AMB LA POESIA CAMÍ DE LLIBERTAT

La llibertat és un dret natural de l’ésser humà que amb el desig impulsa el pensament i amb la paraula programa amb els iguals el model de convivència. La paraula modela la imatge humana i amb la poesia defineix l’esperit. La grandesa de l’ésser humà la projecta l’exercici de la llibertat. La vida individual integrada en la col·lectiva, agermanada íntimament amb la natura crea la gran obra d’art de la humanitat, escrita i modelada per la convivència. I la seva veritat és la pau. És aquesta la veritat de la convivència  humana del segle XXI? Quan l’entorn natural s’ha rebelat i amenaça la humanitat amb la veu del canvi climàtic, el futur de la humanitat no és la pau sinò el cataclisme final. La humanitat està dividida. Una minoria que viu en l’opulència i una majoria cada dia més pobre. La majoria pobra s’empara en la poesia del sofriment i els seus poemes elegìacs s’immergeixen en l’esperança d’un possible món millor. La minoria rica canta la seva poesia èpica, la de les victòries que guanyen les guerres i els morts en les batalles són el seu botí de guanyadors.  responsables naturals de la vida dels humans pel desenvolupament de la seva història individual i col·lectiva. I l’autèntica germanor entre humanitat i natura escriu les grans epopeies del procès humà. La poesia eròtica humana demana integrar-se en la líricia, èpica i mística perquè la humanitat programi, en el seu jardí terrenal  amb la col·laboració de la consciència humana, la convivència de l’amor. La veu de la natura també recita els seus poemes que dissortadament els humans responsables del programa de la convivència no escolten, ni volen entendre. Un tsunami, una explosió volcànica, un maremoto, un terretrèmol, una tormenta de llamps i trons son poemes èpics de la natura que reclamen a la humanitat respecte pel seu ambient còsmic per què l’univers fou el gran projecte artístic per hàbitat de la humanitat. El cosmos, amb el seu exemple de poesia lírica i èpica, li demana a la humanitat solidaritat i que la seva existència lírica i mística sigui el seguiment del programa creador. Els éssers humans són lliures i aquesta condició reconeix el dret a equivocar-se. Quan es comet l’error, tota la natura se sent danyada. I la intel·ligència humana entre els seus objectius té el deure de rectificar quan se n’adona de l’errada o quan se l’adverteix de l’error. Si no ho fa, la seva poesia eròtica perd la lírica, l’èpica i la mística i l’error genera pobresa, misèria i alló que és pitjor, guerres. Viure poèticament és obra d’art de la verdadera llibertat.

Entre les persones dignes amb esperança de crear una consciència universal de germanor s’escolta el rapsode de la poesia lírica mística, que és la poesia de l’esperit, que en el dolor i el sofriment encarna la força d’aquella humanitat que és humil, que respecta la fauna, la flora i el clima.
L’aigua i l’aire, les aus i els animals terrestres i també els peixos, les muntanyes i les valls amb els seus camps i boscos, els rius, llacs i mars amb les seves aigües, són