Organització política i social de la humanitat

La humanitat, una vegada present i representada en el món, va rebre de la natura un organigrama amb tres principis bàsics. 1.- la capacitat i necessitat de la continuitat, 2.-la distribució i repartiment del territori, i 3.- els mitjans de supervivència i distribució de la riquesa. La validesa i compliment d’aquests tres principis fonamentals no suposava, ni acceptava cap discriminació per raons de sexe. Un dels llibres més antics de la humanitat, la Bíblia, en el cap.I del seu primer llibre El Gènesi ens ho manifesta amb prou claretat: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. El context ens manifesta clarament que la paraula “home”, anomenada per primera vegada, es refereix a la humanitat en el seu sentit universal i global, perquè no tindria cap sentit la referència que fa a continuació, que els creà home i dona. Una altra consideració, la referència a la imatge. Una base només racional no és completa. Déu és creador i quan més creadors són l’home i la dona és quan porten al món noves vides. Crec que aquesta és la imatge de la humanitat més propera a la divinitat. Curiosament quan Santa Teresa de Jesús parla en el llibre de “Las moradas” sobre el grau màxim  de la relació mística de les persones amb Déu ho compara amb el matrimoni, batejant, la relació, de matrimoni místic. Present la humanitat a la terra en les persones d’Adan i Eva, Déu la beneeix i li diu: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arroseguen per terra.” Si fem una ullada a la història de la humanitat ens adonarem que el principi de la universalitat no ha estat respectat. Que els bens de la terra i els animalons de l’aire i del mar han estat manipulats en benefici d’uns pocs. El principi de la continuitat s’ha complert però amb un defecte greu, no s’han respectat els altres dos i conseqüenment els drets i deures han estat manipulats. Amb referència al segon punt bàsic, l’organització social, política i també religiosa no ha estat mai ni justa, ni equilibrada. Començant pel poble escollit segons la Bíblia i continuant per les grans civilitzacions històriques. I si parem esment en el tercer, ens adonarem que ha estat el més trepitjat: el repartiment de la riquesa ha estat i és actualment el més injust. Les riqueses de la naturalesa que havien de convertir-se en la base del benestar mundial han esdevingut l’instrument provocador de la misèria, de la fam i de la mort de milions d’éssers humans. Independentment de l’acceptació o no de l’existència d’un Déu creador és inconcebible que la humanitat no hagi respectat els tres principis bàsics i com a consequència uns pocs s’han fet seus els bens que també per natuarelsa són dels altres. La imatge mundial de la pobresa i de la misèria en el món actual esdevé la denúncia més clara i fefaent de l’incompliment de les lleis naturals, i recordem-ho, les persones són totes naturalesa i totes protegides per la llei natural. Per què s’ha incomplert?

 

Mort i llei

Són prop de les 10h. del matí  i amb l’ordinador obert, un pensament em donina: divendres Sant. La figura central és Jesucrist que amb la seva mort mostrà als humans el camí de la llibertat, una llibertat que essent personal també és col·lectiva, perquè ambdues són inseparables. És alliçonadora la doctrina de la mort, la mort camí de la llibertat autèntica que vint segles desprès d’aquest alliçonador missatge els responsables de la convivència están fent de la mort un argument de domini i d’enfortiment de la seva suposada autoritat. Divendres Sant, amb  el record de Jesucrist al sepulcre, a ple segle XXI esdevé un toc d’atenció d’alló que és indispensable per a una vida digna dels ciutadans. La mort com a lliçó de llibertat, no com a lliçó d’esclavatge. L’esclavatge ha esdevingut norma perquè la llei al segle XXI no té un sentit de salvaguarda dels drets dels ciutadans sinó de salvagurada de la llei contra els ciutadans. I apareix la mort. Però la mort missatgera de domini, de deures envers els que manen i  no el contrari. Existeix algún dirigent al segle XXI disposat a morir per protegir els seus subordinats? Sí, n’hi ha un, el Papa Francesc, que els poders públics lloen però no imiten. La figura de Jesucrist, morint per la salvació i la llibertat, no és un  model a seguir. I els fruits són els que són. Convertir la mort en instrument de poder i d’enriquiment. És una circumstància al segle XXI per no oblidar, comparem-la amb el missatge del Divendres Sant i ens adonarem que el món va per altres camins amb uns resultats que porten la mort als súbdits quan haurien de ser els beneficiats de la mort de la llei, perquè la llei, moltes vegades, és indispensable que mori per salvar el poble.

Resurrexit, sicut dixit! Al•leluia

El Mesies, Jesucrist, tans segles esperat, ha acabat la seva missió a la terra, a la temporalitat, s’acomiada i torna al cel, a l’eternitat. Dos mil anys desprès, es recorda el fet, però, la doctrina, la teología i la filosofía de la vida que enllaça temps i eternitat, com es practica? Com s’estudia? Com s’ensenya? Quina incidència té en la vida social? Sovint, immersos en la idea que el seu missatge té objectius d’eternitat, s’oblida que aquests objectius s’han d’assolir en la temporalitat. L’evangeli és una filosofía global per ser estudiada i seguida en el temps i gaudida en el no temps, en l’eternitat. Entendre aquesta relació no és sempre fàcil. I no ho és perquè la demostració dels objectius assolits és l’esdevenir eterns. La metamorfosi de temps a eternitat per a molts és impossible, per d’altres és il·lógica, no té sentit, per altres és metafísicament irrealitzable i per a uns, convençuts, és el  veritable destí de la humanitat, que s’assoleix ressuscitant. L’Evangeli, la Bíblia, són el fonament de la teología que, a la vegada, esdevé filsofia. Començant pel Pare nostre, passant per les benaurances, analitzant les paràboles, estudiant els miracles ens adonarem de l’existència d’un programa d’aplicació humana que només és possible portar-lo a la pràctica amb una autèntica revolució de base. La revolució es basa en un principi inversemblant per al món d’avui, en l’amor global, aquell amor que és capaç d’estimar als enemics perquè d’aquesta manera és més fácil construir una convivència en pau. Només l’amor enten la llibertat, la solidaritat, la igualtat, el valor de la llei que quan l’amor és llei, aquesta desapareix, la companyonia, el perdó, el sacrifici, el treball, l’obediència, l`exercici d’autoritat, en una paraula tot el ventall normatiu que regula les relacions humanes. Avui, com en temps dels apóstols, la resssurrecció atemoritza el poder i com els sacerdots de la llei vol fer desaparèixer tot rastre de l’evangeli, no sigui que els deixebles diguin que ha resssuscitat i el segon engany sigui pitjor que el primer. I emparat el poder sota l’argument de que la ressurreció és un engany destrueixen la filosofia de l’evangeli i al poder li és més fàcil enganyar als súbdits sumergint-los en l’esclavatge de la pobresa i de la por. La llibertat no la defensen igual els polítics que l’evangeli. Tema per un altre article.

 

“NO QUIERO I NO PUEDO”

Principi filosófic fonamental del President del Govern Espanyol. El no puc s’empara en la Constitució, que en principi és la llei que hauría de protegir tots els ciutadans que viuen a Espanya.La Constitució és una llei positiva escrita per humans, que té unes limitacions en la llei natural i sovint s’oblida que les persones, homes i dones, són natura. Quan la llei positiva conculca un principi natural perd la seva legimitat i esdevé il·lícita. Una llei dictada pels humans no pot gaudir mai de posicions absolutes i parlant en termes teológics mai pot ser dogma de fe. Conseqüentment tampoc pot actuar-hi. Afeigeixo un altre concepte. La llei fonamental, superior a tota llei de tal manera que pot anul·lar la seva vigència, és l’amor. Ja sé que hi haurà qui s’estriparà les  vestidures davant aquesta afirmació. Jo parlo de l’amor universal, la base indispensable de tota convivència. I l’amor en política i en religió és una llei necessària. El seu incompliment explica tots esl desequilibris socials. Amor vol dir aportar el milllor de cadascú al bé comú. I no es compleix. S’hi barreja l’egoïsme i ho espatlla tot. Totes les activitats humanes si no es basen en aquest principi no compleixen els objectius que la natura els hi ha assignat. El debat del Congrés Espanyol sobre la instància del dret a decidir dels catalans  es desenvolupà milers de quilómetres lluny dels dos principis esmentats. El “no quiero y no puedo” o “el no puedo y no quiero” n’és una prova prou explícita i clara. No hi ha voluntat política manipulant la voluntat judicial. I aquest comportament és molt greu. Portar el debat, com es va fer, a indrets que no eren els presentats no té altre nom que manipulació. I més greu encara, manca de capacitat intel·lectual política per dialogar. El centre d’un debat, d’un diàleg sempre ha de ser la proposta que fa qui demana l’avaluació, no la proposta que vol el que la rep. I en el Congrès dels Diputats es palesà abastament quin era l’abast de la proposta del govern que no tenia altra finalitat que justificà el “no” a la sol·licitud catalana. I el problema polític s’greuja quan es vol justificar que s’està obert al diàleg en un diàleg que no és acceptat. Amb una base filosófica mínimament social es fa molt dubtosa la validesa democràtica de la votació. Quan es coneix el resultat abans de fer-se el debat m’és molt difícil no pensar en  manipulacions i per aixó poso en dubte la  seva validesa. I per a més inri la democràcia de la pell de brau, per a mi, no és el model polític vàlid al servei dels ciutadans. Un President de Govern que es nega a escoltar les veus de dos milions de persones, quina valoració mereix? Un Govern que no coneix la história dels seus subordinats, no es digne de la meva credibilitat. I podriem allargar la llista de greuges. Resumint el debat del Congrès dels Diputats em va fer més indpendentista.Estic totalment d’acord amb el President Mas: una bona oportunitat perduda, s’enten per a Espanya i que no és un punt final.

Separar la religió de la política

Comencem recordant que els beneficiats o perjudicats per les institucions religioses o polítiques són sempre persones. El subjecte és també persona. Les accions d’ambdues conflueixen en un mateix punt, la persona humana. Consequentment poden haver-hi interferències, positives, unes; negatives, algunes. Peró es respecta aquest principi de convivència? Tinguem present que pensadors dels temps antics reconeixien de dret i de facto que la persona humana era un animal polític i religiós. N’estic convençut i penso que tant la política com la religió són inherents a la naturalesa humana.

Aleshores quan demanem la seva separació qué volem dir? Ens ajudarà a entendre-ho la següent reflexió. Una realitat és la filosofia i una altra les institucions encarregades de vetllar per la seva puresa. Una cosa són les veritats polítiques i religioses traslladades a la convivència i una altre les intitucions que han de vetllar per la puresa política traslladada a la societat i la religiosa. En una paraula els governs polítics i els governs religiosos han de ser independents l’un de l’altre. Però no sempre es respecta aquesta independència i sovint per conveniències d’uns i altres un acte religiós es polititza i un de polític es vesteix de religió.

Una situació, viscuda no fa massa dies, ens serveix d’exemple. El funeral celebrat a la Catedral de Santiago de Compostela per acompanyar en el seu darrer viatge a Fraga Iribarne. Tenia l’Esglèsia Catòlica obligació de celebrar-lo amb l’ostentació litúrgica en la que hi faltà ben poc perquè el bisbe oficiant demanès la canonització del polític traspassat? Penso que no tenia, ni calia. Fraga Iribarne es merexia un funeral com es mereix tota persona catòlica difunta. Com es mereixen també totes aquelles no catòliques que en vida han estat un exemple modèlic de justícia i de bondat. El funeral dels cristians és una missa, sovint, en la intimitat. El que comento és una clara barreja de religió i política. El President del Govern no és cap autoritat religiosa en l’esglèsia i el seu lloc està en el dels fidels com un cristà més.

No el vaig seguir tot, i vaig canviar el canal, quan vaig escoltar les paraules encomiàstiques que dedicava l’oficiant al polític. No suporto fer d’un acte religiós una proclama política. I molt menys d’una persona que el seu comportament polític no resistiria una análisi seriosa a la llum de l’evangeli. Moltes són les persones que ploren, no la seva mort, sinò les seves injustícies. I entre elles hi ha penes de mort que podia haver evitat i no ho va fer i desde principis religiosos la mort dictada no és mai justa. No presentem davant la gent dues cares. Totes les persones allunyades de la religió, ja no dic de l’Esglèsia només, davant de fets com el comentat encara tindran més motius per no aproposar-hi. No canonitzem les persones quan no toca. La humilitat, desprès de l’amor, és la virtut més important en la vida de l’home religiós.          

EL PA NOSTRE DE CADA DIA DONA’NS AVUI…

L’anunciat contè quatre mots molt significatius: pa, nostre, cada dia, avui…S’hi sintetitzen tots els drets que una persona ha de practicar per viure cada dia. El “pa”: simbolitza tots els elements que una persona necessita, tenint present el grau global i integrador del ser persona, a nivell físic, psíquic i transcendent. Sintetitza els aliments del cos i de l’esperit, menjar, cultura, oci, esbargiment, bens materials i psíquics, és a dir, tot alló indispensable per què una persona visqui amb dignitat. “Nostre” i tots aquests elements són de tothom, no d’uns pocs. Ningú pot, per dret natural i menys positiu, apropiar-se de bens, que són de tothom, pel seu enriquiment personal, per exemple, les dislocacions industrials. Ens diu el Gènesi que Yavhè va dir a Adan i Eva, la humanitat, tots els bens  que la natura els hi proporcionava els posava a les seves mans per a la seva subsistència. “Cada dia” que aquests elements els ha de tenir  cada dia a la seva disposició tota persona i ningú té autoritat per impedir-.li el seu us. “Avui”, que, quan es lleva un home i una dona, han de tenir-ho tot per poder viure amb  dignitat i amb projecció de transcendència. Manipular els bens naturals en benefici d’uns pocs i en perjudici de molts, és un greu delicte contra natura. I aquest programa donat per la naturalesa no es compleix. Donem una ullada a l’Àfrica i ens adonarem de la gran injustícia contra la humanitat que s’hi ha comès.I no és vàlid afirmar que la natura no pot produir prou aliments per alimentar a tota la humanitat actual. Penso, honestament, que és una manipulació d’una gran mentida. Sentades aquestes bases continuem. És veritat que el Pare nostre se’ns va ensenyar com una pregària religiosa. És el grau transcendent. Però també és una lliçó. Una lliçó que ens explica quina ha de ser la conducta de la humanitat perquè els bens arribin a tothom. No siguem ingenus esperant que la mà de Déu posi a les nostres mans els diners per comprar. Déu actua mitjançant causes segones, i moltes d’aquestes causes són persones, que segons le seves habilitats i possibilitats es mouen en diferents nivells dintre de la societat.El problema-misteri rau en el fet que moltes de les causes segones no compleixen. És una anàlisi a fer. La humanitat funciona com un cos i els membres del cos no tenen tots les mateixes funcions sinò que són diverses i d’una perfecta coordinació depen el benestar corporal i físic. Sant Pau ens parla del cos místic de Crist, que està format per tots els creients, però que d’acord amb la voluntat divina aquest cos l’han de formar tots els humans sense distinció, ni diferències.  Cada persona té una funció i d’acord amb ella col·laborarà positivament o negativa en l’assoliment d’una convivència pacífica o no. D’acord amb aquestas doctrina cada persona ha de contribuir al perfecte funcionament de la societat universal i será possible si el dirigent és veritablement dirigent, si el treballador ho és de veritat, coneix l’ofici i hi posa voluntat, si el súbdit rep les normes que li faciliten viure dignament o no i així podriem valorar tots els oficis, treballs i accions. No hi ha cap ofici, cap treball, cap dignitat (si es pot parlar així) que estigui autoritzat a impedir la vida digna d’altri. La realitat de mils de milions de persones que no gaudeixen dels bens indispensables i porten una vida indigna és aquella denúncia de la naturalesa que l’organització política i religiosa mundial no escolta, ni vol. La història ha comés perjuri contra les normes de la naturalesa. De qui és la culpa? Bàsicament d’aquell col·lectiu de la humanitat que és responsable de dirigir, orientar, defensar i procurar que en el món regni la pau. Jo acuso al funcionament actual de la política i de la religió. Em refereixo a les institucions i dintre de les institucions als seus responsables.