ELS NOSTRES LÍDERS PRESONERS I EXILIATS FARAN GRAN CATALUNYA

He llegit força llibres escrits per ells, he escoltat i llegit entrevistes, la seva filosofia m’ha enamorat confirmant-ne que el valor més gran d’un ésser humà és la dignitat. Dignitat que ells enriqueixen  essent perseguits i els perseguidors perden amb les seves condemnes. El President Puigdemont, en la seva entrevista a TV3, va fer una demostració de com es valoren els diferents moments de la vida, siguin negatius o positius. Un comportament de respecte a la llibertat, valorant fets i paraules dels altres. Idees oposades poden separar en el moment però han d’apropar en el camí de la convivència. Pensar diferent, fins i tot contrari, no és enemistat, és posar sobra la taula la urgència de parlar, analitzar, valorar i treure’n solucions. Raimon Pannikar deia que el consens no és renunciar a les pròpies idees sinó trobar la manera de conviure en les diferències. És portar a la pràctica aquell consell de l’evangeli que el gran amor es demostra estimant l’enemic. Dissortadament a l’Estat espanyol s’odia directament negant valor humà a qui pensa diferent. I és precisament la diferència entre els independentistes catalans i els unionistes espanyols. En la política espanyola és més important la llei que la dignitat. Són dos conceptes contraris de la democràcia. Malgrat tot, el President Puigdemont assegurava que la llibertat de Catalunya serà un fet. Les seves paraules, però principalment el convenciment, eren una invitació en la lluita  de la llibertat perquè aquesta llibertat és la urgència per agermanar diferències. I en l’entrevista allò que veritablement em va confortar fou la idea que en tots els partits s’hi belluguen persones dignes, dignes perquè és abans la persona que el partit per la raó que un partit és servidor i la persona beneficiària dels serveis. La justícia espanyola, si de veritat és justícia, dona més importància a la llei que a la persona. I aquest és el greu error que confon democràcia amb llei. Confon unitat amb unificació. No entén que sense unitats diferenciades és impossible una unitat de convivència. Confon error amb maldat, quan l’error és sempre camí per trobar solucions. El tracte, que van rebre els presos polítics catalans en el judici contra el procés, obeí a una idea de sortida que eren criminals sense necessitat de demostració. I aquest mateix concepte els hi barra la llibertat a que tenen tot el dret del món. Estic convençut que el món aplaudirà la política dels presos polítics i dels exiliats quan siguin el govern de Catalunya, govern quina estrella brilla en l’horitzó de la independència.

(Pintura de Hans Moller, àncora i futur).

POLÍTIQUES DEL MÓN, ENEMIGUES DE LA LLIBERTAT

Analitzada la humanitat en el mirall de la política, la imatge que s’observa no pot ser més depriment. Depriment per les diferències. La veritat del progrés defineix la injustícia social resultat d’un exercici de la llibertat prevaricador contra la llei natural, que és llei divina. Aquesta prevaricació té com raó  la manipulació de la mort, argument de pacificació social. La mort per les armes, guerres i sentències judicials; per la misèria deixant desprotegida una gran part de la humanitat, morint milers de persones cada dia per manca d’aliments; per repartiment injust de la riquesa i per un menyspreu de la dignitat de la persona. La dignitat de base, que tot ésser humà gaudeix per naixença, no se li reconeix quan se li nega el dret a la llibertat. I es nega quan a un criminal se’l condemna a pena de mort sense dret a defensar-se. Cap llei humana pot disposar de la vida per greu que sigui la falta. I és precisament aquest comportament de la pràctica de la mort com argument de justícia, la causa dels mals,  que al segle XXI, continua patint la humanitat. L’exercici de la verdadera llibertat és en tota la història viscuda, el gran absent. I la natura aixeca la veu amb una pandèmia mortal amb milers de morts a tot el món. Quina és la resposta dels responsables del benestar social de tota la humanitat? No entendre la culpabilitat dels responsables de la convivència i no l’entenen perquè la base de la culpabilitat rau en la fabricació i comerç de les armes com a gran negoci econòmic. La gran economia culpable també dels mals de la petita economia. Quina ironia! Es dona més importància al diner que a la vida. Si fem una ullada al món possiblement ens adonarem de la urgència de respectar el dret a la vida de totes les persones. L’abolició de l’esclavitud es té com un gran avenç social, però reflexionant polítiques com la de president dels EEUU, del Brasil, dels àrabs, de la Xina, de Rússia, com a capdavanters, quina esperança pot tenir la humanitat d’una convivència en pau? Malauradament aquests països tenen els seus seguidors per l’esclavatge del diner. Quina és si no la raó de l’Estat espanyol ingressat a l’Europa Unida? Davant dels moviments mundials actuals, com es tracta la llibertat? I el que és pitjor per irracional, la condemna d’empresonament per pensar. La política inhumana  vol imposar també les idees i fins i tot els sentiments. Sincerament, és aquest un progrés de veritat? Que lluny n’està encara la humanitat del segle XXI. Les polítiques del món continuen sent enemigues de la llibertat.

LA IMATGE DE L’ESTAT ESPANYOL QUE CONTEMPLO

M’agrada l’art i visitar exposicions de tots els estils, perquè tots tenen la seva veritat i las seva aportació a la convivència. Voldria contemplar la política espanyola com una exposició artística en el  museu de la humanitat. No hi veig art en la mostra perquè no la creen verdaders artistes. La política i la justícia espanyola estant modelant una imatge d’Espanya que els futurs ciutadans generacionals no donaran crèdit a una política i a una justícia que no ha respectat la dignitat de les persones al manipular la seva llibertat. Davant d’una realitat de diferències d’opinió, basada en la llibertat per la que equivocar-se és un dret, ni la política, ni la justícia han demostrat cap intenció, ni interès de diàleg, obviant olímpicament l’article 9 de la Constitució. Només un esperit dictatorial gira l’esquena a la democràcia manipulant les lleis. Una democràcia sense esperit democràtic dels seus polítics es comporta com una dictadura esclavitzant els ciutadans. No en satisfà l’Europa Unida del segle XXI perquè la considero una desviació de la política fundacional dels seus iniciadors. No hi sé veure la unitat que prediquen no veient clar el perquè en forma part l’estat espanyol. Tot acaba girant a l’entorn del diner desvalorant la dignitat dels ciutadans. I a la pell de brau la raó de la convivència és la imposició d’una llei amb l’ajuda de les armes. La solució de la força física substituint la paraula, trobant en la mentida arguments de convivència. Dissortadament l’estat espanyol del segle XXI és més un subjecte manipulador que no  pas un artista de la democràcia. Un estat que no sap reflexionar sobre l’opinió de tres milions de ciutadans catalans no es pot considerar democràtic  perquè obvia la llei i com la Constitució diu de les autoritats no promou, no remou i no facilita l’acord amb l’article 9 de la Constitució. Per adonar-se de la qualitat democràtica de la política i justícia espanyoles no calen grans esforços, trobarem la resposta en les mirades i rostres dels polítics i jutges. No oblidem que són persones amb drets i deures com tothom i com tothom amb dret  equivocar-se però per sortir de l’error, quan n’hi ha, cal intel·ligència i diàleg. La intel·ligència hi és per negar drets dels altres però hi manca el raonament per arribar al consens d’una convivència pacífica. I no s’hi arriba perquè hi manca la força de la creativitat de l’art i la poesia. La imatge de l’estat espanyol és fruita d’un arbre conreat sense ser de l’ofici.

EL MEU JO SOCIAL

           

En una convivència mundial en la que la filosofia de la globalització desenvolupada per Lluis M. Xirinacs, l’expressió “EL MEU JO SOCIAL” definiria una realitat de convivència en la que cada persona gaudiria, sense excepció, dels drets naturals, que el ser humà  no pot prescindir. El meu jo social  seria l’expressió de la realitat de les diferències per bastir una societat en pau. Dissortadament vivim en un món en el que l’egoisme, convertit en poder, nega la raó a la natura per convertir el jo lliure en un tu esclau. El jo, tu, ell no és reconeixement d’igualtat sinó diferències per poder imposar la raó de la força, desterrant la raó de la igualtat humana. Reflexionant sobre el meu jo social en l’actualitat descobreixo la realitat de diferents grups que imposen el seu jo social amb conseqüències desestabilitzadores de la humanitat. Es diferencien els jo per raó del seu poder desautoritzant la seva essència. S’ha convertit en norma d’ordenament social la frase romana: ”homo, hominis lupus”. Arribar a ser  llop de la humanitat està considerat dignitat com manifesten algunes constitucions de nacions reconegudes. S’ha fet de la dignitat una exigència de poder, no un esglaó per esdevenir persona útil pel benestar social. No cal citar noms, són prou coneguts. En aquest procés de  desprestigi de la persona es practica la fórmula de subliminar els càrrecs de poder com salvadors de la humanitat imposant condicions esclavitzadores embolcallades de necessitat social. El patiment de la majoria es converteix en condició democràtica per la riquesa de l’estat. I els representants de l’estat tenen el dret d’afavorir-se’n. El be dels humans del poder filosofia pacificadora dels sofriments dels governats, la injustícia presentada com una veritat. És desil·lusionant comprovar com la política i l’economia, i per desgràcia recolzades per la religió, es nega el model de l’ésser humà inspirador de com ha de ser la convivència, substituint-lo per un sofisticat dret de manipulació de la realitat. Aquesta filosofia molt sofisticada  perquè s’entengui com un valor necessari actua també en els models democràtics del segle XXI. El coneixement científic del cos humà és un valor de progrés quan la cultura no es reconeix valor cultural del benestar social. I allò que és francament una incongruència es converteix en llei amb atribucions absolutes. Dissortadament els poders responsables de la convivència mundial obliden olímpicament el model de convivència que proposa l’ésser humà, matèria i esperit, integrant la persona. No tenir present la composició física i psíquica de l’ésser humà en el model de convivència en el sentit de cos social, com per exemple la religió cristiana el té de cos místic suposa un desconeixement voluntari de la veritat històrica. Només l’orgull humà actuant com si fos déu és l’explicació d’una convivència social manipulada i destructora del benestar. El meu jo social em demanava més humanisme, més respecte, més intel·ligència i sobre tot més compliment de la llei de l’amor.

(Obra de Lluis Estopiñan que jo entenc com el jo que pensa.)

LA NO VIOLÈNCIA ACTIVA, LLIÇÓ DE DEMOCRÀCIA EN POLÍTICA

Les meves idees d’intencionalitat política es basen en la filosofia humana de les pàgines dels evangelis. Estic convençut que sense un diàleg obert, sincer i lliure entre la religió i la política és impossible la pau verdadera en la convivència humana. En les profecies d’Isaïes s’hi llegeixen aquestes paraules: ”Tal  com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden i la fan germinar fins que donen llavors als sembradors i pa per aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Realitzarà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat”. Es refereix a la paraula del Servent Sofrent dirigida als poders de Babilònia que veuran com els jueus recobren la llibertat. És aquell retret que Jesús fa al soldat que l’havia pegat. ”Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, perquè em pegues?” Les persones tenen el dret de manifestar la seva postura contrària a l’autoritat no per recriminar sinó per recuperar convidant-lo a pensar. Són les paraules que el sacerdot català, Joan Alsina, afusellat a Xile, el 19 de setembre de 1973, li va dir al seu assesí: ”Por favor no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón”. Són denúncies no violentes que allò que pretenen no és res més que recuperar la dignitat de la persona enemiga. La no violència activa fou la practicada per Jesús demanant al Pare perdonets als botxins: “Pare, perdona’ls, no saben el que fan.” És el “I have a dream” de Luther King. És la denúncia de Lliuis M. La Xirinacs de no seure i assistir dempeus a la sessions del Senat mentre no es concedeixi  l’amnistia. La no violència activa són les accions d’aquelles persones que prefereixen fins i tot la mort abans de renunciar els drets de les persones i dels pobles. A casa nostra era el comportament de la gent asseguda a terra protegint els col·legis electorals, que malgrat els atacs de la policia van continuar la seva defensa, no violència activa que l’estat espanyol no només no entén sinó que tampoc no vol entendre però la veritat sempre triomfa. Només cal que el perseguidor analitzi els resultats de la seva acció per tornar, en el cas de Catalunya, a la democràcia. L’estat espanyol fuig d’investigat uns fets que palesen la feblesa de la seva democràcia i seran a la llarga o a la curta la seva sentència condemnatòria si no compleix amb els seus deures humans, polítics i legals. No vol investigar els cas dels GAL, no vol investigar la fortuna del Rei Joan Carles, no vol investigar les relacions de la policia amb el cap dels atemptats contra Catalunya. Quina resposta donarà quan la justícia europea li demani responsabilitats d’acord amb les lleis que ha de complir per formar-ne part. Quin sentit té ser soci i prescindir dels altres? Penso, que és l’ADN de l’estat espanyol que continua amb el seu orgull des de fa segles. Espero que la no violència activa redreci el camí de la política espanyola.

MIL DIES D’INJUSTÍCIA

Acuso amb us de la meva llibertat l’estat espanyol d’incomplidor de la democràcia. La Constitució defensa el dret d’opinió dels ciutadans i el deure de les autoritats a promoure la justícia i la igualtat, a remoure obstacles i a facilitar els drets. Fa mil dies que el dret d’opinar està empresonat i els deures d’afavorir la democràcia continuen oblidats. I l’estat presumeix de democràcia. Hi ha relacions en la vida que estan mal considerades, tenint dret a manifestar-se, però són mal vistes perquè les persones que les obliden pequen d’orgull i les persones que les viuen pequen de bona voluntat per reconvertir allò que sembla un mal en el bé. Però allò que és més denunciable són les reconversions que es fan i s’han fet de les accions, convertint la defensa de la llibertat en un delicte. I aquesta política ha empresonat innocents que ja fa mil dies que pateixen l’odi a la llibertat de pensar, llibertat expressada en l’article 14 de la Constitució. És la filosofia aplicada a Jordi Cuixart i a Jordi Sànchez. S’han complert mil dies d’injustícia. L’empresonament dels dos líders culturals denuncia dues qualitats humanes, la dignitat i la llibertat. Qui és més digne, els Jordi defensant els drets naturals dels ciutadans i el seu poble o els jutges condemnant. Ser jutge no dona dignitat, l’exigeix més encara. Personalment em poso de la part dels dos Jordi. Dues persones que dirigeixen dues entitats culturals defensores dels drets humans, fidels a la Declaració Universal dels drets humans, que ni el govern, ni la justícia espanyola han respectat. Una entitat cultural que és capdavantera mundial pel nombre de socis mereix ser escoltada i respectada. No fer-ho és tenir por a la llibertat, por que porta a manipulacions de veritats amb conseqüències injustes. D’entrada, el President d’una entitat cultural de 180.000 socis mereix un respecte que li nega un President espanyol que per llei té el deure constitucional d’escoltar a tot els ciutadans, incomplint amb el seu no, l’article 9 de la constitució, quins deures sintetitzen tres verbs, promoure, remoure i facilitar. Amb la Constitució a la mà i també amb l’article 155, els dos Jordi no haurien entrat mai a la presó. I dic amb l’article 155, perquè la seva execució no es pot dur a terme sense el compliment dels articles 1, 9, 14 i 15, sense oblidar els deures que imposa la Declaració mundial dels drets humans i els tractats internacionals signats per l’estat espanyol. Empresonar innocents sentenciant-los a mort és norma internacional del poder. Soc cristià convençut i des de l’evangeli defenso les meves idees. Perquè fou crucificat Jesucrist? Per les seves idees i ser considerat enemic de Roma. Perquè fou condemnat Sòcrates a morir enverinat? Per les seves opinions que no agradaven al poder. Perquè fou assassinat Gandy? Per no agradar la seva política a la política europea. Per què fou assassinat Luter King? Per defensar els drets de les persones. Per què estant empresonats els dos Jordi? Per defensar els drets naturals dels ciutadans de Catalunya i dels pobles del món. La lluita per la llibertat dels dos Jordi i dels seus companys és un deure històric, natural, cívic i també religiós.

LA DEMOCRÀCIA LEGAL ESCLAVITZA LA CONVIVÈNCIA

El poder de la llei no és servidor de la democràcia, és un esclau de la dictadura. Democràcia, etimològicament, el poder del poble però en la realitat del segle XXI és el poble manipulat. Votar lleis, votar governants, és una exigència democràtica de servei. I per coherència la voluntat del poble és norma en l’exercici legal i governamental. I a la pell de brau la política és més important que el poble. La Constitució Espanyola que és una llei votada ens adoctrina a l’efecte.

Article 1.                                                                                                                              

1,-Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

2.-La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.

3.-La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentària.

El paràgraf 2 ens defineix qui de veritat és el sobirà: el poble d’Espanya que amb el DNI reconeix qui són els seus ciutadans. La unitat de pensament dels espanyols està regulada pel fet que Espanya és la unitat dels pobles que poblaven la península ibèrica. El concepte d’unitat de pobles a l’estat espanyol se li ha donat el sentit de renuncia a les identitats col·lectives per integrar-ne una, que dissortadament confon unitat per unicitat. La verdadera unitat no ha existit mai a l’estat espanyol, tampoc en l’actualitat suposadament democràtica. I el primer article de la Constitució del 1978 ens alliçona força des de la voluntat sense èxit. Ens presenta Espanya com un estat social democràtic de Dret. Penso que no del democràtic, perquè d’altra manera no s’hauria instituït una monarquia parlamentària. La monarquia espanyola de parlamentària, d’acord amb l’experiència no en té res. Primerament perquè fou una imposició del General Franco, d’acord amb “atado y bien atado”, amb la particularitat que el representant de la monarquia no era el qui per herència li tocava, sinó el que Franco va formar políticament. Penso sincerament que aquest fou un greu error democràtic i molt més si quaranta anys suposats de democràcia ens demostren les vergonyes de la monarquia. Òbviament que aquest punt obeïa a la voluntat de l’exèrcit, no essent l’únic. La sobirania popular és una expressió molt agradable de cara a la ciutadania però no passa d’aquí perquè a l’hora de la veritat, quan la sobirania popular pensa diferent se li envien les forces dites d’ordre públic, en una paraula les forces armades. La voluntat popular expressada en les urnes no ha estat mai respectada, tenint-ne prou cura els partits majoritaris per callar la veu dels minoritaris condemnats al silenci i  a no pensar, quan la seva filosofia és sempre la més progressista i humanament més democràtica. Perquè el poder polític no respecta la voluntat popular? Senzillament perquè bàsicament és conservador i allò més important és tenir el poder que facilitar poder viure dignament en pau.

La Constitució de l’any 1978, que el 2020 no compleix els objectius democràtics d’un procés progressista, demana una posada al dia que l’Estat espanyol rebutja orgullosament manifestant-se satisfet de la seva situació malgrat els advertiments d’Europa i d’institucions internacionals. Aquesta postura d’orgull polític es fonamenta en considerar que la democràcia és la llei, quan la llei ha de ser una servidora de la democràcia. La raó és molt senzilla si la ciutadania és sobirana. Els ciutadans sobirans són persones lliures. I és precisament la llibertat de ser persona, no la de la llei, la que marca el procés i el procés és possible gràcies al dret a equivocar-se, definidor de lliure. I aquí una altra condició. La intel·ligència ha de manifestar si el pensament de progrés és erroni o no. I aquesta condició no es compleix, no es permet pensar, i donant categoria de veritat absoluta a una llei humana és destrueix la convivència i s’empresona els homes i dones que pensen. Convertir la llei en una força al marge de la filosofia pedagògica per fer-la llei sancionadora és tot el contrari de l’esperit democràtic. Obliga a la humanitat a viure en un ambient de guerra.

