No cal llegir llibres
antics, una anàlisi de la configuració psíquica i física de
l'éssr humà n'és l'alliçonament més clar i directe. El moviment
és un dret; saludar allargant la mà,un altre; dialogar, també; si
es dialoga és perquè és pensa, que és un dret perquè també és
una capacitat. I totes aquestes capacitats amb el seus drets, qué
són sinò la base per relacionar-se i organitzar-se? Negar qualsevol
d'aquests drets és negar el fet de ser persona. Jo, per exemple vaig
nèixer invàlid, no podia desplaaçar-me per mi mateix. La capacitat
de pensar de la intel·ligència humana em va reconstruir i d'invàlid
vaig passar a la normalitat de moviments. La capacitat de pensar, que
és la base de les relacions humanes, dels avenços de tota mena, és
capital a l'hora d'organitzar-se. I l'ésser humà davant la natura
s'adonà que un individu sol no podia solucionar molts problemes de
subsistència i convivència i la seva capacitat de pensament li va
facilitar la manera d'organitzar-se i al llarg de la història s'ha
anat progressant. És coherent que al segle XXI s'empresoni a les
persones pel fet de pensar un model d'organització social perquè en
el que es troba immers no li convenç perquè li nega ser ell? El
primer nucli de la sobiraania dels pobles és la persona individual.
I negar aquesta veritat és actuar contra la naturalesa que ha
demostrat ser sàvia a l'hora de crear la humanitat essent tots els
éssers humans iguals amb les diferències pròpies. Criminalitzar
els drets naturals és un greuge de consequències imprevisibles i
aquest greuge ha estat l'orígen de les guerres que mils de milers
d'anys d'història encara continúen sent la base configuradora dels
estats en perjudici dels pobles. És veritat que el progrès històric
està dominat per l'egoísme orgullós contra la paraula de l'altre i
no sembla gaire probable que el progrès sigui positiu en la
pre-història i en la història. Que en el segle XXI, amb tots els
avenços científics i filosofies aparegudes, la violència física o
psìquica sigui la raó per organitzar la convivència de la
humanitat és un fracàs de la política encarregada de la pau del
món. Hem reflexionat mai que superada la prehistòria i viscuts XXI
segles de Història encara la humanitat no hagi descobert com s'ha
d'organitzar la convivència en pau? Què ha fallat? La mateixa raó
que al segle XXI els polítics siguin incapaços de posar-se d'acord.
I tot va suposar que n'hi ha per segles. És just que els capricis
d'uns pocs malmetin la vida de la majoria? És just, per exemple, a
Espanya, el seu estat sigui incapaç de fer del seu, suposat, model
democràtic el mètode d'una convivència en pau de tots els pobles
de la pell de brau? Contemplat políticament el món, la seva imatge
decepciona pel maltracte que reben milions de persones quan una
minoria desesperant acumula més de la meitat de la riquesa mundial.
I les desigualtats, malgrat els avenços científics, culturals i
socials, no s'aturen, tot el contrari avancen. La conclusió no pot
ser altra que al poder només hi arriben aquelles persones que la
dita llatina qualifica l'ésser huma d' “homo, hominis lupus”. És
molt trist que encara sigui veritat. No em cansarè de dir-ho en el
respecte a la dignitat humana, que es resumeix en el mandat evangèlic
“d'estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu
mateix” hi ha el camí. Només s'assolirà si es comença perquè
cada jo sigui digne. I aixó la política espanyola no ho entén i
dóna la impresió que ni ho vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada