La jubilació és un dret i també una solució.

L’estat espanyol està provocant amb el tema de les pensions dels jubilats una preocupàció de convivència que nomès ha creat ell amb una política contra natura. Un jubilat o jubilada és un ésser humà que durant la seva etapa laboral ha aportat la seva contribució a la subsistència del país. I si no ha fet més, no és perquè no hagi treballat sinò perquè la política i l’economia li han fet impossible. I per a més inri al jubilat se li descompte un tant per cent, en el meu penso que és un 20%, que l’estat es reserva i encara no n’ha tingut prou que el govern del PP ha dilapidat les reserves del fons de pensió. I aquestes reserves han servit per pagar inversions inhumanes com el famós Càstor, per amagar la defectuosa política econòmica davant d’Europa, per no justificar evasions de diners amb la corrupció i per immunitzar personalitats de la política que han fet servir la seva gestió per enriquir-se. Els únics en aquest país que han complert econòmicament amb els seus deures són els jubilats i si les seves aportacions no han estat més importants no és culpa d’ells sinó de l’estat i de la gran economia. L’estat és un gestor de la dignitat dels ciutadans i l’economia és un servei a la convivència i a la pell de brau s’ha girat el mitjó i és tot a l’inrevès. I amb una particularitat, un jubilat no pot produir riquesa exposant-se a perdre la seva pensió. Una postura política del PP que palesa amb prou claretat quina és la seva defensa dels drets dels ciutadans i de l’humanisme. I el tracte que rep el jubilat és innjust per partida doble o triple. Primer, com la filosofia política de l’estat és corrupte, el jubilat pateix la possibuilitat de perdre el seu poder adquisitiu, que ja és feble, amb minusvàlues; segon una minusvàlua ja la pateix des del començament de cobrar la pensió perquè se li resta un percentatge considerable i tercer per què se’l condemana a la inactivitat creativa, que contrasta amb la jubilació dels polítics d’alta volada, que jubilats continúen cobrant sous superiors als mínims legals amb la llibertat de cobrar sumes de milers d’euros amb les seves conferències, com en són exemples José M.Aznar i Felipe Gonzàlez. Un jubilat, que no pren la feina a ningú, que té dret per llei a la seva pensió i que se’l condemni a l’ostracisme podent aportar saviesa per l’experiència i diners per les seves idees, és una persona que s’ha condemnat a mort en vida i per més inri alts càrrecs de la política i de l’economia mundial així ho expressen. La hipocresia de la política en el tracte a la gent gran és l’exponent més clar d’incompetència i de mala gestió, malgrat s’omplin la boca de creació de llocs de treballs. Alló que cal fer no és tant crear llocs, com fomentar creatius que amb el seu treball produeixen i que els que tenen feina siguin verdaderament creatius i no nomès executors d’una feina perquè no poden fer res més. És molt trista la imatge d’un estat que omple les butxaques de la seva economia amb feines per què no hi ha res més i l’impediment a sorgir més creadors d’idees i productes. I en aquest apartat la gent jubilada hi té molt a aportar. Jubilar per jubilar no és la política global que un estat necessita. Jubilar, sí, i promoure l’experiència del jubulat, encara més.

Dues frases definidores del PP

Les dues frases les ha pronunciades el portaveu del partit en el govern i són definidores de la indignitat humana que representen. La primera:”Puigdemont puede acabar como Companys”. Es dir, afusselat.  Segona: “ Torrent tiene dos hijos y sabe a que se atiene”. Que un portaveu del partit del govern fins i tot tenint la raó, que no la té, pronuncii aquestes paraules es de jutjat de guàrdia per la indignitat humana del qui les pronuncia i pel que representa del seu partit. Personalment no necssito cap més argument per fer valoracions i aquestes paraules són les avaladores amb que judico l’acció de govern. Un partit amb aquesta indignitat humana té dret de governar un país, malgrat hagi estat escollit? I si ho ha estat fa malpensar dels seus electors, de la qualitat humana de la seva gent. És una vergonya dir que pensi en els seus fills per decidir pèr què si no concorde amb el 155 i el govern, trepitjarà la presò, és la demostració de la pobresa política d’Espanya, vantant-se com es vanta de ser un estat modèlic. Modèlic en la corrupció i gràcies a ella molta gent es mort de gana. Al costat d’aquestes frases amb quina cara pot dir als ciutadans que Espanya “va bien” quan han mort sense rebre cap auxili més de cent mil persones de les quatre centes mil que havien estat acceptades per rebre l’ajut de la dependència. I aquestes morts, li agradi o no, pesen sobre la seva consciència. Hi ha massa accions polítiques que es vanten de bons exercicis econòmics i la ciutadania amb prou feines arriba a la final del més. El PP i els que li riuen les gràcies haurien de ser més curosos al parlar d’economia perquè el país camina cap a la ruina económica. L’estat no té diners per la sanitat, per l’educació, per les pensions, però es gasta 68 milions d’euros enviant tropes, penso que a Estonia, per agraïr el no recolzament a Catalunya; es gasta 89 milions per pagar la policia enviada per impedir la votació de l’1 d’octubre, té milions per pagar les despeses del Càstor, desuatoritzades pel Constitucional i essent el president de l’empresa una de les 200 fortunes més riques del món. I per més inri, barallant-se els del partit en les resulucions de València sobre la corrupció del PP. Srs. del PP més mesura en les paraules, més credibilitat a l’hora de parlar d’economia, més respecte a la gent que no arriba a fi de mes, més cura de l’habitatge perquè tothom en pugui tenir, més atenció a la sanitat perquè ningú es quidi pel camí sense assistència i més dedicacaió a l’ensenyament perquè els estudiants d’avui són els dirigents del demà. I tornant al tema, més respecte a les autonomies, a totes i com nom pot ser d’altra manera a Catalunya perquè Espanya no té diners ni voluntat per pagar tot el que ha fet per l’estat espanyol. Srs. del PP, Espanya ha guanyat, fa pocs dies, el campionat europeu d’handbol amb una gran paricipació catalana i decissiva. Espanya té un greuge i un problema. No sap ser agraïda i no fa res per ser-ho. En política, religió, economia, indústria, cultura, ciéncia, esports i civisme. Aquest desagraïment, Sr. Rajoy l’he viscut per part del poder, sortosament per part de la població tinc molts agraïments. Les dues frases que encapçalen aquest comentari serà possible que el PP amb la seva conducta les esborri i demani perdó? És un primer pas per garantir la democràcia. Em sap greu, però no puc fer res més que dir “jo acuso”.

Sr.Rajoy no és lícit jugar amb la història

La força aparent de la que es vanta el President del Govern Espanyol contra Catalunya se sustenta en suports molt febles i el més feble l’aporta la interpretació de la Constitució. Els catalans que som independentistes i per obligació, ens identifica com espanyols el DNI, no perdem cap dels drets que ens dóna el fet de ser sobiranistes. En una democràcia el sobiranisme el dóna la majoria i a Catalunya la majoria en unes votacions la donen els independentistes. Ser independent no significa ser enemic, ni contrari, significa defensar la pròpia identitat per aportar millor la teva veritat a la col·lectivitat humana. Espanya no és el tot encara que sigui global, ès una part del toit, i en l’Espanya Global, Catalunya forma part d’un tot que no respecta la seva identitat i Catalunya vol formar part del tot universal amb la seva identitat diferencial. I aquestes diferències, la Constitució Espanyola les reconeix i aquesta Constitució essent llei d’un estat integrat en la globalitat, reconeix per coherència democràtica el dret de Catalunya a ser ella un component del tot, solidària amb la globalitat. Sr. Rajoy, amb tot el respecte, esteu jugant amb la història i els articles de la Constitució que reconeixen el fet sobirà de tots els ciutadans i els drets de les persones i dels pobles, no és poden tergiversar i no hi ha cap article a la Constitució que els corregeixi, ni el famós 155 que en la forma com l’actueu, un ciutadà no especialista com jo, se n’adona que en la seva aplicació hi ha quelcom que no qualla. Sr. Rajoy la vostra manera de parlar del tema, com també la de la vice-presidenta, denuncien en la vostra mirada i color de la cara que no esteu del tot segur del que feu i que hi ha alguna questió que us fa por. Tenir el poder a la mà i exercir-lo no vol dir complir sempre com cal, ni tenir la raó. I perdoni, des de fora, el ciutadà senzill intueix infiltracions que parverteixen la justícia i la veritat. El problema de Catalunya amb Espanya no és greu per la ruptura que suposa, és greu per la negació que se’n deriva de la veritat democràtica que defensa la formació de nous estats independents. Un nou estat independent no és un enemic i molt menys quan aquest estat exercí com a tal abans de que Espanya fos Espanya. I vos Sr. Rajoy amb el vostre NO i amb el canvi al diàleg que heu fet, canvi que es continuació del mateix, esteu negant a la Constitució la seva veritat, a la naturalesa els seus drets de progrès i a la història el seu camí cap a la vera democràcia universal. És molt trist però ni Espanya, ni Europa, ni el món no han descobert encara quin és el model polític que necessita la humanitat per viure en pau. I aquesta és la responsablitat dels polítics actuals que només posen els ulls en l’economia, quan l’economia és la mare de les guerres. Sr. Rajoy no és lícit jugar amb la història i si no és lícit no pot ser legal.

Traïr la democràcia

Espanya està vivint una greu traició a la democràcia i a les seves pròpies lleis. Davant del poder, el poble senzill sempre és i ha estat víctima i goso afirmar que gairebé sempre innocent. I el que està vivintnt en l’actualitat el poble de Catalunya n’és una clara demostració. És humanament molt greu que les persones que ostenten el poder s’acarnitzin amb els ciutadans súbdits. I és el que succeix en l’actualitat a Espanya. Estic convençut que el temps col·locarà la veritat de la gent davant de la manipulada veritat dels políitics en el govern. Em sap molt de greu manifestar-ho però per a mi és un deure de consciència: ni el govern, ni la justícia compleixen els seus deures en l’estat espanyol, per què el poder polític i el poder judicial no escolten el poder sobirà tal com reconeix la Constitució. Les manifestacions i resolucions que en els nostres dies corren per Espanya no compleixen l’esperit i la norma bàsica d’una democràcia. Per més legalitat que es vulgui demostrar la no presència de Carles Puigdemont a Catalunya per ser investit President de la Generalitat és una manipulació de la Constitució que reconeix els drets de la voluntat popular. I el PP es contradiu amb la seva política perquè primer envia la policia a anul·lar el dret a vot de la ciutadania i desprès no acata la voluntat de la ciutadania que ha estat la mateixa el dia 21 D que la del 1 O. Qui ha de dimitir? Obviament aquell que no compleix la Constitució i la manipula. Espero sincerament que els polítics catalans que compleixen la voluntat dels seus votants denunciin a als triubunals europeus la inconstitucionalitat del Govern d’Espanya. Els rumors que corren són molt greus encara que només fossin rumors, però dissortadament hi ha base per ser creïbles. Hi he llegit a les xarxes i es refereix al jutge Llarena que ha cobrat del PP amb negre per empressonar als dos Jordis i a Jonqueras i Forns. M’ha sorprès i el primer moviment fou no pot ser, però fent una ullada a la corrupció del PP i tal com es barallen entre ells, m’he dit, un acte corrupte més. Si no ho és que m’ho demostrin. El problema és que hi ha base per creure-hi quan el mateix president ha actuar contra Catalunya demanant signatures. El comportament de l’estat envers Catalunya és una clara demostració d’autoritarisme antidemocràtic amb el greuge del vist i plau de l’Europa conservadora, que mana en l’actualitat. Lograrà Catalunya ser un estat autènticament democràtic independent? Ho espero, ho desitjo i ho crec. Demà, el parlament de Catalunya, davant el món ha de defensar els seus drets democràtics i proclamar president a Carles Puigdemont. Respectarà la tan creguda Europa la voluntat democràtica d’un poble europeu, com és Catalunya, els més antic que va tenir el seu propi parlament i les seves pròpies lleis? Els drets naturals i històrics no són drets? Traïr un dret és traïr la democràcia.

La sobirania del poble, una pantalla dels polítics

Honestament estic perdent la fe, la confiança i la credibilitat en la política i justícia dels estats. La política i la justícia són dos serveis responables del benestar dels ciutadans. I l’exemple que s’està donant al món en relació al problema català és un ridícul joc dels disbarats. Alló que interessa és donar la raó a l’estat i als tribunals i que el poble carregui amb les culpes. En relació a Catalunya s’estan prenent unes decissions davant les quals em pregunto: no és sobirà el poble, segons la Constitució? La sobirania és un poder que dóna potestats i aquestes potestats mai poden ser superiors a l’atorgador. I sembla ser que a la pell de brau es poden canviar als papers segons les circumstàncies. Des de la meva òptica la política i la justícia espanyoles estan jugant a qui la fa més grossa. Les contradiccions i interferències que s’intueixen entre alló que vol el poder polític i alló que vol el judicial creen un ambient de desconfiança i d’incredulitat que porta la convivència a un desafiament de la llei del més fort. Francament la solució final del Tribunal Constitucional és un “quiero y no puedo” i “la casa sin barrer”. Posar en mans de la justícia, un tema que és polític, palesa incapacitat de govern o una manera de dissimular l’odi que es té al contrari i la por que la veritat del contrari posi davant del món la manipulació democràtica que es fa del tema català. És una vergonya que el Tribunal Constitucional perdi credibilitat per la manca de respecte a la Constitució. Camuflar una sentència sense solucionar el problema, què significa sinò  no tenir valor de portar la contrària al govern? I a les hores salta a la vista el comentari “ favor con favor se paga”. Si el Tribunal Constitucional reconeix la legitimitat de la votació favorable a Carles Puigdemont, perquè no anul·la la sentència del jutge? És una contradicció i per coherència una irresponabilitat, perdonar la culpa i no retirar la sanció. Jo pregunto, de què serveix la Constitució i tot l’estament legal muntat al seu entorn? És una estructura per col·locar amics i tornar favors? Que la política i la justícia que han de ser un servei als ciutadans actuin de tal manera que un ciutadà pugui arribar a conclusions com l’expressada és lamentable i una demostració d’un reciclatge urgent de les dues institucions. El món ho agrairà i Catalunya esdevindrà la nova estrella en el cel blau de la convivència universal.

Em sento perseguit...

La meva identitat està marcada pels meus orígens. Vaig nèixer a Catalunya, de pares catalans, treballadors i humils. I el meu segell és català. La meva mirada ho diu molt clar, la meva sang ho escriu per tot el cos i el cor quan batega és un crit de llibertat. De nen vaig patir la persecució, de jove i gran  em manipularen, sortosament inútilment perquè ara d’avi sóc independentista de socarrel. I em sento perseguit. Cada dia em fa més vergonya el DNI espanyol. Personalment, el meu esperit és evangèlic, procuro estimar a tothom, també els meus enemics. Però alló que és intolerable és que les persones que em fan la vida impossible, em diuen que ho fan per què m’estimen. D’aixó, a casa meva en diuen hipocresia. Em volen fer creure que la llei és la garantia de la dignitat humana. I m’ho diuen polítics que la manipulació de la llei els hi ha permès fer veure que són persones dignes obligant a massa gent a viure indignament. Servir-se de la llei per tòrcer la convivència d’un poble hauria de tancar els culpables a la pressó. Tancar a la pressó innocents denuncia l’odi i l’enveja del poder que se sent senyalat per la veritat del empressonats. Hi ha veritats que fan tan mal als ulls…! No m’han tancat a la pressó, però és com si m’hi haguèssin tancat. I mi tanquen quan castiguen el meu vot perquè defensa les idees de llibertat del meu poble. I alló que és més greu, per què el poder me’l va demanar i ara diu que no és democràtic. Que és anticonstitucional. Amb la humilitat del ciutadà lliure, em pregunto: si aixó és governar, perquè necessito la llei si la llei és el poder? Em sento, veritablement, perseguit per què m’han enganyat instaurant un model polític que diuen democràtic i en la pràctica és dictatorial. Aquesta mentida, em trasllada a la casa de pagès dels meus avis en temps de guerra quan en la retirada dels republicans la masia fou seu dels comandaments d’uns i altres. Sincerament, en el tracte per part dels oficials republicans i dels dits “nacionales” no hi havia cap diferència. La gent de casa meva èrem un zero a l’esquerra. I la convivència dels nostres dies és una continuitat d’aquell poc respecte que vaig patir quan era un nen. Han transcurregut vuitanta anys i el poder palesa els mateixos signes, que en síntesi diuen: el poder sóc jo. No és aliena aquesta frase en el partit al poder, citada per un dels seus, suposadament, grans homes. Aquells militars de la guerra no em van donar ni un mos de pa, ni fer una carícia, els governants d’avui, essent un avi-nen, em prohibeixen guanyar-me una carícia i un mos de pa. No és una metàfora. No acceptar el diàleg és negar-me, també a mí, la felicitat i la dignitat de ser; no acceptar la validesa del meu vot és negar-me la vida de català i la dignitat de ser feliç; negar-me poder produir culturalment per què estic jubilat, és negar-me el pa de la cultura i el goig de poder contribuir al progrès del meu país; obligar-me a parlar castellà és anar contra la Constitució que em diu que tinc el dret d’emprar-lo, no el deure; fer còrrer el rumor d’una retallada de les pensions és la demostració de l’us corrupte que la política fa del diner perquè no treballa com cal la capacitat productiva dels ciutadans i acusa als jubilats de culpabilitat perquè viuen massa anys. Ho he sentit de manifestacions de personalitats polítiques espanyoles i mundials; que en una manifestació les forces de l’estat tractin a persones grans, avis i àvies, com feren el dia 1 d’octubre a Catalunya, és negar el dret a viure, a ser i a participar. Podria continuar la llista de perquè em sento perseguit. Cada dia, que d’acord amb la meva veritat, comprovo una irregulitat del poder que perjudica a un altre, em sento perseguit. I avui, em sento molt més perseguit encara perquè el govern no respecta la votació organitzada per ell, i d’aixó en diuen prevaricació, i no em permet aplaudir el meu president, que malgrat el que digui l’estat espanyol, serà el meu president. I ho serà davant el món per vergonya dels que ho impedeixen. Fa massa anys que em sento perseguit, però en la persecució continuarè sentint-me independentista i vivint independentista. No hi ha cap llei que em negui la meva veritat. Em sento perseguit perquè defenso la meva dignitat de ser persona catalana, lliiure i independent.

Espanya on vas amb aquest estat que et governa?

Espanya és un país de nacions i una d’elles s’ha entossudit en dominar-les i fer-les als seu estil. El llarg procès de la formació de l’espanya actual es desconcertant i gens d’acord amb el model democràtic que se’ns vol fer creure ser l’actual. Dissortadament la justícia no ha aconseguit ser un factor de convivència, tot el contrari, un factor de vivència egoïsta. No necessitem gaires especulacions per adonar-nos-en. Les especulacions es mouen sobre les plaques de la corrupció. Com ha estat possible? Senzillament per què la llei és molt manipulable. I s’ha manipulat més d’una vegada sota la promesa d’una millora democràtica i dissortadament ha estat sota la millora de la butxaca de més d’un polític i governant dels que tallen el bacallà. L’inici de la trobada de Davos ha palesat amb prou claretat en les paraules del rei d’Espanya qué s’enten per democràcia. Les seves paraules contra Catalunya foren una ofensa a la dignitat humana però sembla ser quen la Constitució en l’article 56.3 li permet tot perquè diu taxativament:”La persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat”. Francament no entenc res. Si no té responsabilitat és que estrà per sobre del bé i del mal i és déu. Precisament la dignitat de l’ésser humà es mesura per la veritat i bondat de les seves paraules i dels seus actes. L’article 56-1 ens diu:”El Rei és el Cap d’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’estat espanyol en les relacuions internacionals, especialmente amb les nacions de la seva comunitat histórica i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis”. El seu discurs fou un exemple de moderació dxavant l’acusació que va fer d’una de les comunitats del seu estat, i si les seves paraules foren valorades des de la seva funció, les conclusions de les persones ben pensants deurien dir en el seu interior: aixó és un rei moderador de la convivència, quan amb el que acaba de dir ha encès encara més el foc? Com pot ser símbol d’un país que el seu comportament és d’oblit de l’autonomia que aporta més riquesa a la nació espanyola? Si llegim més, l’article 61 ens diu:”El rei, en ser proclamat davant les Corts Generals, prestarà jurament d’exercir fidelment les seves funcions, guardar i fer guardar la Constitució i les lleis i respectar els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes”. Em pregunto, si la seva persona és inviolable perquè ha de jurar el seu càrrec. Si és inviolable ho farà tot bé. Una clara contradicció i fets i paraules la fan més visible i clara. Els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes, quins drets? Aquells que vol el Govern de l’Estat o els que configuren la democràcia. Perquè les paraules del Rei a Davos i en altres oportunitats no ha respectat la d’opinió i n o ha fet res per establir el diàleg com aconsella la democràcia. Dissortadamen en el tema català, el Rei en els seus discursos ha estat sempre la veu del seu amo. Què hi ha derrere d’aquest comportament segons la meva lectura de la Constitució totalment incomplidor? Dissortadament, la democràcia de la que tant es vanten els estats, pateix una intensa negror dels núbols de la història que fan de la humanitat un infern per a la majoria i un paradís econòmic per a la minoria. La minoria presnt a Davos. La imatge de la humanitat del segle XXI, independentment dels avenços científics i tecnològics, és una imatge d’una humanitat trepitjada. Catalunya en pateix les consequències però per una raó que denuncia la injustícia democrática d’una convivència que no és en pau. I la culpa, de la política i del gran capital.

