La filosofia de la
història que el model democràtic espanyol sintetitza en el Preàmbul de la
Constitució denuncia la deriva política dels partits espanyols. I
dissortadament no deixa en gaire bon estat la justícia. No cal buscar recolzaments
a l’estranger, n’hi ha prou d’analitzar la democràcia. El punt central, la
Constitució espanyola ho reconeix, rau en la voluntat popular. El poble atorga poder
i el poder ha de servir el poble. Si la democràcia és llei, no la llei, i la
Constitució accepta el ventall de partits polítics al Congrés i al Senat, tota
manifestació contra diputats, tractant-los de separatistes i quelcom pitjor, és
una flagrant prevaricació de la llei que està al servei del poble, no de les
arques dels diputats. I la gravetat de les paraules mereix la presó. Valorada
des de fora l’actuació dels parlamentaris espanyols en el Congrés i el Senat
palesa un greuge greu a la persona, la seva pròpia i de les que escolten que
democràticament són tots els ciutadans. La democràcia és l’avenç més important
de la història en l’organització de la convivència tot i reconeixent que encara
resta molt de camí i en massa nacions es mouen en les beceroles. La definició
de democràcia, com poder del poble, en els seus orígens era molt deficitària
perquè l’esclavatge era vigent, avui no ho és, però es practica. Han variat les
paraules, però els fets continuen. I referent a Espanya també amb l’agreujant
que la seva democràcia no s’adapta massa sovint a l’europea a la que s’ha
adherit. La democràcia, que palesa un acostament al pensament religiós i
concretament al cristià, pateix un greu defecte, que el Papa Francesc ens
recorda quan escriu “avui, pensant en el bé comú, necessitem imperiosament que
la política i l’economia, en diàleg, es col·loquin decididament al servei de la
vida, especialment de la vida humana.” (LLOAT SIGUEU, 189.) L’esca de tots els
mals. Referent a la política espanyola i en bé de la ciutadania opino, que una
de les accions de la justícia, al servei de les persones, hauria de tancar les
portes giratòries i obligar a donar els diners a l’estat perquè, es vulgui o
no, els diners son de tots els ciutadans, no per fer milionaris a membres de
partits amb poder. És aquesta pràctica un expesa nuvolada contra la democràcia.
I està beneïda per l’estat contra la voluntat del poble. La democràcia no la
fan les riqueses, ni les lleis, la fan les persones i els seus pobles. I les
persones i pobles no són el territori sinó els drets, un dels quals és gaudir d’un
espai per conviure-hi. Però allò que la política espanyola no entén és que els
pobles tenen el seu dret de conviure en un territori. La raó no rau en el fet
del dret de conquesta. El dret de les armes. I és vergonyós que aquest dret en
la humanitat del segle XXI encara sigui vigent i majoritari.
La classe política
espanyola de dretes i extrema-dreta van girar l’esquena al Papa Francesc quan a
l’entrevistador li va dir: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb
la seva pròpia història, sobre tot la història del segle passat. I si no ho
està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història”. Que
una autoritat important del segle XXI s’expressi de tal manera és senzillament
perquè en l’ambient mundial no tot són flors i violes en l’actual democràcia
espanyola. No cal sortir d’Espanya per tenir dret a posar en dubte la fidelitat
democràtica de la majoria dels partís polítics. Amb un detall és suficient: com
argumenten les votacions. Són extremadament partidistes. Tenen bàsicament un
objectiu, assolir el poder, com si l’altre no hi tingués dret. Comprovar com
els grans partits es porten amb els de menor representació, no hi cal altre
argument. Un detall, en el Congrés quan un partit minoritari defensa la seva
postura una gran quantitat de Diputats abandonen els seus escons. La falta de
respecte als altres que comporta aquesta conducta és una demostració de la
pobresa democràtica que es practica perquè no es viu. Encara que sembli
increïble la Constitució espanyola recolza la feble democràcia. El polític i
escriptor Carod Rovira en l’article publicat al Punt Avui TRANSICIÓ, LA SEVA I
LA NOSTRA, el dia 20 de novembre de 2021 escriu: “La Constitució, que
assegurava les llibertats individuals bàsiques, alhora alliberava els
franquistes, el seu règim i les seves atrocitats, de tota responsabilitat
legal. I els seus crims i els intents conscients de genocidi cultural i
lingüístic restaven oblidats amb tota impunitat”. Amb aquesta base és
comprensible que un general retirat de més de setanta anys l’any 2020
s’enfronti a la democràcia i afirmi que cal afusellar 26 milions de fills de
puta. Amb persones que pensen així es viu, de veritat, democràticament? Si
l’any 2020 hi havia militars amb aquestes idees, els anys 1950 també n’hi havia
que no estaven d’acord amb el General Franco. En el Pensionat d’alta muntanya
de Puigcerdà hi estava internat el fill del Capità General de Catalunya. Era jo
director d’interns i amb ocasió de la visita que feia al seu fill, ens
acompanyava a fer un cafè i en la darrera visita ens va dir que havia d’anar a
Madrid perquè no tenien ni idea de
Catalunya. Dissortadament no va poder anar-hi perquè va morir a l’hotel ceretà
on s’hostatjava. Rumors populars feien referència a una sentència de mort
dictada. Personalment penso que sí. Com més llegeixo la Constitució més
convençut. Un detall, l’article 155, és un article propi de les dictadures com
la de Hitler, amic de Franco. I d’altres articles. Però allò que més em convenç
és l’obediència cega a una llei humana, la Constitució ho és. Les obres humanes
mai son perfectes, han de buscar la perfecció i en aquest camí hi trobem la
democràcia, perquè democràcia és la voluntat del poble i el poble no és
perfecte. El funcionament de la política espanyola en democràcia des dels seus
inicis respira la voluntat dictatorial franquista.
