JO ESTIC OBERT AL DIÀLEG AMB TOTHOM

Benvolgut Sr. President, amb aquesta carta començo un diàleg. Imagino que serà nomès un monòleg. Però comencem per la base: apertura a dialogar. Intentarè dialogar prenent per fil conductor la Constitució i documents internacionals signats per Espanya, com la Declaració Internacional dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. I com vos aconselleu, serè molt curós amb la llei d’acord amb el meu dret de lliure expressió. Sentem els fonaments. Amb l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Diu: “ Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. Sr. President, ja sé que no és vinculant, però l’article 10,2 de la Constitució Espanyola reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans com una de les fonts del dret espanyol. Anem a la pregunta que volia dirigir-li: el comportament del Govern Espanyol en la seva postura envers el dret a decidir dels catalans hi ha estat Fidel a aquesta norma? Ja sé que em dirà que sí, però jo tinc dret a contestar-li que penso el contrari. A tots els catalans ens prohibeix exercir un dret que l’art. 2 de la Declaració expressa d’aquesta manera: “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, orígen nacional o social, naixement o altra condició.” Curiós, el dret d’opinió política és un dret que es reconeix i que no s’ens deixa exercir contra el que diu l’art. 30. Però el problema s’agreuja quan l’art.19 dels Drets Universals diu:” Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.” La prohibició del dret a l’opinió política atempta contra l’art.30, mencionat al principi d’aquesta carta. El dret a decidir sobre el model de societat rau sobre una opinió política que empara l’art.2. Ja sé que no sóc jurista, ni lletrat, però de llegir en sé i m’han ensenyat a entendre el significat de les paraules. D’acord amb les cites apuntades, Sr. Rajoy, la solució està en no prohibir drets i en una actuació democràtica davant el problema i mai tancant portes. Em sap greu, pensem diferent. Però jo continuarè el diàleg o monòleg, depen. Atentament. Joan Sala Vila

La fe d’un poble és llei

Aquesta setmana la maquinària de l’estat ha disparat la seva artilleria pesada contra Catalunya. Una manera curiosa de defensar els interesos del seu país. Dissortadament en el món, la llei del més fort, sovint amb la força de les armes, ha esdevingut llei, però no perquè és el més fort la llei sempre és lícita. El moviment de pobles, al llarg de la història ha estat i és una constant, també al segle XXI. I aquest moviment l’imperi espanyol l’ha patit en la seva pell. La tan recordada unitat d’Espanya a la llum de la història és una simple entelequia. Portugal i Gibraltar en són una  demostració. I si hi afegim la desmembració al llarg del segle XIX i XX encara es veu més clar. Però en el cas de Catalunya no és el naixement d’un nou poble, és La recuperació dels seus drets polítics nacionals i internacionals.  Els contraris als drets de Catalunya recorriran a la famosa globalització. No es té en  compte que la globalització és un moviment de pobles amb drets propis per aconseguir una convivència internacional en pau. Però la convivència no s’aconsegueix unificant, destruint identitats, sinò respectant les identitats perquè hi aportin la seva creativitat. I la creativitat, quan és manipulada, com en el cas català, perd la seva efectivitat. Però alló que encara esdevé més lamentable és que continuant formant part d’Espanya la degradació será més efectiva i greu. Per què?, perquè l’imperi espnyol està en procès de decadència i desintegració. Sobre el respecte recomano el llibre de Juli Gutièrrez ,LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA (Alexandre Deulofeu o el pensador global). A la página 58 s’hi llegeix: “L’imperi espanyol quedava constituit, com hem vist, l’any 1479. Si a aquesta data hi afegim cinc segles i mig, que és la durada de vida de tots els imperis, ens n’anem a l’any 2029. Estem doncs avui, any 1972, a 57 anys de la fi de l’imperi.( Nota: avui 2014, estem a 15 anys). Qué és el que passarà? Dissortadament, si no fem cas de la llei estem abocats a la fase caòtica, és a dir, a la liquidació total de l’imperi amb lluites ferotges del poder central contra els pobles peninsulars : Catalunya, Bascònia, Galícia, Andalusia, Aragó i dintre d’aquests encara en una lluita entre ideologies oposades, i aquesta fase caòtica és la que hem trobat en totes les cultures i en tots els cicles.” Aquestes paraules es troben en el volum VII de la Matemàtica de la Història, titolat:”La segona onada imperial a Europa”. La solució al problema depen de la qualitat política dels actuals governants. Com diu l’evangeli: pels seus fruits els coneixereu.

 

NOMÉS DE BONES INTENCIONS NO ES VIU

No negarè que les bones intencions no siguin necessàries, però alló que és inacceptable que només es quedin en bones intencions. Un exemple que la Constitució ens posa davant dels ulls. Entre els objectius de bones intencions hi trobem aquest:” Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just"·. D’acord amb aquesta frase dues són les exigències que demanen a la Constitució i a la llei la seva protecció: la justícia en dues vessants, ordre social i econòmic. Ha complert la Constitució i la llei espanyola aquest objectiu fonamental? Obertament, no. El poble espanyol cada dia és més pobre i uns pocs, polítics i capitalistes, cada dia són més rics. I és sorprenent que l’opinió europea i mundial cataloga Espanya entre els paísos més corruptes. Un govern que no ha complert l’objectiu bàsic de la Constitució amb quina autoritat pot exigir a un poble, que es manifesta clarament, que la compleixi i més encara quan la mateixa Constitució garanteix el dret de manifestació. Per altra banda tampoc es compleix l’objectiu d’una societat justa. Des de la democràcia els odis envers Catalunya no han minvat, han  augmentat. Només cal analitzar fets reals, alguns d’ells protagonitzats per persones que han format o formen part del govern, com el boicot al cava català i demanar signatures contra Catalunya. La lletania de befes pronunciades per personalitats del PP i del PSOE contra Catalunya denuncia com no es compleixen els objectius de bones intencions proclamats en el Preliminar de la Constitució. La manipulació, que es fa de la historia, és una altra demostració de com no es compleix. Referent a Catalunya tampoc es compleix l’art. 1, 2, que diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” La manera com, des del Govern, es tracta els catalans amb motiu del dret a decidir, tampoc es cap exemple de complir la llei. Mentre els catalans no siguem independents, vol dir que som espanyols i per tant som sobirans. Negar-nos la sobirania és declarar que som independents. Aleshores, perquè tantat polèmica i tanta moguda sobiranista espanyola si se’ns nega el dret a exercir-la?. Aquesta sobirania nacional com es manifesta? Nomès votant? També amb manifestacions escrites i en mobilitzacions. Quin cas en fa el govern de les mobilitzacions d’uns ciutadans que són sobirans? No se’ls escolta i se’ls hi envia la policia. I quan un govern autonòmic, legalment constituit, escolta la veu del seu poble, el que l’ha escollit, es margina la veu popular i se’l tracta d’anticonstitucional. Les autonomies són constitucionals i els seus governants constitucionalment han d’escoltar la veu dels seus governats i complir el seu mandat. I el mandat del poble català és prou clar. La llibertat d’un poble no es compra ni es ven, es practica. Quan els objectius d’una llei queden en bones intencions, la llei és injusta.

PUOL, MAS, RAJOY

Tres noms protagonistes en la història de Catalunya del segle XXI. Tres fets: assistència de Pujol al Parlament, signatura convocatòria 9N i recurs al tribunal constitrucional. Em pregunto, qué dirà la història? Com hi passaran els tres personatges? Penso que el judici de la història será molt favorable a Jordi Pujol, moltíssim a l’Artur Mas i de crítica dura a Mariano Rajoy per caminar-ne al marge. No és la meva intenció justificar alló que no es pot justificar de Jordi Pujol, però no es pot negar que la personalitat perdura. Vivim un temps social en el que demanar perdó no és considerat com a una possible virtut política. I reconèixer els errors no és un punt d’arrencada per reorientar la història. Jordi Pujol, en el Parlament, es va trobar amb un cel excepcionalment negre amb alguna nuvolada plena d’odi i venjança. Alguns dels acusadors passaran a la pàgina negra de la història amb qualificatius gens favorables. Escoltant a Jordi Pujol i als portaveus dels partits, vaig arribar a la conclusió que la presència de l’expresident era la fita històrica necessària del desllorigador de fets molt inportants per a Catalunya i també per a Espanya. Pujol no va contestar les preguntes perquè encara “no tocava” i no tocava perquè la resposta al comportament del govern de l’estat davant el seu posicionament envers Catalunya será decissiva pel  dret a decidir. Darrera el silenci de Jordi Pujol hi intueixo arguments molts convincents per posar en evidència polítiques antidemocràtiques de l’estat, que possiblement també l’esquitxen a ell. Crec en els principis polítics de l’expresident que faran callar veus massa arrogants i acusadores, quan alló que més els hi convè, per sortir del partit que sortien, era callar.

 El gran  protagonista històric del moment de Catalunya será Artur Mas, encara que els primers moments semblin voler arreconar-lo. La Constitució Espanyola, malgrat el que es diu des de Madrid, la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pactes Internacionals signats per Espanya, la Sentència del Tribunal Internacional de la Haya, el curs actual de la història i la veu del poble donaran el triomf definitiu a la convocatòria malgrat que per raons alienes el dia 9 de novembre no fos possible votar. El poble imposarà la seva llei democràtica superior a l’escrita. 

El gran perdedor será l’actual President del Govern, Sr.Mariano Rajpoy, no per intentar complir la llei que és el seu deure, sinò per obviar el procès democràtic que comença dialogant. No hi ha cap canvi històric en el món, i Espanya no n’és cap excepció, que no hagi començament amb un trencament. Hi ha trencaments que són llei, com alguns poden no ser-ho, com per exemple “el alzamiento nacional” contra la llei democràtica de l’Espanya Republicana.

Carta oberta al govern d’Espanya

Fa anys que n’estic convençut: una democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics i dit positivament, és el millor. Però depen de la persona, que és limitada. Per tant, pot haver-hi mancances i deficiències que exigeixen millores de canvi. És la norma de la naturalesa. La qualitat política d’un model de societat depen de la capacitat intel·lectual i creativa dels seus dirigents. I el barem per mesurar-la són els resultats de la seva gestió. I quan un imperi, com el que fou Espanya, es troba en el procès històric de decadència i desintegració, si coincideix amb una classe política dirigent amb poca credibilitat en la seva capacitat de govern, la feblesa dels resultats és més que evident i com escrivia Alexandre Deulofeu l’any 1934 en un article titolat “Catalunya i Europa futura”explica la fi del procès amb aquestes paraules ”tots els imperis o potències que s’han mantingut des de la Gran  Guerra es troben, sense excepció, en una fase més o menys avançada de descomposició que tindrà per consequència l’alliberament de totes les nacionalitats avui encara sotmeses”.Membres del govern un dels signes de la dolenta situació actual de la pell de brau rau en la necessària dependència a tots nivells d’Alemanya, que imposa la política a seguir. Membres del Govern d’Espanya heu posat mai sobre la taula el tema de la capacitat política per a governar, de cadascú de vosaltres? Heu pensat mai que decissions vostres han perjudicat a moltes persones, podent-ho evitar? Esteu convençuts que sempre actueu d’acord amb la Constitució? Perquè davant del desencís i descrèdit de la política, avui dia, és per pensar-ho. Hi ha molta gent que està convençuda de la incapacitat de govern de més d’un dels membres actuals. Qué signifiquen sinò les múltiples manifestacions arreu d’Espanya? Una curiositat, quina cara vau posar,  membres del govern espanyol, quan Obama, a les Nacions Unides i davant del rei d’Espanya va dir que els pobles tenen dret a decidir el seu futur. I les paraules del Rei, evidentment tocat, van voler diblar amb unes expressions que no porten enlloc. Membres del Govern, ho sabeu, n’esteu convençuts, teniu les lleis d’Espanya en contra, els contractes internacionals, també, i alló que és pitjor la vostra credibilitat està tocada internacionalment. Per què? Voleu més argument que sou uns escolanets d’Alemanya? I sabeu que teniu els dies comptats democràticament també a la pell de brau. M’agradaria veure pel forat del pany una reunió del consell de ministres. Deu ser fascinant, ho dic pels resultats. I pel lloc que ocupa Espanya en el ranquing internacional. Senyors, membres del govern, encara que no us ho cregueu, com independentista desitjo que la Marca Espanya recuperi brillantor. I encara, que per sota del nas us mofeu, sense una Catalunya Independent no ho aconseguireu. Sort i que la història segueixi el seu camí.

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ, Sr.RAJOY

L’article 10, 2 de la Constitució diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”

Li pregunto: el NO envers Catalunya es pot considerar  d’acord amb aquest article un  compliment o un incompliment de la Cosntitució. Fidel al vostre llenguatge intueixo que em contestarieu que No és cap incompliment. D’acord, NO, però seguim. En el Títol  Preliminar si llegeixen objectius, com aquests: “Consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. Segons aquest paràgraf és la voluntat popular que construeix l’estat de dret. D’acord amb el vostre reiterat No els catalans no deuen ser voluntat popular. Continuem amb pau i tranquilitat. Un altre objectiu, molt relacionat amb l’interior expressa el següent: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües e institucions”. Sr. Rajoy, el seu famós NO deu ser inconstitucional perquè nega als catalans l’exercici dels seus drets. O és que els catalans no són poble d’Espanya. Aleshores són esclaus i per tant com que l’esclavitat fa anys que ha estat abolida, Espanya està fora de la llei. O tal volta considera que Catalunya no és Espanya. Si és així perquè tant d’interès en dir No on, si és veritat el supòsit, no hi té autoritat. Però, no ens enfadem, seguim el nostre camí. L’article 6 diu: “els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instruments fonamentals per a la participació política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurament dins els respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics.” Jo voldria, Sr. President, m ‘expliquès com lliga el seu NO amb aquest article. Si hi ha diferents partits, senzillament es déu a que a la pell de brau hi ha diferents sensibilitats i diferents opinions i per tant amb dret a manifestar-les. Si la Constitució accepta aquest dret perquè tanta por i tant NO. La Consticució no prohibeix. Però alló que és greu, Sr.President i no ho accepta, és que el comportament català és exquisidament democràtic, com demana la Constitució. I aquesta Constitució que el PP no volia, quines coses té la història, ara el partit de Rajoy ens vol fer passar gat per llebre. Però fem una ullada a la Declaració Universal dels drets humans i a pactes internacionals signats per Espanya. En l’article 1,2 de la Carta de les Nacions Unides hi llegim:” Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi d’igualtat dels drets dels pobles i el seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures a enfortir la pau universal” En l’article 21,3 de la declaració universal dels drets humans s’afirma: “La voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic; aquesta voluntat s’expressa mitjançant eleccions autèntiques que hauran de celebrar-se periòdicament, per sufragi universal i igual i per vot secret o per un altre procediment que garanteixi la llibertat de vot” I acabo aquest comentari amb l’artile 1, 1 del Pacte internacional de drets civils i polítics, signat pel rei Joan Carles I i en vigor des d’el 23 de març de 1976. Diu: “Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació. En virtut d’aquest dret determinen lliurament la seva condició política i es peopcupen del seu desenvolupament econòmic, social i cultural” Sr. Rajoy, el seu NO és la interpretació correcte d’aquests articles? I, ara sí, per què és molt significatiu, acabo amb l’article 30 de la declaració universal dels drets humans que diu: “Res d’aquesta Declaració podrá interpretar-se en el sentit que atorga dret a l’estat,a un grup o a una persona, per iniciar i desenvolupar activitats o realizar actes amb intenció de sospendre qualsevol dels drets i libertats proclamats en aquesta declaració”. Amb tots aquets documents, i amb tot el respecte al Sr.President de l’Estat Espanyol, encara estic més convençut de la legalitat de la consulta del 9N. La legalitat internacional està al nostre costat.

TREBALLAR PER PAU

En el món no hi reinarà la pau mentre totes les persones no siguin lliures. I aquest objectiu no s’assolirà mai mentre el model de societat tingui per garantia la policia i l’exèrcit. Se’m replicarà que ambdues institucions en el món actual són imprescindibles. Dissortadament és així. La pau mundial, avui, sembla una utopia. I dissortdamanent pot continuar igual durant segles. Però els objectius que tenen futur i la pau és el futur, no es poden oblidar mai. I l’esperança d’una realitat, encara que llunyana, té una base prou sòlida en ella mateixa, el treball de moltes persones que hi dediquen hores de la seva vida i fins i tot la vida. Els camps són diversos i alguns, a primer cop d’ull, inversemblans, perquè en el camp polític també hi ha persones que treballen per la pau mundial. No tants com voldriem perquè és inacceptable matant amb guerres. Les persones que veritablement treballen per la pau són aquelles que obliden tota mena de violència i es dediquen a la formació integral de les persones. La verdadera tasca per la pau té per subjecte la persona i també per objecte.La persona perfecta, malgrat que limitada, en la seva globalitat o integritat. Sortosament n’hi ha, però són humils, no fan soroll, i no tenen por a l’esforç i al sacrifici. Són aquelles que d’acord amb la naturalesa saben plorar i riure en veritat i justícia. Una persona, per exemple, que defensa la independència de Catalunya, treballa per la pau mundial? Sense cap mena de dubte. La persona assolirà la seva integritat desenvolupant-se en el seu medi natural o d’adopció, en el model de societat que s’adapta millor a la seva manera de ser. I ser independent en el país d’orígen és una condició necessària per convenient. Sembla una perogrullada aquesta afirmació, però en el fons no ho és. Òbviament que la solidaritat amb els altres pobles li demanarà la seva col·laboració i com persona intel·ligent i lliure no la negarà, perquè sovint els impediments per a la solidaritat són polítics i gens democràtics. En aquesta feina hi juga un paper transcendent la religió i ho és tant de transcendent que sense una bona entesa entre totes les religions del món la pau no será mai possible. I quina és la tasca base del món religiós? Avui, el que dirè, sembla una insensatesa. L’oració. És obvi que pregar a un Déu que es diu que no existeix és un contrasentit. Ja sé que no tinc arguments científics per demostrar la seva existència i com a consequència la bondat de la pregària. Però per a mi n’hi ha un de fonamental: la justícia. La mort com a final absoluta i tot s’ha acabat seria una col·laboradora de les injustícies. Per a mi és un argument, per a tu, amic lector, potser no i respecto el teu pensament. Però malgrat tot penso que l’oració és un acte humà per la pau. Per una raó perquè ajuda a profunditzar el concepte real de la pau en el món. Molta gent resa: els hindús, els sintoistes, els jueus, els musulmans, els cristians, catòlics o no, i en certa manera també els agnòstics i els ateus en les seves disertacions sobre la pau sense guerres. Hi treballa l’art, la cultura, la ciència, l’economia? Sí però hi ha matisos molt importants. Pensem-hi entre tots.

UN NO POLÍTIC CONTRA UN SI DEMOCRÀTIC

Políticament, per alló de la llei del més fort, el 9N ens podem trobar sense poder votar.  És una possibilitat. Una possibilitat política, però no legal. A Espanya la veu del poble es manipula d’acord amb el color de l’ego interessat. Però d’una manera, com aquell qui no fa res, es van coneixent posicionaments i interpretacions de la llei que no són pals a les rodes a la voluntat del poble català sinò a les rodes de la democràcia espanyola. Una nova de darrere hora molt interessant i que arriba d’Estats Units. Un comunicat signat pel Secretari d’estat John Kerry el dia 15 de setembre, dia internacional de la democràcia. Diu: “mentre els Estats Units treballem per enfortir la nostra democràcia interna, seguim donant suports als qui arreu del món lluiten perquè les seves veus s’escoltin”. La desautorització del NO no pot ser més clara.Però el problema rau en que sovint s’interfereixen els poders i els polítics se senten justicia i la justicia se sent política. I qui en surt perjudicat? El poble. I quan el poble parla li diuen que no hi té dret. Actitud contrària a la Cosntitució quan afirma que els poders de l’estat es fonamenten en la voluntat popular. Potser caldria una lectura més fidedigna de la llei de lleis que en cap manera és absoluta sinò efímera i per tan canviable i el poder per fer-ho el té el poble, la ciutadania, ni el parlament, ni el govern. Un xic més de respecte. Però com dissortadament, políticament i económica el valor de la persona és nul les lleis que avala es poden manipular. I aixó que és real, és una demostració de la feblesa lógica de molts, massa, sectors polítics actuals. Sortosament davant del NO del PP hi ha la sentència del Tribunal Internacional de la Haya del 22 de juliol de 2010 que declara la veritat de la postura catalana de poder votar. La gran quantitat d’estats que en el segle XX han assolit la independència són un altre argument de la història a favor de Catalunya. La Constitució Espanyola no és cap entrebanc perquè Catalunya defensi el seu procès vers recuperar la seva independència. Què farà el món davant la postura catalana? Senzillament ser raonable i reconèixer els drets que tenen una base natural, una de histórica, una de cultural i una, la més important, d’humana. I si ens referim a la Declaració Universal dels Drets humans i al Pacte Internacional envers la Justícia i la Societat, ambdos documents signats per Espanya, com justificarà el govern el no compliment dels seus compromisos? Sembla ser que pel que diu la història és ja una norma perquè un sèrie de sentències dels Tribunal Constitucional, unes deu o dotze, favorables a Catalunya encara no les ha complert com tampoc altres provinents de la Unió Europeu. L’autoritat es té tota quan davant la llei és el complidor més fidel i exemplar. Una pregunta indiscreta: senyors del Govern d’Espanya, podem dir alló de l’evangeli de qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra?.

NO INSULTA TOTHOM QUI VOL…

L’insult com argument demostra la poca credibilitat de qui l’empra i, a la vegada, la  seva feblesa dialogant. L’insult en boca d’una persona amb càrrecs de responsabilitat no nomès la  desacredita sinó que perd autoritat per aconsellar. I si aquesta persona ha destacat en actuacions econòmiques que han deixat a moltes persones en situació de pobresa alló  millor que podría fer és retirar-se i reciclar la seva vida. Veient un reportatge de la Festa del PSC, com independentista m’he sentit insultat i que un partit que es diu català en els seus actes institucionals porti autoritats del PSOE per desprestigiar Catalunya em fa dubtar de la seva catalanitat. I molt més quan en moments com l’actual que Catalunya necessita el recolzament de tots els catalans, escoltar al president del PSC, partit que ha votat la consulta, posar condicions que debiliten la voluntat del poble català, és dissortadament denigrant. El President de la Generalitat obeeix la veu del poble i el seu mandat i el discurs socialista que he escoltat donava la impressió que era més important el partit que no pas Catalunya. Em pregunto, per què van votar sí, per quedar bé i netejar la seva imatge, que, per desgràcia, ho necessita de veritat? Vas per mal camí PSC i el President del PSOE, abans d’insultar tractant d’insensats als catalans que volem la independència, potser que primer renti la seva imatge fent que els clients que li van signar les preferents recuperin tots els diners. Les seves relacions bancàries el desautoritzen massa quan de paraula defensa els que menys tenen. Em sap molt de greu la postura del PSC, lluitador per la democràcia que taqui el bon nom dels seus afiliats que hi deixaren la pell en la defensa de Catalunya. Encara tinc viu el record del jove Joan Camp, cap de llista per Granollers en la primera legislatura, que morí abans de les eleccions, defensant amb la seva paraula sàbia, elegant i intel·ligent una Catalunya democràtica en el Pavelló el Parquet. Els socialistes dels primers anys de la democràcia volien un partit PSC cent per cent català. No és la imatge que dóna avui. Imatge que malmeten perquè no és el President qui ha decidit que Catalunya té dret a votar, sinò el poble en la seva majoria. Com netegerà el PSC la seva cara en les properes eleccions municipals? Les proclames oratòries només tenen un sentit emotiu per votar sense convèncer. I és una llàstima que aquests sistemes encara siguin preferents. PSC, escolta, nomès una paraula, pensa i que no hagis d’arrepentir-te. No insulta tothom qui vol. Catalunya será independent amb el vot de molts socialistes.

EN EL PITJOR DELS FETS…

Escòcia ha dit no, amb poca diferència amb el sí. Catalunya vol votar. El Parlament ha estat prou clar: 106 a favor, 28 en contra. Una pregunta: en una democràcia la voluntat  de la majoria és llei? Perquè si el Parlament Català vota favorablement una llei, creuria que el PP i C’s també l’haurien d’acceptar. Ho faran? Ja ‘sha vist que no. Aleshores em podeu dir què és la democràcia? Hi ha moltes situacions que no entenc. No entenc que abans de ser aprobada una llei pel Parlament Català la maquinària judicial espanyola estigui preparada per actuar en contra. Aquesta diligència m’esborrona. En trenta anys de democràcia mai Espanya ha actuat amb tanta celeritat com ara contra C atalunya: cas Pujol, cas llei catalana de consultes, cas 9N, cas notificació govern central del nombre de manifestants abans de celebrar-se la manifestació. La llista és més llarga. Personalment, encara penso, que la votació del 9N se celebrarà. Amb problemes però tirarà endavant. Però si la prohibeixen? Si retiren les urnes? Si empresonen el President? No aniran tan lluny, no per falta de ganes, sinò per por a la democràcia europea i les seves consequències. Però estiguem preparats i suposem que sí, que ho faran. Quina ha de ser la nostra postura.Sense defallir continuar la lluita democràticament defensant el dret a la independència. I ho podem fer amb la llei a la mà, també amb la Constitució. Heu imaginat mai un atac frontal al govern d’Espanya obligant-l’ho a complir la llei espanyola a Catalunya. Amb la seva llei som espanyols, encara que no ens agradi, i amb la seva llei, encara que no els hi agradi, tenen el deure de complir-la a casa nostra. A Europa coneixen molt bé la corrupció espanyola, però coneixen també com s’han emprat les ajudes europees al camp espanyol, quan una gran quantitat han anat a mans milionàries mestreses de gran part del territori d’una autonomía? Les lleis sobre l’ensenyament a Catalunya, les Illes i València es compleixen o tenen un objectiu negatiu? Seria molt interessant un debat internacional sobre el compliment de la llei a la pell de brau. Com també ho seria sobre la redacció de la Constitució i el perquè dels canvis que s’hi han produit. Amb la llei a la mà es poden fer callar moltes boques que afirmen que la llei és democràcia quan en realitat és una dictadura vestida de pell d’ovella. Hem d’estar preparats i comvençuts. Catalunya no és una llei, és una nació amb drets a ser estat i governar-se amb les lleis que el seu Parlament programi. Dialogar no és fácil quan no s’accepta la veritat de l’altre. I aquest és la primera llei de la convivència. En el pìtjor dels fets estiguem preparats i no tinguem por, la història està del nostre costat.

SOMRIURES I LLÀGRIMES DE LA DEMOCRÀCIA

Quan més hi penso, més em refermo en  la convicció de la necessitat d’una revolució pacífica popular per asssolir un sistema democràtic just i creïble. Escócia i Catalunya volen moure’s en un clima veritablement demòcrata. Hi tenen dret. Són dues nacions petites que tenen fe en elles mateixes i corren per arribar a la meta. Però de moment corren, que ja és un missatge molt important al món. Viure democràticament és semblant als moments de somriures i llàgrimes però dissortadament en el camí s’hi derramen moltes llàgrimes. La democràcia, com les persones, somriu i plora. Però alló important és el  perquè. Es pot ser demócrata, però no poder viure com a tal. L’anàlisi del model democràtic, vigent en l’actualitat, ens portaría, ens porta, a una situació d’involució absolutista. Escócia ha votat, ha guanyat el no. Fins aquí, ha guanyat la democràcia. Però ha estat justa la victòria? Indicadors post resultats em fan pensar que no. La mateixa reacció de Brusel·les és prou significativa. Les seves manisfestacions de satisfacció ho corroboren. Amb el no s’estalvien posar-se al dia, reciclar el sistema que és una traició als fundadors d’ una Europa Unida, perquè unida només ho és de paraula, de fet és una dictadura que imposa la voluntat d’uns pocs sobre la majoria. No els interessa haver d’estudiar una nova Europa dels pobles, no dels estats. I el missatge d’una Europa global és l’Europa dels pobles. El NO escocès els hi ha donat un temps de respir. Però ara en tenen un altre que els hi fa mal d’estòmag. Catalunya. No li ha faltat temps al President Espanyol i, d’amagat, felicitar al NO, no a la democràcia escocesa i de retruc a l’anglesa, perquè amb aquest comportament vol donar força al seu NO contra Catalunya. Catalunya és un os de mal rosegar per una raó perquè actua democràticament i aixó en política és llei. Una llei que no es compleix imposant una altra llei que per naturalesa és de categoria inferior. Però la victòria del NO pot cantar la victòria definitiva? No. Estic convençut que els escocesos del sí estaran pendents del procès català per no perdre l’esperança. Catalunya juga un paper molt important pel  futur d’Europa. I Espanya ho sap i no vol que sigui dit. El comportament polític de l’estat espanyol podrá dir que democràticament ha salvat a Europa perquè ha aturat el procès català?         És possible que guanyi una batalla, però la guerra la perderà. Els estats autènticament demòcrates d’Europa mai giraran l’esquena a Catalunya democràtica. Des d’el meu convenciment guanyarà la justícia i la veritat, que són la raó de la convivència. Quan vagi a votar em poden retirar la urna, però no em poden robar la meva veritat d’una Catalunya indedpendent.

CATALUNYA AMB LA FORÇA DE LA GENT, CLAU DE FUTUR

El 9 N esdevindrà un dia del que la història dirà abans del 9N i desprès del 9N. Serà un dia trascendent per a Catalunya i també per a Espanya. Les realitats del dia 9 podran tenir lectures fins i tot contradictòries. Uns perquè potser s’imaginaran haver acabat amb Catalunya i uns altres perquè pensaran que la resurrecció és una possibilitat. I al bell mig de la           questió hi ha la força de la història que rau en la gent. Catalunya captiva al món amb la potència de la seva cultura. I és precisament aquesta potència que será profeta i la catapultarà petit estat capdavanter de la Unió Europea. La seva cultura amb onades d’aire fresc revifarà la cultura de la convivència, potenciarà l’Europa que els cinc iniciadors volien retornant a l’economia el paper de servidora de la gent i enemiga de la guerra, aconseguirà que aquella germanor viscuda a Toledo entre cristians, jueus i musulmans sigui un símbol de la nova Europa i Catalunya farà escoltar amb força la veu del violoncel de Pau Casals quan presentant el Poema del Pessebre ,li diguè al Secretari General de la ONU que aquell Parlament s’havia convertit aquell dia en el Palau de la Música Catalana. El canvi amb Catalunya té poder, de Peret és un missatge lúdic i cultural de confiança en la seva gent que té davant seu un grandíssim esdeveniment històric, no només perquè Catalunya esdevingui independent i nou  estat europeu sinò pel lideratge que pot exercir en el concepte d’Europa en un món global. I alló que avui dia sembla una incongruència no será tal quan Espanya senti l’escalf de la mà catalana que li assegura la continuitat a Europa amb més credibilitat que no hi té ara. No pretenc ser profeta, dic el que penso. No es pot nedar contracorrent en les aigües dels segle XXI, el que marcarà amb tota probabilitat una nova época. Una época que el problema més feixuc será aconseguir una convivència en pau entre totes les civilitzacions. La base continua sent evangélica encara que no se sigui religiós: la més gran manisfestació d’amor és estimar als enemics perquè, alehores, nomès hi haurà amics. Aquesta transformació haurà de vencer al pitjor dels enemics, el diner. El diner no se l’ha d’estimar se l’ha de fer servir. Aquest serà el gran problema i és la gran lluita per la pau.

LA CATALUNYA EN LA QUE JO VULL VIURE

Entre els set milions i escaig de catalans que configuren Catalunya sóc una gota d’aigua d’aquest mar tan bonic que viu en diàleg permanent amb la Mediterrània. Però malgrat la meva petitesa desitjo poder dir jo també sóc Catalunya. La seva geografia té un encant que s’encomana i crea una manera de ser peculiar de la gent que hi viu. Prehistòrics, grecs, romans i musulmans, barrejats amb la gent del país, assoliren un còctel històric amb gust de globalitat. M’agrada ser una gota d’aquesta beguda en certa manera afrodisíaca. És la beguda de la passió universal. I l’essència de Catalunya. I l’essència, que és perfum, però és més encara, la base del ser, li dóna al meu país un caràcter de permanència creativa. La Catalunya, que segons Alexandre Deulofeu al voltant dels anys vint-i-cinc será sobirana, és la Catalunya d’arrels cristianes, venes i artèries d’una sang vermella inspiradora del groc del seu treball. Amb la seva bandera quatribarrada passeja amb fe al bell mig d’esculls embrolladors que dificulten caminar i nedar però fan l’esforç més productiu. Pot semblar una inversemblança, però em sento independent en un país sotmès i esclavitzat. Crec que aquesta força meva interior és la mateixa força dels dos milions de catalans presents a la V i d’un gran nombre dels que per raons de malaltia, malalts i curadors, no poderen assistir-hi físicament però sí espiritualment. Jo i la meva companyia érem uns d’aquests. I tots volem la llibertat, que té el nom d’independència. La independència que és creativa i alló que sap fer és agermanar; independència que és solidària i alló que sap fer és respectar; independència que és treballadora, i alló que sap és que la riquesa del treball arribi a tothom; independència, que és religiosa i alló que sap és rebre totes les tendències que defensen la veritat i la justícia; independència que és política, i alló que sap fer és escoltar; independència que és cultura i alló que sap és que tota la gent que viu a Catalunya se’n beneficii; independència que és economia, i alló que sap fer és no crear desigualtats; independència que és pau, i alló que sap fer és no crear problemes inútils, ni mentiders ni injustos; independència que és vida i alló que sap fer és que cada persona es trobi a ella mateixa i pugui dir jo sóc. Tot aquest programa no és possible si, per exemple, jo no puc dir “jo sóc” català. És la meva línea de sortida de la gran cursa de la meva vida compartida. Jo sóc independent des de sempre en el meu interior. I si em volen fer creure que no ho sóc és que em neguen la meva naturalesa de ser persona.

COM CAMINA CATALUNYA CAP A LA INDEPENDÈNCIA?

Estic convençut que no hi ha marxa enrere, però hi ha situacions que demostren que els obstacles del camí no són els naturals lògics i necessaris, sinò els egoístes, ilògics i mancats de reflexió. Comprovar sobre la marxa manipulacions pensades per qui hauria de ser model de democràcia genera situacions de confrontació innecessària en una societat suposadament civilitzada. El descobriment de la manipulació del nombre d’assistents a la V per la Delegada del Govern Central a Catalunya seguint ordres de Madrid denuncia no només mala fe sinò una realitat egocèntrica absolutista contrària a la democràcia de la que se n’omplen la boca però els fets la vomiten. Els continuats avisos des d’el govern central emparant-se en la Constitució i la llei sense escoltar els que pensen diferent, ni tampoc els seus que tenen opinions contràries, defineixen un camí en el que el respecte a una tan gran majoria com dos milions de ciutadans, que per la Constitució són sobirans i tenen dret a manifestar-se, és un camí continuació d’un model absolutista i gens democràtic. Descobrir que persones properes al govern han manipulat un afer punible amb finalitats personalistes fa pensar que no estem governats per  autèntiucs demòcrates. Situar gent del partit en estaments per jutjar fets ilegals de personalitats del mateix partit porta a pensar que el país està descaradament manipulat. I pensar que des d’aquesta exemplaritat política es preten alliçonar Catalunya, no és gens estrany que els catalans de socarrel se sublevin i defensin la llibertat i la indpendència. Per poder defensar amb credibilitat la llei i la democràcia és imprescindible que el responsable sigui creíble i que els seus fets estiguin d’acord amb la credibilitat. Però dissortadament els mals de cap no venen  tots de fora sinò que es tenen tambè dintre. Hi ha postures que són incomprensibles des d’una òptica de l’ètica política i des de l’evolució de la història. Existeix a la pell de brau una pretensió d’aturar el curs de la història perquè Espanya ja ha fet el cim. I aixó és una autèntica quimera. El cim no es fa mai perquè l’evolució de la humanitat és constant per naturalesa i els poders fàctics abolutistes són la negació de la naturalesa. Catalunya és conscient d’aquesta evolució i vol recuperar el seu camí per no sentir-s’en defassada. I Catalunya no pot perdre més pistonades per culpa d’una submissió imposada per les armes i per lleis no compartides contràries al progrès de la humanitat. Catalunya gaudeix de prou intel·ligència, creativitat i capacitat per seguir solidàriament el curs de la història per no deslligitimar la imatge global amb pinzellades sense discurs ni projecció. Catalunya camina cap a la independència malgrat els obstacles aliens i també dissortadament als problemes interns. La creativitat histórica és una facultat humana que dóna fruits d’independència. Treurem les pedres, plantarem fites alliçonadores i construirem el camí de la llibertat.

LA MORT D’UN POLÍTIC

No em refereixo en aquest comentari a la mort física i real sinò a la mort política, però real, que pot estar causada per diferents motius. Un d’ells pot raure en la incompetència personal, un altre l’egoïsme i l’enveja, un altre la manipulació de la llei,  un altre no voler escoltar al diferent i el pitjor semblar que s’actua democràticament contra una realitat democràtica. No oblidem que els polítics i les polítiques són persones amb totes les virtuts i defectes del gènere humà. Consequentment moure’s en el camp de la política no significa inmunitat malgrat que tots, ells i elles, esdevinguin aforats gràcies als càrrecs. I aquest aforament és una oportunitat d’or per aquells i aquelles que de persones en tenen el nom, peró no els fets. Des d’”el váya-se Sr.Gonzàlez!” a les amenaces al President Artur Mas, la història política de la democràcia espanyola està plena de fets conflictius. És veritat que hi ha polítics que s’han auto-immolat, altres que els ha immolat la justícia, no m’hi refereixo. Em refereixo als que han estat víctimes dels atacs de polítics contraris per treure-se’ls del davant perquè són una acusació constant a la seva mala gestió. I em refereixo, avui, a la mort política anunciada del President Artur Mas. Espero que no sigui necessària una resurrecció, encara que aquesta seria el millor argument, per treure davant del món, els colors a la cara als que volen, desitgen i treballen per la seva mort política. La força de la veritat venç la mort. “Senyor, si haguèssis estat aquí el meu germà no hauria mort”. La germana es refería a la força de la veritat eterna. I en el cas d’Artur Mas aquesta força és la voluntat del poble i tot depen de si ell l’obeeix o la traeix. La humanitat és qui va rebre el manament d’auto-organitzar-se i la humanitat no és la política, la política és la capacitat humana de decidir, escollir i ordenar. Abans que la política hi ha la persona. I dissortadament massa lleis no estan pensades pel bé universal, a partir de l’individual, sinó amb objectius descaradament partidistes. I quan una persona política vol complir amb el deure natural de primer les persones sorgeixen els doctors de la llei que l’acusen perquè en dissabte no és pot guarir a un malalt. Hi ha situacions a la vida que la llei no hi té cabuda en algunes decissions. Són aquelles en que primer és la dignitat humana que la dignitat política. Quan la llei primer prima la dignitat política, no és humana i no té poder per imposar-se. Quan, emparant-se en una llei, es condemna un polític perquè primer és la seva gent, s’incompleix la llei natural i la mateixa democràcia perquè se li nega al poble alló que diu la constitució que la seva sobirania és la base de la governabilitat. Si el President Mas obeeix el mandat del poble, Catalunya será independent perquè aquest és el seu destí polític.

 

LA MORT UN ÀRBITRE DE LA HISTÒRIA

No hi ha cap dia a ple segle XXI que les notícies no vagin plenes de morts. De morts, la majoria manipulades per la política i per la religió en una actuació inmoral per antinatural. La vida i la mort, els dos pols que regulen l’existència humana, en mans de la política perden el seu sentit en la història, esdevenint marionetes d’un teatre en el que s’hi representen les dramatúrgies més inhumanes imaginables. La mort no és enemiga de l’existència, ans el contrari li dóna sentit i en el moment històric del calendari catapulta la persona difunta a la immortalitat. Però aquesta filosofia no és ben vista, ni acceptada en un món governat pel diner esclavitzant més del vuitanta per cent de la humanitat. I aquest esclavatge el regenta la manipulació de la mort a qui fa  nosa la bondat, la intel·ligència, la veritat i la justícia. És veritat que enfrontada a aquesta filosofía, n’existeix un altra, el de la mort digna quan ha arribat l’hora. Però dissortadament hi ha morts que ho semblen de dignes, perquè malgrat l’homenatge de l’alta societat deixen darrere seu unn seguit de fets causants de manipulacions socials que han fet desgraciada a molta gent. Contínuament la premsa parla de morts. Morts causades per fenòmens naturals, tempestes, pluges, terratrèmols, la majoria inevitables en el moment però moltes evitables si els habitatges gaudissin de les mínimes mesures de seguretat per una construcció com cal. Morts de guerres humanament injustes com la, sortosament de moment en pau, entre Israel i Palestina. Morts per odis religiosos en l’Orient Mitjà. Morts per venjances polítiques, com les dels tres pertiodistes decapitats. I davant d’aquesta inmensa injustícia com reacciona l’anomenada societat civilitzada. Contestant amb les armes, venent-els-hi als països en guerra o bomberdajant-los i enviant-hi tropes. Les armes encara que guanyin, mai han portat la pau definitiva. I en aquest món anem per mal camí. Però hi ha una altra mort immoral, antihumana i injusta, que és la mort política del contrari. Avui nomès en faig notícia. Amb la mort s’ha amenaçat al President de la Generalitat perquè compleix el mandat de la seva gent. Però alló, que encara és més greu, que amb amenaces també hi ha qui es vanta de desitjar la mort de tots els catalans. I aquestes amenaces resten impunes en un país que es vanta de complir la llei.La mort política d’un governant que obeeix al seu poble és antinatural, antihumana i la llei que ho justifica és injusta. S’ha dedicat mai per uns moments quina part de culpabilitat hi té el govern d’Espanya en la situació actual política del país? Segurament, NO, perquè si no s’hi ha pensat, no es tenen arguments i el NO vol donar sensació d’autoritat. La mort, tant la criminal com la política innjusta, està construint el món actual. Actúa d’àrbitre de la història.

Ara és l’hora d’estar alerta…

Necessitem una alerta no per la por d’amenaces sinò alerta perquè la Constitució ens dóna la raó contra el totalitarisme de la llei, perquè una llei manipulada al pensament unitari d’una part ho és de totalitarista. Una llei, quan és veritablement llei, accepta raonaments lógics i  no és mai un fonament d’immobilitat. Les lleis són signes dels temps i els d’avui, globalitat inclosa, són respectuosos amb les minories i accepten els seus drets amb el compliment dels seus deures. Els governants tenen l’obligació de complir la llei, però mai d’interpretar-la al seu servei i menys quan perjudiquen als súbdits. Amenaçar de sancions abans de delinquir, si és que complir democràticament els mandats de la ciutadania ho és, manifesta certes incapacitats de diàleg i pors a la raó del contrari. Però alló que al segle XXI és incomprensible és la falta de respecte per autoritats, diguem-ne per respecte democràtiques, a la voluntat d’un considerable col·lectiu, que defensa públicament, festiva i a la llum del dia, les seves idees i la seva voluntat. El llenguatge burlesc en boca d’una autoritat política en actiu mereix la desqualificació inmediata i molt més quan ha estat incapaç de crear una comunitat autónoma pròspera amb els seus mitjans agrícoles, ramaders i industrials. Les desqualificacions que ens venen de l’alta política no ens  han de fer tornar enrere, ans el contrari caminar amb més força i decissió, perquè amb la Constitució a la mà jo sóc sobirà i com  a tal legalment em puc manifestar (art.1,2 de la Constitució) emparant-me en la llibertat d’expressió, siguin les que siguin les meves idees mentre ho faci democràticament i respecte. Respecte que algunes autoritats autonòmiques del PP no  em tenen i tinc dret a exigir-els-hi. Personalment mai m’inmiscuirè en les voluntats del poble d’Extremadura per ser el que ell vol ser i aquest mateix respecte reclamo del seu President que no me’l té. Un petit incís. El poble espanyol és sobirà, d’acord. Ha emprat mai la seva sobirania amb el vot unànim de tots els espanyols? Un exemple. La Constitució va ser votada pel 66,1% dels ciutadans espanyols. 16 milions de 26 amb dret a vot. Els vots favorables foren 15 millions i els no favorables, abstenció inclosa, foren 10 milions. Aquests deu milions no són sobirans? Acabo amb una consideració: els catalans, d’acord amb el comportament aliè, no sóm espanyols perquè segons ells  no som sobirans.Si  no som sobirans no tenen cap dret sobre nosaltres. L’abast de les lleis mereix una lógica i una lectura més aprofundida i no fugir el diàleg quan es presenten diferències fonamentals. El funcionament del Congrès i del Parlament no li fan cap favor a la Constitució. Jo la vaig votar, avui la considero defassada.

Millor que un article.

LA FORÇA DE LA GENT

La Diada catalana va viure dues manifestacions populars molt desiguals amb , interpretacions polítiques inversemblans. Esgrimir que amb elles es va produir el trencament convivencial català és una manipulació interessada de qui té el poder i no té arguments per dialogar. Parem esment en la llei, art. 1, 2 de la Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” La Constitució i per consegüent aquest article, la va votar tot el poble espanyol? No, un 33, 89 % no va votar. Però anem més lluny. El nombre d’habitants amb dret a vot eren: 26.632,180. Exerciren el seu dret: 17.873.271. Un 67,11 % contra un 33,89 %. Però repasem els SÍ, els NO, les ABSTENCIONS i els vots NULS i la no acceptació en consciència de la constitució esdevè molt considerable. A favor del SI, 15.706.078, a favor del No, abstenció, blancs i nuls, 10.926.102. Els números són prou significatius. Els que van votar, tots eren sobirans, perquè eren espanyols, però no tots  acceptaren el text vigent de la Constitució. Amb  els resultats de la votació de la Constitució es pot afirmar que la sobirania del poble espanyol no és necessari que tots els ciutadans defensin el mateix, poden haver-hi diferències i la seva veu s’ha d’escoltar perquè és la veu del poble espanyol. I s’ha de facilitar la seva voluntat, encara que diversa, des d’el poder. Amb quin poder del poble sobirà governa el PP? El govern de Catalunya segueix la voluntat d’un poble que és sobirà, perquè per llei ho és, encara que se’n vulgui apartar, però de moment amb la Constitució a la mà se l’ha d’escoltar. I no és vàlid amagar-se en subtileses de legalitat quan nomès són subtileses perquè la llei es base en la sobirania popular, i sobirans ho són els que diuen sí, el que diuen, no, els que s’abstenen, els que voten en blanc i els que voten nul. Una realitat és la llei i l’altra la seva aplicació i de la manera com s’ha aplicat en democràcia en aquest país, negar sobirania nacional als catalans és ignorar la Constitució. Per què per la mateixa raó amb la llei a la mà jo, persona sobirana, tinc el dret de demanar, malgrat estigui en minoria, la dimisió de tot el govern actual. L’article 1,2 no parla de percentatges, els percentatges són interpretacions més o menys democràtiques que no totes respecten la voluntat de tots els votants. En els parlamenents els percentages haurien de valorar-se en raó als partits que els formen i els votants que cada partit ha aconseguit. No és lógic i racional que s’aprobi una llei amb nomès els vots d’un partit amb majoria. Se sent a dir que gobernar amb majoria absoluta és més pràctic i fàcil, però també es més dictatorial i menys democràtic, perquè aleshores, de què serveix un Congrès i un Parlament si els debats ja están aprobats abans de començar? Aixó, sé que és dur el que dirè, és enriuren-se de la gent. No és estrany el desencís envers la política i la desconfiança del poble. Què hi sobra i qué hi manca? Penso que la V de l’11 de setembre d’enguany respon prou bé aquesta pregunta.

EMILIO BOTIN, QUE DIOS TE HAYA PERDONADO

Religiosament sempre s’ha de desitjar el millor per a tothom. I així ho desitjo perquè una persona pot haver estat qualsevol cosa des de sant a criminal, però primer de tot és persona i com a tal porta la imatge de Déu. Una altra cosa és estar d’acord amb la seva  trajectòria personal. La naturalesa és sàbia i ha escollit un bon moment. És un fet luctuós però que lliga amb la mort política de Jordi Pujol. Botín se n’emportarà capítols de lloança de la premsa espanyola, Jordi Pujol, se n’emporta milers de condemnes. I, encara que no tots dos físicament han mort, sí que la mort hi juga el seu arbitratge. Quan una revista estrangera denunciava el nombre d’espanyols amb dipòsits milionaris a paradisos fiscals, el primer de la llista era el Senyor Botin i no em sortiu ara amb alló que d’arbre caigut tothom en fa llenya. El fet denunciat és el mateix, però el tractament judicial, tot el contrari. Aixó és justícia? A nivell religiós li desitjo al difunt president del Banc de Santander el millor que es pot desitjar a una persona, però a nivell humà, social i polític que es faci justícia. El pagar el deutes humans és una necessitat per merèixer els premis religiosos. La justícia no es baralla amb la veritat perquè caminen de la mà, fet que no es compleix en moltes sentències. La mort, n’estic convençut, li ha estalviat al Sr. Botin un futur no tan brillant. Al nostre país la mort física és massa respectada com tapadora de forats. Si la persona de la que parlo aconseguí un banc de talla mundial, molt bé, però fou tot legal i verídic? Quin paper hi jugà amb els pisos i els desnonaments? Quina fou la seva actuació amb les preferents? És comprensible a nivell social i humà el mecenatge de la Fórmula 1, en un temps de crisi com l’actual? Quin paper ha jugat amb les petites i mitjanes empreses? Per què els bancs no pateixen la crisi com les persones, rebent ajudes de l’estat? Les seves declaracions  a hisenda són proporcionals a les dels ciutadans? Honestament penso que la mort li ha fet un gran favor. Quina repercussió hi tindran, si n’hi ha, les possibles declaracions de Jordi Pujol, perquè tinc entès que el tracte rebut en l’època de la Banca Catalana fou molt desigual? La societat civil continuarà enganyada i mai coneixerà la veritat. Que la banca sigui la gran beneficiada en temps de crisi, i el Santander ho fou i la ciutadania la gran perjudicada és molt significatiu i mereix una  explicació veraç, creïble i justa. I en tot aquest embolic els directors dels bancs hi han jugat molt essent responsables de les consequències socials. Dissortadaament en aquest paper la política no hi ha jugat massa net. I banquers i polítics, permeteu-me termes religiosos, s’han de confessar davant la societat del perquè dels mals que li han fet. És un dret de justícia i també un deure.

L’INSULT A CATALUNYA I ALS CATALANS

El Diccionari de la Llengua Catalana ens diu que “insultar és ofendre amb actes o paraules ultratjoses”. Històricament l’insult té els seus orígens en els de la humanitat. La raó de l’insult neix d’una adversió resultat de diferents motius, però n’hi ha un de molt significatiu, l’enveja histórico-filosòfica. Es tracta de l’insult de base política, sovint disfressat de resentiment d’ofensa, encara que aquesta no existeixi. Endinsant-nos un xic més rau en una enveja per motius d’inferioritat que es consideren ofensius, quan la realitat es déu a la incapacitat de ser alló que es vol ser i no s’assoleix. I aquesta condició porta a negar tot alló positiu de l’altre i fins i tot es nega el seu valor essent-ne també afavorit. I aleshores es gira la mitja al revés i es canvien els termes del logaritme. Però en l’interior hi bull una necessitat d’expressar i com no es tenen arguments, la manera més pràctica i directa és l’insult. Però l’insult per assolir el resultat que es preten ha de desanimar a l’insultat,i sovint succeix que l’efecte no es produeix i l’insultat encara agafa més energies i troba més arguments a favor de la seva filosofia. I precisament l’existència de raons que no se sap refutar genera en l’amargat l’odi insultador. I aquest fenòmen, avui, el pateix moltíssim Catalunya. Jo no negarè que no hi hagi catalans insultadors, que dissortadament també hi són. Però en aquest escrit em refereixo a l’insult contra la Catalunya que vol ser independent. I aleshores s’aprofita qualsevol oportunitat, com s’ha donat amb el cas Pujol. Ja m’hi he manisfestat i avui no toca. No en fujo, hi tornarè. Però el que toca és la facilitat amb que impunament es pot actuar fins i tot en actes públics i no passa res. I encara és pitjor quan l’insult surt de boques políticament en el poder, amb afirmacions que volent-se emparar amb la llei resulten insultants. No parlem dels que reben Òmnium Cultural i l’ANC acompanyats d’untèntiques mentides que es venen vestides de veritat. I si ens movem  per les xarxes ens adonarem que l’insult té carta de llibertat sense aturador fins arribar a l’amenaça de mort. I tot en una societat que es diu democràtica, que ha convertit l’insult en un dels seus arguments. Perquè és inssultant negar drets escudant-se amb la llei quan aquesta no els prohibeix i no els pot prohibir perquè són drets naturals del ser humà. Com s’actua, avui, en l’Espanya democràtica davant l’insult?  Valorant els fets, amb massa permissivitat, permissivitat que no la defensa la llibertat d’expressió. L’insult és la imatge de l’odi polític. Quanta feina hi té la pedagogía per escombrar aquest pati d’escola política.