PATEIXO, CREC I ESTIMO CATALUNYA!

No dubto gens de la  credibilitat dels polítics independentistes catalans però pateixo per la incogruència política amb que se’ls tracta desde l’estat. Tenir en presó preventiva més enllà de les hores que marca la constitució passant el problema a la justícia, per rentar-se’n les mans per incompetència, em demostra una greu manca de voluntat de complir amb els deures de tots els ciutadans, que la Constitucuió reconeix sobirans, i jo independentista en sóc un d’ells i els empresonats i exiliats també. I la veu del poble ha estat prou nítida i clara. Cada vegada que veig a la pantalla el President del Govern espanyol, la vice-presidenta o algun ministre descobreixo en la seva mirada la contradicció de les paraules que diuen. Em fa l’efecte d’aquella dita “calumnia que algo queda”. Catalunya està vivint un procès que no es mereix i el govern espanyol no ho pot ignorar. Malgrat tot, crec en Catalunya que en sotirà triomfant davant l’enveja d’una democràcia que no han estat capaços de vestir i Catalunya la fa seva per història de segles. Per Catalunya la democràcia forma part del seu ADN i a Espanya és un valor afegit que li costa molt païr. La democràcia no es basteix amb el diner per fonament perquè quan el diner esdevé centralitat política la corrupció actúa de reina. I és precisament la diferència i la raó que el futur de Catalunya és a l’abast de la mà. El patiment pels mals tractes de la política i la justícia enfortirà la base per mantenir ferma l’estructura i aleshores la fe i l’amor faran la resta. Jo crec en Catalunya independentment que força gent que hi viu en l’actualitat divideixi el seu cor acabant per inclinar-se a favor de l’altre. Però a Catalunya hi ha una gran massa popular majoritària que no només hi creu, sinò que estima i quan l’amor hi és present, la veritat fa Catalunya lliure i independent. Totes aquelles persones que se senten còmodes en una Catalunya submesa a un altre estat mereixen tot el meu respecte si elles respecten el meu pensament. La meva identitat és catalana, no espanyola, la que pregona el DNI és una identitat política que avui és i demà pot ser una altra. Jo puc estimar Espanya, i l’estimo, però el meu amor no és el de mare, perquè el de mare me’l dóna Catalunya. Quan la guerra civil, a la vora del foc, escoltava les converses dels soldats i oficials vaig adonar-me que la guerra era contra casa meva. I aquesta és la base que ha teixit la meva filosofia independentista passant per moments menys intensos perquè sempre em vaig confessar català arreu ho he estat. Pateixo per Catalunya, crec en ella i l’estimo. El sofriment, la fe i l’amor són condicionants infalibles, que comencen en la persona, continúen en l’entorn i acaben sent un tot, com ho serà Catalunya. Amb una condició, que no odiarà Espanya, com l’estat odia Catalunya. Tinc molt clar que si la meva imatge catalana i la de molts és neta i solidària no serà només un mirall, esdevindrà un desig de ser igual i acabarà amb una gran majoria que vol un model polític de convivència propi, just, solidari i global.

Puigdemont, obsessió del Govern del PP.

.

Bèlgica i Dinamarca han descobert la categoria política i humana de Carles Puigdemont. I aquest descobriment, quines consequències el govern espanyol pateix i no sap com contrarestrar-les democràticament, està posant al descobert la feblesa democràtica de l’estat espanyol, orfe d’una base doctrinal sòlida i creïble. La raó política davant la llei està generant un conflicte de confusió que cada dia fa més gran la bola de neu de la independència de Catalunya que muntanya avall està arribant a la base per aposentar-s’hi i al fondre la neu començar a conrear el camp d’una política democràtica creativa en base a la voluntat dels ciutadans. Els moviments observats amb motiu del seguiment que l’estat fa del President a Bèlgica i darrerement a Dinamarca em fan pensar en que tant el govern com la judicatuta espanyoles, malgrat el 155, no troben la força que necessiten en la Constitució i es veuen obligats a decissions que no porten enlloc. Tot em porta a pensar que el moviment independentista de Catalunya no té res d’il·legal per la seva raó democràtica. Sincerament se’m fa increíble la decissió del jutge de no enviar l’euroordre de detenció a Dinamarca, quan l’estat escampa que Europa està incondicionalment al seu costat. I em porta a creure que Espanya cada dia està més desprestigiada a Europa. L’argument de no decretar-la perquè Puigdemont provoca la seva detenció que li facilitaría la presidència catalana, la trobo tan mancada d’argument com de fe en les pròpies lleis. Senzillament per què les lleis espanyoles no sempre compleixen les normes europees signades per l’estat espanyol. En el fons del fons, en l’estat espanyol s’hi belluga una desconfiança en el seu poder real que el sumergeix en increíbles contradiccions. I penso que Mariano Rajoy a hores d’ara s’arrepenteix d’haver convocat les eleccions del 21 de desembre, perquè els resultats sortits d’elles, el contradiuen i donen la raó a la majoria independentista del poble de Catalunya. I en democràcia les majories són llei perquè constitucionalment el poble és sobirà i amb la Constitució a la mà el poble català ho és en alló que l’afecta directament. Crec honestament que l’estat espanyol se sent immers en una greu problemàtica favorable als independentistes catalans. Sincerament penso que mantenir empresonats als dos Jordis i a Jonqueras i a Forns és el tour de força del govern espanyol per descoratjar el poble català i convertir en llei alló que no ho és. El govern té por que arribi el moment que es declari injust. I en una Europa democràtica seria motiu de desqualificació per uns i requalificació pels altres. Intueixo que aquest serà un possible camí de llibertat. I no m’estranyaria que la política de Puigdemont anès per aquest camí. La professora danesa que va intervenir portant la contrària va reconèixer, malgrat tot, que el nivell polític del president català era excel·lent i que sabia alló que feia i perquè. Tot em fa creure que Carles Puigdemont recuperarà per llei constitucional la presidència de la Generalitat.

Qué trist un país amb un president que no pensa

La pobresa intel·lectual manifestada en les paraulesa em causa tristesa. Quan la coherència no es fa present, qué es pot esperar? Quan es prent una decissió i els resultats no són els esperats, alló primer que cal es preguntar-se si la decissió ha estat un error. Però aquest senzill exàmen de consciència no convé, perquè no es vol reconèixer les errades. El càrrec,  diu Rajoy, no em permet equivocar-me. L’orgull en tota la seva essència. Com si els càrrecs per importants que siguin millorin automàticament la capacitat de raonar. Ser demócrata no és ser legalista, és donar a la paraula la iniciativa. Una idea és el primer pas d’un futur desitjat, però aquest futur s’ha de programar, reflexionar abans d’actuar i quan s’actúa s’ha de fer amb la fermesa de la veritat. El dubte és un signe per tornar a començar. Idea, dubte i reflexió indispensables per evitar les errades i malgrat tot n’hi pot haver-hi. Quan es pren una decissió i aquesta és rebutjada, imposar-la per la força ens porta als temps de la inquisició de  mal record. I precisament aquest ha estat el problema de la imposició de les votacions del 21 de desembre per intentar desemmascarar les del 1 d’octubre. I la voluntat popular no ha donat la raó al 21 de desembre. En una democàcia, la voluntat és llei, superior a la llei escrita. Però sembla ser que el PP no ho entén o no vol. Quan una persona s’equivoca alló que primer fa és corregir-se i acceptar l’error si és intel·ligent. I en democràcia el barem qualificador és la voluntat popular. I malgrat ho diu la Constitució aquesta voluntat no és tal pel partit en el govern. És trist, però és real i causa una preocupació molt seriosa quan qui ha de ser salvaguarda de la convivència amb el seu posicionament esdevé un perturbador. Greu, de veritat. I més quan s’imposa en nom de la llei desacreditant el legislador. Per exemple la situació de Catalunya, avui, amb el seu president destituit, però defensat per la veu popular, present a Dinamarca. La postura de l’estat li nega el dret a la paraula, demanada per una Universitat danesa. Quin serà el resultat? Si l’estat espanyol empresona el President legal per votació del president a l’exili, crec firmament, que escriu la sentència de mort de la democràcia a Espanya.

I aquesta sentència Catalunya no la complirà. Espanya podrá crucificar Catalunya, però el resultat serà la resurrecció. La cruïlla en que es troba l’estat espanyol necessita més que mai intel·ligència en el raonament, voluntat de diàleg i defensa de la democcràcia per damunt dels partidismes egoïstes i negatius del procès històric de la humanitat. Tan difícil és seure a la taula i parlar de la veritat dels pobles, valorant si és millor  formar part d’un mateix estat o reconèixer qui en vol ser un de nou? La no democràcia dels estats és el principi dels grans errors històrics. No reconèixer el dret de Catalunya a ser estat propi pot ser el principi de la desmembració de l’estat espanyol i la pèrdua de la marca Espanya. Només polítics amb capàcitat de pensar i respectuosos amb la paraula de l’altre poden resguardar el model democràtic de convivència.

Filosofia política sense pedagogia

Tinc la impressió que l’empenta de la tecnologia i la ciència ha descolocat la filosofia i els seus companys de viatge. És veritat que una lluminositat molt intensa provoca ceguesa, però al recuperar la normnalitat es descobreixen mancances. Quan un company de viatge s’enderrareix en el camí arriba un moment que al company avançat li manquen energies. Personalment penso que quelcom semblant pateix la societat del segle XXI. No és pot aturar ni la ciència, ni la tecnologia però ellles reclamen al seu costat les humanitats i d’una manera especial la pedagogia perquè els coneixements cal saber-los fer arribar per poder gaudir-los. Em fa la impressió que la política, en el fons una filosofia humanista, es desmarca, deixa de banda les normes per no perdre cap efecte de la ciència i aleshores se n’adona que la convivència coixeja. La vida és una escola continuada en la que els alumnes necessiten bons pedagogs per assimilar les ensenyances i gaudir d’una imatge cada dia més perfecte. En la vida, la ciència és aliment i la pedagogía és saber alimentar-se. I aixó que succeix en les persones, també és indispensable en les societats. I en l’estament que més hi manca la pedagogia i les ciències humanistes és en la política. Considero que és l’activitat humana menys humanista perquè la història ens demostra amb fets que ni la ciències físiques, ni les psíquiques produeixen els efectes indispensables per una vida sana i digna de les convivències humanes. No sé si és per ignorància, per falta de formació o per excès d’egoïsmes personals però els responsables de la política no assoleixen els objectius que la història els hi ha assignat. Els ciutadans configuren les col·lectivitats de convivència. Els governants són els responsables i pedagogs de la mateixa. Alló que cal primer de tot és un bon coneixement dels alumnes i quina convivència comparteix la seva col·lectivitat i quins són els seus objectius. Els polítics-professors es troben davant d’exigències que no es poden obviar i que necessiten molta professionalitat. Fer de mestre no és tan fàcil com sembla i tampoc ho és fer de polític. Coneixen els polítics a fons als seus governats? Senzillament, no. Analitzant la realitat regnant fa la impressió que són com aquells mestres que parlen molt i no se n’adonen que els seus alumnes dormen o estant jugant. Qué m’hi fa pensar? No és difícil entendre-ho. Només cal una ullada al comportament polític del Govern del PP envers el problema independentista de Catalunya. El primer pas ens fa adonar que els polítics es troben amb uns alumnes que l’assignatura que reben no és la que ells volen a la seva escola. Però la realitat ens diu que els professors són els que són i els alumnes també. El primer pas, quin és? Guanyar-se els alumnes. S’ha fet? Evidentment, no. El problema s’ha agreujat i les consequències tenen aparença o són veritablement una rebeldía. Es pot aconseguir que l’escola sigui vàlida i útil si el professor és un bon pedagog, del contrari s’anirà de mal a pitjor. I és alló que es viu a Catalunya. I el problema està en que el professor es nega a conèixer verdaderament l’alumne. I el ciutadà-alumne ha donat prou senyals de com és. I és a partir dels signes que el professor-polític ha de començar a demostrar la seva vàlua pedagògica. És filosòficament i pedagógica incomprensible que el professor no  estudii la personalitat i tirant pel dret possi l’alumne de cara a la paret. L’alumne té més temps per pensar i el professor està perdent el temps per educar. No entendre la capacitat creativa d’un alumne que es revela contra el professor, porta al fracàs escolar, no per culpa de l’alumne sinó del profesor. I és el que succeeix a  Catalunya. Perdoneu, l’orgull. Un alumne se’m presenta i pregunta: com és que m’ha valorat amb un notable? Li pregunto, que no te’l mereixes?. Em respons, com vostè no m’agrada… La meva resposta. Tu tampoc m’agrades a mí, però no sóc insensat i la nota te la mereixies. Resultat, la pau. Reconèixer la qualitat i capacitat del contrari és indispensable per avançar. I el Govern de l’Estat Espanyol no coneix Catalunya, ni és el pedagog que els ciutadans necessiten. Cal conèixer en profunditat la filosofia de la independència, gaudir de  capacitat pedagógica pel diàleg mutu i ser respectuós amb l’opinió del contrari. Els fets ens diuen que no s’ha complert res d’alló que caldria. Només posar l’alumne de cara a la paret. Qui té raó? Penso honestament que l’alumne posat de cara a la paret.

La política un insult a la dignitat humana.

