POESIA I FILOSOFIA D’ONCOVALLÉS

 

La veritat de l’ésser humà projecta una realitat de transcendència definida en el primer capítol del Gènesi en el que Eva convida a Adan a menjar la poma. Acte d’amor humà que posa als ulls de la humanitat la realitat de dos jardins, el terrenal i el celestial. I en aquesta història el protagonisme de la dona, Eva que entén el sentit de Jardí terrenal i la promesa d’una altra dona, que obrirà les portes del celestial. La clau del pas d’un a l’altre jardí és la mort. Dissortadament la humanitat ha desfigurat l’àngel de la mort. És veritat que la humanitat va cometre un gravíssim error que es pensar que és Déu. I aquest error perdura als nostres dies i els mortals no ho reconeixen convertint-se en senyors de la vida ordenant la convivència amb els instruments de la mort. I la gent humil i senzilla fa milions d’anys que viu amb la por al cor. La por a la mort ha desvetllat solidaritats impensables en el poder i estimades per les persones com cal. ONCOVALLES és un exemple d’aquesta solidaritat. Treballar per estimar la vida quan en més perill està, és un acte d’amor de projecció divina perquè Crist ens va ensenyar que l’amor més gran és el d’aquelles persones que estimen als seus enemics. Aquest amor fa el miracle de respectar la mort per estimar més la vida. És l’objectiu d’Oncovallés. La poesia és la capacitat creativa de l’ésser humà que modela l’obra d’art més sublim dibuixant la seva pròpia imatge amb colors divins. I la història de la filosofia ens ensenya que l’ésser humà sempre ha tingut aspiracions de ser déu. I l’evangeli ens ensenya  a ser poetes i filòsofs. Oncovallés és un excel·lent pedagog d’aquesta cultura humana. Patir una malaltia com el càncer i viure intensament la pròpia existència només ho assoleix una medecina que al costat dels tractaments mèdics, hi col·laboren uns tractaments de respecte i amor humà. La medecina pot guarir, però la il·lusió de viure és el regal de la solidaritat. Oncovallés ens ho demostra en l’arribada a la maduresa d’edat al complir 18 anys del seu naixement. La seva història és fruit de la poseia i filosofia de la vida.

UNA CONSTITUCIÓ QUE DECLARA INVIOLABLES NO ÉS HUMANA

 

 Article 56,3 de la Constitució Espanyola: “La persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65,2”.

Article 64.-1:Els actes del rei seran referendats pel president del Govern i, en el seu cas, pels ministres competents. La proposta i el nomenament del president i la dissolució prevista en l’article 99 seran refermats pel president del Congrés.

                   2: Dels actes del rei seran responsables les persones que els referendin.

Llegits aquests articles, em pregunto, quina utilitat té la persona del rei en la política democràtica. L’afirmació de “la persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat” li nega la llibertat i sense llibertat no s’és persona. Em dona la impressió que es tracta d’un robot manipulat pels polítics, com sobreentenc llegint l’article 64.

Amb aquests articles, quina ha de ser l’actuació de la justícia en actes reials referendats pel govern? Tal  vegada el rei no s’ha enriquit injustament? La seva fugida ha estat referendada pel silenci, ha actuat correctament l’ex-rei? Se li dispensa al rei allò de que s’acusa als presos polítics  catalans. On està la justícia? En el rei existeixen probes, pels catalans no hi ha probes acusadores, fa l’efecte que s’inventen. És aquesta una democràcia com cal? En una democràcia fer possible el dubte en el poder és una raó per reflexionar en profunditat i molt més amb articles constitucionals com els esmenats.  L’article és molt clar: “els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa”. El discurs del 3 d’octubre dona la impressió que fou referendat pel president. En una democràcia que un govern necessiti el recolzament del rei parlamentari que ha de ser referendat per donar credibilitat al govern, no és una acte d’hipocresia?

Personalment penso que una democràcia parlamentària és continuació d’una dictadura. Són massa el fets a l’estat espanyol que ho confirmen. No només en relació amb el procés a Catalunya sinó també amb actuacions a tota la pell de brau restringint la veu popular. Opino sincerament que tant al govern del PP, com al del PSOE, poden ser acusats de manca de respecte a la veu popular, també en el tema de la monarquia.

Davant d’aquesta reflexió em pregunto, on rau l’esperit democràtic en la política espanyola?

CARTA OBERTA A ERC, JUNTS PER CATALUNYA I CUP

 

L’electorat català us ha donat majoria absoluta de l’independentisme per formar govern a Catalunya i avançar democràticament cap a la independència, respectant tots els altres partits demòcrates i escoltant les seves propostes. És desil·lusionant que encara no s’hagi arribat a cap consens. És lamentable que  el Parlament de Catalunya no hagi estat capaç de celebrar una verdadera sessió parlamentària sobre política social com manifesta el resultat de les votacions. Una majoria independentista  no pot deixar de banda el pensament polític dels partits no independentistes en una democràcia autèntica. El diàleg no ha estat possible perquè la paraula no era intel·ligent, ni racional per culpa de l’egoisme de partit, tant per la dreta com per  l’esquerra, tant per l’independentisme com per l’unionisme. Una ullada a la situació política de casa nostra ens alliçona de la feble democràcia en que ens movem. Efecte agreujat per una democràcia nacional i mundial segons la qual el ciutadà és un servidor de la democràcia definida per la llei, no una persona lliure defensada per una llei democràtica. La ciència ens explica que l’ésser humà és un microcosmos en el que cada membre, cada òrgan, cada cèl·lula compleixen a la perfecció la seva funció per un correcte desenvolupament de les seves idees i d’una bona salut. I quan algun d’aquests components no compleix, la persona emmalalteix i sovint mor. La imatge del microcosmos ens confirma que la malaltia mundial política i social es deu a un imperfecte compliment dels deures dels membres socials, política, religió, economia, cultura i civisme. I d’entre aquests membres els més responsables de la malaltia mundial son la política i l’economia. Catalunya també està malalta per culpa dels membres responsables de la seva salut, essent els principals la política i l’economia. La medecina hi és. La covid-19 està demanant el tractament adequat: a) escoltar els ciutadans, b) diàleg polític democràtic intel·ligent i racional, c) respectar les diferències i arribar a un consens sense necessitat de que ningú renuncii a les seves idees, d) agermanament amb les democràcies del món. Què ho pot fer fracassar? L’orgull i egoismes de partit.

ÉS LA POLÍTICA UN SERVEI A LA HUMANITAT?

 

Dubtar-ne hauria de ser un escàndol quan dissortadament l’escàndol és no dubtar-ne. Quins són als arguments de les grans potència? Les armes atòmiques. No han signat el manifest de l’ONU. Cap Estat està lliure de culpa. Tots es recolzen en l’eficàcia de les asmes. La pedagogia de la convivència només desenvolupa un capítol amb dos apartats: a) la força  de la llei i b) la força de les armes. Espanya no n’és aliena. Quaranta anys de democràcia continua la ben lligada doctrina del dictador. Només cal una ullada a les presons. I per confirmar-ho, les formes com el President del Tribunal Suprem rebutjava els vídeos i probes fotogràfiques i com feia callar als advocats defensors. La paraula argumentant valors positius no tenia valor, només la paraula negativa. Francament quan més hi reflexiono, més creix la meva incredibilitat sobre la  democràcia de les institucions espanyoles de poder. La conducta dels presos polítics catalans, pedagogues i pedagogs dels companys, que no entenen que hi fan amb ells, hauria de ser argument de llibertat. I sovint em pregunto, s’ha dignat el Tribunal llegir els llibres escrits per ells i elles, que són una filosofia de convivència democràtica?. Els presos i les preses son pensadors i pensadores que pregonen una filosofia de convivència entre les diferències. I la qüestió s’agreuja quan penso que l’Estat Espanyol existeix gràcies a  les  diferències. Dissortadament no ha estat mai filòsof de la seva, tot el contrari, mestre dictador negant la dels altres, esclavitzant. Es mou molt alegrement donant la mà a les nacions que configuren la globalitat de l’economia com a sistema. No entenc la democràcia de l’estat espanyol manifestada des del poder, formi el govern el PP o el PSOE. Tant un com l’altre, dialogar vol dir acceptar a ulls clucs les seves idees, les dels altres, que demanen diàleg, no compten. Dialogar és l’exercici de la força. I quins són els fruits? Una ciutadania cada vegada més pobre i un estat amb risc de bancarrota. El deute públic de l’estat espanyol ha arribat al límit d’impagable. El producte interior no cobreix els interessos. Economia i política, exemples negatius de la democràcia. La solució serà possible amb una pràctica intel·ligent i racional de la llibertat. I el primer pas no és altre que el respecte a les persones, malgrat pensin i defensin idees contràries i fins i tot contradictòries. La democràcia és fruit del consens assolit sense renunciar a res i trobar el model de convivència. Les idees no mereixen la presó, són l’argument per viure en llibertat i eliminar l’esclavitud. És el gran servei que la humanitat espera.

LA COVID-19, ACUSA AL PODER I DEFENSA ELS CIUTADANS

 

Defensar una epidèmia causant de milers de morts és una opinió que sembla una blasfèmia, però semblances a part, és una veritat. La covid-19 és el resultat d’una política contra natura practicada per la incompetència del poder polític i econòmic destruint la fauna i la flora. I la natura es defensa. Sortosament la humanitat gaudeix de persones honestes intel·ligents que pensen, estudien, reflexionen i opinen. Enric Costa i Verger amb el seu llibre IATROGÈNIA, LA MEDECINA DE LA BÈSTIA, posa en evidència el poc respecte de la política envers les persones dignes denunciant els efectes del diner, la bèstia. ARCADI OLIVERAS, gran defensor dels drets humans i crític intel·ligent en el seu article CAPITALSIME I ARMAMENT, UNA RELACIÓ PARADOXAL, l’any 2003 escrivia: “Quan el capitalisme, generador habitual de pobresa, es taca més i més les mans de sang és que ha arribat el moment de sortir del circuit habitual de  producció i del consum, d’expulsar els polítics indignes, de denunciar i jutjar criminals de guerra, practicar la desobediència civil i avançar cap a noves formulacions en la vida política i econòmica.” Una visió de futur perquè el desgavell del present és un greuge contra natura i contra la humanitat. Un exemple d’aquest desgavell és l’actuació de potències estrangeres, entre elles Espanya, davant la venda dels governants del Senegal del dret de pesca, font d’ingressos que els pescadors senegalesos perden i cauen en la misèria, com també la compra de camps de conreu que acaben amb l’agricultura tradicional. L’efecte fugida cap Europa és la solució dels joves que l’assessor polític de Greenpeace al Senegal comenta amb aquestes paraules: ”Europa deixa sense peix els africans, però Europa no vol els immigrants africans.” Josep Ramoneda, en l’article al diari ARA del 14-4-2021,MENYS SUPÈRBIA, MÉS EMPATIA, afirma: ”La pandèmia evidencia la impotència de la política – al mateix temps que fa emergir dèficits i fractures que venen de lluny – i desdibuixa les il·lusions de futur”. Una acusació directa dels polítics, no sé si impotents per culpa de les circumstàncies o impotents per manca de capacitat de gestionar la política i una denúncia del deure de defensar els drets dels ciutadans il·lusionats per un futur feliç. La filosofia de la natura denunciadora de la filosofia despectiva de la política mundial.

LA COVID-19, MÉS QUE UNA PANDÈMIA, EL FUTUR

 

La història de la humanitat és un aiguabarreig de veritats i mentides, de temps de pau i de guerres amb un objectiu, avançar vers una convivència en pau. Milers anys del procés, l’avenç continua immers en la contradicció. Els progressos socials i científics són fites que marquen el camí, camí amb massa trajectes de pedregar perquè els responsables de millora i manteniment, dominats pel seu egoisme de veritat, no accepten dialogar amb la veritat egoista dels altres. La pandèmia no és altre cosa que un contagi de veritats. No negaré que tot contagi desperti un interès social de salut. Interès que ensopega frontalment amb una altre interès social de domini que emmalalteix la convivència global. Un part de la humanitat sana i la gran majoria malalta. I sorgeix la covid-19. La gran malaltia social del segle XXI. Pels seus fruits els coneixereu, ens avisa l’evangeli. Un any, i la malaltia continua. Seran les vacunes, la solució? Personalment penso, que ho seran, però provisional. La capacitat humana és limitada i la llibertat possibilita errades. Les errades son llavors sembrades, germinen en terra preparada i tornen a contaminar. La terra abonada és el cos humà. Per què les pandèmies es reprodueixen en formes diferents? És aquest un destí de la història humana o un desviament del veritable objectiu? Pot una intel·ligència limitada amb creixement indefinit descobrir la solució absoluta del benestar? Sembla ser que una part de la humanitat diu que sí. Quins son els fruits? N’hi ha de bons, però no els pot gaudir tota la humanitat, només una minoria. Si no els poden gaudir totes les persones no són bon per a una convivència pacífica. Un avançament continuat de progrés social parcial em fa pensar en una norma superior als objectius humans. Una autoritat superior a la humana. La història ens diu que aquesta autoritat, una part de la humanitat se l’ha arrogada amb poders divins. Els fruits continuen dolents perquè tota la humanitat no gaudeix d’un convivència en pau. Quan un arbre dona sempre fruits dolents, que cal fer? La resposta cal complir-la amb l’arbre de la humanitat. Com s’hi arriba? Primer respectant la vida de totes les persones i a continuació dialogant amb totes les idees. És dialogant la política del segle XXI? Què ens hi diu al respecte la covid-19?

LA COVID-19, URGÈNCIA D’AMOR

 

No és una contradicció, és una exigència de convivència en pau davant la guerra de vacunes contra la covid-19. La covid-19 és filla d’una vacunació errònia practicada a partir dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat. No sóc metge, ni científic, només observador i lector. El sector més amenaçat de la humanitat és el jovent, els fills dels pares dels anys esmenats. I quin és el problema? La presència d’una esterilitat cada dia més dominant. Una verdadera amenaça del final de la humanitat. Existeix una profilaxis per posar-hi remei i aturar el procés? L’enemic és molt poderós, desafiador del poder diví, presentant-se com un déu. I és precisament Europa amb els Estat Units d’Amèrica el màxim responsable. En el fons una manca total de respecte a la dignitat humana atacada des d’un pretès progrés científic sent aliats de les altres nacions que l’atac el fan amb les armes assassinant innocents. Massa humans són conillets d’Ìndies en mans del progrés per fer rics a uns eliminant  els altres. Es pot aturar? L’evangeli ens dona la solució: ”pels seus fruits els coneixereu”. Què necessita la humanitat? Senzillament que la política, quin objectiu és la dignitat humana i una convivència en pau, compleixi el seus deures. És possible? Sí, però difícil. Obligar el diner a complir els seu deure de servidor de les persones, de totes. I dissortadament, la medecina dominant és la del poder del diner. La situació mundial actual és gravíssima. Un adagi castellà ens avisa amb “a grandes males, grandes remedios”. I el gran remei està només en mans de Déu. Està comprovat que la ciència és un bé limitat malgrat els seus grans descobriments. La vacuna és un gran descobriment. Però no es pot manipular. Els microbis són col·laboradors de la salut humana, no enemics, no infecten. Atacar els microbis amb remeis infecciosos és,  manipular la salut. Dissortadament el que s’està fent, resultant una font inesgotable de diners. I la política li fa el joc al poder econòmic de les multinacionals farmacèutiques. Personalment tinc fe en l’assoliment d’una convivència universal digna en mans d’una política i justícia al servei de les persones obligant el diner a complir el seu deure de servidor. S’assolirà, oblidant Déu? Els fets diuen que no. La covid-19 demana amor.