La llibertat és aquella qualitat que defineix l’essència de
l’humanisme, síntesi d’una filosofia per garantir la convivència. Però a
Espanya la convivència està desestructurada. I a l’hora d’entendre el perquè i
trobar el culpable principal no intueixo altra resposta que una política
absolutista i dogmàtica. I escric dogmàtica perquè dissortadament l’episcopat
espanyol no està exent de culpa. Episcopat i estat en aquest aspecte es donen
la mà, tot i declarar-se estat aconfessional. Són aquelles circumstàncies que
no es volen però es necessiten. És alliçonador, que coincidint amb les festes
de Nadal, el trencament ideològic polític a la pell de brau tingui dos extrems,
el nord i el sud. El nord amb Catalunya i també Euskadi i el sud amb Andalusia.
Al sud s’ha produit una situació política en la que els guanyadors a les urnes
han estat desplaçats per aquells que critiquen Catalunya perquè es formà un
govern independentista desplaçant C’s que tenia majoria relativa. Alló que era
criticable a Catalunya és dogma a Andalusia.”Todo és del color del cristal con
que se mira”, com deia Campoamor. I PP i C’s tenen majoria relativa però formen
govern amb el vot de VOX que es queda fora per donar sensació de legalitat. I
és en aquesta pràctica política de la dreta espanyola on s’hi descobreix el
culpable d’una inestabilitat política que perjudica directament als ciutadans i
beneficia indirectament, dissimulant, la dreta. I en aquesta cruïlla es dóna la
incongruència que dreta i esquerra culpabilitzen Catalunya. I d’aquest
comportament se’n diu manipulació beneïda per la corrupció. Per què la
presidenta que fou d’Andalusia en aquest capítol és tan culpable com el PP del
Gúrtel. Hi ha dos mil milions sense explicació. I mentre Catalunya, amb el
poder d’uns i altres, pateix els resultats inhumans de l’aplicació del 155
beneída per PP i PSOE i C’s i l’empressonament i fugida del govern i persones
representatives. I la situació es greu, tant greu que per a mi és una prevaricació
de la Constitució i dels pactes signats amb Europa perquè quan més els i la
llegeixo més convençut me’n sento. I la base del meu sentiment rau en el fet
que el Govern espanyol del PP i ara del PSOE no entenen ni ho volen, la base
filosòfica de la Constitució que centralitza el valor de la llei en la voluntat
de la veu popular. I a l’hora de la veritat aquesta veu és ignorada i encara
pitjor no es escoltada i sí, perseguida. Però el Nadal de 2018 ha palesat amb
contundència amb la batuta de la pau, la injustícia d’empresslonaments i de les
fugides imprescindibles. Mentre des de la política absolutista es reclama el
155, els independentistes feliciten el Nadal als seus amb trobades d’encoratjament
i desitjos de benestar i felicitat malgrat les penalitats que suposa sempre un
empressonament. La veritat del carrer palesa amb intel·ligència i voluntat de
pau la necessitat d’una justícia d’arrels humanes que entengui les idees i no
confongui la veritat de les realitats que es desitgen. Els empressonats i els
independentistes catalans palesen, han palesat i palesaran el dret de la
naturalesa i la veu de la història en la defensa que fan dels pobles. La gran
buidor de la història del segle XXI, dominada per polítiques estèrils, rau en
el voluntari desconeixement dels valors de les persones de bona voluntat.
L’esterilitat de la política és fruit d‘acumulació de la riquesa en uns pocs.
La divinització del diner, idealitzada en el poder d’alguns humans, acaba en el
reialme de la injustícia vestida de pell d’ovella. En una paraula, la
prevaricació de la llei de l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada