La imatge del ciutadà global

En un món com el del segle XXI hi té cabuda el ciutadà global? Fa la impressió que el ciutadà conductor de la història i  modelador de la convivència ha de ser una persona, home o dona, amb poder polític, econòmic i en certa manera també religiós. La resta són els xais i les ovelles del ramat que pasturen on els que manen ordenen. I aquesta circumstància xoca frontalment amb la democràcia quan afirma que els ciutadans són sobirans. Però com han de ser aquests sobirans? D’acord amb la política regnant, uns esclaus de la llei. Perquè la llei és dogmàtica. Curiós contrast històric en un model de societat que ataca els dogmes i, a la vegada, es comporta dogmàticament. El comportament del ciutadà, que el poder vol, no és aquell que esdevindria si de veritat fos imatge del que dibuixa l’evangeli. I a la política del segle XXI no li convé perquè aquest ciutadà seria massa poderós per ser imatge de la veritat i una denúncia viva de la corrupció. La primera norma i la principal té un abast infinit en un ésser limitat: estimar. Però no amb un amor qualsevol sinó il·limitat perquè la manera com s’ha d’estimar a ell mateix i als altres es fonamenta en l’amor transcendent, diví, amb una clàusula molt significativa que el ciutadà, que estima, ho demostra de veritat si també estima els seus enemics. El model té una dimensió infinita en un subjecte finit. És possible? Sí, però amb les condicions que defineix el Sermó de la Muntanya, resumides en vuit benaurances, exponents de la felicitat interna, garantia de la externa. Primera: ha de ser pobre d’esperit. Què vol dir? Pobre d’esperit és aquella persona que se serveix dels bens materials pel seu desenvolupament com a persona i no esdevé esclava del diner sinó el diner servidor de la persona. La següent es refereix a les persones que ploren, ploren perquè pateixen, perquè no poden desenvolupar-se amb dignitat i se senten incapaces de solucionar els problemes socials i malgrat plorar treballen per ser persones i ajudar els altres a ser-ho. Aquestes dues condicions és molt difícil complir-les sense la humilitat. Humilitat no vol dir incapacitat, amagar-se, humil és qui compleix com a persona sense campanes a l’aire, ni vanaglòries, amb senzillesa i d’acord amb la veritat i la justícia. Tenir fam i set de justícia és conseqüència del deure de plorar, de ser humil, de ser pobre d’esperit, perquè la tenen totes aquelles persones que posen la dignitat davant del diner i d’allò que en diuen dignitats polítiques, religioses i econòmiques. I com són compassius treballen per erradicar la fam del món i per què la justícia verdadera sigui una realitat. Però aquesta lluita no és possible sense ser net de cor. L’avar no és compassiu, no plora, ràbia, no estima, el diner és el seu senyor i no busca la justícia i no li preocupen les persones que passen gana. I la felicitat és verdadera per a aquelles persones que treballen per la pau i més quan són perseguides per ser justes i pacífiques. Jo em pregunto, existeixen persones amb totes aquestes qualitats? Sí, però no són massa ben vistes i la societat en té sort perquè gràcies a elles la societat avança, a poc a poc, però avança. La persona que vol viure dignament, la seva passió i la seva intel·ligència li ensenyen el camí i compleix, sigui creient, agnòstic  o ateu. La seva justícia i veritat farà la resta perquè en l’interior de cada persona hi viu el desig d’eternitat.