La Gralla separatista? Francament, separa qui nega.

La Gralla separatista? Francament, separa qui nega.Confondre separatista amb independentista esdevé una manipulació del llenguatge a benefici de qui és el màxim separador i un negador del dret natural de la llibertat. Un independentista intel·ligent i racional no nega mai el dret de pensament de l’altre, a no ser que aquest altre delinquís. Jo puc pensar que tu ets un delinqüent però alló que no puc fer és acusar-te sense proves. La llibertat de pensament és la porta oberta al progrès social i la política un servei a la societat. Quin sentit tindria la llibertat si les persones lliures no poguessin pensar diferent? Quan no s’accepta el pensament d’altri, abans d’acusar cal mesurar la capacitat pròpia d’anàlisi i el concepte que es té del fet de ser persona. Sense els errors comesos en les idees, la societat no progressaria, perquè el ser lliure no significa llibertinatge sinó que respecte el dret a equivocar-te perquè sent intel·ligent i racional, com se suposa que és cada ésser humà, a l’adonar-se de l’error investigarà perquè ho és i com revertir-lo en veritat. En política es comet un error gravíssim com és una declaració de guerra. I com si respon? Senzillament armant-se més. No és raonable. En el cas que comento, es tracta francament d’una guerra a la cultura. Acusar als llibres de delinqüents perquè són separatistes, és una barbaritat. Els responsables de la llibreria tenen tot el dret de ser independentistes perquè si possin separatistes no donarien entrada als llibres d’altres idiomes i menys els escrits en castellà. I jo que sóc independentista hi he comprat llibres escrits en llengua castellana. La independència no ataca la intel·ligència del que no ho és. Els que neguen el dret dels catalans a ser independents cometen un greu atac a la intel·ligència humana. Negar el dret a La Gralla a la medalla de la ciutat és la mateixa política quan l’estat s’ha oposat al Premi Nóbel d’un escriptor català.

Darrera d’aquest comportament s’hi amaga sibilinament una forma d’odi envejós davant el tractament democràtic de països que obren les portes als escriptors catalans per la qualitat dels seus llibres i per més raó entenen perfectament que un escriptor català escrigui en castellà. Davant d’acusacions com aquesta, amb tota sinceritat, penso que la política que es diu unionista ha de reflexionar en profunditat sobre la seva filosofia, i té tot el dret de defensar la seva idea, però té el deure de respectar les idees dels altres. Negar la cultura d’un poble és negar-li el dret a ser poble i a la vida dels seus ciutadans, perquè negar el dret de la llibertat a pensar és una forma de occir.El moviment que cada dia, encara que lentament, té més defensors de la urgència de donar a les persones el dret de ser dignes i el centre de la història, neix de la filosofia dels drets huamans i del clam cada dia més universal de desterrar del món la pobresa que condemna a la misèria i a la mort. Cal la filosofia humana de la dignitat de les persones sense oblidar, i que ningú s’escandalitzi, que els lladres i els criminals també són persones. Des de la meva ideologia el dret de les persones s’assolirà quan es compleixi aquella frase de l’evangeli, que Crits diguè a la Samaritana: “D’ara endavant no anireu al temple de Jersualem sinò que heu de viure en justícia i veritat.” Demano humilment a les autoritats si respecten la llibertat perquè tothom sigui just i creïble. I afegeixo i que els poderosos responsables del bé social pensin que ells també, primer, són persones. Acabo, la LLibreria La Gralla és pedagoga del saber ser humà. Felicitats llibreria pel guardó que us atorga el vostre poble.

“Lo único que hicieron es matar quatro indios”

Només amb aquestes poques paraules n’hi ha prou per demostrar la baixa qualitat humana de qui les pronuncia i és esfereidor quan qui les pronuncia és un ministre d’assumptes exteriors d’un estat, que es creu model de democràcia i en el ranking europeu és un dels més desqualificats. Matar un indi, i per més inri amb sorna i menys-preu, pel sol fet de com ho ha dit és una expressió anticonstitucional. Matar una persona és un crim contra la humanitat, perquè un indi, independentment de la seva qualitat cultural, primer de tot és persona i com a tal és humanitat i possiblement al senyor ministre li fa basarda tenir humans al seu costat de cultures llunyanes, que ell no coneix. Sr. Borrell llegeixi l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradans”. Amb aquest article a la mà, els ciutadans tenim tot el dret de demanar la seva dimisió perquè les seves paraules i el seu to són prou significatives de menys-preu i de mals tractaments. I no estaria malament que llegís l’article 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que els espanyols tenen l’obligació de complir com ho palesa la Constitució. Llegeixi:” Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes que tendeixein a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi anuncien”. I amb les vostres paraules no reconeixeu els drets humans dels indis americans. Una vergonya per inhumà. I continuem amb l’article 1:”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. Les vostres paraules són un comportament humà o inhumà. I encara un altre article dels Drets Humans, el 21,3:”La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat dels poders públics”, i aixó mateix defensa la Constitució. Els indis són humans i són poble i per tant són sobirans. Tots els articles que li he recordat són d’obligat compliment pels ciutadans i més encara pels poders públics i abans de sancionar d’acord amb tal o qual article cal comprovar si primer s’han complert els articles que cap altra de la Constitució pot derogar i molt menys quan es tracta dels drets humans. Una pregunta Sr. Borrell, el seu govern respecte els drets humans dels ciutadans d’acord amb la Constitució? Jo iria que no, però és matèria per un altre article recolzat en la Constitució, en la Declaració Universal dels Drets Humans i en els tractats internacionals signats per l’estat espanyol que conviden a fer preguntes, Sr. Borrell, de no massa fàcil resposta política guvernamental. I per sobre de tot, recordi que vostè és ministre perquè la sobirania popular li ha atorgat, segons la llei, que segons les veus que s’escolten no li volen.

Mort sobtada

El fiscal d’Extremadura, Amelio Blanco, ha vinculat la mort del fiscal superior català, José M. Romero de Tejada amb l’independisme català. L’advocat José M.Fuster amic del fiscal traspassat ha afirmat,”l’estrès passa factura”. Però la realitat que són tres les morts relacionades amb el procès català fa pensar. A la del fiscal superior de Catalunya, si han d’afegir la del fiscal general de l’estat, José Manuel Maza i la del jutge Juan A. Ramírez Sunyer. Tots tres relacionats i implicats en la judicialització del procès català. I al respecte, l’espesa del jutge Llarena ha confessat que eel  sseu espós està molt estressat. Seria una resposta indigna negar la incidència de les emocions repercutint seriosament en les persones que per activa o passiva es veuen afectades per problemes greus com és el de Catalunya.

No dirè que el portar judicialment el procès afectès la salut de les tres perssones traspassades, que desde la meva convicció cristiana els hi desitjo una pau eterna. Però cal ser molt curós a l’hora de fer afirmacions,  perquè segurament, i diria que sí, el procès hi ha tingut molt a veure en el seu traspàs i cal tenir present que també els pot haver afectat el remordiment d’haver-se equivocat en les seves valoracions i no haver estat prou justos. De motius en tenien i no pocs, començant pels comentaris difamatoris escampats per jutges a travès de xarxes. Personalment desitjo descartar aquest darrer motiu. Però la por o el remordiment d’haver-se equivocat o deixat portar per la visió política del 155 desprès d’haver d’acceptar el rebuig de quatre estats d’Europa i el de molts jutges del país, crec sincerament que sí se sentien afectats i molt. L’afectació per sentir-se culpable en el tractament del procès podrueix una presió física i psíquica molt forta i molt més si algun d’ells estava afectat per una malaltia avançada.

El remordiment és una causa personal que empitjora molt quan l’actuació judicial està massa imposada per la política, com sí és el cas del procès català. Personalment, si fos jutge, no acceptaria portar aquest cas per més avantatges que em presentès el poder. I la presió del poder polític i també de la cúpula judicial que camina de la mà de la política és una causa a tenir en compte. I si li afegim, si era el cas, un sentiment cristià de la vida, el problema s’agreuge i el remordiment esdevé més insistent. No m’agrada acusar ningú, cap de nosaltres coneix el dia del seu traspàs, però la mort no és un caprici, és el final d’un procès vital. La història dictarà la seva sentència. El procès actuarà de jutge i penso que no els hi serà favorable. Com a cristià els hi desitjo que religiosament els en sigui.

Dia internacional contra la violència de gènere

El concepte global d’una convivència humana en pau parteix d’una filosofia de relacions humanes de les diferències reivindicant la igualtat de la diferència més important que marquen els sexes. És alarmant que una diferència, que té en l’amor el nexe de la pau, esdevingui en la realitat la culpable d’unes relacions humanes criminals, relacions en que les dones sempre són les més damnificades. És la gran injustícia social i, sense por d’equivocar-me, afirmo que és una de les principals culpable del desordre social mundial existent també en el segle XXI. El tracte que rep la dona és l’incompliment d’aquella realitat bíblica, que ens diu que la dona i l’home són imatge de Déu i aquesta imatge s’ha desnaturalitzat perquè l’home s’arroga el ser ell el déu amb dret a esclavitzar la dona. Des de la meva humil visió de la història penso que la dona ha estat apartada dels seus drets d’igualtat en la diferència i menystinguda en la seva capacitat. Però malgrat sentir-se arraconada ha fet servir la seva intel·ligència per desde la seva posició d’esclava esdevenir, de fet, reina amb solucions històriques, inmpedint la desaparició de pobles. I desde la seva injusta violació de la seva indentitat molt sovint l’home s’ha vist en la vergonya de la seva ineptitud a l’hora de solucionar problemes. Un exemple, encara que sigui humil però és ferm, l’actuació, a la pell de brau, de l’”Agustina de Aragón” i en un altre sentit la manera d’actuar de Santa Teresa de Jesús. Dones d’una força humana femenina superior en aquells moments a la viril. I malgrat tot, als homes es hi és molt difícil acceptar aquesta protagonisme. És veritat que en el món feminista no tot són flors i violes, com per exemple certes manifestacions de la dona que ocupa el càrrec més important del Fons Monitari Internacional quan afirma que els jubilats viuen massa anys i són un risc per l’economia. Però indepentment dels càrrecs, la violència de gènere és avui una xacra criminal en la que hi estant embolicades autoritats polítiques, judicials, econòmiques, religioses i culturals. I alló, que és pitjor, el descrèdit que la justícia espanyola s’ha guanyat davant la societat en les seves sentències estil La Manada. El dia internacional contra la violència de gènere demana un reciclatge urgent de la filosofia de les relacions humanes, reciclatge que exigeix una legislació creïble en el respecte i defensa dels drets humans, i estic convençut que el reciclatge més exigent i necessari rau en el concepte de l’amor. L’amor és passió, és veritat, però també intel·ligència. L’amor més passional és l’erotisme, però l’erotisme és l’amor físic amb projeccíó psíquica transcendent. Necessitem un model de convivència en que l’amor sigui el màxim manament. És la gran lliçó evangélica, on hi ha amor no és necessària la llei. No és aquesta la ideologia de les lleis fetes pels humans. Que en el segle XXI la violència de gènere sigui un valor, no de nom pero sí de fet, denuncia una societat malalta. I els metges per guartir-la no són només els homes, les dones hi són encara més necessàries, i no ho esdevindran mentre l’amor es manipula amb suposats drets passionals. Que la celebració d’aquest dia mundial sigui un pas important en la creació d’un autèntica consciència d’una verdadera convivència dona-home en pau.

La immunitat del càrrec

Vivim en un món en el que és més important el càrrec que la persona com si la dignitat no fos una qualitat inherent a la raó de ser. Dissortadament la democràcia espanyola no s’allibera d’aquesta corrupció sinó que la fa seva com si d’una llei es tractès. El fet de ser President del Govern, ministre, polítics amb càrrecs, jutges, militars, policcies, guàrdia civils no és credibilitat de dignitat. És un tema que ja ve de lluny. Sóc un lector diari de la Bíblia i he llegit aquestes afirmacions del llibre Ecclesiàstic: a)”L’or ha corrumput molta gent, fins i tot ha desviat el cor d’algun rei”. (No us diu res?) b) No portis cap jutge davant el tribunal perquè els seus col·leges sentenciaran a favor d’ell” (No us recorda fets del segle XXI a l’estat espanyol?) c)”Un rei ignorant porta el poble a la ruïna; els governants intel·ligents fan prosperat la ciutat” (Tenim Espanya en bancarrota, no us diu res?) I si fem una ullada els comportaments viscuts a Catalunya amb motiu del procès trobarem massa fets denunciadors de la manca de dignitat humana de les forces de l’ordre públic, amb el greuge  que massa comportaments denunciaven complicitats del poder. Precisament llegia a les xarxes que dos guàrdia civils vestits de paisà es dedicaren a provocar a les 2 h. de la matinada a joves en un bar d’Alsasua. Però aquesta immunitat els hi va molt bé als presidents actuals del PP, de C’s i de Vox per provocar Catalunya amb una clara prevaricació per incompliment de la llei pervertint els fets tractrant-los de rebelió quan només una defensa de la veu del poble. La immunitat parlamenrària és la tapadora per poder desprestigiar el contrari sense que la justícia  hi hagi  d’intervenir. Però la immunitat del càrrec també ha estat norma a l’estat espanyol en les institucions de justícia quan una gran part dels jutges han protestat pels comportaments de la cúpula. Dissortadament molta culpa es trroba en alguns articles de la Constitució fàcilment manipulables com ho ha estat el 155 que és d’orígen fascista, com he llegit en alguns comentartis i n’estic convençut. És vergonyant en l’estat espanyol el poc respecte a les persones que pensen diferent emparant-se en la llei, quan la llei dóna la raó a les persones. A la pell de brau tenir un càrrec, de fet, és ser llei. Per que jo sóc policia, sóc llei, i puc colpejar i deixar cega a una persona; per què jo sóc president d’un partit, puc acusar de deliinqüents els independentistes quan ser-ho és un dret constitucional i reconegut per les lleis europees; perquè jo sóc president del govern puc empresonar polítics que dfefensen els drets naturals de la seva gent; perquè jo sóc ministre puc malgastar milions, que paguen els ciutadans, per enviar la policia a Catalunya per interceptar urnes, mitjà d’expressió reconegut per la Constitució. Quan el President Pedro Sànchez parla de reformar la Constitució crec que hauria de parlar de la pedagogía de la gent que les institucions publiques han d’estudiar, llegir i poar en pràctica. A la política li sobren immunitats, que són amagatalls de corrupció, i le manquen formació dels alts càrrecs bàsicament, no formació en el coneixement de la llei, que sí, sinò en el coneixement del que significa ser persona. Perquè es governa massa sovint en contra. Exemple, la pobresa cada dia més estesa en la ciutadania espanyola. Un pobre és una persona, sovint, molt és digna que un multimilionari. I la realitat de la política de la pell de brau no ho té en compte. La primera reforma més necessària és l’eliminació de totes les immunitats. Per què és escandalosa la corrupció de l’estat espanyol en el marc de les institucions. Mentre hi hagi un sense sostre la política serà injusta.

CAMÍ DE SAVIESA

“Estimar la saviesa és estimar la vida, els qui de bon matí es lleven per cercar-la seran omplerts de joia”.

Viure amb dignitat és la norma de la humanitat i el desig de tots els humans. Però dissortadament, al segle XXI, aquest desig no es compleix. És una demostració de la manca de saviesa, no en els humans més humils, si no en els humans que se’n creuen de savis i són incapaços de reconèixer que els humils són més savis que no pas ells. Humiliar l’altre és no estimar la vida, no és actuar sàviament. La gran prova del cotó són els mils de milions de ciutadans que viuen en la indigència. I aquesta realitat és la demostració més evident de la manca de saviesa de la classe dirigent mundial. Qui estima la vida i no té cura de la vida de l’altre és un mentider i un falsificador de la verdadera saviesa. Per assolir-la, l’egoïsme és un mal pedagog. Ser savi suposa anar més enllà del coneixement, reclama la intel·ligència perquè el coneixement frucitifiqui en la vida de tota la humanitat. La capacitat intel·lectual pot desembocar en descobriments que poden ser molt vàlids per a la vida però per manca de saviesa no arriben a tothom. L’exemple està en la realitat d’indústries farmacèutiques que no fabriquen medicaments perquè la major part de la societat que els necessita no té diners per comprar-los. I aquest comportament és la negació de la saviesa, perquè no estima la vida dels més necessitats. Tota aquella indústria que no és un servei a la humanitat no actúa sàviament malgrat s’escudi en la seva manca de diners, perquè aquesta raó demostra la no recerca de com amb els diners que té pot ser útil. Si verdaderament fos sàvia, la intel·ligència de l’industrial i el seu equip trobarien el camí per donar bons fruits a la humanitat i els preocuparia ser verdaderament savis, no només tenir coneixements que no els porten al bon port de la dignitat de la humanitat. I en aquesta reflexió, mereixen una dura crítica els fabricants d’armes, quina única preocupació és salvaguardà el poder de les grans potències per ser mestresses del món i no pedagogues. Si verjtablement ho fossin buscarien sàviament el perquè de la seva presència en la convivència universal ja que la individualitat no té raó de ser si els seus objectius no són universals humanitàriament. Certament la indústria de la guerra necessita un reciclatge urgent per esdevenir indústria humana. L’humanisme social és el gran clam universal de la humanitat del segle XXI, clam reclamat pels missatges naturals. La saviesa clama desde la veu del poble que s’enfronta al poder del diner que es presenta com a savi. Però els seus fruits inhumans demostren que no ho és.

Pot assolir la saviesa el diner? Només si els seus controladors són capaços i desitgen la saviesa. I en aquest detall hi ha la solució que de moment té un horitzó extremament llunyà. Els diners que s’inverteixen en la convivència mundial són inversament proporcionals als resultats. Ho palesen les grans reunions mundials del poder tan monetàries, com polítiques, Davos i Comunitat Europea, que sempre una orientació unilateral desvirtúa la universalitat. I perquè? Senzillament perquè la dignitat del ser humà no representa la centralitat ni de la política, ni de l’economia, i permeteu-me ser agosarat, ni de la religió. Seixeu-me cloure aquest comentari amb un altre text del mateix llibre bíblic de l’encapçalament, per obtenir la saviesa. “Si ho vols, fill meu, seràs instruït, i si t’hi apliques, et sortiràs de tot. Si t’agrada d’escooltar, aprendràs; si estàs atent, et tornaràs savi. Afegeix-te a l’assemblea dels ancians, agafat’t a la seva saviesa. Escolta amb atenció tota paraula que ve de Déu, que no se t’escapi cap proverbi assenyat. Si veus un home intel·ligent, ves-lo a trobar de bon matí, que els teus peus desgastin la branca de casa seva, Medita els preceptes del Senyor, posa en pràctica els seus manaments sense parar. Ell mateiux donarà força al teu cor i t’oferirà la saviesa que desitges.” Amic i amiga que em llegiu, la vostra dignitat és la centralitat per entendre missatges que us arriben d’arreu. La dignitat de la persona és el camí de la saviesa.

QUÉ VOL DIR PRESERVAR LA UNITAT D’ESPANYA?

Jugar amb les paraules no és sempre una manifetació d’intel·ligència i de saber raonar. La unitat d’Espanya té un doble sentit a) la de la seva gent  b) el seu territori. Francament donar prioritat a la terra més que no pas a la gent, per a mi és un contrasentit. La capacitat de viure units només la tenen les persones i la tenen perquè són diferents i la unió, abans que la unitat, és fruit d’una voluntat comuna. El territori és un espai que avui l’ocupen uns i demà uns altres, i Espanya n’és un clar exemple d’aquesta circumstància i ho és perquè la història la fan les persones que òbviament necessiten un espai on desenvolupar-se. Però la unitat política necessita sine qua non una unitat territorial indivisible? La poblacio de la península ibérica demostra tot el contrari perquè està habitada per diferents pobles i no sempre han estat units políticament. Però políticament existeixen unitats de nacions independents que han arribat a acords, per exemple Suïssa. Gibraltar era d’Espanya i ara és d’Anglaterra.

L’emperador Carles V, no era rei d’Espanya era rei de diferents nacions de la Península Ibèrica com demostra el seu escut. L’anexió de Catalunya a Espanya és fruit d’una guerra i una pau signada, i Raymond Pannikar ens diu que cinc mil anys d’història ens recorden que els tractats de pau mai l’han assolida. I la problemàtica actual de Catalunya està immersa en el procès històric per recuperar democràticament alló que li fou arrebassat per les armes, primer per Felip V i desprès pel General Franco. La pretesa unitat d’Espanya és una entelequia que a l’estat espanyol li va molt bé i l’interessa emparar-se en arguments d’una pretesa democràcia armada. En els meus gairebé noranta anys, no he vist mai cap gest de l’estat tractant en una convivència d’igualtat els ciutadans. I la meva trajectòria humana, marcada per tendències religioses, culturals i polítiques m’ha fet palès la injustícia històrica que està vivint Catalunya amb els seus drets trepitjats. La decepció em domina i he arribat a la conclusió que l’assoliment de la Catalunya independent depen de la voluntat dels seus ciutadans de saber viiure en català, malgrat les dificultats, dificultats que el procés de la història aplanarà i la meva Catalunya lliure serà un estat de llibertat demosstrant quina és la millor cara de la democràcia. I he arribat a aquesta conclusió argumentada amb la necessitat de l’existència de Déu, necessitat no demostrable científicament però reclamada passionalment. Els fruits demostraran la raó de la passió controlada per la intel·ligència.

PEDAGOGIA POLÍTICA I JUDICIAL DE LA CONVIVÈNCIA

Quan reflexiono sobre la pedagogia sovint em va a la memòria la imatge del filósof Sócrates adoctrinant, passejant, els seus alumnes. La pedagogia és l’art de saber conviure. I en els nostres dies, moltes actuacions polítiques i judicials sembla ser que tenen en les forces armades els seus pedagogs per convèncer amb la força als ciutadans i alló, que és pitjor, rau en el fet que els pdedagogs se’n vanten de les seves accions. Tot plegat, ordenants i executors em porten a pensar que no tenen una pedagogia de formació ciutadana. I m’hi porta a pensar-ho el fet que el sindicat de la policia Jusapol ha organitzat dues manifestacions defensant la honorabilitat de la policia en la seva actuació del dia 1 d’octubre de 2017 malgrat haver causat un miler de lesionats. Lesionar, si no és en legítima defensa, és sempre inhumà  corroborant-ho la Constitució. No nego el dret de manifestació, els policies són persones i la seva dignitat de persones els justifica però les seves accions mereixen sempre la valoració de dignitat?  Sempre que una acció perjudica el físic i la moral d’un ésser humà és una indignitat encara que l’execució l’ordeni la màxima autoritat. I aquesta és la raó de la il·legalitat de l’acció policial a Catalunya el dia 1 d’octubre. Però quan es fa una manifestació cal que els seus motius no es manipulin perquè amagar la manifestació de Barcelona sota la demanda d’un  millor salari per donar legitimtat, és una covardia, covardia que es legitima insultant i provocant. I no vull justificar enfrontaments inútils per part dels independentistes i jo sóc independentista primerament perquè la pedagogia de les relacions entre diferents no rau ni en la força física, ni en l’insult i segon, perquè l’experiència ens ensenya que l’unionisme manipula les raons i una manifestació pacífica la reverteix en criminal, com ja n’hi ha proves. Dissortadament qui ha de donar exemple de ser un bon pedagog palesa la seva incapacitat i no té altre argument que la sanció en base sovint a una manipulació de la llei i valent-se de la força si es veu incapaç de fer-ho raonablement amb la paraula. En la meva  observació de la convivència nacional i universal m’esborrona la manca de pedagogia, dit d’una altra manera, justificar la força de les armes per imposar lleis manipulades i massa sovint egoïsmes de poder. La imatge de la convivència mundial és l’argument que demostra la greu manca de pedagogia en les relacions de tota mena i estic convençut que el gran culpable és una política al servei d’egïsmes personals o de partit. Sincerament, el món està en mans de polítics que ells són la llei i no complir els seus capricis és un crim, encara que la seva política produeixi, com es comprova, milers de morts. La mort és, al segle XXI, la pedagogía de força de la política  mundial. Per adonar-se’n només cal analitzar les notícies de mortaldats que es produeixen cada dia. Fins i tot morts produïdes per accidents climàtics amaguen culpabilitats polítiques per inhumanes. Ho palesa un clam social mundial de la urgència de respectar la dignitat de les persones com argument de millora, per exemple, del canvi climàtic, la gran amenaça de la humanitat i massa polítics tenen aquesta amenaça per aliada. Escoltem la sabiduria dels savis, com Sócrates, que sabia molt bé com calia educar. Els educadors hi són, però com a Sócrates se’ls condemna a morir. La imatge Sócrates prenent la cicuta amb que fou condemnat a morir.

La dignitat garantia de llibertat

Pels seus fruits els coneixereu, és una norma generalment acceptada per valorar la qualitat humana de les persones. I és precisament l’exercici de la llibertat, la demostració més clara i directa. La llibertat és una qualitat inherent de la humanitat, en gaudeixen totes les persones i per calibrar-ne el seu us, els humans són intel·ligens i racionals. La credibilitat de la intel·ligència i de la raó depen del fet de ser persona, no dels càrrecs que se li hagin assignat. Els càrrecs l’exigeixen. Conseqüentment és un dret de cada persona manifestar els seus dubtes de la llibertat de l’altri. I no perquè és una autoritat pot castigar a la persona que denuncia l’us incorrecte de la llibertat. I precisament sancionar per aquest motiu palesa la feblesa dels models polítics de convivència. I l’estat espanyol en aquest tema té massa a desitjar. I alló que és més greu encara, quan actúa amb una llei que no és prou clara, com ha manifestat un alt càrrec de la justícia darrerament. I és molt preocupant per a la ciutadania comprovar-ho en la seva pell. A la pell de brau hi ha polítics i ciutadans empressonats per una manipulació de la Constitució al no complir el resultat d’una votació catalana organitzada pel president del govern a l’empara de l’article 155 empressonant els politics guanyadors precisament per complir l’article també constitucional que afirma la sobirania dels votants. No complir la Constitució és dignitat o indignitat? I no ens amaguem dient que els empressonà la justicia. La justícia és una institució democràtica que depen també de la sobirania popular i els jutges tenien l’obligació d’acceptar el resultat i no ho feren. I jo, per exemple, ciutadà sobirà, que consulta la Constitució, tinc dret a manifestar la meva opinió denunciadora quan entenc que s’ha vulnerat la llei. I no dec estar tan errat quan tribunals europeus ha rebutgat l’euroordre perquè el delicte no era un tal delicte. I reforça la meva opinió el fet que el jutge que dictà l’euroordre ha fet equiliobris buscant una altra acusació amb una demostració clara que no és la llei sinó la voluntat de castigar a Catalunya. Els catalans amb la Constitució de testimoni, sien independentistes o no, són tan sobirans com qualsevol altre espanyol i la mateixa constitució afirma que el seu vot és l’únic vàlid quan es tracta una  votació de la seva autonomia, com era la del 21 de desembre de 2017 que el govern de Rajoy no va complir.I només em faltava escoltar les paraules del Sr. Lesmes en relació als canvis de sentit d’una sanció perquè la llei no era prou clara. Indignant. I ho és més quan es fa palés amb aquestes declaracions una greu indignitat com a persona que interpreta, segons sembla indicar, les sancions al seu arbitri. I em pregunto amb quina legalitat estan empresonats els independentistes i les independentistes de Catalunya? I el greuge es multiplica quan els tribunals europeus acusen a l’estat espanyol d’un us antidemocràtic de la justícia, com per exemple, en la sentència d’Otegui? Sincerament he arribat a la conclusió que el greuge més perillós rau en la feble dignitat humana. Quan no hi ha dignitat es manipula la llibertat.

Per què a Espanya la justicia perd credibilitat?

Senzillament perquè manipula l’article que afirma que el poble és sobirà i atorga el poder a les corresponents institucions estatals. I s’estant vivint dues situacions que conviden a pensar intel·ligentment i amb voluntat democràtica. He escoltat les paraules del Sr. Lesmes en relació a la problemàtica creada pel canvi de criteri de la justicia en relació a l’import dels actes juríics sobre qui ha de pagar els drets de les hipoteques. Un dia la justícia diu que els bancs i l’endemà es desdiue i repeteix que els ciutadans. La moguda popular ha estat de campionat i el Jutge del Tribunal Suprem, Sr. Lesmes, carrega la culpa sobre la llei que no és prou clara. Una resposta que mereix la destitució automàtica. I jo li pregunto i vos, autoritat màxima del tribunal vau dictar setències basat en aquesta llei? On està la credibilitat? Responsables del poder judicial espanyol quina imatge tan poc humana que doneu amb les vostres sentències quan condemnats vostres us estan donant una lliçó extraordinàreia de qué és l’humanisme. Amb les vostres sentències esteu fent un mal impensable a l’Espanya que dieu defensar fent-li perdre credibilitat al món. Li aniria molt bé, Sr. Lesmes per conèixer la dignitat humnana i social dels vostres condemnats llegir els llibres següents: JO ESTIMO, de les filles i fill dels Srs. Forn, Sànchez i Cuixart, LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont, ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn i ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras i al mateix temps li aconsello que  acompanyi als catalans que un dia si i un altre també es manifesten pacíficament davant de les presons demanant la llibertat. I valdría la pena que preguntès a presos quin fou el seu comportament quan fins i tot es pretaren a actuar de professors. Srs. Jutges les vostres decissions són l’argument que us desautoritza per manca d’humanisme. Fins i tot Europa no ha acceptat les vostres decissions. Perdoneu-me, les vostres decissions es fonamenten en les lleis dictatorials. Per entendre-les  em dedico a conèixer millor la Constitució i francament cada vegada estic més convençut que el poble té raó i que necessita un reciclatge adient amb un estat democràtic. La resposta donada pel Sr. Lesmes hi fa pensar, perquè si la llei no era clara perquè sentenciava recolzant-se en ella. No s’enten si no és manipulant-la o considerant-se legislador. Francament una indignitat judicial, política i molt inhumana. Moltes veus demanen la dimissió i tenen raó. I per més inri el nombre de jutges que havien de deliberar sobre l’impost d’actes jurídics era de 21 i només votaren 18 per absència de 3. Perquè? Suposo que per donar més facilitat i fer creïble el resultat, que curiosament fou de 15 Si i 13 NO. Senzillament un argument més a favor del descrèdit. S’escoltarà la veu del poble? Sembla ser que el Sr. President Pedro Sánchez està decidit a canviar la llei. Éll és el cap del poder legislatiu. Donem-li un vot de confiança, però els bancs entendran que són un servei al poble?

Per què a Espanya la justicia perd credibilitat?

Senzillament perquè manipula l’article que afirma que el poble és sobirà i atorga el poder a les corresponents institucions estatals. I s’estant vivint dues situacions que conviden a pensar intel·ligentment i amb voluntat democràtica. He escoltat les paraules del Sr. Lesmes en relació a la problemàtica creada pel canvi de criteri de la justicia en relació a l’import dels actes juríics sobre qui ha de pagar els drets de les hipoteques. Un dia la justícia diu que els bancs i l’endemà es desdiue i repeteix que els ciutadans. La moguda popular ha estat de campionat i el Jutge del Tribunal Suprem, Sr. Lesmes, carrega la culpa sobre la llei que no és prou clara. Una resposta que mereix la destitució automàtica. I jo li pregunto i vos, autoritat màxima del tribunal vau dictar setències basat en aquesta llei? On està la credibilitat? Responsables del poder judicial espanyol quina imatge tan poc humana que doneu amb les vostres sentències quan condemnats vostres us estan donant una lliçó extraordinàreia de qué és l’humanisme. Amb les vostres sentències esteu fent un mal impensable a l’Espanya que dieu defensar fent-li perdre credibilitat al món. Li aniria molt bé, Sr. Lesmes per conèixer la dignitat humnana i social dels vostres condemnats llegir els llibres següents: JO ESTIMO, de les filles i fill dels Srs. Forn, Sànchez i Cuixart, LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont, ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn i ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras i al mateix temps li aconsello que  acompanyi als catalans que un dia si i un altre també es manifesten pacíficament davant de les presons demanant la llibertat. I valdría la pena que preguntès a presos quin fou el seu comportament quan fins i tot es pretaren a actuar de professors. Srs. Jutges les vostres decissions són l’argument que us desautoritza per manca d’humanisme. Fins i tot Europa no ha acceptat les vostres decissions. Perdoneu-me, les vostres decissions es fonamenten en les lleis dictatorials. Per entendre-les  em dedico a conèixer millor la Constitució i francament cada vegada estic més convençut que el poble té raó i que necessita un reciclatge adient amb un estat democràtic. La resposta donada pel Sr. Lesmes hi fa pensar, perquè si la llei no era clara perquè sentenciava recolzant-se en ella. No s’enten si no és manipulant-la o considerant-se legislador. Francament una indignitat judicial, política i molt inhumana. Moltes veus demanen la dimissió i tenen raó. I per més inri el nombre de jutges que havien de deliberar sobre l’impost d’actes jurídics era de 21 i només votaren 18 per absència de 3. Perquè? Suposo que per donar més facilitat i fer creïble el resultat, que curiosament fou de 15 Si i 13 NO. Senzillament un argument més a favor del descrèdit. S’escoltarà la veu del poble? Sembla ser que el Sr. President Pedro Sánchez està decidit a canviar la llei. Éll és el cap del poder legislatiu. Donem-li un vot de confiança, però els bancs entendran que són un servei al poble?

ENTREBANCS AL DRET A LA LLIBERTAT

La llibertat és la qualitat humana en la cruïlla dels camins de la veritat. Escollir-ne un o altre és un dret natural perqué equivocar-se és una de les condicions humanes per poder bastir la seva identitat. Per exercir-la no es necessita el vist implau de ningú perquè suposaria la negació de la condició de ser humà. La llibertat amb el dret a equivocar-se és la base del ser per poder estar i fer. Sense llibertat seria com una roca dura que no sent, ni escolta i només suporta. L’ésser humà lliure, sent, escolta i suporta. Gràcies a la llibertat existeixen les relacions i gràcies a les relacions les organitzacions de col·lectivitats i a partir de les col·lectivitats els models de convivència que han configurat els pobles i desprès les nacions. En aquest concepte s’hi basteix la formació dels estats que tenen per misió i funció garantir la llibertat dels ciutadans que configuren el poble o la nació. Les nacions no les configuren les lleis que són normes dictades per la ciutadania per assolir els objectius que el col·lectiu s’ha programat i en aquest programa de convivència cada ésser humà hi ha d’aportar els fruits del seu programa individual i col·lectiu complint les lleis que el col·lectiu s’ha donat. En la organització social les diferents funcions estan supervisades per ciutadans que han rebut l’encàrrec i la responsabilitat d’assolir els objectius. Els governants ho han de fer d’acord amb la llei suscrita per tot el col·lectiu i si el governant en un moment determinat canvia una llei perquè no concorda amb les seves idees està prevaricant i els ciutadans tenen el deure d’apartar-lo del càrrec. Ni els jutges, ni les forces de l’ordre poden interpretar les lleis sense el consentiment de la ciutadania. I si en un moment determinat les circumstàncies històriques aconsellen canvis legals, aquests canvis no poden entrar en vigor sense l’aprobació de la ciutadania en un model democràtic. I per aquesta raó quan un ciutadà o un grup de ciutadans tenen els seus dubtes sobre la validesa d’algunes lleis, els governants tenen l’obligació d’escoltar i posar en funcionament els organismes adequats per canviar la llei per una altra que estigui més al dia. Emprar la força contra les idees d’una part considerable dels ciutadans que defensen una organització diferent  per a la convivència és un ultratge a la naturalesa i un insult al model democràtic. I ho és perquè les idees són la base del progrès, i sense pensadors no s’avança. És l’exemple de la feble democràcia de l’estat espanyol, no del poble espanyol. Els fets dels darrers anys de Catalunya que ha pensat una nova manera de convivència d’acord amb la seva condició de poble diferent com ho palesen les seves característiques, ho palesen amb prou claretat. Enviar les forces dites d’ordre públic contra els ciutadans sense abans haver intentat dialogar és tornar enrere cap a la prehistòria i no caminar cap a una història més humana i també és una befa de la legislació per no voler posar-la al dia, perquè a la minoria del poder polític, judicial i també religiós ja li està bé pels seus interessos perquè com deia Quevedo “vaya yo caliente i ríase la gente”. I és precisament en els enfrontaments del poder amb la ciutadania on els pals a les rodes d’una bona convivència són més freqüents per aquella part de la ciutadania que la llei els afavoreix. I amb  cinisme afirmen que no volen el canvi que és ,lo millor per a tothom. I els pals a les rodes esdevenen lles. I així va la història.   

Guspires de llum, carícies del vent, gotes d’aigua, grans de sorra i glops eròtics

La gran beneficiària del cosmos és la humanitat i cada persona en ella mateixa n’és un exemple. L’existència d’un ésser humà està configurada pels seus glops eròtics, fruit de la passió i del control de la intel·ligència, pels grans de sorra que li fan agradable el seu passeig per la platja i li recorden que ella també es terra, per les gotes d’aigua que li saonen el cos i configuren el seu físic, per les carícies del vent que li fan viure amb els seus signes la presència de la llei de l’amor i les guspires de llum que vivifiquen la seva vida i la projecten al futur infinit. I no li falta l’espai ideal per imprimir  caràcter amb la foscor del silenci nocturn que és quan els elements configuren la imatge que a l’albada del nou dia viurà intensament l’objectiu de la seva realitat en el temps. L’ésser humà, que és llum, aigua, vent, terra i passió, microcosmos del gran univers, se sent aspirant d’un futur fora del temps i de l’espai on la seva imatge deixa de ser matèria i esdevè esperit alimentat per l’amor infinit. Hi intueixo la grandesa dels homes i les dones que en la seva petitesa metaforitzada en una guspira de llum, una gota d’aigua, un gra de sorra, una carícia de l’aire i per un glop de passió, gaudeix de la gran transformació de la mort que li diu adèu a la matèria del cosmos i dóna la benvinguda a l’espiritualitat de l’eternitat. Les petites referències són profecies del futur perquè elles en cada conjunt formen unitats immenses com el cel blau, els mars i oceans, els astres i les estrelles i els milions de ciutadans de la humanitat. Cada col·lectivitat profetitza l’objectiu de procès en el seu progrès que no és altre que la conversió a una altre identitat que no es valora en el temps sinò en el no temps, l’eternitat. I aquests procès de progrès, les petites unitats ens el fan viure amb tempestes d’aigua, amb moviments de terres, amb canvis climàtics, amb canvis de llum i sobre tot amb grans diferències de les vivències de l’amor. Sense aquest procès no seria possible assolir l’objectiu per una raó molt senzilla perquè el factor principal que és l’ésser humà és lliure i en la seva realització pot cometre errades i assolir veritats. En els tractaments de les errades i dels encerts s’avalúa la qualitat del procès de l’esxistència. La imatge de microcosmos que palesa cada persona humana ens pot fer entendre el perquè de la seva existència i la importància d’un ésser lliure en la globalitat cósmica. Un ésser tan petit i el darrer en la seva apariciò en la formació del cosmos esdevè el de projecció més infinita. Un verdader misteri de la natura que ens obliga a reflexionar, a pensar per poder entendre el perquè de la llibertat i la seva grandesa. L’ésser lliure, l’unic amb objectiu d’e futur infinit. La pregunta no es fa esperar, per què la humanitat amb les seves diferències tan contràries i contradictòries, amb valors i quallitats de justícia i veritat i amb accions d’injustícia i mentida pot assolir l’objectiu de la perfecció total? El misteri que cada persona ha d’entendre en la seva veritat, la seva justícia i solidaritat. És la raó de ser intel·ligent i passional i el perquè les seves accions són meritòries.

“No puedo i no quiero”

Crec que el Sr.Pablo Casado tè molt present aquesta frase i a qui la va repetir moltes vegades al compàs del famós NO, el Sr. Mariano Rajoy. Aquesta frase és la verdadera culpable de la relació actual entre Catalunya i l’Estat Espanyol. Però la naturalesa aprofita moments molt especials per enviar missatges. Suposo que amb la publicació de les sentències, el Sr. RAJOY deu estar molt satisfet perquè suposa donar la raó als seus no. Però pocs dies abans un esdeveniment molt dolorós el va obligar a reflexionar. No és casual que la mort del seu Pare, que al cel sia, coincidís amb la sentència publicada i agreugès la pèrdua de la presidència de l’estat. La presència de la mort sempre està molt aprop perquè reflexionem. I pregunto, aquesta coincidència no pot convertir-se en un avís que possihlement en un futur X sigui ell l’acusat i els acusadors els actuals empressonats pel seu famnós NO? Per què si s’haguèssin complert el preàmbul i alguns articles de la Constitució, la situació actual seria molt altra, gràcies al comportament democràtic que no ha existit. Per què la llei no fa la democràcia, la democràcia es dicta les lleis adients per la seva efectivitat. I potser la Constitució no és la que el model democràtic espanyol necessita. El preàmbul ens parla de garantir una convivència democràtica. Em podeu dir persones del PP on és la convivència democràtica a la pell de brau? Parla de consolidar un estat de dret. Un estat de dret respecta la veu de la gent, el respecta l’estat espanyol? Es compromet a “protegir TOTS ELS ESPANYOLS i ELS POBLES D’ESPANYA en l’exercici dels drets humans, la seva cultura i tradicions, llengües i institucions” La relació d’incompliments és tan llarga que necessitariem un llibre. El problema català n’és un exemple prou evident. Diu que promourà el progrès de la cultura i l’economia. Si no respecta la llengua catalana com protegirà la cultura. I de l’economia, no en parlem perquè Espanya està sobre el precipici del desastre econòmic. I preten amb tot establir una democràcia avançada quan Europa l’acusa d’estar a la cúa de la democràcia i no parlem de com s’incompleix el compromís de cooperació entre tots els pobles de la terra. En alguns enviant-hi matrial de guerra i no parlem de les morts en el Maditerrà per no ser acceptats. El preàmbul que és la filosofia de la legislació política esdevé una acusació molt propera a la prevaricació. En una democràcia moderna quan sorgeix un problema de convivència greu el primer pas és parlar-ne i respectar l’article 1, 2 que afirma la sobirania del poble espanyol. Tal vegada els catalans no són sobirans perquè no són espanyols. Aleshores per què són perseguits. Un incompliment molt greu perquè en democràcia el “no quiero” és una desobediència greu al model polític establert, que obliga a dialogar quan no hi ha consens i a consultar als ciutadanbs afectats pel problema. La Constitució és prou clara al respecte. Anem un xic més endavant. L’article 9,2 empra tres verbs molt significatius: a) PROMOURE les condicions perquè la igualtat i la llibertat siguin reals i efectives. REMOURE els obstacles que ho impedeixen i FACILITAR la participació de tots els ciutadans. Va complir aquest article el Sr. Rajoy? El No canviava l’esperit de la llei. Parem esment en el que diu l’article 14: “Els espanyols són iguals davant la llei, SENSE QUE PUGUI PREVALER cap discriminació per raó de NAIXENÇA, raça, sexe, reloigió, OPINIÓ        o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. No hi calen comentaris perquè és prou evident la manipulació que se n’ha fet de l’article. I per acabar, per avui, l’article 15 que posa en evidència l’actuació de les forces d’ordre públic a Catalunya el dia 1 d’octubre de 2017. Llegim:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física o moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes i tractaments inhumans o degradans.” Penso que és prou clara la Constitució perquè amb els seus articles es pot acusar a les autoritats que enviaren i donarenn ordre a les forces d’ordre l’atac contra presones que amb el seu comportaments defensaven el seu dret d’OPINAR, i se’ls hi volia impedir i no em direu que perdre un ull per un tret de bola de goma no és un fet de tortura fisic i moral degradant. I no parlem de les votacions del 21 de desmbre que donaren la victòria als independentistes i empressonaren als guanyadors per tot compliment. I sincerament, l`’article 155 amb tots aquests incomplimnents era inaplicable, perquè cap article por anul·lar-ne un altre. Respectem la llei i respcetem la democràcia obeïnt la veu del poble sobirà.

ESPANYA, OBRE ELS ULLS….!

Els grans canvis històrics sempre tenen en la seva base herois claravidents, víctimes de la política del moment. El gran canvi que es va produir a l’Europa romana va tenir per fil conductor un crucificat, Jesucrist. Dissortdament aquest canvi s’ha vist distorsionat per egoïsmes de persones que es creien déus, com succeeix en l’actualitat. Espanya, recorda que el crit de la reconquesta era “Santiago, cierra Espanya”, un apóstol del crucificat i morí també màrtir. En la teva terra, Espanya, els grans canvis porten el segell de la religió. Hi ha excepcions, és veritat, el cop d’estat franquista, però contra el cop d’estat també hi haguè un arquebisbe que li negà el dret de ser just el cop d’estat,, i l’arquebisbe morí desterrat. L’excepció confirma la regla. Espanya, mira al teu entorn i recorda noms cèlebres que caviaren el seu país i avui són admirats i la seva doctrina es seguida per molta gent, però no pel teu estat. Recorda Gandhi, defensor de la no violència i que la seva doctrina avui es norma en democràcia que morí assessinat; recorda a Nelson Mandela molts anys empressonat i que fou president del seu poble canviant-li la història i essent una potència política a l’Àfrica del sud; recorda a Luter King, defensor dels drets dels negres a Nord Amèrica i gràcies a la seva lluita un polític de raça negre ha estat president de la nació més poderosa del món. Recorda a Lluis M. Xirinacs, empressonat i perseguit per defensar els drets dels pobles i Catalunya li deu l’avenç cap el dret a decidir. Hi ha moviments en la història que són tractats de violents i han estat arguments de pau. Espanya, contempla com es comporta Catalunya davant l’ofensiva d’un estat quins presidents no saben ni volen dialogar, només ho fan amb la violència de les armes. Mariano Rajoy ho va djr molt, “no puedo i no quiero” Una contradicció democràtica que l’ha pagada cara amb la pèrdua de la presidència de l’estat. El sucessor de Rajoy en la presidència del seu partit està preparant la seva desgràcia amb un llenguatge prepotent i dictatorial amb una falta de respecte indecent als polítics empresonats que la història demostrarà la seva innocència i ell, que vol avalar la seva argumentació amb títol universitari que no té, es veurà obligat a passar per la vergonya d’una merescuda derrota política, perquè els presos catalans que segons ell són consultats pel president Sànchez són verdaders polítics com ho demostren patint la presó perquè han escoltat la veu del poble.

Que el Sr. Casado no en tingui cap dubte, Catalunya serà independent perquè és un poble lliure, com també ho són Galizia, Euskadi i si s’ho proposa també Andalusia, perquè Espanya és la unió de diferents pobles, que tenen el dret de ser nacions, i només la ceguesa d’una política centralista l’està portant cap a la bancarrota i a la pobresa. Contra aquesta política hi ha dues veus potents, Euskadi i Catalunya que amb la seva llibertat volen la llibertat de la resta d’Espanya, perquè a Espanya no hi ha llibertat i no n’hi ha perquè la gran majoria de la població està amenaçada per la pobresa cada dia més extensa. Espanya, escolta la veu dels teus pobles i escolta la veu de milions d’espanyols que demanen una vida millor i l’estat només s’ha preocupat que la gaudissin els bancs. Defensar la dignitat dels ciutadans és un deure i amenaçar de rebelió aquesta conducta és una prevaricació democràtica.