L’EVANGELI, FILOSOFIA HUMANA DEL PROCÈS A CATALUNYA

Sant Joan en la seva primera carta fa aquesta advertència:” qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà.” La religió exigeix el respecte als drets naturals de les persones, quina llei bàsica és l’amor. Seguint aquesta línea havia fet anteriormente aquesta altra afirmació:”Tothom qui odia el seu germà és un assessí, i ja sabeu que cap assessí no té vida eterna dintre seu”. Amb més claretat no podia afirmar que si no s’és persona digna, tampoc s’és persona religiosa autèntica. La doctrina evangèlica porta el segell de la defensa de la vida terrenal autèntica, verdadera i digna. Si llegim el Sermó de la Muntanya descobrirem que la filosofia humana de l’evangeli és la veritat de la humanitat. Les benaurances marquen sengles capítols de l’humanisme en l’objectiu diví. Feliços els pobres, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos, els perseguits per seguir Jesucrist. Tots ells tenen recompensa humana i divina. La pregunta que corre en l’ambient vol esbrinar la relació del sermó de la muntanya amb el procès contra Catalunya. Directament no és contra la nació catalana, és contra persones que essent catalanes són perseguides per complir les benaurances.La pobresa qué hi té a veure amb el procès? Senzillament que amb el 155 es va condemnar a la pobresa a tots els catalans, independentistes o no. Els diners trets a la Generalitat tenien una destinació: el benestar dels catalans, tots independentistes o no. La segona benaurança es referia als que ploraven pel tracte injust que rebien, com ho palesen els més de mil ferits pels atacs de la policía. El procès va menysprear els humils, les persones senzilles i a les que saben viure amb l’esforç del seu treball, negat a moltíssims catalans. I no parlem dels que tenen fam i set de ser justos, perjudicats per una justicia que donava més fe als acusadors que als acusats, que no eren només els polítics sinó tota la població ciutadana que vol viure lliure de veritat, no enganyada per lleis manipulades. Dels compassius? Ningú els hi allargà la mà al trobar-se desemperats per una llei inspirada en la dictadura que l’honor el dóna el diner. Moltes persones netes de cor, independentistes o no, es veieren acusades injustament qualificades de delictives, quan el delicte era el seu menyspreu. Treballar per la pau esdevingué un acte criminal perquè és més important el territori que la gent que l’ocupa. És la filosofia de les guerres que maten milions de persones. Els perseguits per ser justos, estan empresonats sense tenir en compte les raons dels seus actes que no volien res més que el benestar i la dignitat de les persones. El mal tracte rebut per tots els complidors de les benaurances es multiplica quan es confesen fills de Déu, perquè l’únic déu pels poderosos és el diner. A Jonqueras, pres polític católic se li ha prohibit a la presó l’assistència a Missa. Si valoressim el treball dut a terme pels presos polítics catalans ens adonarien que el compliment de les benaurances a l’Estat espanyol és un delicte. La filosofia humana de l’evangeli no interessa a la política i a l’economia perquè la llei única és l’amor a les persones, no l’amor al diner. El tema dóna per molts més articles. La llei no és verdadera sinó és humana.

INDEPENDÈNCIA ÉS FUTUR

Milions anys d’història, independentment del suposat progrés, no han desenvolupat el programa de la naturalesa exposat pel llibre més antic que explica la formació del món. Segons aquest llibre la vida de la humanitat està supeditada a les relacions entre éssers humans i els factors naturals. I són precisament els hunmans que no han respectat el programa. I alló més llastimós encara, han estat i són les relacions entre els humans. El programa no s’ha complert, tot i que una gran part de la humanitat es vanta dels progressos assolits. No ho nego, ni ho negarè, però amb retrets. El progrès no ha beneficiat, ni beneficia a tota la humanitat. Per què? Senzillament perquè es nega i s’ha negat a massa humans el dret a la seva llibertat. I negant la llibertat de les persones s’ha manipulat la natura. Els pobles no són tots independents per culpa d’un progrés manipulador. Els bens naturals, el Creador els va posar al servei de tota la humanitat, no només de l’home, sinó de l’home i de la dona, i l’incompliment d’aquesta primera condició és l’orígen de tots els mals, d’haver menjat, la humanitat, de l’arbre del be i del mal, perquè aquest arbre no és altre que la humanitat i els seus fruits les obres bones o dolentes. S’ha inculpat injustament a la dona, quan la culpa fou consensuada. I la manipulació de la natura conitnuà i s’agreujà. I alló que és més greu, rau en el fet que la manipulació s’ha batejat de progrès. Com ha tractat el progrès humà la natura? L’eficàcia del progrés té una mesura: el diner. En gaudeix tothom? El Rabí israelí, Manis Friedman ho definerix molt bé. Diu: hem volgut conquerir la natura i ens hem trobat amb   aquesta pandèmia que ha alterat la nostra manera de viure i els hàbits que fins ara  teniem. Els canvis que obliga el covid-19 són una oportunitat per tal de repensar on posem a partir d’ara la nostra energia. Un exemple de relacions greus ens l’explica Jaume Rocabert I Cabruja, membre de Justícia i Pau, quan ens diu:”prioritzar l’exèrcit gastant-se 15.813 milions en material militar i ni un euro en sanitat, és d’irresponsables”. I aquesta irresponsabilitat fa segles que és norma. Una altra cita molt important pel significat i pel que la diu, que fa entendre la importància de les relacions humanes amb la natura. Diu Albert Einstein:” si desaparaguèssin totes les abelles d’aquest món, a l’home només li quedarien quatre anys de vida”. I les abelles estan en plan d’extinció. Ho tinc molt clar: el gran problema actual de la humanitat és consequència de les pèssimes relacions humanes que no respecten, ni han respectat la dignitat i llibertat de totes i cadascuna de les persones. Sense una verdadera llibertat de tothom no hi haurà futur.La lectura de la Bíblia i sobre tot dels evangelis m’han portat a aquesta conclusió. La política i l’economia no són el futur. El futur és la dignitat i la llibertat de tots i cadascun dels ciutadans del món. Ni la política, ni l’economia ho tenen en el seu programa. Pobra humanitat.

