HA PENSAT MAI LA POLÍTICA ESPANYOLA ON RAU LA CENTRALITAT?

No cal llegir llibres antics, una anàlisi de la configuració psíquica i física de l'éssr humà n'és l'alliçonament més clar i directe. El moviment és un dret; saludar allargant la mà,un altre; dialogar, també; si es dialoga és perquè és pensa, que és un dret perquè també és una capacitat. I totes aquestes capacitats amb el seus drets, qué són sinò la base per relacionar-se i organitzar-se? Negar qualsevol d'aquests drets és negar el fet de ser persona. Jo, per exemple vaig nèixer invàlid, no podia desplaaçar-me per mi mateix. La capacitat de pensar de la intel·ligència humana em va reconstruir i d'invàlid vaig passar a la normalitat de moviments. La capacitat de pensar, que és la base de les relacions humanes, dels avenços de tota mena, és capital a l'hora d'organitzar-se. I l'ésser humà davant la natura s'adonà que un individu sol no podia solucionar molts problemes de subsistència i convivència i la seva capacitat de pensament li va facilitar la manera d'organitzar-se i al llarg de la història s'ha anat progressant. És coherent que al segle XXI s'empresoni a les persones pel fet de pensar un model d'organització social perquè en el que es troba immers no li convenç perquè li nega ser ell? El primer nucli de la sobiraania dels pobles és la persona individual. I negar aquesta veritat és actuar contra la naturalesa que ha demostrat ser sàvia a l'hora de crear la humanitat essent tots els éssers humans iguals amb les diferències pròpies. Criminalitzar els drets naturals és un greuge de consequències imprevisibles i aquest greuge ha estat l'orígen de les guerres que mils de milers d'anys d'història encara continúen sent la base configuradora dels estats en perjudici dels pobles. És veritat que el progrès històric està dominat per l'egoísme orgullós contra la paraula de l'altre i no sembla gaire probable que el progrès sigui positiu en la pre-història i en la història. Que en el segle XXI, amb tots els avenços científics i filosofies aparegudes, la violència física o psìquica sigui la raó per organitzar la convivència de la humanitat és un fracàs de la política encarregada de la pau del món. Hem reflexionat mai que superada la prehistòria i viscuts XXI segles de Història encara la humanitat no hagi descobert com s'ha d'organitzar la convivència en pau? Què ha fallat? La mateixa raó que al segle XXI els polítics siguin incapaços de posar-se d'acord. I tot va suposar que n'hi ha per segles. És just que els capricis d'uns pocs malmetin la vida de la majoria? És just, per exemple, a Espanya, el seu estat sigui incapaç de fer del seu, suposat, model democràtic el mètode d'una convivència en pau de tots els pobles de la pell de brau? Contemplat políticament el món, la seva imatge decepciona pel maltracte que reben milions de persones quan una minoria desesperant acumula més de la meitat de la riquesa mundial. I les desigualtats, malgrat els avenços científics, culturals i socials, no s'aturen, tot el contrari avancen. La conclusió no pot ser altra que al poder només hi arriben aquelles persones que la dita llatina qualifica l'ésser huma d' “homo, hominis lupus”. És molt trist que encara sigui veritat. No em cansarè de dir-ho en el respecte a la dignitat humana, que es resumeix en el mandat evangèlic “d'estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix” hi ha el camí. Només s'assolirà si es comença perquè cada jo sigui digne. I aixó la política espanyola no ho entén i dóna la impresió que ni ho vol.

QUÈ ENS DIU LA SITUACIÓ ACTUAL DE CATALUNYA?

És imprescindible escoltar les veus dels ciutadans, de la naturalesa i de la història. Totes demanen el mateix, dignitat en la justícia. I la justícia no complirà si abans no escolta a qui ha d'escoltar. No cal escoltar a qui castiga, sinò a qui és ciutadà. I tots els ciutadans de Catalunya, independentment dels seus orígens, són catalans amb les corresponents diferències que fan més solidària la convivència. He llegit que a Catalunya es parlen més de dues centes llengües. Una dada a tenir en compte, perque dues centes cultures hi conviuen i aporten la seva filosofia de vida a la globalitat catalana respectant les diferències. Si es persegueix la llengua mare de Catalunya, es persegueixen també les dels nous fills integrats. I la política, tant la catalana com l'espanyola, té present aquesta circumstància? Penso, voldria equivocar-me, que no. I precisament la metadologia que millor treballa és la immersió linguïstica perseguida avui per l'estat i alguns partits que es diuen catalans i comencen per no respectar com cal el seu idioma. Però al costat de cultures que inter-actúen i s'integren, Espanya ha perseguit persones que avui dia són un referent de comportament democràtic condemnat per la represió franquista amb víctimes mortals, referència obligada de màrtirs. La premsa comarcal del Vallès Oriental parlava, aquest dies, del centenari de l'afusellament de Ferrer Guàrdia, pedagog avançat al seu temps i exemple de com ha de ser l'escola per merèixer credibilitat pedagògica. Exemple d'aquesta escola que reclamava Ferrer Guàrdia i que durant la República fou model, el tinent coronel Ortega Monastèrio, molt conegut per l'habanera EL MEU AVI, que a l'edat de 3 anys amb el seu pare que era militar fou alumne a Girona de l'escola catalana, perseguida pel franquisme i Ortega Monasterio fou empresonat per l'exèrccit espanyol per la seva democràcia. I segurament que en trobariem milers de testimonis perseguits que hagueren d'exiliar-se, essent la colònia catalana refugiada a Mèxic, una llumenera cultural, per exemple el gran Poeta Pere Quart. En el món de l'esport, molts jugadors del Barça es veieren obligats a emigrar també a Mèxic, jugadors que són exemplars en la cultura de l'esport. I anant mès enrere la corona catalana-aregonesa és una mostra de política d'una bona entesa respectant les personalitats de cada col·lectiu. I penso que avui, en ple segle XXI, a l'hora de pensar quina i com ha de ser la política catalana cal fer honor al passat i també al present de la ciutadania integrada. Sempre s'ha dit que Catalunya al llarg de la història ha estat terra de pas, terra de pas que captivà als arribats que decidiren establir-s'hi. Si mirem els moviments de persones dels voltants de l'any 1929, amb notiu de la gran Exposició de Barcelona, l'argument encara en sortirà més reforçat. Catalunya no pot ignorar la seva història, ni ser víctima de polítiques autoritàries que no entenen la filosofia del globalisme perquè la globalització verdadera és impossible sense el degut respecte a les diferències. I si en aquest capítol reflexionem sobre el físic i el psíquic de la persona humana podrem entendre molt millor qué es la globalització i com hi juga la integració.La Catalunya que vull i defenso és la que reclama la democràcia basada en el respecte a les persones tenint en compte que el territori no pensa, ni reflexiona, que només és un servei a la col·lectivitat que s'ha configurat en aquell espai i per coherència qui decideix la independència no és l'espai sinó les persones que l'habiten. Respecto la llei, però aquest punt de la Constitució no respecte els drets de les persones i alló que és enecara més greu rau en el fet que una gran majoria de la política espanyola no vol entendre i menys practicar la filosofia de la Cosntitució resumida en el preàmbul. Des de la meva humil visió democràtica he arribat a la conclusió que sense una intel·ligent preparació i un desenvolupament racional del significat de nació i estat no es pot seure a la taula de debat només a improvisar i basar-se en una llei que no té en compte la veritat humana dels ciutadans. Estic convençut que Catalunya ha de ser per dret propi natural i històric una nació independent amb la seva legislació própia. I estic convençut que aquesta idea respecta i coincideix amb la filosofia del progrès de la història. No oblidem el procès d'ahir i d'avui si volem una Catalunya nació amb estat pròpi en el món global.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Negar el significat de les paraules pot desembocar a un delicte d'odi prevarivador de la Constitució. Hi ha veritats en política que no s'accepten, perqué són demostratives d'incompetència, d'ignorància i de desconeixement de la persona i de les col·lectivitats. En relació amb la polèmica despertada a la política espanyola al llarg de dos anys i escaig, des de l'humanisme he arribat a la conclusió de si verdaderament hi ha intenció de solució en base a un diàleg intel·ligent i solidari. Per què? Senzillament perquè trobo incoherent la política, primer del PP i ara del PSOE. I darrerement s'han produit uns actes que els trobo francament acusadors dels independentistes de delictes de terrorisme.I em refereixo al guardó concedit pel Govern al Tribunal Suprem. Tal com està la situació a Espanya i el seu coneixement al món, aquest guardó no es pot considerar des del meu punt de vista de cap altra manera que d'un interès de criminalitzar l'independentisme reconeixent l'honestedat dels jutges del Tribunal, quan en realitat s'hi han viscut situacions de manipulacions buscades. Només els testimonis dels policies, acusadors, i els de la defensa, demostrant innocència,són un argument que fa perdre la credibilitat. Entre els presos hi ha dues persones que no són polítiques i estan empresonades pels mateixos motius que els seus companys. I alló que és humanament increïble és el pasotisme polític davant els moviments socials en defensa de la innocència dels presos. Les persones que es mobilitzen a favor dels empresonats injustament, amb la Constitució a la mà són ciutadans sobiranistes i l'estat té l'obligació, té el deure d'escoltar-los. Sòn més de dos milions i enviant contra ells la policia, amb el resultat de catorce persones, que han perdut un ull per culpa de les bales de goma, prohibides a Catalunya, no només no han estat escoltades sinó criminalitzades guardonant a la policia, responsable de la única violència, la que l'estat desitjava per poder castigar, com ha fet. No escoltar tres milions de persones no és complir la Constitució sinò una prevaricació per manca de voluntat democràtica. El poble fidel de Catalunya, castigat ell també amb la condemna dels seus dirigents polítics i culturals, ha demostrat una dignitat a proba de bomba soportant tractes inhumans i una intel·ligència en defensa de la humanitat que hauria de fer caure la cara de vergonya a polítics i jutges espanyols. Un poble, que els seus polítics presos donen lliçons d'humanisme amb els seus llibres des de la presó, que els seus ciutadans, un cada dia, publiquen a la premsa una pàgina demanant la llibertat, que cada dia a les portes de la presó animen als seus presos, i que malgrat una política degradadora no s'arruga en la feina de cada dia i les seves empreses, malgrat la perscució destatal, els seus científics, malgrat la manca injusta de recursos, les seves escoles són admirades a Europa i al món, els seus esportistes continúen sent campions defensant també el nom d'Espanya, els seus escriptors cada dia són més reconeguts i la gent senzilla amb penes i dificultats palesa una gran dignitat davant la adversitat, és un poble honrat que mereix ser escoltat i guardonat, essent per contrari castigat per una política perseguidora d'uns polítics intel·ligents, honestos i solidaris. I al costat de tot, un govern espanyol incapaç d'entendre qué és la dignitat d'un poble que defensa treballant i parlant els seus drets pacíficament i solidària. Els independentistes catalans no som enemics del poble espanyol honrat que admirem i saludem, el que critiquem aquella conducta, sigui de qui sigui, insolidària, egoïsta, irrespetuosa i que és incapaç de dialogar intel·ligentment i raonadament sobre temes polítics per oposats que siguin. Només des de les diferències la societat avança. Una política estancada en la seva llei com infalible, és una política de l'edat de pedra que només serveix per crear pobles esclaus i posar en les armes l'argument bàsic de progrès. I dissortadament sembla ser aquest el model cap a on vol dirigir-se l'estat espanyol del segle XXI. En una democràcia del segle XXI els presos polítics no hi tenen lloc, són una aberració de la convivència en pau ciutadana.

PREVARICACIÓ DE FRANCO

L'esperit d'aquesta prevaricació dissortadament encara continúa malgrat els més de quaranta anys d'una suposada democràcia. El General Franco, militar de la República Espanyola va jurar la Constitució i la seva anada a l'Àfrica em fa suposar que lluny del govern podria manipular amb tota llibertat emparat en la credibilitat que li donava el seu jurament. I va traïr la Constitució. Un avís que cal tenir en compte. Aquest jurament prevaricat em fa recordar una anècdota sobre com valora les paraules i els fets, l'exèrcit espanyol, en l'acte en que per l'edat, aleshores era sacerdot , vaig haver de jurar bandera d'acord amb el concordat entre Espanya i el Vaticà.. Érem un grup de religiosos i capellans i amb nosaltres hi havia un soldat, que s'havia fugat i havia estat capturat. I se l'obligà jurar bandera, entre dos soldats amb baioneta calada. Quin valor tenia aquell jurament? Òbviament cap. Si el fet de jurar no suposava cap altra obligació, per aixó Franco va poder prevaricar. I l'alçament nacional, fruit d'una vulneració de la llei, va ser beneït per l'Esglèsia Espanyola signant la majoria de bisbes, menys el Cardenal, Barraquer de Tarragona, el manifest que reconeixia la guerra com una croada. Una vergonya històrica. I aquesta vergonya històrica, ni el Govern de la democràcia, ni l'Esglèsia Espanyola l'han condemnada mai, tot el contrari l'han aplaudida. I fruit d'ella, és la situació que actualment pateix Catalunya. I el govern democràtic, en mans socialistes, continúa el mateix tarannà. Pedro Sànchez per esdevenir President ha arribat a un acord amb Unidas Podem. Doncs bé, a les primers de canvi, ja el trenca. Sense l'aval directe del partit amb que ha de fer coalició aproba un decret contra la “república digital” amb el vot del PP i C's, abstenció d'Unidas Podem i el en contra de ERC, JxCat, PNB,EHBildu i Compromís. Ah! I no us ho perdeu: C's el declara un nyap, però vota a favor i VOX hi està en contra. Quina valoració es mereix el President Pedro Sànchez? No és aquest comportament, guardant les distàncies, com el de Franco? El decret contra la Dictadura digital no té altra finalitat, malgrat ho dissimulin, que aturar el procès sobiranista iniciat a Catalunya perque com diu la ministra Sra. Calvo no consta en la Constitució Espanyola. Però sí hi consta en la Declaració Universal dels drets humans, en Pactes internacionals signats per l'estat espanyol i llegint bé la Constitució, que no en parla, però dels seus articles es dedueix el dret a defensar totes les idees i la seva manifestació. Quina credibilitat es mereix una persona que fa un pacte i a la primra de canvi ja no el compleix i s'alia amb l'oposició? No és donar la raó a la dita de que Franco “lo dejó todo atado i bien atado”? Personalment no veig gens clar que algun partit independentista català faciliti la seva legislatura, perquè pel que es veu “donde dije digo, digo diego”. I no seria la primera vegada. Francament defenso que el deure dels independentistes catalans amb la raó de la llei natural i de la història, amb les raons de les norms internacionals i per defensar els drets i llibertats de totes les persones, no és altra que treballar amb dignitat, amb fermesa i sobre tot amb intel·ligència el pas definitiu cap a la independència. És un deure que neix del dret natural.

(La pintura és d'Angels Icart, i per a mí és la força de la honradesa davant la traició).

EL PROCÈS ÉS UNA DERROTA, UNA PÈRDUA SEGURA O UNA GARANTIA D'ÈXIT

On hi entra en joc la llibertat, el futur sempre és canviant. El model de convivència humana no diu m'ai “d'aquesta aigua no en beurè”. Els refraners populars són saviesa popular de futur. La llei d'un model polític no és cap garantia de continuitat perquè pot entrar en contradicció amb les normes naturals del procès humà. Només cal tenir presents els canvis climàtics naturals i els moviments que han provocat al llarg dels temps. Els procesos històrics de progrès els regula la llibertat d'acord amb els desitjos de ser o no ser. Coneixent la realitat de l'ésser humà, les garanties de convivències canviants són imprevisibles amb la circumstància que els canvis també poden ser a pitjor per a la majoria i a millor pel grup que provoca el canvi. És el joc de la política que no acostuma estar en mans dels més adequats i preparats sinó dels més ambiciosos de poder. I aquesta circumstància té una història llarga de contradiccions i de clares injustícies. Davant els exemples de la història de mils de milers d'anys, no em permet pensar que el procès és una guerra perduda per Catalunya, que

sí, la derrota serà una etapa del procès i que el desevolupament del procès, una garantia d'èxit per a la independència de Catalunya. El curs actual de la història avança lentament vers la verdadera democràcia en la que la persona serà la base en la distribució de les funcions a desenvolupar en les diferents convivències estructurades per la voluntat popular i no per la força de les armes. Catalunya en aquest procés és un poble clarament democràtic que marca tendències davant els estats dominants en l'actualitat que basen el seu poder en la força de les armes. Però en aquest procés històric hi juga un paper molt important en el que les armes poden perdre per motius de subsistència el seu valor i la natura, amb el canvi climàtic, exigeixi la intel·ligència i la racionalitat com a base de govern perquè es posi a les mans de persones dignes i amb capacitat de progrès. Óbviament el procès serà lent i llarg perquè el canvi exigit demana una mentalitat diferent en el que les estructures socials no depenguin dels diners com a fac-totum, sinó dels diners distribuits per persones preparades i dignes. Però per arribar a aquest model de democràcia cal un canvi radical de mentalitat en el que l'egoïsme humà no domini l'exercici de la llibertat sinò que la seva pràctica segueixi unes normes intel·ligents, racionals, solidàries i cent per cent humanes. Canviar la mentalitat en la distribució de la riquesa significa un canvi de concepte del que és la persona humana, començant pel coneixement en profunditat que cada persona té d'ella mateixa i de les seves circumstàncies. Perquè les circumstàncies valoraran en quin espai de la col·lectivitat ha de moure's. De veritat un nou neixement amb una nova humanitat, nova perquè la seva vida s'adaptarà millor a la vida d'una humanitat transcendent. El valor de la transcendència en la nova convivència democràtica serà el configurador de les diferents personalitats amb les aportacions que en justícia seran necessàries. Quan esdevindrà aquesta nova etapa que equival a un nou començament? Depen de la voluntat dels pobles i de la coordinació necessària entre la humanitat i el cosmos. Estic segur que se'm dirà que sóc un somia truites. Però els somnis, en la història, força d'ells han estat realitat. No era un somni arribar a la lluna? Quants somnis no ha fet realitat la intel·ligència humana! Somiar una convivència democràtica més justa és un somni, i la intel·ligència humana el pot convertir en realitat. Penso que és el desig de la gran majoria de la humanitat.

EL MEU DESCONCERT POLÍTIC

Tinc molt clara la meva ideologia independentista reflexionant els pros i els contres, però els problemes sorgeixen quan vull decir-me per un o altre vot. I la dificultat neix, quan em pregunto si la democràcia espanyola és una veritat o un engany. Perquè no tinc massa clar que l'actualitat històrica de la pell de brau visqui democràticament. Un vot no ha de ser mai una opció d'enemistats i en la situació actual espanyola votar a uns o altres suposa una declaració d'enemistat palesada per les respostes que s'escolten. Personalment m'esborrona aquest comportament perquè està radicalment oposat a l'exercici de la llibertat, exercici en el que s'ha de respectar el dret a equivocar-se. Convertir un dret en una declaració d'odi és mancança d'un humanisme intel·ligent, racional i solidari. Ser intel·ligent comporta la capacitat d'entendre el contrari malgrat el seu pensament no ens convenci, capacitat de raonar el perquè de l'altre i del propi i comprendre les dues veritats en les diferències. Raonar les diferències, primerament és una forma de respecte, significa solidaritat i voluntat de convivència en pau. I és aquesta filosofia personal, que penso que no és només meva, la que em posa problemes de credibilitat a l'hora d'escollir la meva opció democràtica independentista. Perquè una opció independentista, malauradament, també pot ser antidemocràtica. I a Espanya el panorama polític està massa mancat de sentit democràtic. No nego el dret de ningú a defensar una opció, però no puc acceptar aquelles opcions que obvien i neguen drets fonamentals com és el dret a equivocar-se. Un dret que es fonamenta en la llibertat. A casa meva la dita popular ho reconeix, “qui té boca, s'equivoca”. I francament, el fet d'escoltar els polítics en conteses electorals, els dubtes es multipliquen no només per les paraules, sinó per les maneres de pronunciar-les. Definir qui és savi a l'hora d'avaluar els discursos, qué s'ha de tenir en compte, el qué diu o bé, quí ho diu, per què la majoria de proclames electorals busquen la simpatia com argument de veritat. El llibre bíblic de l'Eclesiastès té un consell molt gràfic:”Val més escoltar la reprensió d`'un savi, que sentir els afalacs dels necis: com l'espetec de l'argelaga cremant sota l'olla, així són les rialles dels necis”. Els espetecs de l'argelaga no fan bullir l'olla, només el foc; el foc de la reprensió descobreix el savi en les seves paraules i el no escoltar, és l'espetec de l'argelaga que només fa soroll però no compleix l'objectiu del foc. Dissortadament a casa nostre s'escolten massa espetecs sense portar al gaudi del menjar que ha bullit i alimenta. Els focs de les campanyes electorals espanyoles són focs d'argelagues, no de troncs d'arbres que amb el caliu acaben de coure els aliments. I els aliments de la política no són els que necessiten els drets dels ciutadans perquè alló que fan és portar el foc a fer brillar la riquesa d'uns pocs. Penso, humilment, que la política espanyola, com la mundial, en el segle XXI és un foc d'espetecs incapaç de fer bullir l'olla de la felicitat i benestar dels ciutadans en una convivència en pau. La campanya electoral espanyola s'ha basat massa en el soroll i ho continúa palesant a l'hora de formar govern fent molt soroll i poc silenci per escoltar. Els espetecs no són el foc, el soroll, no és argument, si l'olla no bull, aquell dia no es menja; si la política no és paraula, és impossible la verdadera convivència. A la política espanyola li manquen bons cambrers per portar el plats a taula a l'hora de dinar o sopar i si són bons o no, ho dirà el respecte a la llibertat que es bassa en el dret de pensar diferent i ser solidaris en les diferències. Solidaritat que en la política espanyola es demana però no és practica. Els espetecs són l'expresió de la niciesa. Molt lamentable i amb un futur massa negre. Només els joves i els avis saben encendre el foc dels bons àpats.

LES MIRADES DELS GOVERNS DEL MÓN CAP ON MIREN?

Davant els movinents de la gent, em pregunto sovint quin LES MIRADES DELS GOVERN DEL MÓN CAP valor tenen? Des de la vesssant ciutadana són l'expressió de la dignitat davant el menyspreu humà. Des de la vessant del poder, no cap preocupar-se, el vent s'ho emporta. Francament és preocupant, que quan es toca poder, el que sia, no es mira on i com cal, i l'egoïsme personal va aganfant més força. I dissortadament el color polític esdevé mimètic d'acord amb els personalismes imperants. És decepcionant tenir motius per perdre credibilitat. La primera raó per arribar a tal pèrdua comença per la valoració que se'n fa del percentatge dels vots rebuts. Per exemple, el PSOE ha fet una consulta i el govern proclama que han assolit el 95% dels vots del seu partit. Però no correspont al total dels afiliats, sinó només als que han votat. No és el mateix el 95% de tots els afiliats, que el 95 % dels vots emesos que han estat el 64% dels afiliats. I si parem esment en les votacions nacionals, els percentatges encara són més decebedors, i ho són perquè es basa l'autoritat rebuda en una manifesta minoria del cens total de la nació. Els vots emesos són una ordre que no es compleix i no es compleix perquè no s'actúa democraticament des d'el moment que es permet el luxe de desautoritzar vots que la Constitució a permés.El vot constitucional, sigui del color que sigui, és una ordre a respectar la dignitat de tots els votants i a l'estat espanyol aixó no es fa. Es canvia la mirada d'acord amb les conveniències. I a Espanya aquest costum és històric. La legenda negra va començar criminalitzant opinions i la més important no era pas catalana, era d'un frare castellà, que acusava l'estat de criminal per les matances que es cometien a l'Amèrica Central descoberta. Desviar la mirada avui, segle XXI, també esdevé arma política per desautoritzar. No hem pas d'anar massa lluny. Només cal reflexionar els canvis que ha fet el President Pedro Sánchez en relació amb els independentistes. Si no els necessitava, eren la reencarnació d'ETA, quan els necessita són persones molt ponderades. Si aixó és fer política, el país i segurament el món, necessita la revolució de la gent digna per redreçar-la i donar-li la direcció que a la convivència de la humanitat li escau. A Catalunya, com a protesta de la sentència del Tribunal Suprem es desenvolupa l'auto-acusació dels ciutadans qur ho desitgin. Jo penso, desde la mirada ciutadana és un valor de dignitat humana que demana reflexió i revisió de la sentència. Quina és i serà la mirada de l'estat? Cal pensar, d'acord amb els exemples patits, que acusarà als auto-inculpats, de terroristes. La lógica constitucional seria seure a la taula i dialogar, però de la lógica constituccional només es valora la possibilitat de manipulació. Dissortadament el poder polític no mira la vessant de dignitat sinó la vessant de sancionar. I per a més desviació, la veritat de la política està manipulada per les exigències de l'economia multimilionària. I aleshores, buidar la caixa de reserva dels pensionistes dedicant-la a tapar forats de despeses inútils del govern és el millor que el goverrn pot fer, i s'estalvia maldecaps. Són massa les mirades cap a una altra banda que el poder aquests darrers anys, manin uns o manin altres, ha fet no convencent als ciutadans d'honradesa, ans el contrari els ciutadans li han perdut la confiança. No és indignant que l'estat espanyol no allargui la mà a OPEN ARMS per poder desembarcar a l'estat espanyol les persones rescatades al mar? I és indignant, quan autonomies s'han ofert i l'estat no ho ha permès. És més important una llei que la vida d'una persona? Tenir cura de la vida és la primera obligació de totes les autoritats polítiques del món i alló que primer fan és armar-se fins a les dents, causant injustament milions de morts. És la imatge de mirar cap a una altra banda de tota la política mundial, cap a una altra banda contrària a la de la gent. Podrien aplicar aquella resposta de Jesús als que acusaven a una dona de pecadora, qui no tingui culpa que tiri la primera pedra. I un rere l'altre dels acusadors es retiraren. I aquesta és la veu dels pobles a les autoritats mundials. Prou,ja, de mirar cap a una altra banda i que mirin el seu interior per descobrir si de veritat són persones dignes, aquelles en les que els ciutadans hi poden confiar. Sr. Pedro Sànchez i polítics espanyols, esteu segurs que els ciutadans dels pobles d'Espanya poden confiar en vosaltres? Si depenguès de mí, us embarcaria uns dies en un vaisell salvavides d'una ONG amb el mandat de salvar vides. Serieu capaços d'aprendre la lliçó del que representa la dignitat humana?

