EL GLOBALISME ÉS LA FILOSOFIA D’UNA CONVIVÈNCIA EN PAU

La tesi de Lluis M. Xirinacs, que meresquè un Summa cum laude del tribunal examinador és el missagte incomprès per la política i la base per assolir un model democràtic que avui té molt a desitjar. I és precisament la natura amb el seu globus terraqui qui ens alliçona i ens convida a imitar el seu funcionament traslladat a la humanitat. La terra que gira sobre ella mateixa movent-se en elipse al voltant del sol ens parla de llums i foscors amb més o  menys presència regulades per la seva compostura en el cosmos. Una mirada als eixos i a les coordenades, paral·lels i meridians, de nord a sud i d’est a oest ens fa veure com actua la llum i l’ombra en cada instant del seu moviment tant de dia, com de nit. I compleix la seva funció i cada dia surt el sol, fins i tot en el sol de mitja nit. La humanitat també té uns eixos i unes coordenades que fan veritat la vida en  cada desplaçament i reben la llum de la intel·ligència amb la seva claretat i la seva foscor, perquè cada persona és un microcosmos en ella mateixa i en la humanitat és el gran cosmos. El problema rau en la circcumstància de saber entendre i coordinar la llum i la foscor de la veritat. La funció de la foscor té un missatge molt important, consistent en el respecte a l’essència humana i gràcies a aquest respecte el sol sempre torna a sortir Fidel a la seva realitat i a la seva funció en la història. I és precisament ,la manca de respecte que converteix la llum en foscor a l’impedir el moviment circular al voltant de la llum. I la llum en la humanitat és variant i desigual. El que fa diferent el comportament humà del comportament del globus és precisament el fet manipulador de la llum que  cada ésser humà aporta. Manipular la llum no és només apagar-la, és també no voler-ne saber res i aquest apagar i no voler saber és el trencament del curs que ha de seguir el globus humanitat. I com en la natura esclaten les tormentes, però amb una diferència, que les tormentes una vegada han avisat, donen pas al sol i en la humanitat les tormentes polítiques no donen pas al sol de les idees i la convivència continúa atormentada. Les diferències en els moviments del globus són positives i per aquesta raó el sol torna a brillar, en la humanitat si són negatives o se les hi tracta, no deixen brillar el sol de la globalitat sinò només el d’una part i aleshores la convivència es mou entre llums relatives generadores de tormentes desestabilitzadores de la història.En el globus de la humnanitat les coordenades defineixen els diferents col·lectius amb situacions pròpies aprofitant la llum del sol, tenint present que cada humà i cada poble, és també llum en el mateix sol. I no voler entendre aquesta condició és desvirtuar el moviment històric de la humanitat. Catalunya té les seves coordenades que la fan conviure amb altres pobles més al nord o al sud, a l’est  o a l’oest, i que la llum i la foscor els defineix sempre que respectin les seves posicions naturals. La globalitat no nega les individualitats, està configurada per ells amb objectius diferents però sense sortir del curs del la història perquè les pròpies veritats i errades són aportacions que també fan sortir el sol. Dissortadament la política de l’estat espanyol és a anys llum de voler entendre que és la globalitat sense visualitzar la realitat en la història global. Les independències dels pobles són realitats que no respectades porten problemes socials perquè desvirtúen la força del sol de la història. No sóc especialista de la fillosofia del globalisme de l’amic Xirinacs però procuro ordenar el meu pensament i deixar-me il·luminar per la globalitat dels pensadors humans siguin de la tendència que siguin perquè d’una bona relació amb el corresponent respecte, la llum esdevé  verdadera llum de la convivència humana. La política que demana la humanitat es fonamenta en el respecte a la paraula dels diferents, que dissortadament la política espanyola no enten ni vol entendre. I Espanya que és una diferència en l’Europa global i Europa una diferència en el món global, no enten, ni vol entendre, que en la seva globalitat també hi ha pobles diferents amb dret a viure la seva esséncia. Basat en el globalisme defenso la independència de Catalunya.

CAL SER COHERENT AMB LES PARAULES SR. PRESIDENT

Interferir en la vida dels altres i molt més quan els altres és un estat ha de ser sempre un exemple d’honestedat quan qui interfereix és President del Govern d’un estat suposadament democràtic. Atacar al President Maduro, de Venezuela, sembla un do de pit al costat del seu enemic President dels Estats Units. L’atac a un és fer costat a l’altre. I em pregunto on està l’honestedat democràtica? I la meva pregunta al President Espanyol la provoquen unes paraules que em sonen a pura incongruència humana fent costat a una política inhumana i oposant-se a una altra que és valorada de corrupta. I les paraules són: “QUI RESPON AMB BALES I PRESONS A LES ÀNSIES DE DEMOCRÀCIA ÉS UN TIRÀ”. Paraules d’un president del govern espanyol que té presos polítics amb ànsies de democràcia. Em pot contestar Sr. Pedro Sànchez quines són les seves ànsies de democràcia? Acusa a un President d’una nació que es troba abocada a la misèria causada pràcticament per un altre President americà, exemple d’una autoritarisme més feixista que democràtic. Per què el recolza? Per què necessita Espanya els diners del ssuposat amo del món? I quins són els arguments del Govern per donar lliçons de comportament democràtic i humà? Sr, Pedro Sànchez els seus comportaments i les seves paraules l’acusen. Volia fer fora al President Espanyol Mariano Rajoy i el va recolçar en la sanció contra Catalunya amb l’aplicació del 155. Ara ataca a Maduro i es posa al costat de Trump. Aquest és el socialisme del que es vantava a la televisió? Per altra banda cal que reflexioni sobre la seva Presidència d’un Govern que fou culpable amb Estats Units i Anglaterra de la guerra contra les armes de destrucció massiva que no van existir mai. Que vostè és president d’un govern acusat de corrupció i sancionat per Europa, sancions que la majoria no ha complert; que és President d’un Govern que encara no ha solucionat la problemàtica de l’accident del Metro de València; que és President d’un Govern que es vanagloria d’un tren d’alta velocitat a Galícia, que segons el programa televisiu sobre el tema, la culpa recau en el govern i no en el maquinista i que de costat amb el PP el PSOE va votar en contra la constitució d’una comissió parlamentària per investigar les culpabilitats. Sr. Pedro Sànchez, més coherent en el parlar, i més voluntat de fer creïble la democràcia als espanyols també. Els testimonis gallecs, no els catalans, afirmaven que el tren d’alta velocitat a Galicia era una ”chapuza” i que les accions polítiques dutes a terme només tenen un objectiu, criminalitzar les persones per rentar la cara als polítics. I aquest raonament es repetia a Galicia i a València i es viu a Catalunya.És francament just demanar i exigir la dimissió d’un govern que amb els seus incompliments va provocar un accident que amb el seguiment de les normes degudes de seguretat no s’hauria provocat. Sr. Pedro Sànchez dignifiqui amb fets la política espanyola i compleixi les lleis europees que obliguen també a Espanya i escolti als contraris, que pensen i porten solucions. I perdoni l’acomiadament: sigui socialista de veritat.

EL DINER COM ARGUMENT POLÍTIC, UNA VERGONYA

No recordo el nom de la persona del govern, però sí el missatge que farien les despeses que calguès per desligitimar el procès català al món. El PP amb la manipoulació de la llei i de les forces de seguretat i el PSOE, encara pitjor, amb la llaminadura del diner. Uns manipulen la paraula amb la força, els altres amb l’economia. Vergonya en els dos partits dominadors de la política de la pell de brau. Alló que menys importa és la defensa de la dignitat dels ciutadans sobiranistes, perquè els independentistes també són persones que tenen dret a la seva dignitat. El gran escàndol de la política espanyola i mundial rau en el fet que la persona l’ha convertida en mercadería. Srs., si és que ho sou, del PP i del PSOE, la meva dignitat no està en venda com tampoc la meva llibertat. La llibertat és la garantia de la dignitat. I, amb perdó, la vostra política ha proscrit la llibertat. El desenvolupament personal i el desenvolupament dels pobles és el camí que porta a la seva autonomia, a la definició de la seva identitat i a la llibertat de la seva convivència. Comprar la llibertat amb diner és una indignitat històrica i el culpable dels mals que pateix el món. I quan dic el món em refereixo a la humanitat i al cosmos. La política autoritària em pot encadenar de mans i peus, em pot empresonar, em pot condemnar a mort però alló que mai podrá aconseguir és esclavitzar el meu pensament. Les idees persisteixen i circulen, existeixen uns vasos comunicants que silenciosament i psíquicament fan correr les idees. I les meves idees, el govern espanyol, mai les podrà impedir, ni eliminar. El circuit intangible i invisible transmisor d’idees, desitjos i sentiments no hi ha cap poder al món que el pugui vèncer. Poden aparèixer pseudo-defensors dels drets humans que acollits als seus egoïsmes persegueixin idees i empresonin ideòlegs, però com la sang dels màrtirs era llevor de nous cristians, la sang dels demòcrates és llevor de verdadera llibertat. I la imatge que els partits majoritaris de l’estat espanyol estan donant al món, és una imatge de nens mal criats que es barallen per un caramel. És vergonyosa la pugna entre el PP i el PSOE pel poder. La indignitat de les seves maneres rau en els fruits de la seva política que margina els ciutadans. Desligitimar el contrari tal com ho estan fent els granss partits espanyols és la proba del cotó de la brutícia de la seva política. I mentre el poble es subleva i demana actuacions polítiques dignes, es barallen entre ells en la indignitat d’una democràcia inexistent. La paraula no els hi serveix per dialogar i avançar sinò per manipular-la i tornar a l’edat de pedra, amb tot el respecte als humans d’aquella época, que palesaren molta més dignitat. I només faltava que per fer callar les idees de progrès cultural i polític no en tinguessin prou els governants amb lleis manipulades i forces armades perquè en la lluita contra el procès de la llibertat hi afegissin el diner. No s’avança en dignitat, es dóna pas a l’imperi de la indignitat. Segons la trajectòria política actual el valor definidor de l’ésser humà ha de ser la indignitat. Repassem atentament els fets polítics.

ELS JUTGES AL SER VEI DEL POBLE

El model de convivència de la humanitat comporta un repartiment de funcions responsables del manteniment de la dignitat. No és cap secret que les diferències són una base per distribuir responsabilitats. I el que és humanament important rau en el fet que les capacitats s’adaptin a les necessitats. Els desitjos amb una formació adequada palesen credibilitats de bon funcionament. Els efectes negatius per a la dignitat humana demostren massa sovint l’existència de responsables incompetens.Dissortadament en la distribució de càrrecs pùblics a la pell de brau s’hi respira una atmòsfera corrupta d’amiguismes i de “do ut des”, et pago perquè compro. I les formes acostumen a ser sofisticades, sofistificació que pot esdevenir boomerang. L’atmosfera política que es respira a l’estat espanyol no és una atmosfera pròpia d’una democràcia sinò més aviat la prepotència d’una dictadura. Tant el govern del PP com l’actual del PSOE per les seves formes palesen més que els seus partits són la llei que no pas ser ells servidors de la llei. La manera d’imposar-la per l’un i l’altra defineixen més un caràcter dictatorial que no pas democràtic. En la realitat política de l’estat espanyol democràtic de paraula, si no en tot el territori  al menys en algunes autonomies s’hi pateix. I de retruc, les institucions legislatives, judicials i policials s’hi noten afectades. La justícia és un servei als ciutadans, no al poder i la bondat de la seva aplicació es nota en la convivència ciutadana. I la convivència ciutadana espanyola, avui, no és un model de democràcia. Fer justícia no és obligar a complir la llei sinò que la pau ciutadana sigui fruit del compliment racional de les lleis justes. Si aquest compliment racional no s’hi dóna l’anàlisi intel·ligent de les discrepàncies portarà a la solució. El fer complir la llei amb l’exercici policial no pot portar mai a un policia a negar la seva dignitat humana. Els càrrecs no dispensen de la dignitat més aviat l’exigeixen. I a l’estat espanyol si produeixen situacions escandaloses que escandalitzen democràcies estrangeres. La constitució espanyola a l’efecte és prou clara i no eximeix, obliga. I en aquest apartat s’hi troben massa errades. I alló que és pitjor que algunes errades han estat guardonades. Incomprensible. Fermesa en les sentències, sí, però respectuoses amb la dignitat humana. L’existència d’una manca de credibilitat en la justícia és una demostració d’un funcionament anormal de la democràcia. I d’exemples manipuladors no en falten. I el poder polític no n’és exent de responsabilitat, tant el de dretes, com el d’esquerres. Només cal parar esment en les protestes populars. Són el pa de cada dia en tot l’estat. Un argument que demana una millora urgent de l’estat democràtic.

AMB LA POESIA CAMÍ DE LLIBERTAT

La llibertat és un dret natural de l’ésser humà que amb el desig impulsa el pensament i amb la paraula programa amb els iguals el model de convivència. La paraula modela la imatge humana i amb la poesia defineix l’esperit. La grandesa de l’ésser humà la projecta l’exercici de la llibertat. La vida individual integrada en la col·lectiva, agermanada íntimament amb la natura crea la gran obra d’art de la humanitat, escrita i modelada per la convivència. I la seva veritat és la pau. És aquesta la veritat de la convivència  humana del segle XXI? Quan l’entorn natural s’ha rebelat i amenaça la humanitat amb la veu del canvi climàtic, el futur de la humanitat no és la pau sinò el cataclisme final. La humanitat està dividida. Una minoria que viu en l’opulència i una majoria cada dia més pobre. La majoria pobra s’empara en la poesia del sofriment i els seus poemes elegìacs s’immergeixen en l’esperança d’un possible món millor. La minoria rica canta la seva poesia èpica, la de les victòries que guanyen les guerres i els morts en les batalles són el seu botí de guanyadors.  responsables naturals de la vida dels humans pel desenvolupament de la seva història individual i col·lectiva. I l’autèntica germanor entre humanitat i natura escriu les grans epopeies del procès humà. La poesia eròtica humana demana integrar-se en la líricia, èpica i mística perquè la humanitat programi, en el seu jardí terrenal  amb la col·laboració de la consciència humana, la convivència de l’amor. La veu de la natura també recita els seus poemes que dissortadament els humans responsables del programa de la convivència no escolten, ni volen entendre. Un tsunami, una explosió volcànica, un maremoto, un terretrèmol, una tormenta de llamps i trons son poemes èpics de la natura que reclamen a la humanitat respecte pel seu ambient còsmic per què l’univers fou el gran projecte artístic per hàbitat de la humanitat. El cosmos, amb el seu exemple de poesia lírica i èpica, li demana a la humanitat solidaritat i que la seva existència lírica i mística sigui el seguiment del programa creador. Els éssers humans són lliures i aquesta condició reconeix el dret a equivocar-se. Quan es comet l’error, tota la natura se sent danyada. I la intel·ligència humana entre els seus objectius té el deure de rectificar quan se n’adona de l’errada o quan se l’adverteix de l’error. Si no ho fa, la seva poesia eròtica perd la lírica, l’èpica i la mística i l’error genera pobresa, misèria i alló que és pitjor, guerres. Viure poèticament és obra d’art de la verdadera llibertat.

Entre les persones dignes amb esperança de crear una consciència universal de germanor s’escolta el rapsode de la poesia lírica mística, que és la poesia de l’esperit, que en el dolor i el sofriment encarna la força d’aquella humanitat que és humil, que respecta la fauna, la flora i el clima.
L’aigua i l’aire, les aus i els animals terrestres i també els peixos, les muntanyes i les valls amb els seus camps i boscos, els rius, llacs i mars amb les seves aigües, són

UNA ABSÈNCIA ACUSADORA EN L’AGENDA 2030

El canvi climàtic amb els seus efectes de contaminació, destrucció de la capa d’ozó, degradació del sol, erosió, acidificació dels oceans, pèrdua de biodiversitat, esgotament de recursos, desequilibris dels cicles del nitrògen i el fósfor, ha creat una sensació d’inseguretat i de risc als científics, economistes, enginyers, polítics, sociòlegs, militars perquè la seva solució és vital per a la humanitat, com ho explica Cristianisme i Justícia en el seu quadern 212 sobre CREURE EN LA SOSTENIBILITAT. I és precisament en aquest quadern on s’hi denuncia la no presència del pensament  religiós, manifestat per les religions del món. I qui ha denunciat amb més fermesa i claretat el problema i quin és el clam denunciador del risc, ha estat el Papa Francesc amb la seva encíclica LAUDATO SI, que fins i tot la gran política mundial ha manifestat el seu desacord contra la idea que la degradació i el empobriment del sol juntament amb la pobresa manifesta del major nombre de ciutadans són la causa del risc del canvi climàtic. En la formulació dels Objectius del Desenvolupament Sostenible no es va escoltar, ni convidar la veu més nombrosa de la humanitat que és la religió i les filosofies de caire humanista. I són la religió cristiana i católica, la musulmana i la hinduista que representen més de quatre mil milions de ciutadans les que no han estat convidades i quina veu és la més crítica a l’hora de buscar culpables i d’averiguar els ciutadans més afectats. El papa Francesc en la seva encíclica diu:”Un veritable plantajament ecològic es converteix sempre en un plan social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.” I seguint la línea, el patriarca ortodox Bartomeu I va dir:”que els éssers humans destruexin la diversitat biológica en la creació divina; que els éssers humans degradin la integritat de la terra i contribueixin al canvi climàtic en despullar la terra dels seus boscos naturals o destruir-li les zones humides; que els éssers humans contaminin les aigües, el sol, l’aire. Tots aquests són pecats”. I si parem atenció al judaïsme sobre el tema, ens diu:”En el Levític 26, la Torà ens adverteix que ,si ens neguem a deixar descansar la Terra, aquesta “descansarà” de totes maneres, malgrat nosaltres i sobre nosaltres –a través de la sequera, la fam i l’exili que converteixen tot un poble en refugiats. Aquesta antiga advertència escoltada per un poble indígena en un estreta franja de terra s’ha convertit ara en una crisi del planeta en tot el seu conjunt i de tota l’espècie humana.” En l’Acord del Clima de París (2015) els signants de la declaració interreligiosa afirmen:”Hem de reflexionar sobre la veritable naturalesa de la nostra interrelació amb la terra. No és un recurs que poguem explotar segons la nostra voluntat. És una herència sagrada i una llar preciosa que hem de protegir.” La tradició budista recorda:”Necessitem despertar-nos i adonar-nos que la Terra és la nostra mare, i també la nostra llar, i en aquest cas el cordó umbilical que ens uneix a ella no pot ser tallat. Quan la terra emmalanteix, nosaltres emmalaltim perquè en som part.” L’hinduïsme recalca molt la responsabilitat individual en el seu dia a dia per col·laborar en la solució del problema.”A nivell personal, podem reduir aquest patiment començant a transformar els nostres hàbits, simplificant les nostres vides i desitjos materials i no prenent res més que la part raonable dels recursos. Adoptar una dieta vegetariana és un dels actes més poderosos que una persona pot dur a  terme per reduir l’impacte ambiental” La veu dels pensadors religiosos de totes les religions comparteix amb la veu del poble les causes i les solucions que comencen per una conscienciació del dret de tota la humanitat a beneficiar-se dels bens de la terra. Els efectes hi són i només el gran capital no vol compartir les solucions ni accepta la culpabilitat de la gran extensió de la pobresa en la humanitat. Dels set mil milions d’habitans del planeta, la veu dels seguidors de les diferents religions supera els quatre mil milions d’habitans, una veu prou majoritària per ser escoltada i acceptada per treballar conjuntament. El punt principal de que els bens naturals pertanyen a tota la humanitat és rebutjada pel gran capital que amb una gran hipocresía vol fer creure que la culpa no és d’ells sinó dels pobres. Sortosament la mentalitat de sí és possible la sostenibiltat, malgrat la veu sembli que està ofegada, sempre surt el sol malgrat l’ocultament que sovint produeixen les tormentes. Només un diàleg racional, respectuós, intel·ligent i democràtic entre els poders civils i els religiosos té capacitat per fer sortir el sol del benestar social. Des d’el punt de mira religiós la natura també és obra de Déu i la humanitat la responsable del seu manteniment. Religiosament, destruir la natura és un pecat, legalment un delicte. Quina diferéncia hi ha entre pecat i delicte. El pecador i el transgressor de la llei han de demanar perdó i cumplir la penitència corresponent. Siguem honestos, meditem la nostra llibertat i siguem intel·ligents en la seva defensa. L’exercici de la llibertat pot ser útil i perjudicial en el manteniment dels bens naturals. Cal justícia religiosa i humana. (Aquest comentari l’he escrit consultant el quadern 212 de Cristianisme i Justícia. La seva lectura és molt alliçonadora.)

LA VERITAT OBJECTIU DE LA LLIBERTAT

Aquesta afirmació, que a primer cop d’ull sembla absolutista, defineix clarament l’objectiu principal de la humanitat que no és altre que saber viure amb i en les diferències. Cal ser curós i saber distingir la realitat de la veritat humana que és manipulable i relativa per la raó de ser els humans éssers temporals i per tant limitats. I per aquesta raó les idees que en una persona poden ser verdaderes en una altra no. I en aquest contexte apareix el deure del diàleg per arribar a acords. El món de la veritat gaudeix d’una dimensió més àmplia i extensa que el món dels éssers humans.I per aixó sobrepassa la política i l’exigeix. Amb una circumstància molt important i significativa i és que els humans gaudeixen d’una intel·ligència capaç de concebre la veritat absoluta i l’espai infinit encara que científicament no pugui explicar-ho. Però aquesta capacitat indefinida, perquè cada dia avança, argumenta la veritat humana. En l’argumentari humà hi juguen protagonismes molt significats basats en els egoïsmes personals, massa dels quals són desqualificants.I és precisament en aquesta realitat on les diferències poden desvirtuar idees, coneixements i passions. No oblidem que el dret a equivocar-se, és un dret humà. El que no és un dret és la intencionalitat de no voler reconèixer que s’està equivocat. El dret a l’error és una demostració de quina pot ser l’orientació que es dóna a l’etapa formativa dels humans. Les errades ideològiques es coneixen pels seus fruits i quan els fruits són contraris a la convivencia demanen un dialeg racional entre l’equivocat i el perjudicat. I massa sovint aquest diàleg no hi és, essent imprescindible quan el problema afecta a la llibertat que es nega al perjudicat i continúa si el perjudicat no vol reconèixer que l’error és seu. La paraula és l’eina dels humans per dialogar i programar les convivències en pau. L’expressió la veritat objectiu de la llibertat és i s’ha d’aplicar també a la llei per una raó que els polítics, els jutges i els policies i militars pel fet de ser humans poden equivocar-se amb les seves decissions i quan aquestes tenen indicis i símptomes negatius no voler parlar palesa indignitat humana. I dissortadament el concepte de com sóc autoritat, la llei sóc jo és la raó de la feble democràcia que es viu en l’estat espanyol. Quan es defensa un model de llibertat dels pobles, perquè com els individus, els col·lectius també tenen la seva, l’autoritarisme polític emergeix com salvador d’una realitat, que la convivència palesa que no és vàlida per a tothom, i l’autoritarisme és nega al debat imposant la seva llei, que quan nega la llibertat de l’altre deixa de ser-ho, i el diàleg es converteix en soroll de les armes, que són el principi d’una guerra. I és precisament aquest el problema mundial que amenaça el món i l’Europa dels drets humans. I és el greu problema que es fa viure als catalans que defensen els seus drets de llibertat. I un dels efectes de la política actual espanyola, que no pateixen només catalans sinó milions d’espanyols en nombre superior al cens actual de catalans, és el risc de pobresa i exclusió social que pateixen el 28% dels espanyols, que en nombre ratllen els 13 milions. El nùbols de la política mundial, europea i espanyola són amenaçadors però cada dia surt els sol, que el núbols no poder destruir. I la vertitat de la llibertat és el sol de la humanitat.Hi ha una altra llum del sol que la política autoritària només pot ofuscar, no anul·lar que és una absència en les objectius del Desenvolupament Sostenible de l’agenda política 2030. Absència significativa, important i pensó que imprescindible i que actúa amb molta prudència.Idees per un altre article.

EL PETIT JULEN VÍCTIMA D’UNA POLÍTICA CEGA

Els informes que periòdicament envia la premsa a travès de les xarxes m’han portat a fer-me una idea del significat polític del lamentable i criminal accident del petit nen malagueny. Una trobada a l’aire lliure mentre el pare feia el dinar campestre, de sobte el nen cau en un pou invisible, que s’obre sota els seus peus, i el pare se sent impotent per salvar el fill. En els primers comentaris que vaig llegir em preguntava, però quina cura tenien els seus pares del nen? Però a mesura que avancen els dies, des d’el meu punt de vista, la pregunta s’ha de fer als polítics? Per què no esteu assebentats dels incompliments que es cometen en les vostres demarcacions jurisdiccionals? I la meva conclusió esdevé una acusació greu d’incompliment democràtic. El petit Julen ha estat víctima de la despreocupació política del dia a dia dels ciutadans, fent-ne responsables a les institucions més properes i a les més altes per el poc respecte que els hi mereixen els ciutadans, que la Constitució confessa que són sobirans. És una incongruència poder arribar a conclusions com la meva i aquesta incongruència és fruit d’una política al marge de la democràcia. Segons els informes que he anat llegint periòdicament l’existència de pous semblants i construits sense permís és una pràctica normalitzada. Per què? La resposta la va donar una informació que afirmava que la concessió d’un permís obligava a una espera de dos anys. Si per aconseguir un pou d’aigua havia d’esperar tant i l’aigua era necessària, entenc i comprenc les excavacions .Un indici de relacions pèssimes entre els ciutadans i la política. La gravetat del fet, la fa palesa la gran despessa que suposa la trobada del nen, que els pares esperen abraçar en vida i si el desig sls hi és favorable, continúen tenint el dret de demanar explicacions als governants i exigir el compliment de la llei, encara que el pou, sembla ser d’un familiar proper, fos il·legal. Per què era il·legal? Senzillament pel poc respecte que la política espanyola té de la gent senzilla.L’amo del terreny i el constructor del pou sembla ser que es pasen la responsabilitat l’un a l’altre. Però, si aquest era un fet, com sembla ser ho demostren, segons la premsa, l’existència de centars de pous, no és aquesta circumstància el resultat d’una política d’esquena al poble? O és el resultat d’un ceguesa voluntària perquè no dóna vots i en dóna més demonitzar tot un poble, com és el cas de Catalunya? Desitjo de tot cor que la recerca del nen acabi bé, però desitjo també que el poble andalús sigui exigent amb els seus governants i els exigeixi com distribuien els seu diners, si oblidaven les necessitats dels pobles. El fet és molt greu i greu és la negligència per culpa de la qual s’ha produit i és bàsicament una negligència política mirant cap una altra banda perqué de diners ja en tenia però als governants els hi era més rentable. Aquest  esdeveniment de vida o mort produit per incompetència, però pels informes escampats per la prensa la possibilitat d’altres accidents no es pot descartar, i una ullada a la nació no fa pensar en múltiples deixadeses com aquesta dels pous si parem esment en el nombre milionari de ciutadans espanyols que tenen la pobresa per norma de vida? Una pregunta: un dels deures de les forces d’ordre públic no és la investigació d’aquestes il·legalitats en les que per desgràcia s’ha de concloure que és l’estat amb una política encegada el darrer responable? I els ciutadans de l’autonomia on s’ha produit el greu accident, animaven als policies que des de Andalusia enviaven a Catalunya amb el crit “a por ellos”. Pensem en els desnonaments, en les persones dependents que no reben assistènia i moren, en les persones que moren ofegades i no reben assistència perquè els estats no autoritzen a les naus salvadores rescatar-les, en les persones sense sostre que no reben cap ajuda de l’estat, en els nens i nenes sense escola i en les  desgràcies climatològiques quan una bona programació hauria evitat moltes de les víctinmes. Dissortadament el país no va bé, perquè el poble no rep les atencions que la seva dignitat exigeix. Sobren promeses de futur que volen amagar incompliments provocadors de pobresa. I en aquests incompliments hi ha causes de desgràcies com la del petit Julen.

ELS ENEMICS DE LA LLIBERTAT MANIPULEN ELS VOTS

En una democràcia el vot és paraula de persona que expressa la seva dignitat. El SÍ  o EL NO en una papereta és la veu del poble. Però dissortadament la veu del poble es manipula provocant negativament la força dels sentiments. Amb una suposada veritat es presenta una egoísta llibertat, que de llibertat només en té el nom perquè en la realitat, una vegada el partit ha assolit el poder, aquelles paraules plenes d’humanitat esdevenen imposicions contradictòries que es fonamenten en la força del poder de les armes. La manipulació de la voluntat humana és una pràctica centenària, per no dir milionària. El poder polític i econòmic és l’enemic més poderós de la convivència humana. Quan un estat es creu consolidat i econòmicament fort no vol sentir parlar del desig de llibertat dels seus ciutadans, perquè ell és la veritat, la força i el senyor de la vida i la mort. Uns exemples prou evidents els tenim en la pell de brau en el comportament de l’estat envers Euskadi i Catalunya. Honestament amb la Constitució Espanyola a la mà em crec autoritzat a acusar l’estat de gran manipulador de la llei. I aquest sentiment el comparteix una gran part de la ciutadania espanyola. Les institucions estatals han perdut molta credbilitat i un dels arguments més convincents no és la política contra Catalunya i Euskadi, és l’economia per dos motius molt importants. A) la corrupció existent incomplint els deures fiscals, els dipòsits milionaris en paradisos fiscals, la corrupció en l’acumulació de fortunes entre els polítics i amics i el tractament judicial que es fa segons sigui el culpable i B) el gran deute de l’estat que està en el risc imparable d’una bancarrota. I davant d’aquesta problemàtica gravíssima que està condemnant a pobreses extremes a milions de ciutadans, l’estat espanyol es dedica a culpabilitzar Catalunya perquè defensa el seu dret legítim a decidir. Negar aquest dret li suposa a l’estat reconèixer que sense Catalunya es veu incapaç de complir amb els seus deures fiscals dintre i fora de l’estat. El deute exterior és gravíssim perquè supera els dos bilions d’euros, el que significa un cent setanta per cent del seu PIB. Atacant Catalunya es fa callar la veu ciutadana de l’estat amb promeses que alló més important és el benestar, que no existeix, i els drets fonamentals de la gent, que no es respecten. I és en el capítol econòmic, on la manipulació del vot és a l’ordre del dia amb promeses econòmiques individuals i autonòmiques que es queden en promeses i en incompliments. Espanya i l’Estat Espanyol necessiten un reciclatge urgent de la seva política perquè el món reclama amb veu molt forta pel risc que pateix la humanitat de ser castigada greument pel canvi climàtic que l’egoïsme del diner ha manipulat com  manipula la humanitat. Una epocalipsi que és a tocar de les mans.Tancar els ulls davant els riscos que pateix l’estat és la manipulació més greu del vot. Riscos econòmics, riscos climàtics i riscos humans. La veu del poble serà prou forta per desvetllar la consciència dels autèntics i vertaders polítics amb capacitat de governar el món?.

AMB LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ES CREARÀ LA NOVA ESPANYA

No sóc profeta, ni em crec visionari, només coherent amb les meves idees fruit de la meva ideologia cristiana i procurar entendre missatges de la natura i de la història. La dita castellana és prou explícita:”no hay mal que cien años dure”. I la història canviant i els seus perquè només tenen un horitzó amb uns camins molts plens d’obstacles però les caminades continúen i l’horitzó és la llibertat i els ciutadans no són plenament lliiures si no ho és el seu poble. És veritat que el cel de la història del segle XXI és un cel tan ennubolat que sembra desconfiances i lliga de mans i peus. Els temps són canviants i els canvis, encara que lentament, sempre porten millores. I les del segle XXI les empetitegen polítiques egoístes que sembren el malestar i el desencís. En la nostra història més recent es va viure una etapa cruel i inhumana dominada per dues tendències polítiques aparentment molt distants però que els resultats demostraren ser iguals en el seu ego: les dictadures i el comunisme. A la pell de brau la dictadura ha deixat pas a la democràcia i el comunisme no és la bèstia negra de la convivència. Però una i l’altre encara es mouen amb força llibertat per la suposada democràcia europea i espanyola. És, senzillament, el mal que el procès ha de superar amb el risc, sovint, de sentir-se massa vegades agarrotat per l’enemic. Seguint la veu popular, el refraner castellà també ens diu que “a grandes males, grandes remedios”, i el caminar lent de la història així ens ho demostra. Els moviments dels partits polítics d’Espanya ho palesen amb prou claretat i creen en l’actual democràcia inseguretat en el benestar, que  cada  dia és més escassa, i desconfiança en la gent respecte a la seva llibertat. Escoltar les proclames polítiques de la dreta i de l’esquerra genera més por que confiança perquè en el fons dels fons de les paraules només hi ha una doctrina:odi. Jo sóc la veritat i el que no està amb mí, ni pa, ni aigua. Aquesta sembla ser la postura dominant de la política general de l’estat espanyol. Però sortosament, les semblances, les difuminen les idees de les persones senzilles i dignes que creuen en la veritat de la llibertat i la defensen. I gràcies a aquestes persones, la societat avança, malgrat la prepotència de polítiques que han regnat i no volen perdre el poder, afirmant que la veritat són elles i que només elles poden portar la pau denigrant impunement als contraris. De moment no cal citar noms, són prou coneguts. Personalment tinc fe en l’avançamernt lent de la veu del poble, que de la sang de les ferides en fa saó de llibertat. En els primers anys del cristianisme és repetia,”la sang dels màrtirs, gèrmen de nous cristians.” Els mal tractaments de la gent del poble, fonament de la verdadera llibertat.” Catalunya camina amb pas segur cap a la seva independència.I encara que sembli utòpic, la llibertat de Catalunya portarà la verdadera llibertat a Espanya.

LA DEMOCRÀCIA UN FRACÀS HISTÒRIC?

Un model democràtic en el que la llei és la solució dels conflictes forçosament esdevindrà un fracàs històric. La llei és un servidor de la democràcia, no un definidor, ni el seu pensador. El pensador i executor de la democràcia és l’ésser humà com ho ha estat en tots els models polítics. La manipulació de la humanitat en l’exercici de les  seves funcions per part de les persones a les que se’ls hi confià una tasca social ha estat origen de tots els mals de la història i dels models polítics actius en l’actual segle XXI. Els desordres de la història de la humanitat sempre han estat provocats per humans prevaricadors dels seus deures i una de les prevaricacions més grans ha estat la de fer-se déus, poders absoluts intocables, amos de la vida i de la mort dels seus súbdits. I aquest sistema prevaricador continúa actuant emparat en una democràcia manipulada convertint la llei en dea, quan  és un producte humà amb totes les virtuts i defectes de les persones en l’exercici de la seva intel·ligència, raó i passió. I aquesta divinització del poder en l’antiguetat, continúa vigent divinitzant les lleis amb la circumstància que en nom de la llei s’han comès verdaders crims matant persones innocents ja sigui amb les guerres, amb judicis manipulats o amb lleis que porten a la misèria, com en l’actualitat encara és un fet, morint diàriament  milers  d’infans innocents  per manca d’aliments.

Quan un model polític democràtic imposa la seva voluntat en nom de la llei, vulnerant la dignitat humana, incomplint la filosofia de la convivència democrática, els responsables de la governabilitat, siguin polítics, jutges o forces de l’ordre han de renunciar al seu càrrec i tornar la veu al poble perquè ho encarregui a persones més dignes, responsables, intel·ligents, raonables i sobre tot amb un gran sentit del que significa ser humà. Dissortadament les presons al segle XXI també estan plenes de persones privades dels drets que la democràcia els hi atorga. Un criminal, per greu que sigui el crim, ha de ser jutjat com una persona amb dret a equivocar-se i quan l’error és molt greu se li ha de reconèixer el dret de reinserció social amb el deure de pagar pel mal que ha fet. Quantes penes de mort, verdaders crims, ha portat a la misèria els familiars dels innocents condemnats. I aquesta realitat està vigent en els estats que es creuen, avui dia, els amos del món. Un exemple prou clarificador el tenim en la lluina contra el perill climàtic, no reconegut per exemple pels EEUU, la primera potència mundial i tot per mantenir el seu poder econòmic, o un altre exmple d’ordre diferent, l’estat espanyol ha empressonat polítics catalans perquè són més importants uns quilómetres de terra que no pas la vida de set milions de persones. Europa que es creu la garantia de la democràcia està en l’actualitat obrint les portes a partits feixistes que tenen una filosofia humana en que la igualtat es mesura amb les seves idees. Franccament tots els indicis palesen que la humanitat no progressa sinò tot el contrari.

La natura envia missatges que ajuden a reorganitzar la vida. Curiosament els reis mags d’enguany m’han fet arribar el llibre de Yuval Noah Harari, 21 LLIÇONS PER AL SEGLE XXI, només he llegit la introducció i ha reforçat les meves idees de quins són els mals i els perills, mals i perills que pot, si s’hi arriba a temps, solucionar l’ésser humà digne, conscient i solidari en tots els estaments responsables d’una convivència en pau. Una urgent necessitat de conscienciació de tota la humanitat, començant pels més poderosos facilitant la tasca dels més necessitats, que són els més preparats per saber sacrificar-se en una lluita inevitable. Estan bé els anuncis ET NECESSITEM, RECICLA,  dirigits a la ciutadania, però calen, no anuncis, sinó exigències a les grans potències, que són les responsables dels perills a que es veu abocada la humanitat. I aquesta mateixa urgència cal imposar-la als polítics.

L’ENDEMÀ DE LES FESTES DE NADAL, CAP D’ANY I REIS

Tornem a la normalitat, és una expressió d’acció de gràcies per haver superat uns dies en que les emocions i l’alegria esdevenien una càrrega desitjada encara que feixuga. Celebrar esdeveniments, que els seus records, demanen comportaments diferents dels de cada dia no hauria de ser cap anormalitat perquè precisament ens porten a reflexionar com n’és d’extraordinària la naturalesa humana. L’excepcionalitat, que és la normalitat de les grans festes, porta precisament a dignificar la quotidianitat que és la base de la subsistència. Sortir d’un temps curull d’emotivitat és tornar a la veritat del temps creatriu que aporta arguments d’excel·lència sense la qual seria impossible l’actuació positiva i humana del record. Perquè les festes són fonamentalment records que adornen qualitativament l’art de viure. Són aquelles pinzellades o aquells retocs imprescindibles perquè la bellesa d’un poema, d’una pintura o escultura captivi la mirada.

Nadal, Any Nou i Reis són records de missatges creadors de vivències desitjables pels seus efectes, que segurament  seria bo tornar a viure per recuperar aquilla dignitat que la societat i els ciutadans senten desvalorada per idees o arguments contraris als tres missatges i que la societat i la gent s’en sent apartada per reclams insinuadors d’altres bondats presentades com més favorables a l’ésser humà però que la història denuncia la manipulació soferta. Sota aquesta influència es dóna una imatge incomplerta de la veritat de les festes basades en l’alegria només física i una vegada viscudes la manca d’alegria psíquica porta a valorar la diferència i s’accepta l’expressió tornar a la normnalitat quan la realitat no és altra que acceptar la pèrdua de valors que les festes et recordaven. Les excel·lències del progrès vesteixen sovint de grandeses, veritats que no acaben de produir la sensació de dignitat. Les festes ho han fet passar-ho bé, però deixen un no sé qué d’indiferència. La manca de normalitat en el concepte normalitat és un avís perquè la festa aporti al dia a dia aquell saber fer que és defineix amb la paraula dignitat.

Benvingudes siguin les festes sempre que donin la mà amiga a la quotidianitat mantenidora de la felicitat. Cal esperar a Catalunya que Nadal, Any Nou i Reis siguin la clau del retrobament de la dignitat que per naturalesa, història i humanitat li pertoca. No és just negar a un català, pel fet de ser català independent, el dret de celebrar com humà les festes pròpies de la humanitat. I Nadal, Cap d’Any i Reis són festes de la humanitat.

VALORACIÓ NEGATIVA DELS LÍDEFRS POLÍTICS

Transcric la informació de la premsa: Pedro Sánchez, (3,9), Albert Rivera (3’79, Pablo Casado (3’4), Alberto Garzón (3’3) i Pablo Iglesias (2’9).

La puntuació més alta i suspenent correspon al President del Govern de l’estat i les dues següents, als dos màxims aspirants, correlació de notes d’acord amb les possiblitats i aquesta circumstància em fa pensar quina credibilitat és mereix l’enquesta i a qui s’ha fet i com s’ha fet. Però malgrat els motius de  poca o molta credibilitat, n’hi ha un de positiu i respon a la pregunta i perquè tots suspenen i amb nota inferior al 4? Aquesta circumstància m’obliga a buscar raons de credibilitat. Tan malament està la política espanyola que tots els aspirants a Presidir el Govern de l’Estat suspenen? I aleshores em ve a la memòria el fet dels títols universitaris que es presenten en els currículums i en realitat no són reals. Amb aquestes condicions que per altra banda han generat molt d’enrenou en la política espanyola es compren la qualificació que en fan els ciutadans, perquè crec que els enquestadors es basen en respostes de la gent sense cap mena de manipulació. Per què en aquest país, per les aparences i certs fets, tot és possible, com ho és que gent no preparada aconsegueixi la presidència de l’estat. Aquesta valoració explica amb prou claretat que els arguments dels aspirants en les corresponents campanyes electorals es fonamentin més en presentar les misèries del contrari i en guanyar-se les simpaties passionals dels votants i aleshores les campanyes esdevenen verdaderes demostracions d’incapacitat de presentar la filosofia de govern, pervertint la informació argumental en una guerra dialectal de desgat i reprobació dels aspirants contraris. I per altra banda es busquì suports a base de favors encara que es vegin obligats a menystenir els propis principis polítics de gevernabilitat. Les notes dels aspirants actuals són una acusació directa d’incapacitat i d’indignitat política i humana. I amb aquesta carta de presentació de la veu del poble si fossin persones dignes i vàlides hi renunciarien i si tant estimen la política amb majúscules, ajudarien a trobar les persones mès vàlides per exercir els càrrecs de president i ministres del govern de la nació. La puntuació que ha donat la veu del poble no és només un suspens als polítics líders, ho és  de tots perquè la nota acusa la incapacitat del seu partit per permetre que una persona no vàlida el representi. I amb la nota recusatòria si hi afegim la situació de la nació en els aspectes econòmics, polítics i socials ens adonarem de la feina pedagógica i educativa que necessita la nació espanyola per redreçar la navegació per sortir de les aigües turbolentes en que es mou el vaixell de la política. No he vist, ni llegit cap programa d’una possible acció de govern aspirant que presenti una proposta convincent per crear una convivència amb ambient de benestar, justícia i solidaritat. I aleshores ens trobem amb un exrecici de govern en el que els problemes es volen solucionar amb la força de la llei recolzada per les armes. Francament l’ambient polític de l’estat espanyol és de borrasca i no de clarors. Les notes dels líders demanen a crits una universitat formadora de polítics de dimensió humana.