LA MEVA DEFENSA DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUYA

La meva filosofia independentista té una base humana amb lligams evangèlics. La persona és el centre insubstituïble de qualsevol model polític. Estic convençut que la persona per naturalesa és un animal polític i religiós. I les institucions polítiques i religioses si no compleixen amb el deure de que cada persona visqui amb dignitat estan tergiversan la llei natural i cometen perjuri. Els grans estats amb milions de ciutadans són una greu rèmora per complir la llei natural pel fet irrefutable que la política s’ha convertit en un mijtà de vida, en un treball però un treball molt especial que viu de la feina dels altres. Reconec la necessitat de les institucions polítiques i religioses i que els que hi treballen tenen dret de cobrar per la seva tasca, ho diu clarament l’evangeli però també diu que no és just servir-se egoísticament de la feina dels altres que són els que aporten riquesa. Precisament per una millor organització del treball i dels seus fruits proclamo el dret de la indpendència de les petites col·lectivitats. És més fàcil el control i més difícil la manipulació. No em repliqueu dient que avui alló que mana és el globalisme perquè la verdadera filosofia globalista respecta molt i es basa en la llibertat i independència de les persones, que són la base de les col·lectivitats. És innegable que on hi ha tres individuus hi port haver-hi tres opinions. És fruit natural de la llibertat. Però les persones tenen una intel·ligència per entendre els altres i una capacitat de dialogar-hi. I aquesta és la base de la independència, saber coordinar diferents opinions que siguin capaces de conviure amistosament en pau. Raimon Pannikkar, el gran pensador del segle XX, afirmava que el consens no consisteix en renunciar a les opinions pròpies, sinò en saber parlar-ne i sense haver renunciat als propis posicionaments aixecar-se de la taula, fer una amistosa encaixada i ser capaços de conviure en pau. I aixó és possible si no partim de principis estereotipats i fonamentalistes de que la veritat només és una quan les persones són vàries i amb capacitats d’anàlisi diferents. Pensar políticament diferent, teològicament no és cap pecat sempre que no és perjudiqui greument a cap persona. Un independentista i un unionista tots dos són fills de Déu i estan obligats a conviure. En aquest tema hi ha la llibertat, com es respecta millor amb la independencia de Catalunya o amb la unió a Espanya. Personalment penso que serè més català si sóc independent i la meva llibertat tindrà un camp més ampli d’acció. I des de la meva llibertat tindrè més llibertat de moviments per ser solidàriament millor per conviure amb qui pensa diferent que és tan o més fill de Déu que jo. La independència em fa més lliure però ni millor, ni pitjor religiosament.

GRÀCIES, GOVERN D’ESPANYA, UNA ALTRA FEBLESA

La història té cops amagats. Quan la intel·ligència no sap llegir els seus missatges, les consequències no es fan esperar. Una proba intel·ligent és aquella que respecta el pensament diferent d’altri. La cultura sempre esdevè jutge dels actes poc racionals o gens.  Existeixen esdeveniment aliens a la cultura, si es pot dir que són aliens, que acusen de responsabilitats incoherents. Manta vegades, la política se sent factor cultural i actua políticament contra la cultura. És alló del ser o no ser. No negarè mai que un polític no sigui culte. Però ser culte no vol dir ser molt sabi, sinò saber actuar intel·ligentment amb el saber. Hi ha pastors de la muntanya que dintre de la seva ignorància són més intel·ligents que alguns sabis. En altres temes se sent a dir força sovint que una mestressa de casa seria millor ministre d’hisenda que  molts dels dessignats. No és cap gosadia, els fets ho demostren, valorar la intel·ligència de persones humils com poden ser un pastor del Pirineu i una mestressa de casa. En els seus afers són sempre coherents i raonables.Viuen i entenen la seva història. Per contra, persones que ocupen llocs importants en la societat són incapaces de llegir la seva història, de meditar-la i d’actuar amb coherència. La inccoherència és consequència de la irracionalitat i aquesta, demostració de la feblesa intel·lectual encara que omplin les seves intervencions amb rellevants cites de llibres d’escriptors de fama i sobre tot de lleis, que, a vegades, ni elles compleixen. Convertir un acte cultural en un afer polític, és una feblesa política. I molt més quan perjudica a altres nacions. La prohició o ajornament de la presentació, per motius polítics, d’un llibre d’autor català a Holanda, com és el cas de la novel·la VICTUS, exhibeix davant d’Europa una filosofía política de l’estat espanyol defassada, pertanyent a temps dictatorials. I des de la meva posició independentista català crido molt alt, gràcies, la independència de Catalunya és un xic més a prop. Als ulls del món és una demostració més de les moltes raons que tenim els catalans per demanar la independència. Emparar-se per prohibir la presentació en la possibilitat de fets irresponsables com desplegar una bandera catalana durant l’acte com manifestà un càrrec cultural espanyol, és el mateix que afirmar, que desplegar banderes espanyoles en un acte netament català, és una provocació. Sortosament per a Catalunya i dissortadament per a Espanya, cada dia més feble dintre la Unió com ho demostra la recent distribució de càrrecs, actes com aquest ens apropen més al món, fan Catalunya políticament i cultural un futur estat europeu més desitjable i més integrat i, a la  vegada, més integrador amb la seva solidaritat política, económica, cultural i també religiosa amb el respecte a totes les seves institucions. Una vegada més, la història ens alliçona sobre la importància de saber llegir els missatges de qualsevol esdeveniment, de l’ordre, categoría i nacionalitat que sigui. Un nou èxit de VICTUS, un pas més endavant en el reconeixement europeu de la globalitat que representa Catalunya. 

BISBES PEL DRET A DECIDIR

Com era d’esperar les postures del Bisbe de Solsona i del Bisbe de Girona han estat comentades políticament amb desconeixement de la doctrina de l’Esglèsia per una part i per l’altra des d’el punt de vista dels drets naturals de la persona. En el primer grup s’ha arribat a l’extrem per part d’un partit, que, en mans de certs components,sembla actiu d’un fonamentalisme marginador de la democràcia, de demanar la judialització del bisbe de Solsona; per l’altra, senzillament, s’ha analitzat el reconeixement dels drets dels cristians com a persones humanes, drets reconeguts per la teología. En els debats política-religió s’oblida, massa sovint, la base fonamental de ser persona i la política i religió no poden discordar en tot el que fa referència a la dignitat humana i el dret a decidir n’hi fa. I un dels punts en discòrdia pot ser el model polític de convivència. Demanar el processament d’un bisbe perquè defensa aquest dret significa no tenir ni idea de quina és la missió que té en la seva diòcessi i, amb l’evangeli a la mà, és defensar els drets d’acord amb les paraules de Jesucrist quan ell diu jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi i quan ve el llop estic disposat a donar la vida per elles. Una de les maneres de morir, en defensa dels seus fidels, és defensar els drets de persona davant d’imposicions polítiques que els marginen i violen. Els bisbes de Girona i Solsona no fan altra cosa que complir el seu deure de pastors de l’Esglèsia, exemple que força dirigents polítics haurien de saber fer amb la gent que els ha votat donant-els-hi poder. El diàleg esglèsia-política té un abast molt més ampli que l’econòmic i en aquest sentit els bisbes també tenen dret i deure de defensar els seus feligresos que econòmicament s’ho passen malament per culpa de la crisi creada per el poder económic i polític. Els objectius materials són deure de la política, no de la religió, encara que sort en té la política de com soluciona problemes la religió a Catalunya, catòlica i no catòlica. Dissortadament l’esglèsia, no sempre ha estat a l’alçada en aquest tema amb exemples que d’evangèlics no en tenen res i mereixen les sancions socials, com entitat d’objectius humans que és l’Esglèsia i totes les religions. Per altra banda cap dels dos bisbes, ans el contrari, afirma que les opcions contràries a la catalana siguin condemnables. Aquesta afirmació sí que és antievangèlica. La frase doneu al Cèsar alló que és del Cèsar i a Déu alló que és de Déu, marca prou bé el camí a seguir. El formar part d’un estat que defensa els drets humans no contradiu el dret de voler formar-ne un de nou perquè s’hi compleixen les condicions polítiques necessàries. Tan cristià pot ser un unionista com un independentista en el cas que comento. I precisament la religió pot aportar-hi molt perquè no es trenqui la convivència i les relacions humanes esdevinguin relacions creatives de pau universal. Aquest objectiu és un deure, no un dret, dels dirigents piolítics i religiosos. Catalunya cristiana o no será, diuen alguns, jo sóc cristià, però dic Catalunya religiosa o no será. I no em refereixo a les institucions sinò a la filosofia dels drets humans que camina de la mà amb la teología. Catalunya independent amb un humanisme modèlic és la base. La resta depèn de la gent.