LA VIDA DEL DIUMENGE LA MATEIXA DELS ALTRES DIES

L'existència de cada ésser humà té un programa dictat per la natura amb un clar objectiu de transcendència. És el programa de la intel·ligència suprema, superior a la intel·ligència humana. Quin poder té una persona? La història de la humanitat des d'els seus inicis ha necessitat justificar els seus actes amb la justícia d'una realitat superior a la seva. I des d'els inicis va buscar la causa primera en un ser que anomenà déu, amb la peculiaritat que podia portar nom d'home o de dona. Una urgència natural per justificar el procès històric de la humanitat. I la ment humama, gràcies a mentalitats excel·lents, va descobrir en la religió el perquè de l'existència del cosmos. Peró aquestes divinitats, que es coneixen per mitologia, tenien un comportament no diferent del humà i noves idees obriren nous horitzons. La mitologia grega i romana, superada per l'espiritualitat hindú, basada més en l'equilibri veritat passió que en la satisfacció física. I fou en els imperis orientals on una religió donava una explicació més racional a l'orígen del món i de la humanitat que va tenir en Abraham el primer gran configurador de la primera religió monoteísta, desenvolupada en un dels llibres més antics, la Bíblia, que va sentar les bases del Cristianisme, quina doctrina va ensenyar al món el Fill de Déu, Jesucrist. Una doctrina que explica com ha de desenvolupar-se la vida de cada persona, imatge del Creador, amb l'objectiu d'esdevenir transcendent amb l'exercici racional de la seva llibertat en base a una llei fonamental, l'amor. En aquest esdevenir històric no podem oblidar que l'ésser humá gaudeix d'una qualitat definitòria en la seva vida, la llibertat. I amb la seva capacitat intel·lectual i de raonament pot acceptar o no, els missatges que directament o indirecta li arriben. I la religió, que és el reconeixement de l'existència de Déu, també està afectada per l'exercici de la llibertat, amb l'afegit que l'egoïsme té una gran capacitat desestabilitzadora. I en aquest context és mou la humanitat en el seu procés de transcendència defensat per les religions monoteistes, essent el cristianisme el gran defensor dels drets de les persones per assolir amb l'exercici de la dignitat, l'objectiu transcendent que és l'assoliment del paradís celesstial, metaforitzat al cosmos pel paradís terrenal. I en la realitat de la vida, el cristianisme ens recorda que el diumenge és la festa del pare amb una celebració molt especial. El sacrifici de la creu del Fill de Déu que es dóna ell a la humanitat en la eucaristia. El pa i el vi, veritat del Fill de Déu, em porten a una altra veritat essencial en el cristianisme, la centralitat de l'esser humà amb un protagonisme de justícia envers els més necessitats i pobres. El pa i el vi eucarístic és l'aliment espiritual dels fills de Déu, però també ho és del cos místic configurat per tots els fills de Déu, quina necessitat humana és gaudir dels bens materials que modelen el seu físic, exemplaritzats en el pa i el vi. Pa i vi a que hi tenen dret tots els éssers humans esdevenint un deure de tothom i d'una manera especial dels polítics que ultra els deures de persona han de complir els deures que comporta la política. I el fonamental rau en el fet que cap dels seus súbdits pateixi la pobresa per manca d'aliments. Tots els ciutadans d'una nació governada per un estat formen un cos polític, global se'n diu, que ha de gaudir sense cap discriminaciós dels drets naturals de subsistència, habitatge, cultura, economia, justícia, educació i benestar. I en el gaudi d'aquests drets tothom està obligat a coordinar-lo sense cap mena d'excepció. I per poder exercir-lo amb dignitat cal ser persona íntegra. I és la política i la religió qui ha de vetllar perquè sigui una realitat. Consequentment, des de la religió totes les accions humanes en la pràctica de la transcendència tenen el mateix objectiu, donar de menjar, ser solidari i parlar amb el pare, resar. Física i psíquicament totes les accions de les persones seran justes si en la seva pràctica, les persones són dignes. Ho diu clarament l'adagi cristià, “tots els dies són sants i bons si estàs en gràcia de Déu”, el ser persona digna, n'és el bàsic i fonamental. El diumenge a un cristià li diu que la resta dels dies de la setmana, el seu comportament ha de ser el mateix, començant per la dignitat humana, perquè sense dignitat no hi ha possibilitat de progrès. La meva intenció amb aquest comentari era arribar a la conclusió que quan una persona digna treballa perquè la política estigui al servei de les persones, està en la línia de la transcendència essent meritòria davant de Déu. Aquest pensament meu el faig des de la meva ideologia cristiana amb el màxim respecte als ateus i agnòstics que essent persones dignes treballen positivament per a la humanitat.

LA SOLIDARITAT POPULAR AVERGONYEIX LA POLÍTICA

Un poble solidari és l'orgull de la humanitat. La política mundial la deshumanitza. Castigar els pobles, perquè defensen els drets naturals de la gent, és vergonya de la història per la incapacitat d'auto-reflexió que palesa la política. Quan mils de persones, a casa nostra, sobrevviuen amb l'ajuda que reben de la societat, caldria que la política meditès en profunditat quin és la part de culpa que hi té en l'estat de pobresa i perquè es produeix. La situació mundial viu sota els efectes d'una economia egoísta i, sí, també criminal perquè nega el pa i el vi a milions de ciutadans. I no és per manca de diners perquè els estats en disposen dedicant-los a tenir més poder amb l'argument de les armes. Donem una ullada al món i ens adonarem com aquesta política mata cada dia milers de persones ja sigui amb les bales, ja sigui amb la fam.És un escàndol per a la humanitat que el president de la potència més gran del món sigui fill multimilionari d'una família arribada il·legalment, com diu ell dels que ho intenten avui,. Com ha fet els diners? Com ha arribat el poder? Quina és la credibilitat que es mereix de la seva dignitat humana? I aquesta pregunta la podem fer a la majoria dels grans presidents de les grans potències. I, tambí dissortadament, de les no tan grans. Si en aquest tema de la solidaritat popular analitzèssim els milions, que l'estat s'estalvia, i els comparèssim amb les despeses militars i col·laboracions milionàries a bancs i empreses i a pagaments, que clamen venjança al cel, a expolítics, segurament que la conclusió a que arribariem no seria altra que es tracta d'un crim contra la humanitat. I a casa nostra, Catalunya, que milers de persones subsisteixen amb la solidaritat de persones dignes, que a travès de les seves entitats, col·laboren a que la humunitat sigui un xic més feliç, l'estat persegueix les idees de catalans que en l'independentisme i en un unionisme democràtic, no tenen altre objectiu que la dignitat humana del seus ciutadans, dignitat humana que la política persegueix. Sense la solidaritat de les persones dignes, no només Catalunya viuria en la misèria, sinó Espanya s'hi veuria implicada. Per què aquesta incapacitat política? Senzillament per incompliment dels objectius, perquè els polítics amb poder tenen, cura més del seu ego i perquè la política ja no és defensora dels drets humans sinó cómplice de la voracitat del poder econòmic en mans d'una minoria, humanament indigna. Tothom té dret a gaudir dels bens de la natura, i el diner no és res més que la transformació de la riquesa natural per a una més fàcil redistribució. Va nèixer per facilitar els intercanvis dels bens naturals i una llibertat egoísta prevaricadora ha posat davant de tot el poder dels bens naturals, impedint-ne el seu usufruit a la gran majoria. I la gran política, que els petits també es pensen que la seva es gran, han preferit que la garantia del seu poder fos el diner convertint les empreses armamentistes en les seves millors col·laboradores. Només cal observar com un estat davant una manifestació popular no hi envia persones dialogants, sinó persones armades, la policia, la guàrdia civil o l'exèrcit. I davant d'aquesta política denigrant, les persones dignes del poble solidari amb el seu pensament, el seu treball i la seva dignitat envien al món un missatge d'esperança perquè la paraula de la dignitat és més poderosa en la història que la paraula de les armes. I encara que molt lentament, la dignitat vencerà a l'orgull i la política recobrarà el seu compromís d 'estar al servei de les persones en els seus models de convivència humana. La veu popular, per assolir-ho, esdevindrà el legislador en els diferents pobles de la terra.”Qué largo me ,lo fiáis” clama l'adagi castellà; amb la seva ideologia no és estrany, però malgrat sigui llarg, sempre s'assoleix la pancarta d'arribada.

LES IDEOLOGIES POLITIQUES VIOLÈNCIA EN LA CONVIVÈNCIA

El concepte de violència ens sitúa immediatament en una oposició d'enfrontament que pot esdevenir físic i perillós si no som capaços des de la dignitat personal respectar la de l'altre i situar les veritats individuals de cadascú sobre la taula de diàleg sense rencors i amb voluntat d'arribar a consens. Les ideologies polítiques de l'estat espanyol, valorant les paraules dels diferents ideólegs, resten i no sumen, fent més profundes i enemigues les diferències. L'existència d'ideologies és un fruit natural de l'arbre humà conreat per les llibertats dels seus treballadors, els ciutadans. La bondat dels seus fruits està supeditada a la qualitat dels saonaments, també polítics, que són les idees i els fets que elles promouen. Un saonament incorrecte porta a fruits difícils de païr. Els fruits actuals de la política espanyola son indigeribles per a un gran nombre de ciutadans. L'arbre polític perd presència i corre el risc de secar-se. I la culpa no és de l'existència de diferents ideologies, perquè en una convivència en llibertat són necessàries, sinò per culpa dels respondables, en aquest cas els polítics, que fan de la ideologia pròpia un absolut, rebutjant la de l'altre. I aquest rebuig porta, en democràcia, a la pèrdua de llibertat i a caure despenyada per penyasegat de la dictadura. La dictadura és un risc continuat de patir ser llençats per la incomprensió a la violència física que pot esdevenir bèl·lica pretenent amb la mort la victòria. El panorama polític espanyol de l'any 2019 palesa més risc de guerra que de pau i per aquest motiu la convivència política és un desgavell incapaç de separar el gra de la palla amb la peculiaritat que el gra assolit serà inservible per convertir-lo en pa de l'àpat de la pau. És humanament desesperant la negativa mútua de diàleg polític amb la presumpsió que deixen entendre que la veritat només la té un, i tots diuen el mateix. La veritat trocejada és com una poma repartida amb mossecs inútils a l'hora de l'àpat. Francament, és possible revertir la violència ideològica en una convivència social pacífica? La possibilitat hi és, però falta la voluntat. La violència ideològica com a diferència ha d'entendre's com una invitació a reflexionar quina és la solució, que sense canviar d'opinió, possibiliti un consens de convivència. I aquesta invitació sembla ser que no la comprenen o no la volen compendre, i encara agreuge més el problema polític. Fer de la política un problema de convivència es converteix en una mancança molt greu de respecte a la dignitat de les persones perquè amb aquesta violència política se'ls hi nega el dret de ser perquè no se'ls permet pensar. És molt lamentable que les idologies polítiqus desemboquin en situacions inhumanes que obliguen a viure en un risc continuat a la majoria, com és la imatge de la ciutadania del 2019 a la pell de brau.Violència ideològica per seure a taula, sí, PSOE, PP, C's, UP, i resta de partits, però violència ideològica invitació al diàleg amb voluntat de consens, i voluntat de consens no és demanar el vot per formar govern perquè els vots assolits així ho diuen. El que diuen els vots de les eleccions és que els partits parlin entre ells perquè la política esdevingui salvaguarda de la dignitat humana i concòrdia de convivència.

PRESÈNCIA DE XIRINACS EN EL PROCÈS PRO INDEPENDÈNCIA

En el testament de comiat en la seva ofrena al complir els 75 anys afirmava que amb la seva mort Catalunya esdevenia un xic més lliure i que ell estava en nosaltres, amics. La independència era un objectiu de la seva vida que no podia separar-se de la seva religiositat mística, globalitat en la imatge del seu jo. Religió, política, cultura i civisme formaven un blog que s'autoalimentava mútuament d'acord amb el programa transcendent de la seva vida. La defensa de la independència de Catalunya era un deure que la seva dignitat de persona li exigia fins a l'extrem d' haver d'arriscar defensant pacíficament violències perilloses políticament quan va declarar ser amic d'eta i enemic de l'estat espanyol. Només una intel·ligència claravident com la seva podia entendre situacions relliscoses que desafiaven la justícia. I aquesta intel·ligència està entre nosaltres. Com? Òbviament que la capacitat intel·lectual palesa moltes diferències personals però hi ha un detall que tothom el pot complir, ser conscients del tema i la voluntat d'exercitar-lo. En una paraula, ser lliures. I en l'exercici de la llibertat saber arriscar. I en aquest risc hi ha un concepte indispensable, la dignitat natural de l'esser humà. La independència d'un poble està supeditada a poder viure la dignitat dels seus ciutadans. Els ciutadans d'un poble sotmès no poden, encara que vulguin, viure en plenitud la seva dignitat. I no la poden viure quan la llibertat rep coaccions que neguin el dret total de ser, per exemple, català. I Lluis M. Xirinacs ho tenia molt clar. En la contesa en la que ens trobem actualment els independentistes catalans el llegat que ens ha deixat Lluis M. Xirinacs és d'una força interior, intel·ligent, racional i mística, que recolza les paraules del President Torra davant del Tribunal que el jutjava que no es penedia de res perquè ell es devia a la voluntat del seu poble acceptant la condemna de la justícia espanyola que esdevindria la condemna dels que el jutjaven. És molt significatiu que a Catalunya el partit més afí a la doctrina de Lluis M. Xirinacs sigui el partit més esquerrà i anticapitallsita, la CUP. La desobediència és l'argument més poderós davant un poder que dóna tot el protagonisme a la llei dictada per homes abans que la llei de la veu del poble a qui la natura i per tant Déu li va donar el mandat. I és precisament aquesta la força opositora al poder de la dictadura que el va mantenir ferm i defensor dels drets que la política del seu temps dictatorial trepitjava. I dissortadament la imatge del poder polític actual de la pell de brau fa la impresió que és la continuació del règim franquista. I a la presó hi ha polítics fidels a la voluntat del poble per raons idèntiques als empresonaments de Lluis M. Xirinacs. Ell sacerdot secularitzat no va perdre mai la fe en Déu i la seva mística l'acompanyava en totes les seves accions emparades en exemples de Ramon Llull, Gandi, i personalitats del pensament hindú, budista i musulmà, lliurant-se voluntàriament amb la seva mort a l'estil de gurús indis i de mestres indis d'América. La fi de la seva vida fou un acte d'amor místic total a Déu donant la vida com Jesucrist per la llibertat del seu poble i la germanor universal de tots els humans. El poder d'aquesta força recolza la fe i la confiança dels independentistes catalans. Les darreres paraules estic en vosaltres actúen sense fer soroll. Els presos polítics, els exiliats i el President Torra sense fer soroll segueixen el mateix camí del poder de la veu del poble.

LA REBELIÓ DE LA PAU CONTRA LA PAU DE LA GUERRA

Valorada des de la meva visió de la història, essent un simple ciutadà, el títol d'aquest comentari preten definir l'actualitat de Catalunya sotmesa per l'Estat Espanyol. La raó ens la dóna el rei Salomó quan diu:”Quan governen els justos, el poble s'alegra; el poble gemega si mana un tirà”. (Proverbis, XXIX,2). La situació, davant la història, és una verdadera rebelió amb una doble perspectiva. Qui demana justícia perquè vol la pau i és empresonat, i el qui es pensa que defensa la llei i empresona. Catalunya defensa els drets a la seva llibertat en el marc d'una democràcia i els seus líders són perseguits, l'Estat Espanyol persegueix perquè primer és la llei i afebleix la democràcia. Els líders empresonats no renuncien a les seves idees i les defensen amb la paraula que és l'eina de la pau atorgada per la natura a l'ésser humà. L'Estat que empresona té problemes quan la democràcia li exigeix formar govern veient-se immers en un mar de mals entesos i discusions per manca d'idees lógiques i raonades. El que ahir deia que era negre, avui diu que és blanc. No defensa una idea sinò el poder amb que es persegueixen les idees. Els polítics catalans a la presó i a l'exili continúen defensant les idees i les pensen. Els llibres que han escrit ho palesen. I un percentatge molt significatiu dels catalans amb les seves manifestacions ho confirmen, siguin independentistes o simplement demòcrates. Un comportament oposat al de l'estat que s'escolta els enemics de Catalunya i els hi dóna la raó. I la democràcia amb un canvi de govern el col·loca davant de les seves contradiccions. Ho deia ja el rei Salomó: “Si un governant escolta les mentides, farà que els súbdits es tornin dolents”. Els independentistes són dolents segons les opinions del govern socialista. I sorpreses de la història i la natura, els independentistes són necessaris per poder formar govern i l'estat no sap com sortir-sen. És fa palesa la “rebelió de la pau contra la pau de la guerra”. El govern espanyol amb la seva guerra, que era, segons ell, la pau, és troba amb la necessitat de la rebelió de la pau per aturar la guerra declarada per ell. Raimond Pannikar afirma en una sde les seves publicacions que mai en cinc mil anys d'història els tractats de pau per posar final a una guerra ho han aconseguit. I davant d'aquesta circumstància ens trobem amb la rebelió de la pau defensant la convivència de tota la humanitat. I aquesta convivència és el camí de la pau que els liders catalans empresonats i exiliats defensen en el seus llibres. Salomó m'aconsella en la defensa de les meves idees i al respecte ens diu:”Una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correció del savi, li és com com anell d'or, com collaret d'or vell”. Escoltar els consells dels savis, de les persones que pensen, porta a respectar la dignitat. Un gest de saviesa seria llegir els llibres dels presos polítics catalans i exiliats. La seva lectura m'ha confortat i arrelat més la necessitat de la paraula intel·ligent i racional per tenir arguments a l'hora de defensar la dignitat de les persones en una conversa, en una reunió de política democràtica i davant d'un tribunal. Els llibres que he llegit i són una veritable lliçó de democràcia insinuant l'horitzó dels seu progrès, són. ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raúl Romeva, ESTIMATS LLUC I JOANA, d'Oriol Junqueras, ESCOLTA EUROPA, de Carles Puigdemont, ORIOL JUNQUERAS (FINS QUE SIGUEM LLIURES), de Sergi Sol, TRES DIAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemna Nierga, ...Y ASÍ LO DEJO (CRÓNICA DE UN PROCESO) de Gonzalo Boye. LA NOVEL·LA DE LA REBELIÓ (cróniques del judici) d'Ernesto Ekaizer. Jordi Turull ha escrit PERSISTIM, que espero llegir aviat com d'altres publicats darrerement per presos polítics.La rebelió de la paraula en democràcia és un missatge de pau.

PODER DE LA DIGNITAT HUMANA

“L'aigua és el mrall de la cara; el cor és el mirall de l'home” (Proverbis XXVII-19)

La relació emocional entre la natura i la humanitat esdevé un diàleg de complicitats intel·ligents sense paraules amb perspectives de transcendència. L'aigua i el cor alliçonen des de la tranquil·litat en pau i també des de la tormenta per desvetllar la necessitat de pensar. Quan la relació natura humanitat no és creativa, ens manca el mirall de la veritat per auto-conèixer amb més profunditat i intensitat el veritable poder de l'ésser humà, és perd la solidaritat de ser i la indignitat fa de norma. Un ésser humà és com una gota d'aigua, una bona compenetració configura el mar, i si entre els humans cada ésser no perd la seva dignitat, es configura la convivència en pau, convivència exigent que quan alguna irregularitat s'infiltra es revolta amb onades denunciadores que reclamen les relacions de la calma. Són les guerres o enemistats que denuncien irregularitats exigint el raonament intel·ligent per reconstruir la pau. La pèrdua de dignitat d'una persona pot desestabilitzar la convivència i massa sovint la desestabilització comença per crear malentesos i enemistats entre iguals que es mouen com les gotes d'aigua del mar amenaçant tormenta. La convivència en pau de la humanitat no depen de les grans empreses de les persones, depen de la dignitat de cada persona que en el seu entorn hi aporta sensacions de benestar, pau i amistat. En una paraula, ser persona. Si féssim una anàlisi en profunditat de les enemistats, ens adonariem que la causa responsable del mal està en el fet de no ser persona digna. I aquest no ser persona digna, el poder la substitueix per la indignitat i els resultats són col·lectivitats, entitats, nacions mal governades per persones que pretenen més el lluiment i enriquiment personal que no pas el benestar dels altres. Posen la dignitat en el càrrec al marge de la persona. L'individu, que parla molt sense que les seves paraules fruitin relacions de pau i benestar, esdevé una bola de neu que muntanya avall crea un perill més amenaçador i pot destruir els arbres que troba en el seu recorregut sense control. Com que la seva realitat és xerrar pels colzes no se'n pot esperar profit del seu treball i les seves paraules només aporten misèria. Les manifestacions dels polítics en campanya electoral m'han portat a reflexionar i dissortadament he arribat a la conclusió que per assolir el poder tot si val i un dels camins és desautoritzar els contraris sense cap respecte a la dignitat que com a persona gaudeixen. Les desqualificacions del contrari i fins i tot les criminalitzacions, esdevenien arguments convincents quan les seves paraules palesaven a bastament la indignitat que en aquell moment defesensaven, com si aquesta qualitat fos l'estrella polar de la políticsa. Qué lluny els parlaments polítics del consell del rei Salomó quan afirmava: “una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correcció del savi li és com anell d'or, com collaret d'or vell”. Quina distància dels efectes dels polítics quan primer és el poder. És francament un fracàs de la política que amb més de cinquanta segles d'història, la filosofia de la convivència humana necessiti pensadors honrats, intel·ligents i racionals per trobar els remeis que el progrès social reclama perquè la humanitat en la seva globalitat esdevingui convivència universal en pau. I dissortadament les veus dels governs més poderosos del món esdevenen el que afirma Salomó quan escriu:”nuvolades i ventades sense ni una gota és el qui promet i no dóna.” I aleshores la solució en relació amb els honors que s'auto-atribueixen polítifcs del segle XXI no tenen raó de ser. Ho diu clarament amb aquestes paraules:” com la neu a l'estiu, i la pluja a la sega, també els honors donats al neci són fora de lloc”. A on porta al segle XXI la dignitat humana en la política? Sembla mentida, però a la presó. Malgrat tot el meu convenciment és que de la presó sortiran els grans polítics del demà i d'un avui no massa llunyà. I aquesta renaixença l'estan anunciant els joves.

LA INTEL·LIGÈNCIA I LA VOLUNTAT ENS FARAN LLIURES

La meva lectura diària de la Bíblia ha esdevingut un company de viagte en la defensa de la independència de Catalunya obrint-me els ulls del poder de la persona si sap aprofitar el poder de les seves facultats anímiques. Una filosofia de més de quatre mil anys d'història que palesa el sentit vital de la humanitat per ordenar el sentit social. Són sentències i consells ja en aquell temps fruit de l'experiència de la seva història. Certament la història es repeteix independentment de les caractrístiques de cada època. En el fons alló, que cal, rau en el fet que els treballs que es fan fruitin degudament com diu el següent proverbi:”De tot treball s'en treu profit; de xerrar molt, misèria i prou” (XIX,-23). L'experiència alliçona. A què es déu el desgavell polític actual de l'estat espanyol? Certament de xerrar que no és el mateix que parlar. I els efectes els defineix molt bé el següent proverbi:”Una resposta suau calma la ira; la paraula feridora encén la indignació” (XV-1). Quina és la consequència del molt parlar de partits capdavanters per nombre d'afiliats, no per la seva racionalitat? Perquè es produeixen les reaccions ciutadanes no només a Catalunya si no també arreu de l'estat? Senzillament perqué “l'insolent no estima el que repren, ni vol la companyia dels savis” (XV-12). Quan un ciutadà amb els seus raonaments arriba a conclusions que segons la seva manera de pensar, són útils per a la societat, abans de comentar-les ha de valorar molt la qualitat cultural i humana de la persona amb qui vol dialogar i seguint el consell del llibre dels Proverbis, li diu”No miris de fer-te escoltar pel neci; trobarà nècies les teves paraules” (Sentència 9a) Exactament el que succeix a Catalunya amb la idea de la independència, contestada pel PP, VOX i C's. Cadascú treu les seves consequències. El llibre dels Proverbis no diu que la defensa de la veritat de les persones sigui un treball fàcil, tot el contrari.”Si et desanimes en la desgràcia, vol dir que el teu coratge és esquifit”. És comprensible que el desànim, sovint, porti a enviar-ho tot a rodar, però al costat de la desgràcia hi ha motivacions i raons prou fortes i exigents perquè amb l'esforç de la voluntat, la intel·ligència descobreixi nous camins per desafiar els obstacles i continuar avançant cap a la solució del problema que a Catalunya és la independència. I en aquest esforç la Bíblia ens dóna un consell basat en la manera d'actuar de la natura. Ens diu: “Menja mel, fill meu, que és bona, la bresca et farà dolç el paladar. Sàpiques qué serà per a tu la saviesa si la trobes, tindràs un desprès i la teva esperança no serà decebuda” (Proverbis) L'esforç del treball dirigit per la intel·ligència, que és la mel, porta a la saviesa que ens obre els ulls perquè ens adonem de quin és el camí que hem de seguir per arribar al cim de la muntanya dels nostres desitjos avalats per la cultura i la història. La independència dels pobles de la terra és un dret i el compliment del mandat natural rebut del Creador, segons els que hi creiem, i de la natura segons la ciència. El llibre de la paraula de Déu per els creients ens confirma el mandat de la natura en el que ens hi trobem tots els humans ingtel·ligents, racionals i per tant savis. És la mel que fa dolç el paladar. La mel que mengen els independentistes.

LA DEMOCRÀCIA ENCARA ÉS EL FUTUR

El gran probema de la convivència humana, que espera el futur de la democràcia, rau en el fet de no pensar el verdader exercici de la llibertat per trobar el consens en les diferències. La dificultat rau en la coordinació de dos conceptes, relatiu i absolut. La capacitat de les facultats humana és relativa amb un desig d'assolir l'absolut. La ciència actual en una progressió fabulosa aspira a l'assoliment de la immortalitat humana sense haver assolit la demostració de l'existència de Déu. Desde la religió, que la política se'n distancia cada dia més, el problema no té solució però sí una esperança perquè Sant Pau en una de les seves cartes diu “que no tots morirem, però tots serem transformats” en el sentit d'immortals amb Déu. Opino que aquest avançament de la ciència coincidirà amb el dia de la transformació, fi de la història humana terrenal. És aquest desig científic d'assolir la conquesta de la immortalitat que em porta a pensar en el gran futur de la democràcia. Dissortadament en el procès actual, les perspectives són més aviat de retrocès que de progrès. L'argumentació bàsica d'una democràcia, essent com és la persona la centralitat, no es pot fonamentat en l'exercici de la força física i psíqquica, ni en la llei coercitiva, ni molt menys en la negació al diàleg dels contraris per distants que siguin i fins i tot violents. El camí llarg de la democràcia s'entrebanca amb la realitat que sense una pistola sobre la taula no pot haver-hi diàleg i amb aquest concepte la democràcia no arribarà mai, per la senzilla raó que la pistola sobre la taula li posa el poder polític amb l'argument de les forces armades. I mentre aquesta violència sia l'argument del poder, la convivència humana no viurà mai aquella pau pacífica a la que hi té tot el dret. La carrera armamentista de les grans potències mundials és l'enemic més perillós de totes les verdaderes democràcies. I correlativament amb la cursa armamentista n'hi ha una altra que reclama el respecte a la dignitat de totes les persones, essent les més humils aquelles que haurien de ser més valorades. Mentre no sigui llei la voluntat del poble, la democràcia serà sempre feble, un inútil desig. I és llastimós, per exemple, quan la Constitució espanyola reconeix que el poble sobirà és qui atorga el poder i en la realitat el poder no n'hi fa cas. Aquest prescindir de la voluntat popular és la realitat de la política espanyola com ho ha palesat la campanya electoral a celebrar-se el dia 10 de novembre. I tota la maquinària desenvolupada pel govern provisional de Pedro Sànchez és una clara demostració del poc respecte que es té a la ciutadania que no combrega amb les seves lloses de molí. És democràcia no voler parlar del pensament da la possible llibertat de Catalunya, quan la Constitució legalitza aquest dret? No voler parlar d'un tema, que històricament ha significat progrès, perquè la llei parla de la indisoluble unitat garantida per les armes, no és democràcia és negar la llibertat de les persones i molt més quan es dóna més importància a l'espai que no a les persones que l'ocupen. La unitat i la ingtegritat és facultat de la persona, el territori és una necessitat on viure-la. El territori pot ser important pel seu subsol i la riquesa que proporciona, peró sense les persones seria en gran part, infèrtil.La democràcia només la poden fer les persones i pensar en la seva llibertat i un possible model de convivència és un dret natural, que està per damunt de tot llei. I és precisament en la negació de la llibertat de pensament on hi rau l'absolutisme que és la negació de la democràcia. I és aquesta la veritat en la que es mou la política espanyola. Quan es vol dialogar no es posen límits perquè no hi cap límit que imopideixi arribar a consensos i quan no es vol el consens es nega el diàleg. I aquest tractament de la democràcia és la realitat de l'estat espanyol. Està molt lluny encara de la verdadera convivència democràtica. La convivència no s'imnposa es guanya. I Catalunya com tots els altres pobles d'Espanya hi tenen dret.

MOLTES PARAULES AMB ALLIÇONAMENTS IMPRODUCTIUS

Els proverbis del Rei Salomó m'han ensenyat a mesurar la intencionalitat de les paraules de força polítics de la pell de brau. “Qui molt xerra no evita la falta; l'home assenyat mesura les paraules” (Proverbis X, 19). La desmesura oratòria ha estat una norma electoralista i massa sovint, les paraules han anat massa carregades de vanitat i fins i tot d'odi, arribant a menys-preus i veritables insults desqualificadors. Desqualificar no és demostració de la idea del que parla, és la prova de la seva falsedat. Massa xerrameca fa perdre el sentit del missatge i no diuen res i no dir res, és una befa del qui escolta. La seva definició ens l'adverteix Salomó amb aquesta sentència:”El neci es diverteix obrant amb infàmia; l'home intel·ligent, obrant amb saviesa”(Prov. X,23). Procurar convèncer amb un discurs dedicat a remoure les passions és molt difícil, en política, que no caigui en el despropòsit de l'arrogància. “L'arrogància provoca menyspreu; la saviesa es troba en la humilitat” (Prov. XI,2). L'alliçonador polític arrogant és aquell que nomès el seu partit es mereix arribar al govern, perquè els altres són uns incapaços. Amb aquesta arrogància es poden produir dos efectes: a) acusar els altres d'incapacitat política, o b) per efecte boomerang, l'auditori deixar sol a l'orgullós. Salomó amb els textos esmentats ens diu com ha de ser la persona que parla per convèncer, en aquest cas, els votants. 1) les paraules han de ser les justes i el seu significat clar sense manipulacions i respectuoses amb la justícia; 2) el que parla ha de ser intel·ligent i savi, i ho demostrarà si el seu raonament és racional i lógic i 3) la primera condició del savi és la ser humil. Dissortadament els parlaments polítcs de la campanya electtoral han estat molt lluny dels consells de Salomó. I el rei bíblic continúa alliçonant. “Qui és just i savi es guanya els homes, amb les seves obres els porta a l'arbre de la vida” (Prov.XI,30). La justícia i la saviesa dels polítics aspirants a governar són les dues qualitats que molts d'ells tenen dificultats per demostrar per culpa de les manipulacions dels seus partits i dels efectes negatius que la societat espanyola pateix per una gestió corrupta com ho palesenels resultats. Els votants seran intel·ligents i raonables per saber decidir a qui cal votar o no? I dos proverbis ens parlen de la culpabilitat o credibilitat que ha de palesar l'aspirant a president. “Una ciutat puja amb la benedicció dels honrats; les paraules dels malvats la derroquen”(Prov.XI,11). Aquestes paraules ens conviden a fer una valoració de les possibilitats positives i negatives. La seva experiència anterior i les paraules de la campanya han de ser la base per decidir, tenint sempre present si afavoreixen o no el desig del votant. I encara obliga a pensar més els següent text: “Un poble mal governat, s'enfonsa, molts bons consellers el salven”. L'experiència democràtica de l'estat espanyol en els més de quaranta anys d'existència ens poden donar les proves necessàries per valorar l'exercici dels consellers dels partits en el poder. Dissortadament el poble espanyol no gaudeix el benestar d'un poble ben governat com ho palesen els moviments populars de tota mena i l'espasa de Democles dels deute exterior impossible de pagar per les bilionàries quantitats que es deuen als bancs europeus. I l'estat afirma que l'economia és esperançadora. No enganyem als ciutadans que depenen del seu treball i l'atur encara fa més pobres cada dia. Existeixen dues observacions que poden decidir el vot: 1) el treball cada dia està menys valorat i 2) la vida que gaudeixen expresidents i ex-als càrrecs de l'estat amb l'acció de les portes giratòries. La història de la democràcia espanyola i la pobra qualitat de vida de la gran majoria demanen una valoració de la dignitat dels partits que es presenten. La racionalitat de cada votant ho ha de decidir. La ciutadania té la paraula, però l'experiència de les conteses viscudes no permeten llençar les campanes al vol.

QUAN LA POLÍTICA ÉS UN RISC PER A LA HUMANITAT

El món de la política és desconcertant i, a la vegada, deshumanitzador. Desconcerta perquè valorada mundialment ignora la veritable filosofia del globalisme, malgrat auto-valorar-se global i deshumanitzadora perque no li reconeix la base de la seva qualitat que és la dignitat desde la llibertat. I a casa nostra, la política del 2019, dissortadament, es mou en l'esmentada dualitat. Crec sincerament que el president en funcions, Pedro Sànchez, està fent descarrilar el tren de la història d'Espanya amb un concepte de la política partidista que contradiu el globalisme que preten la Unió Europea, que també es desvia dels principis dels seus fundadors. La necessitat de fer guanyar el seu partit, el PSOE, en les eleccions del dia 10 d'aquest mes de novembre del 2019, l'ha portat a desfigurar la imatge de socialsta a favor de la imatge de l'egoïsme. Malgrat que sembla ser que en política tot si val, com en l'economian per guanyar diners, la força dels moviments socials del feminisme, dels pensionistes i dels desnonaments, demanen i exigeixen amb fermesa una política que respecti els drets naturals de les persones i en aquests condicionants s'hi troben també els drets dels pobles, com Catalunya. I és precisament la temàtica que planteja aquest moviment de llibertat alló que Pedro Sànchez considera el seu enemic i el govern en funcions ha anat tant lluny que l'ha comparat amb el terorisme d'ETA, un desviament de la verdadera política indefensable. I per aquest desviament es camina directament cap a un objectiu que és la destrucció de la humanitat, amb l'aniquilació de la persona. Negar el dret de pensar, és privar de llibertat, i sense llibertat, el caos, que és cap a on va la politica espanyola i possiblement també la mundial. I contra aquesta risc, des de la meva mentalitat només hi ha una solució, que en la defensa dels drets es possin d'acord la política i la religió. Defensar la llibertat de la persona exigeix la defensa de les col·lectivitats, dels pobles, que els configuren les persones. I aquest punt tan fonamental, les polítiques actuals els contradiuen perquè el pensament no és el desenvolupament d'un desig d'una convivència en pau, el dels polítics és el d'una convivència imposada. Per què amb les seves paraules exigeixen el vot? Simplement per poder dir, jo sóc el rei. I aquí rau el gran error de la política perquè esdevé deshumanitzadora. I la política espanyola del PP i ara del PSOE ho ratifica. La seva inhumanitat ha quedat palesa en els debats televisats d'Espanya i de Catalunya, que s'han basat en l'insult d'uns contra els altres, lo qual palesa que no volen entendre el que significa llibertat, i no ho volen saber perquè pensen que el vot els hi concedieix la veritat. I aquest concepte és fatal en una democràcia en la que s'afirma que els ciutadà és sobirà i només li permeten ser-ho en el vot, amb la particularitat que només són vàlids aquells vots que donen poder, els altres no existeixen, no són de persones com les altres. I aquesta conclusió es palesa en els debats parlamentaris, que són una humiliació de la convivència pacífica. La campanya electortal espanyola basada en la criminalització de l'independentisme català és la taca negra espanyola en la imatge de la humanitat. Dissortadament, la ciència i la natura acusen ja fa anys la manipulació de la política desnaturalitzadora que desemboca en l'eliminació de la humanitat. Contra aquest risc només hi ha el respecte a la dignitat humana amb el compliment dels deures de les institucions polítiques i religioses de complir els objectius que el seu nom comporta..

A QUIN PARTIT HEM DE VOTAR?

El llibre bíblic dels proverbis ens diu: “¿No sentiu com crida la Saviesa, com aixeca la veu la intel·ligència? Dalt les altures, domina la ruta, a la cruïlla dels camins, es planta; vora les portes d'accès a la ciutat, a les seves entrades, proclama: Us crido a tots vosaltres, la meva veu s'adreça a tothom. Inexperts, adquiriu sagacitat; adquiriu seny, els qui sou insensats. Escolteu, que el meu parlar és franc i sincera la meva paraula: assaboreixo la veritat, i la maldat em fa fàstic”. La lectura d'aquestes paraules m'ha fet reflexionar. El meu vot serà intel·ligent i savi? I la resposta ha estat: assaborint la veritat, i obviant la maldat que fa fàstic. I com sabré distingir una cosa de l'altre? La saviesa rep missatges d'arreu, a les places i carrers de les ciutats i pobles, a plena natura s'ens donen consells. Només cal saber escoltar. Sabem escoltar les proclames dels partits polítics quan ells ens diuen que són la millor opció? Davant de les proclames polítiques, hem reflexionat mai com han incidit en la dignificació de la nostra vida? Els programes dels partits, els ha comprès la nostra intel·ligència i raonat com cal la ment? Hem meditat com la victòria d'un o altre dels partits pot ser enriquidora de la nostra personalitat? Penso que la relació del partit amb el nostre jo és primordial per poder donar sàviament el vot. Perquè votar amb el rere gust de que no hi ha res a fer, no és saviesa, és acceptar, sense oposició, les imposicions polítiques. No es pot anar a votar només perquè tal o qual partit ens és simpàtic o no, la seimpatia és un desig que necessita la intel·ligència. Un vot intel·ligent esdevindrà exigent, un vot simpàtic, serà, amb tota certesa, perjudicial. I en l'actual contesa, el vot, si no és racional, suposa que ja li està bé tal com està, i desprès sense pensar en el vot donat es desproticarà contra el partit guanyador perquè tots són iguals. Són iguals desde d'una visió no intel·ligent que no sap valorar els efectes polítics. Les ofertes de l'actual campanya es poden valorar prou clarament analitzant els seus mandats, tant els del PP com els del PSOE. I honestament penso que ni un, ni l'altre es mereixen una majoria absoluta per assolir el govern i menys des de les consequències negatives que pateix Catalunya. A nivell català, crec que s'ha de ser molt intel·ligent i savi per superar les promeses d'ofertes de benestar que ambdós partits prediquen, quan el benestar català ha de consisitir en criminalitzar el pensament independentista, que és un pensament, fill de la llibertat, que és la qualitat que defineix el ser humà. Criminalitzar més de tres milions de catalans perquè defensen el dret a decidir, és negar que són persones i aquest posicionament és una prevaricació de la llei natural, perquè la llibertat és la basae de la convivència. Cap llei pot impedir el dret a pensar. I a l'hora del vot, aquesta circumstància a Catalunya hauria de ser primordial a l'hora de raonar sobre el vot intel·ligent. I en una democràcia en la que la persona és la centralitat, negar l'us de la llibertat de pensament és un greuge anti-natura. I ho és més perquè s'obvia el deure al diàleg perquè la majoria decideixi. És un comportament antidemocràtic la dels governs que prefereixen la força dels estaments armats a la paraula de les persones. I aquesta és la postura actual de la gran política espanyola. Imposar el vot sense raonar com fan els mitings del President del Govern, perquè el seu parrtit és el millor, és una invitació a la intel·ligència a raonar el no, perquè la postura del partit és un menyspreu als altres, que poden ser més adients o no, davant la mirada intel·ligent i raonada dels votants. Tota propaganda que es presenta com la millor, de sortida, es mereix un no i dissortadament gairebé tots pateixen del mateix mal. Per què? Senzillament perquè en anteriors conteses els ha funcionat l'argument sentimental, i és hora del vot valorar sense menystenir el sentiment però amb l'aprobació de la intel·ligència. I contra aquest vot, un dels pitjors enemics és el “no hi ha res a fer” i, l'altre, el poder econòmic que manipula el benestar dels ciutadans sota el lema que per ser ric tot si val. A qui hem de votar? Si ets intel·ligent, amic i amiga, trobaràs la solució. Escolta el teu cor, i la intel·ligència parlarà. Pensar, és la solució contra l'absolutisme dels governs.

COM ES VEU EL PRESIDENT EN EL MIRALL POLÍTIC?

Un exercici força interessant en l'observatori polític és valorar les imatges que es projecten dels governants en les tertúlies i mitjans de comunicació. No es poden oblidar les que projecta el governant retratat. I en el mirall de la història de les quartes votacions electorals espanyoles en quatre anys, el mirall no té pèrdua. M'agradaria molt poder preguntar-li al President en funcions Sr. Pedro Sànchez si ha contemplat críticament i reflexionat sobre els retrats, que ell i els altres han projectat a la història de l'any 2019. Francament, no cal ser cap psicóleg o pedagog excepcional per decepcionar-se. Un aspirant a la renovació de la presidència de l'estat espanyol, la primera imatge que ha de projectar és la de persona digna, la de pensador intel·ligent i racional, i molt especial la d'excel·lent demòcrata. No he llegit el llibre que ha escrit, l'haurè de llegir, però la seva lectura no em farà canviar d'opinó, penso, valorant la seva trajectòria política. I no em farà canviar d'opinió, perquè una persona, que aspira a ser president de tots els ciutadans de la seva nació, ha de ser pedagog, psicòleg, observador i dialogant amb tothom i d'una manera especial amb els que no pensen com ell i més, encara, si els considera enemics. El DNI espanyol l'obliga a ser dialogant i més quan amb el DNI també són sobiranistes.Aquesta és un taca i força important i ho és tant, que quan es vegi desbancat del poder reconeixerà dient-se a ell mateix: m'he equivocat. Però en el seu caminar cap al poder n'ha comés un d'error tant poc humà, que el suspen en l'assignatura de la política. Quan el seu partit el va desbancar, per recuperar el dret a presentar-se a la secretaria general del partit i posteriorment a la presidència del govern, qui li va donar el vot de la recuperació? El vot dels independentistes catalans. Una vegada president, com els tracta? De delectius i terroristes. Ho necessitava per rentar-se la cara davant el PP, C's i VOX. Quin canvi d'imatge, Sr. Pedro Sànchez, i un pres polític, a qui li heu girat l'esquena com els altres companys, us ho ha recordat en una llarga carta electoral enviada des de la presó. Sr.Pedro Sànchez, desde la vessant humana, d'aquest comportament, se'n diu indignitat, des de la democràcia, prevaricació i desde la política, tot és vàlid per assolir el poder. Aquesta és la imatge que m'ha arribat. Imatge que embruta més amb les seves amenaces contra els inpendentistes i el Govern de la Generalitat, suposant moviments delictius que els inependentistes estan anys llunys de cometre i que només els pensen ments que volen ser alló que per naturalesa no són perquè no els hi ha atorgat les condicions exigibles. Sr. Pedro Sànchez, un moment de la meva vida, li vaig tenir confiança, però li he perduda tota, i no només a vos, sinò a tota la política castellana, i dic castellana, perquè la catalana dels independentistes és democràtica de socarrel i quan assoleixi la independència m'agradarà comprovar la qualitat humana de la que em pensava que gaudieu. Un aspirant a president de tots que no té solucions per tothom, no és un bon aspirant i el meu consell és que no es mereix el vot al partit que el presenta. La solució està en la paraula, ho recomana la Constitució, Europa ho ha manisfestat mitjançant tribuals, polítics i personalitats, i la callada per resposta. No, m'equivoco, la provocació com l'amenaça anunciada per una de les seves minestres en funcions. Sr. Pedro Sánchez, és molt trist el mapa d'Espanya que el PSOE, PP, C's i VOX estan projectant al món. On està el respecte a la persona que és la centralitat de la història i és el màxim exponent del dret a la llibertat. Reflexioni com respon la seva persona davant la qualitat humana, la llibertat. Hi trobarà el perquè de la meva incredulitat envers la seva persona com a President de l'Estat espanyol. Per una Espanya, gran, próspera i amiga dels pobles de la terra, entre ells la meva Catalunya lliure, siguem tots i totes, primer de tot persones dignes. Que els vidres dels nostres miralls siguin un exemple de lluminositat.

UNA CAMPANYA ELECTORAL FETA A MIDA

El segon diumenge de novembre de 2019 se celebraran eleccions per formar el govern d'Espanya. Les votacions per mor a tractar-se d'unes votacions, resultat d'un fracàs electoral, s'han programat més curtes, una setmana. Però la durada té poca importància, perquè la verdadera, venia de lluny amb accions de govern que és difícil poder negar el seu objectiu. La celebració de “la operación Judas” apuntava directament a la línia de flotació de la Generalitat. Declarar Judes als perseguits per la policia era una clara desautorització dels polítics catalans independentistes. La rentada d'imatge que s'ha fet, manta vegades, el Sr. Pedro Sánchez per eliminar de la seva, l'independentisme, gràcies al qual assolí la possibilitat d'aspirar a president del govern, recuperant el lideratge del PSOE, n'és una altra demosstració. Els guardons del Govern als policies i guàrdia civils que actuaren a Catalunya contra l' 1 d'octubre, quina finalitat té si no? I el resultat de les votacions no serà altre que el pactat entre partits, malgrat assegurar Pedro Sànchez que aquesta col·laboració no existirà. Contemplant el panaroma des d'un observatori apolític, la campanya política per formar govern de l'estat, té dos objectius, 1) fer president a Pedro Sànchez amb una victòria, encara que relativa, del PSOE i 2) desacreditar Catalunya, eliminant-la si poden. Sortosament el programa de la naturalesa en el procès històric de la formació de les nacions és fidel a la seva filosofia, malgrat els intents d'egoïsmes personals i col·lectius, d'impedir-ho. I per aconseguir-ho, a la pell de brau, tot si val, fins renunciar, si cal, a ser persona. Darrerament, a la persecució dels polítics, es porta a terme una persecució inacceptable humanament, als joves, en particular als joves estudiants i, molt concret, als universitaris. Persones civils i polítiques catalanes estan empressonades pel seu pensament polític, que l'estat vol fer creure que no és veritat. Com pot ser creïble l'estat, si ara persegueix no a les idees sinó als futurs pensadors de la filosofia política? Francament un atac dirigit directament al procès d'un progrès de la democràcia. Un govern que la solució no la té en la paraula sinò en la força armada, com és la policia, no pot despertar cap il·lusió de futur d'una convivència global configurada pels pobles diferents. I el panorama és preocupant per les dificultats anòmales que presenta, perquè alló del que acusen als independentistes, ho practiquen entre ells, els partits que s'autoanomenen constitucionalistes, donant una imatge d'un estat auto-anomenat democràtic que es comporta en la realitat autoritàriament. I a Catalunya li tenen tanta por que en les eleccions del dia 10 de novembre la policia, numèricament augmentada, vigilarà el comportament dels ciutadans catalans independentistes per possibles anomalies. Personalment m'és impossible no creure que aquesta vigilància no té un objectiu, ajudar als intrusos enviats perquè puguin lliurament causar situacions de violència. El fracàs de l'estat depen del civisme dels votants catalans i un estat autoritari no accepta el seu fracàs democràtic. Dissortadament la lluita contra Catalunya ja l'ha dissenyada de no violenta per tenir les portes obertes al seu exercici i culpar als innocents. No seria la primera vegada. Perquè hi ha presos polítics i exiliats? Sr. Pedro Sànchez uns exercicis polítics de reflexió des de l'humanisme possiblement ajudaria a la solució que Espanya necessita més que Catalunya. Catalunya, ja n'és conscient. El govern d'Espanya, no. Només cal ser un observador intel·ligent i racional. Sr. Pedro Sànchez, no estarà d'acord que la campanya ha estat feta a mida, però com ho demostrarà una vegada fets públics els resultats.