EDUCACIÓ I SANITAT FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA

Es parla i s’escriu molt del covid-19, responsable dels mals dels nostres dies. Personalment penso que s’hauria de demanar responsabilitats als culpables, que han causat amb la seva irresponsabilitat política i económica l’alarma mundial amb els milers de morts causats per la pandèmia. Personalment he arribat a la conclusió que l’actual i totes les patides al llarg de la història són una consequència lógica del mal tracte que rep i ha rebut la natualesa, incomplint la norma natural de les relacions amistoses entre la naturalesa i la humanitat. Els responsables de la convivència cósmica han vulnerat la llei natural i la natura respon. De tot el que he llegit i escoltat, només un gurú hinduista ha fet referència al mal tracte dels humans rebut per la naturalesa. La responsabilitat dels milers de morts no s’ha atribuir a la natura sinò als provocadors, els humans responsables del benestar social. Hi he pensat molt aquests dies. La mort segons la meva filosofia no és un càstig, ni una enemiga de la vida. És la clau que tanca la porta de la vida mortal per entrar a la immortal. És el que penso i han refermat totes les meves lectures de signes diferents. Perquè penso que els polítics responsables de la pau del mou, que no ho està, haurien de ser lectors dels grans filòsofs de tots els temps i així   tindrien un coneixement més global dels models polítics que en cada moment del procès de la història són els més favorables per la pau universal. La política i l’economia passarien a segon terme i marcarien la pauta educació i sanitat. Gosaria afirmar que l’educació hauria de portar la batuta dels programes i lleis, essent-ne els responsables del seu funcionament la política i l’economia amb un sistema judicial responsable del compliment de la llei, primer per part de la política i l’economia i desprès de la ciutadania. I la sanitat i l’educació, formant equip, crearien aquella filosofia de la vida que la humanitat i la natura necessiten per conviure en pau. I la política, l’economia i la justícia haurien d’estar sota el programa cultural i sanitari. El tema és molt ampli, cal més espai, que en aquests moments no tinc. Però convido als ciutadans a pensar-hi i manmifestar-se. Sense una excel·lent cultura i una extraordinària sanitat no es gaudirà mai d’una convivència universal en pau.

La Catalunya que volem (12)

 Les forces armades i el “a por ellos”.

Article 8, de la Constitució espanyola:”Les Forces Armades,constituídes per l’Exèrcit  de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’aire, tenen com a missió garantir al sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

Personalment, pensant en Catalunya, aquest article em fa la sensació d’una declaració de guerra. En una nació, qué és més important el territori o la seva gent?. El redactat d’aquest article, amb el regust que em donen els anys, em recorda la incivil guerra espanyola que amb l’excusa de salvar el territori va matar més d’un milió de morts. I per a mi aquest article té regust de règim franquista. I no nego el deure de la seguretat de les persones, com tampoc el deure de defensar la nació davant d’un atac exterior. Peró les guerres tenen objectius que per conser-var la vida de moltes persones és moneda legal contravenint el dret a la vida, que és un dret natural. L’article en questió no pot oblidar el curs de la història i ha de respectar els drets dels pobles sotmesos que volen recuperar la seva llibertat. I Catalunya és un d’aquest pobles. La vida de set milions de persones és més important que tot el territori actual de l’estat espanyol, amb la particularitat que els catalans sempre han viscut en el territori que també fou sotmés. El primer deure de totes les forces armades és defensar els drets de les persones i  l’hora de redactar les lleis no és pot oblidar la història del que no era i s’ha fet amb la força de les armes.Mentre la història mundial es construeixi amb el poder de les armes, la humanitat no assolirà els seus objectius perquè massa humans viuran sotmesos i moriran injustament. Em podeu explicar quina ha estat la contribució de les forces armades en la lluita contra el coronavirus? Políticament s’els hi ha donat un protagonisme que no tenen, quan tot el protagonisme hauria d’haver-lo desenvolupat la sanitat amb la política, l’economia, la justícia i les forces armades al seu servei. La pandèmia del covid-19 ha estat un perill també del territori i a la vegada aquest perill era un avis del que no s’havia fet. La lliçó haurà estat entesa i apresa per les autoritats i les forces armades? Garantir la sobirania no vol dir perseguir ciutadans defensors d’idees dels seus drets i deures i defensar la integritat del territori no suposa anar en contra dels que defensen el seu que els hi fou arrebasat. La Constitució espanyola vol colaborar amb tots els pobles de la terra i Catalunya n´es un. Les forces armades tenen una missió que han de complir respectant la legalitat de la història i el seu procès. L’article en questió sembla estar molt lluny de la centralitat humana de la història.

El covid-19 política global de convivència

La convivència humana des d’els seus inicis és un diàleg permanent entre la vida i la mort, marcant els pasos de la història. El programa de la naturalesa compleix puntualment les seves normes però dissortadament manipulacions efectuades per cercles humans provoquen trastorns que capgiren la convivència. La humanitat és naturalesa que agermana els humans amb el cosmos, la fauna, la flora i la matèria. Però per unes condicións de poder, que donen als humans cert aire de superioritat, gaudeixen d’una capacitat manipuladora de la natura. I la natura, que és molt obedient, si li canvien les normes les compleix indistintament del resultats negatius o positius. Alló que la humanitat no s’esperava és una resposta que posa en evidència la conducta manipuladora sometent els manipuladors. La mort, amb la seva presència, ha provocat  moviments de desconeixement perquè la ciència en el seu progrès no ho havia previst. No sóc cap especialista, però alguns rumors  aixecaven l’alarma davant la contaminació de la natura amb l’aparició de noves bactèries i virus provocada pel progrès. Progrès deficitari que afavoria a una part amb enormes consumicions de benzina, petroli i altres procutes químics. L’avís existia, però el sector més afavorit de la humanitat passava de tot perquè “vaya yo caliente i ríase la gente”. Però la covid-19 amb la seva pandèmia, com altres epidèmies que havien castigat a la humanitat, avisa que amb la mort no si juga perquè per egoísme la converteixen d’amiga de la vida en enemiga. I ha aixecat el crit d’alerta en tot el món, incidint d’una manera molt especial en l’economia. Que la seva presència era inesperada, políticament, sí, científicament, no. I desemboquem en el mateix mar, la política que és un mar de navegació insegura. Però no tot és negatiu amb la presència del covid-19. La resposta de la gent, la del poble, ho ha entès milllor que la gent del poder. Elcovid-19 denuncia els poders públics de no estar a l’alçada de les circumstàncies. Amb una sanitat més valorada i amb una cultura més afavorida, els efectes que la natura rebria dels mortals serien més amistosos i respectuosos. I la convivència cósmica més afectiva. La natura compleix, però al sentir-se manipulada, els seus missatges són un signe d’una germanor cósmica basada en el respecte mutu.Dissortadament és una part de la humanitat que no ho enten. Com serà la convivència post pandèmia? L’esperança no s’ha de perdre mai.

LA CATALUNYA QUE VOLEM (10)

Article 3 de la Constitució que mereix una reflexió especial en relació al respecte a la llengua que normalment no té la policia, quan imposa el castellà.

1.-El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2.-Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3.-La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Aquest article és un argument davant la llei per denunciar-ne prevaricacions per part d’institucions de l’estat i com si no existís. Obviament que l’estat per les seves relacions internacionals i pel funcionament interior ha de tenir un idioma comú, peró d’acord amb l’esperit de la Constitució els órgans oficials tenen el deure d’entendre la resta d’idiomes de la nació. I no les respecten, no estan preparats i no volen si parem esment en els fets. D’acord amb l’apartat 1 personalment no tinc el deure d’emprar els castellà encara que el conec, el parlo i l’escric. A casa meva les autoritats estatals han de respectar els meus drets, i el no emprar el castellà n’és un. A Catalunya l’educació, massa sovint, oblida els drets.

No en tinc massa coneixement de com l’estat tracta els altres idiomes peró el poc que en tinc palesa un oblit de la Constitució, com si aquest oblit no fos delicte. I quan aquest delicte comporta lesions és criminal. I aquesta consideració no es té en compte. Davant d’un tribunal, complint aquest article en l’apartat 1, perquè no se’m permet contestar en català? Si és un dret vol dir que l’autoritat té el deure d’entendre’m i per tant respectar-me. Des de la meva lectura de la Constitució es pot deduir incompliment amb les consequències que comporta. I en aquest país, no pasa res, és la normalitat.

En relació amb el respecte i protecció especial, si tanta riquesa és perquè tants obstacles i impediments a l’escola catalana, quan el seu métode d’immersió lingüística és l’admiració fora d’Espanya. Jo parlo castellà per immersió lingüística. Per què es posen tantes traves a l’expansió internacional del català. Qué hi fan a la presó els polítics catalans que no van fer res més que obeïr al seu poble en defensa dels seus drets,també de l’idioma, i que les lleis internacionals avalen?

La Constitució espanyola està inspirada en la Declaració Universal dels Drets humans. Dues cites són molt significatives en relació a les idees que defenso en LA CATALUNYA QUE VOLEM. La primera és una reflexió del preàmbul de la Declaració. Es va aprobar la Declaració “considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebelió contra la tirania i l’opressió.” Una reflexió molt clara contra el NO PUEDO Y NO QUIERO. I l’article 30 i darrer és molt significatiu i, a la vegada, acusador. “Aquets drets mai no podran   ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides”. No calen comentaris. Catalunya té tot el dret de pensar i defensar la seva independència.

La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (10)

Article 2 de la Constitució: “La Constitució es fonamenta en la indisoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna e indisoluble de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles”.

La lectura d’aquest article palesa autoritat absoluta per part dels qui l’han redactat quan en la realitat són relatius amb llibertat amb dret a equivocar-se. La unitat és una condició humana i si es refereix a la unitat geográfica d’una nació haurem d’acceptar la seva diversitat natural que les persones poden manipular peró no canviar. El redactat de l’article manifesta un absolutisme sense seguretat quan diu que la pàtria és indisoluble de tots els espanyols. Aquesta indisolubilitat no ha existit mai i tampoco existeix ara perquè no tos els espanyols l’accepten perquè no se’n senten i perquè és resultat d’un procès progressiu, per tant canviant, de la història. I cap persona, sigui quina la seva qualitat, pot variar el procès de la història, sí, el configuren. Em podeu demostrar, avui, com es manifesta la indisolubilitat quan en aquesta pàtria comuna la presidenta de l’Autonomia de Madrid afirma que “lo peor de Espanya es Catalunya, País Vasco,Navarra i València” i quan qui fou President de l’Estat, Mariano Rajoy demanava signatures contra Catalunya. L’article parla d’autonomia i nacionalitats. Quin és el significat d’aquestes dues paraules. Autonomia és l’exercici de llibertat personal amb responsabilitat dels seus actes i dels seus efecte, que aplicada al pobles, la Constitucioó els hi atribueix una autonomia manipulada amb negació de  llibertat.   I nacionalitat, qué significa? Senzillament que és responsable de la seva convivència en llibertat per decidir i fer. Gramaticalment les paraules acabades en at, com llibertat, solidaritat, amistat,i per tant nacionalitat també, donen singularitat pròpia a l’arrel d’on procedeixen. Per què la política ha de manipular també les paraules?  Personalment pensó que quan les formes tenen una convicció dictatorial per absolutes, perden la seva suposada autoritat. Permeteu-me una interpretació religiosa. Déu respecta la llibertat de les persones i perdona, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan, diu Crist clavat a la creu. Sóc conscient que aquest argument a la política no la convenç, peró és un argument que convida a pensar i jo penso que és fonamental per a la convència humana. Amb tots els respectes al dret a la llibertat, crec que aquest article hauria de tenir un redactat més adient amb la llibertat de les persones i dels pobles.

La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (9)

Article 1 de la Constitució espanyola:

1.-Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

2. -La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.

3.-La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.

Quaranta anys de democràcia han demostrat que aquest article necessita canvis i lectures per posar-lo al dia d’acord amb els procesos històrics. L’expressió estat social i democràtic em porta a reflexionar si quan es va redactar es tinguè en compte la diversitat de pobles que configuren la nació espanyola respectant els costums i peculiaritats de cadascun. Perquè la unitat d’Espanya es defensa com unitat territorial, no com unitat de persones amb les seves diferències. El procès contra Catalunya n’és una clara evidència. No confonguem unitat amb unificació. El dia a dia de la política espanyola ens ensenya que ni la llibertat, ni la justícia, ni la igualtat, ni el pluralisme polític tenen un tractament que possibiliti les diferències naturals i històriques en un estat social i democràtic. Les autonomies no representen aquesta unitat perquè no totes són pobles històrics, per exemple la de Madrid, que hauria de formar part de Castella. És lliure un català de pensar en català quan sovint se li nega el dret de parlar-lo? Són tractades igual les autonomies, per exemple, en les ajudes a les escoles? Perquè el percentatge que rep Catalunya per alumne està força lluny del que rep, per exemple, Extremadura. Quin és el significat de pluralisme polític? Llibertat ideológica dels ciutadans o llibertat de crear partis? El redactat és lògic en una democràcia però la lógica necessita els efectes favorables a la ciutadania quan palesen que encara hi ha un gran camí per còrrer.

Que la sobirania resideix en el poble espanyol s’ha de demostrar en fets, perquè el poble espanyol és heterogeni i és lógic i normal que en unes votacions els resultats defineixin diferents camins. I aquestes diferències tenen un jutge, la democracia, no les lleis. I a l’estat esspanyol identifica erròneamaent llei amb democràcia. I quaranta anys de democràcia demanen canvis. I no es fan.

La Monarquia democràtica fou una imposició de la dictadura, que en el seu dia es va respectar tot i la falta d’informació, que amb el temps ha arribat. El moviment demanant una república fent fora la monarquia cada vegada és més plural i més intens. La Monarquia espanyola no ha estat a l’alçada de la democràcia, ha continuat la trajectòria franquista. Per què la justicia no ha indagat la seva responsabilitat en el cop d’estat de Tejero, que va dir que actuava en nom del rei? Perquè la justícia no investiga el seu enriquiment irregular? Canviant la Constitució es va declarar inviolable. Pot ser molt constitucional, peró és totalment una injustícia clara contra la democràcia de la nació espanyola. I Catalunya per dret, per història i per les irregularitats democràtiques té tot el dret de voler ser independent recuperant la seva llibertat com a poble.

La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (8)

Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.

El darrer desig de la Nació espanyola en el Preàmbul de la Constitució. La incredulitat que em domina sobre la veritat d’aquest desig comença en la poca estima de l’estat envers els pobles que actualment formen part de la nació espanyola.En la pràctica no se’ls hi reconeix la seva identitat oblidant els seus orígens i si tenen idioma propi es treballa per fer-lo desaparèixer. Em va sorprendre molt quan una persona lleonesa m’ho comentà en relació a la modalitat lingüística de Lleó, que avia destat un regne d’Espanya. El tracte afectiu que reben els pobles d’Espanya, quan el reben, palesa clarament una voluntat de domini per treballar “sin que se vea el cuidado” la seva desapareció. Un estudi aprofundit de la Constitució ens en podria donar fe d’aquest comportament. L’atac que han rebut i reben moltes escoles catalanes n’és una demostració. Parlar idiomes és una riquesa cultural. Posar-els-hi pals a les rodes és una injustícia que pot esdevenir delicte. I aquest tractament que reben també altres pobles de la pell de brau,no només Catalunya, el poble més perjudicat, demostra quina és la voluntat del govern espannyol, sigui del signe que sigui. A nivell mundial, quins són els idiomes respectats i oficials en els pobles americans conquerits per Espanya?  Un barem que no enganya i una demostració, la resposta rebuda en la celebració del 500 aniversari del descobriment d’Amèrica. Un altre exemple les paraules del socialista Sr. Guerra comentant l’anexió de Catalunya deixant lliure Portugal. Ni la dictadura de Franco, ni els partits en el poder UCD, PP i PSOE han demostrat amb fets una voluntat autèntica de cooperació. Si fem una ullada al món ens adonarem de les característiques negatives de ccol·laboració amb els diferents pobles d’Europa, tot i formant-ne part. Un exemple, el poble kosovar, al que se li prohibí actuar en els Jocs Olímpics de Barcelona sota la seva bandera.Un altre exemple, la no acceptació de persones d’altres pobles dels que en fugien en búsqueda de protecció i seguretat d’una vida millor dóna la impresió que predomina la raó d’estat a estat condemant les persones a morir ofegades. La història demostra que aquesta pretesa col·laboració està en l’ADN de la política espanyola perquè ella és la llei.Quan la democràcia es fonamenta només en la llei no és d’estranyar que l’estat despanyol rebutgi solucions d’altres estats, rebuig pretesament basat en pròpies lleis encara que estiguin sota obediència europea d’acord amb l’anexió a formar-ne part i als tractats internacionals signats. Disortadament la col·laboració del desig resta desprès de quaranta anys de democràcia massa lljuny.

La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (7)

Establir una societat democràtica avançada. El gran fracàs d’un desig creatiu. Quaranta anys de democràcia no han assolit una convivència en la que el respecte a les persones i a les institucions sigui fonamental. Els punts programàtics del Preàmbul de la Constitució són molts clars amb els principis d’una filosofia política que en la práctica no se n’ha fet cas. La base essencial de la democràcia és el respecte a la dignitat de ser persona. A un lladre, a un criminal no se’ls pot maltractar perquè aquesta dignitat la tenen pel sol fet d’existir. Personalment penso que executar-los és un crim contra la humanitat i un dels arguments de la feble democràcia que patim. I els governants dels diferents pobles del planeta n’han comés molts de crímens contra la llibertat de les persones. El tema és molt profund i es necessiten pàgines que en aquest article hi són sobreres. Però raonar sobre perquè existeixen criminals és necessari. En les altes esferes polítiques també se n’hi troben. Penso que hi radica la pobresa política de la humanitat. I Espanya no está lliure de pecat. I perquè no n’està lliure, té la democràcia que té. La filosofia de la llibertat  desvetlla un camp immens, per què el crim es pot considerar una acció de la llibertat condemnable per negativa. En l’actualitat, els partits de l’estat espanyol quin concepte en tenen i com exposen les seves idees en els programes de la seva acció política. Precisament la llibertat és el punt de partença de cada partit, sigui de dretes o d’esquerres. No serè jo que criticarè per pertànyer a un partit a altre. Només demano el màxim respecte a les persones. Aquell respecte que ens porta a dialogar amb un malfactor, sempre que ell accepti el diàleg, per arribar a la conclusió, que de sortida no acceptarà, de que està en un error perjudicial per a tota la humanitat. I en el món dels partits polítics quin és el respecte que es tenen entre ells si són incapaços de dialogar amb independentistes i comunistes, quan en l’anàlisi de la història, sus ideologies són de progrès polític. No fa massa temps que un diari molt important d’Anglaterra publicava un article convidant a tots els polítics a llegir Karl March. El comunisme no és un enemic de la humanitat és una filosofia de progrès, que no accepta un dirigent de VOX que ha afirmat en una entrevista al Diario La Razón, el dia 23 de maig ded 2020, que “el virus és arma biológica del règim comunista xinès”.Tinc la convicció que si Stalin hagués destat el Dictador Espanyol i Franco, el rus, la història de les dues nacions hauria estat la mateixa. La democràcia avança dialogant, no amb afirmacions com la del Sr. Aznar, a Eco Republicano, dient “estamos en manos de un irresponsable acompañado por chavistas, comunistas y separatistas”. La llista de manifestacions i accions demostra que la realitat d’una democràcia avançada de la nació espanyola encara està en el desig, com es llegeix en el Preàmbul de la Consttució.

La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (6)

Establir una societat democràtica avançada.

És el sisè desig de la Nació Espanyola palesat en el Preàmbul de la Constitució. La meva primera reacció a la seva lectura ha estat que continúa essent un desig perquè la democràcia encara és lluny  de la pell de brau. Em pregunto, sovint, com es treballa des de la política espanyola per bastir la democràcia. I la resposta és més malament que no pas bé. Les sessions del Congrès i del Senat són l’argument. És imposible bastir una democràcia si els seus polítics no saben dialogar i massa sovint s’hi neguen. Quan en un debat els insults hi fan acte de presència, la democràcia hi és absent. I l’insult als parlamenrs espanyols hi és molt freqüent, a tots, també en el català. La manca de democràcia també es manifesta en el govern actual pels canvis de socis que es busca d’acord amb la decissió que es pretén imposar. Però alló que es preten comporta una negació del company escollit i el menyspreu, en política i en convivència, és un molt mal conseller. I axí es desenvolupa la pretesa democràcia a l’estat espanyol. I de la política aquesta imporesió s’exten entre la ciutadania. Els polítics en tenen prou cura com ho demostren els movimengts socials de la pell de brau, tant per part dels que defensen unes idees com dels que defensen les contràries.I aleshores una bona part de la societat es recolza en el no hi ha res a fer. I aquest no hi ha res a fer s’escolta sovint. I en una pretesa democràcia aquest convenciment és el resultat d’un sistema de govern que no és ni carn, ni peix, que amb la cara de demòcrata actúa dictatorialemt. I aquest comportament es manifesta en la política contra el covid-19. Una democràcia és l’antítesi del govern dominat per l’economia. I precisament Covid-19 n’esdevé la denúncia. La naturalesa és una gran pedagoga que dissortadament no és escoltada. La resposta de la ciutadania és una clara acusació d’un govern que la política és un modus vivendi. I amb aquests circumstàncies no es pot bastir una societat democràtica. I que la societat espanyola no ho és, només cal una ullada a la pobresa que regna a la pell de brau. L’existència de persones sense sostre i malvivint és la demostració més clara que Espanya no és una democràcia. Resta molt a fer i amb la política d’ahir i d’avui no es va enlloc.

La Catalunya que volem

LA CATALUNYA QUE VOLEM (5)

Promoure el progresè de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna. (Preàmbul de la Constitució)

La cultura i l’economia reben de la política tractaments divergents amb un tret comú, no són factors de vida digna per la majoria de la humanitat. He llegit un comentari afirmant que el Covid-19 obligarà a posar ordre a l’economia. Benvingut sigui però era necessari amb el resultat de tantes morts? Una demostració de la injustícia social que predomina en la humanitat. La cultura i l’economia des de la política són factors divergents. La cultura significa progrès, l’economia palesa egoïsme. La cultura amb una minsa economia treballa per a tota la humanitat, l’economia treballa per una part impedint, a la vegada, que la cultura arribi a tothom. La cultura és el factor pobre en la política de la pell de brau, l’economia essent el factor ric, causa pobresa. El progrès és una paraula que té per objectiu la millora de les persones. Ni la cultura, ni l’economia fan del progrès global una realitat dignificadora. Per què? Davant de la imatge social d’Espanya em fa pensar que a casa nostra la cultura i l’economia continúen sent un desig, suficient per ser demócrates. L’educació és el mitjà responsable de de fer arribar la cultura a tothom. I com es viu a l’Estat Espanyol. Les institucions educatives, totes coigeixen per manca de recursos. El presupost de cultura de l’estat espanyol hauria de ser capdavanter i és cuer. Històricament, una injustícia contra la humanitat perquè la pobresa dominant en el món cultural és un greuge global. I l’economia, quin paper hi juga? Un paper desestabilitzador pel doble joc d’enriquir desmesuradament a uns pocs i fer més pobres a la majoria. I en aquesta problemàtica la política hi representa el paper de la trista figura. Només cal una ullada als diners destinats a la cultura i els destinats a les forces armades. Francament una negació. Lograrà el gir vital la política espanyola? Ho espero però no m’ho crec. I alló que és amargament trist és la comprobació d’una realitat que és una acusació i una esperança. A Catalunya i a Espanya hi treballen verdaders apóstols de la cultura en tots els camps del saber i de la vida, com també veritables cervells de l’economia. No calen noms, són prou coneguts. Dissortadament l’egoísme individual d’uns i l’egoísme col·lectiu de la política hi col·loquen les pedres que entrebanquen a la majoria. La garantia de qualitat hi és. Ho palesa el poble en aquest perìode pandèmic.Humilment li demano a la política un exàmen de consciència sincer sobre la seva responsabilitat.

LA CATALUNYA QUE VOLEM

LA CATALUNYA QUE VOLEM (4)

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Un altre desig en el Preàmbul de la Constitució que no és altre que continuar sent desig, perquè desitjant ja compleixen, però quan els hi convè aquest desig és converteix en jutge, essent-ne Catalunya testimoni. En el redactat d’aquest desig una lletra és molt significativa, la i. La presència de la i marca diferències definidores. Crec no ser el mateix escriure “tots els espanyols i el pobles d’Espanya” que escriure “tots els espanyols dels diferents pobles que configuren la nació espanyola”. Tal com s’ha redactat significa que a Espanya hi ha pobles que no són espanyols. Per exemple Euskadi, Catalunya, Galizia i que la Constitució garanteix el respecte dels seus drets. Aquest article desautoritza clarament la celebració del judici contra Catalunya i és una defensa del seu dret a votar sobre el seu futur en una organització política democràtica. En aquest article hi intueixo la desviació democràtica de la justícia espanyola. La defensa de la llibertat indivual i de poble és un deure que democràticament s’ha de respectar i la Constitució marca el camí. I el camí no és l’article 155 sinò el compliment d’aquells altres que donaran o no la conformitat. I en el procès no s’ha complert. I com a ciutadà sobirà tinc tot el dret, primer de manifestar el meu pensament, segon defensar-lo, tercer denunciar-ho i quart demanar esponsabilitat. Amb aquest article Catalunya és una nació diferent ubicada en la península ibérica, com ho és Euskadi, Galizia i crec que també Andalusia. No és el mateix Estat Espanyol que els Estats Units de la Península Ibèrica. Personalment penso que el procès de la història aquest és camí que li marcava a l’actual Nació espanyola. Cal tenir molt present que les nacions són col·lectivitats formades per persones que ocupen un espai i el manteniment de l’espai mai serà un dret superior a la voluntat popular. El desig d’Espanya de protegir la cultura i la lengua en la realitat continua un desig, com ho demostra el tracte que reben els col·legis catalans. El coneixement que tenen els catalans de la lengua castellana hauria de ser un orgull de l’estat i de la nació espanyola. Jo personalment parlo el castellà per immersió lingüística, mai ningú me n’ha ensenyat. I no em sap greu, tot el contrari.Per a mi és un  enriquiment cultural i em raca no saber parlar l’eusquera i el gallec. El tracte que he rebut ha estat castigar-me en públic per parlar català amb un company català quan estudiava en un poble de Castella. I una anècdota, al final de l’estada d’exercicis espirituals en un poblet de Segòvia, un mosen de Castella la Nova ens va preguntar a un altre company català i a mi com ens havia anat i si havien decidit els nostres propòsits. Restarem sense parla quan en preguntar si havien decicit no parlar mai més en català. Aquest és l’ADN dels castellans. Amb aquest ADN qué podem esperar dels polítics i jutges? La defensa de Catalunya es trova davant d’una filosofia clarament absolutista en la pràctica vestint-la de democràcia.

LA IDENTITAT POT SER CEGA

L’ORGULL D’IDENTITAT PRODUEIX CEGUESA

Les relacions de la política de l’estat espanyol amb Catalunya són una clara demostració de que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. I és lamentable raó d’aquesta ceguesa basada en la Constitució i viscuda creient-se demòcrata. L’article 14 diu:” Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Amb aquest article sóc lliiure i legalment puc defensar les meves idees independentistes i en una democràcia arribar a consensos. Però l’article 9 en el paràgraf 2 ens marca quin és el camí democràtic. “Correspon als poders públics el PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE  els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. Jo els hi pregunto al President del Govern i a la presidenta de Ciutadans quan han pactat el vot sobre una altra pròrroga de l’alarma complint el desig de ciutadans de fer incompatible el seu vot amb concessions a ERC han tingut present l’article 9 de la Constitució. La ceguesa identitària d’uns i altres els ha encegat i caminar cecs  només porta perills. I aquest és el comportament de l’estat quan premia els policies del 1-O amb un plus de productivitat de 21 milions d’euros sense tenir en compte els lesionats que l’article 15 declara injust aquest complement, com es dedueix del text que diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui set sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradans.” I la Constitució ens porta a denunciar la injustícia comesa contra Catalunya pel President Rajoy quan amb el seu NO PUEDO I NO QUIERO va oblidar olímpicament la Constitució. L’existència de la ceguesa política de l’estat és tant clara quan en la questió económica el deute públic espanyol actaul és d’ un bilió dos cents milions d’euros. La ceguesa no perjudica només Catalunya injustament sinò també a massa ciutadans espanyols. Un adagi castellà confesa “que no hay mal que por bien no venga” i la coincidència es viu els nostres dies amb la pandèmia Covid-19 que porta a la convicció generalitzada que una altra normalitat de convivència s’ha de programar. El primer pas, clar i català, l’ha de fer l’estat complint amb la democràcia. Un demòcrata de veritat no em prohibirà mai el meu pensament independentista, em dirà parlem-ne i sense necessitat de renunciar a les seves idees, el consens el donaran unes votacions. És la filosofia democràtica que preval davant la llei, quan la llei és garantia de la llibertat de pensament en una convivència en pau. No respectar el pensament és actuar dictatorialment que sembla ser el que vol fer l’estat espanyol. La identitat propia no ha de ser mai una ceguesa que impideix compartir amb les altres identitats.

L'esclavatge d'humans una mercaderia

FER DE L’ÉSSER HUMÀ UNA MERCADERIA

L’esclavatge és tan antic com la humanitat. La Bíblia reconeix la seva existència i tenia  legislat el deure de retornar la llibertat. És curiós que quan a Grècia es va parlar de democràcia, l’esclavatge era un estat social. No cal recordar les barbaritats de molts estats actuals en la cacera d’esclaus per vendre’ls. Dissortadament algunes fortunes nasqueren amb aquesta activitat i no cal anar a Amèrica perque a Catalunya també en tenim constància. De tothom és coneguda la campanya de Luter King en defensa dels esclaus i el poble de la gran llibertat el va condemnar a mort criminalment. Van ser uns temps en els que molts éssers humans eren objectes mercantils. Sortosament l’esclavatge legal ha estat superat, però els seus efectes continúen actius perquè massa persones són esclavess de la misèria i moren per culpa de la fam. Les formes dissimulades d’esclavitud continúen en el nostre segle XXI. Moltes persones van comprar la seva llibertat i moriren ofegades, abandonades pels seus compradors  volcant-els’hi la nau en la que els havien embarcat.Com viuen, sinò com esclaus, les persones que fugint de la misèria arriben a Europa, que no les accepta, i malviuen. Com cal valorar els nens que treballen per grans empreses amb sous de misèria. Els exemples són moltíssim, alguns d’ells emparats pels estats. Qué són sinó els sous de pobresa de gent treballadora i els mínims que paga l’estat. Jo preguntaria als polítics, diputats i senadors, si es veurien en cor de viure-hi ells. I d’acord amb la seva resposta, afegiria perquè no defenseu en el presupostos de l’estat unes nómines dignes per a tothom, quan el primer que feu és millorar el vostre sou, massa sovint amb extres que són un escàndol com és cobrar allotjament a Madrid quan hi teniu la vostra llar i algún altre pis. Com cal entendre el desallotjament per manca de recursos perquè els llogaters s’han trobat sense feina i no poden continuar pagant. Què fan els estats per solucionar aquesta norma d’esclavatge. Dissortadament enviar la policía deixant famílies sense sostre i sense diners. I quan,com en el  coronavirus massa gent es troba sense recursos, quin és el comportament de l’estat? Queixar-se perquè es troba sense prou liquiditat per complir els seus deures. I és  indignant el mercadeix  en el futbol, com explicava avui L’ESPORTIU. Es llegia a la portada:”El Barça necessita ingressar uns 70 milions per cobrir el que té pressupostat en venda de jugadors i confía poder aconseguir-ne una bona part en diverses operacions de venda amb el Juventus.” En qué quedem, l’esport és  formació de persones o un negoci? Aquest comportament enviat als quatre vents en moments com els actuals és un insult a la humanitat. Qué és l’esport, un espectacle per fer passar bones estones a la gent que paga o un sistema per acumular fortunes com es desprèn dels grans moviments esportius mundials.En un intercanvi d’opinions se’m va contestar que la raó de moltres presidències esportives internacionals és els emuloments que cobren. La persona mercaderia en positiu i en negatiu. Cal una nova economia mundial perquè totes les persones visquin en dignitat i justicia.  

La catalunya que volem (3)

LA CATALUNYA QUE VOLEM (3)

Consolidar un estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

És el segon desig que manifesta el Preàmbul de la Constitució. Davant dels fets ciutadans arreu de l’estat, em pregunto, de veritat aquest desig s’ha convertit en realitat? Perquè són massa les manifestacions populars disoltes per la policía amb una actitud governamental totalment autoritària. Personalment no em convenç l’imperi de la llei si la ciutadania és soberana. La llei i els responsables de salvaguardar el seu compliment estan subjectes a la voluntat popular si veritablement és soberana. El compliment de la llei no es pot imposar amb la força de les armes sinò convèncer amb el respecte a la democràcia. I aquest respecte a l’estat espanyol está molt lluny de manifestar-se. Articles de la Constitució ens ho confirmen i en el seu dia els comentarè. Dissortadament els partits polítics són els màxims responsables de la manca de credibilitat de la ciutadania a la justícia. Si  l’imperi de la llei fos la voluntat popular el rei emèrit no seria inviolable; si la voluntat popular fos imperi de la llei, les manifestacions no es disoldrien amb la policía; si la voluntat popular fos l’imperi de la llei, no existirien les portes giratòries; si la voluntat popular fos imperi de la llei, el procès a Catalunya no s’hauria celebrat; si la voluntat popular fos imperi de la llei, s’hauria demanat explicacions primer per part de la justicia del NO PUEDO I NO QUIERO  de Mariano Rajoy i sancionat l’incompliment de la Constitució; si la voluntat popular fos imperi de la llei, amb motiu d’unes votacions del Congrés, Senat i Parlaments, cap polític abandonaria el seu escó; si de veritat la voluntat popular fos imperi de la llei, els diputats no s’insultarien en les sessions parlamentàries; si de veritat la voluntat popular fos imperi de la llei, els polítics en les seves relacions i manifestacions davant els mitjans exposarien respectuosament el seu pensament i acceptarien en, en les diferències, el ser votat. Catalunya i també altres autonomies pateixen les consequències de l’imperi de la llei imposada. Tot dret ha de donar resposta a un deure i la voluntat popular espera les respostes democràtiques justes als seus drets. Catalunya les espera perquè és una nació amb drets naturals i històrics recolzats pel procès de la humanitat.

