La Gralla separatista? Francament, separa qui nega.Confondre separatista amb independentista esdevé una
manipulació del llenguatge a benefici de qui és el màxim separador i un negador
del dret natural de la llibertat. Un independentista intel·ligent i racional no
nega mai el dret de pensament de l’altre, a no ser que aquest altre delinquís.
Jo puc pensar que tu ets un delinqüent però alló que no puc fer és acusar-te
sense proves. La llibertat de pensament és la porta oberta al progrès social i
la política un servei a la societat. Quin sentit tindria la llibertat si les
persones lliures no poguessin pensar diferent? Quan no s’accepta el pensament
d’altri, abans d’acusar cal mesurar la capacitat pròpia d’anàlisi i el concepte
que es té del fet de ser persona. Sense els errors comesos en les idees, la
societat no progressaria, perquè el ser lliure no significa llibertinatge sinó
que respecte el dret a equivocar-te perquè sent intel·ligent i racional, com se
suposa que és cada ésser humà, a l’adonar-se de l’error investigarà perquè ho
és i com revertir-lo en veritat. En política es comet un error gravíssim com és
una declaració de guerra. I com si respon? Senzillament armant-se més. No és
raonable. En el cas que comento, es tracta francament d’una guerra a la
cultura. Acusar als llibres de delinqüents perquè són separatistes, és una
barbaritat. Els responsables de la llibreria tenen tot el dret de ser
independentistes perquè si possin separatistes no donarien entrada als llibres
d’altres idiomes i menys els escrits en castellà. I jo que sóc independentista
hi he comprat llibres escrits en llengua castellana. La independència no ataca
la intel·ligència del que no ho és. Els que neguen el dret dels catalans a ser
independents cometen un greu atac a la intel·ligència humana. Negar el dret a
La Gralla a la medalla de la ciutat és la mateixa política quan l’estat s’ha
oposat al Premi Nóbel d’un escriptor català.
Darrera d’aquest comportament s’hi
amaga sibilinament una forma d’odi envejós davant el tractament democràtic de
països que obren les portes als escriptors catalans per la qualitat dels seus
llibres i per més raó entenen perfectament que un escriptor català escrigui en
castellà. Davant d’acusacions com aquesta, amb tota sinceritat, penso que la
política que es diu unionista ha de reflexionar en profunditat sobre la seva
filosofia, i té tot el dret de defensar la seva idea, però té el deure de
respectar les idees dels altres. Negar la cultura d’un poble és negar-li el dret
a ser poble i a la vida dels seus ciutadans, perquè negar el dret de la llibertat
a pensar és una forma de occir.El moviment que cada dia, encara que lentament,
té més defensors de la urgència de donar a les persones el dret de ser dignes i
el centre de la història, neix de la filosofia dels drets huamans i del clam
cada dia més universal de desterrar del món la pobresa que condemna a la misèria
i a la mort. Cal la filosofia humana de la dignitat de les persones sense
oblidar, i que ningú s’escandalitzi, que els lladres i els criminals també són
persones. Des de la meva ideologia el dret de les persones s’assolirà quan es
compleixi aquella frase de l’evangeli, que Crits diguè a la Samaritana: “D’ara
endavant no anireu al temple de Jersualem sinò que heu de viure en justícia i
veritat.” Demano humilment a les autoritats si respecten la llibertat perquè
tothom sigui just i creïble. I afegeixo i que els poderosos responsables del bé
social pensin que ells també, primer, són persones. Acabo, la LLibreria La
Gralla és pedagoga del saber ser humà. Felicitats llibreria pel guardó que us
atorga el vostre poble.
Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.
dijous, 29 de novembre del 2018
dimecres, 28 de novembre del 2018
“Lo único que hicieron es matar quatro indios”
Només amb aquestes poques paraules n’hi ha prou per demostrar
la baixa qualitat humana de qui les pronuncia i és esfereidor quan qui les
pronuncia és un ministre d’assumptes exteriors d’un estat, que es creu model de
democràcia i en el ranking europeu és un dels més desqualificats. Matar un
indi, i per més inri amb sorna i menys-preu, pel sol fet de com ho ha dit és una
expressió anticonstitucional. Matar una persona és un crim contra la humanitat,
perquè un indi, independentment de la seva qualitat cultural, primer de tot és
persona i com a tal és humanitat i possiblement al senyor ministre li fa
basarda tenir humans al seu costat de cultures llunyanes, que ell no coneix.
Sr. Borrell llegeixi l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a
la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o
tractaments inhumans o degradans”. Amb aquest article a la mà, els ciutadans
tenim tot el dret de demanar la seva dimisió perquè les seves paraules i el seu
to són prou significatives de menys-preu i de mals tractaments. I no estaria malament
que llegís l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que els
espanyols tenen l’obligació de complir com ho palesa la Constitució. Llegeixi:”
Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap
dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes
que tendeixein a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi
anuncien”. I amb les vostres paraules no reconeixeu els drets humans dels indis
americans. Una vergonya per inhumà. I continuem amb l’article 1:”Tots els
éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó
i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
Les vostres paraules són un comportament humà o inhumà. I encara un altre
article dels Drets Humans, el 21,3:”La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat
dels poders públics”, i aixó mateix defensa la Constitució. Els indis són
humans i són poble i per tant són sobirans. Tots els articles que li he
recordat són d’obligat compliment pels ciutadans i més encara pels poders
públics i abans de sancionar d’acord amb tal o qual article cal comprovar si
primer s’han complert els articles que cap altra de la Constitució pot derogar
i molt menys quan es tracta dels drets humans. Una pregunta Sr. Borrell, el seu
govern respecte els drets humans dels ciutadans d’acord amb la Constitució? Jo
iria que no, però és matèria per un altre article recolzat en la Constitució,
en la Declaració Universal dels Drets Humans i en els tractats internacionals
signats per l’estat espanyol que conviden a fer preguntes, Sr. Borrell, de no
massa fàcil resposta política guvernamental. I per sobre de tot, recordi que
vostè és ministre perquè la sobirania popular li ha atorgat, segons la llei,
que segons les veus que s’escolten no li volen.
dimarts, 27 de novembre del 2018
Mort sobtada
El fiscal d’Extremadura, Amelio Blanco, ha vinculat la mort
del fiscal superior català, José M. Romero de Tejada amb l’independisme català.
L’advocat José M.Fuster amic del fiscal traspassat ha afirmat,”l’estrès passa
factura”. Però la realitat que són tres les morts relacionades amb el procès
català fa pensar. A la del fiscal superior de Catalunya, si han d’afegir la del
fiscal general de l’estat, José Manuel Maza i la del jutge Juan A. Ramírez
Sunyer. Tots tres relacionats i implicats en la judicialització del procès
català. I al respecte, l’espesa del jutge Llarena ha confessat que eel sseu espós està molt estressat. Seria una
resposta indigna negar la incidència de les emocions repercutint seriosament en
les persones que per activa o passiva es veuen afectades per problemes greus
com és el de Catalunya.
No dirè que el portar judicialment el procès afectès la
salut de les tres perssones traspassades, que desde la meva convicció cristiana
els hi desitjo una pau eterna. Però cal ser molt curós a l’hora de fer
afirmacions, perquè segurament, i diria
que sí, el procès hi ha tingut molt a veure en el seu traspàs i cal tenir
present que també els pot haver afectat el remordiment d’haver-se equivocat en
les seves valoracions i no haver estat prou justos. De motius en tenien i no
pocs, començant pels comentaris difamatoris escampats per jutges a travès de
xarxes. Personalment desitjo descartar aquest darrer motiu. Però la por o el
remordiment d’haver-se equivocat o deixat portar per la visió política del 155
desprès d’haver d’acceptar el rebuig de quatre estats d’Europa i el de molts
jutges del país, crec sincerament que sí se sentien afectats i molt.
L’afectació per sentir-se culpable en el tractament del procès podrueix una
presió física i psíquica molt forta i molt més si algun d’ells estava afectat
per una malaltia avançada.
El remordiment és una causa personal que empitjora
molt quan l’actuació judicial està massa imposada per la política, com sí és el
cas del procès català. Personalment, si fos jutge, no acceptaria portar aquest
cas per més avantatges que em presentès el poder. I la presió del poder polític
i també de la cúpula judicial que camina de la mà de la política és una causa a
tenir en compte. I si li afegim, si era el cas, un sentiment cristià de la
vida, el problema s’agreuge i el remordiment esdevé més insistent. No m’agrada
acusar ningú, cap de nosaltres coneix el dia del seu traspàs, però la mort no
és un caprici, és el final d’un procès vital. La història dictarà la seva
sentència. El procès actuarà de jutge i penso que no els hi serà favorable. Com
a cristià els hi desitjo que religiosament els en sigui.diumenge, 25 de novembre del 2018
Dia internacional contra la violència de gènere
El concepte global d’una convivència humana en pau parteix d’una
filosofia de relacions humanes de les diferències reivindicant la igualtat de
la diferència més important que marquen els sexes. És alarmant que una diferència,
que té en l’amor el nexe de la pau, esdevingui en la realitat la culpable d’unes
relacions humanes criminals, relacions en que les dones sempre són les més
damnificades. És la gran injustícia social i, sense por d’equivocar-me, afirmo
que és una de les principals culpable del desordre social mundial existent
també en el segle XXI. El tracte que rep la dona és l’incompliment d’aquella
realitat bíblica, que ens diu que la dona i l’home són imatge de Déu i aquesta
imatge s’ha desnaturalitzat perquè l’home s’arroga el ser ell el déu amb dret a
esclavitzar la dona. Des de la meva humil visió de la història penso que la
dona ha estat apartada dels seus drets d’igualtat en la diferència i
menystinguda en la seva capacitat. Però malgrat sentir-se arraconada ha fet
servir la seva intel·ligència per desde la seva posició d’esclava esdevenir, de
fet, reina amb solucions històriques, inmpedint la desaparició de pobles. I
desde la seva injusta violació de la seva indentitat molt sovint l’home s’ha
vist en la vergonya de la seva ineptitud a l’hora de solucionar problemes. Un
exemple, encara que sigui humil però és ferm, l’actuació, a la pell de brau, de
l’”Agustina de Aragón” i en un altre sentit la manera d’actuar de Santa Teresa
de Jesús. Dones d’una força humana femenina superior en aquells moments a la
viril. I malgrat tot, als homes es hi és molt difícil acceptar aquesta
protagonisme. És veritat que en el món feminista no tot són flors i violes, com
per exemple certes manifestacions de la dona que ocupa el càrrec més important
del Fons Monitari Internacional quan afirma que els jubilats viuen massa anys i
són un risc per l’economia. Però indepentment dels càrrecs, la violència de
gènere és avui una xacra criminal en la que hi estant embolicades autoritats
polítiques, judicials, econòmiques, religioses i culturals. I alló, que és
pitjor, el descrèdit que la justícia espanyola s’ha guanyat davant la societat
en les seves sentències estil La Manada. El dia internacional contra la violència
de gènere demana un reciclatge urgent de la filosofia de les relacions humanes,
reciclatge que exigeix una legislació creïble en el respecte i defensa dels
drets humans, i estic convençut que el reciclatge més exigent i necessari rau
en el concepte de l’amor. L’amor és passió, és veritat, però també
intel·ligència. L’amor més passional és l’erotisme, però l’erotisme és l’amor
físic amb projeccíó psíquica transcendent. Necessitem un model de convivència
en que l’amor sigui el màxim manament. És la gran lliçó evangélica, on hi ha
amor no és necessària la llei. No és aquesta la ideologia de les lleis fetes
pels humans. Que en el segle XXI la violència de gènere sigui un valor, no de
nom pero sí de fet, denuncia una societat malalta. I els metges per guartir-la
no són només els homes, les dones hi són encara més necessàries, i no ho
esdevindran mentre l’amor es manipula amb suposats drets passionals. Que la
celebració d’aquest dia mundial sigui un pas important en la creació d’un
autèntica consciència d’una verdadera convivència dona-home en pau.
dimecres, 21 de novembre del 2018
La immunitat del càrrec
Vivim en un món en el que és més important el càrrec que la
persona com si la dignitat no fos una qualitat inherent a la raó de ser.
Dissortadament la democràcia espanyola no s’allibera d’aquesta corrupció sinó
que la fa seva com si d’una llei es tractès. El fet de ser President del
Govern, ministre, polítics amb càrrecs, jutges, militars, policcies, guàrdia
civils no és credibilitat de dignitat. És un tema que ja ve de lluny. Sóc un
lector diari de la Bíblia i he llegit aquestes afirmacions del llibre
Ecclesiàstic: a)”L’or ha corrumput molta gent, fins i tot ha desviat el cor
d’algun rei”. (No us diu res?) b) No portis cap jutge davant el tribunal perquè
els seus col·leges sentenciaran a favor d’ell” (No us recorda fets del segle XXI
a l’estat espanyol?) c)”Un rei ignorant porta el poble a la ruïna; els
governants intel·ligents fan prosperat la ciutat” (Tenim Espanya en bancarrota,
no us diu res?) I si fem una ullada els comportaments viscuts a Catalunya amb
motiu del procès trobarem massa fets denunciadors de la manca de dignitat
humana de les forces de l’ordre públic, amb el greuge que massa comportaments denunciaven
complicitats del poder. Precisament llegia a les xarxes que dos guàrdia civils
vestits de paisà es dedicaren a provocar a les 2 h. de la matinada a joves en
un bar d’Alsasua. Però aquesta immunitat els hi va molt bé als presidents
actuals del PP, de C’s i de Vox per provocar Catalunya amb una clara
prevaricació per incompliment de la llei pervertint els fets tractrant-los de
rebelió quan només una defensa de la veu del poble. La immunitat parlamenrària
és la tapadora per poder desprestigiar el contrari sense que la justícia hi hagi d’intervenir. Però la immunitat del càrrec
també ha estat norma a l’estat espanyol en les institucions de justícia quan
una gran part dels jutges han protestat pels comportaments de la cúpula.
Dissortadament molta culpa es trroba en alguns articles de la Constitució
fàcilment manipulables com ho ha estat el 155 que és d’orígen fascista, com he
llegit en alguns comentartis i n’estic convençut. És vergonyant en l’estat
espanyol el poc respecte a les persones que pensen diferent emparant-se en la
llei, quan la llei dóna la raó a les persones. A la pell de brau tenir un
càrrec, de fet, és ser llei. Per que jo sóc policia, sóc llei, i puc colpejar i
deixar cega a una persona; per què jo sóc president d’un partit, puc acusar de
deliinqüents els independentistes quan ser-ho és un dret constitucional i
reconegut per les lleis europees; perquè jo sóc president del govern puc
empresonar polítics que dfefensen els drets naturals de la seva gent; perquè jo
sóc ministre puc malgastar milions, que paguen els ciutadans, per enviar la
policia a Catalunya per interceptar urnes, mitjà d’expressió reconegut per la
Constitució. Quan el President Pedro Sànchez parla de reformar la Constitució
crec que hauria de parlar de la pedagogía de la gent que les institucions
publiques han d’estudiar, llegir i poar en pràctica. A la política li sobren
immunitats, que són amagatalls de corrupció, i le manquen formació dels alts
càrrecs bàsicament, no formació en el coneixement de la llei, que sí, sinò en
el coneixement del que significa ser persona. Perquè es governa massa sovint en
contra. Exemple, la pobresa cada dia més estesa en la ciutadania espanyola. Un
pobre és una persona, sovint, molt és digna que un multimilionari. I la
realitat de la política de la pell de brau no ho té en compte. La primera
reforma més necessària és l’eliminació de totes les immunitats. Per què és escandalosa
la corrupció de l’estat espanyol en el marc de les institucions. Mentre hi hagi
un sense sostre la política serà injusta.
dimarts, 20 de novembre del 2018
CAMÍ DE SAVIESA
“Estimar la saviesa és estimar la vida, els qui de bon matí
es lleven per cercar-la seran omplerts de joia”.
Viure amb dignitat és la norma de la humanitat i el desig de
tots els humans. Però dissortadament, al segle XXI, aquest desig no es
compleix. És una demostració de la manca de saviesa, no en els humans més
humils, si no en els humans que se’n creuen de savis i són incapaços de
reconèixer que els humils són més savis que no pas ells. Humiliar l’altre és no
estimar la vida, no és actuar sàviament. La gran prova del cotó són els mils de
milions de ciutadans que viuen en la indigència. I aquesta realitat és la
demostració més evident de la manca de saviesa de la classe dirigent mundial.
Qui estima la vida i no té cura de la vida de l’altre és un mentider i un
falsificador de la verdadera saviesa. Per assolir-la, l’egoïsme és un mal
pedagog. Ser savi suposa anar més enllà del coneixement, reclama la
intel·ligència perquè el coneixement frucitifiqui en la vida de tota la
humanitat. La capacitat intel·lectual pot desembocar en descobriments que poden
ser molt vàlids per a la vida però per manca de saviesa no arriben a tothom.
L’exemple està en la realitat d’indústries farmacèutiques que no fabriquen medicaments
perquè la major part de la societat que els necessita no té diners per
comprar-los. I aquest comportament és la negació de la saviesa, perquè no
estima la vida dels més necessitats. Tota aquella indústria que no és un servei
a la humanitat no actúa sàviament malgrat s’escudi en la seva manca de diners,
perquè aquesta raó demostra la no recerca de com amb els diners que té pot ser
útil. Si verdaderament fos sàvia, la intel·ligència de l’industrial i el seu
equip trobarien el camí per donar bons fruits a la humanitat i els preocuparia ser
verdaderament savis, no només tenir coneixements que no els porten al bon port
de la dignitat de la humanitat. I en aquesta reflexió, mereixen una dura
crítica els fabricants d’armes, quina única preocupació és salvaguardà el poder
de les grans potències per ser mestresses del món i no pedagogues. Si
verjtablement ho fossin buscarien sàviament el perquè de la seva presència en
la convivència universal ja que la individualitat no té raó de ser si els seus
objectius no són universals humanitàriament. Certament la indústria de la
guerra necessita un reciclatge urgent per esdevenir indústria humana.
L’humanisme social és el gran clam universal de la humanitat del segle XXI,
clam reclamat pels missatges naturals. La saviesa clama desde la veu del poble
que s’enfronta al poder del diner que es presenta com a savi. Però els seus
fruits inhumans demostren que no ho és.
Pot assolir la saviesa el diner? Només
si els seus controladors són capaços i desitgen la saviesa. I en aquest detall
hi ha la solució que de moment té un horitzó extremament llunyà. Els diners que
s’inverteixen en la convivència mundial són inversament proporcionals als
resultats. Ho palesen les grans reunions mundials del poder tan monetàries, com
polítiques, Davos i Comunitat Europea, que sempre una orientació unilateral
desvirtúa la universalitat. I perquè? Senzillament perquè la dignitat del ser
humà no representa la centralitat ni de la política, ni de l’economia, i
permeteu-me ser agosarat, ni de la religió. Seixeu-me cloure aquest comentari amb
un altre text del mateix llibre bíblic de l’encapçalament, per obtenir la
saviesa. “Si ho vols, fill meu, seràs instruït, i si t’hi apliques, et sortiràs
de tot. Si t’agrada d’escooltar, aprendràs; si estàs atent, et tornaràs savi.
Afegeix-te a l’assemblea dels ancians, agafat’t a la seva saviesa. Escolta amb
atenció tota paraula que ve de Déu, que no se t’escapi cap proverbi assenyat.
Si veus un home intel·ligent, ves-lo a trobar de bon matí, que els teus peus desgastin
la branca de casa seva, Medita els preceptes del Senyor, posa en pràctica els
seus manaments sense parar. Ell mateiux donarà força al teu cor i t’oferirà la
saviesa que desitges.” Amic i amiga que em llegiu, la vostra dignitat és la
centralitat per entendre missatges que us arriben d’arreu. La dignitat de la
persona és el camí de la saviesa.dimarts, 13 de novembre del 2018
QUÉ VOL DIR PRESERVAR LA UNITAT D’ESPANYA?
Jugar amb les paraules no és sempre una manifetació d’intel·ligència
i de saber raonar. La unitat d’Espanya té un doble sentit a) la de la seva
gent b) el seu territori. Francament
donar prioritat a la terra més que no pas a la gent, per a mi és un
contrasentit. La capacitat de viure units només la tenen les persones i la
tenen perquè són diferents i la unió, abans que la unitat, és fruit d’una
voluntat comuna. El territori és un espai que avui l’ocupen uns i demà uns
altres, i Espanya n’és un clar exemple d’aquesta circumstància i ho és perquè
la història la fan les persones que òbviament necessiten un espai on
desenvolupar-se. Però la unitat política necessita sine qua non una unitat
territorial indivisible? La poblacio de la península ibérica demostra tot el
contrari perquè està habitada per diferents pobles i no sempre han estat units
políticament. Però políticament existeixen unitats de nacions independents que
han arribat a acords, per exemple Suïssa. Gibraltar era d’Espanya i ara és d’Anglaterra.
L’emperador Carles V, no era rei d’Espanya era rei de diferents nacions de la
Península Ibèrica com demostra el seu escut. L’anexió de Catalunya a Espanya és
fruit d’una guerra i una pau signada, i Raymond Pannikar ens diu que cinc mil
anys d’història ens recorden que els tractats de pau mai l’han assolida. I la problemàtica
actual de Catalunya està immersa en el procès històric per recuperar democràticament
alló que li fou arrebassat per les armes, primer per Felip V i desprès pel
General Franco. La pretesa unitat d’Espanya és una entelequia que a l’estat
espanyol li va molt bé i l’interessa emparar-se en arguments d’una pretesa
democràcia armada. En els meus gairebé noranta anys, no he vist mai cap gest de
l’estat tractant en una convivència d’igualtat els ciutadans. I la meva trajectòria
humana, marcada per tendències religioses, culturals i polítiques m’ha fet
palès la injustícia històrica que està vivint Catalunya amb els seus drets
trepitjats. La decepció em domina i he arribat a la conclusió que l’assoliment
de la Catalunya independent depen de la voluntat dels seus ciutadans de saber
viiure en català, malgrat les dificultats, dificultats que el procés de la
història aplanarà i la meva Catalunya lliure serà un estat de llibertat
demosstrant quina és la millor cara de la democràcia. I he arribat a aquesta
conclusió argumentada amb la necessitat de l’existència de Déu, necessitat no
demostrable científicament però reclamada passionalment. Els fruits demostraran
la raó de la passió controlada per la intel·ligència.diumenge, 11 de novembre del 2018
PEDAGOGIA POLÍTICA I JUDICIAL DE LA CONVIVÈNCIA
Quan reflexiono sobre la pedagogia sovint em va a la memòria la
imatge del filósof Sócrates adoctrinant, passejant, els seus alumnes. La
pedagogia és l’art de saber conviure. I en els nostres dies, moltes actuacions
polítiques i judicials sembla ser que tenen en les forces armades els seus
pedagogs per convèncer amb la força als ciutadans i alló, que és pitjor, rau en
el fet que els pdedagogs se’n vanten de les seves accions. Tot plegat,
ordenants i executors em porten a pensar que no tenen una pedagogia de formació
ciutadana. I m’hi porta a pensar-ho el fet que el sindicat de la policia Jusapol
ha organitzat dues manifestacions defensant la honorabilitat de la policia en
la seva actuació del dia 1 d’octubre de 2017 malgrat haver causat un miler de
lesionats. Lesionar, si no és en legítima defensa, és sempre inhumà corroborant-ho la Constitució. No nego el
dret de manifestació, els policies són persones i la seva dignitat de persones
els justifica però les seves accions mereixen sempre la valoració de
dignitat? Sempre que una acció perjudica
el físic i la moral d’un ésser humà és una indignitat encara que l’execució
l’ordeni la màxima autoritat. I aquesta és la raó de la il·legalitat de l’acció
policial a Catalunya el dia 1 d’octubre. Però quan es fa una manifestació cal
que els seus motius no es manipulin perquè amagar la manifestació de Barcelona
sota la demanda d’un millor salari per
donar legitimtat, és una covardia, covardia que es legitima insultant i provocant.
I no vull justificar enfrontaments inútils per part dels independentistes i jo
sóc independentista primerament perquè la pedagogia de les relacions entre
diferents no rau ni en la força física, ni en l’insult i segon, perquè
l’experiència ens ensenya que l’unionisme manipula les raons i una manifestació
pacífica la reverteix en criminal, com ja n’hi ha proves. Dissortadament qui ha
de donar exemple de ser un bon pedagog palesa la seva incapacitat i no té altre
argument que la sanció en base sovint a una manipulació de la llei i valent-se
de la força si es veu incapaç de fer-ho raonablement amb la paraula. En la
meva observació de la convivència
nacional i universal m’esborrona la manca de pedagogia, dit d’una altra manera,
justificar la força de les armes per imposar lleis manipulades i massa sovint
egoïsmes de poder. La imatge de la convivència mundial és l’argument que
demostra la greu manca de pedagogia en les relacions de tota mena i estic
convençut que el gran culpable és una política al servei d’egïsmes personals o
de partit. Sincerament, el món està en mans de polítics que ells són la llei i
no complir els seus capricis és un crim, encara que la seva política produeixi,
com es comprova, milers de morts. La mort és, al segle XXI, la pedagogía de
força de la política mundial. Per
adonar-se’n només cal analitzar les notícies de mortaldats que es produeixen
cada dia. Fins i tot morts produïdes per accidents climàtics amaguen
culpabilitats polítiques per inhumanes. Ho palesa un clam social mundial de la urgència
de respectar la dignitat de les persones com argument de millora, per exemple,
del canvi climàtic, la gran amenaça de la humanitat i massa polítics tenen
aquesta amenaça per aliada. Escoltem la sabiduria dels savis, com Sócrates, que
sabia molt bé com calia educar. Els educadors hi són, però com a Sócrates se’ls
condemna a morir. La imatge Sócrates prenent la cicuta amb que fou condemnat a
morir.
