LA LLIBERTAT DELS POBLES

 

Negar la llibertat dels pobles és conseqüència de prohibir-la a les persones. Els pobles com les persones, amb la llibertat, gaudeixen del dret a equivocar-se. I com en les persones quan es descobreix l’error, la solució està en la paraula, diàleg. “Parlant, la gent s’entén” reconeix la dita catalana. El que el poble ha sintetitzat, la política encara no ho ha descobert. Sap dir paraules, però paraules que no parlen. El resultat aboca a la mentida, origen dels mals entesos acabant en baralles i massa sovint en crims. La paraula esdevé símbol de la injustícia. I la injustícia porta a l’esclavatge. També al segle XXI una gran part de la humanitat viu esclava. I molts pobles són esclaus condemnats a morir. Negar la llibertat per manipular la mort. I la humanitat no gaudeix d’un model de convivència de dignitat. Hi ha pobles que ho sembla que conviuen, però només ho sembla, perquè massa ciutadans no coneixen la felicitat, només la misèria. I els pobles que gaudeixen d’una suposada llibertat, el poder els hi barra el pas amb la força d’una  llei que argumenta amb les armes. I la convivència només té un futur, morir. No s’ha de ser massa intel·ligent per adonar-se’n, llegint els mitjans de comunicació, te n’assabentes. I la política s’omple la boca de pobles lliures. Massa pobles no són lliures perquè hi ha governs que expulsen ciutadans per raons polítiques i econòmiques i n’hi ha d’altres que per les mateixes raons neguen l’entrada als expulsats. Però aquells que aparentment conviuen pacíficament no tenen cura dels seus ciutadans que pateixen problemes de subsistència. Quina és la convivència dels EEUU, i la del Brasil, i la de Rússia i no anem massa lluny, i la d’Espanya? Cada dia hi ha més ciutadans sense sostre. Perquè senzillament la política i el gran poder econòmic els han fet fora de la feina. Es renten les mans de la seva incompetència donant la culpa a la manca de treball. Tota una gran hipocresia. De diners, n’hi ha, però no en gaudeix tothom que hi té dret. No cal anomenar els culpables, són prou coneguts. El poder del diner en poques mans perverteix la convivència i la política, l’encarregada per la natura, de regular els bens de la terra s’ha convertit en la manipuladora de la riquesa. N’hi ha prou fent una ullada a polítics, també a la pell de brau, que s’han convertit en milionaris. Són prou coneguts, no cal citar noms. És urgent que la política compleixi els seus deures de promoure una convivència digna dels seus ciutadans i que procuri que els ciutadans gaudeixin de mitjans per assolir els seus objectius personals i socials. És impossible una convivència pacífica sense una verdadera llibertat de les persones i dels pobles. Tot ha de començar que sense diferències totes les persones siguin veritablement dignes. I La dignitat no la dona cap poder.

