La política no és la centralitat de la convivència

Conviure és una exigència de la naturalesa de l’ésser humà. La seva constitució física i psíquica està configurada de tal manera, que la relació amb els altres, forma part de la seva existència. I aquesta relació va portar a la humanitat a una organització que salvaguardés les col·lectivitats constituïdes. L’autèntica centralitat rau necessàriament en la persona humana com organitzadora i com integrant. Tot allò que en qualitat d’organitzadora de la convivència ha format al llarg de la història el cos anomenat política. Nom derivat de la paraula grega polis, que significa ciutat. És obvi que per un funcionament racional d’aquest cos són necessàries persones que se’n responsabilitzin amb l’autoritat que rebin de la col·lectivitat. El funcionament de la institució política al llarg de la història ens demostra un seguit d’irregularitats que han portat els polítics a convertir-se en centralitat. Què vol dir això? Senzillament que són ells qui determinen com s’ha de viure en tots els àmbits socials, laborals, comercials, industrials, culturals i cívics, convertint la política en la centralitat de l’existència humana quan per origen estava al seu servei. La política no és un servei al poble sinó que el poble ha estat obligat a ser servidor de la política. Dissortadament en aquesta conversió s’hi ha afegit un altre poder que s’ha convertit de facto en el verdader programador de la convivència, el poder del diner. No s’ha respectat la naturalesa i s’ha pervertit la història. I la realitat actual és la gran denunciadora del domini de la injustícia social com ho fa palès la gran corrupció mundial existent. El signe més clar de l’existència de la corrupció és la situació d’indefensió de milions de persones que es troben sense casa, sense feina i condemnades a morir de fam o sota les bales del poder. El tractament que Europa fa dels milers de persones que busquen a Europa la dignitat de la seva vida és una demostració de la perversió que se n’ha fet de la política. Només una rebel·lió pacífica de la humanitat pot tornar les aigües del riu a la seva llera, que la política esdevingui un servei i no un servit. Aquest lluita per aconseguir-ho ho palesa clarament la problemàtica espanyola per formar govern perquè la lluita està entre la continuïtat de la política programadora total i el canvi que dissortadament no presenta massa clar l’horitzó perquè el canvi que es debat té més d’una lectura i la defensa de la centralitat de la persona és la més feble. Per esdevenir poder només s’ha d’allargar la mà als partits exclosos, també als independentistes. Dissortadament tot fa preveure que la política espanyola continuarà absolutista, hereva d’una dictadura. Per què no té diàleg.