dissabte, 10 de novembre del 2018
La dignitat garantia de llibertat
Pels seus fruits els coneixereu, és una norma generalment
acceptada per valorar la qualitat humana de les persones. I és precisament
l’exercici de la llibertat, la demostració més clara i directa. La llibertat és
una qualitat inherent de la humanitat, en gaudeixen totes les persones i per
calibrar-ne el seu us, els humans són intel·ligens i racionals. La credibilitat
de la intel·ligència i de la raó depen del fet de ser persona, no dels càrrecs
que se li hagin assignat. Els càrrecs l’exigeixen. Conseqüentment és un dret de
cada persona manifestar els seus dubtes de la llibertat de l’altri. I no perquè
és una autoritat pot castigar a la persona que denuncia l’us incorrecte de la
llibertat. I precisament sancionar per aquest motiu palesa la feblesa dels
models polítics de convivència. I l’estat espanyol en aquest tema té massa a
desitjar. I alló que és més greu encara, quan actúa amb una llei que no és prou
clara, com ha manifestat un alt càrrec de la justícia darrerament. I és molt
preocupant per a la ciutadania comprovar-ho en la seva pell. A la pell de brau
hi ha polítics i ciutadans empressonats per una manipulació de la Constitució
al no complir el resultat d’una votació catalana organitzada pel president del
govern a l’empara de l’article 155 empressonant els politics guanyadors
precisament per complir l’article també constitucional que afirma la sobirania
dels votants. No complir la Constitució és dignitat o indignitat? I no ens amaguem
dient que els empressonà la justicia. La justícia és una institució democràtica
que depen també de la sobirania popular i els jutges tenien l’obligació
d’acceptar el resultat i no ho feren. I jo, per exemple, ciutadà sobirà, que
consulta la Constitució, tinc dret a manifestar la meva opinió denunciadora
quan entenc que s’ha vulnerat la llei. I no dec estar tan errat quan tribunals
europeus ha rebutgat l’euroordre perquè el delicte no era un tal delicte. I
reforça la meva opinió el fet que el jutge que dictà l’euroordre ha fet
equiliobris buscant una altra acusació amb una demostració clara que no és la
llei sinó la voluntat de castigar a Catalunya. Els catalans amb la Constitució
de testimoni, sien independentistes o no, són tan sobirans com qualsevol altre
espanyol i la mateixa constitució afirma que el seu vot és l’únic vàlid quan es
tracta una votació de la seva autonomia,
com era la del 21 de desembre de 2017 que el govern de Rajoy no va complir.I
només em faltava escoltar les paraules del Sr. Lesmes en relació als canvis de
sentit d’una sanció perquè la llei no era prou clara. Indignant. I ho és més
quan es fa palés amb aquestes declaracions una greu indignitat com a persona
que interpreta, segons sembla indicar, les sancions al seu arbitri. I em
pregunto amb quina legalitat estan empresonats els independentistes i les
independentistes de Catalunya? I el greuge es multiplica quan els tribunals
europeus acusen a l’estat espanyol d’un us antidemocràtic de la justícia, com
per exemple, en la sentència d’Otegui? Sincerament he arribat a la conclusió
que el greuge més perillós rau en la feble dignitat humana. Quan no hi ha dignitat
es manipula la llibertat.
dijous, 8 de novembre del 2018
Per què a Espanya la justicia perd credibilitat?
Senzillament perquè manipula l’article que afirma que el
poble és sobirà i atorga el poder a les corresponents institucions estatals. I
s’estant vivint dues situacions que conviden a pensar intel·ligentment i amb
voluntat democràtica. He escoltat les paraules del Sr. Lesmes en relació a la
problemàtica creada pel canvi de criteri de la justicia en relació a l’import
dels actes juríics sobre qui ha de pagar els drets de les hipoteques. Un dia la
justícia diu que els bancs i l’endemà es desdiue i repeteix que els ciutadans.
La moguda popular ha estat de campionat i el Jutge del Tribunal Suprem, Sr.
Lesmes, carrega la culpa sobre la llei que no és prou clara. Una resposta que
mereix la destitució automàtica. I jo li pregunto i vos, autoritat màxima del
tribunal vau dictar setències basat en aquesta llei? On està la credibilitat?
Responsables del poder judicial espanyol quina imatge tan poc humana que doneu
amb les vostres sentències quan condemnats vostres us estan donant una lliçó
extraordinàreia de qué és l’humanisme. Amb les vostres sentències esteu fent un
mal impensable a l’Espanya que dieu defensar fent-li perdre credibilitat al
món. Li aniria molt bé, Sr. Lesmes per conèixer la dignitat humnana i social dels
vostres condemnats llegir els llibres següents: JO ESTIMO, de les filles i fill
dels Srs. Forn, Sànchez i Cuixart, LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont,
ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn i ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras i
al mateix temps li aconsello que acompanyi als catalans que un dia si i un
altre també es manifesten pacíficament davant de les presons demanant la
llibertat. I valdría la pena que preguntès a presos quin fou el seu
comportament quan fins i tot es pretaren a actuar de professors. Srs. Jutges
les vostres decissions són l’argument que us desautoritza per manca
d’humanisme. Fins i tot Europa no ha acceptat les vostres decissions.
Perdoneu-me, les vostres decissions es fonamenten en les lleis dictatorials.
