“NO QUIERO I NO PUEDO”

Principi filosófic fonamental del President del Govern Espanyol. El no puc s’empara en la Constitució, que en principi és la llei que hauría de protegir tots els ciutadans que viuen a Espanya.La Constitució és una llei positiva escrita per humans, que té unes limitacions en la llei natural i sovint s’oblida que les persones, homes i dones, són natura. Quan la llei positiva conculca un principi natural perd la seva legimitat i esdevé il·lícita. Una llei dictada pels humans no pot gaudir mai de posicions absolutes i parlant en termes teológics mai pot ser dogma de fe. Conseqüentment tampoc pot actuar-hi. Afeigeixo un altre concepte. La llei fonamental, superior a tota llei de tal manera que pot anul·lar la seva vigència, és l’amor. Ja sé que hi haurà qui s’estriparà les  vestidures davant aquesta afirmació. Jo parlo de l’amor universal, la base indispensable de tota convivència. I l’amor en política i en religió és una llei necessària. El seu incompliment explica tots esl desequilibris socials. Amor vol dir aportar el milllor de cadascú al bé comú. I no es compleix. S’hi barreja l’egoïsme i ho espatlla tot. Totes les activitats humanes si no es basen en aquest principi no compleixen els objectius que la natura els hi ha assignat. El debat del Congrés Espanyol sobre la instància del dret a decidir dels catalans  es desenvolupà milers de quilómetres lluny dels dos principis esmentats. El “no quiero y no puedo” o “el no puedo y no quiero” n’és una prova prou explícita i clara. No hi ha voluntat política manipulant la voluntat judicial. I aquest comportament és molt greu. Portar el debat, com es va fer, a indrets que no eren els presentats no té altre nom que manipulació. I més greu encara, manca de capacitat intel·lectual política per dialogar. El centre d’un debat, d’un diàleg sempre ha de ser la proposta que fa qui demana l’avaluació, no la proposta que vol el que la rep. I en el Congrès dels Diputats es palesà abastament quin era l’abast de la proposta del govern que no tenia altra finalitat que justificà el “no” a la sol·licitud catalana. I el problema polític s’greuja quan es vol justificar que s’està obert al diàleg en un diàleg que no és acceptat. Amb una base filosófica mínimament social es fa molt dubtosa la validesa democràtica de la votació. Quan es coneix el resultat abans de fer-se el debat m’és molt difícil no pensar en  manipulacions i per aixó poso en dubte la  seva validesa. I per a més inri la democràcia de la pell de brau, per a mi, no és el model polític vàlid al servei dels ciutadans. Un President de Govern que es nega a escoltar les veus de dos milions de persones, quina valoració mereix? Un Govern que no coneix la história dels seus subordinats, no es digne de la meva credibilitat. I podriem allargar la llista de greuges. Resumint el debat del Congrès dels Diputats em va fer més indpendentista.Estic totalment d’acord amb el President Mas: una bona oportunitat perduda, s’enten per a Espanya i que no és un punt final.