Política i religió han de convergir

Sovinteja força l’afirmació: no barregem política i religió. No hi estic totalment d’acord Cal distingir entre l’ens religió i les institucions que la regulen. Una realitat són les formes i una altra la filosofia. Són precisament les persones, que controlen les institucions i no s’adapten a la filosofía, qui fan necessària la frase esmentada. És una postura de comoditat mental perquè no volen o se senten incapaces de fer una anàlisi aprofundida de les relacions humanes i la seva base. Dissimuladament és una manera de negar el fet religiós per poder tenir la consciència tranquila. La forma és molt subtil perquè qui nega la religió sovint es confesa respectuós amb qui la practiquen. És la postura paral·lela. Cadascú pel seu compte però sense trobar-se enlloc. La religió té una entitat no coneguda i menys reconeguda però que és present en la història. És veritat que hi ha presències que desconcerten i obnubilen. L’objectiu base rau en la realitat de la transcedència en el ser humà. El ser humà no és transcendent pero vol ser-ho. L’aspiració transcendent es manifesta en l’exercici d’un humanisme verdader i just. No hi ha ningú que ho rebutgi i el fet de voler subsistir desprès de la mort n’és un signe. També la volen els agnóstics i els ateus sincers. Referent a la transcendència, Swami Satiananda en la introducció dels seu llibre “L’Hinduisme”, escriu: “L’Hinduisme és la tradició espiritual i metafísica, encara viva, més antiga de la terra. La seva essència s’ha mantingut fins els nostres dies i ha acollit en tot moment l’autèntica aspiració de l’ésser humà a reconèixer la seva Realitat transcendent”. Les diferències religioses no han de ser obstacle per a una bona convivència. El professor belga Julien Ries, president de l’Institut Orientalista de Louvain-le-Newe, en un article titolat “Quelques jalons de la rencontré de chretiens avec les no-chretiens, hier et aujourd’hui” fa la següent afirmació;”En Espagne, la situation était spéciale depuis l’invasion mususlmane de 711: musulsmans, chretiens et juifs entretennaint un dialogue philosophique et scientifique de haut niveau”. Obviament la realitat d’una convivència política i religiosa rau en la capacitat de pensament i de diàleg. Quan aquesta circumstància no es dóna les relacions institucionals polítiques i religioses en la millor de les circumstàcies són  paral·leles i en la pràctica divergents. I ho argumenten amb l’evangeli, Jesús va dir “no es pot servir a dos senyors, Déu i el diner”, però no aprofundeixen la frase, en fan del diner un altre déu i per coherència també de la política. Obliden que el diner no és un senyor sinò un servidor, com també ho és la religió. Política i religió estan al servei de les persones i no les persones al servei de la política i la religió. I aixó no vol dir renegar de Déu. Si partim de la base que el beneficiari de la política i de la religió és la humanitat i cada ens ocupa el seu espai i compleix els seus objectius, aleshores tot canvia. Si les institucions polítiques i religioses convergeixen en el bé del ser humà, compleixen la raó de la seva existència. La política té per objectiu el benestar i convivència física , material i humana amb la parcticularitat d’una altre objectiu de transcedència on es troba amb la religió, objectiu que l’evangeli reconeix com a Regne de Déu, la filsofia indú l’nomena nirvana i els agnóstics i ateus poden acceptar, i de fet alguns accepten, una forma d’alliberament en una altra vida. El resultat és que la política i la religió están destinades a ser convergents pel bé de la humanitat. De moment aquesta convergència és llunyana com ho és un món  global en pau.