Per entendre-les em dedico a conèixer
millor la Constitució i francament cada vegada estic més convençut que el poble
té raó i que necessita un reciclatge adient amb un estat democràtic. La
resposta donada pel Sr. Lesmes hi fa pensar, perquè si la llei no era clara
perquè sentenciava recolzant-se en ella. No s’enten si no és manipulant-la o
considerant-se legislador. Francament una indignitat judicial, política i molt
inhumana. Moltes veus demanen la dimissió i tenen raó. I per més inri el nombre
de jutges que havien de deliberar sobre l’impost d’actes jurídics era de 21 i
només votaren 18 per absència de 3. Perquè? Suposo que per donar més facilitat
i fer creïble el resultat, que curiosament fou de 15 Si i 13 NO. Senzillament
un argument més a favor del descrèdit. S’escoltarà la veu del poble? Sembla ser
que el Sr. President Pedro Sánchez està decidit a canviar la llei. Éll és el
cap del poder legislatiu. Donem-li un vot de confiança, però els bancs
entendran que són un servei al poble?
dimecres, 7 de novembre del 2018
Per què a Espanya la justicia perd credibilitat?
Senzillament perquè manipula l’article que afirma que el
poble és sobirà i atorga el poder a les corresponents institucions estatals. I
s’estant vivint dues situacions que conviden a pensar intel·ligentment i amb voluntat
democràtica. He escoltat les paraules del Sr. Lesmes en relació a la
problemàtica creada pel canvi de criteri de la justicia en relació a l’import
dels actes juríics sobre qui ha de pagar els drets de les hipoteques. Un dia la
justícia diu que els bancs i l’endemà es desdiue i repeteix que els ciutadans.
La moguda popular ha estat de campionat i el Jutge del Tribunal Suprem, Sr. Lesmes,
carrega la culpa sobre la llei que no és prou clara. Una resposta que mereix la
destitució automàtica. I jo li pregunto i vos, autoritat màxima del tribunal vau
dictar setències basat en aquesta llei? On està la credibilitat? Responsables
del poder judicial espanyol quina imatge tan poc humana que doneu amb les
vostres sentències quan condemnats vostres us estan donant una lliçó
extraordinàreia de qué és l’humanisme. Amb les vostres sentències esteu fent un
mal impensable a l’Espanya que dieu defensar fent-li perdre credibilitat al
món. Li aniria molt bé, Sr. Lesmes per conèixer la dignitat humnana i social
dels vostres condemnats llegir els llibres següents: JO ESTIMO, de les filles i
fill dels Srs. Forn, Sànchez i Cuixart, LA CRISI CATALANA, de Carles
Puigdemont, ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn i ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol
Junqueras i al mateix temps li aconsello que acompanyi als catalans que un dia si i un
altre també es manifesten pacíficament davant de les presons demanant la
llibertat. I valdría la pena que preguntès a presos quin fou el seu
comportament quan fins i tot es pretaren a actuar de professors. Srs. Jutges
les vostres decissions són l’argument que us desautoritza per manca d’humanisme.
Fins i tot Europa no ha acceptat les vostres decissions. Perdoneu-me, les
vostres decissions es fonamenten en les lleis dictatorials. Per entendre-les em dedico a conèixer millor la Constitució i
francament cada vegada estic més convençut que el poble té raó i que necessita un
reciclatge adient amb un estat democràtic. La resposta donada pel Sr. Lesmes hi
fa pensar, perquè si la llei no era clara perquè sentenciava recolzant-se en
ella. No s’enten si no és manipulant-la o considerant-se legislador. Francament
una indignitat judicial, política i molt inhumana. Moltes veus demanen la
dimissió i tenen raó. I per més inri el nombre de jutges que havien de
deliberar sobre l’impost d’actes jurídics era de 21 i només votaren 18 per
absència de 3. Perquè? Suposo que per donar més facilitat i fer creïble el
resultat, que curiosament fou de 15 Si i 13 NO. Senzillament un argument més a
favor del descrèdit. S’escoltarà la veu del poble? Sembla ser que el Sr.
President Pedro Sánchez està decidit a canviar la llei. Éll és el cap del poder
legislatiu. Donem-li un vot de confiança, però els bancs entendran que són un
servei al poble?
dimarts, 6 de novembre del 2018
ENTREBANCS AL DRET A LA LLIBERTAT
La llibertat és la qualitat humana en la cruïlla dels camins
de la veritat. Escollir-ne un o altre és un dret natural perqué equivocar-se és
una de les condicions humanes per poder bastir la seva identitat. Per
exercir-la no es necessita el vist implau de ningú perquè suposaria la negació
de la condició de ser humà. La llibertat amb el dret a equivocar-se és la base
del ser per poder estar i fer. Sense llibertat seria com una roca dura que no
sent, ni escolta i només suporta. L’ésser humà lliure, sent, escolta i suporta.
Gràcies a la llibertat existeixen les relacions i gràcies a les relacions les
organitzacions de col·lectivitats i a partir de les col·lectivitats els models
de convivència que han configurat els pobles i desprès les nacions. En aquest
concepte s’hi basteix la formació dels estats que tenen per misió i funció
garantir la llibertat dels ciutadans que configuren el poble o la nació. Les
nacions no les configuren les lleis que són normes dictades per la ciutadania
per assolir els objectius que el col·lectiu s’ha programat i en aquest programa
de convivència cada ésser humà hi ha d’aportar els fruits del seu programa
individual i col·lectiu complint les lleis que el col·lectiu s’ha donat. En la
organització social les diferents funcions estan supervisades per ciutadans que
han rebut l’encàrrec i la responsabilitat d’assolir els objectius. Els
governants ho han de fer d’acord amb la llei suscrita per tot el col·lectiu i
si el governant en un moment determinat canvia una llei perquè no concorda amb
les seves idees està prevaricant i els ciutadans tenen el deure d’apartar-lo
del càrrec. Ni els jutges, ni les forces de l’ordre poden interpretar les lleis
sense el consentiment de la ciutadania. I si en un moment determinat les
circumstàncies històriques aconsellen canvis legals, aquests canvis no poden entrar
en vigor sense l’aprobació de la ciutadania en un model democràtic. I per
aquesta raó quan un ciutadà o un grup de ciutadans tenen els seus dubtes sobre
la validesa d’algunes lleis, els governants tenen l’obligació d’escoltar i
posar en funcionament els organismes adequats per canviar la llei per una altra
que estigui més al dia. Emprar la força contra les idees d’una part
considerable dels ciutadans que defensen una organització diferent per a la convivència és un ultratge a la
naturalesa i un insult al model democràtic. I ho és perquè les idees són la
base del progrès, i sense pensadors no s’avança. És l’exemple de la feble
democràcia de l’estat espanyol, no del poble espanyol. Els fets dels darrers
anys de Catalunya que ha pensat una nova manera de convivència d’acord amb la
seva condició de poble diferent com ho palesen les seves característiques, ho
palesen amb prou claretat. Enviar les forces dites d’ordre públic contra els
ciutadans sense abans haver intentat dialogar és tornar enrere cap a la
prehistòria i no caminar cap a una història més humana i també és una befa de
la legislació per no voler posar-la al dia, perquè a la minoria del poder
polític, judicial i també religiós ja li està bé pels seus interessos perquè
com deia Quevedo “vaya yo caliente i ríase la gente”. I és precisament en els
enfrontaments del poder amb la ciutadania on els pals a les rodes d’una bona
convivència són més freqüents per aquella part de la ciutadania que la llei els
afavoreix. I amb cinisme afirmen que no volen
el canvi que és ,lo millor per a tothom. I els pals a les rodes esdevenen lles.
