La imatge del ciutadà global

En un món com el del segle XXI hi té cabuda el ciutadà global? Fa la impressió que el ciutadà conductor de la història i  modelador de la convivència ha de ser una persona, home o dona, amb poder polític, econòmic i en certa manera també religiós. La resta són els xais i les ovelles del ramat que pasturen on els que manen ordenen. I aquesta circumstància xoca frontalment amb la democràcia quan afirma que els ciutadans són sobirans. Però com han de ser aquests sobirans? D’acord amb la política regnant, uns esclaus de la llei. Perquè la llei és dogmàtica. Curiós contrast històric en un model de societat que ataca els dogmes i, a la vegada, es comporta dogmàticament. El comportament del ciutadà, que el poder vol, no és aquell que esdevindria si de veritat fos imatge del que dibuixa l’evangeli. I a la política del segle XXI no li convé perquè aquest ciutadà seria massa poderós per ser imatge de la veritat i una denúncia viva de la corrupció. La primera norma i la principal té un abast infinit en un ésser limitat: estimar. Però no amb un amor qualsevol sinó il·limitat perquè la manera com s’ha d’estimar a ell mateix i als altres es fonamenta en l’amor transcendent, diví, amb una clàusula molt significativa que el ciutadà, que estima, ho demostra de veritat si també estima els seus enemics. El model té una dimensió infinita en un subjecte finit. És possible? Sí, però amb les condicions que defineix el Sermó de la Muntanya, resumides en vuit benaurances, exponents de la felicitat interna, garantia de la externa. Primera: ha de ser pobre d’esperit. Què vol dir? Pobre d’esperit és aquella persona que se serveix dels bens materials pel seu desenvolupament com a persona i no esdevé esclava del diner sinó el diner servidor de la persona. La següent es refereix a les persones que ploren, ploren perquè pateixen, perquè no poden desenvolupar-se amb dignitat i se senten incapaces de solucionar els problemes socials i malgrat plorar treballen per ser persones i ajudar els altres a ser-ho. Aquestes dues condicions és molt difícil complir-les sense la humilitat. Humilitat no vol dir incapacitat, amagar-se, humil és qui compleix com a persona sense campanes a l’aire, ni vanaglòries, amb senzillesa i d’acord amb la veritat i la justícia. Tenir fam i set de justícia és conseqüència del deure de plorar, de ser humil, de ser pobre d’esperit, perquè la tenen totes aquelles persones que posen la dignitat davant del diner i d’allò que en diuen dignitats polítiques, religioses i econòmiques. I com són compassius treballen per erradicar la fam del món i per què la justícia verdadera sigui una realitat. Però aquesta lluita no és possible sense ser net de cor. L’avar no és compassiu, no plora, ràbia, no estima, el diner és el seu senyor i no busca la justícia i no li preocupen les persones que passen gana. I la felicitat és verdadera per a aquelles persones que treballen per la pau i més quan són perseguides per ser justes i pacífiques. Jo em pregunto, existeixen persones amb totes aquestes qualitats? Sí, però no són massa ben vistes i la societat en té sort perquè gràcies a elles la societat avança, a poc a poc, però avança. La persona que vol viure dignament, la seva passió i la seva intel·ligència li ensenyen el camí i compleix, sigui creient, agnòstic  o ateu. La seva justícia i veritat farà la resta perquè en l’interior de cada persona hi viu el desig d’eternitat.

Cap a on camina Espanya?

El desgavell polític que ha desembocat a unes noves votacions dissenya una imatge democràtica antidialogant i el que és pitjor incapaç d’intel·ligència. Des de la meva mirada independentista no em causa cap satisfacció perquè una incapacitat d’intel·ligència no fa mal només al seu estat sinó també als veïns. El joc polític per intentar formar govern a partir de les darreres eleccions ha estat un verdader joc dels disbarats. Per començar el cap de llista del PP renuncia a la invitació del rei a formar govern perquè no assolirà una majoria absoluta al Parlament. El cap de llista socialista accepta i la primera entesa que signa la fa amb un partit que és la contra essència del socialisme. El PP, PSOE i C’s no volen sentir ni parlar dels partits catalans independentistes. Tampoc aconsegueixen aliança amb els partidaris del dret a decidir. I en el fons un contrasentit democràtic per la incapacitat de diàleg polític de tots. Com a conseqüència l’un per l’altre “la casa sin barrer”. Una imatge davant d’Europa d’una democràcia feble, incapaç i plena d’egoismes de partit. Què dirà la ciutadania davant d’unes noves votacions? Es deixarà enganyar una altra vegada pels partits que alternen el poder del país al patir la seva incapacitat per intolerants i negats a tot diàleg? El PP ha fet el joc de provocar el ridícul dels contraris i ho ha aconseguit però també ha demostrat la seva feblesa democràtica, la seva nul·la voluntat de diàleg si no li donaven la raó i la transmutació de la justícia en política, manipulant ambdues, política i justícia per manca de qualitat dialogant. Quan la llei és la única resposta, la democràcia es transforma en dictadura. I el PSOE que ha fet? Inventar un ball polític entre parelles que no s’entenen i el ball no ha estat una  festa sinó un fracàs. Sincerament penso que el fracàs té tres responsables: PP, PSOE i C’s. Els altres partits han estat comparses que han descobert el joc i no l’han jugat. Podien haver inclinat la balança? De cap manera. Era massa clara la postura dels altres tres perquè cap d’ells els volien com a socis sinó com a comparses per poder-los-hi carregar les culpes si ells erraven el tret de la governabilitat. Què dirà la ciutadania? No està cansada de que no l’entenguin, ni se l’escoltin? Quin paper jugarà el poble en la propera contesa electoral? Per què la solució només està en mans del poble i el primer pas que caldria fer es barrar el pas a totes les candidatures encapçalades pels polítics que han portat el país al desastre actual. Hi haurà a la pell de brau un moviment ciutadà com a Catalunya, Euskadi i que també pren cos a València i Mallorca, i tinc notícies que també a Lleó, per dir prou a la situació política actual?

La unitat del països catalans

El programa de TV3 en el que els vicepresidents econòmics de Catalunya, Illes i València dialogaven cordialment sobre la problemàtica que patien per culpa d’una política nacional miop, va reforçar la meva idea de la possibilitat de la unió política formant una nació dintre de la unió europea. Òbviament que ni les Illes, ni València, de moment estan en la mateixa línia independentista de Catalunya però la caminada es va iniciar i amb bon peu. I allò que encara dóna més esperances ho profetitzava el fet que els tres vicepresidents fossin de tres partits diferents. La unitat no està en la igualtat d’idees sinó en la capacitat de com viure amb i en les diferències. Penso, i desprès del debat de TV3 encara més, que un estat federal amb tres nacions catalanes és possible i és la solució. La història no és ràpida en la posada en pràctica de les seves idees però els seus passos són ferms. La història és una lluita de diàlegs entre els polítics i els ciutadans, entre els governants i els filòsofs de la política, entre els polítics i els homes i dones amb dret a vot i aquests diàlegs, una vegada, els polítics han assolit el poder, els manipulen a la seva voluntat malgrat s’omplin la boca de complir la llei. I malgrat aquesta problemàtica la història avança perquè el poble amb paciència, amb constància, amb fermesa i amb convicció s’hi ha compromès. Aquesta activitat popular desconcerta, sovint, per la forma com ha d’actuar obligada pels cants de sirena de la classe política. Però malgrat tot, amb molts entrebancs, la història avança sense aturador. Durant el col·loqui televisiu eren molt significatives les piulades dels espectadors. N’hi havia que manifestaven la seva alegria perquè finalment Catalunya, València i les Illes seien en una mateixa taula per parlar dels seus problemes i de les possibles solucions. D’altres denunciaven el mal de cor que a Madrid devien patir per la trobada. Les piulades van enfortir encara més les meves idees independentistes. La no presència a la taula d’un representant del govern central, que no acceptà la invitació, fa més palesa la feblesa política del PP que el mateix President reconeix al no acceptar la proposta del rei perquè els vots no l’afavoreixen com ell voldria. Trobades televisives com la visionada haurien de sovintejar més tal com manifestaven els televidents amb les seves piulades. Personalment el reforçament del procés independentista català és la idea que més profunda va calar en la meva ment. Catalunya camina amb pas ferm cap a la independència. Un detall que és molt important per cultural. Cada vicepresident va recomanar la lectura de llibres d’escriptors catalans de les seves autonomies. La cultura agermana i enforteix les relacions humanes i dóna exemple a les polítiques. La cultura estrella polar de la independència.

