LA POLÍTICA HA PERDUT LA DIGNITAT

Una ullada al mapa del món ens porta a valorar la convivència global en negatiu, injusta. Només cal seguir les notícies de premsa escrita i audiovisual. La mort esdevé norma, però no una mort en pau sinó la mort de l’odi. Guerres i venjances. Però al costat de la mort, la misèria d’una probresa extrema provocada per l’egoïsme personal, que dissortadament ha posat el món en risc. Les proclames del món de la ciència sobre els perills del canvi climàtic em porten a reflexionar sobre els fenòmens de la fi del món que denuncia l’evangeli. Com és possible que al segle XXI amb els avenços científics i tecnològis el planeta corri el risc de desaparèixer? La responsabilitat de l’ordre social recau únicament i exclusiva sobre la humanitat, i en particular sobre aquella part que ha de vetllar per una convivència digna i en pau. Una ullada observadora ens palesa com també en els estats, que suposadanment són els més avançats i amb una convivència més generalitzada, el malestar i el menyspreu són norma, norma que la hipocresia transforma en pell d’ovella. No cal molta imaginació per descobrir-ho perquè fins i tot en la nació més poderosa del planeta la pobresa extrema i la injustícia clamen venjança al cel. L’element que la natura proporciona per la dignitat humana, la riquesa del subsol i de la terra, és manipulada descaradament en benefici d’uns pocs. Se’m dirà que sortosament es treballa molt per solucionar-ho. No ho nego, però la ineficàcia ens demostra que només són paraules. Quin és l’estat que passa del risc del canvi climàtic perquè alló més important és el diner? No és cap greuge dir que els Estats Units d’Amèrica del Nord. Malauradament patim la realitat de polítiques molt poderoses que primer és el diner que la salut de les persones. I disortadament aquesta idea està molt estesa com ho demostren les situacions d’extrema pobresa existents i l’Estat Espanyol no és cap excepció.

Quan la veu de les persones no s’escolta perquè no es valora el domini de la injustícia social és un fet. Injustícia social que també en el camp de la cultura, del civisme, de l’ordre social, injustícia greu amb efectes de desigualtats com els que causa la pobresa. I com es lluita contra aquesta innjustícia? Amb lleis que sent manipulables li volen donar credibilitat. La misèria cívica, social i cultural és una malaltia tant greu que sense la seva guarició és impossible desarredicar del món la pobresa. El pas imprescindible, encara que sembli una utopia, és ser pobre d’esperit. El pobre d’esperit és aquella persona que del diner en fa un servei a la humanitat i no un enriquiment desproporcionat i emprobridor dels altres. I aquesta consciència és massa desconeguda. La política no l’enten, ni vol, aquesta norma. Només cal parar esment en l’enriquiment desmesurat de molts polítics, pels que la dignitat és el càrrec, no la persona.