La Catalunya que volem-2

LA CATALUNYA QUE VOLEM

El primer desig de la nació espanyola afirma en el preàmbul de la seva Constitució: Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.

L’economia de la nació espanyola no és cap garantia de justícia social mentre molts ciutadans no tenen sostre, ni mitjans d’una vida digna i els responsables de la convivència mirin cap a una altra banda davant l’acaparament de riquesa per part d’altes instàncies de poder i se les blindi declarant-les inviolables. Mentre a la pell de brau una sola persona visqui en la misèria per manca de recursos, la convivència democràtica serà una vergonya. I ho serà perquè les lleis d’aquest país afavoreixen enriquiments desmesurats de polítics i altres autoritats del món econòmic. L’ordre social espanyol no és just, diguin el que diguin les lleis i no ho és ni per activa, ni passiva. Perquè la política no compleix els seus deures i no ho vol entendre malgrat el missatge del Covid-19. Li he donat moltes voltes a la pandèmia actual i com més hi penso més ferm és el meu convenciment que és la resposta de la natura contra la expoliació i mal tracte que ha rebut i rep dels poders responsables del benestar de la societat, essent una de les condicions el respecte a la natura. I no es respecte, essent l’orgull egoísta el màxim responsable de les guerres que maten innocents i contaminen la natura amb la perversa manipulació dels bens naturals. Els bens naturals són la base de la subsistència i benestar de la humanitat i la política i l’economia fa milers d’anys que fan tot el contrari, continuant amb escreix al segle XXI. Cada mort innocent és una contaminació de la natura. Xènia Ros, fundadora de l’Associació Som Mar en una entrevista ha fet aquesta declaració:”si tots tinguèssim clar que som natura i que la vida és sagrada seriem més respectuosos, més conscients, més amorosos”. I amb unes declaracions,que he citat en el meu Bon Dia en el Facebook, José Antonio Pagola confirma la meva opinió exposada en aquest comentari. Diu: “La veritat de Déu genera en nosaltres un estil de vida nou. Vivim en una societat on a la mentida l’anomenen dioplomàcia; a l’explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la injustícia,ordre establert; al sexe, amor; a la arbitrarietat, llibertat; a la manca de respecte, sinceritat. Aquesta societat difícilment pot entendre a acceptar una vida marcada per l’Esperit”.

La Catalunya que volem-1

LA CATALUNYA QUE VOLEM

Es tracta d’un intercanvi d’opinions entre els amics de Facebook referent a la llibertat de Catalunya, basat en la interpretació netament democràtica de la Constitució espanyola. Estic convençut que un debat respectuós entre demòcrates, essent uns independentistes i altres unionistes ens portarà a conclusions molt interessants i efectives. El PREÀMBUL, que és la base filosófica, ens oferirà un molt ampli ventall d’opinions que ens faran a tots més demócrates. És essencial que l’intercanvi d’opinions es desenvolupi entre ciutadans repectuosos siguin del color que siguin.És un projecte que pot esdevenir important fins i tot per assolir una convivència pacífica respectant les diferències, perquè les diferències demanen diàleg.

Comencem amb el Preàmbul que dóna molt de joc.

                                                      PREÀMBUL

La nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de:

GARANTIR la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.

CONSOLIDAR un estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

PROTEGIR tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

PROMOURE el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

ESTABLIR una societat democràtica avançada, i

COL·LABORAR a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.

                                LA MEVA PRIMERA OPINIÓ

Dues expresions em criden l’atenció: desig de la Nació espanyola i voluntat de la seva sobirania i em porten a pensar que el preàmbul continúa sent una manifestació de bones intencions, i com és un desig tot va bé per la seva democràcia. Simplement la democràcia constitucional quda a l’aire. Per altra banda no trobo que cap bona intenció s’hagi complert democràticament.

Referent a garantir, la Constitució no és democràcia, ha de ser una llei que la garanteixi, la llei és democràcia no és veritat. També tenia llei la dictadura de Franco.

 L’imperi de la llei no és cap garantia perquè no és el mateix assegurar el compliment que viure’l.

Referent al verb promoure hi trobo les màximes deficiències perquè ni la cultura, ni l’economia compleixen amb la seva funció. Només faltava el covid-19.

La societat avançada està a la cúa d’Europa.            

La cooperació entre els pobles de la terra sembla una befa, vistes les experiències. És una utopia.

En resum aquesta és la meva opinió que amb un bon debat ha de millorar i arribar a conclusions interessants i convincents.  

Qué us sembla, amics i amigues un espai de quince dies pel debat, abans de passar a l’articulat.?  No oblideu que la Constitució garanteix la llibertat d’oipinió.