Aquesta afirmació, que a primer
cop d’ull sembla absolutista, defineix clarament l’objectiu principal de la
humanitat que no és altre que saber viure amb i en les diferències. Cal ser
curós i saber distingir la realitat de la veritat humana que és manipulable i
relativa per la raó de ser els humans éssers temporals i per tant limitats. I
per aquesta raó les idees que en una persona poden ser verdaderes en una altra
no. I en aquest contexte apareix el deure del diàleg per arribar a acords. El
món de la veritat gaudeix d’una dimensió més àmplia i extensa que el món dels
éssers humans.I per aixó sobrepassa la política i l’exigeix. Amb una
circumstància molt important i significativa i és que els humans gaudeixen
d’una intel·ligència capaç de concebre la veritat absoluta i l’espai infinit
encara que científicament no pugui explicar-ho. Però aquesta capacitat
indefinida, perquè cada dia avança, argumenta la veritat humana. En
l’argumentari humà hi juguen protagonismes molt significats basats en els
egoïsmes personals, massa dels quals són desqualificants.I és precisament en
aquesta realitat on les diferències poden desvirtuar idees, coneixements i
passions. No oblidem que el dret a equivocar-se, és un dret humà. El que no és
un dret és la intencionalitat de no voler reconèixer que s’està equivocat. El
dret a l’error és una demostració de quina pot ser l’orientació que es dóna a
l’etapa formativa dels humans. Les errades ideològiques es coneixen pels seus
fruits i quan els fruits són contraris a la convivencia demanen un dialeg
racional entre l’equivocat i el perjudicat. I massa sovint aquest diàleg no hi
és, essent imprescindible quan el problema afecta a la llibertat que es nega al
perjudicat i continúa si el perjudicat no vol reconèixer que l’error és seu. La
paraula és l’eina dels humans per dialogar i programar les convivències en pau.
L’expressió la veritat objectiu de la llibertat és i s’ha d’aplicar també a la
llei per una raó que els polítics, els jutges i els policies i militars pel fet
de ser humans poden equivocar-se amb les seves decissions i quan aquestes tenen
indicis i símptomes negatius no voler parlar palesa indignitat humana. I
dissortadament el concepte de com sóc autoritat, la llei sóc jo és la raó de la
feble democràcia que es viu en l’estat espanyol. Quan es defensa un model de
llibertat dels pobles, perquè com els individus, els col·lectius també tenen la
seva, l’autoritarisme polític emergeix com salvador d’una realitat, que la convivència
palesa que no és vàlida per a tothom, i l’autoritarisme és nega al debat
imposant la seva llei, que quan nega la llibertat de l’altre deixa de ser-ho, i
el diàleg es converteix en soroll de les armes, que són el principi d’una
guerra. I és precisament aquest el problema mundial que amenaça el món i
l’Europa dels drets humans. I és el greu problema que es fa viure als catalans
que defensen els seus drets de llibertat. I un dels efectes de la política
actual espanyola, que no pateixen només catalans sinó milions d’espanyols en nombre
superior al cens actual de catalans, és el risc de pobresa i exclusió social
que pateixen el 28% dels espanyols, que en nombre ratllen els 13 milions. El
nùbols de la política mundial, europea i espanyola són amenaçadors però cada
dia surt els sol, que el núbols no poder destruir. I la vertitat de la
llibertat és el sol de la humanitat.Hi ha una altra llum del sol que la
política autoritària només pot ofuscar, no anul·lar que és una absència en les
objectius del Desenvolupament Sostenible de l’agenda política 2030. Absència
significativa, important i pensó que imprescindible i que actúa amb molta
prudència.Idees per un altre article.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada