Podem parlar de normalitat al temps que vivim?

Celebrades les Festes de Nadal, Any Nou i Reis dóna la impressió que es torna a la normalitat de la vida. Però en aquest segle XXI sembla ser que la normalitat és l’anormalitat. Políticament, religiosament, culturalment, econòmicament podem definir-la? Espanya, per exemple, que es vanta de ser democràtica i un model a seguir, esdevé la norma oposada a una convivència en pau. El desgavell polític és tan evident que esdevé la normalitat. Les formes que tenen els partits polítics que es vanten de demòcrates són incapaços de seure a la taula de diàleg per parlar dels drets de Catalunya. El no diàleg és una altra normalitat. Econòmicament la distribució de la riquesa és tan injusta que sembla poder afirmar que és la normalitat. El somni d’una llum d’esperança perquè la democràcia sigui veritablement normal dóna la impressió que ha estat segrestat per una incultura política. Dissortadament el model democràtic d’una convivència entre diferents forma part d’una filosofia de l’anormalitat. Què signifiquen sinó, també entre els ciutadans, els insults i desqualificacions dels que no pensen igual, arribant fins i tot a l’amenaça de mort? Personalment trobo inhumà reproduir-les i malauradament no immutar-se i contestar-les no obre els ulls i encara se senten més justificats per continuar dividint la societat, quan diuen que la unitat d’Espanya és un exemple a seguir. El panorama, francament, és molt negre. Però del fons de la foscor sempre esclata el volcà de la llum. I intueixo que l’esclat no es farà esperar massa. Però no serà el volcà de la bona convivència a Espanya, sinó el volcà que farà possible una bona convivència a Catalunya, independentment de qui imposa l’anormalitat per impedir la normalitat. La parafarnàlia de la política de la pell de brau per ser fidels a les votacions del 20D trobarà en el NO anticatalà la normalitat d’un suposat govern estable. Què dirà la gent de la pell de brau si arriben a formar govern el PP, PSOE i C’s? Els hi faran dir que la democràcia porta a consens per lluitar contra aquells que prescindeixen de la llei. L’anormalitat de la llei per sobre la democràcia contra la normalitat de la democràcia creadora de la llei. Per què amb la Constitució a la mà, els catalans que defensem uns drets, deixem de ser sobiranistes al pensar diferent? Quin article de la Constitució em prohibeix pensar en el dret a la independència de Catalunya mentre el meu DNI em declara espanyol? La llibertat de pensament no hi ha cap llei que la pugui prohibir. I la llibertat de pensament és el motor de la història.

Quan els polítics desencisen...

Quin risc corre la independència de Catalunya? Senzillament el risc de marginar la democràcia. La defensa dels programes de cada partit és un dret, però per damunt d’aquest hi ha el dret de la veu del poble. La vulneració d’aquest dret rep massa sovint la benedicció del poder polític a tots nivells. Penso modestament que darrerament a Catalunya tots els partits, els unionistes i els independentistes l’han marginat. Els primers posant la llei davant dels actors de la democràcia que són els ciutadans i els independentistes per donar prioritats al subjecte per davant de l’objectiu. Sincerament penso que tant La Cup com Junts pel Si, han obviat massa la ciutadania. Els polítics són responsables de la vida democràtica, no en són els creadors. Els creadors, que són els ciutadans, responsabilitzen els polítics del correcte funcionament democràtic i aquest deixa de ser-ho quan segons objectius prenen la capdavantera al poble que és llei. Penso que la voluntat popular alegrement acceptada, ha estat mal interpretada i pitjor escoltada i difícilment practicada. La prioritat era i és la independència de Catalunya i em sap molt greu que per culpa del partit que vaig votar i estic disposat donar-li una altra vegada el meu vot, també hi tingui greus responsabilitats. I és greu quan la raó bàsica recaigui sobre qui ha de ser el president de la Generalitat en la transició, uns per imposar un nom i els altres per no acceptar-lo. Han consultat de la voluntat del poble o pensen que l’expressió popular no és prou potent? 62 diputats davant 10 és una expressió prou significativa. Però també ho és que 10, per voluntat popular, puguin fer valer el seu projecte. Francament la incapacitat de superar aquest escull em preocupa força sobre la qualitat política dels votats per la ciutadania. No em causa cap por el fet de voler arribar a la independència amb un treball modèlic democràticament, però el temps de l’ajornament de la formació de govern, indispensable pel procés, és un avís prou important de l’existència de mancances per ambdues parts. Mancances que són ben rebudes i aprofitades per l’oposició que de fer demagògia en sap un pou. Em pregunto, com ha d’actuar la societat civil davant d’aquesta actuació dels polítics. La resposta democràtica no ha d’arribar mai a unes altres votacions, sinó al compliment exacte de la voluntat popular. I aquesta voluntat ha de sentir-se valorada pels polítics independentistes, majoria absoluta, en el Parlament Català. I se li ha de donar el valor i la força que té davant la filosofia de la democràcia europea. Junts pel Si i CUP escolteu la veu del poble, veu superior a la dels vostres seguidors, si de veritat, vull pensar que sí, voleu una Catalunya independent.

20D i 25 de desembre

Tenen alguna relació positiva les dues dates? Una és política i l’altra religiosa. Diuen que  no han de barrejar-se però sempre els missatges conviden a meditar. I les dues dates tenen un missatge singular: la pau del món. El 20D Espanya va votar perquè els governants escollits tinguessin com objectiu primordial el benestar social i una convivència en pau. L’evangeli ens diu que el dia del naixement del salvador els àngels cantaven pau a la terra a la humanitat. Des de dues vessants diferents l’objectiu és la pau. I malgrat tot, aquest objectiu no es compleix. Perquè? Tal vegada per incompetència dels governants escollits, per una banda i per l’altra perquè els destinataris del missatge no accepten el missatger. Ni la política, ni la religió compleixen. Una per manipulada i l’altra per rebutjada. I no serà pas que les paraules dels polítics i les dels ciutadans no manifestin quin és l’objectiu prioritari. Els polítics davant dels resultats de les votacions del 20D estan manifestant clarament aquesta manipulació. El missatge del vot ha estat clar: amb el resultat assolit heu de governar en pau el país. I quin és el panorama. Uns partits es manifesten contra uns altres i no s’hi volen entendre, ni tan sols dialogar-hi. Són més importants les seves preferències que l’encàrrec dels ciutadans. I per complicar-ho més, una part important dels polítics no en volen saber res del missatge religiós. Dos missatges rebutjats. El religiós no l’accepten per es creuen superiors amb competències divines, absolutes, i es diuen demòcrates, quan un demòcrata respecta les opinions d’altri. El problema és molt greu i humanament no té solució perquè li falta escoltar la transcendència, que és un desig humà. Un fet de transcendència és seure a la taula amb els contraris i dialogar per arribar a una bona convivència, amb la veritat que no cal renunciar als principis de cadascú. És pot trobar un model de convivència? Si hi ha voluntat, sí. Però no, quan  no n’hi ha. I els fets ens diuen que no n’hi ha. Condicionar un diàleg a la renúncia de l’altre a les seves idees no és un debat sinó una imposició i allò que no és lògic, ni humà, ni cívic, ni constitucional és obligar a l’altre a viure contra les seves idees. No trobar el consens de convivència és el fracàs fruit d’incompetència. Els dos missatges del 20D i del 25 de desembre esdevenen el mateix. Senzillament la vida del ser humà és transcendent i la política espanyola ho nega. Ergo, fracàs. La societat el pateix.