(El dibuix d'una nena de set anys ens ensenya on hem de buscar el nostre futur).

AMB TOTS ELS RESPECTES, UNA PREGUNTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

He llegit a les xarxes:”El Constitucional no donarà resposta als recursos dels presos fins l’any que ve”.No  crec que aquesta sigui una falsa notícia emparat en el comportament del Tribunal. Sóc un ciutadà amb DNI espanyol que no m’impedeix ser independentista amb la corresponent base democràtica. I l’article 14 de la Constitució m’avala el dret a opinar. El Tribunal Constitucional és un poder públic i des d’aquesta vessant pregunto. L’article 9,2 de la Constitució diu:”Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i civil”. Magistrats del Tribunal, m’agradaria m’expliquèsiu com compleixen el promoure la llibertat i la igualtat, a l’ajornar sine die la resposta als presos polítics catalans, quan per sancionar Catalunya heu celebrat reunions d’urgència fins i tot en dia festiu. Heu fet alguna gestió per comprobar el dret a la llibertat? Només la conducta observada durant els dies de presó, que interpreto injusta, és raó, per almenys, estudiar la solicitud. Dubto que cap magistrat hagi llegit atentament els llibres escrits a la pressó i conegui quina és la seva filosofia política. Ser independentista és un dret ratificat per la Declaració Universal dels drets humans i pel Tribunal de Justícia Internacional de la Haia. A quest ajornament, i em sap molt de greu manifestar-ho, em porta a identificar-lo amb el no puedo i no quiero del Sr. Mariano Rajoy, el màxim responsable del Procès contra Catalunya que mai s’havia d’haber celebrat. Promoure les condicions del dret a la llibertat és un deure democràtic que obliga autoritats i ciutadans. De remoure obstacles per salvaguardar la seva llibertat per part de les autroritats no se n’ha parlat, com tampoc s’ha estudiat la veritat de testimonis que per la forma i el que deien no eren cap garantia creïble, testimonis policials i d’autoritats. La tan repetida frase que tots som iguals davant la llei, personalment no me la crec. De facilitats, la decissió d’allargar l’empressonament, evidència que no hi ha voluntat. Una pregunta. Davant els informes de la premsa internacional que relacionen autoritats de govern amb fets criminals, com actuarà el Tribunal Constitucional? La darrera, molt greu malgrat presentada en forma de sospita, i quina solució seria argument prou clar per la llibertat dels presos polítics, com hauria d’actuar l’estat i el Tribunal Constitucional. Es refereix a la implicació del servei d’intel·ligència en l’atempat terrorista del 17-A, a Catalunya. Hi afegeix que l’objectiu més probable era aturar la celebració del referéndum d’autodeterminació català. Per què la justícia espanyola s’ha negat a investigar les relacions de la policía espoanyola amb el cap dels terroristes, relacions que han existit?. Magistrats del Tribunal Constitucional, pel bé d’Espanya cal fer justícia de veritat. Catalunya no vol cap mal a Espanya, vol la seva amistat des de la independència que és un dret natural, històric i democràtic. Estic convençut que la Constitució em dóna la raó, com la Declaració Universal dels drets humans i els Tractats europeus signats per l’estat espanyol.