EL DIA DEL LLIBRE DEMANA LLIBERTAT

Sant Jordi és una festa però les festes tenen un sentit, el de la vida i la festa de Sant Jordi celebra la vida de Catalunya, amb la germanor corresponent amb altres col·lectivitats que tenen a Sant Jordi per patró. Però a la festa del patró se n’hi afegeix una altra, la del llibre, el llibre màxim exponent de la cultura. La cultura no és completa sense llibertat. La imatge d’un poble es reflecteix en el mirall del món amb dos valors, la llibertat i la cultura. Els dos són indispensables perquè un poble visqui la vida en plenitud. Però la política espanyola del segle XXI no reconeix els valors dels seus pobles que configuren l’estat. Nega la seva llibertat i posa pals a les rodes de la seva cultura. I amb una política amb aquests condicionants no serà mai una política democràtica i creativa. L’estat espanyol s’atribueix uns valors que com estat no li pertoquen perquè el seu deure és respectar i alenar el seu exercici en els diferents pobles d’Espanya, pràctica que no compleix i més aviat fa tot el contrari. Un estat que no respecta la seva composició és un estat generador d’incultura i de pobresa que malmet la dignitat de les persones. Per llei natural la dignitat dels súbdits és superior a totes les lleis positives, es diguin Constitució o lleis aprovades pels estaments polítics. I quan aquesta condició no es compleix els resultats són els que pateixen la majoria dels ciutadans de l’estat espanyol. Contra aquesta política negativa democràticament i social els pobles tenen el valor de celebrar festes representatives del que li escau als pobles i Catalunya és un exemple mundial reconegut, admirat i també copiat. I l’exemplaritat de la celebració l’engrandeix l’agermanament amb les roses. Un llibre i una rosa projecció de la persona intel·ligent que dialoga i agermana. Els llibres regalen temes pels col·loquis i les roses perfumen l’ambient perquè la llibertat esdevingui el marc de les convivències en pau. A casa nostra allò que fa la societat no gaudeix del suport corresponent dels governants. I no ho gaudeix perquè el programa educatiu de l’estat no té per objectiu la persona global sinó la persona número sense dret per gaudir de la seva llibertat i fer-la productiva per creativa. La cultura ha de començar a casa i seguir a l’escola des de primària fins als doctorats, creant homes i dones cultes en els diferents estaments socials d’acord amb les seves capacitats intel·lectuals i creatives. I aquest procés tal com existeix no esdevé positiu com es comprova arreu del país. El dia de Sant Jordi es compraran molts llibres i moltes roses però no tants com caldria per les exigències culturals d’una nació i d’un estat. La festa es viurà però tindrà continuïtat a les llars, a les entitats, als pobles? Sortosament el camí existeix i també molts caminants, però no hi són tots. La societat compleix però dissortadament la política impedeix. La Constitució Espanyola diu que el poble és sobirà però els governants en el camp de la cultura i conseqüentment en els altres, no li deixen exercir. El deure principal polític per Sant Jordi serà el fiscal. Llastimosa la forma. Però el poble si no perd la fe en ell mateix imposarà la seva sobirania que la Constitució li reconeix.

