LA IMATGE DEL GOVERNANT

“Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les ovelles” (Joan X, 11)
En un model de convivència democràtic el polític assoleix categoría de governant per voluntat popular. És la raó en la que es basa la relació autoritat – súbdit. En una democràcia el poder és delegat i els delegants són els governats. El delegant es recolza en la imatge del delegat. Aquesta imatge pot ser directa o bé indirecta. Individual o corporativa. En la classe política es defensa i es busca el polític amb imatge pública positiva, en una paraula el líder, aquella persona que ha de convèncer els votants. Dissortadament en el model democràtic no sempre el líder escollit pel partit respon a les característiques naturals que l’han de definir. Un problema i molt important rau en el fet que el líder del partit no és escollit directament pel vot popular sinò indirectament i aquesta circumstància perjudica sovint la imatge pública de l’aspirant i no plau als ciutadans. Malgrat el model democràtic, la imatge del líder del govern no genera per ella mateixa ni confiança, ni credibilitat. Una majoria absoluta d’un partit no és mai majoria absoluta de la col·lectivitat i aleshores la problemática de lideratge pot generar greus preoblemes. Governar amb majoria de vots però no amb majoria de votants, que hi tenen dret, comporta donar una imatge de credibilitat i confiança no fàcil d’aconseguir. Sovint hi ha dues voluntats no compartides, la voluntat dels afiliats amb la voluntat de la resta de la població. En democràcia, una personalitat, malgrat la seva imatge creïble i de confiança, de sortida, el fet d’haver d’estar afiliat és un llast força contraproduent per a una part considerable de la societat. En política democràtica la voluntat de la majoria no plau sempre a tothom i pot tenir en contra la voluntat dels votants dels altres partits i dels que s’han abstingut. I aquest problema és greu i difícil de solucionar, malgrat que un dels pilars del model rau en el respecte a la diferència perquè pensar diferent és un dret natural. Dissortadament aquest dret natural i democràtic  dificulta, sovint, la governabilitat. Malgrat tots els problemes és possible un governant amb credibilitat i confiança que la seva imatge sigui acceptada per tothom?. On hi ha aquesta filosofía? Senzillament en l’evangeli. Ja sé que em direu que no s’han de barrejar política i religió. Barrejar, no, però aprofitar els punts positius, sí. Per una raó filosófica per a mi molt convincent: la humanitat per naturalesa és política i religiosa. És tema per un altre comentari. On rau la filosofía evangèlica sobre el governant? Hi he encapçalat aquest comentari. El transcric complert: “Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El mercenari, el qui no és pastor, ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig: llavors el llop se n’apodera i les dispersa. Com que és un mercenari, tan se li’n dóna de les ovelles. Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec al Pare. I dono la vida per les ovelles. Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor”. Aquest text necessita una reflexió més àmplia i relacionada amb el model polític actual de casa nostra. Els paràgrafs amb negreta són un punt de partença per un altre comentari.

Nota: article publicat a Nació Granollers.cat

VALOR HISTÒRIC D’UNA ERRADA FISCAL…

En la història de la humanitat equivocar-se, voluntàriament o inconscient, esdevé manta vegades orígen d’una realitat futura molt positiva. Per exemple, la greu errada de l’Esglèsia Catòlica en la condemna de Galileo. Altres, com aquelles persones condemnades a mort i executades i desprès la història ha demostrat ser innocents. La humanitat, intel·ligent i racional, també té la capacitat de l’error. I no per aixó, les persones deixen de ser-ho perquè un altre dels seus poders és el de demanar perdó i ser perdonat. La persona intel·ligent sap comprendre, entendre, valorar, beneïr, condemanar i perdonar. Podrir una persona en una presó va contra el dret a l’esmena i recuperació de la dignitat com a persona. El títol d’aquest comentari l’he escrit a consciència valorant la persona en ella mateixa, sigui santa o condemnable. Només l’odi, l’enveja, la rancúnia, l’enemistat converteixen les persones en botxins que  no entenen de perdó, però que quan es tracta d’ells l’exigeixen amb la capa de l’innocència. Una de les veus més aferrissades en la condemna de Jordi Pujol hauria de baixar la cara de vergonya perquè per diners es va vendre en un cas corrupte en el que hi estava o encara hi està implicada. És incomprensible la baixesa humana que s’amaga darrere de moltes veus que voldrien un Jordi Pujol mort no nomès políticament sinò com a persona, negant-li tots els drets. I perquè? Per culpa del diner. Alguns d’aquests dits acusadors possiblement están en la llista del The New York Times on s’hi publica la llista de 569 espanyols defraudadors amb Hisenda amb un capital que excedeix els dos mil milions d’euros. El diner és el culpable de la moguda anti-Pujol, però no nomès el diner. Sembla ser que el capital dipositat a l’estranger, base de l’escàndol, no era del president Pujol, sinò de la seva familia. L’argument de defraudador fiscal porta una càrrega impressionant contra Catalunya, eliminem el líder i ens quedem amb el botí. Ja hem arribat al moll de l’ós. El diner és el déu del segle XXI. Desde les meves conviccions espero que el condemnat per la política, avui, Jordi Pujol, sigui el provocador de la caiguda d’aquest déu. Si a Jordi Pujol, persona, se l’inculpa greument per raó d’haver estat president de la Generalitat, perquè per la mateixa raó no es demanen explicacions de l’immens enriquiment de l’exrei d’Espanya? I de les 569 persones denunciades pel The New York Times?  Polítics i no polítics defraudadors, la història dels pobles no es fa només amb diners i alló que us sap greu de Jodi Pujol és la seva gran tasca de la resurreció de Catalunya. I em preguntareu quin será el valor històric. Un nom, el ciutadà Jordi Pujol, perquè no nomès ha demanat perdò sinò que ha demostrat en què consisteix ser perdonat. I perquè el ciutadà de peu, Jordi Pujol, amb la seva edat avançada i tot, demostrarà com des de l’arrepentiment es pot treballar positivament pel seu país. Els errors, moltes vegades, són principi de futurs valors. No sóc  convergent, ni Pujolista, però tinc raons personals viscudes, molt poques, que em fan contemplar la personalitat de Jordi Pujol desde la comprensió d’una persona arrepentida. Només els que es  creuen ser la veritat absoluta no entenen la força del perdó i de l’arrepentiment. I estic convençut que la veritat de la vida del Jordi Pujol, no polític, sinó ciutadà, farà baixar la cara de vergonya dels seus enemics. A la política espanyola li falta posar en pràctica la filosofia del perdó. El perdó no és  creïble sense el compliment de la penitència. Jordi Pujol ho sap, molts polítics no ho volen saber. Malgrat els meus dubtes expresats en un escrit, a mesura que he llegit i escoltat altres opinions, he madurat la influència del fet religiós de l’expresident i la qualitat de la seva nova etapa de vida post-política. Serà un exemple sorprenent.

AMB ELS ULLS BEN OBERTS, ESPANYA…

Sense canvis importants els camins de la història no porten enlloc. Però hi ha canvis i canvis. Canvis que sotracretegen i canvis, que volen i sembla que no en saben. De la reunió Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE) només va ser noticia un canvi, que cap dels dos vol la independència de Catalunya. Poca, pobra i feble coincidència. Si de tot alló que volen d’Espanya no han estat capaços de posar-se d’acord, durant tres hores de trobada, en res més, quina cridibilitat mereixen? Les meves experiències polítiques són poc significatives o molt, segons com s’analitzin. Els dos prohoms de la política espanyola haurien de conèixer un xic més la seva gent. Desprès de dinar en un restaurant de Catalunya vaig tenir una curta conversa amb un cambrer que  m’havia cridat l’atenció per la seva simpatia. Procurava entendre’m quan li parlava en català. Em va dir que era de Toledo. I aleshores, portat per les meves dèries li demano si em permet una pregunta indiscreta. La resposta em va deixar garratibat. Si Catalunya es declara independent, tu que faràs. Jo vull la independencia de Catalunya, odio Espanya. I em va explicar un xic la seva vida. Era un petit empresari que la crisi va arruinar i no té dret a cap ajuda. Deixat amb les mans a la butxaca. I com aquest milers d’espanyols i també catalans que les autoritats se’ls miren amb els ulls tancats i per a més befa tanquen els ulls dels ciutadans perquè no vegin les injustícies amb vestidures de legalitat. Espanya necessita amb molta urgència caminar per la història amb els ulls oberts per complir els seus deures amb les persones i amb el país i més oberts encara perquè la llum els cegui i els fassi caure de l’error que están a punt de cometre. La gent senzilla anbandonada per l’egoísme polític està, per necessitat de supervivencia, amb els ulls ben oberts i descobreixen situacions d’una millor existència en l’endorrocament de la classe política actual en el poder. M’ho confessava amb tota claretat el jove cambrer. És possible aconseguir fer-els-hi obrir els ulls? Hi ha una dita castellana que diu: “a grandes males, grandes remedios”. El gran mal de la política espanyola no és el procès i la segura independència de Catalunya i possiblement també Euskadi, el gran mal és la degradació de la marca Espanya per culpa d’una política nacional i internacional que no s’adiu amb els avenços del segle XXI, una política mesetària incapaç d’adonar-se quines són les necessitats comercials del país i quines les rutes de comunicació amb Europa i el món. A l’amic cambrer l’han deixat amb les mans a les butxaques buides quan les impressions són que dominen el mestratge d’omplir sense mesura les seves. És molt dura aquesta afirmació però més ho és la pobresa d’aquella gent que per culpa de la política es troba sense casa i sense  mitjans de subsistència. Hi ha molta gent que la subsistència la fan possible a Catalunya i per aixó hi volen viure. Una cosa són els fets concrets i una altra les paraules denigratòries que esdevenen, a la llarga, arguments de subsistència i d’independència. Tancar els ulls per negar la independència és per a molta gent de Catalunya i d’Espanya tancar les portes de la subsistència. “Cuando el río suena, agua lleva” diu ,l’adagi castellà. Quan la gent parla, la independència i amb ella, per a molts el sobreviure, està en camí sense retorn.

FULLES DE L’ARBRE CAIGUT

“Hojas del árbol caído, juguetes del viento son”. És el cas de Jordi Pujol. Que ha de patir el judici de la història és una veritat i, a la vegada, de justícia. Però no tots els vents que bufen en la història de Catalunya i d’Espanya són vents amb dret a judicar. Dissortadament en la democràcia de la pell de brau, molts vents els expulsa la Farga de la corrupció. En el cas de la fortuna de Jordi Pujol, perquè se’l jutja? Per ser injustament assolida? No és aquesta la raó. És una altra, no justificable, però no tan greu. I a fe que políticament Jordi Pujol ho està pagant i car. Però només ell ha de pagar? Perquè hi ha moltes maneres d’enriquir-se, encara que legal, però no lícita. Només cal repassar exgovernants amb càrrecs a empreses perquè la categoría pel que foren és recolzament per fer diners. Per què si no se’ls hi paguen honoraris tan sucosos? Si el gran pecat de Jordi Pujol pesa tant és perquè era el president de la Generalitat, perquè no s’aplica la mateixa llei a qui s’aprofità de la seva posició política privilegiada per esdevenir una de les fortunes més grans del món? I els vents que bufen contra Jordi Pujol acusant, bufen pels altres aplaudint. És vergonyosa la postura de polítics catalans i polítiques catalanes amb un procès gens democràtic i que es venen per un plat de llenties. Moltes veus, que bramen contra l’expresident de la Generalitat, haurien abans d’analitzar el seu propi comportament i el del seu partit. Càrrecs de partits polítics amb força procesos judicials haurien de ser més curosos a l’hora de parlar i acusar. A més d’un càrrec se li haurien de retirar els honoraris post càrrec. No cal dir noms. Que a Jordi Pujol se li retirin els honoraris d’expresident em sembla just, però no nomès a ell. Que es retiri de la política també, però no nomès ell. Que a Catalunya hi ha corrupció, dissortadament és cert, però nomès a Catalunya? No hauria de renunciar a Governar, el partit en el poder, pels casos de corrupció dels seus alts càrrecs? Al nou Secretari General del PSOE li ha anat molt bé el cas Pujol per fer demagògia, però cura amb les paraules perquè se li poden convertir en boomerang i per altra banda el seu partit també ha de reciclar-se en profunditat. Ho vaig escriure ahir i ho corrobor-ho avui, el cas Pujol, deporable en ell mateix, a Catalunya i a Espanya, será el punt de sortida per la cursa d’una democràcia verdadera i justa. I encara hi afeigeixo, Jordi Pujol será un model de ciutadà. Un mal pas el pot donar tothom per no tothom sap demanar perdó i començar una nova vida modélica i Jordi Pujol sorprendrà.

ESCÀNDOL PUJOL…

El fet en ell mateix és condemnable. Nomès tinc la informació a través de facebook i per casualitat d’una part del programa nocturn de La Sexta d’ahir, 26 de juliol. Sincerament m’era simpàtic el polítc Jordi Pujol i ara em pregunto, si l’escàndol será veritablement un escàndol o el principi del descobriment, a la pell de brau, d’una gran estafa democràtica. La velocitat i la duresa, amb que es tracta la figura de l’expresident de la Generalitat, pot molt bé denunciar una intencionalitat política de descomposició, que vagi més enllà i la descomposició sigui peninsular. Perquè com comenta el Diari ARA, aquest escàndol pot molt bé ser un avís contra Espanya. El primer pensament, que he tingut, ha estat el reconeixement per part de Jordi Pujol del mal fet i per conseqüent valorar-lo com un acte de noblesa. Un bon amic del facebook m’ha fet reconsiderar la meva postura. Però encara no n’estic prou segur, perquè la precipitació de massa comentaris en  fan pensar també en una campanya contra Catalunya. Però aquest argument és un boomerang, que pot culpar a Espanya, perquè valga’m Déu els polítcs corruptes, que hi pol·lulen. Un fet és positiu i molt, Catalunya ha fet net d’un gra de pus podrit. I encara que se’m faci difícil acceptar-ho sense tenir més informació, per començar he de condemnar-lo i crec, com ha dit la Presidenta d’ANC, que s’ha de fer net. Escombrar un políitc que durant vint-i-tres anys ha estat president de la Generalitat és una tasca no agradable. És d’esperar que Jordi Pujol, si de veritat estima Catalunya, accepti, humilment, el càstig corresponent i es retiri de la política voluntàriament. He escrit si de veritat estima Catalunya, perquè, el fet de destapar l’escàndol en les actuals circumstàncies, em fa dubtar la honradesa del seu pas cap a la independència de Catalunya, quan ell en el fons no era independentista. I aquest gest em causa mal estar. Tampoc trobo massa correctes les declaracions de polítics catalans pertanyents a partits polítics de diferents tendències, que s’apunten al carro de les acusacions, quan  personalitats dels seus propis partits són més que sospitoses de conductes il·legals económiques tant o més greus que les de Jordi Pujol. I el que és més greu i denunciador és la seva defensa de l’aforament de l’exrei d’Espanya, una de les dues centes fortunes més riques del món segons la Revista Forbes. Si és veritat, i sembla ser que sí, que quan fou declarat Príncep per Franco i a la mort d’aquest, rei, hi arribà amb una mà davant i una altra darrera, com s’explica el seu enriquiment? Els que ataquen Jordi Pujol no sé si són coherents i ataquen també al exmonarca. L’escàndol Pujol en principi sembla que pot fer molt mal a Catalunya però crec que és l’inici d’una nova política democràtica, que escombri tots els que hi porten anys i panys vivint-ne, i Espanya esdevingui demócrata de veritat i Catalunya independent. Desitjo que el càstig, la pena i el sacrifici vagin per aquest camí, amb una conndició que la justícia i la veritat triomfin.

Sr.Rajoy, tinc dret a decidir?

Encara guardo la carta que li vaig enviar i la resposta que vaig rebre. Vos no la vàreu llegir i com sou tant intel·ligents la resposta me la va fer un subaltern amb el seu propi membrete. Una demostració d’atenció al ciutadà. Aquest escrit no el llegireu, però no és pas el meu objectiu, el que sí espero és la lectura dels meus amics i dels qui pensen com jo, que som molts i força d’ells no són catalans. La pregunta base és, tinc dret a pensar? Aquí no hi té entrada el seu famós NO. La Constitució no hi té res a dir. Si tinc dret a pensar, per la mateixa raó el tinc per manifestar el que penso. Un pas més endavant. Per ara, com espanyol nomès políticament, amb la Constitució tinc tot el dret a pensar i el que penso de manifestar-ho, encara que el meu pensament no estigui d’acord amb la llei, perquè amb la meva veritat a la mà, hi tinc tot el dret. I com espanyol que sóc, desitjant no ser-ho, amb la Constitució a la mà vos no m’ho podeu negar. I en la meva situació política d’espanyol penso que no vull continuar sent-ho. Constitucionalment hi tinc tot el dret. Ara imaginem, no és només imaginació, que hi ha més d’un milió de catalans i catalanes, que com jo són políticament espanyols i no volen continuar sent-ho, com jo tenen tot el dret constitucional per manifestar-ho. Si tan legalista sou, els ho prohibireu? Però Sr.Rajoy l’experiència ens ensenya que hi ha aspectes de la Constitució que no compliu. El dret a un treball digne, què heu fet perquè tots els espanyols el tinguin? És un dret natural de subsistència i la Constitució el reconeix, perquè no el compliu? No em digueu que no teniu mitjans perquè no m’ho crec. Donem una ullada a la corrupció que esquitxa a tants polítics i la llei no s’aplica igual per a tothom i teniu el deure de fer-la complir. El dret a l’habitatge, és constitucional, perquè no el feu complir i més coneixent que força pèrdua d’habitatges es déu a fets econòmics corruptes per engany o manca d’informació i males arts. El dret a l’ensenyament que com a darrer responsable teniu el deure de fer-lo complir perquè és constitucional i per culpa del diner que dieu no tenir, no compliu i no sou creïble.I encara el dret a la sanitat, que no es compleix com cal i és constitucional. I podem continuar amb drets que  no es compleixen i constitucionalment hi esteu obligat. No només sabeu dir NO sinó que amb la Constitució a la mà NO compliu. Sr. Rajoy la filosofía del no és una mala consellera. Amb el diàleg sincer, obert, racional i intel·ligent els problemes deixen de ser-ho perquè hi ha solucions encara que algunes a vos no us agradin com el vot per la independència que és més solució del que us penseu. Per què no escolteu la veu del poble, l’autèntica, aquella que els polítics no contaminen? Sr. Rajoy jo puc decidir el meu futur i el meu futur pot ser deixar de ser espanyol i hi puc decidir amb la llei a la mà. És un dret natural, és un dret constitucional, és un punt de la Carta dels drets humans, signada per l’estat espanyol, i els drets són, no són negociables, però són dialogables. El diàleg és un fonament de la democràcia i el diàleg cal quan sorgeixen temes difícils de paír. Les lleis no poden prohibir-lo perquè el problema és posterior a la llei. La unitat d’Espanya geogràficament no està per damunt del dret de les persones. Sr. Rajoy, de mocràticament, Catalunya será independent i un estat europeu. Una reflexió, pensi que a l’oposar-s’hi Espanya també pot trobar-se fora d’Europa. La idea no és nomès meva, hi ha veus, fins i tot europees, més autoritzades. Sr. Rajoy, els catalans votarem democràticament i amb la mà estesa com amics, no enemics. Ho pot entendre, només cal voler-ho. Fa molt temps que hi reflexiono, hi medito i la història i la política d’Espanya m’empenyen a pensar-hi.

ESPANYA ÉS INJUSTA AMB L’ESPORT CATALÀ

Catalunya, estat independent o no, mereix pel seu historial esportiu tenir entitat pròpia en les organitzacions mundials, Jocs Olímpics, Campionats Mundials i Torneigs Internacionals. El primer olímpic nascut a la pell de brau, que es coneix, nasquè a Barcelona i conquerí la corona de llorer dels Jocs Olímpics de Grècia al primer segle de la nostra història. Als menys és un presagi del que seria Catalunya en el món de l’esport. No sóc cap especialista en la història de l’esport però alguns esdeveniments, fets i persones conec. Quan  Espanya encara no tenia Comitè Olímpic, en la primera vintena del segle XX el Comitè Olímpic Internacional va convidà a l’Agrupació Atlètica de Barcelona amb tots els drets, invitació que va frustrar la política. Per poder participar en els Jocs Olímpics d’Amsterdam els anys 20, es va constituir a Barcelona, on hi tinguè la seu, el Comitè Olímpic Espanyol i la Selecció Espanyola de Futbol hi poguè participar. El primer club de futbol d’Espanya és el Palamós i el Reial Madrid el van fundar dos catalans. Escric de memòria i salto d’una idea a una altra. Tots els títols mundial d’Hoquei sobre patins han estat guanyats, els primers deu o dotze, per jugadors nomès catalans i la resta amb tanta majoria que només n’hi participava “un” de la resta d’Espanya. Qui va introduir el bàsquet a Espanya? Un pare escolapi que tornant de Cuba va implantar aquest esport, primer al Col·legi Escolapi de Sant Anton (Barcelona) per fundar ràpidament un club. En el món del ciclisme també un català va ser internacionalment reconegut Miquel Poblet. Si no recordo malament o no estic ben informat, la Volta Ciclista a Catalunya és la degana d’aquest esport a Espanya. Si parlem de motos, quants catalans competeixen a primera línea mundial i quants han estat capdavanters, alguns d’ells trobant a Catalunya el fet de poder viure el seu esport preferit. Les aportacions que ha fet Catalunya a l’esport espanyol  mereixen un reconeixement i el dret a ser considerat internacionalment. Òbviament el tracte que l’esport català ha rebut d’Espanya és un argument més per defensar els seus drets esportius que només seran possibles amb una Catalunya Independent. Jo em pregunto, són les Federacions Espanyoles ens públics o ens privats? Si són ens públics que s’integrin en un ministeri de l’esport, com en realitat ja hi actúen, i si són ens privats perquè posen pals a les rodes a les altres federacions que existeixen per dret i no poden exercir-los tots? La imatge d’una marca Espanya, ignorant l’orígen dels  seus esportistes, és una imatge a l’estil dictatorial. Perquè per exemple no es té en compte en els èxits quan l’heroi és català, aragonés, mallorquí o valencià i no es reconeix públicament. La imatge d’una marca llueix si llueixen tots els colors que la configuren i només una dictadura ho pinta tot del mateix color, com per exemple va fer el PP amb les matrícules dels cotxes i motos. Pel bé de l’esport, també de l’espanyol, la indpendència de Catalunya ha de ser i será una realitat. Per l’esport català cap a la independència. És la manera de borrar injustícies esportives.

L’ESPORT FACTOR INTEGRADOR DE LA HISTÒRIA

Les modalitats esportives són plurals i defineixen les múltiples variants del pensament, el sentiment i les vivències humanes. Però dintre de la globalitat sempre hi apareix un líder, també en les col·lectivitats. I l’esport n’ha format moltes des del començament de la historia i en continua creant de noves en un procès temporal de perfeccionament. I dic perfeccionament perqquè els efectes de la pràctica esportiva els gaudeix la persona. I com totes les diferents activitats humanes, les esportives s’avalúen pel nombre de practicants i seguidors, per la capacitat d’incidir en la formació del cos hunmà i de la persona integral, per la seva incidència en el món econòmic, per la seva pedagogia artística i cultural, per la manera com regula la convivència i també com a model exemplaritzador polític i en certa manera, també, religiós. Alló important per a cada persona és descobrir quina és la modalitat esportiva que millor s’adapta a les característiques pròpies i millor influirà en el desenvolupament de la identitat personal. Però en aquest camp de les influències hi ha un esport que té guanyat el lideratge, el futbol. I és bo i necessari aprofitar la seva presència per incidir en la col·lectivitat d’una manera particular en la convivència. Que hi incideix no hi ha dubte, però la incidència no és sempre positiva perquè com totes les activitats humanes, quan donen senyals de riquesa, són manipulables i no triga pas massa temps a ser manipulades des de molts àmbits socials, bàsicament l’econòmic i el polític. I aleshores l’esport continúa de masses però la seva influència de progrès social es desvirtúa i es converteix en un instrument manipulador amb insinuacions molt sofisticades de benestar social. Però malgrat la manipulació, l’esport i en concret el futbol, no per aixó perd la seva capacitat educativa en mans d’autèntics pedagogs socials. I és necessària la presència d’aquests educadors perquè l’esport no deixi d’aportar els seus valors, o millor dit, de col·laborar en la pràctica dels autèntics valors humans, com són la solidaritat, l’amistat, la companyonia, el sacrifici, el treball, i tot l’estol de qualitats físiques, psíquiques, polítiques i religioses que defineixen l’essència del ser, del fer i de l’estar. Les grans competicions compleixen en part els objectius de l’esport i és necessari treballar perquè siguin coherents amb les seves relacions amb el ser humà. És necessari que les autoritats mundiuals contemplin l’esport no només com una marca d’imatge, sinó una marca de pau. I precisament en aquesta reflexió hi juga molt i molt l’anunci de la celebració d’un partit de futbol en el marc de la gran trobada de les religions del món a Roma, promogut pel Papa Francesc, basat en l’espritualitat, la fraternitat i l’excel·lència esportiva. Els jugadors del partit, com els participants religiosos, seran de diferents creences, i com les autoritats religioses assistents, seran jugadors d’èlit. Una idea extraordinària promoguda per la persona mundialment més admirada en l’actualitat i que fa, també de les activitats humanes no directament religioses, instruments útils i necessaris en el treball  mundial per la pau. Una demostració des d’un signe molt humà que l’evangeli té les portes obertes a tothom i és clau en l’assoliment mundial de la pau. Un pas i un camí per entendre i actuar.

PARTIT DE FUTBOL PER LA PAU DEL PAPA FRANCESC

La notícia ha eixemplat l’àmbit d’acció religiosa en la configuració d’un món en pau. El dia 1 de setembre d’enguany se  celebrarà a l’Estadi Olímpic de Roma un “partit interreligiós per la pau”. La idea va sorgir el més d’abril de 2013 en una entrevista del jugador de futbol italià, Zanetti, i el Papa Francesc. Una trobada  en la que la convivència entre persones de diferents religions compartirà un esdeveniment esportiu amb una finalitat molt concreta: demostrar que el diàleg i la convivència pacífica entre persones de diferents religions és possible i fins i tot molt convenient i necessària. Òbviament els jugadors protagonistes de l’ esdeveniment seran seguidors de diferents creences. En la trobada amb el Papa van sonar els noms de Messi, Zidane, Buffon, Zanetti, Baggio, Pirlo, Nagatomo i Eto’o. La responsabilitat d’organitzar tan original partit són les fundacions del jugador Zanetti i la la seva esposa i Scholas Ocurrents, impulsada pel Papa, que té per objectiu organitzar activitats culturals, artístiques i esportives col·laborant amb la religió i la convivència pacífica. Per a més informació d’aquest esdeveniment podeu entrar a la web matchforpeace.org. Aquesta notícia m’ha satisfet en gran manera perquè estic convençut de la gran  força educativa de l’esport, quan veritablement està al servei de les persones. També perquè en la meva manera de pensar, la religió, com la política, són elements integradors inherents del ser humà. És coneguda l’afició del Papa actual per l’esport del futbol, com a bon argentí que és. Però aquest esdeveniment, que estic segur, será (és) una gran notícia mundial obrirà els ulls de molta gent i descobrirà que el futbol, com esport, és un extraordinari pedagog en l’educació en general. Però des del punt de vista religiós  podem adonar-nos que jugant a futbol també li podem resar a Déu, només cal que ho fem en veritat i justícia. És veritat que hi ha massa partits de futbol que donen una imatge d’enemistat i generadora d’odis. Com també la necessitat que l’organització mundial del futbol ha de fer un reciclatge urgent per poder proclamar que el futbol és un excel·lent educador i apóstol de la convivència en pau. És “l’excel·lència esportiva” i “la germanor signe de pau en el món” la idea central del Papa Francesc per demostrar que totes les activitats humanes poden ser verdaderes oracions al Pare Etern. La religió, la gran amiga de la humanitat i de les seves obres. El partit del dia 1 de setembre será un pas per la germanor universal molt més efectiu que força trobades polítiques per aturar guerres. El partit, promocionat pel papa, un exemple de com s’han d’aprofitar tots els actes de les persones.

