PP, C’s i VOX, l’ESPANYA QUE JO VULL

L’Espanya que jo vull és aquella que les forces de la naturalesa i la història van dissenyar i que les dictadures han desnaturaltzat. Jo vull l’amistat i la solidaritat de tots els pobles d’Espanya, de Galizia, d’ Astúries, Euskadi, les dues Castelles, Aragó, València, Andalusia, Extremadura i el regne de Lleó. Jo vull conèixer i estimar les llengües que s’hi parlen i les seves cultures. La riquesa lingüística d’Espanya és garantIa de  cultura. M’agrada el bable, el castuo, l’aranès, el llionès i totes les modalitats linguístiques de la pell de brau perquè són l’expressió d’unes idees i passions i sense elles no és perfecta la dignitat dels seus parlants. Les diferents modalitats linguístoques són la demostració d’una pell de brau plurinacional que desde la diferència havia de convertir Espanya en una convivència política des d’el respecte a la diversitat. Model polític, que l’orgull d’un egoïsme absolutista, continúa en l’anomenada democràcia. PP, C’s i VOX no volen aquesta Espanya dels pobles sinó la política estatal d’imposició aniquiladora. Curiosament he escoltat per TV un representant del PP que assegurava que Espanya està trista per la devallada històrica del PP perquè els socialistes són un risc per la unitat d’Espanya. Una demostració d’una postura de política dictatorial que neguen el dret dels ciutadans a pensar i a decidir i palesa la manca de voluntat de reconéixer els propis errors. I els fets no els ensenyen, ni els fan pensar. Ni volen pensar. Curiosament les xarxes m’han portar a conèixer la tesi doctoral de Cayetana Alvarez de Toledo. Una tesi que és la ideologia contrària de la seva presència a Catalunya. La tesi fou presentada a Oxford i refrendada per l’hispanista John H. Elliot sobre JUAN PALAFOX, bisbe i virrei de Mèxic, amb el títol de HISTÒRIA REAL SAGRADA, LUZ DE PRÍNCIPES I SÚBDITOS. I curiosament el bisbe i virrei defensa en la seva obra la diversitat jurídica i política de la monarquia. S’ha descobert la doble cara de la marquesa Cayetana. A)  la que estudia i admira la doctrina de Palafox, com reconeix en la seva tesis, que el pactisme és la fòrmula de solucionar conflictes i B) l’arrogant atacant als independentistes acusant-los de golpistes. Tenim per una banda a)la doctora d’Oxford i b) la política de la FAES. I ens trobem, darrerament amb una política d’estat que no actúa d’acord amb els resultats de la votació del 28 d’abril i uns polítcs arrogants que no reconeixen les seves errades i contradiccions, com ens evidencia la tesi doctoral de Cayetana Alvarez de Toledo. I amb un futur imprevisible perquè és dubtós que els guanyadors compleixin el mandat de la voluntat del poble, de les darreres votacions del mes d’abril. I l’Espanya que jo vull s’assembla més a la del bisbe i virrei de Mèxic que a la del PP, C’s, VOX i PSOE. I tot per no escoltar el missatge del poble, amb la hipocresia de fer-li veure que sí, l’escolten. De moment no existeix cap moviment que desperti esperança.

LA VOLUNTAT DEL POBLE

En les votacions del 28 d’abril de 2019, el poble de Catalunya ha manifestat clarament la seva voluntat democràtica. En el preàmbul de la Constitució espanyola s’hi afirma la solidaritat amb tots els pobles de la terra amb el respecte a la seva identitat. Els 22 diputats independentistes de Catalunya en el Congrès tenen tots els drets que la Constitució reconeix en l’exrecici de la seva llibertat. I en l’article 1 s’afirma la sobirania dels ciutadans. La força que tenen les Comunitats Autònomes en l’organigrama de l’Estat l’expressa amb molta claretat l’art.137 quan diu:”L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius”. I amb la Constitució a la mà, basant-se en l’article del dret a opinar, Catalunya té tot el dret de pensar que la independència és el seu futur, que democràticament s’ha de consultar amb un referèndum. El referéndum en una societat democrática és el jutge natural que sentencia les solucions. Però Catalunya hi té dret perquè ,l’article 152, 2 diu:”Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els proceddiments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. El govern del PP quan va portar al Constitucional els estatuts de Catalunya que havien estat aprobats i promulgats per modificar-los, havia de complir aquest article i el referéndum obligat no es va celebrar i no és gens estrany que s’acusi al govern del Sr. Rajoy de prevaricador. La voluntat del poble es reconeguda legalment en la Constitució espanyola i d’obligat compliment. Respecte a la seva voluntat s’ha tornat a manifestar amb més força encara i les institucions de l’estat estan obligades democràticament a acceptar-la i la primera obligació és la llibertat inmediata dels presos polítics. I per més exigència encara, aquesta obligació la recolza la legislació europea manifestada amb claretat per la justícia de Bèlgica, Alemanya, Anglaterra, Suissa i autoritats demòcrates d’Europa i  mundials. Honestament, amb la Constitució a la mà no entenc una actuació contrària. La próxima composició del nou govern sortit de les urnes no ofereix cap garantia i la suposada persistència de l’article 155 contra Catalunya és una demostració de la feble democràcia de l’estat. Reflexionant en la filosofia de la democràcia no puc entendre les majories absolutes deixant al marge les minories. La comoditat per governar no és cap garantia de bon govern i el revès que ha rebut el PP perdent setanta diputats és un avís que s’hauria de tenir en compte. Si les votacions donen majoria a les esquerres, el goverm s’ha de constituir amb la presència de totes les esquerres, no només amb les necessàries per obtenir majoria. Buscar majoria amb la dreta és renegar a la seva filosofía, la presència de la dreta no tindria sentit sense la de totes les tendències. Les accions de govern han de ser resultat de la capacitat d’argumentar basada en la intel·ligència. La llei és per complir-la però quan esdevé una obsessió és un pas dictatorial i gens favorable a la ciutadania. En la democràcia espanyola m’agradaria veure asseguts a la taula de diàleg a tots els partits amb seu en el Congrès debatint racionalment sense necessitat de renunciar a la filosofía própia però en base als drets de les persones. I ni en el Congrès, ni en el Senat aquest debat no s’ha celebrat mai en l’actual suposada democràcia espanyola. I no s’ha celebrat perquè no es respecten els drets naturalos i històrics de tots els pobles d’Espanya. Les votacions del 28 d’abril de 2019 demanen democràcia. La compliran? Crec encertar si dic que no. Pobra Espanya.

POBRA ESPANYA AMB UNA DEMOCRÀCIA MANIPULADA

La pluja d’estiu per fecundar la democràcia espanyola ha esdevingut tempesta que ha inutilitzat les llevors. Fa tota la impressió que l’Espanya que crearà la votació de demà, dia 28 d’abril de 2019, serà l’Espanya dictatorial de Franco revivifada. És el gran risc que treu el nas per l’horitzó. L’arc de Sant Martí no s’ha deixat veure desprès de la pluja, avergonyit per l’aigua enverinada. Està tot perdut? No, l’amenaça i és, però l’esperança que és forta i humil no es forja en manifestacions esvalotades de salvadors de la pàtria sinò en reflexions intel•ligens que entenen les diferències, els seus perquè, els seus com i els fruits que se n’esperen si l’aigua neta d’una pluja d’estiu reivindica la seva capacitat fertilitzadora i l’arc de Sant Martí l’abraça a l’horitzó, que és l’esperança. Avui és el darrer dia de campanya electoral. És veritat que no li he dedicat massa atenció però el que he llegit i escoltat no ha influit gens en la meva decissió, més aviat m’han empès a defensar amb més coratge la independència perquè és un dret natural que ningú em pot prendre. La decissió la tinc presa fa anys i cada dia que passa sóc més indepedent. Entenc perfectament que una col•lectivitat és el resultat d’una bona entesa entre persones lliures, intel•ligents i solidàries. I és el que m’essforço a ser. Jo no vull formar part d’una col•lectivitat en la que els seus líders només pensen en  lleis represores perquè ells són els defensors de la pàtria. Per ells la pàtria no són les persones sinò el territori i els fruits del territori, que és la riquesa. La pàtria per a mí són les persones que tenen tot el dret de viure dels fruits de la terra, que es converteixen en els diners per poder-ne comprar. I dissortadament ni les persones, ni el territori reben les atencions per a una convivència digna. La política que prima, avui, és la del domini de les persones i de La terra al servei del poder. Les poques proclames que he escoltat  al reflexionar-les no han fet altra cosa que sembrar desconfiança i també por. Si en un model polític democràtic, una part de la ciutadania desconfia i té por, vol dir que els polítics en el poder no són demòcrates perquè si ho fossin s’esforçarien per entendre les diferències i de les diferències treure’n conclusions de benestar. L’ambient polític que escampen alguns partits de l’estat espanyol és d’imposició, de dominació, d`’empressonament i empobriment dels que no pensen com ells. És francament preocupant la imatge política dels partits de dretes i algún d’esquerres de l’estat espanyol perquè l’únic argument és la llei dominadora i castigadora. I per aquest camí tota la convivència se’n va en orris fins al moment que també els poderosos. Hi ha solució? I tantt que sí. Quina? Complir racionalment la Constitució sense manipulacions, que a l’estat espanyol no es compleix i dissortadament també es prevarica i no per part de la ciutadania que pateix la política egoísta d’un poder manipulador.El panorama que pinta la política espanyol és molt negre, però el que defensa la gent solidària i raonable és força lluminosa. Esperem que les persones dignes triomfin. Només amb elles hi haurà pau. I és possible. Del contrari, pobra Espanya!.

LES ANOMALIES QUE VAIG VIURE D’UN DEBAT

El cor em va demanar que visionès tot el debat de TV3 entre els caps de llista per Barcelona, de les eleccions del dia 28 d’abril de 2019. Per Catalunya el vaig seguir en la seva totalitat. Eren tres quarts d’una de la matinada quan finí. I parlant d’anomalies començo per la presència anòmala de tres assistents, Àlvarez de Toledo, Laura Borràs i Rufian. La presència d’Alvarez de Toledo la considero un insult a Catalunya per fer fora de la llista a la catalana que hi tenia dret, la Sra. Montserrat, que com al PP de Casado li fa nosa, l’envia a Europa. I l’anomalia és doble perquè el PP vol conquerir Catalunya, insultant. La presència de Laura Borràs i Rufian és una doble anomolia provocada pel PP de Mariano Rajoy perquè amb la Constitució a la mà les dues persones que els hi pertocava estan injustament empressonades. Estic convençut que la història farà justícia. Malament vam començar però resulta que el debat fou una altra solemne anomalia comesa per les respresentants del PP i de C’s. Acusen de manipuladora la Televisió Catalana i al seu Director quan elles dues tenen barra lliure demostrant la seva hipocresia quan amb l’acusació demostren el que és verdaderament TV3, la televisió europea més reconeguda per la seva programació. Ja agradaria a les televisions espanyoles poder palesar la mateixa dignitat de TV3 que les dues representants d’un  espanyolisme ranci tenen per indignitat. Indigne fou el lliurament d’Inès Arrimades de l’esborrany de la carta de dimisió del Sr. Sanchís, dimisió que el programa del debat va demostrar que no ha de portar a terme. Precisament ell  fou durant tot el programa el revés de la medalla de les acusacions del PP i de C’s. Només per aquestes acusacions fora de sentit em vaig convèncer encara més del meu dret a ser independent. Una anomalia que considero molt greu és que ningú es va emmirallar en la Constitució per defensar els seus, diguem-ne, drets. Amb la Constitució és pot parlar d’independència i defensar-la amb articles que diuen que l’opinió és un dret. El debat temàticament no em va plaure perquè no va existir, si quelcom feu acte de presència foren baralles manipuladores de les paraules. Curiosament els perdedors del debat nacional espanyol del dia anterior entre els quatre aspirants a presidents del govern cediren la plaça de millor valorat i guanyador a Pablo Iglesias, el que defensava la Constitució com a base del debat i els dos perdedors els caps de llista estatal del PP i d C’s. I les seves quorum a Barcelona gallejaven de democràcia i de que els seus partits eren la solució nacional. Curiosa la paradoxa, quan el Premi Nobel d’economia de l’any 2001, el nordamericà Joseph Stiglitz afirmava que el PP és un  dels causants de que Espanya estigui en bancarrota i per més inri el PP central viu un estrany regust contra l’actuació del Sr. Pablo Casado per la fuga de cervells del partit a C’s i a VOX pel menys-preu en que se’ls ha tingut. I el PP vol democratitzar Catalunya quan actúa dintre del partit dictatorialment. La cap de llista per Barcelona n’és una demostració. En resum el debat de TV3 em va fer encara més independent, no per les paraules, sinó per les formes, ja ho diu el refraner que és més convincent una imatge que mil paraules. I la meva imatge fou  Catalunya, nou estat europeu.

TRES DIES DE CAMPANYA I UN DE REFLEXIÓ

Les veus centrals de la campanya m’han portat a una expressió sentimental: POBRA ESPANYA!. Si el dia de reflexió ho és de veritat, la capacitat de raonar dels espanyols, persones dignes, es veurà obligada a suprimir dels seu vot als màxims representants de la dreta i un de l’esquerra. Però, qui queda per votar? Senzillament aquells partits que veten els que es creuen importants. Espanya i Catalunya necessiten en el seu govern partits de persones dignes, intel·ligents i solidàries. Una campanya per dotar al país d’un govern complidor dels seus deures, no pot basar-se mai en culpabilitzar a qui no pensa igual perquè aquest culpabilitzar significa promocionar la centralitat de l’odi. I honestament, la campanya del 28 d’abril és la demostració del poder de l’odi a la pell de brau. És lamentable descobrir que per els capdavanters que volen dirigir la política de l’estat el seu argument central és la indignitat que defineixen les seves paraules. És desil·lusionador escoltar que el país necessita que les mares tinguin més fills per salvaguardar el progrès en paraules d’un polític que no és cap  exemple de bon pare. Ho és també, quan un altre ens diu que la bondat de l’economia es deu al seu partit quan és el que ha malgastat les reserves dels pensionistes possant-les en perill i multiplicat per quatre el deute. Ho és també quan qui diu que el diàleg és la solució, va votar a favor d’implantar el 155 contra Catalunya. Francament cap dels tres partits que es creuen amb possibilitats i drets de formar govern mereixen el vot. La seva campanya electoral fins avui i crec que fins el dia 26, el darrer, palesa i palesarà un pobre respecte a la Constitució i a la Declaració Universal dels Drets Humans. La Constitució la citen però no la reflexionen, mantenen el desig que es llegeix en el preàmbul i mantenint el desig és més fàcil manipular-la perquè de paraula la poden desitjar i de fet oblidar-la. Dels quatre partits que vaig escoltar mitja hora, només en votaria un, que no és el meu, el de Pablo Iglesias, que demanava que el debat es basès en la Constitució i els altres tres com ells són la llei, no la necessiten de fet, sí de paraula. Els tres dies que resten de campanya desde la humilitat de la meva veu continuarè demanant el vot per aquells partits democràtics que tenen en el seu programa el dret a decidir i a Catalunya, a decidir la independència. La indpendència és un dret de les persones, no dels territoris, que estan al servei de les persones. La independència dels  pobles és el dret que no compleix una democràcia que actua dictatorialment. El dia 28 jo votarè la independència del meu poble i els dos dies de campanaya continuarè defensant el dret de llibertat de tots els pobles de la terra. La Constitució Espanyola diu que els respecta.

EL LLIBRE I LA ROSA, COAUTORS D’UNA FESTA NACIONAL

Que el llibre i la flor configurin la centralitat cultural d’un poble convida a reflexionar quan la convivència d’un estat pateix les consequències negatives de no entendre, i el que és pitjor no voler, el missatge. I el llibre missatger és la persona humana. Una mirada amb la corresponent encaixada desvetllen el desig o el rebuig de llegir el llibre de la persona quina imatge tens davant. La paraula i el perfum atrauen o rebutgen. Conèixer el perquè explica l’enigma. L’enigma de la discòrdia, acompanyada per l’odi, en fa de les diferències ocasió de baralles quan les diferències haurien de ser raons de progrés a tots nivells. Col·locar un ram de flors al bell mig de la taula familiar i un llibre en l’estanteria de casa són fets que han d’anar més enllà de la decoració ambiental per enriquir la dignitat personal. Una festa és una pèrdua de temps quan només ha viscut l’efecte d’un moment sense un ingert que millora la imatge. El llibre i la flor són reclams d’atracció a les mirades alienes perquè la imatge respira dignitat i bellesa, saviesa i passió. Comprar un llibre i una rosa és per Sant Jordi un acte de fe passional al saber i a l’art, expressió que l’ésser humà hauria de despertar als ulls del món. I la natura ens ensenya, a llegir la passió de l’art i el silenci de la paraula en la succesió de tempestes i bonances. Quan l’aigua del mar es revolta no deixa de ser aigua, i quan suament besa la sorra del mar continúa essent la mateixa aigua. Una metàfora de la vida que la diada de Sant Jordi, vencent el drac, ens ensenya artísticament i poètica el camí. Quan la paraula en el dia de la seva festa posa als ulls del món imatges de persones que la deshonoren amb actituds desafiadores argumentals, la filosofia de la història es manipula invertint els significats i aquells actes que haurien d’esdevenir trobades de diferències germanes es transformen ens espases tallants de les veritats, per amb la seva sang sembrar arguments de por per dominar la convivència. Dissortadament la política de la pell de brau ha esdevingut l’argument del drac amenaçant Sant Jordi amb l’esperança que la sang derramada esdevingui el llorer de la victòria. Tenir facilitat de paraula no hauria de comportar cap mena d’embaucament, però és la tònica. Manipulada la paraula, manipulada també la Constitució. Castigada la convivència de la dignitat. La política que es vol imposar a Catalunya no és la de la filosofía del llibre i de la rosa. Només la fe del poble que la té per guia pot assolir els seus objectius de pau, solidaritat i germanor. La democràcia si no és germanor no és democràcia i Catalunya vol ser demócrata. El llibre i la flor afilaran l’espasa de Sant Jordi i el drac serà vençut. Cal caminar per la vida amb una rosa al pit i un llibre a les mans, els millors consellers.

…Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye

Permeteu-me començar amb unes paraules del bisbe de Solsona, que penso són molt adients per a l’ocasió. “Els drets propis de Catalunya estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble.” Penso que Gonzalo Boye hi estaria totalment d’acord perqué la defensa del President Puigdemont i els sseus companys a l’exili té el màxim objectiu en la llibertat de Catalunya. L’assoliment de la independència el té molt clar com el procès d’un poble que defensa la seva identitat i ha despertat la consciència europea perquè en resum és la defensa dels drets  naturals de les persones i dels pobles. La lectura del llibre m’ha ensenyat més seguint la manera de treballar com advocat que les idees que s’hi defensen. La convicció en la feina que fa sense defallir valorant tots els pros i contres no estalviant nits sense dormir és el camí que pas a pas en condueix a trobar els teus arguments fruit de les errades del contrari. Gonzalo Boye té fe en la independència de Catalunya i ha intuit legalment, social i històrica els contra arguments per desmuntar els de l’opisició. Té clar que el procès català ultrapassa les fronteres de la pell de brau perquè afecta també a la democràcia europea i pot esdevenir una lliçó per a la política mundial. Gonzalo Boye no s’arruga davant les persecucions osquestrades contra ell des de tots els indrets polítics, judicials i periodístics de l’estat. La democràcia europea, malgrat deficiències i defectes, les irregularitats davant Europa de juristes, polítics i policies espanyols, la fe de l’independentisme català i la justícia internacional vesteixen una base de confiança que recolza la fe d’un acdvocat amb qui la vida política ha estat injusta i dura i aquesta circumstància l’ha consagrat abogat de prestigi internacional. L’equip que defensa els independentistes catalans són advocats de prestigi internacional que han assolit ja èxits important a Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Suíssa i que senten al seu costat la llei internacional que defensa els drets de les persones. I una demostració que l’estat espanyol veu perduda la seva acusació rau en la persecució desfermada contra ell. Però la fe d’un poble recolzant la fe, la dignitat humana i social dels seus advocats dóna esperances a l’equip defensor que coneix les dificultats, però també els camins  Són molt expressives i significatives les paraules del darrer paràgraf del seu llibre:”Seguramente, la mejor de las respuestas a este dilema la tenemos desde hace mucho tiempo y procede de Schleswig-Holstein, cuyo Tribunal Superior determinó que los hechos por los que se reclamaba al president Puigdemont son inherentes y propios en una democràcia y todo Estado democrático tiene que tolerarlos. Son hechos sin relevancia penal porque son el ejercicio legítimo de una serie de derechos individuales i colectivos que el Estado español ha tratado de criminalizar para reprimir las legítimas aspiraciones del pueblo catalán… i ahí loi dejo”.

ORDRE DEL DIA, MANIPULAR LA PARAULA DEMOCRÀCIA

Escoltar els missatges de la campanaya electoral del dia 28 d’abril exigeix un exercici de racionalitat per poder valorar-los des de la dignitat del concepte “persona”. La persona, al marge de les seves idees i tendències, és la centralitat de la convivència humana i coherentment de les institucions que el seu treball és vetllar per la seva veritat. La idea central de la dignitat de l`esser humà cal tenir-la present malgrat les accions. Un lladre no pert la dignitat humana, l’embruta i les institucions de l’ordre l’han d’exiguir-li netejar-la. La Constitució Espanyola en el seu articulat diu que no es poden causar ni mals físics ni morals. Quina ha de ser l’actuació de la política i de la justicia per reconvertir el lladre en una persona honrada? La pedagogia de les presons està molt allunyada del mètode socràtic i de la pedagogia del fundador de l’Escola Pia. Dissortadament la presó que en un principi ha de ser recuperar la bondat, amb els seus mètodes massa sovint l’embruta encara més, sobre tot amb les sentències de pena de mort i altres de menyspreu del ser humà. Ho palesa abastament el fet, que el presos sónb els primers que se n’adonen de la in justicia comesa contra companys de presó. En l’acció política i judicial, des d’els meus límits, hi manca un respecte urgent de la dignitat de ser persona. Sovint em pregunto pels resultats antisocials que pateixen moltes persones, dissortadament el percentatge més gran dels humans. I davant d’aquesta realitat, quan m’assebento d’un assessinat, d’un robatori, d’un abús sexual, em pregunto, qui és el veritable culpable? Personalment arribo a la conclusió que no és el principal l’actor directe del fet sinó aquell model social que amb les seves lleis provoca diferències per raó de les quals moltes persones se senten despullades dels seus drets i mancades de les seves necessitats bàsiques de subsistència. Aquestes persones están condemnades a mort per manca d’assistències socials i a viure en la miseria. I des de les diferències que dificulten la vida digna és normal la rebelió, rebelió que fa pesigolles al més fort i reverteix els drets de legítima defensa, fent culpables als veritables depositaris dels drets. Dissortadament són milions d’anys de perversió de l’ordre social que continúa en l’actualitat i el panorama d’una humanitat digna és el panorama d’una humanitat dividida entre el bé i el mal, amb el resultat que es converteix el mal en bé. Mils de mils anys d’injustícies necessiten un reciclatge mundial que comença per la recuperació individual de la dignitat personal, i ni la política, ni la justicia tenen la capacitat suficient per redreçar la questió. L’experiència de la història ho atestigua i la realitat de la convivència mundial actual ho corrobora. Per redreçar la convivència en pau de tota la humanitat el primer i principal pas l’han de fer la política, la justicia i la religió. I el primer deure institucional és escoltar a les persones, a totes, també a les tractades injustmanent. Totes les rebelions tenen un sentit històric i la història els hi deu els seus canvis, que comencen amb idees.

Senzillament és la realitat de l’estat espanyol enfrontat al problema català. I és descoratjadora la situació política espanyola per una raó molt senzilla, la inviolabilitat d’una justícia que no mira sempre en la mateixa direcció. Els altres no existeixen. Una ministra de l’estat, i per més inri, que defensa que és catalana, que en una entrevista a la prensa ha manifestat: “Hi ha maneres de negar el diàleg i una és demanar l’impossible”. En el fons, aquesta resposta és la mateixa del “no” de l’anterior president del gavern espanyol. L’impossible en una democràcia deixa d’existir amb el diàleg racional que converteix un trencament amb un consens. Una ruptura política no és mai un trencament de la humanitat quan aquesta ruptura reforça la convivència. Només li recordó a la ministra que el model polític espanyol és el resultat d’una ruptura, com ho explica el fet de passar d’una dictadura a una democràcia. La democràcia es fonamenta en la voluntat dels pobles i quan no es respecta aquesta voluntat la il·legalitat és un fet. Els pobles sotsmesos viuen en la il·legalitat per la negació dels seus drets en benefici d’un altre poble militarment més poderós. És el cas d’Espanya. I no és només Catalunya, la sotsmesa. La democràcia es fonamenta en saber escoltar les paraules dels altres. I aquest exercici a l’estat espanyol no es compleix.

CATALUNYA ES LA CLAU DEL PROBLEMA

La història tè cops amagats i envia missatges en moments en que la política no té els líders preparats per saber-los llegir. La setmana d’una de les fetes culturals, per no dir la més important, la del llibre i la rosa, marca d’aprop  els temps d’unes eleccions espanyoles. La cultura a Catalunya marcant el pas de la política. I curiosament Catalunya està en les boques dels seus enemics polítics. Sembla un contrasentit i no ho és. I en aquesta festa del llibre, la paraula dels presos polítics catalans estarà en les mans de milers de lectors. Alló que sembla una contradicció, és una estrella en el cel de la democràcia. Llibres nascuts del procès i gràcies al procès, són la llum del missatge i és tan forta aquesta llum que ni el PP, ni C’s, ni VOX saben com apagar-la i quan més malament parlen de Catalunya més intensa és la llum que neix en les presons i en l’exili. Contradiccions de la història, que són benediccions. La mateixa política espanyola i la seva justícia no l’han poguda amagar i en les llistes electorals hi figuren en llocs capdavanters presos i exiliats i encara és més fort el missatge,  des de la presó veritables polítics líders catalans, legalment defensen i escampen els seus principis democràtics de llibertat. ¿No és motiu de reflexió profunda que els presos polítics, que ho són per les seves idees, defensin des de la presó les seves opinions irrenunciables? És un missatge infinitament alliçonador de la història. Un professor que dóna classes de llibertat desde la presó pel tema que defensa també des d’ella. I la justícia espanyola ho permet, amb certes condicions que donen més rellevància encara al fet. Si actúa correctament la justícia, quin delicte han comés els líders catalans? Qui és el prevaricador, ells o els que els acusen? Els jutges, també? La culpa és només de Catalunya i ho és perquè la democràcia que predica i defensa posa en perill la democràcia d’un estat massa empeltat de dictadura i manipulador de la llei. S’ha de complir la Constitució? Evidentment que sí, i els independentistes, els primers. Peró no són els independentistes que tenen por a la Constitució sinó aquells que la manipulen i li fan dir alló que els interessa. I aquesta és la gran contradicció entre el sentit democràtic de Catalunya i el de l’Estat Espanyol. Hi ha un llibre religiós que revolucionà el món, en el que s’hi llegeix, la paraula es va fer carn, paraula i carn són la persona, que a través de la paraula manifesta la seva dignitat. ¿És aquesta la paraula dels polítics que prefereixen ser polítics abans que persones?

I és precisament la paraula dels catalans que fa por a massa polítics espanyols. N’estic convençut, Catalunya esdevindrà capdavantera en la nova democràcia que ostentarà el poder polític del món. I les paraules dels polítics deixaran de sembrar odis i allargaran la mà als que pensaven ser els seus enemics, quan en la realitat eren els seus millor amics. La democràcia cada dia avançarà en el camí de la cultura cap a un món millor. És el missatge de la Festa Catalana del llibre i de la rosa en la setmana d’unes votacions que poden ser molt històriques per Espanya. La victòria de la llibertat per a tothom. I Catalunya és la clau. El llibre de l'advocat del procès i de Puigdemont.. AHÍ LI DEJO! ho deixa molt clar i la seva lectura ha reforçat la meva esperança.

SENYOR MARCHENA, JO OPINO QUE EL PROCÈS ÉS ANTICONSTITUCIONAL

La meva opinió es basa simplemnent en la Constitució perquè, segons la lectura que en faig i em penso que de llegir en sé, es vulneren articles d’obligat compliment que donen la raó als presos polítics catalans i que agreugen les declaracions de la policia i la guàrdia civil per la vulneració que hi cometen.

Article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

Anem a pams. El judici manifesta una clara discriminació per raó de naixença, perquè el pes de les acusacions rau en el fet de ser catalans, negant-els-hi el dret d’opinar.Opinar és un dret sense límits i l’opinió pot manifestar-se de paraula o amb fets pacífics. I les acusacions i les imatges existents denuncien la vulneració d’aquest dret per part dels policies i guàrdia civils i sobre tot per qui els va enviar i empènyer amb el crit “a por ellos”. Les forces de l’ordre públic tenen l’obligació de complir la llei i aplicar la força com a mitjà d’obligar a callar és un greuge contra natura. L’impedir el pas en silenci, com es feia, és la manera lícita de defensar un dret, vulnerat en aquesta ocasió per l’autoritat obligada més que ningú a complir la llei.

Article 15:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en CAP CAS, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradans”. L’article de la Constitució és una acusació directa contra l’actuació de les suposades forces de l’ordre i contra qui va donar l’ordre. I no es pot argumentar dret a l’autodefensa quan qui primer va començar l’atac inhumà és el culpable. Només una presència desorbitada i que cada dia es coneixen més actuacions preparatòries contra Catalunya, evidencia el motiu de la persecució a que està sotmesa Catalunya. L’article diu clarament que en cap cas i ningú pot cometre accions denigrants. I és vergonyant escoltar declaracions insegures, preparades, i per persones que han estat jutjades d’actes irregulars i també d’haver assessinat per l’espatlla com és el cas d’un testimoni.Portar testimonis amb aquesta anomalia és un despropòsit i un motiu d’incredibilitat de la justicia. I aquesta circumstància s´ha donat.

Article 16,2:”Ningú podrá ser obligat a declarar quant a la           seva ideologia, religió o creença”.

El desenvolupament del procès demostra que se’ls està obligant a declarar contra les seves idees amb l’aportació de testitomonis que fan pensar en una sentència dictada per endavant per satisfer una política corrupta com la del PP, que no ha estat degudament jutjada. I no és només opinió personal meva sinó de verdaderes autoritats nacionals i internacionals en lleis. Però encara hi ha un article més acusador de la inconstitucionalitat del procès.

Article 9, 2: “Correspon als PODERS PÚBLICS de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals sintegra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la partiarticipació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”

Sr. Marchena, el Tribunal Suprem que presidiu és un poder públic i jo pregunto s’ha complert el PROMOURE, REMOURE I FACILITAR? Des del meu seguiment, no, i penso que un deure de la justicia era examinar abans d’iniciar el procès si l’autoritat política havia complert la Constitució. I era evident que NO perquè el Sr. Mariano Rajoy havia manifestat obertament que NO QUIERO explícitament acompanyant a un NO PUEDO, clar incompliment del text constitucional. Sr. Marchena segueixo el procès amb la meva mirada independentista i el primer valor de la independència en la democràcia  dóna veu al poble votant. I aquest és el gran incompliment antidemocràtic en la celebració del Procès contra Catalunya. Sr. Marchena la història ja ha dictat la seva sentència, Catalunya serà independent per coherència democràtica.

SOCIALISTES D’ESPANYA I CATALUNYA SIGUEU COHERENTS

Ho escric a consciència, si sou coherents, socialistes, el vostre deure democràtic és renunciar al vostre triomf perquè parlant com parleu dels independentistes esteu governant des de la indignitat per manca de suport. Si el vot independentista és vàlid i us dóna poder, esteu obligats a reconèixer el dret a defensar a ser independentista  perque si és legal per governar, és perquè ho és per votar. Només  hipocresia palesa la vostra governança i les vostres paraules. El vostre deure era, per començar, seure a la taula i dialogar sobre el problema, no dir que sou oberts al diàleg però negar el dret fins i tot a pensar. I la vostra conducta no és només una incongruència i una hipocresia sinó també una cobardia, per la por que els hi teniu als contraris de la dreta de qui no teniu ni la consciència de fer-els-hi complir la Constitució. Sincerament la vostra política és una befa a la dignitat humana i molt més quan Europa us ha dit que el procès està acusat de criminalitats que no han existit. No és aquesta la filosofia dels fundadors del socialisme que moriren defensant les seves idees. La vostra filosofia de la governança en l’actualitat és una renúncia i una traició, com ho palesen fets contra Catalunya, per exemple, beneïnt l’aplicació del 155. Va existir un temps en el que el socialisme em despertà raonables simpaties i sóc amic de militants que són un exemple de persones dignes. Però la manera com s’ha enfocat l’assoliment del poder i la governança que s’exerceix em fa exclamar pobres PSOE i PSC. No és el dret de no ser independentista que reconec  una tendència lícita, el que em fa que no sigui creïble en l’actualitat sinò l’acusació que en fa de la llibertat, del dret a decidir i de la independència, quan amb la Constitució a la mà m’hi sento recolzat. Aquesta postura és una negació del dret a ser persona digna i ni tan sols ser persona, perquè en la llibertat s’hi troba la seva definició. I la llibertat dels éssers humans és la base de la llibertat de les col·lectivitats que organitzen. No presumeixo de que estigueu en un error, em reafirmo amb el dret a pensar diferent i basar el model polític en idees respectables com és una unitat en un mateix estat. És un dret que no contradiu el que tenim els independentistes de voler ser-ho. I aquest dret no va contra la unitat perquè la unitat és una decissió de voluntats de defensar el mateixos objectius de convivència respectant les diferències. És possible un model democràtic en el que Catalunya formi part de l’Estat espanyol? No ho nego, però en l’actual model de política no és aconsellable per culpa d’una democràcia malalta infectada de dictadura. I aquesta acusació l’ha dirigida el PSOE al PP C’s i VOX. Penso sincerament que el PSOE i el PSC necessiten un recliclatge democràtic tornant als ideals fundacionals del socialisme. La paraula és la creadora de la dignitat en política. I a la pell de brau aquesta dignitat és una exigència.

LA LLIBERTAT DELS POBLES DE LA PELL DE BRAU

El desenvolupament de la campanya electoral de l’estat espanyol adverteix amb insistència la injustícia que pateixen els pobles de la pell de brau. En el meu record,vaig nèixer abans de la proclamació de la II República, tant la dictadura franquista com la democràcia en mans d’UCD, del PP i del PSOE, els han tractat com si fossin esclaus, no ciutadans. I a la pell de brau de pobles amb identitat pròpia n’hi conviuen uns quants.I tots tenen dret al seu territori i a la seva llibertat. No sóc un seguidor incondicional de les proclames dels partits majoritaris, però quan escolto o llegeixo manifestacions dels quatre partits PSOE, PP, C’s i VOX sento uns calfreds que em posen la pell de gallina. Perquè l’objectiu que es dedueix dels seus programes no és altre que l’exercici d’un poder dictatorial disfressat de democràcia. I els ciutadans dels pobles de la Península Ibèrica tenen dret al seu territori i a la seva llibertat. I les perspectives de futur són més esglaiadores que no pas tranquilitzans. Es confon la unitat de convivència i la democràcia amb la submissió a la llei que el poder ha implantat, no el poble encara que l’hagi votat perquè amb els seus arguments ,l’han enganyat. Hopalesa la persecució a mort com la  del Faraó d’Egipte  o com la de Ponç Pilat crucificant el gran defensor de la llibertat dels pobles, Jesucrist. La mort política a que es condemna als polítics en el segle de la ciència i tecnologia, moralment és tan greu com la mort física. Quan en un model democràtic la política i la justícia empresonen representants elegits del poble que posen en evidència irregularitats de l’estat i de la justicia, quina credibilitat li pot merèixer el govern a la ciutadania?

Quan un procés polític no accepta opinions qualificades d’autoritats jurídiques internacionals, tampoc testimonis mundials que desqualifiquen la forma del procès, quan no mereixen per part del tribunal els testimonis segons siguin defensors o acusadors, quan els plantejaments polítics i jurídics no concorden amb els signats en els acords internacionals, quan es menystenen les sentènccies europees favorables als exiliats forçosos, quan es descobreixen actuacions dubtoses de la policia i persones de la justicia perseguint al President Puigdemont, quan els presos polítics pateixen tractes que d’humans no en tenen ni el nom, quan les manifestacions no se solucionen dialogant sinó amb la força de les armes, jo pregunto, quina fe i confiança puc tenir en l’estat  perquè defenso la independència del meu poble, Catalunya, i també dels altres pobles d’Espanya? No n’hi tinc cap. I no n’hi tinc perquè manipulen el sentit de les paraules i de la llei. I no n’hi tinc perquè palesen una incapacitat pedagògica que només és culpabilitzadora i quan parlen de diàleg només s’accepten les seves idees, les dels altres són condemnables de sortida. La situació actual de l’estat espanyol dissortadament és la negació de la democràcia i una tornada a la dictadura. I que aquesta tendència es  dedueixo també de les formes d’un partit socialista,  humanament parlant decebedor, desil·lusionador i contrari al dret natural. Només la fe dels pobles assolirà una democràcia en territoris que regalimin llet i mel.

ARA ÉS HORA D’ESTAR ALERTA…

Qué n’és de fàcil prometre la dignitat d’una governança oblidant la indignitat de gestions culpables votant a favor de l’aplicació del 155. He escoltat dicursos de campanya, televisats per TV3, omplint-se la boca d’una governança de progrès només amb 84 diputats quan sense el vot a favor de l’independentisme, avui dia, no governarien. I quina ha estat la resposta a l’ndependentisme? Més 155 perquè no han fet res per reconèixer el resultat de les votacions del 21 de desembre i acusen al govern de la Generalitat perquè està al costat de la majoria de catalans que defensen el dret a decidir. Davant de les paraules del PSOE, també cal estar alerta, tant o més que amb les paraules del PP, C’s i VOX. Que el PSOE es vanti de la seva gestió política amb un procès contra Catalunya, quan diputats europeus i juristes espanyols denuncien la seva manca de credibilitat per no respectar els drets dels ciutadans, és increíble. És lamentable que per guanyar vots l’únic argument sigui atacar la dignitat de Catalunya, que, malgrat patir els efectes d’una política injusta, és capaç d’aixecar el cap en el món de la cultura, de les arts, de l’esport, de l’economia, de la sanitat i ser un exemple en el camp de l’ensenyança amb la pedagogia de la immersió. Davant l’acusació d’adoctrinament obliguen a permetre als militars tenir estants informartius especialistes de la guerra i l’Estat Espanyol gran productor d’armes, que ensenyin als nens i nenes la seva filosofia.

Així entenen l’adoctrinament el PP, C’s i VOX, ensenyar a preparar-se per la guerra com si la guerra fos garantia de pau. Fer campanya electoral acusant una política, que no és la seva, és antipedagogia perquè no saben, ni volen, ni demostren interés per amb la paraula valorar els valors positius de cada tendència i amb ells arribar a un consens comú. Però aquest consens no el volen perquè tenen por de la intel·ligència dels contraris. Ara és hora d’estar alerta i cal i molt, perquè amb la Constitució a la mà, les normes europees d’obligat compliment, els tribunals de justícia internacionals i força polítics i alguns estats que defensen el dret a decidir, la victòria és a l’abast i a no massa tardar. Però cal ser intel·ligent. Personalment em sento odiat pel PP, C’s, VOX i també PSOE, però no insultarè, dirè el que penso i la meva veritat només es pot atacar demostrant que és un error. I els errors no es  demostren perseguint, com es persegueixen per tots els mitjans legals i no legals els llaços grocs, que són una idea de llibertat de les persones i dels pobles. La campanya dels partits contra els llaços grocs és negar la meva llibertat i la meva dignitat. I la Constitució espnyola diu que el meu pensament és lliure i que només mereixo sanció si produeixo aldarulls greus de convivència. I respecte aquest tema he escoltat moltes mentides que no tenen altra finalitat que desacreditar Catalunya davant el món. Però Europa i el món saben quina és la verdadera Catalunya democràtica, i quin és l’argument català de convivència. Ara és hora catalans d’estar alerta perquè el dret a la llibertat verdadera cada dia parla més en català. PSOE, PP, C’s, VOX si de veritat voleu una Espanya model de democràcia dialogueu amb Catalunya. No feu falses promeses de diàleg que mai heu acceptat perquè només voleu la vostra raó. I per aquest motiu ara és hora d’estar alerta, com ens aconsella l’himne català, ELS SEGADORS.

TRET DE SORTIDA DE LA CURSA POLÍTICA

La metàfora esportiva hauria de ser el mirall transparent i net perqué, amb la corona de llorer, el guanyador de les eleccions del dia 28 d’abril poguès afirmar sóc campió de la dignitat. L’entrenament és la base de l’esportista a nivell físic i psíquic, entrenament que no es coneix per a unes eleccions polítiques. En l’esportista, és el guardó d’una formació integral, en política, ho és d’un informació egoïsta. L’egoïsme obnubila la ment i manipula la passió fent del polític un aspirant al govern de la imposició. La precampanya, si se li pot donar el nom d’entrenament, palesà en el marc de la pell de brau diferents tendències amb l’objectiu de governar amb intencionalitats força diferents. Dissortadament, però, en totes elles el subjecte polític, que és el ciutadà, hi endevina divisions contraposades per objectius mancats de justícia en els programes electorals. El concepte de la veritat de persona es vol fer a partir de la idea de partit contraposada a la idea, fruit del diàleg solidari, racional i respectuós amb tots els diferents grups polítics existents. I aquest diàleg no ha existit mai, ni es vol, per l’egoïsme de ideologies que en el seu treball són més enemigues que companyes. La demostració no és difícil trobar-la quan les informacions de premsa escrita i audiovisuals van plenes de befes i amenaces contra les ideologies contràries i el que és més increïble que totes es recolzen en la Constitució afirmant que és intocable. I una anàlisi d’una persona que la llegeix amb la ment política en blanc descobreix que la sacralitat que a la llei se li atorga no és tal sacralitat sinò que la seva funció és defensar la llibertat dels ciutadans. I les campanyes ens diuen obertament que la llibertat de la llei significa la submissió obligada encara que la dignitat personal en surti perjudicada. Si parem esment en la realitat del punt de sortida ens adonarem dels cops de colze i trebanquetes que es reparteixen per fer caure al que va davant i deixar el pas lliure a l’antideportiu polític. És cert que la credibilitat dels partits es fonamenta en la bondat dels seus fets i del benestar que haurien d’assolir els governats, però quan els ciutadans es manifesten públicament contra el govern de torn, hauria d’obrir els ulls i a les campanyes electorals basar-les en els diàlegs amb les persones en relació amb els problemes i amb els altres partits per arribar a conclusions positives per a les persones. Malauradament la campanya electoral de les eleccions del dia 28 d’abril clarament es fonamenten en la guerra contra una idea de llibertat d’una autonomia i contra la política del govern actual amb escandaloses difamacions que haurien de ser condemnades pel delicte d’odi. Però a la pell de brau, els partits dominants tenen butlla per poder fer de la innjustícia, justícia i de l’odi, virtut. I el que pensen els ciutadans és matèria aliena que no els obliga, malgrat la Constitució afirma que són sobirans i que d’ells emana el poder. Les circumstàncies polítiques del 2019 a la pell de brau no són cap garantia d’una política democràtica, més aviat ho són d’una tornada a la dictadura encara que se la disfressi amb pell democràtica. I és la Constitució que clama a favor de la llibertat i alló que fa el poder és ofegar el clam i canviar-lo per les sentències de presó. L’estat espanyol ha de fer urgentment un reciclatge d’humilitat si vol una verdadera marca Espanya.

PREMSA NEGATIVA DE LA CAMPANYA ELECTORAL

Llegir i escoltar és una escola que convida a pensar. L’objectiu bàsic del pensament, resultat del llegir i escoltar, ens confirma que és la defensa de la dignitat de l’ésser humà, a nivell individual i col·lectiu. El respecte de les persones i dels pobles és indispensable per a les convivències en pau. I escoltant i llegint manifestacions polítiques precampanya electoral del 28 d’abril de 2019 em desespera la manipulació descarada i hipòcrita que es fa de les persones i dels pobles. Per què? Senzillament perquè alló que es defensa és la imposició dels programes dels partits deixant subtilment de banda les voluntats de les persones, contradint la Constitució que afirma la sobirania del poble. Llegint i escoltant els partits majoritaris, que per altra banda són els més afavorits per la premsa escrita i oral, m’indigna com es defensen programes que presumeixen de progres quan en la realitat esdevenen retorns a la prehistòria. PP, PSOE i Ciutadans gallegen de tenir la solució i la seva pedagogia no és altra que convèncer acusant d’anómals els altres i contraposant el seu programa. I la ciutadania vota les imposicions, no les solucions.

Repassant el procès de la història m’ensenya que la política dels tres partits esmentats és un missatge que la ciutadania ha d’escoltar i entendre per adonar-se de les possibilitats d’error i d’engany, error i engany que es pateix una vegada els partits en questió han assolit el poder. I amb els resultats històrics soferts per la ciutadania no si posa remei i es continúa una política que contradiu i condemna els drets de les persones i dels pobles. Les campanyes electorals dels grans partits no tenen present de fet, encara que de paraula diguin el contrari, la necessitat d’escoltar. No he vist cap partit que segui a la taula amb el seu programa a la mà i demani a la gent del carrer el qué en pensen, qué no els hi agrada i qué esperen. Les campanyes electorals són paraules que s’emporta el vent, no fets que marquen fites a assolir. Un líder és líder quan les seves proclames i accions responen a les urgències de la ciutadania, no a la excel·lència de la seva oratòria. L’oratòria pot apasionar i desvetllar admiració, però votar l’oratòria és acceptar la imposició perquè l’èxit de l’orador es fonamenta més en l’emoció que en el pensament. I a les proclames electorals els hi sobra passió i els hi manca idees. Una plaça abarrotada aplaudint l’oratòria és la contradicció que ofega la veu del poble sobirà i els vots assolits esdevenen la negació de la dignitat de la humanitat. Opino que una campanya electoral ha de basar-se més en el llegir i escoltar al poble, llegir i escoltar que en pensa la gent, del programa. I la gent senzilla no té accès als mitjans que haurien d’omplir les seves pàgines i els seus temps amb la veu de la gent sobre el que pensen dels programes dels partits. I no es fa, al contrari, si un mitjà escolta més al poble se l’acusa d’adoctrinador. Cal canviar el format de les campanyes electorals i donar més protagonisme als periodistes que escolten i escriuen alló que les persones pensen de la política. No he vist mai un diari ple del que pensa la ciutadania sense oblidar que hi ha periodistes que hi entralitzen força les seves pàgines explicant el que el periodista pensa de la gent.

POT SER MÍSTIC UN SUICIDI?

La mort un acte de llibertat dignifica l’ésser humà no el perverteix. La mort no s’ha de valorar com un càstig, pot ser una sanció, sí, però en positiu. La societat en aquesta questió pot ser perversa. Un desafiament a mort, sovintejat en la classe militar, vol ser un acte de dignitat i els dos són clarament suicides. No tinc cap dubte des de la meva fe que la mort acceptada racionalment pot ser un acte místic d’amor a Déu. La història ens ofereix força exemples d’aquest lliurament llevant-se la vida. Les sentències de mort dictades pels tribunals de justícia tenen la pretensió de rentar la cara però massa sovint els jutges són els que s’embruten amb sentències injustes com s’ha demostrat massa vegades condemnant a mort a innocents. La mort no és un càstig, més aviat és una redempció pels que creiem en una altra vida. Peró dissortadament és susceptible de manipulació per satisfer egoïsmes humans, com per exemple l’apedregament de les dones com si fossin només elles les culpables d’un adulteri. Recordem la resposta de Jesús als fariseus, que acusaven a una adúltera, el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I tots silenciosament van desaparèixer. Però l’exemple més evident del poder reparador de la mort ens el dóna la mort en creu de Jesucrist, una mort acceptada voluntàriament i no rebutjada, mort que obria les portes de l’eternitat a tota la humanitat. És el suicidi més místic de tots els suicidis humans, que n’hi ha hagut. Lluis M. Xirinacs n’és un  exemple, com ho són gurús de la Índia que s’hi lliuraven quan s’adonaven que els havia arribat l’hora. Personalment penso que el suicidi s’ha de respectar i entendre perquè s’hi ha alguna culpa és la del suicida, no del que l’ajuda. Les voluntats personals, crec, no poden estar subjectes a una llei, són els fets els que poden ser jutjats. El suicidi és un fet que físicament no perjudica a ningú més i a un difunt no se li poden demanar responsabilitats. El que se li ha de proporcionar és un enterrament digne. Opino que hi ha accions que no han de ser regulades per cap llei perquè obeeixen a la lliure voluntat de l’individu i les llibertats personals, que no afecten a ningú més, es poden raonar però no il·legalitzar. Com pot castigar una llei a una persona morta de culpable? Personalment respecto moltíssim la decissió del meu pare que va deixar un escrit dient “que Déu em perdoni, com jo perdono els meus enemics”. Si alguna persona és culpable d’un suicidi és qui l’ha provocat. I en aquest sentit els polítics i els legisladors haurien de valorar molt bé si són ells els culpables de massa ciutadans que es suiciden perquè se senten humanamengt desprotegits i sovint condemnats per la llei a una vida indigna.Morir per defensar la convivència i la dignitat humana és un acte moralment meritori. Cal tenir clar que no ha de ser mai un caprici i fruit de la irracionalitat. La mort és una amiga de la humanitat, no una enemiga, perquè quan arriba el moment li obra les portes a l’eterna felicitat. I no ho diu nomès la doctrina cristiana, ho diu també el nirvana i ho va escriure Ramon Sampedro en el seu llibre CARTAS DESDE EL INFIERNO quan defensa que el seu suicidi li obria les portes a una altra vida millor. Les lleis han de defensar la dignitat de la vida de les persones, que és el perquè de la seva necessitat, però desprès de la vida no són necessàries. Sóc contrari a una llei que reguli el suicidi. És urgent una llei en la que totes les persones s’hi sentin respectades. La llei respecta quan és dialogant.

CONVIVÈNCIA CONTRA NATURA EN LA CAMPANYA ELECTORAL

El concepte de globalització i de cos místic en referència a la humanitat convida a reflexionar si la convivència democràtica actual a la pell de brau és norma a l’Estat Espanyol o és un concepte aliè a la política. La globalització uneix els ciutadans formant la humanitat i el cos místic ens explica com és el cos místic de la humanitat. En la globalització, el protagonisme és de les individualitats i en el cos místic la referència rau en com col·labora cada individu, sent part d’una missió perquè el tot funcioni. La globalització configura la convivència, el cos místic necessita que cada membre treballi normalment per la salut del cos. Els membres de la humanitat són la política, la religió, la cultura, l’economia i el civisme. La humanitat la configuren els ciutadans polítics, els religiosos, els culturals, els econòmics i el cívics. I cada menbre necessita, per poder aportar la seva part, una salut física i psíquica adequades. Perquè el ciutadà individu cos global ha de  complir amb una imatge de dignitat. Sense la dignitat personal la seva aportació al cos humanitat no serà saludable sinò causa de possibles malalties greus. Una ullada política a la convivència hispana en avisa d’una greu malaltia social mancada de metges amb voluntat i capacitat de programar el tractament guaridor. I el virus enverinador no és altre, que l’egoïsme personal i de partit. La incapacitat de saber receptar la medecina necessària és alarmant perquè la malaltia de que s’acusa als que no pensen igual, no és la que pateixen els contraris, sinò la que volen fer patir els que es creuen amb poders guaridors. La pell de brau no només està malalta sinò que està enverinada amb el risc d’una epidèmia. I no hi ha pitjor epidèmia que l’orgull. I l’excès d’orgull fa pronunciar frases com aquesta:”S’ha acabat jugar amb els nostres fills amb projectes ideològics sectaris”. Una acusació contra una escola catalana que ha estat l’admiració d’Europa i el seu model envejat per mestres estrangers.

Des d’una altra vessant expressa també un manifest egoïsme aquesta afirmació:” La independència de Catalunya no es produirà no només perquè la Constitució no ho permet i perquè la comunitat internacional els ha donat l’esquena, sinò perquè els catalans no volen la independència d’Espanya.” Les dues afirmacions són contra natura perquè neguen la llibertat, consubstancial a tota persona, manifestada en el pensament. Des de la meva idea de llibertat, penso que les dues citacions, de dues personalitats antagòniques segons perquè i agermanades quan els hi convè, manifesten una greu malaltia produida per un virus cancerígen que posa en perill la dignitat dels pobles i en risc de mort la convivència. La recepta, els metges internacionals en relació a les malalties polítiques ja l’han recomenada, la paraula, però dissortadament els metges polítics de l’estat espanyol no estan a l’alçada dels metges de la sanitat que són exemple mundial investigant i tractant els malalts, perquè coneíxen, pensen, apliquen i també ajuden a la investigació. A la política hispana le falta coneixement, pensament, tractament i molt especialment investigació. No és estrany que la campanya que s’apropa sigui presagi d’un tractament contranatura de la convivència.

FRUITS DE LA LLIBERTAT

La història de la humanitat reflecteix la realitat d’una convivència que troceja el concepte d’unitat i enceta camins de discòrdies. La humanitat del segle XXI és un miratge que denuncia actuacions plenes d’irregularitats. Situacions de vida contradictòries incapaces de generar plantejaments solidaris universals per la senzilla raó d’un concepte esbiaxat de la llibertat. El be comú ha de ser el resultat de la suma dels bens individuals. Però quan el be comú nega la possibilitat del bé d’altres, entrem en les contradiccions de la convivència. I dissortadament el segle XXI no és cap exemple de convivència universal pacífica. Només la realitat d’un ésser humà sense dignitat malmet la convivència de la globalitat. Però dissortadament la realitat de milions d’éssers humans, que viuen en la indignitat, és el resultat del poder d’uns pocs que ho  impideixen i el que és pitjor ho provoquen. No hem d’anar massa lluny per adonar-nos-en, a casa nostra en tenim proves prou clares i culpables. Mentre en la societat la mort sigui instrument per imposar justícies immorals, la humanitat viurà a l’esquena de la veritat del significat de la pau. Per què inmoral és tota paraula i obra que impideix viure en dignitat. I en aquest capítol penso que els grans estats, que diuen que volen la pau, haurien de reciclar les seves lleis i els seus programes valorant quins han estat els efectes de la seva política, pretesament protectora, però que a l’hora de la veritat la mort és el resultat del seu pas. Qui diu l’estat, també es pot dir de les grans empreses d’aquests estats, que han estat les causants de depauperar nacions riques en subsol deixant els seus habitants en la pobresa. I d’exemples, el planeta en va ple. Només una ullada a l’Àfrica ens ho confirmarà. Però no anem tant lluny. Les famílies de casa nostra que amb el seu treball i estalvis compraren un pis i actualment es troben sense feina i desnonades perquè la política i la gran economia s’han dedicat a decidir la dignitat de la riquesa oblidant, la dignitat de les persones. Personalment penso que cal una nova filosofia de la convivència en la que la riquesa mundial estigui al servei de tota la humanitat i no d’uns pocs. Dissortadament aquelles filosofies pensades en benefici de la gent han estat menystingudes per l’elit del poder i, sovint, manipulades hipócritament per fer acceptar a la majoria el dret inmoral de la seva acaparació. Un exemple el tenim en la desfiguració i manipulació que se’n feu de la filosofia comunista d’Engels i March. I no parlem de com a Europa es tractà la doctrina de l’evangeli. Dissortadament l’acceptació per part del poder no fou per complir-lo sinó per auto-atorgar-se el poder de la seva doctrina per reforçar polítiques de resultats inhumans. I els resultats han estat sempre imjpedir l’exercici de la llibertat amb l’argunment que la llei és la veritat, perquè la llei és intocable.

Que la llei impideixi l’exercici de la llibertat és la negació al gaudi dels drets naturals i la condemna de la major part de la humanitat a l’esclavatge. La llibertat no és la invitació a la disbauxa, és la norma que mena a la recerca de la pau global que es necessita en cada moment de la història per adaptar-la a les necessitats del moment, defensant la dignitat de totes les persones sense axcepció, perquè cadascuna aporti a la convivència global els fruits de la veritat de la seva identitat. I els fruits poden ser económics, polítics, culturals, laborals, religiosos, cívics i socials.

“VA DE LLIBERTAT”

La veritat de la política judialitzada del PP de Mariiano Rajoy va sortint a la llum amb testimonis de membres de la policia espanyola, com el de José A Gago quan confessa a l’exministre veneçolà la persecució que va patir Podem autoritzada pel que era president del govern. Podem era un perill per la continuitat del PP i la guerra bruta es feia amb cara de democràcia, un exemple de corrupció que esquitxa, avui, el procès contra Catalunya. Diguè el policia referint-se a Podem: “Vingui el govern que vingui, aixó és tema que farem amb un jutge. M’entén que vull dir? Espanya és un estat de dret, encara, tot i que arribin els de Podem, cosa que no passarà, però encara que arribin, s’ho hauran de menjar”. Parem esment en un detall: “FAREM AMB UN JUTGE”, és a dir la conxorxa ja estava muntada al marge de la Constitució que la feien servir de “tapadora”, vanogloriant-se de defensors de la llei. I segons les declaracions amb la conformitat del President Mariano Rajoy i del ministre de l’interior Fernàndez Diaz, aquell que amb complicitat s’havia carregat la sanitat catalana. Aquestes declaracions em porten a mirar amb uns altres ulls l’actuació del Tribunal Suprem contra Catalunya perquè m’ajuden a poder malpensar.

Un altre detall: parin esment en la paraula encara entre comes, indici de la voluntat antidemocràtica. I de cara a les eleccions del 28 d’abril d’enguany el lema d’ERC posa en evidència el perquè cal votar partits de voluntat independentista, perquè alló que està en perill és la dignitat de les persones. I ho fan pensar i donen força a la idea independentista els tripijocs de PP, C`s i VOX a Andalusia perquè de cara a les properes eleccions ja no s'entenen i es fan una mena de guerra freda que és l’embolcall de la hipocresia. Notícies de títols universitaris inexistents, comportaments del pare que no es preocupa de la seva filla, canvis d’opinió en el tema de la violència masclista, conductes inacceptables sobre els drets de la dona, mancances de respecte als drets de pensament, comportaments judicials que s’autoacusen de poca serietat, acompanyat, tot, d’expressions que palesen que alló més important és assolir el poder davant de la defensa del dret a la dignitat, esdevenen un avís per donar el vot als partits que de veritat defensen la llibertat de la dignitat.

Amic lector i amiga lectora, reflexiona i medita a qui donaràs el teu vot. Pensa en la llibertat. Esquerra Republicana de Catalunya amb més de vuitanta anys d’existència defensa la dignitat del vot de la llibertat. La seva història, amb l’exemple del president afussellat i dels polítics avui empressonats demostren que aquell que sap sacrificar la seva vida en defensa de la seva llibertat és un polític  creïble que té dret a ser recolzat. Quan depositem el vot a l’urna pensem si de veritat defensem la nostra llibertat de poble.

CARTA OBERTA AL SECRETARI GENERAL DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

Amb tot el respecte he de manifestar que discrepo clarament de les paraules del bisbe auxiliar de Valladolid i secretari de la conferència episcopal quan afirma que el dret a decidir “no és moralment legítim en ell mateix”. És una desligitimació de la llibertat. I l’ésser humà té el dret a equivocar-se per una raó molt senzilla, perquè Déu l’ha creat amb aquesta possibilitat. Equivocar-se, parlant en termes teològics no sempre és pecat, perquè l’error pot consistir entre dues possibilitats bones, escollir la que menys  convè. Escollir entre blanc i negre és un acte de llibertat i pot ser tant digne com una ofrena religiosa. El que és moralment il·legítim és prohibir a les persones el dret a pensar i pensar entre ser independents o continuar en el mateix estat és un dret legítim i tant o més moral que continuar formant part de l’estat que et maltracta. La raó que el senyor bisbe argumenta, defensa el poder absolut del poder davant la voluntat del poble qué és qui atorga poder. Afirma que “suposaria l’absolutització de la voluntat del poder desvinculada de la moralitat”. Discrepo perquè la voluntat democràtica popular no atorga poder absolut, tot el contrari i el Sr. Bisbe sap, tant o millor que jo, que el poder Déu l’atorga mitjançant segones causes i aquestes poden ser els ciutadans, que en una democràcia són sobirans. És el compliment en el temps del mandat diví de creixeu, multipliqueu-vos i pobleu la terra. I no es pot raonar a partir del “risc de decidir en contra de la dignitat de la persona, de la justicia i del bé comú és molt alt”. Quan un poble decideix independitzar-se té les seves raons i la primera i principal es basa en el respecte a la dignitat dels seus ciutadans que en la col·lectivitat on es troben no es respecten els seus drets i se senten maltractats pels governants, com és el cas de Catalunya i els motius no hi ha espai en aquest article per citar-los. Però li recordaria que Déu va escollir que el seu Fill morís crucificat per redimir el món, acusat d’enemic de Roma, com palesa amb prou claretat el rètol que Ponç Pilat feu posar a la creu, REI DELS JUEUS

. El dret a decidir defensa la justícia quan el poble que el reclama ho fa perquè se li nega el dret de ser, començant per prohibir-li parlar el seu idioma. I referent al bé comú, no és bé comú sempre que a una part de la societat no se li reconeguin els drets que es reconeixen en l’altra. Sr. Bisbe, la Constitució és vàlida per a la convivència, si no es manipula, i li podria comentar com s’incompleixen articles fonamentals en relació a Catalunya perquè aquesta és una causa del desig d’indepentditzar-se. Encara que sembli una incongruència, una Catalunya independent salvarà Espanya del descrèdit polític més gran davant Europa i el món. Davant d’aquest interés polítc de la Conferència Episcopal Espanyola, jo li demano més credibilitat enfrontant-se al poder politic denunciant aquelles actuacions que van contra la dignitat de les persones, que són moltes com palesen les manifestacions que se celebren arreu d’Espanya. I és molt lamentable el silenci de l’episcopat que actúa de la mateixa manera que ho feren els bisbes signant el manifest de la injusta creuada del General Franco. Cal defensar més i millor a les persones i una de les maneres, és denucniar totes aquelles lleis que perjudiquen la dignitat humana, perquè empressonà injustament a una sola persona és una ofensa a la humanitat. I Deu aconsella com fer-ho. I Jesucrist expulsà els venedors del temple perquè no era el lloc de fer negoci. Pregunto al Sr. Bisbe si l’Esglèsia Espanyola actúa igual en aquest tema. La societat civil en té una opinió força negativa. Seguint el Papa Francesc, diria que massa bisbes no están amb ell. El respecte a la llibertat de les persones és el conreu de l’arbre del bé i del mal del Paradís terrenal. Ben conreat no dóna fruits dolents. I les persones tenen tot el dret que la religió defensi la seva llibertat. Déu ho fa.

CAYETANA ÁLVAREZ DE TOLEDO UN ULTRATGE DEL PP A CATALUNYA

La saviesa popular d’arreu del món dicta sentències com aquesta castellana: “por la boca muere el pez”. I aquest fet dóna pas al títol d’aquest article. Carles Riera, director de LA REPÚBLICA, en l’article d’opinió del número 44 afirma que la candidata per Barcelona del PP pronuncià una de les frases polítiques més obscenes quan va afirmar:”Si un senyor entra a trets, és més fàcil de neutralitzar que quan surten moltes persones en una suposada legítima votació dient que democràcia és votar”. La pell d’ovella d’aquesta frase és molt més que obscena perquè té tota la justificació de l’us de les armes negant la legimitat del poble a votar com expressió de la seva voluntat, expressió reconeguda per la Constitució. Però aquest peix, el dia 3 de març de 2019 en un twiter es vantava de “ser de fora i no parlar català”, com si a Catalunya no hi haguès persones dignes, també en el PP, per anar de cap de llista. I el greuge empitjorava les paraules quan hi afegia que “avui es repren el judici del procès separatista. Quina felicitat”

. Tot una demostració del que no és la dignitat humana. Pablo Casado, amb una catalana, que tenia per ser primera de llista molt més preparada, n’importa una que va decidir ser espanyola “com ella mateixa” diu, suposo que pel títol nobiliari i del grup d’Aznar,la  menysté amb greuge a les dones catalanes del PP i ,a la vegada, amb  ultratge a Catalunya. Ell també es mereix que se li apliqui la dita castellana de que “por la boca muere el pez”. Són moltes les paraules i frases contra Catalunya que mereixen el dictàmen de delicte d’odi. Si les mateixes les diguès un català contra ell, li faltaria temps per denunciar-lo i aplicar-li la sentència pertinent al delicte d’odi. La premsa en va plena d’expressions del Sr. Casado que tenen tota la intencionalitat d’odiar, perquè a continuació hi afegeix l’aplicació del 155. No m’extranya la seva pretensió de presumir de títol universitari que s’ha demostrat inexistent. Per què on no n’hi ha no en raja. I penso senzillament que li està fent un flac favor al seu partit. La mala premsa que té el PP a Catalunya es deu a persones come ll, que no entenen, ni volen entendre qué significa la dignitat del ser humà. A la política de la dreta espanyola i una part de l’esquerra els hi fa falta un curs de psicologia i pedagogia per entendre i saber tractar als que no són com ells. La pitjor tarja de presentació de la cap de llista per Barcelona, en les eleccions del dia 28 d’abril, porta un nom: Pablo Casado. I és molt trist. La meva idiologia cristiana m’ensenya a no odiar-lo, i no l’odio, però respon a aquella dita castellana que diu.”por el bien que te quiero, te hago sufrir.” Jo li aconsellaria al Sr. Casado i a la seva cap de llista per Barcelona, un curs intensiu sobre la pedagogia i la filosofia del preàmbul de la Constitució Espanyola per qué em fa la impressió que l’article 155 és, segons ell, la solució de tots els problemes. I sense diàleg no se’n soluciona cap i alló que tant critica i menysprea, la independència de Catalunya no té aturador. Catalunya, república democràtica, serà un estat d’Europa. El procés de la història, basat en el respecte a les persones, no hi ha cap llei lícita que l’aturi. A la democràcia verdadera se la pot alentir amb rocs al seu camí, però no anul·lar-la. Sr. Casado i Sra. Cayetana, no seria millor parlar amistosament i solidària amb tothom? La Creu del Valle de los Caidos ho ensenya i recomana. Més de tres milions de catalans se senten ultratjats per les seves paraules i aquests tres milions políticament, li agradi o no, són majoria a Catalunya i amb la Constitució a la mà, també són sobirans a l’Estat Espanyol. Qui signa aquest article, Sr. Casado, és un d’ells i li allarga la mà per parlar.