Qui defensa la meva llibertat?

Constitució, article 9,2 :”Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra  siguin reals i efectives, remoure els obstacles que impideixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”.

Jo preguntaria al Govern d’Espanya no si han llegit be sinò si hi han reflexionat en profunditat sobre el missatge d’aquest article 9 de la Constitució. I la pregunta la faria perquè el famós NO del President del Govern no encaixa amb aquest article. Per començar l’article no posa línies vermelles ni a la llibertat, ni a la igualtat. I es refereix a la persona individu i a la col·lectivitat o grup, i una autonomia també és un grup.I els ciutadans i algun grup hi ensopeguen en massa línies vermelles. La presència dels dos verbs “promoure” i “remoure” és prou indicativa i significativa. La llibertat i la igualtat s’han de defensar en totes direccions que facin fàcil i fluïd el viatge sense obstacles. I amb les paraules “reals” i “efectives” declara obertament com ha de ser l’actuació dels poders públics.

I quan parla dels beneficiaris d’aquest article diu clarament “tots els ciutadans”, com no pot ser d’altra manera perquè tots són sobirans. És un article que afirma amb tota contundència que primer ha d’escoltar-se els ciutadans i desprès parlar-ne amb ells per comprovar si la llei els hi és favorable o quina és la condició que els possibilita o impossibilita pensar malgrat la llei. Es dedueix obertament d’aquest article que alló primer que cal fer és reflexionar i mesurar perquè el respecte a la persona és anterior al respecte a la llei. I el grau de culpabilitat que massa sovint s’atribueix no és sempre responsabilitat del condemnat perquè pot gaudir de condicions personals que llegitimin la seva acció. El primer pas ha de ser per tant sobre la licitud o no, del pensament o acció, que d’entrada, l’autoritat considera il·legal perquè no actuar així la il·legalitat pot caure de part del sancionador.

La segona part del paragraf, amb la paraula “remoure” encara és més explícita. Treure tots els obstacles que no afavoreixen la participació dels ciutadans en la vida política, económica, cultural i social. Una paraula hi dóna molta llum: “plenitud”. Aquesta paraula obre la porta a les idees positives i negatives perquè la reflexió o el pensament sigui ple i llure. En la política espanyola, jo com independentista, no hi tinc el reconeixement d’aquest article i tinc tot el dret segons el mateix de pensar com independentista i actuar-hi. La meva paricipació en política ha de ser segons l’article lliure i plena i en l’actualitat la política espanyola ens impideix la llibertat i la plenitud que garanteix l’article 9. Però l’incompliment de l’article rau en el fet de no “remoure” inconvenients i la millor manera de remoure entrebancs és dialogar.

El NO al diàleg amb els independentistes incompleix aquest article de la Constitució. Es pot acudir a l’article 155 però crec que la Constitució no pot tirar pedres sobre el seu terrat quan en l’article 122 es llegeix amb prou contundència la defensa dels ciutadans en la reforma dels estatuts. El NO pot ser un punt del diàleg amb igualtat al SI dels contraris. I els resultats seran fruit de la racionalitat. La meva llibertat la defensa també la Constitució.

Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar

La llibertat dels pobles i la seva organització política és un dret natural defensat per l’evangeli. Les paraules que encapçalen aquest article palesen amb prou claretat la postura del poder instaurat contra els sotsmesos. Històricament és prou coneguda la voluntat del poble jueu per deslliurar-se del poder de Roma i el dret d’aquesta lluita Jesús el reconeix davant de Ponç Pilat, governador romà a Jerusalem. La religió no nega els drets naturals dels pobles, els defensa. Xirinacs en una de les seves manifestacions declarava que és necessari arriscar la vida per defensar els drets de Catalunya. El procès de Jesús davant Pilat i la seva condemna n’és un clar exemple. I un exemple molt clarificador de com la religió s’ha d’implicar en la vida dels pobles. Els apòstols van creure fins el darrer moment que Crist era l’alliberador d’Israel enviat per Déu. I Jesús no ho va contradir mai. Possiblement alló que per a molta gent és difícil de compaginar rau en el fet que la missió de Jesús tenia un objectiu superior al natural, el Regne de Déu en l’eternitat. Però cal tenir present que aquest regne també calia fer-lo realitat en el món dels mortals per desprès gaudir del celestial. I Jesucrist en va donar una lliçó magistral, un exemple religiós  de com el missatge polític de la defensa dels pobles també forma part del missatge diví del Regne de Dèu. Per que`la convivència humana en la terra ha de ser un avant regne celestial. Quan Pilat li demana a Jesucrist si ell és rei dels jueus, no ho nega i li respon:”Tu ho dius: jo sóc rei.” I és precisament aquest reconeixement l’argument final de la sentència de mort que Pilat ordena col·locar sobre el condemnat a morir crucificat: “Rei dels jueus”. Personalment descobreixo en aquest capítol de l’evangeli una raó capital que reforça la meva defensa de la llibertat de Catalunya. L’enfrontament entre els fariseus enemics de Jesús i el governador romà va acabar amb al sentència de mort en creu pel motiu polític de “tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar”. La defensa de la llei romana contra la llei del poble jueu decantà la balança. Primer la llei i anar-hi en contra és un crim. Guardant les distàncies, el mateix problema polític de Catalunya defensant els seus drets contra el domini estranger. I la raó és la mateixa, no raonar sinò imposar. Pilat, intentà raonar, però els responsables de la llei que el domini de Roma els hi afavoria, aconseguiren que el domini de la llei estrangera, per por de perdre el poder, condemnés a qui predicava un regne de Déu en el que Isarel n’era una part.

Defensar Catalunya, estat independent en el marc d’Europa per a una convivència universal en pau, s’enfronta a una llei, que els poderosos no volen reaonar sinó nomès imposar. El Rei dels Jueus morí crucificat, però el regne de Déu, fou proclamat al món malgrat que com els fariseus  el poder no acceptès el nou missatge. I el regne de Déu a la terra, en múltiples formes hi és. L’episodi evangèlic, base d’aquest comentari, alena i reforça el meu dret de defensar la independència de Catalunya. La religió, i en particular la cristiana, em dóna forces i la raó. La meva argumentació està basada en el missatge que hi és, ni si es pot demostrar la seva historicitat o no. És un missatge d’una projecció superior que palesa la magnitud real del ser humà.

Una política judicialitzada es converteix en dictadura

El Govern espanyol no es cansa d’afirmar que a Espanya la justícia és igual per a tothom i independent. El portaveu del govern, Íñigo Mèndez Vigo ha declarat darrerement que “l’estat de dret funciona, les sentències hi són, i tenim un poder judicial independent”. Que funciona, és veritat, però com? Democràticament o dictatorial?  Valorem uns fets: s’han apartat de la investigación, que portaven a terme, els següents jutges i magistrats perque incomodaven al govern: GARZÓN (inhabilitat), SILVA (Inhabilitat), CASTRO (jubilat sense acabar la investigació), PABLO RUZ (traslladat), SANTI VIDAL (sospès 3 anys), MERCEDES ALAYA (apartada), VELASCO (traslladat) i els fiscal MAZA (substituit). Les seves invesgtigacions involucraven els partits d’ahir i avui del govern en casos de corrupció. Sembla ser, els rumors que corren per les xarxes, que alguns jutges pateixen imposicions per part dels polítics en el poder.

La magistrada Mercedes Alaya en una conferència a la Universitat de Granada, amb la sala plena de gom a gom, va afirmar: “Hay una justicia para poderosos y otra para los que no lo son”. No cal anar més lluny.

