2019 de la foscor a l’esclat de llum

La situació de Catalunya al començament de l’any 2019 és indefinible per la foscor que des d’una incredulitat emmascarada sembla ser que es busqui el fracàs del procès català cap a la independència. S’acusa als partits polítics independentistes de manca de voluntat, frenada per la prioritat del partit, generant o pensant que hi són presents infidelitats al país per culpa de la política. Els partits polítics en són part, no la globalitat, governar no és programar a voluntat d’uns pocs siguin independentistes o unionistes, és escoltar la veu de tothom i asseure a la taula aquelles persones que palesen amb les seves paraules una credibilitat de ser bons gerents. Senzillament i honesta quan llegeixo la premsa catalana sincerament en surto desencisat perquè cada dia em convenç més que el pitjor enemic el tenim a casa i no precisament en els partits unionistes, sinò en els pensadors que es vesteixen de democràcia. I no memoritzo els noms, només em queden les idees o suposicions. No m’agrada la manera com alguna  premsa catalana parla del President Torra i com valora les seves paraules. Que el Sr. Torra és més pensador que polític, no ho nego, però que s’hi està jugant el seu jo en la defensa del dret a la república, no en dubto gens i trobo a faltar un recolzament més d’acord amb els drets naturals, socials, polítics, històrics i legals de la independència. Estic convençut que l’aplicació de l’article 155 ha estat una de les vulneracions més greus que desde la política de l’estat s’ha fet de la Constitució Espanyola. No sóc jurista, ni cap filosof sobre política però desprès d’escoltar declaracions de juristes sobre el mal tractament que se n’ha fet, desprès de conèixer quina ha estat la resposta d’Europa, no entenc com no s’ha recolzat més el poble de Catalunya i no s’ha convertit la seva veu en el gran argument en defensa de la llibertat. I el greuge se’m fa més ininteligible quan esdevé contrari a la legislació europea sobre el dret a decidir. L’article 155 va ser un descrèdit democràtic, un abús d’autoritat ordenant una actuació policial que vulnerava descaradament la Constitució i la legislació Europea i un atac directe a la dignitat de tots elss catalans perquè tots van patir les consequències d’una política absolutista pròpia del règim franquista i els mals econòmics que van repercutir en tots els catalans fossin independentistes o no. I davant de tot el panorama, amb la imatge exterior d’un estat incomplidor, no només de la Constitució, sinò també de les sancions europees, no s’ha aixecat més la veu i no s’ha denunciat a la justícia al President Mariano Rajoy i als ministres que van donar les ordres d’envaïr policialment Catalunya. És vergonyós, i em sap molt de greu, que no s’hagi recolzat més i millor als polítics empressonats i exiliats i que el President Torra no gaudeixi de tot el suport, que li pertoca com a President legítim de Catalunya, de tota la classe política demòcrata, de la premsa escrita i audiovisual, desanimant aquest comportamment a les persones que se senten catalanes demòcrates amb dret a decidir. Les persones hi són, però no hi és com cal la política i la premsa. Penso que cal anar més de cara, defensar els drets naturals, humans i històrics i ser honestament demòcrates. La fidelitat de la majoria de catalans carregarà sobre les seves  espatlles el lideratge de la política, el líder serà el poble, i esclatarà la llum. La força acumulada en la foscor del silenci que tenia cura del foc interior farà que definitivament l’explosió volcànica sigui un fet i la llum declari la independència de Catalunya. Amb el poble cap a la victòria i els polítics han de seguir al seu líder, la gent.