilats saben el que fan, els hi teniu por i no els enganyareu amb engrunes. És més transcendent per a Espanya aquesta batalla que la independència de Catalunya que serà una realitat.

ESCLAUS DE LA LLIBERTAT

                                  La pau és amiga dels esclaus de la llibertat,

                                  són pobres d’esperit de les benaurances de l’evangeli,

                                  saben patir i no tenen por a la injustícia,

                                  ells són la veritat.

                                  Són hereus dels perseguits durants segles pel poder,

                                  són valents quan amb la llei a la mà

                                  els governs els retallen els seus drets.

                                  Els esclaus de la llibertat

                                  no volen pistoles, lluiten amb la paraula,

                                  abracen als més pobres

                                  i acusen als més rics sembradors de misèria.

                                  Els esclaus de la llibertat,

                                  són científicss que treballen pel progrès,

                                  són artistes que porten benestar a la gent,

                                  són treballadors que s’esforcen perquè ningú passi gana,

                                  són pedagogs que ensenyen a ser persones.

                                  Els esclaus de la llibertat

                                  són els creadors dels pobles independents.

                                  Catalunya és un poble d’esclaus de la llibertat.

Política contra natura

El seguiment actual de la política nacional, internacional i mundial posa en evidència la irracionalitat del poder enfrontat a les necessitats de les persones. Personalment estic vivint una situació de perseguit per les meves idees perquè la gran política és superba i incapaç de dialogar amb la ciutadania. Tenim alguna idea, per exemple, que el President del Govern segui a la taula de diàleg amb representants de les entitats socials més representatives? Jo no i sí proves d’empresonaments. El diàleg directe del poder amb el poble és per a ells un descrèdit. I arriba tan lluny el seu menysteniment que sancionen i judialitzen els alcaldes que estan al servei dels ciutadans. Un autèntic desgavell el que creen les notícies de cada dia en la premsa internacional, nacional i comarcal. Fa la impressió que la filosofia social són les lleis i quan més repressives millor. Trist servei a la democràcia. Servei que s’ha internacionalitzat amb acusacions perquè no se’ls hi dóna la raó, d’acord amb les lleis internacionals que Espanya ha signat. A mí, sincerament m’esborrona que les forces de l’ordre siguin les responsables de criminalitzar les idees. He arribat a la conclusió que la dignitat i la veritat està en els càrrecs i no en la persona. Una autèntica criminalització de l’ésser humà. La capacitat fonamental amb que la naturalesa va dotar a la persona és la paraula i a les persones no se les deixa parlar i allò que és pitjor se’ls hi nega el diàleg i es criminalitza les idees. Quan les diferències ideològiques són les responsables del progrès.

Una humanitat sense diferènies seria com un bosc d’arbres que mantenen la seva verdor gràcies al sol, la pluja i el vent. Els humans també necessiten el sol, la pluja i el vent en sentit físic i en sentit figurat, peró aquesta lliçó la política no la vol ni conèixer malgrat també li afecta. I precisament aquest desconeixement espero que portarà a l’actual política al seu desprestigi i a la pèrdua d’autoritat perquè les idees de la gent exigeixen uns altres objectius. I el primer gran objectiu és la consciència social que exigirà un us racional dels bens naturals i criminalitzarà el fet que s’emprin per enriquir uns pocs i empobrir els molts. No és natural que els responsables de l’ordre mundial no obeixin la veu del poble i vulnerin la llei natural. Els bens de la naturalesa són la base de la subsistència de tota la naturalesa i els humans també són naturalesa. Actuar oblidant aquest principi significa irracionalitat i la irracionalitat és la responsable del desgavell mundiual actual. Al poder no li interessa la consciència de la gent quan s’oposa a la seva actuació. I criminalitza. Les presons en van plenes per aquestes diferències.

Missatge humà d’un concurs literari escolar

Mans Unides del Vallès Oriental amplia els seu objectiu d’ajuda a necessitats bàsiques amb el de la conscienciació. Crear una consciència social d’assolir una societat justa mitjançant la informació. La qualitat del missatge informatiu radica en el fet que els informadors són els alumnes de la Comarca a través d’uns premis literaris que han arribat a la quinzena edició. Crear consciència. Convèncer a la gent que sense la convicció pròpia no hi ha millora. I quina utilitat té el mitjà escollit per Mans Unides? Senzillament és el mitjar de futur mès vàlid perquè parteix de la consciència dels nois i noies d’avui que són el futur de demà. Un premi literari escolar és un factor adient? Penso senzillament que és adient, no només en el cent per cent sinò que està en la base de la convivència humana del demà. El tema d’enguany, que alumnes de 10 a 18 anys, havien d’estudiar, reflexionar i escriure, és fonamental per a una convivència digna universal. La incidència i el seu perquè del “malbaratament alimentari”. Dos cents cinquanta són els escolars participants d’enguany. Per a mi ha estat un plaer actuar de jurat, un plaer doble perquè a la vegada de rebre més informació, enriquia la meva persona culturalment, cívicament i humanament. Llegint els dos cent cinquanta treballs s’intuia la qualitat humana dels escolars del Vallès Oriental, la incidència que el seu treball podia tenir en la seva família i la conveniència que des de les escoles se celebressin debats sobre el tema. Debats en els que en la taula dels ponents hi figuressin també alumnes. Un concursant dels de 10 i 11 anys descobreix LA REVOLTA DELS ALIMENTS i escriu: “La història se situava a casa d’una família que habitualment llençava el menjar que sobrava sense guardar-lo mai en carmanyoles i sense intentar acabar-se el menjar del plat. Fins que de sobte, un dia, inexplicablament, el menjar llençat a l’orgànic va cobrar vida. Les bledes van començar a relacionar-se amb els bròquils, els espinacs es van fer amics amb el peix i així va ser com es va iniciar la que va ser la primera gran revolta dels aliments.” El resultat va ser que cada dia a l’obrir la nevera es trobaven aquest missatge: “NO REBUTGIS MÉS EL MENJAR.SENSE NOSALTRES NO PODRIEES VIURE”. Francament és un missatge de la urgència de treballar per la dignitat de vida de tothom. Reaccions diferents poden fer pensar. És el cas que un escolar del grup de 12 – 13 anys n’explica una viscuda amb motiu d’una adopció. Era una nena. El fet:”El nostre gat Pepón era un gat molt refinat, només li agradava menjar llaunes d’aquelles que s’anuncien per la tele. La primera vegada que la Valentina va veure com la mare li posava el dinar al gat, ens va clavar una mirada d’incredulitat, jo vaig sentir vergonya”. Una demostració de com uns i altres valoren els aliments. Una vegada més, conscienciar. Una noia d’entre 14 i 15 anys ens recorda la necessitat de raonar i entre moltes veritats ens diu.” Quan parlo de raonar, en aquest cas (malbaratar el menjar), em refereixo a que un cop l’hagis llegit (l’article), inverteixis el temps que creguis convenient en pensar en alló que et vol dir. És clar que podries llegir-lo i decidir que no vols rumiar sobre aixó que et comentarè, però jo sé que no ho faràs”. Òbviament és una advertència sobre la necessitat d’una bona informació per poder prendre decissións. Conèixer com es tracta avui el menjar en el món ens ho resumeix un jove d’entre els 16 i 18 anys, escriu:”Si tenim en compte la imnportància de cobrir aquesta necessitat, fàcilment arribarem a la conclusió que els aliments són un recurs molt valuós per a tots nosaltres. No obstant, anys rera any es desaprofiten unes 1300 milions de tones de menjar comestible. Saps qué significa aixó? Prepara’t per què el què ve ara no és menys alarmant que la xifra anterior: un terç de la producció mundial que podría consumir-se perfectament, acaba a les escombraries.” I afegeix:”arreu del món hi ha 815 milions de persones que passen gana”. Podria continuar, però dues raons fonamentals ens comenten els escolars: a) la consciència humana, b) l’injust món de la pobresa que es manifesta per la manca aliments. Els escolars ens fan la pregunta: a)sou persones conscients i íntegres, b) aprofiteu el menjar. Amb les respostes es pot trobar la solució del problema de les desigualtats socials.

Democràcia que pot esdevenir dictadura

La llei no pot ser mai balança de la qualitat democràtica. Sovint pesa més la dictadura. No és cap raresa històrica. Les dictadures també dicten lleis, que les democràcies no poden acceptar. Massa sovint hi ha lleis que freguen la il·licitud. En particular quan el poble en surt perjudicat. I quan es dóna aquesta circumstància necessàriament hauria de reciclar-se. Quan l’aplicació d’una llei perjudica substancialment a una part considerable de l’estat fa pensar que és una imposició dictatorial perquè en una democràcia primerament es valora la veritat i licitud dels fets a sancionar. I l’aplicació de la llei deixa de ser justa quan per un mateix suposat delicte se sanciona a uns i a altres no. I aquesta experiència a la pell de brau és prou clara. S’ha empresonat polítics i ciutadans catalans acusats de terrorisme per les seves idees manifestades pacíficament i manipulades i s’oblida olímpicament les decaracions de Jiménez Losantos contra Alemanya quan la policia alemana estudia acusar-lo de terrorista i demanar-ne l’extradició. És totalmenmt inversemblant i inaceptable que se sancionin idees que la Constitució defensa i es judialitzi persones que no han causat violència i elles n’han estat víctimes. Visc la impressió que el problema de Catalunya es tracta malgrat la llei perquè existeix la intencionalitat de tres cents anys d’història de destruir-la “sin que se note el cuidado”. Paro molta atenció en les paraules dels polítics del PP, PSOE i C’s i francament les lleis són per a ells simples escolanets. La forma com s’expressà no fa massa dies la vicepresidenta, Soraya de Santamaria amb un somriure sarcàstic, de mofa i de satisfacció expressat amb la frase “diplocat en liquidación” definia l’odi que porta contra els catalans. És sorprenent com no s’han acceptat proves dels joves euskeres en relació amb la baralla aguda amb dos policies fora de servei perquè no anaven uniformats. És molt greu que en la justícia la paraula d’un policia sigui atesa i la del jove,no. Fa la impressió que els càrrecs públics són necessàriament justos i impecables i que les seves acusacions, perfectes. La naturalesa ens ha creat a tots limitats i imperfectes. I aixó no es té en compte. En massa accions es manipula el dret natural de les persones que és igual per a tothom. I és precisament per aquesta raó que massa sovint la democràcia es converteix en dictadura.

La guerra per fer entrar en raó, un insult a la humanitat

Ens hem despertat avui amb la notícia de l’atac a Síria decretat pel President dels EEUU amb la col·laboració del Regne Unit i de França. Motiu, el suposat us d’armes químiques. El primer pensament que m’ha vingut ha estat, no serà el segon capítol de la famosa guerra contra les armes de destrucció massiva inexistents? Per les informacions llegides sembla ser que es tracta d’un supósit per què no hi havia la suficient informació. Una nova declaració de guerra presa unilateralment i contra les normes establertes. Em pregunto, quina utilitat tenen l’ONU i les NACIONS UNIDES? Dóna la impresió que la convivència universal depengui d’uns pocs, malgrat les lleis. I Espanya tan curosa amb la llei, que no s’ha complert, li ha donat el vist i plau. Per què? Honestament penso que un dels arguments el dóna la necessitat de buidar els magatzems d’armes i municions. Quina serà la resposta? La guerra freda ja és un fet Però serà només freda? Francament és inexplicable la incompetència dels blocs per fer política. Dissortadament el comerç de les armes predomina i imposa. La pau del món està en perill. I el comú denominador és l’odi i la supèrbia. Si en la contesa hi perden la vida persones innocents, no té importància. És més transcendent la fabricació de material bèl·lic que la dignitat de milers de persones, essent sempre les víctimes les més humils i indefenses. Fa la impressió que la política nacional i mundial no està pensada pel benestar de la gent sinò per dominar el món amb més poder bèl·lic. Una autèntica injustícia contra la humanitat i la centralitat de les persones en l’organització de la convivència. La força armada domina el món i domina cadascuna de les nacions. Un pensador català, Raimon Pannikkar, en un dels seus llibres explica que en més de cinc mil anys d’història cap tractat de pau signat desprès de les guerres, ha estat un veritable factor de pau. L’experiència no cal estudiar-la, dissortadament es viu cada dia. La situació bèl·lica esdevè ambient de convivència. I aquest ambient es palpa en les problemàtiques de les persones. Pitjor que un ambient de guerra és la realitat de manca d’aliments per viure dignament i el nombre milionari de morts diàries que es produeix. Aquesta guerra no té importància perquè no fabrica ni ven armes. Les armes que fabrica i ha fabricat és la pobresa de milions de persones per arruinar el seu subsol robant-els-hi en nom de la llei els seus tresors i depauperant la seva agricultura. Aquesta també és una guerra bruta de repercusions mortals més nombroses encara que les de les guerres. Quines són les autèntiques armes de la pau? L’experiència ensenya a la gent humil que només es fabriquen les de la guerra. La filosofia popular és un extraordinari alliçonament. Però com és popular no té importància. La veu del poble si contradiu la política esdevé delicte amb els efectes corresponents. Interessa a la gran política que l’objectiu de la pau sigui un impossible? Sobren comentaris.

El JO absolut

En la història desenvolupada en el  temps res és absolut, tot és relatiu. Però el concepte és una realitat. Una realitat que diferencia entre alló que és temporal i la possibilitat de l’atemporalitat, que acostumem a definir com eternitat. Personalment  em fascina el fet de que la humanitat inclogui aquest concepte en el seu vocabulari. Forçosament ha de tenir sentit i explicació. Una de les realitats que em porten a acceptar la seva veritat és el comportament humà que des de els temps prehistòrics certes persones s’autoatribuexin la competència de ser déus. L’autodefinició de divinitats històriques és una realitat que em porta a la conclusió que sense l’existència d’un Déu etern no seria possible el desig de déus temporals. I si analitzem el curs de la història ens adonarem de la continuitat d’aquest fet. El concepte de ser déu és un concepte tan excepcional que esdevé imprescindible per l’assoliment del poder. I malgrat l’ateïsme dels nostres dies negant la paraula, els fets la confirmen. No es declaren déus, perquè no es porta la religió, però si actúa amb formes de poder absolutista amb l’embolcall de la democràcia. En realitat, una  gran hipocresia de la història. Sortosament hi ha moltes persones que es declaren atees de paraula, però de fet demostren la seva realitat, perquè són persones dignes, creïbles justes i solidàries. Són persones del poble, no del poder. La política professa el  jo absolut basat en un argument temporal com és la llei, que sempre ha estat i continuarà sent efímera, convertint-lo en la justificació de negar la dignitat de massa persones. No accepten la divinitat per sentir-se alliberats a l’hora de precessar imatges divines, com és cada ésser humà. Els éssers humans no són absoluts però tenen projecció absoluta i el poder dels humans ho nega per tenir les mans lliures per portar a terme les seves idees religioses que practiquen mentre afirmen que no hi creuen. Negar la projecció absoluta de l’ésser humà és pervertir la història per negar-li el seu procés de progrès. El progrès no és possible sense la veritat d’un desig de projecció indefinida cercant la infinita. I aquest procès el nega el déu de la història del segle XXI ussurpat per l’economia. La gran economia, com ho demostra la imatge de la humanitat actual, ha esdevingut la gran enemiga de les persones, divinitzant-ne unes poques dignificades pel seu poder i condemnant la gran majoria a la indignitat. S’està pervertint la realitat de l’ésser humà creat a la imatge divina. I és precisament aquesta concepte, que desde la pobresa i la senzillesa, em porta a defensar la projecció a l’absolut etern de la humanitat. Em moc en el món del misteri que la ciència no pot demostrar,  tampoc negar però que els seus descobriments ens hi apropen amb l’existència de genis que amb les paraules neguen perquè no ho poden demostrar però que els fets ens diuen que en aquell geni hi opera un misteri que explica la seva grandesa humana i científica. Humilment, però convençut, confesso que la gran Constitució de la humanitat és l’evangeli de Jesucrist. Si no existís seria necessari inventar-lo.

Persones dignes

Ser una persona digna és la condició fonamental per poder constituir una societat en pau. Quan aquesta pau no existeix, la conclusió no es fa esperar, no es respecta la dignitat de moltes persones. La base de les guerres respon al poc respecte a la persona. Una persona digna, sigui cristiana o no, és imatge de Déu. Moltes persones no ho saben i ho són. La imatge de Déu, avui, segle XXI, en el món fa nosa. I fa nosa perquè és una acusació directa a la corrupció moral, económica, política, religiosa, cultural i social. El món del segle XXI aparta Déu de la seva vida i per aquest motiu fa impossible la vida a les persones dignes, que són la seva imatge. La política mundial és atea i la proba la tenim en la gran majoria de gent que mort cada dia pet la injsutícia de les armes i per la manca d’aliments. És una llàstima però avui la dignitat es fonamenta en els càrrecs i els èxits, no en el dia a dia de la vida. Un pobre sense sostre amb tota certesa és més digne que un governant. Un tot manta amb tota seguretat pot ser més digna que un gran comercial. És alló “del color del cristal con que se mira”. Avui la dignitat està en els èxits no en la defensa de la vida i no en la lluita diària. Una pobra mare que es prostitueix per donar pà als seus fills és més digna que molts d’aquells que es donen cop al pit en un banc de les esglèsies

. El gran problema de la societat del segle XXI no és el terrorisme, és la manca de respecte al dret a ser digne. I aquest poc respecte és causa també del terrorisme. I aquesta referència continuarà estant vigent mentre la indústria de les armes sigui una font de riquesa pels estats més poderosos del món. La pau no la proporccionaran mai les armes. On predomini la força de les armes sempre hi haurà persones que se senten marginades i es rebel·len. I els governants no analitzen mai la causa de la rebelió sinó que amb la llei, que el poder s’ha

donat, condemnen injustament perquè la primnera raó de la injustícia rau en la manca de la paraula. Dissortadament, avui, la paraula de l’innocent no té valor, és argument en contra. I les presons n’estan plenes. I la història ens recorda la mort de massa presos innocents. Els predicadors de la pau han estat víctimes de la justícia humana. Jesucrist és l’argument més emblemàtic . Gandy, Luter King els noms més reconeguts internacionalment. Però, avui dia, a les presons hi dormen innocents per defensar una idea dels drets dels pobles. Xirinacs, no va morir a la presó, s’immolà ell per la pau del món, però va patir la injustícia de la presó. La política del segle XXI no és la política de la gent, és la política de l’economia i davant del déu diner la bona persona perd el seu valor. I la pau només serà veritat quan totes les persones siguin respectades pel valor de la seva dignitat.

Sr. Rajoy, és veritat que sou el meu president?

El meu DNI és espanyol, però no me’n sento. No sóc enemic d’Espanya. Però les vostres paraules em fan deduir que no tinc el deure d’obeïr-vos. I els vostres fets em diuen el mateixx. Segons la Constitució quan anem a votar el vostre vot i el meu tenen el mateix valor, però no el mateix sentit, obertament contraris. Però la Constitució diu de mi, com de vos, que sóc sobirà. El sobirà aproba les lleis i atorga poder. El meu vot no us l’ha donat i malgrat tot actueu com a president meu. No teniu majoria absoluta i sou el meu president perquè un o altres partits us recolzen. D’acord perquè junts constituiu la majoria necessària. Però vos no penseu igual quan no accepteu el meu vot independentista, que per votació, es majoria a Catalunya. I no ho accepteu. Que no és sobirà el vots dels catalans independentistes? Siguem coherents. A Catalunya el vostre partit és a la cúa i no us volen com a governant. I la Constitució ens dóna la raó i la complim, cosa que vos no feu. El governant ha de ser un exemple net davant la llei i davant el sobirà. Ho sou de net? Personalment, no em sou creïble. Les lleis en una democràcia abans de la força intervè la paraula. I vos actueu al revés. La vostra paraula protagonista és el NO. La negació total. El gran país que és Espanya segons vos, fou però ara no ho és. Per què? Us hi heu dedicat mai a esbrinar-ho? La llei no és el camí, ni l’argument. El camí és la dignitat de la gent. La dignitat la teniu en quan sou persona, no com a governant. El governant exigeix una persona digna. I la que no parla amb tothom no ho és de digna. Parlar no vol dir imposar, vol dir cercar arguments per solucionar problemes. I quan parlem de problemes no hi ha límits. Les lleis són per ajudar a trobar-hi solucions, no per condemnar de sortida. La independència és un dret natural de les persones i conseqüentment dels pobles i no hi ha cap llei que tingui poder sobre el pensament independentista. I l’estat espanyol aquesta condició se la salta en nom de la llei. I esdevè un comportament antidemocràtic contrari al procès històric del segle XXI. D’acord amb la filosofia  democràtica quan el poble sobirà s’expressa contrari a la llei, aquesta no és vàlida i ha d’adaptar-se als moments històrics. Per aquest motiu en el títol d’aquest escrit us pregunto si de veritat sou el meu president. I, em sap molt greu, ho sou per què sóc demócrata, però com a demócrata no tindreu el meu vot. Sincerament, no sou un president creïble i vos, per més inri, sabeu perquè.

Les lliçons de la història són per estudiar-les

No hi ha cap procès històric que directament o indirecta no hagi patit problemes. El seu desenvolupament ple d’obstacles assoleix els seus objectius d’acord amb les relacions “pensaments i sentiments”. Per una banda la intel·ligència i per l’altra la passió. La superioritat d’una o altra hi incideixen amb força. La realitat demana una racional entesa. La lógica del raonament és imprescindible. Senzillament vol dir que quan la passió proposa un objectiu, si la intel·ligència el considera vàlid, es portarà a bon port. Si pel contrari no l’aprova, es genera el conflicte. I en política aquest problema no és nou, per freqüent. Quan un dels oponents és bàsicament sentimental i l’altre és més equilibrat el problema es complica per les decissions del més fort políticament i es multiplica per la manca de diàleg. I comença la guerra bruta, que no s’acabarà sense la intervenció de tercers. Francament, és el conflicte Espanya- Catalunya. Sortosament la llum de l’esperança d’una solució creïble ha començat a sortir per l’horitzó de la història i favorable a Catalunya. Però la lògica intel·ligència haurà de fer molt de camí encara. Les lliçons hi són, cal estudiar-les i portar-les a la pràctica. Comença el joc dels alumnes aplicats. Voler. I en la política espanyola aquest voler té un no. És difícil reconèixer els errors, que se n’han fet i molts. “Cada fraile que tome su vela” diuen a les Espanyes. No és un mal consell. La llum és necessària per descobrir la veritat. I la veritat està en els drets dels pobles i de les persones. Quina és la capacitat d’intel·ligència dels drets? Quan un dret és superior a la llei? Quan la llei és verídica i creïble? La veritat de la centralitat històrica inclina la balança. I el subjecte de la història és l’ésser humà per conseqüent en ell rau la centralitat. Posar-la en la llei o en el diner és contrari a natura i la porta oberta als conflictes i a les manipulacions. La política del segle XXI no és cap exemple de credibilitat per la seva veritat. I en aquest ambient, quin joc hi tindrà el problema català?  Ha començat un joc entre tres. Un joc  democràtic que ha de posar en evidència davant el món la filosofia política d’Europa. I ho ha de fer perquè el problema català ha desvetllat les mancances i febleses d’un poder polític que perd credibilitat i força davant d’altres potències mundials que emergeixen i si Espanya vol ser un model democràtic convincent en el procès històric de la humanitat ha de fer un seriós reciclatge en el seu organigrama i adequar-lo a les exigències de la humanitat. La història camina, encara que lenta, cap el poder dels pobles. I aquesta lliçó els independentistes catalans la tenim molt apresa i assimilada. Òbviament es la filosofia dels drets humans que totes les instàncies polítiques, religioses, econòmiques, culturals i socials estan obligades a seguir. És la lliçó de Catalunya al món. Així ho veig i així ho entenc i defenso.

Sr. Rajoy, Catalunya independent salvarà Espanya

M’agradaria escoltar “la carcajada” que emetreu si llegiu aquest comentari. Però encara us dirè més, el President de Catalunya serà Carles Puigdemont. És el futur polític que us espera. Dóna la impresió que el trumfos a Europa estan de la vostra part. Però tenen data de caducitat. I la tenen per culpa vostra pel deute que durant el vostre govern heu generat. Amb el producte interior brut no podeu pagar ni els interessos si us ho exigeixen. I el poble espanyol comença a estar cansat de la vostra política. No teniu diners pels pensionistes i apugeu un 13% al President del Tribunal Constitucional, el sou més generós de l’estat, apugeu els sous dels polítics per damunt del 0’25% del jubilats i també el de la família reial. I pagueu contra la sentència del Tribunal Constitucional les despeses del Castor. Em pot dir, Sr. Rajoy, com defenseu la vostra credibilitat. Són molts els polítics europeus que afirmen ser el govern d’Espanya el més corrupte d’Europa. Són moltes les veus d’Europa i del món  que us demanen una política de diàleg amb Catalunya. I vos us feu el sord. Però alló que és pitjor no és només el mal tracte als catalans, sinò també als espanyols. Sr. Rajoy, el vostre competidor no és el Sr. Rivera, és el boomerang en que es convertirá la vostra pròpia política. Heu fet empresonar un raper per cançons contra la monarquia, però vos heu fet quelcom pitjor canviant l’article corresponent de la Constitució immunitzant l’ex -rei d’Espanya perquè no se li pugui demanar comptes de la seva riquesa, una de les duescentes més altes del món i no se li puguès demanar responsabilitats de l’atac al Congrès dels diputats, quan tot apunta que n’és responsable. Qui estima més Espanya aquella persona que canta les veritats o l’altra que impideix que siguin conegudes? Les declaracions publicades del secretari de l’exr-ei són prou clares. I el problema de la corrupció com l’heu tractat? Alliberant de la presò a responsables. La història d’Espanya no l’escriu ni vos, ni el vostre partit, l’escriuen els ciutadans. I ells són els sobirans que atorguen el poder. A no ser que un cop d’estat ens torni a la dictadura, que des de l’exterior ja se’n fan ressó. Espanya no es mereix el vostre govern. I Catalunya amb la seva independència serà el leimotiv que mourà als espanyols a votar un partit més creïble. I possiblement desitgin un president de la línea de Carles Puigdemont. En el món no hi ha res impossible, és el vostre argument per continuar, però també pot invertir-se. No escolteu els consells que des de l’interior us estant donant, com tampoc els de l’exterior. No desitjo el mal a ningú, però estic convençut que haureu de demanar perdó a Espanya, a Catalunya i a Europa.

Diners per a la guerra, armes contra la pau

Quina Espanya vol configurar l’estat espanyol? Al ciutadà humil, que per viure dignament depen d’una pensió o d’un sou, que no cobreix  les mínimes necessitats, quins sentiments han de despertar-li les notícies d’un estat que no té diners pels jubilats i dedica mils de milions a comprar material militar i avions de combat? I mentre, es descobreixen noves corrupcions com les del ministre que durant dos anys cobrava al mateix temps la jubilació? La defensa del territori és una obligació que cal complir, però per damunt del territori hi ha les persones. I a l’estat espanyol hi ha alguns milions en situació de pobresa i fins i tot extrema. Peró la notícia de la compra d’avions amb o a Alemanya si llegeix un altre sentit, una jugada económica, en situació de fallida, per presionar la justícia alemanya per lliurar el President Puigdemont a la justícia espanyola. Les coincidències massa sovint són missatges comprometedors. Només hi ha una circumnstància que em satisfà. El gran valor polític internacional del President Puigdemont que l’estat estigui disposat a una tal despesa. Per altra banda, el meu dret a pensar, em porta a veure-hi una molt greu corrupció política. És curiós el fet en un govern que no respecte la democràcia imposada per ell mateix. Obliga a unes eleccions i com perd, no respecta el resultat. No és prevaricar un tal comportament? Més de dos milions de persones es mereixen un respecte. I no és correcte la postura dels partits unionistes perdedors en la contesa amb un resultat que no arriba al milió i mig de vots. Apoderar-se com a propis els vots nuls i les abstencions és una demostració d’una corrupta política. Els que no han votat poden estar en desacord tant amb uns com en els altres. No tenen pes en la democràcia. Ni els independentistes els han convençut, ni els unionistes. Més respecte a la voluntat de les persones. Com més respecte també en el judici que es fa de comportaments no violents transformar-los en violents per poder argumentar. Francament la imatge política de l’estat espanyol vista des de la meva humil talaia és una trista i pobra imatge sense idees i sense voluntat de tenir-ne. Els fets demostren i fan pensar que els arguments més favorables són els de la força. I aquest no és el camí del progrès democràtic.