Una constitució per a la humanitat i als seus pobles

Posar la Constitució Espanyola com a norma indispensable i inamovible com fan els polítics espanyols i principalment el PP i el PSOE m’ha portat a reflexionar sovint sobre el significat i el perquè d’una Constitució. No sóc cap especialista en dret constitucional però aquesta condició no m’inhabilita per poder tenir les meves opinions i principalment quan ens movent en models democràtics. La base de la Constitució Espanyola, ho reconeix el preàmbul, rau en la defensa de la persona, però dissortadament les persones se senten massa sovint menystingudes per la llei. No totes tenen els mateixos drets. I és precisament aquesta circumstància la que m’ha portat a pensar si existeix alguna constitució que té per base la persona i es pot aplicar a tota la humanitat amb el respecte que es deuen als pobles que la configuren. Movent-me en el món que més conec i procurant respectar els altres, he trobat en les anomenades Sagrades Escriptures la solució a la meva qüestió constitucional. L’Antic Testament és un procés amb virtuts i defectes propis del ser humà interpretant la voluntat divina que desemboca en els evangelis del Nou Testament, escrit per persones amb els corresponents defectes però amb un missatge engrescador perquè ens defineix com ha de ser el ser humà en el món. No debades són les persones les que gaudeixen i pateixen les virtuts i els defectes de les societats constituïdes i programades amb lleis humanes. Per què les persones hi tenen dret a decidir quin ha de ser vel seu model social. Però la bondat dels evangelis rau en el fet que defineix el fet diferencial dels humans i la seva igualtat per naturalesa i, a la vegada, les col·lectivitats amb les que s’han organitzat. En una paraula la centralitat política la gaudeix la persona però no oblidant que si per naturalesa tenen una base que les iguala, també per naturalesa tenen uns accidents que les diferencia i són aquestes diferències les que marquen quins han de ser els seus camins en la col·lectivitat i en la humanitat en general. Per començar reconeix les persones per les seves característiques que les habiliten per tasques diferenciades i que la societat necessita per organitzar-se. Però aquestes diferències no suposen drets contraris a la dignitat humana sinó deures perquè tots els humans gaudeixen de la seva dignitat. I és precisament en aquest punt on les mancances constitucionals de les nacions actuals i les seves lleis són més clares i més antinaturals. I la causa d’aquest circumstància rau en el fet de no reconèixer els drets d’algunes col·lectivitats que han estat dominades per la força i obligades a renunciar al seu model de convivència. És el cas de Catalunya. L’Evangeli, que és la constitució que he descobert, reconeix els drets dels pobles i dels estats. La lectura dels quatre evangelis és prou clara fins al punt que Jesús el responsable de la doctrina evangèlica fou crucificat per defensar els drets dels pobles. És veritat que avui hi ha teories que posen en dubte la realitat històrica de Jesucrist.  Jaume Rodri, ha escrit un llibre molt interessant i revelador, JESÚS BUSCA JESÚS. L’absència de documents històrics, que no se’n troben, no desmenteix la bondat de la doctrina. Vivim en una societat acostumada a qui ho diu, més que no pas a què diu. Personalment allò que crec important és la presència de la doctrina evangèlica, independentment de qui ho ha escrit o ho ha revelat. La comprensió de la mateixa i la seva posada en pràctica ens hi portarà. Perquè aquest Jesús que es busca a ell mateix en l’evangeli no és altre que cada persona que hauria de ser imatge als ulls del món, el ser humà definit en els evangelis. No és aquesta la idea predominant als nostres dies i les seves conseqüències ens haurien de fer pensar per treballar per un món més just i més respectuós envers les persones. El llibre de Jaume Rodri porta un missatge molt engrescador per humà i per transcendent.