MORIR PER VIURE

La presència de la mort al segle XXI per mor del covid-19 ha generat sentiments de descontrol de la vida. Se la considera la gran enemiga de la humanitat quan la seva veritat és la de companya de la vida en el de la transcendència humana. Morir no és un càstig, el perquè està en la forma de morir manipulant-la. La mort és la companya de viatge en el curs de la vida per no desviar-se del camí que porta a la vida eterna. La humanitat es mou en dos jardins, el primer terrenal i el segon celestial i la mort és el pas de l’un a l’altre, amb la possibilitat d’un mal us de la llibertat de perdre la felicitat del jardí celestial. A quest pensament el desenvolupo per la meva condició de cristià. El missatge bíblic és molt clar. La humanitat va menjar fruita de l’arbre del mal, és a dir va  creure´s que era deu, adonant-se tot seguit de la seva nuesa, que era humanitat amb la mort com punt final. Però desprès del pecat, la bíblia ens parla que la humanitat continua sent transcendent. Una dona va fer obrir els ulls de la veritat humana terrenal i una altra dona li obriria la porta del jardí celestial perquè seria mare del Fill de Déu fet home. El fill de Maria moriria crucificat obrint amb la seva mort humana la porta celestial a la humanitat pecadora. I en aquest procés de la història de la humanitat la manipulació de la mort palesaria dos objectius. a) el de companya que obre la porta de l’eternitat i b) el de manipulada condemnant a mort. I en aquest segon concepte descobrim que el condemnat a mort injustament no perd la seva dignitat i qui sí la perd és el que condemna. Provocar la mort avançant-se al curs natural té dues lectures: 1.- assassinat (els morts en guerra i condemnats han estat assassinats). 2.- suïcidi. El suïcidi pot palesar dues formes: 1.- un crim auto-provocat i 2.- una ofrena voluntària a Déu per entendre que ha complert el curs de la seva vida. En aquest segon punt es compleix la idea de morir per viure. Des de la teologia cristiana no es pot descartar que un criminal es pugui salvar, perquè el fet de morir pot, gràcies a la redempció, produir efectes de penediment demanant perdó. La justícia de Déu no és com la dels homes perquè el poder de l’amor és infinit i acceptar morir injustament per culpa de la justícia humana en els últims instants de la vida es pot sentir el poder de l’amor diví. Posar en dubte la dignitat humana és el greu pecat dels poders humans reguladors de la convivència. Curiosament, Sampedro, autor del llibre CARTAS DES DEL INFIERNO, demanava a les autoritats religioses i polítiques que no castiguessin a la persona que l’ajudes a beure el verí que el faria morir, perquè la mort li obria la porta de la llibertat. I dos apunts més. L’hinduisme creu en continuades reencarnacions fins assolir el nirvana, la felicitat eterna i els cristianisme ens parla del Purgatori per acabar de complir la penitència del perdó diví.

Sr. PEDRO SÁNCHEZ, LA SEVA HISTÒRIA L’ACUSA

 

Un moment de la seva vida va semblar un raig de llum il·lusionant. Dissortadament el raig de llum s’ha fos i la il·lusió s’ha perdut. El socialisme del 2020 no és el mateix que el del seu gran promotor a Espanya. És un socialisme amb l’ADN d’una Espanya que es creu ser veritat absoluta. Continua en el greu error de la història, no creure en els persones i no enten la llibertat. Quan el vostre partit us va donar l’esquena, el raig de llum el vàreu donar amb la vostra lluita fins assolir-ne la direcció. Una vegada assolida, l’ADN espanyol va començar a actuar i dissortadament la democràcia es veié sotmesa a la manipulació egoista pel poder. Heu assolit el que volíeu, la Presidència de l’Estat espanyol, però no sou el president de tots els espanyols, i vos ho sabeu. I de la mateixa manera que actua el gran poder econòmic mundial falsejant la veritat que cega a les persones, ho feu vos intentant que la vostra política sigui enlluernadora. I per sort no ho és. Recordeu com vàreu arribar a primera línia del partit? La memòria és feble. Ho heu oblidat. Sense assolir la Presidència del PSOE, no serieu President d’Espanya. Heu oblidat qui us va donar la mà. Volíeu fer fora al Sr. Mariano Rajoy, però el vostre sí al 155 aplicat a Catalunya, va portar a massa gent a intuir una hipocresia política. Amb la Constitució teniu raons clares per amnistiar els presos polítics, havent reconegut vos que el problema català és polític. Perquè ho barregeu fent-ne tema de la justícia? Us vanteu del vostre europeisme. Perquè no escolteu Europa que us demana la llibertat pels presos polítics i els exiliats? Perquè l’ADN espanyol és llei al marge de la democràcia. El vostre comportament amb Catalunya és germà del que palesa el PP, C’s i VOX. La llei la feu complir amb el poder de les armes. I la Constitució no us dona la raó, més aviat us condemna. És molt dur aquest pensament meu. L’he meditat molt amb la Constitució a la mà, conscient de la possibilitat de ser manipulada. Però pot un demòcrata ser un manipulador? I a les hores, poseu la llei davant la democràcia capgirant l’ordre lògic de la convivència. Amb Catalunya, la política constitucional espanyola s’equivoca i comet una greu errada històrica que cada dia es fa més evident arreu del món. Sr. Pedro Sànchez amb la vostra política erreu el camí de la història d’Espanya perquè no és democràtica de fet, només de paraula. Les sessions del Congrès no poden ser més evidents. Ni tant sols heu assolit un debat democràtic, quan la imatge és d’una campanya  del menyspreu més vergonyós perdent la dignitat de persones. Sr. Pedro Sànchez, Catalunya no és problema,vos dieu que és polític. La solució la teniu vos amb la millor solució política: amnistia. On està la vostra personalitat que us portà de la marginació al primer pla del partit i de l’estat. Em fa la impressió que l’heu perduda o us l’han presa. Pobra Espanya amb un president que li roben la personalitat. Potser dic una mentida, però que fan de vos el PP, VOX i C’s?

JO EM PREGUNTO, QUINA UTILITAT TÉ LA CONSTITUCIÓ?

 La imatge d’Espanya, que tinc gravada en el meu cervell per les pinzellades de la política, de la justícia, de les forces d’ordre públic, de la premsa, dels comportaments populars tan dispars i també de la religió, és la imatge del despropòsit històric. Pot la Constitució espanyola ser pedagogia de la veritat i llibertat dels pobles? Francament ho hauria de ser quan l’article 1 de la Constitució diu que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’estat”. Amb quin dret les autoritats poden enviar la policia “a por ellos” quan l’article 14  afirma “que els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació...” i quan el 15 reafirma que “tothom té dret a la vida i a la integritat, SENSE QUE EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura...”. I la segona part de la pregunta, han de negar-se a actuar les forces d’ordre davant una il·legalitat? Cometre una il·legalitat, sigui qui sigui, poder o súbdit, és sempre una indignitat i un greuge contra la humanitat i contra natura. El meu dubtar de la Constitució es deu a la manera com se la manipula. En relació al procés contra Catalunya que hi té a veure la Constitució? Encara que sembli una incongruència, molt. Els catalans que tenen dret d’opinió per avançar en la història són sobirans per llei i les autoritats han d’escolar, no provocar-los com feren omplint Catalunya de policies i malversant l’economia, malversació que hipòcritament adjudiquen als polítics catalans. La història, encara que lentament, sempre fa justícia. I quina és la imatge, avui, d’Espanya al món? Fa pocs dies la tele mostrava com els indis, crec que de Mèxic, enderrocaven una estàtua d’un conqueridor espanyol, torturador. Un altre exemple,  una jutgesa argentina portava a judici un ex-ministre espanyol. Segles d’història han deixat una taca-record inesborrable al segle XXI. Pot la Constitució espanyola reconstruir la imatge? Amb opinions com la d’un ex-ministre espanyol sobre  mortalitat dels dits conqueridors, que només havien estat quatre morts, quan foren milions, poc s’ajuda i més quan la filosofia de la Constitució afirma la voluntat de promoure l’amistat entre tots els pobles de la terra. No entenc com aquesta persona és autoritat europea. La llista de causes contra la imatge d’Espanya provocada per polítics espanyols cada dia és més llarga. Sincerament em preocupa la imatge d’Espanya opressora, m’agradaria més constructora. És exercici racional de llibertat. I la base d’aquest exercici té un nom: amor. I parlo en termes humans des de la meva opció religiosa. Amor de respecte mutu entre persones. Estimar no és sexe, que també pot ser amor, però el seu objectiu és la pau universal. Dissortadament la política no estima. Demostració: les persones que demanen pau i llibertat i la política els oblida deixant que s’ofeguin. L’estat espanyol també és culpable incomplint la Constitució. Soc conscient de la duresa de les meves paraules. Només una observació: llegim-la atentament amb sentit democràtic.

QUAN LA DIGNITAT NO ÉS NORMA LEGAL

 El procés de la democràcia espanyola dibuixa un camí intransitable pels obstacles amb que els ciutadans ensopeguen. Entrebancar-se en el compliment d’una llei no hauria d’entendre’s com una rebel·lió sinó com un defecte de la llei que no compleix l’objectiu de la pau ciutadana. La història de la suposada democràcia espanyola es tan accidentada que fa pensar en un model social de campi qui pugui. Només cal una anàlisi racional dels fets. Quan els governs d’un estat democràtic es permeten el luxe de dubtar de governs amb els que han pactat unitat, el govern que dubta renuncia a ser demòcrata i actua dictatorialment. D’exemples no en falten. He llegit darrerament que el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària”, de les Nacions Unides ha validat la seva resolució, rebutjada pel govern espanyol, sobre la llibertat dels presos polítics, resolució que no s’ha complert. Perquè? Senzillament perquè el Govern d’Espanya dubtava de la “imparcialitat” i “llibertat” de l’esmentada entitat. Per més inri, Pedro  Sánchez hi afegí que la resolució contenia “errades” i “distorsions”. Senzillament és molt greu aquest comportament polític que posa en dubte les resolucions que per llei han de complir-se. Han tornat a demanar la llibertat. Amb quina autoritat Pedro Sánchez pot demanar credibilitat? Per altra banda la democràcia es fonamenta en la dignitat de les persones que són sobiranes per llei. Amb quina llei, pregunto, no es pot demanar responsabilitat a una autoritat que ha delinquit i és demostrable? El rei emèrit amb la seva conducta com a persona ha demostrat una indignitat que un ciutadà per llei estaria empresonat. Els càrrecs no eximeixen el deure de ser dignes. Fer-se milionari burlant la llei és una indignitat i la Constitució, diuen que no m’ho crec, que no es pot sancionar perquè és inviolable. Ho serà el rei, però no la persona. I la persona delictiva ha de ser jutjada. I en la història de la democràcia espanyola d’incompliments de dignitat se’n troben a cada cantonada. Que són les dites “portes giratòries” sinó? On rau la dignitat d’un polític que en el parlament acusa als independentistes de criminals, quan el seu partit fou subvencionat per un estat antidemocràtic? Em dol, i penso que no només a mi, escoltar la gravetat dels insults amb que certs parlamentaris es dirigeixen als seus oponents i al President del Govern. Dissortadament una sessió parlamentària espanyola no és una demostració de respecte a la dignitat de les persones. No és norma democràtica malgrat les votacions que fan dubtar de la seva credibilitat i per conseqüència de la seva legalitat. En la política l’odi vol ser llei i així no es va enlloc. Quan la dignitat no és norma legal, la política és l’opi del poble.

NO ENTENDRE LA INDEPENDÈNCIA ÉS NEGAR LA HISTÒRIA

El tema polític de la independència es base en una filosofia de la història en la que la mort ha estat protagonista conductor per entendre la veritat de l’ésser humà. La formació dels pobles, nacions i estats des dels inicis de l’existència humana ha estat modelada per la mort com es dedueix de la lectura dels llibres bíblics de l’Antic Testament, quan la mort era la sanció d’una rebel·lió contra la divinitat. Sortosament aquesta idea garantia de la llibertat dels pobles experimentà un canvi radical en el Nou Testament quan la mort ha estat una salvació. Donar la vida pels altres ha esdevingut una sublimació de l’amor. També en la història de la formació progressiva dels pobles. Però dissortadament aquesta nova orientació de la història, la humanitat no l’ha entès, ni acceptat, i la mort continua manipulada per sancionar i castigar. La governabilitat de la convivència política no té sentit al segle XXI sense l’argument de la mort per defensar una veritat que desvirtua la convivència empenyent a la majoria de les persones humanes cap a la misèria. S’instrumentalitza la mort des de vessants fins i tot contradictòries afirmant que condemnant a mort es fa justícia. I la terra és el  cementiri de milions de persones vilment sacrificades per les armes i per lleis que s’ha demostrat ser injustes. Vivim un model polític en el que en els parlaments es pot tractar a l’independentisme català de màfia separatista, grups de delinqüents i criminals, com no fa massa dies va fer VOX. Demano als militants de VOX si sense la seva independència serien avui una partit. Amb el respecte a les persones es poden defensar les idees més contràries. Però una condició és indispensable, respectar la llibertat de l’altre que té tot el dret a equivocar-se. Curiosament VOX ha amenaçat si es desmunta la creu del “Valle de los caídos”. Amb aquesta amenaça palesen la seva incongruència, tant en el respecte al govern, com a les persones, Crist hi fou crucificat perquè era enemic de Roma i per salvar a tota la humanitat, fins els pecadors com ho palesà amb les paraules al lladre que va entendre la injustícia que Pons Pilat va cometre. Si analitzem el procés de la història a partir del cristianisme hi descobrirem que els lents passos que si donen, tenen un sentit: el màxim respecte al ser humà. .I aquest respecte és la base de la democràcia que VOX diu defensar però s’oblida d’una dita dels temps dels romans que diu “ex abundantia cordis, os loquitur” (la boca parla del que abunda en  el cor). És veritat que la democràcia actual no és perfecta, que està en camí, i no és perfecta perquè els éssers humans no ho són i sempre estan en procés de millora. I aquest procés existeix gràcies a les diferències. VOX, PP, PSOE, IU, PNV, BILDU, ERC, PDCAT, etc... són diferències, diferències que només trobaran un consens en el diàleg intel·ligent i racional entre tots. Com més s’avanci, més problemes sorgiran i més intel·ligència i bona voluntat serà necessària. Un tros de terra no és mai superior a una persona. I en la manera d’enfocar aquesta afirmació en resultarà odi o consens.

SÓC INDEPENDENT EN UNA LLEI QUE EM DIU QUE NO

 

La llibertat, que em fa independent, és inherent a la meva naturalesa humana amb projecció de transcendència. I aquesta llibertat, la política intenta manipular-la, negant-li el dret a ser. La transcendència o intranscendència d’una persona defineix la qualitat humana i acusa a la política quan la llei li serveix per mirar-se el melic. No podem oblidar que una llei sempre és un producte humà. I el poder legislatiu està constituït per éssers humans, diferents per les idees i les passions amb el dret a equivocar-se que li dona la llibertat. Malauradament els parlamentaris del Congrés i del Senat espanyols, per experiència segueixen la norma que la veritat que justifica una llei no és la dignitat humana sinó el que jo penso ha de ser norma per a tothom. És la deducció que en faig de les sessions parlamentàries dels polítics de la pell de brau. Francament seguir una sessió del Congrés fa palès que la democràcia no s’hi practica, sincerament no la volen, quan s’escolten desqualificacions insultants dels parlamentaris que no són de la seva corda. Fent us de la llibertat no accepten que la llibertat de l’altre pot ser tant o més viable que la seva.  El greuge no respecta l’autoritat legalment constituïda. En el Congrés espanyol, al menys quan jo l’he seguit, que ja és mala sort, m’ha portat a la idea que en tinc. És lamentable, que en uns països que es creuen en gran manera avançats, els espais de diàleg dels polítics, Congrés i Parlament, siguin tot el contrari en les nacions més civilitzades. On el diner ha esdevingut el gran poder, la humanitat s’ha depauperat econòmicament, cívicament, socialment i el que és pitjor humanament. El meu caminar buscant una llum d’esperança n’ha descoberta una, que m’ha refermat la meva confiança, una llum que la gran civilització apaga però, malgrat tot continua encesa. Una llum del sud, de sud Àfrica i sud Amèrica. L’africana porta el nom d’UBUNTU i l’americana SUMAK KAWSAY  i les dues es poden sintetitzar en dues frases, “jo soc perquè tu ets” i “bon viure”. Dues personalitats africanes foren protagonistes, Desmond Tutu, bisbe premi Nobel i Nelson Mandela. I els creadors sud americans foren indis que practicaven el “viure amb menys per viure millor”. Curiosament és la filosofia basada en l’evangeli que defensa el Papa Francesc. Gràcies Cristianisme i Justícia. Cada hora de la meva existència tinc més clar que la solució d’una verdadera convivència depèn de la qualitat humana de cada individu. La meva qualitat humana m’exigeix respecte i defensa als meus orígens que em fan català. I és la meva catalanitat que té el deure de viure en dignitat que obliga a defensar els drets del meu poble per naturalesa, per història, per política i també per religió. Vivint en un estat que ho és per llei política, no per llei humana, la meva conducta serà respectuosa amb les seves lleis i autoritats sense renunciar a la meva identitat catalana, amb el ben entès que tinc tot el dret de pensar diferent quan l’estat que em sotmet perjudica i anul·la els drets de la meva persona. Malgrat que la llei de l’estat que em fa seu em diu que no, jo viuré  la meva independència perquè l’horitzó de llibertat del meu poble cada dia avança amb la bandera de les quatre barres.