 

 

LA TORRE DE BABEL EM FA PENSAR EN UN MON GLOBAL

El capítol de la Torre de Babel, narrat des d’una visió humana, posa en la sanció el pes de la dispersió. Parlar una sola llengua, comporta una mateixa cultura davant les diferències, i concentrar la població en un únic indret, una solució antinatural i per més inri aspirar a ser absoluts, són tres postures que en elles mateixes porten la penitència. La història ensenya com s’han diferenciat les parles, com n’és de necessari habitar tot el planeta i un ésser relatiu no pot actuar mai com absolut. El cronista acaba el capítol dient:”Áixí el Senyor (el poder absolut) els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per aixó aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu la terra”. Aixó és una sanció, no un càstig, amb aquesta decissió s’explica com s’ha de complir el mandat del llibre del Gènesi de multipliquèu-vos i pobleu la terra. Va recordar a la humanitat quina és la seva missió en l’espai i en el temps. La multiplicació de llengües ha estat un model de progressió cultural i de crear col·lectivitats, pòbles, nacions, i el poblar la terra els hi recordava que en ella hi trobarien els productes per a la seva subsistència. Dissortadament aquesta solució no ha estat interpretada com un model de convivència, sinò com una raó, perquè la imposició del més poderós fent febles els altres, tinguès una justificació. Avui es parla molt de globalitat amb la intencionalitat de centrar el poder en l’economia. Una alteració del pobleu la terra. Alló que és per a tothom no pot estar mai manipulat per uns pocs en benefici propi. La solució del Senyor donada a la humanitat amb motiu de la Torre de Babel és força entenedora: la diferència de pobles és el model natural de la societat i tots els humans han d’aportar la seva col·laboració a la convivència i a la producció de riquesa. La Torre de Babel és la gran lliçó de la necessitat de la diferència en el món perque sigui un model global. La dispersió de la Torre de Babel no és la contradicció de la globalitat sinò l’afirmació que nomès és possible des de les diferències. És la solució més racional si tenim present que el ser humà és relatiu i per consegüent la imatge global de la societat no s’aconseguirà sense respectar les individualitats, les personals i aquelles col·lectivitats formades per persones que coordinades entre elles tenen el carácter d’individualitats, per exemple les nacions, els pobles. No és aquesta la filosofía, per exemple, de la Unió Europea que acaba donant el protagonisme al diner, no a la voluntat popular. La marginació política de la voluntat popular es prou palesa en el tracte del govern espanyol al poble català. La globalització que es vol implantar a la Unió Europea és en ella mateixa impossible perquè margina el gran valor globalitzador, la persona i amb ella les col·lectivitats creades a l’entorn d’una mateixa llengua i d’una cultura. La lluita com la catalana i l’euskera per ser independents és un gresol necessari per l’assoliment d’una convivència global només possible des de les diferències i del tractrament just per atothom de les riqueses naturals.

NO M’AGRADA LA POLÍTICA ECONÒMICA ESPANYOLA

No sóc cap entès, però hi ha situacions i fets que fins un cec ho veu. Dóna la impressió que l’economia de l’estat es mou en dues direccions divergents. A) el gran capital, els grans bancs han de disposar de tot el suport de l’estat. Per aixó els hi aboquen quantitats fora de mida. B) la tesorería s’ha de mantener amb les aportacions de la gent treballadora, malgrat la empobreixin fins als límits de la misèria i no en tinguin ni per menjar. Aquest és el panorama existent avui dia i la realitat que els rics cada dia són més rics i els pobres cada dia més pobres. I pobresa que pot causar la mort. Com s’enten aquesta manera de governar? Jo em pregunto, els bens naturals per a qui són? La naturalesa no fa distincions, són per a tota la humanitat. És lícit apropiar-se dels bens naturals només per a benefici propi? Em direu que el fruits del treball són per a qui els conrea. Totalment d’acord no hi estic. Una part, evidentment que sí i per gaudir d’una vida digna. Però el negoci que es fa amb els fruits naturals és també un servei a la societat, i és veritat que la societat hi ha de col·laborar, però la col·laboració ha de ser justa, no discriminatòria. I en aquesta particiació de la societat en la distribució de la riquesa, actualment la política de l’estat hi juga un paper contradictori. I és contradictori perquè amb la seva forma d’actuar aniquila al productor. I quan dic productor em refereixo a tota mena de treballadors, investigadors inclossos. Una de les polítiques perjudicials per a la producció de la riquesa rau en l’ordenació educativa des de la primera fase fins a la universitària. No es prepara els nois i noies perquè el dia de demà, com se’ls hi diu, siguin persones, perquè no se’ls educa com a tals sinò com robots. No gaudeixen de les disponibilitats necessàries per a la seva formació integral i no poden accedir als estudis que desitgen. Un greu error per a mi és que tots els estudiants d’Espanya estiguin obligats a seguir el mateix programa sense tenir present les característiques de cada indret amb les diferències pertinents i conseqüentment amb problemes i dificultats diferents. En els programes els hi falta psicología i pedagogía i una correcta adaptació de les matèries. Dificultant l’ensenyament es posen pals a les rodes a la producció de riquesa perquè no es desenvolupa correctament la intel·ligència. La cultura no és economía però sense cultura no hi ha economia. Però si dels joves passem a la gent gran, la problemàtica negativa és la mateixa. La inmensa majoria dels jubilats es veuen en la necessitat de destinar part de la seva mensualitat als fills, néts i la pobresa s’esten perillosament. Els jubilats que en la seva majoria voldrien a judar als seus, també en el camp de la cultura, no poden perquè l’habitatge i la supervivència es menja tota la mensualitat. No poden estalviar i si estalvien se’ls enganya subtilment com en el fet de les preferents. La política més urgent per sortir de la crisi si no és cultural en la seva integritat, esdevé una política de la injustícia social. La política ha der ser els vasos comunicants que apavaivaguen la sed de tots els nivells de societat, societat en fase de formació, societat activa laboralment i societat que té dret a gaudir de la seva formació i del seu treball i d’aquesta manera ser solidària amb la gent jove i la gent madura. La cultura verdadera és aquella que conrea la integritat de la persona humana, de tota, en la seva globalitat. Dissortadament la política espanyola no és global, sinò individualitzada.

EL PENSAMENT GESTIONA EL FUTUR

L’expressió popular “tocar de peus a terra” és imprescindible per poder aixecar el vol de la ment. Només volant és possible el domini de l’esperit, imprescindible perquè la matèria esdevingui cooperadora. Matèria i esperit són integritat en la persona. I precisament la persona integral és el fil conductor del meu pensament aspirant a filosofía. Aprofitant els dies de vacances, he llegit una novel·la, editada per Acteón editorial, titolada NADINE, escrita per un mestre i filósof, Miquel Verdaguer. El tema cru però molt humà, desenvolupat amb una narrativa magistral, em porta a reflexionar sobre el procès formatiu i progresista de la persona humana a partir de la seva adoslescència. La trama novel·lística i la meva experiència en el camp pedagògic em porten a la dita catalana “tocar de peus a terra”. La història de Nadine m’ha menat a consideracions força allunyades del seny català perquè l’etapa formativa dels adolescents esdevé la confirmació de la lluita intergeneracional. Quan pensem en els altres, sovint per no dir sempre, els valorem d’acord amb el nostre barem, és a dir, com creiem que ha de ser l’altre, oblidant que entre ell i jo hi ha diferències que també actúen. L’educació és cosa de dos, el que suposadament orienta i ensenya, i el que suposadament és orientat i ensenyat. I si la relació no és de veritat, justa i amistosa, el resultat educatiu podrá esdevenir un cúmul de coneixements però mai la formació integral de la persona educada. El tema de la novel·la, extremadament cru i amb un final imprevisible, m’ha fet tocar de peus a terra. L’objectiu bàsic de l’etapa de formació porta a l’auto-descobriment del propi jo. Dic auto-descobriment perquè el subjecte actuant és l’alumne. I quan parlo del jo em refreixo a la integritat personal, la matèria i la psiquè. I sovint en aquest procès, en el que hi participen no només l’escola, sinò els pares i familiars i l’entorn, el efectes poden ser no nomès desafortunats i desequilibrants sinò fatals i terribles. Recordem que la natura compleix al peu de la lletra les seves normes i no complir-les, la formació pot ser molt negativa. En la formació de la protagonista de la novel·la, en l’etapa escolar adolescent, es desperta una atracció sensual en un principi per esdevenir en relacions posteriors en clarament sexuals, amb una sexualitat dominant. Un domini planejat i conduit egoísticament tant per la part que defensa, a capa i espasa, el lesbianisme, amistat amb una lesbiana professional, com per la part que només veu maldats possibles en la relació entre persones del mateix sexe, la mare. Les dues postures desequilibren totalment l’adolescent que había descobert el gaudi del cos però sense l’ajuda de la intel·ligència, que pot fer racionals relacions que semblen, es tenen o són irracionals. No situar l’adolescent en el centre equilibrat del seu jo, és condemnar-lo a una vida desgraciada. I molt més quan el descobriment que a ell l’omple de joia, com a Nadine, és motiu d’enemistats i persecucions desequilibradores arribades d’indrets descaradament manipuladors. Les relacions personals matèria i psiquè tenen el seu camí positiu quan entren de ple dintre de les lleis naturals i aquestes no es manipulen per interessos egoístes de tot tipus, principalment econòmics. La novel.la m’ha fet pensar en la problemàtica de l’educació a tots nivells i d’una manera especial en l’etapa del despertar emociónal de relacions humanes. Quaranta anys de relacions amb nois i noies em porten, a la meva vellesa, a pensar en la filosofia de la pedagogia i molt més en temps de crisi, com l’actual, en el que la política està destruint, amb les seves decissions, el camí d’una pedagogía adequada a les urgències del segle XXI. Els avenços tecnològics i científics, a tots nivells, han posat al descobert sitaucions que fa un temps eren tabú i en l’actualitat tenen el dret de ser normals. Llegint NADINE he arribat a la conclusió que a la política li és més fàcil dominar una persona apassionada perquè la passió porta, en ella mateixa, la sanció que no pas a una persona intel·lectual capaç de raonar i demostrar errors egoïstes que no eduquen sinò que destrueixen. El NO polític del president del govern a Catalunya és de la mateixa línea que el NO sexual a una postura que es qualifica precipitadament com a dolenta. La passió i la intel·ligència són capacitats humanes integradores. Perquè les descoordinem?. Pensar és imprescindible a tots nivells, l’humà, el social, el polítc, el religiós, el cultural i l’econòmic. Perquè, qui els pensa és una persona.

 

 

 

LES OPINIONS QUAN NOMÉS SÓN OPINIONS

Opinar és un dret de totes les persones i no sempre les millors opinions corresponen als millors cervells, als grans personatges, sinò que sovint són fruit de la senzillesa i de la humilitat. És veritat que hi ha opinions que tenen uns efectes més o menys considerables en les vides de les persones i dels pobles. Però opinar sobre aquest fet és un dret natural que cap dret legal pot impedir, ni condemnar. Totes les opinions, fins i tot les científiques, que sovint fruiten en importantíssims descobriments molt benefactors, són consequència d’una curiositat, de l’atzar, d’un imprevist, d’una conversa i aleshores la continuació és pensar-hi, i fruit del pensament, neix la primera opinió. I amb ella la discussió i diàleg, fruit de les meditacions d’altri sobre el mateix tema. I aixó és bo. Però és bo si el constrastar opinions és consequència de la racionalitat. La racionalitat és la globalitat del raonament intel·lectualment comprovador de la veritat i la justícia de la opinió. Hi ha raonaments que són fruit de l’immobilisme causat per lleis, que en elles mateixes són efímeres però que se’ls hi dóna, per conveniències, carácter absolut. Humanament aquesta postura és contrària a la naturalesa humana que per ella mateixa és relativa i no tè capacitat de veritats absolutes. Però hi ha altres arguments que es basen en la persona que els comenta.En el tema central d’aquest article, la independència de Catalunya, és dóna una importància fora de mida a opinions de la Sra.Merkel, que políticament pot ser una gran personalitat, però la seva opinió del tema de Catalunya està molt condicionada per l’amistat amb el president espanyol. I els arguments de conveniència històricament acostumen a ser molt febles. La idea bàsica de la Sra. Merkel no té base històrica i democràticament no és convincent. El model de vida del catalans és objectiu  nomès dels catalans respectant fins i tot la Constitució Espanyola, que sense ser-ne un especialista estic convençut que afavoreix el sentiment i pensament de la majoria dels catalans en relació amb la independència. La història és un procès continuat i l’immobilisme és contrari al progrès. Però hi ha un altre valor més important, el de les persones que defensen la integritat de la seva vida i les opinions dels polítics no poden oposar-se a la doctrina del poble, per més representants que siguin. La seva representació és efímera, intemporal i aquest caràcter no pot contrariar la voluntat popular. I és precisament en aquest contexte, per comparar majories, on les votacions són necessàries i molt més quan la consulta no és imposada per llei, com en les eleccions, sinò promoguda per voluntat popular. És curiós en aquest aspecte el comportament dels polítics, que per el primer cas les persones són molt intel·ligents i en el segon van errades. Una contradicció política interessada. El camí de Catalunya cap a la independència cada dia será més planer i els esculls seran records al costat de la via.

LA MORT MONEDA DEL SEGLE XXI

La mort, punt final de l’existència, és germana de la vida i mereix respecte i acceptació voluntària. Però dissortadament, la mort no és sempre un acte lliure del ser humà sinò una imposició forçada injustament i causada per egoísmes injustificables. A ple segle XXI encara és moneda de canvi del mercat esclavitzador d’una part molt important de la societat. La mort és moneda de canvi de la política, sia democrática, sia absolutista, que busca en el poder un modus vivendi i esdevé un factor fàcil d’enriquiments personals. El mercat de la mort té en les armes de tot tipus la mercadería de negocis humanament injustos, il·lícits, immorals i inhumans. I les armes en el segle, que de la globalitat en vol fer un model perfecte de societat, continúen sembrant el terror, la misèria i la mort. I les nacions, suposadament més civilitzades, també fan grans negocis amb les armes. Les paus signades desprès d’una victòria en una guerra mai han estat duraderes. Els models de civilitzacions més avançades mai han aconseguit la felicitat integral per a tota la seva gent. En els paísos més rics del món impera la més gran pobresa i el negoci de les armes és més rentable. Quantes morts es contabilitzen cada dia en el món més civilitzat, consequència de les màfies i grups armats? Però com les morts per encàrrec no són prou productives per a la producció armamentista mundial, l’afany de poder polític i económic ha esdevingut el gran aliat de les guerres. Guerres que cada dia causen innombrables morts entre la societat civil. I com s’ho miren les grans potències? Són incapaces de posar-se d’acord per culpa d’interessos egoístes i per incapacitat intel·lectual de diàleg. És totalment inconcibible per criminal que una potència ordeni a habitants del país enemic que desallotgin els seus habitatges perquè per necessitat de guerra seran bombardejats. I les grans potències del món  lliure s’ho miren. Els resultats fan pensar així. Sovint em pregunto: com poden contribuir a la pau mundial si són incapaces de  crear pau a casa seva? Fem una ullada a Europa i ens en convencerem. És una injustícia històrica que a ple segle XXI el negoci de les armes encara sigui una de les indústries i un dels comerços més rendibles. Estic convençut que els culpables de la situació crítica mundial actual són la política, l’economia i dissortadament també la religió. I estic convençut que si les grans religions mundials es possessin d’acord la pau global seria una realitat malgrat la política i malgrat l’economia. La religió, quan és verdadera religió, és la única col·lectivitat que es preocupa de la felicitat integral de la humanitat. Però, dissortadament en l’actualitat no és així. I el desequilibri entre política, economía i religió explica que actualment en el món sis mil milions de persones viuen en el llindar de la pobresa contra els mil milions que gaudeixen del vuitanta per cent de la riquesa mundial. I en aquest desgavell la indústria del mercat de la mort hi té el protagonisme  beneït per la política, l’economia i la religió que quan parlen de globalitat només entenen de globalitat económica en poques butxaques.

 

ESCRIBINT LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

L’any 2014 és certament un any històricament emblemàtic. Tres cents anys de la gran derrota no han aturat els batecs dels cors catalans que continuen defensant els seus drets naturals, històrics, culturals, socials, cívics i també polítics. Catalunya vol ser mestressa del seu destí. Espanya no vol perdre la seva conquesta. La base d’una argumentació i de l’altra rau en la base dels drets. Catalunya es base en el dret natural i històric i Espanya, fonamentalment, en el dret de conquesta. I  aquest dret no és democràtic. Aquestes dues postures desiguals generen lògics enfrontaments. Els fets històrics són potents. El crit d’independència dels darrers 11 de setembre ha arrelat amb força i ha generat pors i febleses. La demostració la tenim en la postura del President del Govern amb el seu no al dret a decidir i la formació d’entitats obertament contràries a la voluntat de la majoria dels catalans, però dissortadament amb l’adhesió d’alguns que per més inri s’autoproclamen més catalans que ningú. Són moviments que no volen una Catalunya-estat dintre la Unió Europea. Dos moviments contraris al dret a decidir dels catalans, un amb el nom de “LIBRES I IGUALES” i l’altre,”Una Espanya federal en una Europa Federal”. I els dos es confessen demòcrates de socarrel. Entre aquests dos moviments i el català hi ha una diferència important. Ells són acceptats pel govern, el diàleg català, no. Però la questió és que no hi ha diàleg en cap de les dues bandes. Les dues signades per intel·lectuals espanyolistes no el necessiten perquè recolzen el “no” governamental i no nesseciten diàleg, però imposen. I qui vol dialogar no és acceptat. És curiós el nom de LIBRES E IGUALES. Comencen negant la necessitat de pensar de com ser lliures i iguals. Els catalans no som lliures per poder pensar diferent i la desigualtat és evident. Es nega un dels principis fonamentals de la democràcia que és el respecte a l’altre i el dret a parlar-ne. Per dialogar calen pensaments diferents i per arribar a la veritat de les dues parts cal el diàleg. Sense diàleg no s’arriba a la veritat. Sense veritat no hi ha democràcia, ni tampoc justicia. La intel·ligència és la facultat humana per arribar a la veritat de les vivències. Per aquesta raó la humanitat és racional. Negar-se a raonar és renunciar a ser persona. I per raonar i dialogar hi calen diferències i quan més marcades més intel·ligència es necessita. Donar per bona una entitat basant-se en el recolzament d’intel·lectuals és una manera de menysprear els intel·lectuals que també recolzen la part contrària. La veritat no és absoluta sinó temporal i òbviament és canviant. Una llei no és mai un argument de la veritat, perquè la llei és fruit de pensar sobre la veritat histórica de les persones i dels pobles. En relació amb el diàleg els segons semblen millor disposats però no admeten parlar d’independencia. També estan en el no. Per respecte a les persones no he citat cap nom, perquè agradi o no, tots som persones. I aquest principi és bàsic per parlar democràticament.

OPINIONS SOBRE EL CAMPIONAT DEL MÓN

He tingut la sort de poder assolir informacions de mitjans de diferents maneres d’avaluar els fets. Internet a través de la seva xarxa m’ha proporcionat diferents visions però la premsa francesa, l’Equip i l’Independant, m’han fornit interpretacions força interesants. Entre totes les valoracions de l’esdeveniment n ‘he escollit dues. Una, la del President de la FIFA que valora els Campionats de Futbol del 2014 amb una nota del 9’25. Sense embuts, un excel·lent, i no li dóna un deu perquè el futbol no és perfecte. Una solemne fugida d’estudi. Com els ha de valorar si vol mantenir la poltrona?. En una altre apartat, el gran fracassat dels campionats, Lionel Messi manifesta que és un “premi trist” el de millor jugador del campionat. Un premi trist perquè somiava amb el campionat. Confessa que el van  tenir a l’abast. És veritat, però també ho és que a l’hora de la veritat no van saber aprofitar l’oportunitat. Crear una jugada de perill és, certament valuós, però fallar a l’hora de finalitzar-la és una demostració d’una técnica deficient. També es cert, que l’equip alemany, sense tans perills, va ser més afectiu a l’hora de la veritat. Saber preparar i no saber continuar significa manca de tàctica i de técnica per arribar a la final. En un esdeveniment com els campionats del món hi cal saber programar, saber plantejar, saber conduir i saber acabar. I l’equip del Messi no en va saber i els alemanys van ser força més intel·ligents a l’hora de frenar i a l’hora d’executar. Estic totalment d’acord amb Messi que el seu premi és un premi trist. Hi ho és perquè  no el va merèixer i com confessa Maradona la seva concessió és un Coup du marketing. Sembla ser que el gol de penal contra Suïssa va ser determinant, quan el veritable actor del pas a la final va ser el porter argentí aturant dues penes màximes. No hi ha qui ho entengui. El diari francés l “Independant” encapçala un apartat explicatiu amb aquest títol, La pharse, i l’”Equip” afirma que no s’el mereixia, afirmant a con tinuació que Müller i Robben n’eren mereixedors deu vegades més. Entre línies he llegit una possible influència d’ Adidas que té un contracte amb Messi des de 1998. Un apunt i acabo. Tinc entès que la FIFA exigeix concedir el premi al millor jugador a un component dels equips que han jugat la final. Una altra clara manipulació de la veritat. Per què no li atorgaren a Müller, de l’equip alemany i campió. La jugada de marketing que defineix Maradona és molt significativa. Una pregunta: uns campionats amb un problemes greus de justícia es mereixen un excel·lent amb una nota del 9’25? Un fet són els resultats i un altre les valoracions interessades. Un sou anual de tres milions d’euros amb tot el que suposa al darrere fa veure veritats on no n’hi ha.

 

 

EL FUTBOL FACTOR SOCIOLÓGIC

No tinc cap dubte del poder educatiu i configurador social de l’esport, i en concret del futbol. I en base a aquest principi acuso obertament als organitzadors dels Campionats Mundials com incomplidors d’aquest principi de psicologia deportiva. Vaig acabar el meu darrer comentari citant una informació televisiva en la que es vantava que havien seguit els campionats mundials 2014, mil milions de televidents. Certament que és una xifra important, no ho negarè, però per a ser global li resta moltíssim de camí per recòrrer. Actualment la població mundial és de set mil milions d’habitants. Per tant sis mil milions no pogueren gaudir-sen. Si tenim en compte que la riquesa mundial en el seu vuitanta per cent la gaudeixen el vint per cent de la població, ens adonarem que els sis mil milions no en gaudiren per mancances molt greus de subsistència la majoria. Però alló que encara agreuja més la questió és que entre els mil milions hi ha persones al límit de la pobresa. Què hi pot fer el futbol? Penso que molt. Començant per respectar que com activitat humana està al servei de tota la humanitat, no només d’una part. Però dissortadament, quan una activitat humana és principi de riquesa, a l’instant, els manipuladors se n’apoderen i alló que hauria de ser per a tothom és per a uns pocs. Malauradament aquests manipuladors es presenten amb pell d’ovella fingint que són benefactors de la humanitat. El futbol és un factor de riquesa. És una de les activitats que mou més diners en el món actual. Però aquests diners beneficien als menys. És tal la manipulació que volen demostrar la seva bondat convertint en multimilionaris alguns esportistes, quan la inmensa majoria no arriben ni a mileuristes. I és tanta la gosadia que els manuipouladors del diner han aconseguit que la gran massa aplaudeixi follament a uns pocs, que omplint-los de diners, els converteixen en déus. És una d’aquelles demostracions de com funciona en aquest món la distribució de la riquesa que la natura crea per a tota la humanitat i un grup s’autoproclama humanitat per apoderar-se’n, rentar-se hipócritament la cara i passar com a benefactors de la societat. Pregunteu-li al president der la FIFA quin és el seu sou. No és mileurista, és milionari. Dissortadament l’esport del futbol no està al servei de tota la humanitat, malgrat les fundacions i la creació d’escoles en paísos pobres, que sota la capa d’una caritat a la vista busquen el seu benefici en recerca de jugadors fenòmens. No han d’existir aquestes escoles i fundacions? Sí però amb una filosofía deportiva autènticament social. El futbol com sport, pot, però als manipuladors de l’esport no els hi interessa. Cal treballar perquè el futbol com sport sigui el que veritablement és, esport, factor social i configurador de convivència en pau. Per aixó només hi ha un camí, que el diner estigui al servei de totes les persones sense excepcions.

EL MILLOR FUTBOL DEL MON

Els Campionats Mundials de futbol 2014 ja són història. La Selecció d’Alemanya és la  nova campiona. I el futbol esport què hi ha guanyat? Han estat uns campionats netament esportius? Òbviament, no. Entre totes les seleccions classificades, penso honestament que ha assolit el guardó la millor futbolísticament. Com també crec que la final disputada havia d’haver estat entre Alemanya i Holanda. Podem afirmar que aquest campionat ha estat el del grans fracassos? D’acord amb les perspectives creades i amb la propaganda escampada, la deportivitat ha girat l’esquena als interessos i en certa manera, ha estat, en un grau considerable, el campionat dels fracassos. Fracassos esportius i de tota mena. Sincerament el futbol que jo he pogut seguir, els dels partits de quarts, semifinals i finals, que en principi haurien de ser modèlics, m’ha decepcionat en gran manera. Però alló que no m’ha decepcionat és el fracàs dels super-futbolistes, els genis, els que estan per damunt de tot com déus hiperbòlics, sigui per les raons que siguin. Una, per no saber-se moure entre el marcatge del contrari, per no dominar els nervis, ni la técnica i tàctica a l’hora de construir o definir i una altra per culpa del tot si val mentre no pugui acabar la jugada el jugador perillós. En una paraula, les lesions. Massa lesionats en un campionat que hauria de ser orgull de la deportivitat i esdevè vergonya de l’antideportivitat. Qui és el culpable? Penso senzillament que de l’organització i de l’imperi del diner en l’orientació globalística del futbol. Aleshores els marcatges a l’home són esperpèntics, el reglament dóna facultats als arbitratges a favor del espectacle i en contra del deportista i alló que se celebra és el guanyar. Francament els Campionats del Món han estat un model de l’antideportivitat començant per sancions que volen ser modèliques però una vegada més les lleis no són iguales per a tothom. No cal recordar exemples. Són prou clars. El causant de la lesió de Neymar sense sanció, l’arbitre ni se n’adonà (exemplar el fet), per contra Suàrez, causant d’una lesió molt menys greu, una sanció ¿exemplar? Comparant els dos fets, la llei del més fort. Hi ha un altre tema molt important. El valor social del futbol. Només un apunt per parlar-ne un altre dia. Es vanta la TV que han seguit l’esdeveniment mil milions de televidents. El món som set  mil milions de persones. Perquè no n’han gaudit els altres sis mil milions?

 

PRESÈNCIA PROTAGONISTA DEL FUTBOL

Vivim uns temps en els que la política parla molt de globalitat. Però, ben analitzada, resulta ser una globalitat esbiaxada. Només té un sentit: el diner. I la societat es mou convulsa entre precarietats i contradiccions. I al concepte esbiaxat del món global li ha sortit un defensor: els campionats mundials de futbol. Independentment del seu desenvolupament la seva presència d’aquest mes de juliol ha confirmat una filosofía, salvar la imatge, desbrossant del seu entorn tot alló que pot desfigurar-la. Però al Brasil la desfiguració hi arribà des de dos flancs ben diferents: a) l’oposició popular contra la celebració protestant contra la disbauxa de diners per a la celebració, quan la població viu pobrement: b) les protestes populars, amb destrosses, una vegada eliminada la selecció brasilera. Dues manifestacions de signe contrari però amb resultats socials força convergents. El futbol no té prou capacitat social per bastir una convivència en pau. I no la té perque ha esdevingut un factor poderós al costat del capital. I aquesta circumstància li resta capacitat perquè no dòna al diner aquella funció bàsica de servidor de la humanitat global, no partidista. Crear nous rics d’una manera il·lògica i humanament injusta és renunciar a ser un configurador social d’una convivència justa. L’altra costat és tan o més dolent: crear una passió descontrolada que no reconeix els mèrits dels altres. No considera l’esport com una pedagogia humana de civisme. Penso que aquests dos pols del futbol estan en contradicció contra la fillosofia de l’esport com educador i configurador de la societat. Malgrat tot, lluitar contra una presència protagonsita del futbol esdevé francament una utopia i és utópica perquè la lluita no ha de ser contra la presència sinò donar a la presència el sentit social veritable en una societat global. I el primer pas rau en el fet que el futbol és un servidor de les persones, no les persones servidores del futbol com sembla deduir-se de l’actual campionat mundial del Brasil. Es tracta d’una lluita de justícia social en que totes les forces acceptin el seu rol de servidores, no de ser servides. Aquest paper desestabilitzador que està jugant l’esport del futbol em fa pensar molt en la capacitat que es perd mundialment en la conducció esbiaxada dels factors socials. I el futbol és un sector social esbiaxat. Qué pot fer el futbol al costat d’una política desestructuradora de la societat per un control injust de la riquesa? Primerament demostrar com amb la riquesa disponible es pot aconseguir una pràctrica futbolística més humana. I ho aconseguirà tenint present que el fet de ser és el primer valor a protegir. La persona és el subjecte de tots els objectes creadors de benestar. En uan paraula molt actual: fer veritat la globalitat. Ho será si tothom hi és feliç. El futbol factor de felicitat és un ens molt important. Pot ser-ho. Penso que sí i amb molt de poder de convicció a tots nivells.

UNA LLIÇÓ HISTÒRICA: COM ARRIBAR A JUGAR LA FINAL

Des de fa força anys considero que totes les activitats humanes tenen un valor de transcedència en la configuració de les col·lectivitats humanes i de la convivència universal, definida com globalitat. Un campionat del món de futbol forma part d’aquesta filosofía i hauria de ser model qualitatiu màxim  en el procès de progressió continuada. Des d’aquesta òptica he fet el seguiment de l’esdeveniment esportiu futbolístic i he de confessar que les conclusions em deprimeixen. Sobre el paper, però només ho és sobre el paper, un campionat  mundial de futbol hauria de ser una metàfora modèlica de la societat. Dissortadament no ho és. Tampoc la convivència mundial. Per aquella llei dels vasos comunicants és impossible. Si fem una ullada a la trajectòria de l’organització mundialista ens adonarem que s’han quedat pel camí formacions que s’ho mereixerien i s’han classificat autèntiques mitjanies. La representativitat mundial dels millors no significa presència de tots els paísos, millor dit, de totes les federacions, perquè a la postre el campionat mundial no és un esdedveniment públic, en el sentit de polític. Si els classificats han de ser trenta sis, lógicament haurien de ser les millors trenta sis seleccions mundials. Fer-ho per continents no ho garanteix. El d’enguany és un bon exemple. I un altre condició: limitar el nombre per continents, fet també diferencial. En la fase brasilera hi havia majoria d’Amèrica i d’Europa, quan equips d’altres continents han palesat els seus avenços. Però la realitat és la que és. Com es va fer la distribució del vuit grups de quatre? Ja sé que el tema és molt complexe, però les formacions convidaven a dubtes força creibles. Als octaus de final hi faltaven seleccions que havien estat punteres i que en un altre grup s’haurien classificat. No per difícil s’ha d’evitar el seu estudi per a un possible reciclatge. I a partir dels octaus, cau la campiona darrere, com també seleccions eliminades sorprenentment. Per arribar a les dues seleccions que jugaran la final i opten al mèrit de la millor selecció mundial ha estat necessari un sacrifici doble, un de molt lamentable en detriment de la deportivitat perquè la llei básica era tot s’hi val per assolir-ho. I el tot s’hi val en alguna selecció se li transformà en un boomerang que l’eliminà. I l’altre sacrifici fou el dels genis. Era francament decepcionant comprovar el posicionament d’algun d’ells sobre el terreny de joc sense demostrar la seva fama i desprès escoltar per la premsa  el seu enaltiment per haver marcar el seu penal com si el mèrit de la classificació no haguès estat del porter aturant dos penals dels cinc de la tanda classificatòria. Classificar-se per la tanda de penals,  no pels joc, és una trista classificació. Davant  del desenvolupament del campionat, guanyarà el millor? Tinc els meus dubtes. Hi ha massa complicitats i interessos creats. Dissortadament la tònica del campionat mundial de futbol la imposen interessos creats embolcallats per una ambientació de credibilitat falsa que desequilibra la marxa de la història. Sí, el futbol també té la seva culpa en el desequilibri històric que vivim.

PER QUÈ ES PERDEN MOLTES IL·LUSIONS?

Alemanya 7 – Brasil 1. Un resultat que convida a pensar i meditar en profunditat. L’esport, i en el nostre cas el futbol, juga un paper de configurador social i coherentment els seus actes i esdeveniments denuncien lliçons també històriques. No nomès metafòriques. Amb aquest resultat s’esvairen les il·lusions d’un poble que celebrava a la bestreta el títol de campió, títol que ara veu com s’em va cap a un altre país. Però avui, alló que penso important és reflexionar sobre el fracàs, si de veritat se’n pot definir així. Les esperances eren fundades. Havia arribat a les semifinals superan totes les dificultats. Tenia una sòlida base per confiar-hi. Però els responsables no van pensar en el imponderables i com evitar-los. El Brasil tenia un bon equip que despertava fortes esperances. Dos jugadors mítics donaven solidesa a tot el conjunt. Però per raons diferents, aquests dos jugadors no van poder jugar el partit de les semifinals. Els  motius no són tots per questions de qualitat deportiva, ultrapassen aquesta condició. La federació brasilera va escollir els millors jugadors. Però la manca de previsió, l’atzar i una reglamentació van fer la resta. Van sentenciar a perdre. Amb la presència de Tiago Siulva i de Neymar el resultat hauria estat el mateix? Òbviament que no. Hauria guanyat el Brasil?  Tenia les mateixes possibilitats que Alemanya amb l’afegit de camp propi. Dues decissions reglamentàries juguen el paper de culpables. La sanció d’un partit s’hauria d’haber evitat per part del jugador i per part de la direcció de l’equip. Era tècnicament necessària la falta de la doble tarjeta? Penso que hi mancà autocontrol emocional. No s’hi val dir que la falta garantía poder jugar la final. Però la final no estava assegurada. S’han de controlar tots els fils. La falta de la lesió és més greu i ho és per les consequències. Una lesió eludida reglamentàriament va deixar  l’equip sense el seu puntal. La seva presència va ser decissiva en tots els partits classificatoris. El reglament i la seva aplicació hi té part de culpa. La lesió sí que era evitable amb un arbitratge que garanteixi la netedat i legalitat esportiva. Culpo a l’àrbitre dels quarts de final de l’eliminació del Brasil? Sobre el paper, sí. Alemanya havia de ser eliminada? No. Només un joc amb igualtat de circumstàncies, amb una reglamentació aplicada justament, podía decidir el guanyador. Referent al Brasil hi juga una altra circumstància que cal analitzar i estudiar i penso humilment que ha interferit en el resultat. La fuga de cervells a altres federacions que porten els millors jugadors a participar en altres estils de joc. Un nombre important de jugadors brasilers no juguen la lliga del seu país. Incideix a l’hora de fer la selecció nacional? Penso que sí i no pas positivament. El partit Brasil-Alemanya presenta molts interrogants. I la conclusió no pot ser altra que la urgència d’un  reciclatge de d’alt a baix, federacions, arbitratges, clubs, directius, tècnics, reglament i també la premsa i afició. El futbol ho necessita, per què es tracta d’una activitat humana, d’una filosofía i d’una pedagogía. No pot estar a l’albir del diner que hi té molta culpa en tot el que succeix en el futbol actual.

DUES LESIONS, DUES FILOSOFIES

El Campionat Mundial del Brasil, cada dia, em dóna més arguments demostrant-me la necessitat urgent de canviar la seva normativa. El tractament federatiu de les lesions dels jugadors Suàrez i Neymar em demostren quan de lluny està la filosofia del futbol mundial del respecte a la persona humana. En el fons s’hi endevina l’esclavatge del diner. Res més lluny del meu comentari recolzar-me en el fet que un és jugador del Barça i l’altre ho será, per criticar la FIFA. Tampoc estic massa d’acord amb el fitxatge d’aquests dos jugadors. Però l’objectiu, avui, és un altre. L’anàlisi del resultat de dues lesions, producte d’una falta greu, i de les sancions derivades. Una mossegada a un contrari, sanció: nou partits internacionals sense jugar i quatre mesos apartat de tota activitat futbolística. És justa la sanció? Recordem l’altra: una entrada per darrere amb el genoll colpejant l’esquena. L’àrbitre ni se n’adona i no consta en acte. Sanció, nul·la. Per què serveix la gravació televisiva dels partits? Resultats de la lesió: al menys quatre mesos de baixa i recuperació. Un pinsament important a la columna vertebral. Quina mena de reglament esportiu és aquest que no mesura la gravetat de la falta a partir de la gravetat de la lesió? En el primer cas els efectes de la mossegada no tingueren incidència física remarcable, i sanció, diuen exemplar, en dubto per desproporcionada; en el segon cas lesió important amb baixa laboral considerable, sanció,  nul·la. Una entrada pel darrere colpejant l’esquena pot considerar-se involuntària? És inacceptable desprès de les consequències rentar-se les mans afirmant no era la meva intenció. La intenció hi era perquè alló que importava era per aturar el jugador tot si val. És la norma que m’ha cridat l’atenció en els partits que he visionat del mundial. Hi ha jugadors que per la seva vàlua i creativitat s’han d’aturar amb el tot si val. Una filosofia que no coordina  amb el valor econòmic que s’els hi atorga. Una és la filosofia de destruir per crear una  altra filsofia per donar pas a la negativitat. Dissortadament aquesta segona vessant és la que s’imposa. De moment la llista de baixes per lesions greus és important en aquest campionat mundial.Fins avui, unes quinze. Per què es produeixen. Podem parlar de corrupció organitzativa? Davant de lesions greus com les produïdes, penso honestament que la sanció del causant del mal hauria de ser igual als dies de baixa del lesionat, com a mínim. I encara vaig més enllà. Qui ha de pagar les despeses de les lesions, l’assegurança o el lesionador? Una assegurança no és mai una carta de llibertat per obviar les normes. Assegurances, sí, però justícia també. Les lesions esportives dibuixen una problemnàtica que mereix un estudi a fons i un tractament d’acord amb els drets naturals de la persona. El futbol és un servidor, no un amo.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS UN DRET NATURAL DE CATALUNYA

David Mckie, professor de la Universitat de Waikato (Nova Zelanda) en unes declaracions al diari ARA ha dit: “El 9 de novembre, si s’impedeix votar als catalans, s’ha de convertir en el dia de la vergonya d’Espanya.” El professor veu aconseguida més aviat la indpendència de Catalunya que la d’Escocia. Els grans arguments del PP contra la independència catalana són: a) és il·legal (Mariano Rajoy), b) posa en perill la continuitat històrica d’Espanya (Aznar). Una postura suposadament il·legal quan és consequència d’un clam popular alló que primer demana és parlem-ne perquè possiblement la il·legalitat rau en la llei i no en el clamor popular. Alló que veritablement és il·legal per antidemocràtic és negar-se a dialogar. Per què davant d’un moviment popular alló que primer cal esbrinar és la seva veritat i la seva justícia. No hi ha cap llei que davant de la veritat i la justícia no es pugui debatre. I molt més quan el mateix Tribunal Constitucional ha deixat la porta oberta al dret a decidir. Personalment em sembla incomprensible que davant un posicionament de trenta especialistes en dret, abogats i jutges, la resposta no sigui seiem a la taula i parlem-ne i per contra el primer moviment pretengui sancionar. Només aquest fet és suficient per convèncer-me de la feblesa democràtrica de la postura del President Espanyol. Cal no oblidar que les lleis són efímeres i per exemple la Constitució ha estat  modificada quan al poder l’hi ha interessat i sense consultar a qui veritablement té la facultat que és el poble. El segon argument, posar en perill la continuitat histórica d’Espanya. En qué consisteix aquesta continuitat? En la imaginació de qui li dóna a Espanya tres mil anys d’història? Retrocedim nomès fins l’imperi romà. Com estava dividida la península ibérica? En dues parts, la dominada pels romans la Terraconense i la resta. La Terraconense equival a la Catalunya actual. Qui tenia aleshores personalitat jurídica? Avancem un xic. Els Reis Catòlics, Catalunya i Aragó no pertanyien al regne de Castella, tenien lleis i constitucions pròpies i Catalunya gaudia de les seves. La primera unificació, no unitat, és de l’any 1714, pel poder de les armes. Els drets històrics de Catalunya continúen vigents. La Espanya, unificada pel poder de les armes, té tres cents anys de vida i el deure de retornar els drets legals i històrics a qui els tenia. La unitat històrica d’Espanya és històricament canviant, i res impediex un nou canvi. Un canvi que no ha de ser la  vergonya de ningú, sinò el triomf de la democràcia.         

CANTADA D’HAVANERES DE CALELLA DE PALAFRUGELL 2014

La cultura, model de societat, no és nomès un model i un missatge sinò una filosofía important configuradora de les col·lectivitats i defensora de la pau universal. És aquella filosofia que no enten la política, que sovint s’amaga sota una pell de xai i s’autoproclama democràtica quan el seu comportament és obertament dictatorial i absolutista. És la política que es fonamenta en que la veritat la té en exclussiva l’autoritat. Exclussivitat que la llei natural demostra que és efímera, relativa, i d’efectes negatius per a la majoria de la societat. És aquella política que no respecta el dret natural dels idiomes, dret dels pobles, que es preten afeblir per més endavant, tard o d’hora, dominar i esclavitzar. El respecte a la natura amb totes les seves qualitats i condicions és la primera norma de la solidaritat i de la convivència pacífica. Posar pals a les rodes a aquests principis significa manca de voluntat de no voler entendre la natura. Però sortosament el poble sí enten la filosofía natural encara que no sigui cap`fenòmen en el camp de les lletres i les ciències. La lliçó de convivència cívica, amb respecte a la diversitat, apresa en la cantada d’haveneres de Calella de Palafrugell és una lliçó que s’apren no des de la distància sinó des de la proximitat barrejant-se amb la gent, oblidant les presidències, amb voluntat d’escoltar, observar, aprendre i reflexionar. Però no és aquesta la manera de dialogar del poder polític de la pell de brau. Si els governants espanyols haguessin viscut d’aprop la vetllada s’haurien adonat de la universalitat cultural que es viu a Catalunya amb respecte a l’idioma i altres cultures. Precisament la germanor cultural de l’havanera és la riquesa humana dels grups catalans, representats en la 48ª Cantada, Port Bo, Mariners de Riera, Peix Fregit i Pescadors de l’Escala. El català i el castellà amb una germanor comunicativa evocaren els sentiments dels compositors de les cançons, ja fossin catalans, andalusos, gallecs, cubans o mexicans. I també el públic que amb un respecte, que hauria de fer pensar als polítics governants, aplaudien les diferents intervencions per una raó, eren vida dels pobles. Un detall a tenir en compte, un dels compositors més recordat fou Ortega Monasterio, un exemple de dignitat humana i defensor de la llibertat. Recordo, quan desprès d’uns anys ens vam retrobar, ell havia deixat l’exèrcit i jo m’havia secularitzat, amb l’abraçada que ens vam donar em diguè: hem escollit la llibertat. I la gran lliçó de la cantada d’haveneres de Calella de Palafrugell rau en el fet que la cultura és la gran defensora de la llibertat dels pobles. La cultura catalana hi fou present bàsimanet amb el cant, amb la  senyera i amb l’actuació castellera, la cultura organitzadora que donava la mà a d’altres. Des de la reflexió de la trobada no n’hi ha prou dir m’ho he passat molt bé, cal afegir-hi m’ha fet pensar i he après el missatge.

Pensant en el meu país

És reconfortant passejar pels carrers d’un poble de la costa catalana i sentir-te envoltat de diferents cultures pels idiomes de les persones que passen pel teu costat. L’harmonia de la convivència palesada per les diferents tonalitats d’altres llengües com el francés, l’italià, l’alemany, l’anglès, el rus, el castellà i algun altre de paísos més exòtics. Amb el meu català em sento humanitat amb tots ells i amb el significat de les paraules del meu idioma visc la universalitat manifestada per la deferència. I immers en els meus sentiments seria més feliç si fos capaç de dialogar amb  cadascú d’ells. La capacitat humana és limitada però la voluntat fa miracles i possibilita parlar en altres llengües. Penso, a vegades, qué bonic seria parlar amb un anglès, un alemany i un rus, per exemple, cadascú en el seu idioma i sense necessitat de traduccions entendre’ns. I la meva ment vola perquè les noves tecnologies faran possible aquest miracle. Anar pel món parlant sense problemes la meva llengua fent amistats amb altres seria la repetició d’aquella pentacosta bíblica en que els apòstols parlaven hebreu i els enteniens egipcis, grecs, llatins, i tots els presents de llengües diferents. La intel·ligència humana està capacitada per assolir aquesta realitat. I deixant-me portar pel desig em sento parlant en català en els paísos més llunyans enriquint-me amb la cultura d’altres pobles i contribuint que ells s’enriqueixen amb el coneixement de la meva cultura catalana. La universalitat integral de la humanitat culturalment esdevinguda realitat gràcies a les capacitats naturals del ser humà si les posa al servei de tothom oblidant egoïsmes i conreant les lletres, arts i ciències que enalteixen a les persones. Un pas extraordinari en aquell desig de tothom de ser transcendent em fa gaudir del goig de ser català perquè jo també hi puc col·laborar. Però aixó nomès será possible si les tecnologies a descobrir, encara, están al servei de la transcèndencia de les persones i no al servei de l’egoïsme de poder personals convertint el diner en un déu quan no és res més que un servidor de la gent i dissortadament hi ha gent que vol del diner un déu per poder esclavitzar la humanitat. Jo sento una Catalunya independent  que posarà al servei de les persones totes les seves capacitats i potències, una Catalunya que li demanarà a la ciència el miracle d’universalitzar les llengües facilitant el diàleg. És un somni o un futur possible? Cal somiar per construir un futur millor.