Un fet és cert, Catalunya ha posat en questió la democràcia europea. I L’estat espanyol vol demostrar el contrari. Pot en un primer pas sortir-se’n amb l’extradició del President, però serà el primer pas, no l’últim. Ho fa pensar la premsa internacional, les errades de l’estat espanyol, l’opinió de cada dia de més polítics internacionals i sobre tot la fe d’un poble que ha obert els ulls del món. I repeteixo Puigdemont està escribint la història d'un gran polític mundial. Nelson Mandela q.e.p.r., m’hi fa pensar. La trajectòria té semblances. Els quatre capítols de la série “l’orìgen de Catalunya” em van fer creure que el camí de les derrotes ens obra, al segle XXI, la porta de la victòria. Derrota de les armes amb l’argument de la paraula.

La victòria de l’amor

La fe cristiana amb la celebració de la ressurecció de Jesucrist palesa el model de convivència humana basat en l’amor. És una invitació que també fa la naturalesa respectant la llibertat. La invitació cristiana comporta una projecció de futur més enllà del temps recordant que els homes i les dones són imatge divina. La humanitat té diferents respostes des del rebuig directe, des de la indiferència i des de l’acceptació. Però en totes les respostes hi batega el cor dels desitjos de felicitat amb objectius fins i tot contraris. És el gran problema dels humans per arribar a una entesa. Però, com cada any amb motiu de la semana santa, un espectacle atrau milers de persones, un espectacle d’orígen religiós. La crucificció n’és la centralitat. Convertit en una atracció turística en el rerefons s’hi amaga el missatge de la mort per amor per assolir la glòria. Indirectament una acceptació de la idea encara que només impacti superficialment la bellesa de les imatges escultòriques dels Crist en diferents moments del seu calvari. Se’m fa un xic difícil relacionar el fet humà de l’espectacle turístic amb el veritable missatge evangèlic. Però penso que és una d’aquelles causes segones amb que Déu incideix en l’esperit dels humans malgrat la indiferència o el ateïsme. I crec en els seus efectes en quan poden afectar en el comportament desitjant ser verdader i just. És alló de l’evangeli a la Samaritana adorareu al Pare en esperit i veritat. Dissortadament, massa sovint, la manipulació desvirtua els missatges. Que quatre ministres del govern d’Espanya en una processó andalusa cantin amb els legionaris “El novio de la muerte” durant el trajecte no és cap manifestació religiosa sinó fer alló que tant es critica de barrejar política i religió. La presència armada en un acte religiós és una contradicció de la força de l’amor. Els militars en una processó de setmana santa em recorden els soldats romans aconduint Crist al calvari. Les autoritats en el calvari eren els responsables del deicidi. I continúen en el mateix error quan les imatges de Jesús, els més pobres continúen oblidats, perseguits i ofegats en el mar, víctimes d’armes homicides disparades per militars, imatges aquestes que dissortadament són el pa de cada dia en el món actual. I em pregunto, quin sentit té cantar “El novio de la muerte” en una processó dedicada a la mort de  Crist? Que la mort és qui governa el món? Que la política no ha de tenir present la dignitat de les persones? Cantar “el novio de la muerte” el dijous sant, el dia de l’amor més gran, no és un missatge de pau sinó un missatge de guerra.És manifestar jo  tinc a les meves mans l’instrrument més efectiu per imposar la meva llei. Certament el món és l’escenari dels grans espectacles de les contradiccións en la convivència humana.