Nosaltres també som persones

És la veu dels refugiats que han fugit i fugen de la barbàrie inhumana de la política mundial. Sí, mundial, perquè la situació actual d’innjustícia i desequilibri social té un culpable protagonista, la política. La política criminal que basada en la força de les armes mata milers d’innocents i destrueix pobles, i la política suposadament pacífica que es veu impotent per defensar la convivència mundial amb la dissort que algunes nacions tenen en el negoci de les armes una font de la seva riquesa, armes que venen indiscriminadament, independentment del color del règim dels estats. La política mundial que se sent impotent davant els refugiats juga amb les persones, malgrat davant dels seus ulls en moren milers. És denigrant, inmoral, injust i criminal que es bombardegi les cases de gent treballadora que vol viure dignament i només l’egoïsme del poder les condemni a morir en alta mar quan busquen refugi i se’ls hi negui. El clam que s’ha sentit pels carrers de Barcelona de “volem acollir” en la magna manifestació “casa nostra, casa vostra” que centenars de mils de ciutadans feien sentir denunciava la diferència de criteri existent entre el poder polític i la voluntat de la ciutadania.

Una manifestació nascuda dels horrors viscuts per joves en camps de concentració grecs on comprovaren com la política europea tractava als refugiats. Indignant comprovar com la resposta no és un habitatge digne, sinò la policía o l’exèrcit barrant el pas i, a vegades, causant la mort als pobres que demanen ajuda i es juguen la vida creuant el mar en barques saturades. I la política només es mira el seu melic. És inconcebible que la resposta política del món davant la desesperació de la gent que defensa la seva vida, siguin les armes. Una política incapaç de parar els peus als traficants de vides humanes, que, a vegades, provoquen naufragis i els governs no fassin res per parar-els-hi els peus, situació que fa pensar que possiblement hi ha polítiques que ho provoquen. Una vergonya que els polítics responsables de la pau mundial siguin incapaços i es vegin impotens a l’hora de defensar els ciutadans. Indignant que la política mundial sigui  incapaç de posar ordre en el diner perquè esdevingui un servidor de la humanitat i no el mitjà per posar a les mans d’uns pocs la vida de milions. De què serveixen les lleis si els seus fruits són injustícies socials i massa sovint guerres? No sé si el clam de Barcelona, enviant al món el missatge de la solidaritat universal, perquè tots i totes són persones, farà algun efecte en la classe política europea a qui anava dirigit. Però una veritat es feu palesa, que a Catalunya, i com a Catalunya al món, hi ha gent amb prou claretat d’idees i amb prou força sde voluntat perquè la solidaritat esborri fronteres, desafii la injusta política i l’esperança d’una nova convivència en pau esdevingui una realitat. Tinc molta fe en els joves i penso que tenen prou consciència i prou capacitat per desbancar la classe política incompetent i donar a la societat una vida en dignitat. La manifestació de Barcelona ha demostrat que és possible. I són els joves i la gent de la culturan que ho han fet. Dues forces: la juventud i la cultura. La cultura d’una política solidària en mans de la gent jove dels nostres dies n’és la garantia. L’argument: ells, com nosaltres, també són persones. Anar contra les persones és un crim.