La meva lectura de les votacions del 20D

El mapa dissenyat pels resultats de les votacions del 20D és un mapa verdaderament apassionant perquè esdevé un seriós examen de la qualitat i dignitat de la classe política de la pell de brau. És el començament de les respostes de la societat civil a la manipulació de la llei electoral en allò que fa referència als espais publicitaris dels partits polítics. Uns espais que marginen, afavoreixen als que manen i perjudiquen als més febles. Uns espais en els que s’hi endevina el poder del diner en els moviments de cada partit. En la cursa política tots els partits se suposa que surten de zero, o al menys hauria de ser i tots gaudeixen de les mateixes possibilitats. Però no és així. És veritat que en curses atlètiques i de motos i cotxes els que han assolit millors resultats surten davant en distàncies llargues, no en les curtes, i la sorpresa salta moltes vegades. Però en política beneïda per la Constitució no es dóna cap opció a la sorpresa. Però sovint hi fa acte de presència. I el 20D ha estat sorprenent. I el primer moviment polític escoltarà la veu popular? Segurament, no. Ja ho han manifestat els grans. És molt difícil formar govern amb aquests resultats, diuen. I la voluntat popular que s’ha expressat amb el seu vot sembla ser que no la saben llegir. La correlació de vots beneeix una lectura molt esperançadora per a Catalunya i les altres nacions de l’Estat Espanyol. Els vots emesos han estat 25.261.552 que suposa el 73,2% dels espanyols amb dret a vot. D’aquests vots gairebé una tercera part han donat suport al dret a decidir amb un nombre de vots superior als del PP. És una referència que el populars i els analistes polítics no poden oblidar. I amb la Constitució a la mà tots aquests votants són sobirans i tenen tot el dret a ser escoltats i respectats. No sóc cap expert constitucionalista però tan sobirà és l’espanyol que ha votat al PP, com aquell que ho ha fet pel PESOE i també els que han omplert les butlletes d’ERC i de Bildu. Tots presentaven el seu DNI. Amb quina responsabilitat es pot negar el dret a la sobirania als votants pel dret a decidir. No són només els catalans. D’aquests vuit milions n’hi ha al menys sis que són d’altres regions de la pell de brau. I llegint aquests vots hi ha un partit amb una representació considerable al Congrés. Senyors del Partit PP qui trenca Espanya? I una advertència, en aquests 8 milions no s’hi compten els 5 milions i escaig del PSOE que es declaren federalistes. Amb aquesta votació la nació espanyola espera la resposta adequada de la classe política. Una resposta impossible de donar sense desterrar les causes de la corrupció operant. És obi que una llei que no permet una lectura clara de la voluntat popular, no és democràtica i frega la corrupció. Una lectura equànime, justa i autèntica dels resultats del 20D, demana lectors capacitats i bons lectors. Quina nota es mereixen els destinataris d’aquests resultats electorals. Dubto que rebin l’aprovat dels ciutadans.

Debat polític a TV3 del 17 de desembre de 2015

Si he de ser sincer, el debat, que vaig tenir la paciència de seguir íntegrament, em portà a la conclusió que m’havia causat la sensació contrària de l’objectiu de tot debat polític. I la conclusió és que la sensació que em van causar és que cap d’ells mereixia el meu vot. Per què no va ser un debat. Un símil, un xic agosarat, una olla de grills. Només interessava portar l’aigua al seu molí. La presència dels candidats i la candidata em va fer preguntar-me: és aquesta la paritat política d’una dona i sis homes? Sort que la presentadora era una dona, que li donava a la imatge femenina un toc de qualitat. Verdaderament la imatge no era la que dóna la ciutadania en els diferents estaments. Un missatge molt clar que encara queda molt per fer. Anem un pas més endavant. Va existir el debat? Penso senzillament que no. Van predominat els retrets. I molt poc programa electoral de cada grup. La corrupció i Catalunya els dos punts dels retrets, no del diàleg intel·ligent i raonat. Com van tractar la corrupció? Ni què és, ni com es va produir, ni les causes principals, ni quina part de responsabilitat hi té la política, la religió, l’economia, la cultura i la societat. La transparència que van presentar era un mirall sense vidre i amb prou feines el marc. No van ni esmentar quina responsabilitat hi té la legislació actual espanyola i en concret la Constitució. Aquest punt és tabú. La centralitat va raure en des legitimar l’altre. Això no és veritat, el que parlava no agradava. Nosaltres no us donarem mai suport,sense mitjançar el diàleg, que seria el més lògic. Si volem millorar em de fer fora a qui governa, sense recordar les errades de quan governava. I d’aquesta mena en va anar ple el debat. Una postura política totalment contrària al que de veritat ha de ser. Les diferències són una realitat normal, però la naturalesa ha dotat al ser humà d’instruments per malgrat ser diferents els individus i individues arribin a un consens de convivència. I el consens no s’albirava en cap moment. Tots tenien la veritat i cap convincent. Dissortadament ni en un tema tan fonamental com és la llibertat de decidir. Francament, quina és la credibilitat de la política?