GUERRA EN EL PROCÈS DE LA DEMOCRÀCIA

 

Els dos jardins en el procés de la història semblen una utopia però son el programa de la humanitat. Un programa no acceptat pels responsables de la convivència que han manipulat el ser servidors per convertir-se en senyors amb poder absolut. La guerra programada per Putin demostra l’orgull d’una política que no és un servei a la humanitat sinó l’esclavatge. Però Putin no és cap déu i serà víctima de la mort. La seva filosofia, que no és comunista, podrà posar pals a les rodes sense poder aturar el procés d’una convivència humana que aspira a la democràcia. Una convivència democràtica compleix el procés iniciat en el paradís terrenal per esdevenir paradís celestial. El procés, malgrat els entrebancs avança, complint, encara que molta gent ho negui, la filosofia humana de la Bíblia, filla de la teologia divina. El ser persones dignes és fonamental per poder entendre i complir el missatge evangèlic d’oferir la pròpia vida per la pau salvadora. I la democràcia és un procés històric de llibertat de més de tres mil anys d’història. El comunisme defensava una filosofia molt humana que un egoisme polític se n’apoderà amb actuacions absolutistes servint-se de la mort dels contraris per imposar-se. El fracàs comunista és el rerefons de la guerra de Rússia a Ucraïna per frenar la democràcia amb la pretensió de dominar el món. No passarà de pretensió. La raó ens la insinua els empresonaments dels russos que no pensen com Putin. Les diferències no raonades disgreguen i condemnen. Dissortadament en el mon suposat demòcrata hi ha diferencies rosegadores. No fan tan mal com una guerra, però porten a la mateixa fi. Fer desaparèixer. La meva confiança rau en el fet que la democràcia és un servei a les persones per assolir una convivència en pau, filosofia humana de pensament evangèlic. L’amenaça de Putin amb armes nuclears està condemnada al fracàs. Pot fer molt mal, però no assolirà les seves pretensions. Les pretensions de la història són l’assoliment d’una convivència en pau i la natura s’hi solidaritza perquè els humans són criatures del mateix pare, creador del regne terrenal amb projecció celestial. Personalment penso que la democràcia és el procés que ha de tenir cura del jardí terrenal per esdevenir celestial.

LA FILOSOFIA DE L’EVANGELI FONAMENT DE LA DEMOCRÀCIA

 

El model de convivència amb un missatge de pau més racional és aquell que promou el benestar social de tota la humanitat sense exclusions de cap mena. No han d’existir les diferències entre rics i pobres. Les úniques diferències són les de servei perquè totes les persones són servidores d’elles mateixes i dels altres, unes amb responsabilitat política, altres econòmica, altres culturals i totes socials. A cada persona li correspon un espai en el que ha d’aportar la seva veritat i el model de convivència ha d’emmirallar-se en la família i tenir present que existeix una autoritat superior a la humana. El prior de la Comunitat de Taizè afirmà que tots “hem d’esdevenir artesans d’unitat”. I una condició necessària és la humilitat com ens recorda el sermó de la muntanya amb les benaurances dient-nos “feliços els humils perquè posseiran la terra”. L’evangelista Mateu en el cap. XI,29 ens diu en què consisteix la humilitat: “accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Les situacions de la vida son molt canviants provocant moments que van des de l’exultació més agradable fins sovint a la desesperació. La humilitat és la força del domini per no caure i allò quer semblava un calvari esdevingui l’assoliment de la tranquil·litat anímica. És l’exemple de Jesucrist de l’hort de Getsamaní fins al calvari amb la victòria final de la resurrecció. El dia del Judici Final, el de la victòria dels justos, el Fill de Déu els dirà: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu de menjar; tenia set, i em donareu beure; era foraster i em vàreu acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.” Els justos li preguntaran quan li van fet tot el que els hi ha dit. I el Rei els contestarà: “Us asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mí m’ho fèieu.” No hem d’anar massa lluny per complir el programa de l’evangeli. A ple segle XXI massa gent pateix les adversitats de que ens parla. I què succeeix? Que es posen obstacles a les ONG que es dediquen a salvar les persones amb greu risc d’ofegar-se perquè busquen la pau. Que s’empresona a defensors dels drets humans. Que es deixa sense casa als que han perdut la feina i no poden pagar el lloguer. Però sortosament hi ha gent humil que amb el jou dels deixebles de Jesucrist trobaran el repòs. La filosofia de l’evangeli ens explica quina és la verdadera Constitució de la humanitat. La democràcia és autèntica quan està al servei de totes les persones, sobre tot de les més necessitades