I així va la història.
diumenge, 4 de novembre del 2018
Guspires de llum, carícies del vent, gotes d’aigua, grans de sorra i glops eròtics
La gran beneficiària del cosmos és la humanitat i cada
persona en ella mateixa n’és un exemple. L’existència d’un ésser humà està
configurada pels seus glops eròtics, fruit de la passió i del control de la
intel·ligència, pels grans de sorra que li fan agradable el seu passeig per la
platja i li recorden que ella també es terra, per les gotes d’aigua que li saonen
el cos i configuren el seu físic, per les carícies del vent que li fan viure
amb els seus signes la presència de la llei de l’amor i les guspires de llum
que vivifiquen la seva vida i la projecten al futur infinit. I no li falta l’espai
ideal per imprimir caràcter amb la
foscor del silenci nocturn que és quan els elements configuren la imatge que a
l’albada del nou dia viurà intensament l’objectiu de la seva realitat en el
temps. L’ésser humà, que és llum, aigua, vent, terra i passió, microcosmos del
gran univers, se sent aspirant d’un futur fora del temps i de l’espai on la
seva imatge deixa de ser matèria i esdevè esperit alimentat per l’amor infinit.
Hi intueixo la grandesa dels homes i les dones que en la seva petitesa
metaforitzada en una guspira de llum, una gota d’aigua, un gra de sorra, una
carícia de l’aire i per un glop de passió, gaudeix de la gran transformació de
la mort que li diu adèu a la matèria del cosmos i dóna la benvinguda a
l’espiritualitat de l’eternitat. Les petites referències són profecies del
futur perquè elles en cada conjunt formen unitats immenses com el cel blau, els
mars i oceans, els astres i les estrelles i els milions de ciutadans de la
humanitat. Cada col·lectivitat profetitza l’objectiu de procès en el seu
progrès que no és altre que la conversió a una altre identitat que no es valora
en el temps sinò en el no temps, l’eternitat. I aquests procès de progrès, les
petites unitats ens el fan viure amb tempestes d’aigua, amb moviments de
terres, amb canvis climàtics, amb canvis de llum i sobre tot amb grans
diferències de les vivències de l’amor. Sense aquest procès no seria possible
assolir l’objectiu per una raó molt senzilla perquè el factor principal que és
l’ésser humà és lliure i en la seva realització pot cometre errades i assolir veritats.
En els tractaments de les errades i dels encerts s’avalúa la qualitat del
procès de l’esxistència. La imatge de microcosmos que palesa cada persona
humana ens pot fer entendre el perquè de la seva existència i la importància
d’un ésser lliure en la globalitat cósmica. Un ésser tan petit i el darrer en
la seva apariciò en la formació del cosmos esdevè el de projecció més infinita.
Un verdader misteri de la natura que ens obliga a reflexionar, a pensar per
poder entendre el perquè de la llibertat i la seva grandesa. L’ésser lliure,
l’unic amb objectiu d’e futur infinit. La pregunta no es fa esperar, per què la
humanitat amb les seves diferències tan contràries i contradictòries, amb
valors i quallitats de justícia i veritat i amb accions d’injustícia i mentida
pot assolir l’objectiu de la perfecció total? El misteri que cada persona ha
d’entendre en la seva veritat, la seva justícia i solidaritat. És la raó de ser
intel·ligent i passional i el perquè les seves accions són meritòries.
dissabte, 3 de novembre del 2018
“No puedo i no quiero”
Crec que el Sr.Pablo Casado tè molt present aquesta frase i a
qui la va repetir moltes vegades al compàs del famós NO, el Sr. Mariano Rajoy.
Aquesta frase és la verdadera culpable de la relació actual entre Catalunya i
l’Estat Espanyol. Però la naturalesa aprofita moments molt especials per enviar
missatges. Suposo que amb la publicació de les sentències, el Sr. RAJOY deu
estar molt satisfet perquè suposa donar la raó als seus no. Però pocs dies
abans un esdeveniment molt dolorós el va obligar a reflexionar. No és casual
que la mort del seu Pare, que al cel sia, coincidís amb la sentència publicada
i agreugès la pèrdua de la presidència de l’estat. La presència de la mort sempre
està molt aprop perquè reflexionem. I pregunto, aquesta coincidència no pot
convertir-se en un avís que possihlement en un futur X sigui ell l’acusat i els
acusadors els actuals empressonats pel seu famnós NO? Per què si s’haguèssin
complert el preàmbul i alguns articles de la Constitució, la situació actual
seria molt altra, gràcies al comportament democràtic que no ha existit. Per què
la llei no fa la democràcia, la democràcia es dicta les lleis adients per la
seva efectivitat. I potser la Constitució no és la que el model democràtic
espanyol necessita. El preàmbul ens parla de garantir una convivència democràtica.
