Sr. Rajoy, moments per a meditar

La mort d’un familiar sempre entristeix l’ànima, crea un buit i convida a meditar. Aquestes ratlles, Sr. Rajoy, volen acompanyar-vos en el dolor i la meditació. I en aquesta meditació és normal que un pòsit de remordiments hi aflori perqué, potser, no sempre el nostre comportament ha estat a l’altura del germà. És l’hora de sentir-se perdonat i d’esmena. El germà no hi és, però sí, el seu record, que será una veu  constant en la continuitat de la vida. Sr. Rajoy, les circumstàncies de la història us han fet el germà gran de tres germans més o germanes històriques, Galizia, Euskadi i Catalunya. Germà gran dirigent d’una nació que en la realitat ha negat el dret de germanor de les altres tres. Pel que jo conec de la meva mare, Catalunya, se la tracta pitjor que una germanastra. I aquesta germanastra està cansada i vol ser una autèntica germana, però vos no ho voleu. Teniu por de la separació, hi la preferiu morta. Però, les col·lectivitats germanes no moren sempre com les persones. I en aquesta situació de prepotència, Sr. Rajoy, no vos adoneu que esteu provocant una malaltia, a la que penseu és la germana gran responsable de les altres, que la porta cap a la mort. Perquè, Sr. Rajoy, la vostra Espanya està ferida greument i vos sou el responsable que aquesta ferida no empitjori, però de moment  ho fa. Qué sinó les protestes ciutadanes arreu de l’estat? Dissortadament el vostre estat, unificador de quatre nacions no és un estat creatiu. És un estat que es mira massa el melic i oblida i oblidant es despreocupa. Sr. Rajoy, és una situació per meditar i vos no mediteu. Les lleis i les constitucions, en principi, són per procurar el benestar. Hi ha benestar a la pell de brau? A la superficie política i económica sembla que sí, però a l’interior de la ciutadania, de les persones senzilles i humils, no. I vos sou el màxim responsable de solucionar aquesta situació i el seu malestar. Deixeu pensar i actuar a les persones, no poseu pals a les rodes. Penseu que la independència de Catalunya no és una malaltia amenaça de mort de ningú. És una resurrecció anunciada d’un país de quatre nacions, quatre nacions germanes independents, que poden crear benestar i felicitat a tots els seus ciutadans. No ho heu pensat mai aixó, oi? Que la mort del vostre germà us guii de la mà a meditar seriosament. En pau reposi.

 

DRET DE SOBIRANIA

Començo el meu comentari amb la sentència del Tribunal Internacional de la Haya, del 22 de juliol de 2010. La copio en castellà per no fer cap errada en la traducció. La vaig rebre en castellà i no vull donar  cap motiu perquè em tractin de manipulador.

“Declaramos que no existe en Derecho Internacional ninguna norma que prohiba las declaraciones unilaterales de independencia. Declaramos que cuando hay una contradicción entre la legalidad constitucional de un estado y la voluntad democrática, prevalece esta segunda y declaramos que en una sociedad democrática, a diferencia de una dictadura, no es la Ley la que determina la voluntad de los ciudadanos, sino que es ésta la que crea y modifica cuando sea necesario, la legalidad vigente.”

El Tribunal Constitucional Espanyol ha declarat no inconstitucionsl la declaració de soberania del poble català promulgada pel Parlament de Catalunya. No ens hem d’estripar les vestidures. Aquesta declaració no anul·la res. La sobirania, diu la Constitució, rau en el poble espanyol. Per tant cada espanyol és sobirà. Encara que no m’agrada ser sobirà espanyol la llei espanyola m’empara i per tant puc opinar i manifestar el meu dret de deixar de ser espanyol i voler ser només català dintre el marc de la globalitat. I aixó amb la Constitució a la mà. Amb una Constitució, que quan es va aprovar, no agradava als homes i dones d’AP, ara PP. Quines contradiccions té la història. Alló que ells no volien i s’emparen en que la van votar majoritàriament tots els espanyols, no volen que ara ho pensi i ho manifesti jo. Quina hipocresía en el món de la política. Però està clar, imaginem que com jo una immensa majoria de catalans pensin igual. Quina llei pot prohibir que es manifestin. Cap ni una, perquè aquest dret és natural i per a més inri reconegut per declaracions i normes internacionals signades pel govern espanyol. Una d’elles la Declaració Universal dels drets humans. I tinguem clar que són les persones la base essencial per constituir col·lectivitats que s’auto-governin. Però és que darrere del dret natural superior a tot altre dret, hi ha els drets històrics de Catalunya arrebassats per la força de les armes, fins i tot en l’aprovació de la Constitució. Hi ha una carta que té un pare de la Constitució en la que les armes amenaçaven actuar si no s’acceptava l’article que ells volien que hi constès, precisament la sobirania del poble espanyol. Perquè no ho  posen en coneixement de tothom? Perquè és un motiu d’il·licitud i d’il·legalitat. Aquesta veu corre per les xarxes. Senyors i senyores, les lleis han de tenir un objectiu prioritari i si no el tenen s’han invalidar.L’objectiu prioritari és la salvaguarda dels drets de tots els ciutadans d’una nació. Els responsables polítics de fer complir la Constitució no compleixen  l’objectiu principal, el benestar social. I quan la societat surt al carrer a denunciar i protestar, quina resposta reben: la  de les armes, la policía. Recordem la darrera manifestació de Madrid com va acabar. No em digueu que era per evitar disturbis. Qui els provoca sinó aquells que en surten afavorits? La postura del poble català ha posat sobre el mapa d’Espanya la realitat d’una preocupació, que no només és catalana i que els polítics no catalans, i per desgràcia una minoría de catalans, no saben ni volen llegir els missatges de la gent. Però la gent a Catalunya i a la resta d’Espanya imposarà la llei dels seus drets. La independència de Catalunya será una realitat. Perquè el dret de sobirania el tenen les persones que són la base constituent dels pobles.

 

El Pare nostre, també sociologIa política

Som moltes les persones que resem, potser diem, cada dia el Pare Nostre. Però quina atenció i meditació li dediquem? Certament és una oració. Però qué és una oració si no una relació de superior a inferior, de pares a fills, de governants a governats? El Pare nostre té dues parts molt diferents i molt clares, però des del punt de vista humà convergents. En la primera hi ha tres peticions, tres desitjos.

1.-Que el Pare santifiqui el seu nom. Ell ja ho és de sant, a qui li cal santificar-se és al fill. Els homes i les dones fent santa la seva persona santifiquen el nom del pare. La santedat de Déu es manifesta en les persones. Com? Anem al segon punt.

2.-Vingui el teu regne. Les persones són el regne del Pare a la terra. Com es fa?  Un pas més. És questió de voluntats, la del Pare i també la dels fills (autoritat i súbdits)

3.-Complir la seva voluntat. Quina és? Que els homes i les dones visquin en veritat i justícia. Adorareu al Pare en justícia i veritat, contestà Jesús. La justícia i la veritat d’actuar com a persones i ser persones. Són les persones que han de ser justes i veritables. Com? Ara ens trobem amb la convergència. Alló que es fa en el regne de cel,  la perfecció total, que es fassi també a la terra. La convergència, els dos mons, l’etern i el temporal, en un. La verdadera globalitat. Però amb una diferència molt important, en el cel ja s’ha assolit el tot, l’home i la dona són felicitat,són sants, en canvi a la terra busquen la felicitat, caminen cap a la felicitat. L’home i la dona temporals són  perfectibles. Es compleix el cel en la terra caminant-hi. Es a dir, la vida de les persones a la terra és un camí que cada dia pot millorar amb l’objectiu de ser aspirant a campió. I aixó és possible? No faltaría més. Ens ho ensenya la segona part, que molt simplificada és una lliçó de filosofía històrica de la vida.

a.-El pa de cada dia. Simbólicament el que es necessita per a una subsistència digna, que vol dir verdadera i justa. Com ens el dóna. No pas a mà. La naturalesa gaudeix de tots els recursos. Aquests recursos naturals per a la subsistència, ens diu el llibre del Gènesi, que Déu, el creador, els va posar a disposició de la humanitat, tota, no d’una part, representada per una home i una dona, Adan i Eva, que eren, aleshores tota la humanitat. I per disposar-ne, el primer que s’ha de fer és tenir-ne coneixement per poder desprès disposar. No és un regal, és el fruit del regal de les capacitats humanes.

b.-I perquè aquesta norma es compleixi el Pare nostre ens adverteix de dues condicions, saber perdonar, saber demanar perdó i evitar caure en  perills, el mal. De què hem de demanar perdó? Per exemple del mal us de la natura, apoderant-nos de bens materials per a us exclusiu d’un enriquiment personal condemnant els altres a la misèria. Un exemple pot ser una explotació mineral que beneficia uns pocs i perjudica a molts. Un altre, les dislocacions d’empreses. I com aquesta circumstància pot afectar a qualsevol persona, totes han de saber demanar perdó i perdonar. Un altre exemple molt vigent avui: el problema del terrorisme. Els terroristes han de demanar perdó però les víctimes també han de saber perdonar. La pràctica de la justicia és molt exigent.

c.-evitar el mal. Quins mals? Tots, els materials, els psicològics, els físics i el morals. Tots sense cap exclusió. Per evitar la temptació i també el mal, les persones estan dotades de dues facultats molt importants, la intel·ligència i la voluntat. Saber i voler són dues condicions indispensables. I no saber i no voler poden ser consequència de prendre el pa, de no perdonar, de pensar malament i de no evitar perills per part d’aquelles persones que hi tenen responsabilitat. Però cura,  des de l’óptica personal el Pare Nostre pot esdevenir un boomerang tant per la banda dels qui manen com dels qui obeixen. La política en democràcia és recíproca, uns manen perquè han rebut el mandat per part del poble de manar, el poble és el seu senyor, el poble obeiex a uns governants perqué així ho ha decidit. Curiosament tothom és governant i tothom és súbdit i des d’aquesta consideració la filosofía política del Pare nostre és vàlida per a tothom, indistintament de les creences.

 

http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/opinio/7639/poble/amb/dret/ser

http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/opinio/7639/poble/amb/dret/ser

Dret teològic de ser d’un poble

 No sé si ho aconseguiré, però desde el fet religiós, crec poder defensar el dret dels pobles a ser ells, en una paraula a ser independents. L’argumentació teològica es basa fonamentalment en les Sagrades Escriptures i en la tradició. No m’allunyarè de la Bíblia, tant en l’Antic com en el Nou Testament. La realitat del poble d’Israel, com es va formar, com es va desenvolupar i quina era la seva missió en el món em porta a pensar que les col·lectivitats amb trets que les diferencien tenen tot el dret a decidir el que volen ser. Les diferències no són casualitats, poden ser fruits d’un atzar però l’atzar és un regulador natural, i com a tals marquen camins. La trajectòria del poble d’Israel amb els seus alts i baixos exemplifica la supervivència. Tenia un objectiu clar a complir, que fou la raó de la seva resistència. Exiliat i tot sempre va conservar l’emprempta de poble. En els evangelis, Jesús mai dóna una resposta negativa als seus deixebles quan li demanen quan alliberarà Israel. Fins i tot, moments abans de la traició no diu llenceu les espases, sinó són suficients. I els apòstols estaven convençuts de la pròxima hora de la llibertat. Els deixebles d’Emaús comenten al company que se’ls ha unit:”Nosaltres bé esperàvem que ell fos que deslliurès Isarel; però tot  amb aixó, som al tercer dia des que han passat aquestes coses”. Ës curiós que el Mesies mai els hi traguès del cap aquesta idea de llibertat. Com també és curiós que el poble d’Israel mai va perdre la seva condició i en va sortir cada vegada més refet de les situacions de desaparició. Des d’una lectura teològica algun sentit té la independència dels pobles i la seva continuitat fins i tot quan es queden sense territori. Els pobles que resisteixen les embestides alguna força íntima tenen perquè continuin. I quins són els objectius dels pobles. Penso que venen marcats per les seves diferències. La mateixa Torre de Babel dispersa les col·lectivitats per raó de les diferències que motiven la formació de col·lectivitats amb objectius comuns. L’escrit que Pilat mana col·locar de “Rei dels Jueus”, no rebutjat per la doctrina revelada, dóna constància de la realitat verdadera d’un poble, oprimit, però amb dret a ser i neguitós per ser alliberat de l’opresor. El rètol de la creu dóna una legitimitat teológica de poble. Cal aprofundir més. Ho intentarè.

 

Nadal i Reis, missatge i denúncia

Acaba un any i en comença un altre. I amb signe de festa. Una festa hauria de ser l’objectiu de la história. I el del dia a dia de la gent. Però els fets que avaluen les atapes de la vida denuncien perquè la história no és una festa i el dia a dia va ple de maldecaps i desenganys. Els missatges de Nadal i Reis anuncien una bona nova amb el naixement d’un personatge que porta al món un nou model de convivència amb una globalitat definida com el Regne de Déu. L’estrella de l’anunci porta a una cova. De l’altra banda de la cova arriben respostes: acceptació, indiferència i persecució. Tot depen de l’esperit humà. Càntics i llum són  missatgers. Pastors, gent senzilla, mags, intel·lectuals i el poder, els receptors de diferents maneres. Pastors i mags corren amb les seves ofrenes cap a la cova. Reben amb alegría l’anunci. El rei,  el rep de retruc, hipócritament simula acceptar-lo per més endavant perseguir-lo. En aquest passatge evangèlic  hi endevino una fotografía dels nostres dies. Entendre l’anunci de l’esdeveniment humà i diví i acceptar-lo com a propi només és a l’abast de les persones netes de cor. Transpolant la imatge bíblica als nostres dies endevino que les bases socials amb les seves denúncies i revoltes actúen com els pastors i els mags cercant la veritat i les clases poderoses, governants i amos del diner, aquelles que només troben raonable el seu status de privilegi sembrant amb el seu comportament pobresa, miséria i mort. La crisi económica dels nostres dies és el signe més fefaent de la gran desviació histórica que pateix la societat i la proba més contundent que les classes dirigents a nivell polític, económic i també religiós  no són persones de cor net i ment clara quan només accepten opinions dels aduladors, que viuen de la corrupció dominant. El missatge de Nadal i Reis és una llum que sembla senzilla i humil però que dóna força per defensar la veritat de ser persones per poder ser habitants també a la terra de la globalitat que és el regne de Déu. I gràcies a aquesta força de la llum i la veritat ens adonarem que en la construcció del regne a la terra hi han treballat persones perseguides acusades de lladres, prostitutes, homosexuals, enemics del model social que denunciaven per injust. El poder orgullós perquè es creu que és ell la llum i la veritat arribarà un dia, també a la terra, que mastegarà el fang que va convertir en pedestal de la seva glòria que es pensava permanent. El camí de la gent de cor net va fent camí de la mà de les lleis veritablement humanes i socials superiors a tota llei política i constitucional. El camí de la cova de Betlem porta a un model nou de societat basat en l’amor veritable, en tot amor veritable físic, psíquic, humà i diví.

 

Política i religió han de convergir

Sovinteja força l’afirmació: no barregem política i religió. No hi estic totalment d’acord Cal distingir entre l’ens religió i les institucions que la regulen. Una realitat són les formes i una altra la filosofia. Són precisament les persones, que controlen les institucions i no s’adapten a la filosofía, qui fan necessària la frase esmentada. És una postura de comoditat mental perquè no volen o se senten incapaces de fer una anàlisi aprofundida de les relacions humanes i la seva base. Dissimuladament és una manera de negar el fet religiós per poder tenir la consciència tranquila. La forma és molt subtil perquè qui nega la religió sovint es confesa respectuós amb qui la practiquen. És la postura paral·lela. Cadascú pel seu compte però sense trobar-se enlloc. La religió té una entitat no coneguda i menys reconeguda però que és present en la història. És veritat que hi ha presències que desconcerten i obnubilen. L’objectiu base rau en la realitat de la transcedència en el ser humà. El ser humà no és transcendent pero vol ser-ho. L’aspiració transcendent es manifesta en l’exercici d’un humanisme verdader i just. No hi ha ningú que ho rebutgi i el fet de voler subsistir desprès de la mort n’és un signe. També la volen els agnóstics i els ateus sincers. Referent a la transcendència, Swami Satiananda en la introducció dels seu llibre “L’Hinduisme”, escriu: “L’Hinduisme és la tradició espiritual i metafísica, encara viva, més antiga de la terra. La seva essència s’ha mantingut fins els nostres dies i ha acollit en tot moment l’autèntica aspiració de l’ésser humà a reconèixer la seva Realitat transcendent”. Les diferències religioses no han de ser obstacle per a una bona convivència. El professor belga Julien Ries, president de l’Institut Orientalista de Louvain-le-Newe, en un article titolat “Quelques jalons de la rencontré de chretiens avec les no-chretiens, hier et aujourd’hui” fa la següent afirmació;”En Espagne, la situation était spéciale depuis l’invasion mususlmane de 711: musulsmans, chretiens et juifs entretennaint un dialogue philosophique et scientifique de haut niveau”. Obviament la realitat d’una convivència política i religiosa rau en la capacitat de pensament i de diàleg. Quan aquesta circumstància no es dóna les relacions institucionals polítiques i religioses en la millor de les circumstàcies són  paral·leles i en la pràctica divergents. I ho argumenten amb l’evangeli, Jesús va dir “no es pot servir a dos senyors, Déu i el diner”, però no aprofundeixen la frase, en fan del diner un altre déu i per coherència també de la política. Obliden que el diner no és un senyor sinò un servidor, com també ho és la religió. Política i religió estan al servei de les persones i no les persones al servei de la política i la religió. I aixó no vol dir renegar de Déu. Si partim de la base que el beneficiari de la política i de la religió és la humanitat i cada ens ocupa el seu espai i compleix els seus objectius, aleshores tot canvia. Si les institucions polítiques i religioses convergeixen en el bé del ser humà, compleixen la raó de la seva existència. La política té per objectiu el benestar i convivència física , material i humana amb la parcticularitat d’una altre objectiu de transcedència on es troba amb la religió, objectiu que l’evangeli reconeix com a Regne de Déu, la filsofia indú l’nomena nirvana i els agnóstics i ateus poden acceptar, i de fet alguns accepten, una forma d’alliberament en una altra vida. El resultat és que la política i la religió están destinades a ser convergents pel bé de la humanitat. De moment aquesta convergència és llunyana com ho és un món  global en pau.

Convergir en qué i com?

Desde la veritat que el protagonista central de la história és la persona humana, i que en la integritat humana hi paticipen política i religió, tinc molt clar quin és le punt de convergència: la persona. I quan les persones no poden viure en plenitud la seva realitat, la pregunta al per què? ens la responen els líders polítics i religiosos amb la seva  visió personal de l’humanisme. El tema central d’aquesta convergència l’enfoca amb prou claretat l’evangeli de Sant Mateu quan Jesús li respon a Joan Baptista: “Deixa’m fer ara. Convé que complim d’aquesta manera tota la justícia”. El clam de justícia és un clam universal. Fer en cada moment aquella acció que amb justícia ens demana la societat. El suprem poder religiós, Jesús, es posava al nivell del poder humà a l’hora d’actuar. Totes les accions, grans i petites, tenen un perquè, un com i per a quina finalitat. La lliçó important de l’anècdota rau en que fem alló que fem sempre hem de ser justos. La justícia social és també un punt de convergència de política i religió. Una altra anécdota evangélica ens porta a la mateixa conclusió. Quan el diable tempta a Jesús en el desert demanant-li que converteixi les pedres en pans, la resposta no pot ser més clara:”L’home no viu només de pa;viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. L’objectiu d’una vida humana feliç necessita la convergència de dues realitats, humana i divina, matèria i esperit. Jesús no exclou la necessitat del pa, el pa (la vida terrenal) és responsabilitat de la política, ens recorda que no es pot obrar a l’esquena d’una altra necessitat humana, el ser millor cada dia també psíquicament i el mestratge en aquesta camp és d’orígen diví. S’hi apunta una necessitat de convergència i quan aquesta no es produeix la convivència humana es desequilibra (com és l’actual?) i navega a la deriva.El factor de la transcendència malament pot actuar si el responsable de l’humanisme terrenal com compleix. I com sabem que no compleix? Una altra frase evangèlica ens ho diu prou clarament:”Pels seus fruits els coneixereu.” El deure dels polítics rau en el compliment dels drets humans i el dels religiosos, en els drets transcendents. Poden existir-hi interferències i aleshores cal el diàleg racional. El camp d’aquest treball sovint pot semblar erm. Alguns temes socials són prou clamorosos: la pobresa creixent, la riquesa que margina, l’ensenyament fent diferències socials, les malalties no ateses, el racisme, la prostitució, l’homosexualitat, la manca d’habitatge, la fam, la sed, el suicidi, els homicidis, les lleis injustes. La llista  en una democràcia vergonyant cada dia es fa més llarga. No ens escandalitzem i no fem escarafalls. Encarem un tema prou espinós com és la prostitució. Com hi actua la política i la religió? La prostitució en les seves arrels és una relació sexual. És dolenta per naturalesa o per cultura? Si ho és per naturalesa, s’ha acabat el debat però em temo que ho esdevé per cultura. En aquest punt demano una resposta altra vegada a l’evangeli: Jesús amb la Samaritata i la Magdalena. D’entrada tracta amb molta delicadesa a les dues dones. Són persones i Jesús amb la seva personalitat les convenç. No aprova, no renya, però ensenya i orienta. Què fan els nostres polítics? Sovint les tracten d’escombraries, no a totes, a les de luxe se les emporten en reunions d’alta societat. A les altres, a les escombraries, quan se celebra un esdeveniment important les fan fora de les ciutats. Recordem els Jocs Olímpics de Barcelona i també el de Moscou. Massa vegades les decissions polítiques i religioses obliden, uns que són persones, i els altres que són filles de Déu. Deixem per un altre article el tema del diner que no sempre aporta solucions a l’enriquiment humanista, aparquem el suicidi, l’homosexualitat, l’habitatge, la pobresa, la llista és llarga. En parlarem. Cal caminar amb justicia i veritat per els camins de la vida.

 

UNA FILOSOFIA POLÍTICA DE LA RELIGIÓ

Per què aquest tema?

Quan la Direcció de Nació Granollers.cat m’oferí col·laborar, certament que em vaig sentir afalagat i alló q ue primer pensí fou i qué puc oferir jo? M’agrada la literatura, la filosofía, l’art i l’esport i òbviament la política des d’una vessant de servei als ciutadans. Per la meva formació i per les lectures d’autors especialistes he arribat a la conclusió que sense la religió el camí de la política no és només difícil sinò impossible. I vaig proposar aquest tema. El primer retret que molts lectors em faran, i comprenc, és el de no barrejar política i religió i més quan el Papa Francesc ho ha manifestat. Peró penso que el meu pensament no és contrari, ni oposat a l’afirmació papal.

Quan parlo de religió, no em refereixo a institucions que em mereixen totes un gran respecte fins i tot les atees i agnòstiques. I em mereixen un gran respecte perquè la seva base són les persones i per a mi totes són filles de Déu. La religió no és la creença, va molt més enllà. Està en la definició de la persona, és inherent i la  manifestació més directa la trobem en el desig de transcendència. Moltes són les manifestacions humanes d’aquest desig.

Si una cosa em sap greu és no conèixer amb la mateixa profunditat totes les religions. Però no será un problema, sinò un repte. És obvi que les meves fonts serán llibres religiosos com la Bíblia, el Corà i d’altres, però fonamentalment Els Evangelis, per què considero fonamental la figura de Jesucrist i el seu missatge humà inclós en el diví.

El que d’una forma gairebé imperativa m’ha empés a aprofundir en aquest tema ha estat la Filosofia del Globalisme de Lluis Maria Xirinacs. El moviment globalitzador dominant en el món d’avui no es correspon al del meu amic perquè és unilateral, és bàsicament econòmic i com a tal actua com el cavall d’Atila que en el terreny que trepitjava no hi creixia més l’herba. El globalisme de Xirinacs no és excloent, és integrador, és polític i religiós,  com era ell i té un sentit religiós, essent la base principal l’evangeli, sense oblidar missatges molt importants de les diferents manifestacions  religioses. Per acabar aquest primer article, una dita de Santa Teresa de Jesús que   manifesta la integració del fet religiós en els actes humans: “encuentro a Dios entre los pucheros”.

 

REUNIÓ HISTÒRICA DEL PAPA FRANCESC

No fa pas massa dies que el Papa Francesc va celebrar una trobada amb quinze dirigents de la Comunitat Jueva d’Argentina. Segons el President de la Comunitat “té una transcendència mundial la presència de la Comunitat Jueva amb el Papa”. Un esmorçar, exemple de diàleg interreligiós en el que es va fer “un brindis per la vida” amb vi kosher, d’acord amb els costums jueus. La germanor, una de les normes de l’evangeli, que no només les persones han de complir sinó també les comunitats, i sobre tot les comunitats religioses, en aquest cas catolicisme i judaïsme. Racionalitzar els comportaments no és una norma filosófica fruit de la intel·ligència humana, sinò una filosofía de vida dictada per la naturalesa, que en el nostre cas es la fe i l’esperança envers Déu, envers Yahvé. Des de l’amor a l’evangeli aquesta és una notícia que arriba més tard del compte, però sortosament arriba, i penso que és un pas  molt important en relació amb la pau mundial. Imaginem una trobada amb un sopar, dinar o esmorçar on a la taula hi trobem les màximes autoritats religioses mundials, catòliques, cristianes, juevess, musulmanes, budistes, hinduistes, sintoistes, protestants i de moviments religiosos de l’Àfrica i Oceania amb un punt únic de l’ordre del dia: qué hem de fer totes les creences religioses per la pau. Certament seria un moviment tan poderós contra el qual res hi podría fer el diner i la política causants de les crisis generadores de pobresa i també de les guerres. Davant d’aquesta trobada, que tindrà com a continuitat de missatge el viatge del Papa Francesc a Israel, si els ciutadans del món som responsables també ens hem de preguntar: qué puc fer per la pau que  no he fet fins ara?.

Unitat genera globalitat

La paraula unitat ens defineix el resultat d’una acció, per nom unió, que desemboca en el marc de les persones en un model de convivència. És curiós, que una paraula que té el seu orígen en un mot eminentment individual, sigui manipulada en beneficis contradictoris amb la seva etimologia. La unitat és una mesura que ens ajuda a definir un tot quantitatiu sense que cap dels seus elements perdi la seva identitat i ens alliçona en un fet tan social com és per exemple la unitat nacional. Una nació formada de diferents unitats, que pot ser analitzada d’acord amb variats factors de mesura, com poden ésser  persona,  poble, comarca, regió.  La nació pot esdevenir una mesura d’un estat de nacions diferents. És espectacular el joc que dóna la paraula unitat. Un sac de blat és una unitat globalitzada formada per un incomptable nombre de petits grans, essent cadacun d’ells també una unitat. Perquè cada gra de blat és també una unitat global composta d’altres gairebé microunitats que la configuren. Un mar, un riu són unitats globalitzades compostes d’innombrables gotes d’aigua que configuren les unitats mar o riu, el mar amb una aigua aparentment més quieta i el riu amb l’aigua essencialment en moviment. I les gotes d’aigua amb presències diferents continúen amb la seva identitat, encara que una gota d’aigua pot destruir-se quan se separen els seus components oxígen i nitrógen. És una sinfonia inesgotable la de les notes de la paraula “unitat”. La seva presència formant figures de tota mena, tamany i volum, sembla convertir-se en la configuradora de l’univers, talment com si d’ella depenguès l’existència dels diferents éssers. Sense la presència de la unitat, que s’automultiplica fins i tot indefinidament res seria perceptible i analitzable. Res és tan amic de la diferència com la unitat. Sembla veritablement un artista d’una imaginació presa d’una follia exuberant. Quan agermano les paraules “unitat” i “globalitat” el meu pensament s’hi perd en l’anàlisi del sentit unitari de les dues talment com si unitat fos igual a globalitat, com també en el del sentit diferencial perquè les dues es poden descompondre en un nombre indefinit d’altres unitats i globalitats diferenciades en el temps, perque fora del temps el seu significat no és el mateix per la mancança de possibilitat de canvi.

 

Sense Déu la globalització no serà.

No polemitzo sobre la definició de Déu i la seva existència. Sóc conscient que no hi ha proves científiques per la senzilla raó que no és experimentable, encara que hi ha científics que afirmen haver arribat a la conclusió de que existeix. La persona humana no és només intel·ligència. Altres facultats es mouen per camps diferents més vitalistes i menys materialistes. Són sentiments que viuen la trascendència. Alló que és transcendent va més enllà de les fronteres de la matèria i, moltes vegades, la ciència no troba raons per demostrar-ne la irracionalitat. Lo no desmostrable no és irracional, podrà ser arracional, ultrapassa la racionalitat. En el món en que ens movem ens trobem davant de força situacions en les que la ciència se sent impotent a l’hora d’explicar-les. Ha descobert la realitat de l’energia atòmica, la controla temporalment, però quan se li escapa de les mans com la recondueix i com fa front als problemes quen planteja? És veritat que és un avenç el seu descobriment i una demostració de la gran qualitat i potencial de la intel·ligència humana però no gaudeix de totes les garanties per limitar els seus efectes perjudicials per a la salut i al territori. Trascendeix la capacitat humana.

La persona humana por preveure els grans moviments sísmics, però no pot barrar-els-hi el pas. Els científics poden clonar una persona però no responen de les consequències. Podem pensar com serà, però no evitar els resultats dels seus moviments previsibles. La ciència no és infalible, ni ho pot tot. Les seves limitacions fan suposar l’existència d’una intel·ligència superior no limitada. Hi ha científics que afirmen que la natura és intel·ligent i aquest concepte de natura transcendeix al només material que coneixem i toquem amb les nostres mans. El sentit de la mort és un altre concepte que porta a pensar en la relació mútua amb la vida. La mort és un pont de supervivència de la humanitat. L’individu neix i mort, però la humanitat continua. Els individus, molts d’ells científics, són responsables d’aquesta continuitat que és un concepte de transcendència. Perquè la humanitat no pot integrar-se en l’absolut? Esdevenir divina en Déu? Seria l’assoliment perfecte de la globalitat i l’èxit total de la globalització.

 

La persona una unitat global

La persona en ella mateixa és un exemple de globalitat. Hem escoltat manta vegades que és un microcosmos. En la seva constitució i configuració hi incideixen un conjunt d’elements i connotacions que ens presenten una imatge que no només són cósmics sinò que fan desitjar i endevinar un futur ultranatural que supera la matèria i sublima la natura. Un futur que va més enllà i està per sobre la natura. Un futur sobrenatural. Possiblement la força d’aquest futur esdevé el leimotiv que convenç al ser humà a esforçar-se per millorar dia a dia la seva imatge. Millora en la que intervenen tots els elements constitutius de la naturalesa huma, inclosos els desitjos de futur. Quan ens trobem davant d’una persona amiga que fa un temps considerable que no haviem vist intuim els canvis de la seva imatge, canvis físics i materials mantenint però tot alló que defineix la identitat. I una circumstància, si voleu curiosa, també intuim canvis que els ulls del cos no capten com són els psicològics i íntims. Entre persona i persona s’hi produeix un intercanvi de sensacions i vibracions que sense paraules ens ajuden a valorar amb més profunditat la imatge física que els ulls capten. És una experiència de la realitat constitutiva del ser humà que té en la matèria, el cos, el factor imprescindible capaç de fer-nos viure aspectes que no són físics. Són invisibles però que els sentits físics,vista, oída, tacte, olfacte i gust els fan interioritzar. És la grandesa del ser humà en el que matèria i esperit són un sol ésser que li donen una projecció existencial gens fácil de definir. La imatge total, global de la persona, la basteixen elements físics i psíquics i de la mateixa manera que els físics la mort no els destrueix, continúen formant part de la natura, dels cosmos, no és lógic que per la mateixa raó els psíquics continuin i que per un canvi de la temporalitat a una atemporalitat no fácil d’explicar, eternitat, es retrobin?

Algú em dirà que l’atemporalitat no necessàriament és eternitat sinò acabament. D’acord però l’objecció no tanca la porta a cap de les dues opcions. El problema del futur de la vida fuig de la capacitat científica? La ciència també és intuitiva. Hi ha científics que escolten els missatges de la naturalesa intel·ligent. La persona en ella mateixa és un missatge intel·ligent de la natura.