EL CORONAVIRUS UNA CRUILLA HISTÒRICA

 La història defineix un procés de convivència de la humanitat en la formació de les col·lectivitats d’acord amb les seves diferències. Però les diferències sovint han estat la base de conflictes. La raó perquè han canviat les bases reguladores obviant les diferències basant-se en exigències del poder. Les guerres són una demostració constant que continua al segle XXI. I en aquesta lluita del poder els governants es tornen cecs davant els missatges de la natura. Un exemple el tenim en la pandèmia covid-19 castigant tot el planeta. I es produeix una resposta que fa pensar. Els governs posen tota la responsabilitat en el comportament dels ciutadans. Volen demostrar amb les mesures imposades que actuen amb responsabilitat. No hi falten respostes que no tenen fe en els governs. No és pas que jo ni tingui massa. I em pregunto. Els ciutadans de cada estat han rebut l’assistència necessària per poder viure dignament? Perquè, com s’explica l’aparició de la pandèmia? Quins són els ciutadans amb més risc? L’experiència de la covid-19 ensenya que els més pobres. La mancança d’aliments, milions d’ells a l’any 2020 es moren de fam. I a l’any 2020, la contaminació ambiental és una altra causa mortal. Dos extrems que convergeixen. La resposta és la mateixa tant d’un cantó com de l’altra. A uns els hi prenen i els altres no saben que fer-ne. I davant d’aquesta dualitat que fa la política? Senzillament no complir els deures. És incapaç de regular un just repartiment de la riquesa i el problema esdevé gravíssim quan massa polítics s’han enriquit injustament. En el fons el màxim culpable és la política incapaç de posar ordre en la distribució dels bens de la terra, dels que els diners en són l’equivalent en l’actual model de convivència. Fa molts anys que la natura envia missatges, però segurament en fa més que els governants del món no actuen de governants sinó d’explotadors. Fa molts anys que escolto els estralls del petroli com font d’energia. Avions, vaixells, cotxes, motocicletes, il·luminacions hi depenen. Perquè no  s’ha fet cap pas cercant altres energies menys contaminats? Senzillament per l’egoisme del diner. No cal citar noms de cap mena, són prou coneguts. I alguns d’ells són guardonats per la política i la justícia. És més important un barril de petroli que la vida d’una persona. Ara tot són correcuites. I la covid-19 ha denunciat aquest tracte. La covid-19 mata, però l’han empesa a fer-ho. L’han empesa perquè la humanitat no ha rebut de la política l’assistència sanitària, la provisió d’aliments, la cultura, l’accés al diner que la política té l’obligació de promoure i se’n renta les mans. En el segle XXI encara és més important la fabricació d’armes que el conreu dels camps i dels horts. Una verdadera anomalia de la història. I el coronavirus ho denuncia. Però quan no es vol, no s’escolta. I la culpa no és només d’un estat, és de tots.

EL CAPITAL NORMA D’UNA PAU MANIPULADA

 La imatge global  de la convivència humana no és al segle XXI una igualtat de drets i deures, tot el contrari, una manipulació en benefici d’una minoria perjudicant a la majoria. Espanya n’és un exemple manipulador de la democràcia emparant-se en una Constitució que no compleix els seus deures. La base de la dignitat de totes les persones és el principi de tota democràcia i la dignitat no la dona la democràcia, ha de defensar-la, la guanya el comportament. Quina credibilitat es mereix una política que en base a les seves lleis democràtiques dona més importància als càrrecs, que fins hi tot immunitza, declarant inviolable la persona. Personalment no me’n mereix cap. I és l’actual realitat de l’estat espanyol. I al gran capital aquesta política li encanta. Què significa la fusió Caixa Bank amb Bankia? En el fons, una lligada de mans a l’estat i un procés econòmic del segle XXI que palesa una filosofia dominadora destructiva de la pau amb la generació de pobresa cada dia més dominant. I la política espanyola li està donant la raó perquè no té filosofia de convivència nacional, ni universal. La fusió de les dues entitats econòmiques, diguem-ne espanyoles, té un doble efecte, per una banda debilitar l’estat i per l’altra negar el dret dels pobles a ser independents i és curiós, la negació és doble, perquè Espanya no serà independent quedant-se sense poder i a Catalunya se li nega el dret de ser-ne perquè se la priva de la seva riquesa basada en el treball de les persones. L’avenç a Europa del poder del diner significa un retrocés alarmant de la democràcia i el gran capital ho aplaudeix. Té resposta la ciutadania? Crec que sí, i em fonamento en la capacitat de pensar i en els avenços culturals lents per culpa de la política. I a casa nostra, a Catalunya i a Espanya no s’albira una política global humana que recolzi el poder de les persones per retornar-les-hi l’usufruit de les riqueses naturals a que tenen dret. Aquest comportament polític i econòmic em porta a reconèixer que la solució ens la dona la Bíblia quan el Creador diu als humans que coneguin i tinguin cura dels bens naturals perquè estan al seu servei, de tots, no d’uns pocs. Curiós, la covid-19, reclama el compliment de la norma bíblica perquè els mals actuals són el resultat d’una política egoista dominada per una economia injusta. El poder humà ha desobeït el mandat natural. Una desobediència de milions d’anys ha esdevingut llei i desobeint aquesta llei ens fan creure que no som persones. Francament el món al revés. Però la normalitat creativa, poc a poc, va guanyant terreny. Només la fe del poble te capacitat guanyadora.

LA POLÍTICA EN QUE ES PERD LA DIGNITAT ÉS UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT

 Matar a una persona, siguin quines siguin les seves idees, sempre és un crim i dissortadament en política esdevé norma massa sovint. Traspassat el dictador i essent ministre Martin Villa, el dia 3 de març de 1976 foren assassinades a Vitòria unes persones que demanaven llibertat i justícia. La democràcia espanyola va concedí l’amnistia protegint d’aquesta manera als continuadors de la dictadura sota pell d’ovella. Quaranta anys desprès dels crims una jutge argentina ha aconseguit portar el ministre a la justícia internacional. I la vergonya democràtica espanyola torna a donar la cara, quan quatre ex-presidents de l’estat democràtic espanyol es presenten avaladors del ministre. Jo em pregunto, amb l’amnistia, els crims deixen de ser crims? Per altra banda quatre ex-presidents que no han aconseguit una convivència pacífica a l’estat espanyol, malgrat es vantin de la seva tasca, ho confirmen amb el seu aval. Malauradament  la seva vida post-política no és cap model de dignitat humana per a cap dels quatre. Quan per solucionar un problema polític i social, els governants no tenen cap altra solució, que la de les armes amb resultat de morts, vol dir que no compleixen els seus deures constitucionals i allò que és pitjor que no tenen cap respecte a la dignitat humana. Quan els ciutadans es manifesten, la primera obligació de les autoritats és escoltar i parlar, no la força de les armes. Fer el contrari és perdre la dignitat humana i manifestar incapacitat de governar. M’he preguntat moltes vegades, perquè existeix la rebel·lió ciutadana? I no trobo, repassant la història, altre resposta que és una autodefensa contra les injustícies del poder que aquest ha aconseguit  convertir en un comportament incivil de massa ciutadans. Les rebel·lions ciutadanes, les criminals també, són el resultat de polítiques inhumanes de mils d’anys d’història. Una ciutadania cada dia més culta vol recuperar la dignitat humana i el gran poder no li deixa. Senzillament el mal està en creure que els càrrecs donen dignitat, quan la dignitat és clarament una qualitat humana que es demostra amb fets i paraules. Els crims dels grans poders són els causants dels mals socials que pateixen els ciutadans del segle XXI.