LA GRAN FESTA DELS MÉS PETITS

El record evangèlic de la festa del Reis traduit en  el regals i joguines, que són la centralitat de la diada, es pot considerar l’avançament del missatge de Jesús de si no us feu com un d’aquests infans no entrareu en el Regne del Cel. Ser infants al llarg de la vida és bàsic en la teologia de la salvació que converteix el regne terrenal en un regne celestial. La innocència infantil que equival a la dignitat de grans és la qualitat indispensable de l’ésser humà perquè el joc de la vida esdevingui una convivència universal de pau. La diada dels Reis amb les seves joguines que fant la felicitat dels petits, no és només una festa, és una lliçó profunda que fa de l’existència humana la glòria que cantaren els àngels i el reconeixement de la identitat del nou nat que feren els reis o mags amb l’ofrena d’or, encens i mirra. Or de la vida digna, encens de la realitat humana justa i mirra per aprendre a superar les amargures. Les joguines dels Reis en mans dels més petits, són or que defineix la seva vida, encens l’olor de la seva joia i mirra la bondat del joc que els fa persones essent encara infants. I aquest missatge ensenya a ser infants als que essent grans persegueixen la pau i la felicitat. Però la humanitat està dominada al segle XXI pel mateix odi que va fer de la mort la resposta a l’ofrena del mags. I els grans, com l’edicte d’Herodes, castiguen els infants a morir. El missatge contrari perquè l’or, l’encens i la mirra no eren les joguines de la vida sinò la joguines de la mort convertint l’or en culpable de corrupció, l’encens en malestar i la mirra en el treball de pervertir. I la humanitat ha preferit aquest segon missatge al primer. Els mags hagueren de tornar d’incògnit als seu país i el nen nou nat haguè de fugir cap a Egipte amb els seus pares per salvar la vida. I avui la història es repeteix. Les veus que proclamen la dignitat de l’or, l’encens i la mirra són calladles i es dóna força a les veus que perverteixen el sentit de la mirra, l’encens i l’or. La perversió consisteix en empressonar i perseguir aquelles persones que defensen els drets naturals dels pobles i donar la veu a aquelles que volen dominar amb arguments com el 155 de la Constitució espanyola o amb proclames de partits que fan de la llei un instrument esclavitzador i perseguidor de la dignitat humana. Dos mil anys d’història en el que un missatge que transformava el regne de la terra en un regne celestial, han convertit el regne de la terra en l’enemic del regne del cel i les persones honestes i dignes en carn de canó de l’odi. La festa dels infants no té sentit perquè el poder la converteix en una manipulació acusant de manipuladors als qui ensenyen els petits a ser nens per esdevenir grans de veritat i quan siguin grans no perdin la innocència dels infants. El segle XXI necessita amb urgència cumplir el missatge de futur de la festa dels reis, la gran festa dels infants. I per a conseguir-ho és urgent que els  imilers de nens, que moren per manca de reis d’Orient, visquin amb l’or, l’encens i la mirra dignificadors dels petits i exemple pels grans. Per assolir-ho sobren governants com el rei Herodes, que actualment dominen i controlen la humanitat.

2019 de la foscor a l’esclat de llum

La situació de Catalunya al començament de l’any 2019 és indefinible per la foscor que des d’una incredulitat emmascarada sembla ser que es busqui el fracàs del procès català cap a la independència. S’acusa als partits polítics independentistes de manca de voluntat, frenada per la prioritat del partit, generant o pensant que hi són presents infidelitats al país per culpa de la política. Els partits polítics en són part, no la globalitat, governar no és programar a voluntat d’uns pocs siguin independentistes o unionistes, és escoltar la veu de tothom i asseure a la taula aquelles persones que palesen amb les seves paraules una credibilitat de ser bons gerents. Senzillament i honesta quan llegeixo la premsa catalana sincerament en surto desencisat perquè cada dia em convenç més que el pitjor enemic el tenim a casa i no precisament en els partits unionistes, sinò en els pensadors que es vesteixen de democràcia. I no memoritzo els noms, només em queden les idees o suposicions. No m’agrada la manera com alguna  premsa catalana parla del President Torra i com valora les seves paraules. Que el Sr. Torra és més pensador que polític, no ho nego, però que s’hi està jugant el seu jo en la defensa del dret a la república, no en dubto gens i trobo a faltar un recolzament més d’acord amb els drets naturals, socials, polítics, històrics i legals de la independència. Estic convençut que l’aplicació de l’article 155 ha estat una de les vulneracions més greus que desde la política de l’estat s’ha fet de la Constitució Espanyola. No sóc jurista, ni cap filosof sobre política però desprès d’escoltar declaracions de juristes sobre el mal tractament que se n’ha fet, desprès de conèixer quina ha estat la resposta d’Europa, no entenc com no s’ha recolzat més el poble de Catalunya i no s’ha convertit la seva veu en el gran argument en defensa de la llibertat. I el greuge se’m fa més ininteligible quan esdevé contrari a la legislació europea sobre el dret a decidir. L’article 155 va ser un descrèdit democràtic, un abús d’autoritat ordenant una actuació policial que vulnerava descaradament la Constitució i la legislació Europea i un atac directe a la dignitat de tots elss catalans perquè tots van patir les consequències d’una política absolutista pròpia del règim franquista i els mals econòmics que van repercutir en tots els catalans fossin independentistes o no. I davant de tot el panorama, amb la imatge exterior d’un estat incomplidor, no només de la Constitució, sinò també de les sancions europees, no s’ha aixecat més la veu i no s’ha denunciat a la justícia al President Mariano Rajoy i als ministres que van donar les ordres d’envaïr policialment Catalunya. És vergonyós, i em sap molt de greu, que no s’hagi recolzat més i millor als polítics empressonats i exiliats i que el President Torra no gaudeixi de tot el suport, que li pertoca com a President legítim de Catalunya, de tota la classe política demòcrata, de la premsa escrita i audiovisual, desanimant aquest comportamment a les persones que se senten catalanes demòcrates amb dret a decidir. Les persones hi són, però no hi és com cal la política i la premsa. Penso que cal anar més de cara, defensar els drets naturals, humans i històrics i ser honestament demòcrates. La fidelitat de la majoria de catalans carregarà sobre les seves  espatlles el lideratge de la política, el líder serà el poble, i esclatarà la llum. La força acumulada en la foscor del silenci que tenia cura del foc interior farà que definitivament l’explosió volcànica sigui un fet i la llum declari la independència de Catalunya. Amb el poble cap a la victòria i els polítics han de seguir al seu líder, la gent.