 La senadora per ERC, Laura Castel, va declarar davant la Comissió de drets humans i estat de dret, de l’ OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació Europea) que “el govern espanyol no permet canalitzar la voluntat de la inmensa majoria de catalans de decidir democràticament el seu futur polític amb un referèndum acordat i legal, actuant de manera reiterada contra els propis principis democràtics establerts i acceptats per la OSCE.” Aquests posicionaments fan posar en l’alerta davant la judicialització dels polítics catalans per la independència i més i hi afegim que el Tribunal n’ha exclós el diputat NUET, l’únic dels encausats que no és independentista però sí defensor del dret a decidir. Però les alarmes salten fort quan no es jucidialitzen només fets, sinò les idees que porten als fets. La judicialització de les idees no és només anticonstitucional, sinò alló que és molt més greu, castigar la persona negant-li el dret a ser-ne. La llibertat d’expressió és l’argument que garanteix el dret de ser. I aquest dret és primer i anterior a la llei i sense ell la humanitat no avança perquè negar el pensament és negar el progrès. I aquest comportament és la base de les dictadures. És sorprenent comprovar com poders que s’autoproclamen democràtics acomoden les lleis als seus interessos i no cal que marxem de l’estat espanyol. Quan la veu popular clama, quan personalitats de la cultura adverteixen, quan especialistes de la llei (jutges, magistrats i advocats) denuncien, ens trobem davant d’un  signe d’inestabilitat democrática camí d’una dictadura.

La nació catalana té dret a un referèndum d’acord amb la Constitució.

Article 152. 2 : “Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podrán ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en el cens electoral”

L’ historiador i empresari, Josep Pinyol i Bosch, ha publicat a TRIBUNA.CAT l’article “Catalunya es regeix per l’Estatut de la Prevaricació”. L’he llegit atentament perquè m’ha sobtat molt la duresa de l’expressió i francament la seva argumentació m’ha portat a la lectura ràpida de l’article. Una vegada llegit, la meva resposta ha estat afirmativa i m’he fet creus que un alt organisme, que ha de vetllar per la dignitat de tots els ciutadans, passi per alt la voluntat d’un nombre molt important. Però a continuació Xirgu presentava el següent procès del govern de l’estat: a) operació Catalunya, b)operació diàleg i c) operació confusió. Els dos autors i pensadors exposaven senzillament quina és la postura dels alts estaments: El Tribunal Constitucional, no respecta la Constitució en l’article 152.2 i el Govern només troba en la seva relació amb Catalunya, el sembrar malestar i por. Aquest estat pot garantir una conivència en pau entre els seus ciutadans? Els Catalans són ciutadans, ho diu el seu DNI, encara que a mi no m’agradi. És molt greu aquesta postura del Tribunal Constitucional envers l’Estatut de Catalunya, que fou aprobat i promulgat d’acord amb la Constitució. I segons la Constitució només el podia modificar Catalunya, amb el vot dels seus censats i sense cap mena de consulta es modifica. Senzillament podem afirmar clarament que estem governats en la il·legalitat. Francament és inimaginable! I a l’hora de voler entendre el problema no trobes altra resposta que tot és possible en un estat en que la corrupció està a l’ordre del dia. Fent un ràpid repàs de la Història d’Espanya en relació amb Catalunya, l’historiador recorda situacions en la mateixa línea. L’any 1714, amb la victòria del francés posant Catalunya  sota el rei d’Espanya, el primer pas no és altre que abolir la Constitució Catalana, molt més antiga que l’Espanyola. L’any 1931, Catalunya gaudia d’una “autonomia” que li donava certa llibertat de moviments en l’encaix amb Espanya i Franco amb la seva victòria la va eliminar del mapa imposant un règim autoritari. Les dues vegades que Catalunya ha estat formant part d’Espanya, ha estat per la força de les armes. I en l’actualitat continúa sotmesa per la força d’una suposada democràcia que permet incomplir la Constitució per part de qui ha de vetllar per la seva vigència. Francament aquesta línea de comportament és imprescindible que la societat civil la conegui i en tingui consciència. L’autor de l’article que m’ha desvetllat aquesta prevaricació creu que una gran participació ciutadana i la intervenció d’Europa facilitaran el procès independentista. És imprescindible que Catalunya demostri al món el seu comportament net per democràtic i que la raó està de la seva part perquè la Constitució l’empara i les lleis europees també. És imprescindible barrar el pas a la impunitat de les institucions de poder davant la llei i un pas important és que la ciutadania sigui conscient d’aquesta greu irregularitat. La Constitució dóna la raó a Catalunya. Una pregunta, qui mereix l’aplicació del famós article 155? Qui prevarica, no? És prevaricació sancionar incomplint la llei? La veu popular, amb un referèndum, té la resposta, article 152.2 de la Constitució.

Les forces armades garants de la Constitució?

Article 8-1: Les Forces Armades, constituides per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

No serè jo qui contradigui la necessitat de les forces armades encara que pensi que és inversemblant que la raó i la intel·ligència no tinguin prou capacitat per mantenir la humanitat dintre una convivència en pau. I es produeixen situacions, que de convivència democràtica no en tenen res, quan la força es fa servir contra el pensament. Si es vol garantir la democràcia, el que cal és un model polític en el que els ciutadans que són considerats sobirans, puguin manifestar i defensar les seves idees dintre un ordre convivencial just i lliure. El pensament no ha de poder ser mai sancionat per la força militar. Estic d’acord que l’exèrcit garanteixi la sobirania i la independència però en quin sentit? En el d’impedir als ciutadans espanyols la llibertat d’expressió? En el d’impedir la recuperació d’una situació històrica que fou robada per les armes? Si amb la força de les armes s’ha creat una injustícia històrica, són les armes les obligades a restituir-la. I aquesta és la questió catalana. L’ordenament jurídic d’una situació creada antidemocràticament no pot contradir el curs de la història i molt menys quan aquesta ha estat i està manipulada narrant una situació contrària a la voluntat popular. L’exèrcit té, d’acord amb la Constitució, l’obligació de garantir la llibertat d’expressió de tots els espanyols, i els catalans que són clarament diferents en la identitat de poble dels ciutadans castellans, andalusos, extremenys, gallegs, etc… tenen tot el dret de defensar la seva voluntat de ser reconeguts com a nació independent. Els catalans abans de ser cotmesos per les armes, fa tres cents anys, tenien el seu territori, que no era Espanya. L’exèrcit té el deure de defensar el veritable territori que l’estat espanyol ocupava abans de l’anexió de Catalunya. Per la mateixa raó per què no reclama Portugal? Tant Península ibèrica és Portugal com Catalunya i fou una guerra injusta que provocà la separació portuguesa i l’anexió catalana. Reparar les injustícies històriques és un deure dels estats que les han comeses i les forces armades tenen el deure de complir-ho. Una Constitució no pot ser mai culpable de fets contraris a la democràcia i emparar-se en la Constitució, en el fet de Catalunya, per impedir la recuperació de la seva identitat a tots nivells no és res més que una demostració de la manipulació de la llei contradint la història. Per altra banda em fa molta gràcia la frase “defensar-ne l’ordenament constitucional”. No hi ha el Tribunal Constitucional per aquesta missió? Tan feble és que tingui l’exèrcit a les seves ordres per fer complir les seves sentències? Francament, des de la meva ignorància, i davant els fets, no puc pensar d’altra manera que la interpretació de la llei està garantida per donar carta de licitud a la manipulació. I estic convençut que no sóc l´unic català i de moment pel DNI espanyol, que pensa d’aquesta manera, com també estic convençut que molts espanyols  em donarien la raó. Un incís, si l’exèrcit és garantia de la sobirania, com ha d’actuar davant d’amenaces de mort contra el President i Conseller d’Economia de la Generalitat, com han publicat  les xarxes manipulant la possible pistola homicida? Aquestes amenaces i declaracions com “ens em carregat la seva sanitat” són clares accions contra la sobirania? Les impedeix l’exèrcit. Amb la Constitució a la mà, el pensament i les seves idees són expressió de llibertat sobirana.