2017 en el record. Adéu.

El dia 1 de gener de 2017 saludava el nou any amb l’esperança d’assolir la independència de Catalunya. I el 31 de desembre resta l’esperança i el desig però no es perd la il·lusió. El 2017 serà el record d’una lluita en una democràcia de versions enfrontadaes i de plantajaments molt desiguals. La filosofia de la democràcia s’ha escrit en base a la diferència de la contradicció, no en base a la diferència del raonament. Una democràcia no és mai veritat absoluta sinò un procès de progrès envers la millora continuada del model de convivència. La política és un servei, no un propietari, perquè el propietari és l’ésser humà i el servidor la política. La diferència està en les persones perquè són elles qui han de fer viure la humanitat amb l’aplicació de les seves capacitats i les capacitats existeixen perquè les diferències exigeixen servidors adequats als objectius de cadascuna. La problemàtica sorgeix quan els responsables del servei polític distorsionen la seva funció i obliguen a ser servits. És el problema que s’ha viscut aquest any 2017 a Catalunya. La política espanyola no ha estat un servei a les diferències, les autonomies, sinò que les diferències han estat obligades a servir la política. I Catalunya n’ha estat la gran perjudicada. Però aquesta versió de la política espanyola ha suposat, a la vegada, una pèrdua de capacitat creativa en els diferents factors del benestar, com són el treball, la cultura, la ciència, la indùstria, el comerç, el lleure i el civisme.

La pèrdua existeix en la base de la societat perquè la classe dominant desvia la riquesa en una direcció que al final de tot és la seva. El meu adèu a l’any 2017 no és un adèu de rencor, ni d’odi, sinò un adéu que m’ha confirmat la idea que per assolir els objectius cal saber sofrir i si és necessari també oferir la pròpia vida per la veritat i felicitat de la humanitat. I la configuració de l’ésser humà m’ensenya la filosofia de la diferència en l’organització del cos col·lectiu de la humanitat. El greuge rau en l’actuació del responsable del bon funcionament del cos social, que la sang arribi a tots els membres, i el respondable en són dues facultats, la política i la religiosa. La manca d’intel·ligència entre els responsables polítics i religiosos porta a una convivència pervertida en la que l’odi i l’enveja actúen amb total llibertat. I quan miro enrere i analitzo l’any 2017 viscut a Catalunya arribo a la conclusió que la política ha procurat imposar els seus criteris sense respectar les capacitats dels altres factors socials. I en el problema relacional Catalunya- Espanya el respecte als drets de les diferències no ha existit i ha agreujat el trencament. Al dir adèu al 2017 demano al 2018 que sigui l’any de la verdadera filosofia política, que malgrat les diferències, la verdadera unitat esdevingui realitat i el respecte en base a les diferències esdevingui la raó de la pau col·lectiva i els diferents factors socials aportin a la humanitat els bens indispensables per a una vida digna. Que els errors del 2017 serveixin per trobar les veritats del 2018..

Dubtes sense solució en el relleu del 2017 al 2018

Any rere any, el meu pensament no deixa de pensar en la veritat de la democràcia. Òbviament que la veritat dels pobles és relativa com ho és la de les persones. En una paraula, democràcia és un concepte en evolució constant, sotmesa als avenços culturals, científics i tecnològics amb l’èsser humà de protagonista i centralitat de la història. El problema del concepte al segle XXI rau en el fet de centrar-lo enla política, quan la política hauria de ser un instrument al seu servei, no el seu únic controlador. La definició de la paraula ens diu avui dia que és “un sistema polític que defensa la sobirania del poble i el dret del poble a elegir i controlar els seus governants”. És precisament aquest dret que em porta a pensar que democràcia ultrapassa el concepte polítc per abastar-ne el social. L’experiència viscuda a Catalunya l’any 2017 em fa pensar en la continuitat del problema l’entrada del 2018 per continuar cercant solucions. Les relacions Espanya- Catalunya no han estat relacions amb sentit democràtic sinò accions amb base només legal per part d’Espanya i amb base popular per part de Catalunya. Crec, que l’actuació de Catalunya és la més propera a la definició del concepte democràcia. Però no podem oblidar que la democràcia està encara en evolució formativa, com es demostra analitzant els seus orígens llunyants situats a Grècia en el segle V abans de Crist i amb actuacions que el descobriment d’Amèrica feu palpables als invasors. A finals del segle XVII, els EEUU redacten la seva primera Constitució, seguint el 1811, Venezuela, el 1812, Espanya, el 1848 França i el 1853, Argentina. Però les constitucions democràtiques tingueren els seus pros i contres i és el segle XX que Europa intenta aconseguir la democràcia com a model polític amb la constitució de l’Europa Unida. Espanya adapta el règim democràtic amb la Constitució de l’any 1978. I uns anys més tarda entre a formar part de l’Europa Unida. Però Espanya en el primer quart del segle XXI trontolla democràticament sobre tot quan Catalunya manifesta la seva voluntat d’esdevenir un estat independent en l’Europa Unida. I és precisament la voluntat catalana la veritat que posa en evidència les mancances democràtiques que no s’adiuen amb la definció del concepte democràcia. L’any 2017 passa el relleu al 2018 i la cursa està plena de dificultats i problemes. El concepte que defensa Catalunya de la democràcia entenc que és més avançat que el que defensa Espanya i el que practica Europa. I la base de la indefinició que nega drets una part i l’altra reclama, és l’orígen del conflicte agreujat per què amb aquest comportament s’atura el procès evolutiu que ha creat nous estats europeus. Qui té la raó? La manca de diàleg que les dues parts volen però no amb la mateixa filosofia. Una part es fonamenta en la voluntat de la gent i l’altra en la interpretació de la llei. I ambdues parts diuen que respecten el pensamemt de les persones. Qué origina el concepte? Senzillament en una interpretació de l’evolució del concepte democràcia. La solució? Seure a la taula del debat. Si no es fa, no hi ha altra solució que respectar la veritat de cada part i actuar democràticament, amb la base filosófica que la llei es fonamenta en la voluntat popular. Ho farà l’estat espanyol l’any 2018? Crec que s’hi veurà obligat si de veritat vol formar part del model de convivència democràtica. El testimoni del relleu de cada corredor serà el mateix l’any 2018?

La Constitució del 1978 no és una joguina dels Reis Mags

Sr. President del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, del PP. Per ser un bon president, si el seu model com sembla és la filosofia de l’esport del “Palco del Real Madrd”, cal ser un excel·lent catedràtic, no d’aquells que amb els peus fan corre la pilota, sinò d’aquells que ensenyen com ser un excel·lent esportista sense deixar de ser persona digna i solidària. No n’hi ha prou seure a la bancada de la directiva, cal saber escoltar la gent que omple el camp i interpretar el joc dels que corren sobre la gespa. I no és tan fàcil. Per què alló que desitja la bancada presidencial és la victòria del seu equip, assolida amb el tot si val. I sembla ser que la política del PP va per aquest camí. Alló important és guanyar i les lliçons que s’imparteixen sobre la gespa pel equips visitants no tenen cap valor i si es perd, li han robat el partit. Sr. President del Govern, l’aplicació de la Constitució sembla aquell arbitratge que quan comença el partit ja se sap qui serà el guanyador. I el joc desenvolupat no té cap importància. Exactament l’actitud del seu Govern davant les eleccions del 21 de desembre a Catalunya. I alló veritablement greu rau en el fet que l’organitzador del partit no sap acceptar el resultat, ni en vol treure consequències. L’organitzador Sr. Mariano Rajoy éreu vos amb la presumpció que el tenieu guanyat abans de començar. I no ha estat així. I vos no compliu el reglament. Volieu donar una lliçó de legalitat i esteu donant una lliçó d’il·legalitats.

I ho feu perquè el resultat, amb l'abitratge de la Constitució, el va guanyar el partit independetista i vos no compliu la Constitució perquè amb aquest resultat el vostre deure era treure els empresonats i deixar entrar els refugiats a Suïssa. Aquest és el veredicte de la victòria. Victòria que ni vos, ni els vostres escolanets volen reconèixer omplint-se la boca de legalitat. Tornar a imposar a Catalunya, o milloor dit, no retirar l’article 155, és un incompliment constitucional a Catalunya, Espanya i a Europa i si de veritat fóssiu demòcrata a hora d’ara ja haurieu dimitit. El vostre comportament, amb la Constitució a la mà, és indigne i aquesta és la resposta que han donat molta gent de lleis, no només de Catalunya, sinòn també d’Espanya i d’Europa. A casa meva ja ho diu l’adagi popular, “no hi ha pitjor cec, que qui no hi vol veure”. L’obligació, una vegada coneguts els resultats, era seure a la taula i dialogar amb els verdaders guanyadors, els que estan a la presó, els alliberats amb condicions i els que es refugiaren a Bègica i la vostra resposta és un no a la Constitució perquè no teniu arguments legals i lícits per defensar les vostres defenestracions, que han fet el ridícul davant el món. I heu fet un tour de força per demostrar al món alló que no té base legal. Peró no us en heu sortit, ni donant-vos la mà Europa fent-vos costat.