VIVA ESPANYA

Emmescarar el mural de la carretera de Cardedeu en defensa de Catalunya amb un Viva Espanya impotent, nocturn i provocador denuncia la feblesa dels seus autors que juguen amb una Marca Espanya que no es mereix aquest comportament. Personalment desitjo que Viva Espanya al costat d’una Catalunya Independent i amiga. No és amb males arts, de la banda que sigui, que es defensen els drets irrenunciables d’una nació. Sóc de les persones que amb una Catalunya Independent creuen que Espanya es retrobarà i será veritablement viva. La situac ió actual d’un enfrontament polític a l’estil del pitjor dels estils antidemocràtics porta a un trencament inevitable quan en un món globalitzador el respecte a les individualitats és bàsic i fonamental com es dedueix dels Pactes i Tractats internacionals signats per Espanya i que en  relació amb Catalunya incompleix. Dissortadament el joc brut és massa sovintejat en política. Jo desitjo una Espanya viva, que compleixi els seus compromisos, que netegi la seva imatge corrupta i que els estaments institucionals siguin un model de funcionament polític democràtic. I en els moments que vivim és tot el contrari. Precisament el tema Jordi Pujol convida a reflexionar sobre com és i podría ser una Espanya viva. Estem davant d’un cas de corrupció d’un personatge català que esquitxa a institucions i persones espanyoles de primera fila.Avui llegia la denuncia de la ex d’un ministre de l’actual govern del PP que té fortunes en paradisos fiscals. Com actuarà La justicia estatal? Dimitirà, el faran dimitir? Casualment la notícia allargava la mà i arribava al President actual quan encara no ho era, però ja estava significat en el món de la política. Com es demostrarà que la llei és igual per a tothom. Aquesta segona notícia fa referència a la reunió de la presidenta del PP català amb la ex del fill de Jordi Pujol, reunió sembla ser preparada des de Madrid amb la intervanció d’un altre català. En total, embolica que fa fort. Quan jo escrivia que a Jordi Pujol li haurem d’agraïr la seva confessió pels resultats que vindran, hi havia qui em tractava de mal cristià, d’ensenyar “el plumero” independentista i altres fineses per l’estil. Humilment en aquest afer hi veig la punta de llança d’una possible regeneració política fins al punt que la Marca Espanya democràtica, creïble i digna no será possible sense la indpendènciaa de Catalunya, amb un veinatge just i verdader.

 

LA PREPOTÈNCIA DINTRE I FORA DE CATALUNYA

Estem vivint una etapa de la història en la que la prepotència hi juga un trist paper netament destructiu. Quan la corrent globalista sembla un alè d’aire fresc , tota l’alenada se’n va en orris perquè no és globalisme, no es construeix positivament la història i el paper de la desorientació s’esten amb gambades llargues. Les gambades de   la prepotència són molt significatives, però penso que més en el costat dels nostàlgics que no en els progressistes, seguint la normativa del temps històric. La nostàlgia se sent forta quan els seus contraris pateixen un daltabaix, de l’ordre que sigui, sense recordar els propis i molt més greus i nombrosos. Nostàlgics de temps passats en que tot somreia, que eren saludats com personatges importants i alguns d’herois i que el temps amb els seus canvis ha programat una nova ordenació amb problemes per una banda i una altra.Ser nostàlgic d’un temps passat amb el que s’hi estava d’acord és un dret que cal respectar, però el respecte ha de ser mutuu i, a la vegada, racional. Un defensor, pel motiu que sia, de la dictadura o de la dreta més extrema, si és una persona com cal no tractarà mai de males maneres al que pensa diferent si és veritat que creu en el diàleg. I és una llàstima que postures totalment evangèliques practicades amb persones culpables de greus errades, en particular econòmiques, siguin qualificades barroerament maltractant a qui segueix al peu de la lletra la doctrina de l’evangeli de perdonar fins i tot als enemics. Personalment en les xarxes se m’ha tractat de mal cristià, de que se’m veu massa el llautò perquè sóc independentista en el cas del tractament que faig de Jordi Pujol. No es vol entendre l’expressió de que encara li haurem de donar les gràcies a l’expresident, al que es tracta de “xoriço”, perquè amb el reconeixedment de la seva culpa es poden destapar encara més els casos de corrupció espanyols des de Suàrez, Felipe Gonzàlez, Aznar, Zapatero fins els nostres dies. I si Jordi Pujol amb les seves declaracions destapa  la política corrupta del país, malgrat merèixer la presó, li haurem de donar les gràcies. Ara tothom s’hi atreveix i es treuen els drapets bruts de Banca Catalana quan sembla ser que en aquells temps el Santander estava en les mateixes condicions i a un el van enfonsar i a l’altre enlairar. Perquè es parla tant de Jordi Pujol i es calla hipòcritament l’enriquiment fora mida de personalitats polítiques de primera línea. Perquè es critica tan Jordi Pujol i no es vol saber res dels 600 i escaig mulmilionaris que tenen fortunes en paradisos fiscals com ha denunciat la premsa estrangera. Demanem sí, responsabilitats a Jordi Pujol però també a tota la resta en la que hi ha noms molt assen yalats de l’alta política i economía. Nostàlgics de temps passats d’acord, però respectusos amb les corrents dels temps actuals. I molts nostàlgics no ho compleixen.Dissortadament alguns progressistes, tampoc.

 

LA INDISSOLUBLE UNITAT D’ESPANYA

És una afirmació filosóficament il·lògica i històricament errònia. Un objecte format per diferents parts no pot ser mai indissoluble. L’aigua mentre es aigua i forma mars i oceans és una entitat però quan se separen els seus components, oxígen i hidrògen, deixa de ser aigua.És una llei natural que es compleix en tot el que és naturalesa i per tant també en la formació de nacions que ahir no eren, avui són i demà qui ho sap? El testimoni de la història també recolza el fet canviant i la mateixa història d’Europa ho confirma. La península ibérica és un bon exemple. En temps de l’imperi romà Hispania no era pas com l’actual. Portugal és un exemple de secessió, i l’estret de Gibraltar un altre. I en els dos qui políticament no va saber defensar aixó que en diuen “unitat indissoluble” van ser els polítics espanyols de l’època. Defensar la unitat indivisible entre en el món de les possibilitats com ho és també que alló que avui es u demá sigui dos. L’article II de la Constitució afirma: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i a la solidaritat entre elles”. No pretenc sentar càtedra però aquest article es recolza en una base que no és certa, segon que l’autonomia de les nacions no és respectada (les paraules tenen un sentit i man ipular-lo és demagògia), tercer que la llibertat és coaccionada, quart la justícia no és igual per a tothom, cinquè la igualtat és una quimera i el pluralisme polític queda molt bé per sortir a la foto. Aquestes darrers afirmacions responen a l’article 1,1 que diu: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que porpugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justicia, la igualtat i el pluralisme polític.” Quin respecte es té al pluralisme polític en el Parlament Espanyol, quan puja a la tribuna un diputat de certes minories, un gran nombre de les majories s’absenta i no escolta. No voldria dir per despreci, però ho fan pensar. No parlem de la igualtat, que començariem i  no acabariem. Quina llibertat té Catalunya pel seu dret a decidir? Constitucionalment, tota, políticament cap. I alló més significatiu ho trobem en l`’article 1, 1 del Pacto Internacional de Derec hos Civiles i Políticos, signat pel Rei D.Joan Carles I i publicat el 30 d’abril de 1976 en el BOE. Diu: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política”. I el 1,5 “ Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios de fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetaran este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de la Naciones Unidas”. Com més penso en el dret natural dels pobles més convençut estic del dret natural, legal i polític de Catalunya d’esdevenir un estat independent i lliure. La història és una lliçó que legisla i fa jurisprudència.