L’ÉSSER HUMÀ VÍCTIMA IMMOLADA PEL PODER POLÍTIC

La persona humana palesa en la seva imatge unes diferències fonamentals. Aquestes diferències modelen el cos de la dona i de l’home amb el signe de la creativitat. Creativitat que porta a la convivència. Tres paraules defineixen la facultat creadora, mare, pare i fill/a. I el primer nucli de convivència és la família. Creixeu i multipliqueu-vos fou la consigna que la primera parella de la història va rebre. Les diferències físiques de l’home i la dona tenen  un clar sentit de convivència amb el pobleu la terra. Però aquest pobleu comportava un altre deure estimar i respectar la natura. Aquestes normes ens diuen que existeix algú superior a la humanitat i aquest superior és el seu creador. En el curs de la història els humans han expressat la necessitat d’un Déu amb la creació de mitologies fetes déus o deesses perquè necessitaven explicar la veritat humana. Aquesta mitologia fou substituïda pel poder polític, com es palesa en la  història egípcia i romana i en l’actualitat atribuint-se els poders polítics i econòmics la condició divina. Amb quin poder Franco va capitanejar la guerra espanyola amb el resultat de més d’un milió de morts? Amb quin poder Putin ha declarat la guerra a Ucraïna amb mils de morts? Quan la revolució francesa va declarar la fraternitat un deure perquè va contestar amb la guillotina? La política no ha reconegut mai, i actualment segle XXI, tampoc, la igualtat. Milions de persones moren per culpa de les guerres i per culpa d’una política que deixa milions d’humans morir per culpa de la misèria. La divinització de persones ha desembocat sempre al llarg de la història a causar la mortaldat dels pobres. Perquè i com moren milions de persones als nostres dies? Hi ha massa maneres i una d’elles afirma que l’existència de Déu és una creació dels humans. I jo em pregunto i aquests humans tan poderosos tenen  tant de poder que poden lliurar-se de morir? Existeix en l’actualitat una opinió que l’home esdevindrà immortal. Sant Pau ho diu molt clar, no tots moriran però tots seran transformats. El canvi de vida dels humans dels últims temps serà una transformació de vida terrenal a vida celestial. Però aquest poder no el té la ciència, què és limitada perquè és una condició humana. El que sí és veritat que la política se serveix de la ciència per destruir la humanitat amb la creació cada vegada més sofisticada per construir armes de guerra per emparar el seu poder. L’exemple de Putin és prou clar, com el dels EEUU d’Amèrica i altres estats emergents. El futur de l’ésser humà en mans del poder polític no és la convivència en pau assolida per la paraula i l’amor.

LA POLÍTICA DESENTONA EN LA CORAL HUMANA

Política, religió, cultura, ciència, art, economia, civisme i sociologia són veus de la coral humana que al llarg de la seva història de mils d’anys no ha aconseguit cap esclat d’aplaudiments. La humanitat està desil·lusionada. Cap de les veus entona d’acord amb les exigències de la globalitat. I per damunt de totes les veus, la que més desafina és la responsable de la llibertat, igualtat i fraternitat, la política. Paraula provinent de la grega politeia definidora de “teoria dels pobles”. En els seus començaments se la nominava politikè tegne, art propi dels ciutadans. Eliminada la paraula tegne, la politiké dona pas a l’actual política. La política esdevindrà la responsable de la convivència amb les aportacions de religió, cultura, ciència, art, economia,  civisme i sociologia. Òbviament els ciutadans s’especialitzaran en les modalitats que s’adaptin millor a la seva intel·ligència amb la saviesa de saber col·laborar entre ells perquè la humanitat compleixi amb la globalitat de la seva imatge. Dissortadament la imatge ha deixat de ser global perquè una modalitat, l’economia ha desbancat la política i l’economia s’ha auto-declarat imatge global de la humanitat manipulant les necessitats econòmiques de tots els components. Resultat d’aquesta usurpació ha estat la pèrdua de col·laboració de la majoria de ciutadans mitjançant la seva especialitat formant-se el grup de la pobresa desestabilitzadora. És la imatge dels nostres dies en que l’1% de la humanitat gaudeix de la meitat de la riquesa mundial i el 99% l’altre meitat amb les diferències del dret de fer-se ric. I tot perquè la política no compleix el programa natural del seu objectiu caient en el dret a tenir diners. La humanitat necessita urgentment  que la política compleixi l’objectiu que per naturalesa li pertoca i l’economia estigui al servei de la convivència en pau. Els diners han d’estar al servei dels diferents sectors socials perquè cada persona porti una vida digna. Tornar als temps d’Aristòtil i Plató en que la política era la “teoria dels pobles”. 

TEOLOGIA DE LA COVA DE BETLEM

Teologia, que etimològicament significa paraula de Déu, viscuda per la gent humil, ens l’alliçona també el missatge humà del Nadal. Nadal és una gran festa però també el dia a dia de les persones a les que el seu cor confessa, jo soc Nadal. Parem esment en els adoradors del Nen de la Cova, els pastors i els tres personatges, batejats de reis i uns i altres acompanyats del cants dels àngels. La pobresa i la noblesa rebudes pel Nou Nat, el salvador del món. Només la política, personificada pel rei Herodes, no fou acceptada. El poder, política i economia, amb intencions criminals no té cabuda en la cova, actualment personificada per l’Església. La història de la Cova de Betlem programa el futur diví de la humanitat quan els bens són un reconeixement de servei als altres com ho palesarà la vida del Nou Nat que donarà la seva vida per la salvació dels humans, fills de Déu. Només quan els bens, la riquesa, divinitzen, com ho pensava  Herodes, no tenen lloc en la cova, en l’Església. Quan són fruit del treball que dignifica mereixen ser acceptats pel Nou Nat, el Fill de Déu, salvador. L’evangeli ens ho  recorda quan Jesús fa parar esment en la dona probra comparada amb els fariseus perquè aquests contribueixen amb el que els hi sobra i ella es desprèn del que necessita. La dona té la porta oberta i els fariseus, tancada. Recordem els adoradors del pessebre, la col·laboració dels dignes és acceptada i no la dels indignes. En consisteix la dignitat? Ser com els pastors i els mags. I la indignitat, ser com Herodes. En el segle XXI, quin és el problema? Ens ho diu el Papa Francesc en l’encíclica FRATELLI TUTI: “El menyspreu dels febles pot amagar-se en formes populistes, que alguns utilitzen demagògicament per als seus fins o en formes liberals al servei dels interessos econòmics dels poderosos. En ambdós casos l’adverteix la dificultat per a penar un món obert que tingui un lloc per a tots, que incorpori els més dèbils i que respecti les diverses cultures”. Els personatges 

VERS LA CONVIVÈNCIA DEL MAL VIURE

La convivència la defineixen les relacions entre els humans. Les formes de viure creen la imatge de la humanitat. Una convivència en pau ha de ser el resultat del diàleg de les diferències dels seus creadors. Pensar diferent, si està regulat per la fraternitat, portarà a una imatge feliç de la humanitat, pensar diferent, si està regulat per l’egoisme, dibuixarà una imatge d’enemistats. El pensament mitjançant la paraula relaciona. Com sigui el pensament serà el model de vida. Perquè? Senzillament perquè la capacitat de pensar és humana. La política, la religió, la cultura, el civisme no són elements pensadors, són elements que necessiten ser pensats. Els responsables han de ser verdaders filòsofs. Les diferències en els pensaments polítics, religiosos, culturals, cívics depenen de la pràctica de la llibertat que és la qualitat definidora de les persones. El respecte al dret a la llibertat de pensament  fonamental per assolir concòrdia en les solucions escollides. Gaudir d’autoritat no significa dret a imposar sense abans escoltar i dialogar. El pensament, avui dia , a casa nostra és la base de la culpabilitat perquè se sanciona provocant resultats desestabilitzadors de la convivència. La política, la religió i l’economia davant la situació de pobresa que cada dia és més dominant han de pensar amb urgència les causes de la seva actuació. Quan els avenços no milloren la situació social dels pobres acusen perquè  la culpabilitat rau en el poder dominant polític, religiós i econòmic. La imatge de la convivència del mal viure demana al procés del progrés el reconeixement dels drets naturals de totes les persones de la humanitat i des de la religió, com a poder, perquè les més pobres i desemparades també són filles de Déu. En el món sempre existirà el mal conviure si els poders polítics, econòmics i religiosos no comparteixen el deure d’assolir per a tothom la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

FUTBOL, POLÍTICA, CULTURA I RELIGIÓ

Quatre paraules manipulades pervertint el seu objectiu programat per bastir la convivència universal en pau. Quatre paraules al servei de totes les persones amb objectius clars de potenciar les facultats humanes en la seva veritat si es respecta la filiació divina que fa a tots i totes germans i germanes. Quatre paraules que ens parlen de la capacitat creativa dels humans en cadascuna de les seves vessants i de com en totes les activitats vitals es pot i s’ha d’assolir el sublim infinit etern de la naturalesa humana com ens ho palesa la idea de la transcendència. I és una llàstima que la manipulació egoista desactivi el poder creatiu. Com? Senzillament atorgant a la riquesa la primacia de la raó d’existir. I el futbol gaudeix de tal poder? Afebleix la capacitat de la política, la cultura i la religió. Com? Actuant com si fos la globalitat de les tres. I empeny vers la ignorància. El mal del futbol el causa una deshumanització que es forma a l’hora de valorar les persones al marge de la dignitat. Guanyant o perdent, la dignitat de la persona no ha de menys-prear-se mai. I una de les formes rau en la valorització econòmica. Les diferències tenen un valor però mai un menys-preu. I el futbol massa sovint és enlairat a suprem valor desqualificant la cultura, la religió i la política. Però el desprestigi massa sovint és provocat per la política. I resulta que la cultura i la religió es veuen abocades a responsabilitats negatives quan la humanitat pateix greus desequilibris vitals causats per criteris econòmics. La religió, la política, la cultura i el futbol (l’esport més dominant) són diferències qualitatives en l’equilibri global de la humanitat. I en aquest equilibri global les quatre modalitats i han d’aportar tota la seva capacitat formativa de l’ésser humà i de la convivència. Totes són necessàries, cap és imprescindible. Seran globals quan la història la defineixi una convivència pacífica amb creativitat positiva i sense odis que causen la guerra. I ho serà quan el futbol, la política, la cultura i la religió assoleixin la igualtat, la llibertat i la fraternitat en un marc de justícia

EL CEL DE CATALUNYA

Quan contemplo, de dia el cel blau o nuvolat, i de nit la biblioteca de les estrelles, imagino que tinc a les meves mans la història futura de Catalunya. I sento com batega el meu cor, il·lusionat per una esperança escrita en un llibre blau. Un estrella em feu un petó i va escriure en el meu pit, Catalunya ets tu! El meu cor bategava al compàs del vent exigint a la ment que estudiés el missatge. Que Catalunya sigui una veritat només depèn de tots els tu de cada dia, em va dir a cau d’orella el meu pensament. I el meu cos començà a tremolar provocant un gran plor. Em va enganyar l’estrella? El cel estrellat portava a les seves mans el llibre de la biblioteca del cosmos, CATALUNYA UNA VERITAT DE LA CREACIÓ. Cada dia el dematí la lectura del llibre de Catalunya et dictarà com ha de ser la teva lectura perquè la teva història escrigui en el teu llibre tu també ets Catalunya. L’aigua i la matèria del teu cos són paisatge català i els pensaments i sentiments son el teu cel blau de Catalunya. Catalunya és cosmos. Jo soc Catalunya en el cosmos. Ser diferent demostra necessitat d’entendre el tot configurat en una unitat. Sense el diàleg de les diferències la unitat del globalisme deixa de tenir sentit. Sentir-me dialogant crea llaços convergents de fraternitat que descobreix altres cels que sense ells un cel únic no tindria sentit. El meu cel és Catalunya en la immanència de la universalitat. El meu jo en el segle XXI és la realitat de ser un dels vuit mil milions d’altres jo. Vuit mil milions de diferències que aspiren a ser unitat global. Aquesta unitat global la configuren un gran nombre d’altres cels convergents. La convergència definirà la unitat des de la fraternitat. I tots els cels es presentaran sota la imatge d’un únic cel blau. La fraternitat unifica respectant les diferències, El blau en el temps i l’espai presenta diferents modalitats que enriqueixen i dignifiquen el tot impossible sense la mà dels altres. El meu cel blau no seria possible apartat de la unitat dels cels blaus dels altres. La unitat no és possible sense donar-se la mans ballant la sardana de la història. El globalisme és la filosofia de la unitat de les diferències. No existeix un jo sense altres jo diferents. Només des de la globalització és viable entendre la unitat formada per múltiples unitats diferents. El meu cel blau català sense donar la mà a altres cels blaus no tindria raó de ser en l’existència de la globalitat fraternal.