EL CAMÍ DE LA PAU HAURIA DE SER EL PROCÈS HISTÒRIC DEMOCRÀTIC

 La guerra de Rússia declarada a Ucraïna per una ment egoista al màxim palesa un greu risc de la fi de la humanitat. Amagar la perversitat amb paraules suavitzadores de la realitat suposa la victòria de la supèrbia. La història de la humanitat en va plena de mentides assegurant la pau. La convivència no la viuen els egoismes de poder, la malmeten. Putin no és el primer ni serà el darrer però és el més perillós. Té els seus consellers que encara ho son més de perillosos i són els seus guardaespatlles. La solució d’un sicari que el matés, primer que seria un crim, encara és més perillosa perquè la resposta dels seus consellers desembocaria en una guerra mundial. Morir matant. Sincerament les circumstàncies polítiques desmenteixen la capacitat del diàleg per la pau en un procés democràtic massa ple d’entrebancs que no garanteix una possible entesa amb models polítics autoritaris. Les suposades democràcies occidentals s’entrebanquen elles mateixes amb intoxicacions  absolutistes. Putin, crec, que ho té molt clar. Sembla que per ell seria una victòria desaparèixer per una conflagració nuclear. La humanitat no té sentit fora de la seva filosofia d’arrels comunistes amb saons capitalistes. En la política mundial no s’albira cap personalitat amb filosofia de diàleg interessant. Però crec que en la societat civil sí, però la mentalitat política l’arracona. Malgrat el panorama desil·lusionant tinc fe en una via humana recolzada per una altra religiosa. La via humana me l’inspira el moviment feminista i la via religiosa, l’existència d’un poder superior al poder humà. La fraternitat universal serà la pau encara que sembli impossible. Però a la política humana encara li falta la pedagogia de l’amor matern. Sense aquest amor el procés democràtic de la història no serà possible.

LA DONA EN LA LLUITA PER LA FRATERNITAT UNIVERSAL

 

El petó de la mare al nou nat programa el teixit de la història dels éssers humans. La història de convivència creada per la llibertat. En aquest procés la presència de la fraternitat sovint és silenciada. I aquest silenci ha perjudicat més a les dones. Per què? Senzillament per no valorar solidàriament la fraternitat interpretant egoísticament la llibertat i la igualtat. Al llarg de la història s’ha argumentat amb la poma i amb la costella de l’home. S’ha buscat diferències on hi ha responsabilitat compartida. La costella denotava el mateix origen de la pols de la terra i la poma definia una mossegada a la divinitat que no els hi pertocava. Tant la poma, com la costella defineixen unes diferencies corporals que tenen una funció comuna, l’amor en la convivència. Dissortadament en els capítols de la història la dona és privada de la seva funció com si la maternitat no fos una missió fonamental per la convivència. Sortosament l’egoisme masculí fou superat a tot el llarg de la història per la saviesa femenina. La saviesa en la llibertat és la gran pedagogia de la convivència. I aquesta pedagogia al segle XXI s’ha fet imprescindible malgrat els perills d’una errònia llibertat. Aquests perills defineixen la condició humana i la saviesa, la intel·ligència de qui pensa i d’acord amb el seu pensament actua. Òbviament que ni l’home, ni la dona són perfectes. Han de tendir-hi. I en aquest procés hi manca encara molt camí. Fa la impressió que la dona cada dia domina més la situació. Dissortadament les diferències ideològiques entrebanquen el camí de les dones i dels homes. Les dretes i les esquerres entorpeixen els avenços en les dones i en els homes. No s’hi intueix la voluntat de diàleg per arribar al consens de convivència. La política de casa nostra ho denuncia amb prou evidència. I el procés sent recent malgrat les fites assolides que són esperançadores. Però el camí percep llunyà l’horitzó tot i l’avantatge de les dones. La religió i la política hi tenen molt a dir i més a fer. La filosofia de la convivència en igualtat i fraternitat, malauradament encara es manipula massa. Hi ha esperança? Evidentment, depèn de la saviesa del diàleg. És fonamental entendre el petó maternal.

LA MORT ARGUMENT DE LA SUPOSADA PAU POLÍTICA

 

La guerra declarada per Putin a Ucrainia és una pandèmia més criminal que la covid-19 perquè la covid és la resposta de la natura ignorada i maltractada per la humanitat i la guerra a Ucrainia és voluntat d’una part de la humanitat contra la humanitat. I és contra la humanitat total pel risc d’una guerra nuclear que Putin pensa i prepara. Declarar la guerra no és mai una dignitat perquè condemna a morir als seus propis soldats i a la seva gent. La mort denuncia culpables, no només les bales sinó també la misèria provocada per la guerra que condemna a molta gent, sempre la humil i senzilla, a morir. I la política de les grans potències mundials es vanagloria del seu suposat interès per la pau amb l’amenaça de les armes a les seves mans. El diàleg de les armes esdevé norma i una pandèmia. És el diàleg que defensa el representant polític espanyol més que català, Sr. Borrell, quan defensa el President d’Ucrainia i acusa el President Puigdemont fugint. Borrrell defensant Ucrainia s’acusa a ell mateix perquè el que vol Puigdemont és una Catalunya independent com Ucrainia. Borrell defensa les armes que de poder també atacarien Catalunya. On és la democràcia? La incongruència, eix de la filosofia de pau. Un incompliment del sentit democràtic basat en el respecte i defensa dels drets humans enviant amb risc de mort els seus propis ciutadans a fer la guerra. Té sentit un govern que es posa al costat d’Ucraina defensant els drets dels ciutadans quan ho impedeix als seus súbdits catalans? La filosofia de defensar el territori és la mateixa, defensada pel President ucraïnès que la defensada pel president refugiat català. En el fons l’argument és sempre el poder de les armes, exèrcit i policia. Les armes àngels de la mort. I escric àngels perquè l’argument es vesteix de pau. Una contradicció del model polític del diàleg. Però en el fons, la mort és argument, un greuge inconcebible en una democràcia que actua massa sovint dictatorialment.