BISBES PEL DRET A DECIDIR

Com era d’esperar les postures del Bisbe de Solsona i del Bisbe de Girona han estat comentades políticament amb desconeixement de la doctrina de l’Esglèsia per una part i per l’altra des d’el punt de vista dels drets naturals de la persona. En el primer grup s’ha arribat a l’extrem per part d’un partit, que, en mans de certs components,sembla actiu d’un fonamentalisme marginador de la democràcia, de demanar la judialització del bisbe de Solsona; per l’altra, senzillament, s’ha analitzat el reconeixement dels drets dels cristians com a persones humanes, drets reconeguts per la teología. En els debats política-religió s’oblida, massa sovint, la base fonamental de ser persona i la política i religió no poden discordar en tot el que fa referència a la dignitat humana i el dret a decidir n’hi fa. I un dels punts en discòrdia pot ser el model polític de convivència. Demanar el processament d’un bisbe perquè defensa aquest dret significa no tenir ni idea de quina és la missió que té en la seva diòcessi i, amb l’evangeli a la mà, és defensar els drets d’acord amb les paraules de Jesucrist quan ell diu jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi i quan ve el llop estic disposat a donar la vida per elles. Una de les maneres de morir, en defensa dels seus fidels, és defensar els drets de persona davant d’imposicions polítiques que els marginen i violen. Els bisbes de Girona i Solsona no fan altra cosa que complir el seu deure de pastors de l’Esglèsia, exemple que força dirigents polítics haurien de saber fer amb la gent que els ha votat donant-els-hi poder. El diàleg esglèsia-política té un abast molt més ampli que l’econòmic i en aquest sentit els bisbes també tenen dret i deure de defensar els seus feligresos que econòmicament s’ho passen malament per culpa de la crisi creada per el poder económic i polític. Els objectius materials són deure de la política, no de la religió, encara que sort en té la política de com soluciona problemes la religió a Catalunya, catòlica i no catòlica. Dissortadament l’esglèsia, no sempre ha estat a l’alçada en aquest tema amb exemples que d’evangèlics no en tenen res i mereixen les sancions socials, com entitat d’objectius humans que és l’Esglèsia i totes les religions. Per altra banda cap dels dos bisbes, ans el contrari, afirma que les opcions contràries a la catalana siguin condemnables. Aquesta afirmació sí que és antievangèlica. La frase doneu al Cèsar alló que és del Cèsar i a Déu alló que és de Déu, marca prou bé el camí a seguir. El formar part d’un estat que defensa els drets humans no contradiu el dret de voler formar-ne un de nou perquè s’hi compleixen les condicions polítiques necessàries. Tan cristià pot ser un unionista com un independentista en el cas que comento. I precisament la religió pot aportar-hi molt perquè no es trenqui la convivència i les relacions humanes esdevinguin relacions creatives de pau universal. Aquest objectiu és un deure, no un dret, dels dirigents piolítics i religiosos. Catalunya cristiana o no será, diuen alguns, jo sóc cristià, però dic Catalunya religiosa o no será. I no em refereixo a les institucions sinò a la filosofia dels drets humans que camina de la mà amb la teología. Catalunya independent amb un humanisme modèlic és la base. La resta depèn de la gent.