Em podeu dir persones del PP on és la convivència democràtica a la pell de
brau? Parla de consolidar un estat de dret. Un estat de dret respecta la veu de
la gent, el respecta l’estat espanyol? Es compromet a “protegir TOTS ELS
ESPANYOLS i ELS POBLES D’ESPANYA en l’exercici dels drets humans, la seva
cultura i tradicions, llengües i institucions” La relació d’incompliments és
tan llarga que necessitariem un llibre. El problema català n’és un exemple prou
evident. Diu que promourà el progrès de la cultura i l’economia. Si no respecta
la llengua catalana com protegirà la cultura. I de l’economia, no en parlem
perquè Espanya està sobre el precipici del desastre econòmic. I preten amb tot
establir una democràcia avançada quan Europa l’acusa d’estar a la cúa de la
democràcia i no parlem de com s’incompleix el compromís de cooperació entre
tots els pobles de la terra. En alguns enviant-hi matrial de guerra i no parlem
de les morts en el Maditerrà per no ser acceptats. El preàmbul que és la
filosofia de la legislació política esdevé una acusació molt propera a la
prevaricació. En una democràcia moderna quan sorgeix un problema de convivència
greu el primer pas és parlar-ne i respectar l’article 1, 2 que afirma la
sobirania del poble espanyol. Tal vegada els catalans no són sobirans perquè no
són espanyols. Aleshores per què són perseguits. Un incompliment molt greu
perquè en democràcia el “no quiero” és una desobediència greu al model polític establert,
que obliga a dialogar quan no hi ha consens i a consultar als ciutadanbs
afectats pel problema. La Constitució és prou clara al respecte. Anem un xic
més endavant. L’article 9,2 empra tres verbs molt significatius: a) PROMOURE
les condicions perquè la igualtat i la llibertat siguin reals i efectives.
REMOURE els obstacles que ho impedeixen i FACILITAR la participació de tots els
ciutadans. Va complir aquest article el Sr. Rajoy? El No canviava l’esperit de
la llei. Parem esment en el que diu l’article 14: “Els espanyols són iguals
davant la llei, SENSE QUE PUGUI PREVALER cap discriminació per raó de NAIXENÇA,
raça, sexe, reloigió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància
personal o social”. No hi calen comentaris perquè és prou evident la
manipulació que se n’ha fet de l’article. I per acabar, per avui, l’article 15
que posa en evidència l’actuació de les forces d’ordre públic a Catalunya el
dia 1 d’octubre de 2017. Llegim:”Tothom té dret a la vida i a la integritat
física o moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a
penes i tractaments inhumans o degradans.” Penso que és prou clara la
Constitució perquè amb els seus articles es pot acusar a les autoritats que
enviaren i donarenn ordre a les forces d’ordre l’atac contra presones que amb
el seu comportaments defensaven el seu dret d’OPINAR, i se’ls hi volia impedir
i no em direu que perdre un ull per un tret de bola de goma no és un fet de tortura
fisic i moral degradant. I no parlem de les votacions del 21 de desmbre que
donaren la victòria als independentistes i empressonaren als guanyadors per tot
compliment. I sincerament, l`’article 155 amb tots aquests incomplimnents era
inaplicable, perquè cap article por anul·lar-ne un altre. Respectem la llei i
respcetem la democràcia obeïnt la veu del poble sobirà.
divendres, 2 de novembre del 2018
ESPANYA, OBRE ELS ULLS….!
Els grans canvis històrics sempre tenen en la seva base
herois claravidents, víctimes de la política del moment. El gran canvi que es
va produir a l’Europa romana va tenir per fil conductor un crucificat,
Jesucrist. Dissortdament aquest canvi s’ha vist distorsionat per egoïsmes de
persones que es creien déus, com succeeix en l’actualitat. Espanya, recorda que
el crit de la reconquesta era “Santiago, cierra Espanya”, un apóstol del
crucificat i morí també màrtir. En la teva terra, Espanya, els grans canvis
porten el segell de la religió. Hi ha excepcions, és veritat, el cop d’estat
franquista, però contra el cop d’estat també hi haguè un arquebisbe que li negà
el dret de ser just el cop d’estat,, i l’arquebisbe morí desterrat. L’excepció
confirma la regla. Espanya, mira al teu entorn i recorda noms cèlebres que
caviaren el seu país i avui són admirats i la seva doctrina es seguida per
molta gent, però no pel teu estat. Recorda Gandhi, defensor de la no violència
i que la seva doctrina avui es norma en democràcia que morí assessinat; recorda
a Nelson Mandela molts anys empressonat i que fou president del seu poble
canviant-li la història i essent una potència política a l’Àfrica del sud;
recorda a Luter King, defensor dels drets dels negres a Nord Amèrica i gràcies
a la seva lluita un polític de raça negre ha estat president de la nació més
poderosa del món. Recorda a Lluis M. Xirinacs, empressonat i perseguit per
defensar els drets dels pobles i Catalunya li deu l’avenç cap el dret a decidir.
Hi ha moviments en la història que són tractats de violents i han estat arguments
de pau. Espanya, contempla com es comporta Catalunya davant l’ofensiva d’un
estat quins presidents no saben ni volen dialogar, només ho fan amb la
violència de les armes. Mariano Rajoy ho va djr molt, “no puedo i no quiero”
Una contradicció democràtica que l’ha pagada cara amb la pèrdua de la
presidència de l’estat. El sucessor de Rajoy en la presidència del seu partit
està preparant la seva desgràcia amb un llenguatge prepotent i dictatorial amb
una falta de respecte indecent als polítics empresonats que la història
demostrarà la seva innocència i ell, que vol avalar la seva argumentació amb
títol universitari que no té, es veurà obligat a passar per la vergonya d’una merescuda
derrota política, perquè els presos catalans que segons ell són consultats pel
president Sànchez són verdaders polítics com ho demostren patint la presó
perquè han escoltat la veu del poble.
Que el Sr. Casado no en tingui cap dubte,
Catalunya serà independent perquè és un poble lliure, com també ho són Galizia,
Euskadi i si s’ho proposa també Andalusia, perquè Espanya és la unió de
diferents pobles, que tenen el dret de ser nacions, i només la ceguesa d’una
política centralista l’està portant cap a la bancarrota i a la pobresa. Contra
aquesta política hi ha dues veus potents, Euskadi i Catalunya que amb la seva
llibertat volen la llibertat de la resta d’Espanya, perquè a Espanya no hi ha
llibertat i no n’hi ha perquè la gran majoria de la població està amenaçada per
la pobresa cada dia més extensa. Espanya, escolta la veu dels teus pobles i
escolta la veu de milions d’espanyols que demanen una vida millor i l’estat
només s’ha preocupat que la gaudissin els bancs. Defensar la dignitat dels
ciutadans és un deure i amenaçar de rebelió aquesta conducta és una
prevaricació democràtica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



