I és molt greu aquest comportament. Quina és la vostra força democràtica, la venda d’armes per centenars de milions a paísos en guerra, armes que incontrolades poden arribar a mans dels terroristes? No és  aquest el camí d’una verdadera democràcia a la Península Ibèrica que pot configurar una unió des de la independència dels diferents pobles que la formen. A Espanya no hi ha democràcia, Sr. Rajoy, hi ha partitocràcia i per aixó us fa por el sentit democràtic de Catalunya Independent. La Constitució que els Reis Mags del 1978 us van portar no és l’àrbitre del joc de pilota que Catalunya vol jugar. I la situació d'Espanya és molt greu i l'estat i els seus adlàteres no ho reconeixen ni en volen saber res per què "todo va bien". La població no pensa igual i molts es`pecialistes tampoc. És indispensable que la veu del poble no calli i cridi ben fort.

Sobirania popular o diner

Francament el tractament del problema català per part de l’estat espanyol esdevè el descrèdit més greu de la democràcia. Supeditar la llibertat a una multa, i la seva veritat a la quantitat, és obertament una indignitat i un insult a la ciutadania. Canviar el càstig per diner és una demostració de la impotència del sistema judicial per demostrar la veritat del culpable. Comprar amb diners la llibertat és una clara manipulació de la llei i de la justícia. El diner és una garantia que el culpable no tornarà a  delinquir? El diner com pagament d’una pena no és res més que deixar en llibertat el lladre o el criminal. També pot ser, i penso que amb massa possibilitat, que la multa sigui la trampa per amagar la injustícia de la sentència. I em recolzo en la Constitució Espanyola. Els presos per la independència estan privats de llibertat injustament i aquesta injustícia és més clara desprès de les votacions del 21 de desembre que els hi han donat la raó. Si la majoria sobirana defensa la inocència dels dos Jordis, i dels dos membres del govern, no deixar-los en llibertat és un ultratge a la democràcia i una negació de l’article de la Constitució que dóna la sobirania al poble. Una persona intel·ligent ha de rebutjar clarament la política del PP en aquest assumpte i l’ha de rebutjar per incompetència dels seus polítics a l’hora de raonar les causes. És incomprensible que un partit enfangat fins el moll de l’os en causes de corrupció pretengui tenir credibilitat quan és incapaç de dialogar i d’entendre les lleis que són prou clares. Dissortadament l’ofec monetari té les mans lligades dels politics en el govern. És incomprensible, que unes votacions clares que han demostrat la seva incompetència, siguin objecte de manipulació mal intencionada. Per què és mala intenció la política del PP contra Catalunya. Una demostració ens la dóna la campanya que està duent a terme perseguint polítics, que tenen la credibilitat popular, imputant persones que donen la cara i no amaguen el seu pensament i en definitiva convertint les idees en crims. La manipulació de les paraules. Pervertint els significats fent-els’hi dir alló que no diuen. Senzillament el vot si no diu alló que ells volen no és vàlid. On hem arribat? Senzillament a la materialització de la vida, convertint-la en bitllet de canvi. No es pot caure més baix. Sense cap mena de dubte a la política espanyola li fa falta una aprofundida cultura de la democràcia en la que la llei protegeixi al ciutadà, no el castigui. Que li obri les portes a la dignitat i al benestar i no que el condemni a la precarietat i a la misèria. Per què un govern que no sap solucionar els problemes dels seus ciutadans, és un govern indigne i nefast per a la convivència. I quin és l’horitzó que el govern del PP dibuixa cara el futur dels pensionistes? Quin és el futur dels treballadors no qualificats que són indispensables per feines necessàries pel manteniment dels pobles i de les ciutats?

És indignant que un treballador del camp no pugui somiar en una vida d’un benestar com el d’un industrial. I no em refereixo a tenir més o menys diners, sinò a poder satisfer les seves necessitats físiques i psíquiques. Poder dir el que jo penso i manifesto se’m respecti. Existeixen moltes persones de pocs o gairebé nuls estudis, que són uns veritables pensadors i ningú els escolta i diuen veritats com un temple. La meva vida de ne viscuda entre pagesos, em va obrir els ulls com un pagès sense estudi era capaç de contribuir a la bona governança del seu poble i de com deixava sense paraula a qui l’acusava d’una acció criminal que no havia comès. La meva infància viscuda a pagès en temps de la guerra civil em va fer aprendre on rau la dignitat de les persones. No en aquelles que al menjador de casa manipulaven pistoles sinò en aquelles dones que cuinaven pels soldats pistolers. I recordant la meva infantesa, en la meva edat d’avi el meu pensament em porta a creure en les persones i a donar credibilitat al vot quan és autèntic i democràtic. Escoltant, observant, llegint i reflexionant, ara que sóc a tocar els noranta, he deduit que els polítics són massa orgullosos i molt mancats d’humanitat. Sobre tot aquells que es creuen tenir la veritat absoluta en la llei. Quin error democràtic més absurd!

La pancarta d’arribada de la independència saluda als corredors

En una gran cursa al llarg del seu trajecte sempre hi ha serveis d’habituallament per refer les forces dels corredors. La cursa de Catalunya cap a la independència porta un recorregut de més de tres cents anys, recorregut ple d’osbtacles però, a la vegada, els habituallaments han sorgit d’on menys es podía esperar, perquè els obstacles han complert la funció d’allargar la mà als corredors.. Quan tot fa pensar en una arribada no massa llunyana, la fidelitat del poble català recupera energies, moltes d’elles, d’indrets mai sospìtats. Dels mateixos enemics. Així ho han confirmat les eleccions il·legals del 21 de desembre. Els paranys no deixen de sortir, però l’habilitat i la intuició de la gent sorpren amb els seus recursos. Però alló que semblava impossible comença a treure el nas. La justícia europea comença a desconfiar de la justícia espanyola, en particular en l’aplicació que s’ha fet de l’article 155 de la Constitució. Les contradiccions entre la política de l’estat espanyol amb la seva aplicació i la resposta ciutadana del 21 de desembre de 2017 estan obrint els ulls de les institucions europees, en particular del Tribunal Internacional dels Drets Humans. Malgrat aquesta sospìta i les instàncies alemanyes, el govern del PP, endureix el seus atacs contra Catalunya, donant la impressió de no donar temps a la justícia internacional a salvar Catalunya de la seva mort política. El problema, que el Govern d’Espanya sembla no voler veure, l’europeu, sí que l’intueix, és que amb aquesta política contra Catalunya, Espanya està signant la seva sentència de mort política i econòmica. I aquesta és l’espasa de Democles que penja sobre bel cap del President del Govern Espanyol. En política, com en tot en la vida, no es pot perdre de vista que les persones, sigui quina sigui la seva importància, són temporals i tenen els dies comptats. Aquesta circumstància, al costat de la de les diferències, haurien de ser bàsiques a l’hora de complir la missió que la història li ha encomenat  a cada ésser humà. I no es té en compte. Dissortadament, aquesta circumstància, s’ha perpetuat des de la prehistòria en les parts altes de la convivència humana. La divinització del poder que hauria de ser una dignificació, s’ha convertit en la seva perversió. I tampoc es medita prou. Em fa la impressió que el problema català espanta a la política espanayola i a l’europea, aquesta comença a reflexionar, perquè pregona la solució basada en la dignitat de totes les persones. I les polítiques espanyola i europea no van per aquest camí, però la història manté el seu programa i la llum del sol de la verdadera justícia es comença a veure en un horitzó cada dia més proper. El cor m’ho diu, la intel·ligència ho analitza i la raó conclou que la llibertat dels pobles és la solució per a una convivència humana mundial en pau. A casa nostra hi ha una dita que ho confirma:”als pots petits hi ha la bona confitura”. Correm sense defallir la gran cursa de la independència de Catalunya, quin model és una invitació a la verdadera democràcia en tot el món. No és un somni, és una convicció.(La pintura és de l'amic Adib, proclamant la victòria dels drets humans, la llibertat)

Per Nadal cada ovella al seu corral

És la cura que tenen els verdaders pastors de les seves ovelles. Els bons pastors, avui, són escasos i massa sovint els llops maten ovelles. En la convivència humana les persones tenen dret a gaudir cada dia el missatge de Nadal i perquè esdevingui una realitat existeixen els pastors. Quan els hospitals estan plens de ferits per llops salvatges, quan a les presons hi ha innocents privats de llibertat, significa que el ramat està mancat de bons pastors. No saben emprar la bara com cal. En política la bara són les lleis i dissortadament hi ha lleis que alguns pastors no saben com s’han de fer servir. I aleshores es perverteix l’us de la bara que guia el remat al corral.Entrar les ovelles al corral és tot un art com es demostra en diferents concursos que se celebren a casa nostra. Els bons pastors són artistes de la convivència. Catalunya, celebra el Nadal del 2017 amb persones honestes i bones a la presó. La bara de mesurar només ha servit per pegar. S’ha canviat el sentit dels fets per convertir la bona gent en dolenta. S’ha pervertir la defensa dels drets per convertir aquesta defensa en un fet criminal. S’ha ignorat la dignitat del ser humà per la raó de defensar els seus drets i desitjar la independència. S’ha imposat l’article 155 sense haver valorat i analitzat  els deures que altres articles imposaven abans de castigar. S’han oblidat olímpicament normes de la Declaració Universal dels Drets humans, del Pacte Internacional de drets civils i polítics i del Conveni Euroepu de drets humans, signada i signats per l’estat espanyol. I tant Espanya, com Europa han primat l’economia per damunt de la persona. És l’argument del perquè quatre catalans passen el Nadal a la Presó i quatre més a Brusel·les. Les lleis són per crear convivències en pau, no per desfer famílies perquè els seus membres empresonats pensen diferent que el Govern i interpreten la llei des d’el respecte a les persones. I alló que és trist rau en el fet que el missatge de la democràcia, com el d’un altre Nadal, pregona la pau entre les persones de bona voluntat i els responsables de coordinar-ho no ho entenen, o no en saben o tal vegada, no volen. Un dels greus problemes amb que es troben les col·lectivitats és l’actuació de persones vestides de pell d’ovella que se’n serveixen per alimentar el seu egoïsme. I aquesta manipulació de la pròpia dignitat personal es pateix en tots els estaments socials, ja siguin polítics, religiosos, culturals, econòmics i cívics. L’infiltrat és el personatge perillós que desequilibra i malmet la convivència. I és més perillós quan s’inflitra en el poder. I dissortadament els fets porten a pensar-hi. L’error, culpable dels mals, rau en el fet que la dignitat es dóna al càrrec més que a la persona. I la presó com a corral de Nadal del 2017 hauria de fer reflexionar i molt als responsables de la convivència espanyola en cadascuna de les diferències existents en l’estat. Els fonaments bàsics de la Constitució m’hi han fet pensar, reflexionar i opinar. Uns presons plenes i uns hospitals amb ferits injustament no es buiden amb les lleis, sinò amb la dignitat de la persona que la imparteix. Omplim els corrals de bona gent amb la col·laboració de bons pastors. 

Feliç Nadal i Bon Any Nou Sr. President del Govern Espanyol

La llengua castellana té una dita, “lo cortés no quita lo valiente” que m’ha animat a escriure aquesta felicitació desitjant-li lo millor en la solució del problema català, solució que sembla aconsellar abandonar la política. La dignitat de la persona massa sovint per interpretacions del poder basades en la força de les lleis, no sempre prou meditades, perd qualitat i obnubila el pensament a l’hora de prendre decissions. Sr. Mariano Rajoy penso que la seva interpretació de la governabilitat està molt allunyada del respecte a la persona. I per aquesta raó ha patit un revés impactant amb la votació del 21 de desembre de 2017 que es nega a entendre però al seu partit li preocupa. La votació catalana, malgrat tota la parefarnàlia emprada contra la Generalitat, beneïda per vos, expressa un claríssim rebuig a la vostra política. I alló que em sorprent rau en el fet que feu una lectura democràtica esbiaxada del sentit de la votació. Una votació, que sembla ser, hi ha proves prou evidents, que ha estat manipulada afeblint els veritables resultats del vot independentista. Hi ha motius de dubte racional. I aquests motius, crec, que atraganten les feliccitacions nadalenques que rebeu. No vàreu permetre observadors internacionals i el vostre partit, el PP, conjuntament amb Ciutadan’s van fer venir a Catalunya els seus apoderats d’Andalusia, Castella i Aragó. No són creïbles els vostres apoderats catalans? En diferents col·legis electorals es van descobrir manipulacions de sobres amb paparetes del C’s. La campanya contra el color groc fou una demostració de vilesa política. Una vegada coneguts els resultats no heu acceptat amb les vostres paraules el resultat, atribuint la victòria final a l’Arrimades quan la majoria absoluta dóna el Govern de la Generalitat als independentistes i aquest resultat amb la vostra benedicció constitucionalista. Només aquest detall, segons el meu entendre democràtic, és sufucient per demanar la vostra dimissió. I ho és perquè el resultat electoral parla prou clar de la voluntat sobirana del poble català perquè automàticament allibereu els presos i obriu les porte als desterrats i no ho heu fet incomplint la Constitució que tant defenseu. L’article 155 no és la Constitució,  abans que el compliment del 155 hi ha altres articles que donen la raó als sancionats i no n’heu fet cas. Per començar, el preàmbul de la Constitució és la filosofia legal, que no s’adiu a la pràctica del 155, com aquell article que parla de la sobirania popular i aquell altra sobre el dret a opinar. Les votacions que

vos dieu de la normalitat a Catalunya han demostrat l’anormalitat política del vostre govern. I per més INRI les veus europees comencen a donar la raó a Catalunya. Alemanya, inclosa, amb la Sra. Merkel, demanant diàleg amb  el govern català sortit de les urnes, que és el mateix que vos vàreu destituir. La democràcia no us dóna la raó, Sr. President, i la millor felicitació de Nadal és desitjar-vos una política democràtica creïble. La millor manera de demostrar-ho és presentant la dimissió i esdevenir un bon ciutadà demòcrata, com la Constitució aconsella. Sr. Rajoy, us felicita un avi que podria ser el vostre pare.

Bon Nadal, Catalunya i millor 2018

El missatger reial, el dia 21 de desembre, et va fer a les mans la millor de les felicitacions, la majoria absoluta dels independentistes. La bona nova de la felicitació anava acompanyada d’una manca d’encaixades que no et volen feliç, encaixades que no arribaven perquè tenien feina en enviar altres felicitacions, rera les que s’hi amaga una sensació d’odi. La teva majoria absoluta, Catalunya, no ha estat ben acceptada per qui et nega el dret de pensar i et vol ovella submisa i obedient a una llei que està sovint manipulada per egoïsmes d’estat. Malgrat tot, Catalunya, no perdis la il·lusió, ni l’esperança, la teva voluntat va fent camí i, en la trajectòria, força mans amigues demanen la teva encaixada i et regalen amb el petó de l’amistat. Els hi agrada el teu concepte de germanor i volen ser els teus germans. És veritat que el poder ho rebutja i nomès et vol per esclava. No et desanimis, Catalunya, els catalans independentistes t’estimem de veritat i l’amor és l’arma més valuosa per  vèncer els enemics de la bona convivència en pau. En el teu Nadal avançat al dia 21 no totes les targes de felicitació palesaven estimar-te, la majoria volien dominar-te. N’hi havia moltes, sortosament no majoria absoluta que t’estimaven tant que per palesar el seu éxit rebutjaven la teva llengua i ho celebraven amb la de l’enemic. Però la seva felicitat no és complerta, perquè les targes rebudes no els hi donen el poder. Catalunya, el poder te l’han donat els veritables catalans, els independentistes. Aquells que amb pas segur caminen cap a l’assoliment de la teva gran celebració navidenca, la teva independència. En el camí hi ha Herodes que no et volen el bé, però els Mags s’apropen i et porten l’encens, l’or i la mirra que donen fè del teu nou naixement polític. El groc de l’or els teus fills fidels l’han portat per senyera en els moments difícils i sobre tot en el dia de la gran prova amb l’arribada de la gran nova guanyadora; l’encens ha enriquit la teva il·lusió amb les fragàncies de l’arbre de la veritat i la mirra ha donat més forces a la teva voluntat, que es belluga entre massa d’entrebancs. Els Mags t’han lliurat els seus regals, han burlat l’oferiment mentider d’Herodes i la teva arribada a la història escolta els cants verdaders de la democràcia que defensa la sobirania de la gent. Catalunya, l’estrella de la llibertat brilla damunt la porta de casa teva, i t’acompanyarà fidel fins a la victòria: la verdadera llibertat. I sobre la teva llar s’escoltarà la teva coral acompanyada de corals amigues cantar pau a les persones de bona voluntat. 

Resposta de Catalunya a la pregunta de Rajoy

Les votacions catalanes del 21 de desembre tenen un missatge molt clar: el PP no és un bon partit de govern i per tant cal fer-lo fora. La victòria de Ciutadan’s així ho proclama i la victòria del bloc independentisme ha vist legitimada la seva proposta. Però el govern continúa amb la seva ceguesa del procès de la història. La seva resposta, noves imputacions. Li pregunto al Govern de l’Estat què li direu a Europa amb els resultats a la vista, d’unes eleccions que vau convocar? Europa ha anat de vacances, avançant-les, per no veure’s obigada a reconèixer la seva  ceguesa davant d’un fet democràtic, resposta de l’aliada Espanya. La veritat avança, encara que lentament. La consciència catalana de llibertat  augmnenta cada dia que passa. Penso que no m’equivocarè si aconsello al President del Govern Espanyol i al seu PP que comencin a fer les maletes. El futur cada dia el veuran més negre. Mes de dos milions de catalans han confirmat les votacions de l’1 d’octubre, quina lectura els polítics del PP i del PSOE no han volgut fer? I ara reconeixen que han estat incapaços d’aturar el sobiranisme català. Constitucionalment els independentistes catalans també som sobirans i conseqüentment hem de ser respectats perquè ho diu la Constitució. I una vegada més amb una lectura esbiaxada contiúa per part de l’estat la persecució, quan amb els vots a la mà alló que calia fer era allliberar els empressonats, obrir la frontera als polítics refugiats a Bèlgica i seure a la taula a negociar. Són moltes les veus de Catalunya, Espanya i Europa que acusen d’il·legalitat l’aplicació de l’article 155. I aquest article està esdevenint un boomerang. La persecució duta a terme contra Catalunya fins a l’últim moment, comença el camí de la reversió. La debacle patida a Catalunya pel partit del Govern, el PP, és de campionat, amb el consol del mal resultat del PSC-PSOE. És inconcebible la poca capacitat  per reconsiderar alló que el Govern ha fet malament davant d’uns clars resultats. Sr. Rajoy els independentistes catalans som sobiranistes, hem parlat clar, i no escoltar, com no heu fet, va contra la Constitució. I amb la Constitució ben estudiada i respectada us obrirem la porta de sortida. Quan Europa obligui a l’estat espanyol a complir els seus deures, que a partir del gener no podrá complir, amb quina cara us presentareu a Catalunya? Les votacions han deixat ben clara la voluntat dels catalans, no us volen en el govern, i gireu la cara a la democràcia i convertiu la llei en una dictadura, perquè la manipuleu. L’orgull polític és un mal conseller. I l’heu manifestat destituint el govern legítim de Catalunya, aplicant el 155, amb les vostres visites a Catalunya durant la campanya, amb la negació a la presència d’observadors internacionals, amb les negatives a diputats europeus impedint entrevistar els empresonats, amb les amenaces de continuar amb el 155 si la votació no us plauia i tot per semblar que compliu la llei. Perquè en la realitat és un miratge. En el vostre llenguatge no hi té cabuda la recapacitació i el reconeixxemernt de la veritat de l’altre. I la veritat de Catalunya és lógica, racional, creïble i respectuosa fins i tot amb la veritat de l’estat espanyol. Sr. Rajoy els més de dos milions de catalans que votàrem independènia el dia 1 d’octubre no hem canviat d’opinió. I amb la veritat per davant continuem caminant amb fermesa cap a la nostra preuada independència. Hi caminem amb la mà estesa i sense rencor. Ho pot dir l’estat espanyol?

Qué cal reflexionar un dia abans de votar?

Quin sentit té un dia de reflexió quan s’ha inundat la població de passions més que no pas d’idees? Un dia de reflexió abans d’unes votacions imposades al marge de llei, perquè sembla ser que el 155 no ho permet, no és només una contradicció sinó una manifestació de manipulació. Reflexionar sobre un deure que vol semblar més legítim que no el de la veu popular, per què, diuen, està regulat per la llei. Solucionar amb vint-i-quatre hores quina decissió es pren desprès d’un amuntegament de sugerències passionals que busquen la simpatia més que no pas la raó és una entelèquia.. Personalment el meu vot ja estava decidit fins i tot abans de convocar les eleccions. El futur d’un  país no se soluciona amb una campanya electoral en la que tot si val, fins l’insult al contrari. La meva reflexió té un punt de sortida: pobra Catalunya! si la solució només depen d’un dia de reflexió. El meu vot no me’l farà canviar el silenci propagandístic d’un dia anterior, silenci que per altra banda és fictici per què la remor de sables no deixa de sonar. No nego la importància del vot independentista defenssat en la campanya electoral, però com vol la llei o el govern, que els votants reflexionin en vint-i-quatre hores els programes i les propostes electorals que els partits, la majoria, han estat incapaços de fer arribar a la gent i només s’han dedicat a treure els draps al sol dels altres? Una jornada innecessària que només serveix per què  els poders informatius d’acord amb el seu estil indueixin, és la seva reflexió, cap a una o altra tendència en la publicació del dia, amb reflexions que són clares insinuacions i tendències de vot. Com pot la persona humil i senzilla reflexionar quan veu sobre el seu cap l’espassa de la por de l’article 155 que el govern ha deixat entendre que continuarà si el vot és favorable a la independència. Com és pot reflexionar quan la passió ha estat la base de la campanya, quan s’han vulnerat drets de ciutadans innocents que segons la llei estant empressonats injustament? I és precisament la llei i en particular la Constitució, el tema que em porta a reflexionar, buscant la raó perquè he de complir-la si penso que és il·legal? M’esforço en trobar raons vàlides que em convencin si el meu vot té alguna raó democràtica? I només en trobo una, democratitzar alló que no ho és. Peró, em pregunto, guanyarà de veritat la democràcia? I em falten hores per valorar arguments. I davant de la manca d’arguments democràtics la veu del meu país em diu que necessita el meu vot. La meva reflexió final és votarè per Catalunya.

Credibilitat i dignitat de la persona en una contesa electoral.

La valoració la centro en un model polític democràtic. I alló que primerament cal tenir present és la projecció de l’ésser humà en l’acte polític conjuntament amb el concepte que es té de democràcia. Si ens centrem en la persona, tindrem present que en la seva presa de decissió hi es primordial la integritat de la seva identitat per estar capacitada suficientment per ser lliure i independent a l’hora d’emetre el vot. La veritat de la seva llibertat ens l’explicarà la formació adequada de la seva etapa vital, tant des de la vessant passional com de la intel·lectual. Per què de la seva capacitat de ser ella dependrà la independència davant els factors que volen influenciar-hi. Óbviament l’entorn social i la classe humana en la que es mou. La raó social és molt important perquè si pertany al món laboral deficitari en formació i amb problemes de subsistència la manipulació de promeses pot incidir amb força i votar alló que li diuen i no alló que ella hauria de reflexionar. Una societat amb una mancança en la formació bàsica és una societat en la que la democràcia és feble i la dictadura forta. El problema rau en el fet que si l’educació no forma la capacitat de pensar i deduir, a l’hora d’una votació la possibilitat de ser manipulada la persona amb mancances formatives és molt alta, fent-li creure que alló nque li prometen és pel seu bé. I aquesta circumstància manipuladora de la voluntat i el pensament aliè, els professionals de la política la tenen molt assumida. No és debades que aquella classe social amb una formació adequada desconfii de la política i s’hi inibeix.

S’escolta que els polítics estan mancats d’aquella formació indispendable per poder exercir com a tals i en certes  circumstàncies  comentaris afirmant que a la política li manca intel·ligència per què les persones científiques i filosòfiques no si senten còmodes i es desentenen d’aquesta modalitat humana per altra banda necessària. I és una llàstima que la nota dels polítics sigui per norma general d’un aprobat cap a suspens. En les enquestes la nota més general és mou entre un quatre màxim i un gairebé zero. És una molt dolenta valoració, no massa sorprenent si es valoren resultats que demostren el poc interés envers l’humanisme i l’èsser humà. I aquesta connotació en una democràcia denuncia la seva feblesa i que la manipulació té via lliure creant grans desnivells socials en el camp dels béns amb riqueses insultants per a uns pocs i pobreses de misèria per a molts. I aixó perquè es produeix? Per què el concepte que es té de democràcia no està centralitat en la dignitat de la persona sinò en l’instrument per dominar-la, la llei. Sense llei no hi ha democràcia, s’escolta i per contrari estic convençut que on hi ha verdadera democràcia, la llei és sobrera. Aquest punt mereix un tractament curós, quina filosofia la podem deduir dels grans llibres de la història i sobre tot dels grans filòsofs. Crec que la filosifia de la verdadera democràcia no està prou evolucionada i conseqüentment la democràcia està massa condicionada per la dictadura egoísta del poder.

Per pensar en la independència

Antigor de la bandera, el Parlament, el President, la Constitució. Catalunya capdavantera, és el seu dret a la llibertat.

Catalunya no està sola, el món obra el ulls i la democràcia actúa d'acord amb la llei.

Les xarxes parlen i fan pensar

Escut de Carles V, emperadpr d'Alemanya. Espanya no hi consta, perquè no existia.

Els salvadors d'Espanya. Pobre Espànya. Òbviament, Catalunya s'ha d'independitzar.

Illegal Times, l’humor defensa la llibertat

Consultar a les xarxes la publicació satírica Illegal Times va ser un alè d’aire fresc que em reconfortà quan vaig canviar a Vallès Visió per què el dedat de TV3 m’angoixava amb les manifestacions dels partits constitucionalistes. Només el representant de la CUP em va obrir la porta de l’esparança i amb les seves paraules en vaig tenir prou per no seguir el debat i refermar el meu vot, que no és altre que el de la CUP. Decissió que s’ha fet més ferma amb les paraules de l’escriptora Bel Olid. Quan en el meu facebook vaig llegir la recomenació de la lectura de l’IllegalTimes, vaig obrir el bloc, amb una ullada em vaig tenir prou per sentir-me reconfortat. A Catalunya tenim polítics de veritat, que malgrat el menyspreu que els hi dediquen PP, PSOE i Ciutadan’s, palesen una grandesa i una dignitat que agraïria a tots els amics de la llibertat. Peró l’emoció més forta la vaig viure al comprovar com amb humor es pot fer front a la força i defensar els drets de les persones i dels pobles. L’únic número de la revista Illegal Times publicada per convidar a votar per la llibertat expressa el sentiment d’il·lustradors i escriptors catalans i d’arreu del món, alguns d’ells de publicacions de fama mundial, com The New Yorker, The Guardian i Charlie Hebdo. L’humor mundial en defensa de la llibertat d’expressió i de la llibertat humana. Només hi faltava la notícia de la condemna europea de l’aplicació del 155. Tinc la sensació que avui la sort em reanimava i em donava forces, quan l’entrevista de l’escriptora Bel Olid m’ha aportat nous arguments per donar el meu vot a la CUP. És veritat que força gent que em coneix no entendrà com puc compaginar la meva fe religiosa cristiana amb la doctrina d’un partit com la CUP. Escoltant, llegint, pensant i valorant he arribat a la conclusió que d’entre tots els partits que es presenten a les eleccions el dia 21 de desembre és la CUP el que més i millor defensa els drets naturals de les persones, drets naturals que estan exposats en els deu manaments de la llei de Déu i els que més s’apropen al compliment de les benaurances ensenyades en el discurs de la muntanya per Jesucrist. Es compleix aquell adagi que “en el pot petit hi ha la bona confitura.” Ho afirmo totalment convençut i per què la base de la seva filosofia política rau en la defensa de la persona i els seus drets, vulnerats massa sovint per la gran política.De totes maneres el màxim respecte a la libertat de vot, i millor si és independentista. Per acabar us convido a entrar a la web  www.illegaltimes.org. En sortireu més confortats del valor humà de l’humor i la defensa que se’n pot fer satíricament dels drets humans.

FIDELITAT AL PAÍS

El sentiment de fe en el teu país es demostra en les  dificultats. I Catalunya està vivint uns moments difícils per una persecució vestida de democràcia, a Espanya i a Europa, que ataca les arrels de la seva identitat. És incomprensible que el President Rajoy parli de normalitat a Catalunya quan la vice-presidenta afirma que el president ha decapitat els partits d’ERC i Junts per Catalunya. La normalitat que es viu a Catalunya no és obra de la política de l’estat sinò de la qualitat humana de la gent que sap defensar la seva identitat. I aquesta és la força dels catalans que porten més de tres cents anys vivint com a catalans malgrat les persecucions continuades que ha patit i encara pateix. Un exemple de com és la normalitat a Catalunya ho palesà amb la Marató de TV3 a benefici de la investigació de les malalties infeccioses. Mentre l’estat vol enfonsar Catalunya, Catalunya treballa per una convivència sana i feliç de la humanitat sense fer diferències. Jo em quedo amb la normalitat catalana, que és solidària i autèntica. Mentre uns empresonen, els perseguits creen evidències de pau. I és precisament aquesta normalitat catalana que em convenç a l’hora de votar un partit independentista i d’esquerres. I d’esquerres perquè la seva doctrina social considero que és més propera a la de l’evangeli, que jo defenso com la millor constitució de la convivència humana. Per fidelitat al meu país, defensarè en els momemts difícils i en els tranquils, el dret natural a la llibertat i a la independència. Per fidelitat al meu país, votarè llibertat perquè amb la seva independència no pateixi els afebliments de la seva riquesa per part de l’estat opressor. Per fidelitat al meu país, allargarè la mà a les persones de bona voluntat que respecten el dret dels altres. Per fidelitat al meu país, estudiarè la Constitució Espanyola per posar en evidència les manipulacions que se’n fan en nom de la llei i perjudiquen a tercers. Per fildelitat al meu país, parlarè i escriurè en català i l’estudiarè cada dia més perquè només una parla catalana correcta em farà més fàcil l’aprenentage de llengües estrangeres. Per fidelitat al meu país, procurarè portar una vida digna i qui em saluda intueixi en mí la imatge de Catalunya. Per fidelitat al meu país votarè un partit independentista i demano el vot pels partits catalans ERC, Junts per Catalunya i Cup. Per una Catalunya lliure, independència.

Quan el menyspreu esdevé filosofia política.

La veritat de cada persona és nord per a la seva vida. Però alló, que cada ésser humà pensa i és norma en la seva manera de ser i fer, si no és respectuós amb la veritat de l’altre, sense cap mena de dubte ha de ser reconsiderat i si cal adaptat. Indiscutiblement existeixen estaments en la societat que pel sol fer de pertànyer-hi, les persones es creuen amb el dret de la impunitat i de la veritat absoluta. Obliden que la veritat de la convivència en pau només és obra de les persones, no de les institucions. Les institucions són instruments de manteniment, millora i avenç. I el manteniment, la millora i l’avanç al servei de la humanitat, del poble, de la gent, de cada persona sense diferències. I l’orgull perverteix la filosofia humana solidària i atorga dignitat als estaments, que no la tenen, sinò que la necessiten de les persones que els regenten i han de posar-los al servei de la convivència. Treballar pel bé de tothom massa sovint es reverteix i es transforma en que els altres treballin per a  mi, que sóc el que mana. Dissortadament aquesta consideració està molt arrelada fins i tot en els paísos, dits, democràtics, com es fa palès si parem esment en la imatge actual de la humanitat. No anem massa lluny, sense marxar de casa en tenim massa d’exemples. L’estat espanyol, que es creu molt demòcrata, n’és un exemple sigui quin sigui el partit en el poder.Catalunya està immersa en una campanya electoral que esdevindrà creïble si el vot és només català i no està manipulat. Tot fa pensar el contrari. Una circumstància molt significativa, fa un dia o dos, la plana major del govern feia campanya a Girona, fet que per sí sol és prou significatiu apuntant contra el president Puigdermont. La vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaria va tenir la lluminosa idea d’afirmar que Mariano Rajoy havia fet la gran gesta de decapitar ERC i Junts per Catalunya, referint-se a l’estada d’una part del Govern de la Generalitat a Bèlgica i l’altra a la pressó. I dit amb la sorna que acostuma. Aquesta és la filosofia de la nornalitat que defensen, la de destruir el contrari, perquè ni aquesta distinció sap fer la vicepresidenta perquè es veu que per ella contrari i enemic significa el mateix. Aquestes paraules són una ofensa greu per a Catalunya i una demostració de la poca o nul·la democràcia que es palesa massa sovint en les seves paraules. El contrari no s’ha de menys-prear mai, s’ha d’escoltar, circumstància que el govern del PP no sap fer amb  Catalunya. Es vergonyosa la campanya que l’estat fa, no només per què va contra Catalunya, sinò perquè és la negació de la democràcia. I les paraules esmentades ho confirmen i per aquesta raó mantenen el 155 que és la continuació del franquisme. No cal parlar d’herències, parlen elles soles. Quan la paraula no és la base der la política demòcratica, negant-se a parlar de tot, els resultats són dictadura pura i dura.

Per una vida de futur digna cal votar independencia

Ho escric convençut i, a la vegada, un xic decepcionat de com es desenvolupa la campanya del 21 de desembre. No entenc els retrets i molt menys les promeses. Sóc independentista i prenso que la indpendència de Catalunya és la única garantia del seu futur en pau i prosperitat. I ho afirmo, perquè el comportamenmt de l’estat espanyol en relació amb el problema català el considero fora de lloc, desproporcionat i injust amb un respecte a les persones gairebé inexistent. L’estat espanyol està immers en un deute econòmic bil·lionari amb un rescat anyal de trenta mil milions d’euros sense una perspectiva de futur que garanteixi la dignitat de vida de tots els espanyols. Aquest és el veritable problema contra el que cal lluitar i no votar al partit PP que ha buidat la Caixa de la Seguretat Social i està avisant que perillen les pensions. I a què es dedica? A anorrear una autonomia que té les idees  clares de futur, que amb la seva política li diu al poder de l’estat que va mal encaminat i que la seva economia porta a la ruina. Europa ha avisat. Quan Espanya no compleixi amb el deute, com respondrà Europa, callant o tornant els guardons Prínceps d’Espanya? Un estat molt, suposa ell, eficient contra Catalunya, però incapaç d’assegurar el futur de les pensions. Un estat molt compromès a normalitzar Catalunya, quan ha estat incapaç de normalitzar la corrupció del seu partit en el govern. Un estat obsessionat per la unitat territorial d’Espanya i amb el seu comportament desuneix els seus ciutadans i Catalunya n’ha estat i n’és víctima i el Sr.President, protagonista en recollida de signatures en contra. La política actual espanyola no en té n’hi idea del que significa unitat. Un exemple força proper la forma com s’ha portat el trasllat d’obres d’art de Sexènia de Lleida a l’Aragó. Ni un intent de diàleg amb una ignorància que clama al cel sobre la conservació de les obres d’art en un museu. Srs. del Govern, la vostra invasió de Catalunya amb motiu de les votacions no fara canviar l’opinió dels catalans que volem la llibertat. El problema més important que té actualment l’estat espanyol no és la independència de Catalunya, és com assegurarà la qualitat de vida de tots els espanyols. I hauria de prendre nota de com es treballa en l’autonomia catalana en tots els aspectes. Es diuen moltes mentides i tornant a l’economia, el govern hauria de reflexionar el perquè tantíssimes famílies tenen el plat a taula cada dia.

No per la preocupació del govern, sinò perquè la Catalunya solidària fa que cada dia milers de famílies anònimes amb la seva col·laboraciò econòmica i el seu treball tinguin l’aliment que necessiten. I aquests diners, que són un estalvi milionari a les arques de l’estat, no estan exents de pagar impostos. Srs. del Govern, menys paraules, menys persecucions, més respecte a les persones, més curosos amb la llei i sobre tot més dedicació a l’economia que és la solució que la manjoria d’espanyols demana i necessita. És injust atacar com s’ataca Catalunya, perquè diguin el que diguin el PP.PSOEPSC i C’s la independència de Catalunya té un objectiu bàsic, el benestar de la seva gent. I perquè aquest problema us fa por, per aixó heu empressonat persones innocents i solidàries. Espero el dia en que la història explicarà la veritat i posarà en evidència la pobresa política actual de l’estat en relació amb la societat del benestar.

El 155 amb regust de dictadura

Opinar és lliure però l’observació de com es premen algunes decissions i s’apliquen les lleis des de la part perjudicada obra els ulls i permet treure conclusions. En l’aplicació del 155 a Catalunya s’hi acumulen opinions de persones de lleis que no ho aproven i fins i tot ho critiquen; observacions de ciutadans que no són gent de lleis però pensen i observen i comportaments anticalans que tenen la mateixa línea de la dictadura malgrat, diuen, governar la democràcia. No sóc persona de lleis, em sento perseguit i perjudicat perquè sóc independentista, però penso que  la Constitució em concedeix el dret d’opinar en contra de l’article 155. Tal com se l’ha fet funcionar, segons el meu entendre, ha estat un cop d’estat d’una dictadura de partit. La seva aplicació exigeix un procès democràtic que s’ha obviat. El famós NO, ho és. Però permeteu-me abans manifestar la meva opinió sobre el Senat, que diuen ser el garant de les autonomies. Penso senzillament que la seva composició no es cap garantia democràtica. Per ser-ho els seus components haurien de ser representants de les autonomies amb proporcionalitat dels cens de cadascuna i no dels partits. El Senat, avui, sempre donarà la raó al PP per què hi té majoria absoluta i les votacions estan guanyades abans de portar-les a terme. I aixó no és  democràcia. La convocatòria d’eleccions del dia 21 és una il·legalitat que vol demostrar normalitat quan no ho és perquè s’ha invalidat la voluntat del poble manifestada malgrat el govern que va emprar la força per desautoritzar-la. És curiós, la veu del poble no és vàlida i sí la imposició. Aixó, mireu-ho com ho mireu, no és democràcia sinó dictadura ressucitada. Que al govern no vulgui la independència de Catalunya és comprensible i un dret. Però Catalunya també el té el seu dret. I davant del conflicte, la democràcia té les seves normes que no s’han complert i perdoneu, no vull ofendre a ningú, peró tal com s’ha portat i es porta el tema, no s’ha actuat democràticament. I una de les proves rau en el fet que s’ha aplicat l’article sense complir els articles que marquen la pauta. I la pauta no és recòrrer al Senat quan saps que hi tens la majoria absoluta. Des de la meva òptica l’aplicació del 155 s’ha fet inconstitucionalment. Les eleccions del 21 són la tapadora del Govern i una auto-acusació del seu procediment que per altra banda no ofereix cap garantia, tot el contrari. I una altra observació que em porta a pensar en incongruències legals. Gent empresonada i fugada per problemes polítics pot formar part de les llistes i optar a càrrecs. Si poden ser aspirants, perquè han de continuar empresonats?  Quan Brusel·les ha arxivat la causa no donant la raó a l’Estat espanyol, perquè no poden fer campanya? Una verdadera anomalia legal. On està la democràcia? I si mirem les prohibicions i les persecucions que es fan a Catalunya per raons del color groc i per cartells demanant la llibertat dels presos polítics, que hem de pensar? Aquesta és la normalitat del 155 o la tornada de la dictadura. No entenc tantes contradiccions fetes en nom de la llei. I per més inri no s’accepta la presència d’observadors internacionals. Per què? S’encarrega a dit una empresa, que sembla ser no ofereix prou garanties, i es parla de normalitat. Unes votacions en les que l’anormalitat es presenta com a llei. I que s’arribi a aquesta conclusió en una democràcia és políticament descoratjador i greu. Penso que els polítics han de pensar més què és democràtic i no tant si és o no legal. No marca la pausa la democràcia? Doncs, complir-la.

No m’agraden les campanyes de lluites entre partits

És una vergonya que partits polítcs que afirmen voler alló que és millor pel seu país en una campanya electoral es dediquin a desprestigiar als contraris. I sembla ser que és norma alló de que si no estàs amb mí estàs contra mí. La campanya electoral del dia 21 de desembre des de la democràcia és una negació de la mateixa. Que un observador expressi les seves opinions sobra alló que escolta i veu és normal i necessari. Però que els polítics en les seves campanyes es dediquin a treure els draps bruts dels altres, sovint són draps bruts inventats, és una anomalia i una demostració d’incapacitat creativa en el món de la política, perquè alló que la societat necessita són polítics  creatius, tant si són de dretes, d’esquerres o de centre. La creativitat és convincent i mai desautoritzarà l’opinió d’un contrari que des d’una altra vessant aporta idees que amb el diàleg es pot arribar a un consens productiu de benestar.

La veritat  absoluta en el món no existeix perquè la llibertat seria un engany. La llibertat i la veritat són la base dels pobles i la seva convivència. I el gran problema de la història és la presència dels poders dictatorials, que es creuen ser la única veritat. I aquest problema també pot existir en les votacions absolutes de la  democràcia, com ho corrobora la història i ho pateixen moltes nacions. Espanya, per exemple i la Unitat Europea. Catalunya la pateix aquesta lluita i la democràcia autoritària. Les eleccions del dia 21 en són una clara demostració. Des d’el poder són una demostració del risc que corre Catalunya si guanya el grup del 155.I no és lícit negar la veu al contrari perquè la Constitució ho proibeix.

La Constitució no prohibeix res dialogable i les idees ho són totes, agradin o no agradin. Si no fos així el progrès no existiria. I en la història sempre hi han existit persones amb visió de futur que fan avançar malgrat el statu quo, que semnbla intocable. El problema no està en la disparitat ideológica, està en l’argumentació de les armes. La credibilitat d’una persona rau en la forma de comentar alló que ell pensa amb respecte al contrari. I no és sempre necessari que les idees es defensin amb paraules, es poden defensar amb fets, com la presència de la gent gens violenta en la votació del dia 1 d’octubre. Tenien dret a fer-ho amb la Constitució a la mà, era una forma d’expressió i la repressió no era constitucional, perquè aquelles persones eren i són sobiranes i el sobiranisme, si és democràtic dialoga, i les autoritats elegides democràticament pel sobiranisme, tenen el deure democràtic d’escoltar i dialogar i no es va fer.Tot el contrari l’argument de diàleg fou la policia i la guàrdia civil. I amb aquest argument, que és el 155, alguns polítics de certs partits es permeten el luxe fins i tot de l’insult perquè pensar el contrari no és democràtic. Aquest és el gran pecat dels partits del 155 espanyols. A l’horitzó es va fent llum i arribarà el dia que la veritat dels empresonats escoltarà democràticament als empresonadors perquè se’ls hi ha girat la truita. La història no enganya, compleix.  Em sap molt de greu, però no m’agrada la campanya electoral, tal com es desenvolupa.

Votarem amb aspirants a la presó?

No ho entenc i no hi trobo arguments. És una verdadera manipulació política organitzar unes votacions amb aspirants a President de la Generalitat empresonats. Una autèntica contradicció celebrada pel govern de l’estat organitzador. I pregunto, Sr. President del Govertn de l’Estat Espanyol heu pensat mai si qui hauria d’estar empresonat per anomalies polítiques haurieu de ser vos? La llei no és sempre argument de veritat sobre tot quan és manipulable. I vos l’heu canviada, per no dir manipulat, quan us ha convingut. És inexplicable fer que la llei immunitzi a un rei culpable d’enriquir-se valent-se del seu càrrec. I vos ho heu fet. És inexplicable que membres de la família reial visquin lliurement a Suïssa havent estat confessos de culpa i mereixedors de la presó. I vos ho heu permès. És inacceptable que un polític que ha  demanat vots contra una autonomia sigui president del govern: I aquest sou vos. És cinisme facilitar la sortida d’empreses d’una autonomia i a l’hora de la veritat fer veure que ets bona persona, demanar que hi tornin. I aquest sou vos. És il·legal amb la Constitució a la mà empresonar polítics amb els que no heu volgut dialogar i voler convèncer que la culpa no és vostra, quan no és de ningú més. I aquest sou vos. És incompressible exigir el compliment de la Constitució quan vos la canvieu a les vostres conveniències. I vos ho heu fet en relació amb Catalunya. És inaceptable escoltar que Espanya va bé, quan està a tocar la bancarrota. I vos ho heu dit. És un contrasentit defensar la bona situació de l’economia espanyola quan el seu deute exterior supera el bilió d’euros, i aquest deute és responsabilitat vostra. És inconfesable humanament condecorar polítics europeus corruptes i vos ho heu fet. La defensa de la llei que vos feu és inconstitucional, perquè la canvieu, quan us convé, per exemple per facilitar la fugida de capitals de Catalunya. I vos ho heu fet. Direu, que heu actuat sempre complint la llei. I no és veritat. Hi ha una llei que és superior a tota llei escrita, que és la llei natural. I vos l’heu incomplerta. La vàreu vulnerar enviant a Catalunya el dia 1 d’octubre la policia i la guàrdia civil per impedir el dret natural de manifestació dels drets d’un poble i de la seva gent. I ho vàreu vulnerar fent que les ordres de seguretat, segons vos, amb la seva actuació feríssin a més de mil persones, dues molt greus i no heu manifestat cap atenció vers la seva salut. Una d’elles és un nen que ha quedat invàlid. I alló que és més greu, heu procurat revertir l’atac  acusant els ciutadans. Els ciutadans no van fer res més que defensar els seus drets impedint la força. Si les forces de l’ordre no van complir com vos volieu la missió és culpa de la seva deficient preparació. Cap altra. I el respondable últim dels mals sou vos com a president de tots els ciutadans que disposen del DNI espanyol. Sr. President, vos i les forces de seguretat en quan sou persones, esteu obligats a complir la llei natural fins i tot quan aquesta contradiu la positiva. És molt greu obligar a l’incompliment de la llei natural que és la base de les relacions humanes i de la seva convivència. La convivència és fruit de les relacions humanes que han estudiat la forma de conviure i les lleis s’han escrit per defensar aquest model de convivència. Els models de convivència els creen les persones, no les lleis. I quan un model no compleix la seva funció les persones que el pateixen tenen tot el dret de canviar-lo. I el culpable d’aquest canvi que desitja per dret natuiral Catalunya apartant-se del dret positiu té un culpable màxim políticament i aquest sou vos. No afirmarè si és per incapacitat, incompentència, odi o mala fe, només dirè que existeix i el màxim responsable de la convivència trencada de l’estat espanyol sou vos. Per aquesta raó preguntava al comenbçament d’aquest comentari si havia reflexionat qui hauria de patir empressonament, els polítics catalans o vos. La llei, vos ho dieu contínuament, obliga a tothom, també als governants. Però dissortadament la llei natural no es té en compte.

M’esborrona la política del segle XXI i en particular l’espanyola

 Tinc una estranya sensació que la política mundial ens torna a les etapes de les grans dictadures.  Sembla un contrasentit, però m’hi veig immers contra la meva voluntat i manera d’entendre la història. I alló més greu rau en el fet que s’actua en nom del progrès. Personalment penso que no s’ha paït el missatge de la democràcia. És veritat que és un missatge progressista però un missatge incomprès voluntàriament pel gran poder. I la incomprensió es fa palesa en la persecució de les idees. Es prohibeix pensar. I es barra el camí a ser culte. En una paraula es prostitueix el concepte democràtic perquè quan no es tenen arguments raonats la democràcia és la llei. I en aquest punt és on rau l’antidemocràcia. Una ullada a la imatge actual del món ens confirma amb força claretat la realitat de la no democràcia per la forma com actúen les persones en la política, en l’economia i també en la religió, valorant la dignitat en els càrrecs i no en la persona. Un exemple prou evident i actual: la persona que no té feina i mal viu rep una ajuda de l’estat que la retè en la misèria i en el mal viure amb una paga mensual d’uns cinc cents euros i els que treballen la majoria són mileuristes. El treball productiu no és valorat

. Comparem aquesta ajuda amb el que cobren els governants i els diputats i senadors amb comisions extres a part. Uns i altres són persones. I encara s’escolten veus polítiques per exemple que els pensionistes s’hon passen massa bé i viuen massa anys. Tristement la política mundial és incapaç de portar la pau al món perquè no té diners per la vida i les depeses per la guerra són multimilionàries. Dóna la impressió que la guerra és la solució per evitar despeses de subsistència de la gent. Em fa l’efecte que la política és important perquè és el camí més fàcil per fer diners, però amb una clàsula dissimulada de les votacions. No tothom s’hi pot presentar i no tthom que si presenta hi arriba. El teixit està ben ordit. No seria així si els càrrecs no puguessin eternitzar-se com sembla que succeix a la pell de brau. Els fets són els fets. Per exemple a l’estat espanyol hi ha alguns ministeris que semblen reservats per a certes persones, perquè cada vegada que guanya les eleccions el PP, les mateixes persones ocupen els mateixos ministeris.

No cal citar noms. Em crida molt l’atenció de la qualitat que se li dóna a la democràcia com a facor de convivència a Europa i Espanya, quan el veritable poder que governa és el diner i deixa a la majoria a l’estacada, també a Alemanya, que diuen és el model a seguir, no diguem a Espanya que és l’estat més corrupte o dels més corruptes. Quan llegeixo la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, tractats europeus i sentències de Tribunals de Justícia Internacionals, francament acabo reflexionant tristement com n’és d’hipòcrita la política actual. No n’hi ha prou que visquin bé uns privilegiats, tothom hi té dret i la política europea amb l’espanyola inclosa no són cap exemple d’humanisme. El problema català a Espanya i a Europa és un clar testimoni de manipulació de la convivència distorsionada per interpretacions legals. I no només Catalunya.

Corazón partido

La riquesa de les paraules afavoreix interpretacions variades d’acord amb la idea central del comentari o del missatge que s’envia. I són missatges de partits polítics en la seva campanya electoral de la Generalitat de Catalunya que m’han portat a treure conclusions. Un dels partits m’ha fet pensar en la cançó d’Alejandro Sanz, CORAZÓN PARTÍO. La centralitat del cartell de Ciutadan’s és un cor amb tres particions i el slògan ARA SÍ, VOTAREM. I m’ha despertat curiositat i molt més desprès d’haver captat a internet  fotografíes dels dos líders, de l’època franquista. Cada terra fa sa guerra i en l’actualitat Catalunya en pateix una amb massa enemics. Demano, perdó a Ciutadan’s però he intuit en el slògan una desconsideració força greu i una pretensió alliçonadora denunciant ignorància o perversió política. La votació del dia 21 de desembre per començar és políticament molt millorable i humanament la seva pedagogia està molt lluny de la votació del dia 1 d’octubre. L’octubre era un poble que parlava i deia lo que pensava. La del dia 21 és una imposició manipuladora que rebrà una gran lliçó del poble català. Una votació, que sembla ser amb indicis d’irregularitats legals, el poble català li donarà categoria política, perquè tant els unionistes com els independentistes segons la Constitució són sobirans i amb el seu vot atorguen poder. I del vostre slogan es desprèn una ironia amanida d’un cert odi. I només faltava la imatge del cor partit en tres parts. Festejar amb tres estimades al mateix temps no és massa fàcil, ni massa creatiu i menys quan les núvies són polítiques. Llegint els dos darrers versos de la canço és quan veig que la cosa es complica. El cantant diu: “Dime, si tú te vas, dime cariño mío /¿quièn me va a curar el corazón partío?” La resposta m’acusarà de persona de poques llums, perquè el seu pateix per Europa, Espanya i Catalunya, perquè Catalunya, a la vegada, és  Espanya i Europa. Bona resposta, però tè els seus contres. Per què quan a Madrid es vota contra Catalunya, d’on marxareu? No podreu guarir el “coarazón partío” o des de l’altra vessant, per què no us quedeu amb Espanya i Europa i deixeu Catalunya en pau. Amics meus, la vosstra política en relació a Catalunya és una política per eliminar del cor la part quatribarrada. Des de la meva òptica hi cal un bon xic de coherència. Anar de bracet del més fort, no és sempre una bona pedagogia política. Em quedo amb ¿quién va a curar vuestro corazón partío? Les votacions del dia 21 seran medecina, de quí? Estic convençut, que de la Catalunya que esdevè guaridora dels cors malalts o ferits. La Catalunya que és llibertat.

Enemics de Catalunya en tenim a casa

La campanya electoral que està vivint, enguany, Catalunya, podem valorar-la des de dues vessants, a)aquells que diuen estimar Catalunya però els sentiments no ho demostren i b) aquells que estimen, ho senten i ho demostren. La primera demostració d’estimar es fonamenta en el respecte a la seva identitat i el màxim argument rau en l’us de la seva llengua. Confessar en un acte públic que et sents català i parles en castellà sembra molts dubtes. La identitat no tè recanvis. El castellà no serà mai la llengua pròpia de Catalunya. Que la majoria dels ciutadans que viuen a Catalunya la parlin és signe de respecte, però mai identitari. Que un castellà que ha escollit Catalunya per resideir-hi i parli català és un signe d’integració i de voler ser igual. Aquell que hi viu i no l’ha après, no s’ha integrat, digui el que digui, i mereix ser respectat com a persona. La integració quan és verdadera és total, no parcial. Aixó no vol dir que castellanoparlants no mereixin ser respectats perquè n’hi ha molts que continúen sentint-se castellants i és normal, però són molt respectuosos amb el nadius i aporten a Catalunya la seva capacitat creativa. Són lleials a ells mateixos i als altres. Dissortadament hi ha aquells que exigeixen i no aporten res al país d’adopció i amb el seu comportament perverteixen la comunitat en la que viuen i no accepten i exigeixen ser acceptats. Són els enemics que tenim a casa, perquè a l’hora de defensar els drets de Catalunya s’hi giren d’esquena. Els altres castellanoparlans lleials a l’hora de la veritat defensen el país que els ha acollit. I aquesta problemàtica l’estem vivint intensament els nostres dies. I alló que és pitjor rau en el camp de la política amb partits espanyols que volen definir Catalunya, volen però no en saben. I no en saben perquè no respecten la identitat on i quan s’ha de defensar. Dieun que volen el que és millor per Catalunya i comencen destrossant el signe més clar que és l’idioma i el destrossen al carrer i el que és pitjór també el volen destrossar a l’escola. Estem en una etapa histórica que pot esdevenir apassionant per a un independentista per la lluita decidida i valenta que es necessita i perquè es dibuixa a l’horitzó la veritat de la Catalunya històrica. A Catalunya, penso, que els catalans que volen la independència poden assolir majoria en el parlament i que aquests catalans es veuran afavorits pels no catalans d’orígen i de cor, que faran más clara la majoria. En una Catalunya independent hi trobaran i hi tenen estada les persones de bona voluntat, independentment del seu orígen. La demostració la trobem en les dues centes llengües que s’hi parlen, avui, segle XXI. Catalunya és un país d’acollida i una democràcia avançada que té totes les característiques de la  demòtica que ens definí Lluis M.Xirinacs. Una nació, un estat, en el que la persona és la centralitat i les institucions polítiques, religiosos, culturals, científiques, econòmiques, esportives i cíviques estan al servei de les persones, no les persones al seu. I aquesta Catalunya esdevindrà una realitat amb el vot dels catalans de socarrel i els catalans adoptius i de cor. El dia 21 de desembre ha de brillar en el cel dels pobles la nova estrella, Catalunya.

L’article 155 una demostració d’incapacitat política.

Les lleis tenen totes una extensió que està supeditada en una democràcia a la paraula. I en l’estat espanyol la paraula és una demostració d’incapacitat. Sr. Rajoy, amb tots els respectes al seu càrrec, us va gran la paraula perquè no en teniu per contestar. Només teniu dues lletres, NO, i aixó és una demostració de feblesa política. Sr.Rajoy, quan parli a Catalunya de les bondats de l’article 155 sigui al menys verídic.Vos us heu emparat en l’esmentat article perquè no teniu paraules per demostrar que els independentistes catalans no tenen raó. Vos amb la vostra política heu donat ales a la independèndecia de Catalunya i n’heu de ser conscient. La independència d’un poble no és raó d’enemistat, és raó de racionalitat i de pogrès de la història. En la convivència humana la raó fonamental està en el mateniment de la dignitat de la persona, veritat que la vostra política no té present, ni compleix, perquè d’altre manera el seu partit no seria el més corrupte d’Europa, i vos com de President hi teniu molta responsabilitat I la demostració d’aquesta responsabiulitat és deduiex dels ingresos que vos teniu cada any, com a president del govern, com a president del partit i com a registrador de la propietat.. No és net, Sr. Rajoy, el vostre curriculun si consultem la Constitució. I per damunt de tot, només faltava l’aplicació de l’article més antidemocràtic d’un estat europeu. Els empresonats catalans, vos sabeu perfectament que ho estan malgrat la Constitució per acusacions que no són verificables legalment. I estan a la presó per interesos polítics al marge de la llei. Cap d’ells ha comés cap delicte, quan els arguments han estat fabricats al marge de la veritat. I aquest comportament, Sr. Rajoy, és un greu atac a la convivència pacífica d’un poble que alló que vol és ser ell. Alló mateix que vol Espanya. I en aquesta questió hi ha una gran controvèrsia entre que és democràcia i que no. Sr. Rajoy cap català odia Espanya i si hi ha algu que es minifesti en contra només vos en sou el responsable amb el vostre comportament i amb la vostra política. I en sou i sereu responsable davant el judici de la història. Catalunya no odia Espanya, vos amb la vostra política heu creat, si ni ha, els odis. Respecteu els drets dels pobles, els de Catalunya, els de Galizia, els d’Andalusia, els de València, els de les Illes i no volgueu fer dels pobles d’Espanya una imatge de Castella. Heu fet mal a Espanya, a Castella i a la resta de pobles de la península ibérica que tenen tot el dret de ser. Sr Rajoy, sigui prudent, la pressió que li caurà sobre, no la podrá ressistir. Pensi que la presó que heu treballat per a altres, demà pot ser la vostra. I d’arguments no en falten, en sobren. Cal ser fidels a la democràcia i vos no ho sou, i em sap molt de greu poder fer aquesta afirmació.