Els ciutadans espanyols són sobirans i amb el seu vot atorguen el poder polític. Ho diu la Constitució, en el paràgraf 2 de l’article 1:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. I aquí s’origina una de les pitjors manipulacions de la política. Heu vist en alguna empresa que l’amor cobri menys que els empleats. Senzillament és el que succeeix en la política espanyola i universal. La funció de l’amo, el ciutadà sobirà, compleix amb el seu vot i l’empleat pot enviar l’amo a la misèria. Un insult de la política a la dignitat huamana. No cal que repasseu la llista dels sense feina, sense sostre, de les nòmines dels jubilats. Llastimosament la política s’ha convertit en el refugi de la corrupció en base al diner per ser amo. S’ha canviat el barem de la dignitat, ara no és la qualitat humana, és el diner que prostitueix la qualitat humana. I la política, també la democràtica ha pujat a aquest tren. En qué es gasta els diners l’estat espanyol? Dos exemples. Amb el cost de seixanta tres milions d’euros enviant tropes a Letonia perquè el govern d’aquest estat no recolzi la independència de Catalunya. Gastant vuitanta set milions amb policia i guàrdia civil enviada a Catalunya per evitar el vot del 1 d’octubre. Em podeu explicar on rau la dignitat política? Augmentant les despeses amb una votació que a l’estat li ha esdevingut un boomerang i amb la Constiutució a la mà vençut s’oposa a la llei. Em podeu definir la qualitat democràtica d’aquest estat? I la veu del poble, que és llei segons la Constitució i és superior a ella, es menystingvuda pel govern del PP i no reconeix la legitimitat de les votacions. Hi ha empresonades persones que per la seva actuació cívica tenien tot el recolzament legal de la constitució que en l’article 21, diu:”Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia”. Els empresonats i els que són a Bèlgica actuaven pacíficament manifestant la seva opinió d’acord amb l’article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. I si anem una mica més lluny el paràgraf 2 de l’article 16 ens recorda que :”ningú podrá ser obligat a declarà quant a la seva ideologia, religió o creença.” Jo només sé llegir i penso que els articles esmentats són molt clars. Per què, doncs, hi ha polítics i civils empresonats per defensar pacíficament els seus drets d’acord amb la Constitució. Escoltant i llegint al Ministre Sr.Zoilo intentant argumentar l’acció policial ordenada per ell, francament, no entenc com pot justificar una actuació que els mitjans europeus han condemnat i ell qualifica de correcta. Què pretèn el Govern de l’Estat? Francament busca davant d’Europa autojustificar-se atacant Catalunya amb una política clarament inhumana. Srs. Rajoy i Zoilo heu demostrat que no teniu base per poder dialogar. La mateixa Constitució us condemna democràticament perquè no respecteu la base, que és la paraula i  no en teniu amb qui l’heu de tenir i preteneu que qui no hi ha de paricipar actui de jutge, cedint-li el vostre lloc. Srs. del Govern de l’Estat Espanyol, Catalunya és un poble amb identitat en la península ibérica més antic que l’Espanya que no sabeu defensar. Espanya i Catalunya es necessiten democràticament essent estats independents. Aquest és el missatge de la història del segle XXI que no voleu entendre, però que hi és i molt present. Amb la llei sí, però abans amb la democràcia.

La dona sempre ha fet història

No és cap secret la marginació que ha petit la dona des d’els començaments de la història. Però hi ha un llibre que em té el cor robat i m’ha demostrat quina és la veritat de la seva presència al món. Em refereixo a la bíblia, tant en l’antic com en el nou testament. Els meus poemaris Glops eròtics de sospirs bíblics i Són elles són una humil aportació a la defensa dels drets naturals de la dona, que per ser drets naturals, també són divins. El  meu poemari és una ullada sobre la presència i el com. El títol SÓN ELLES vol dignificar la dona i la seva imprescindible necessitat en el devenir de la humanitat. Una ullada a les dones de la bíblia, no totes, em demostra com d’important ha estat la seva presència i com de les errades se’n poden deduir ensenyances útils de convivència. La Bíblia, malgrat les marginacions, és una demostració impressionant del treball de la dona en benifici de la societat. Benefici que pot deduir-se tant des de alló que és positiu com del que és negatiu. En el primer capítol del Gènesi es parla de dues dones que marquen el principi i l’objectiu final de la història humana. Eva amb la famosa poma descobreix que la veritat de la humanitat està plena d’obstacles però que l’arbre de la vida, que és la humanitat, desenvolupa la seva trajectòdia humana entre el bé i el mal. La poma li va fer veure que no eren deus sinò humans predestinats a esdevenir divins. La famosa mossegada que no significava altra cosa que l’amor humà viu en un jardí efímer amb l’esperança d’un altre jardí etern. És la promesa que s’hi llegeix de la dona que dominarà la serp, metáfora del mal, i serà mare que obrirà les portes de l’eternitat. I a partir del primer capítol del Gènesi amb Eva com iniciadora de la humanitat i la mare del redemptor introductora al Jardí del verdader Paradís, s’obra la història en la que moltes dones, algunes d’elles amb un do de pit, palesen que la història humana sense elles és impossible, no existiria. De la ullada sobre la realitat de les dones bíbliques he deduit com el bé i el mal es mouen folgadament entre els humans i alló que cal és saber llegir els fets bons i dolents perquè les persones trobin la seva veritat. A la bíblia hi trobem heroïnes que salven el seu poble jugant amb la seva bellesa i el dret a defensar la seva vida matant el contrari. Exemple clar en són les històries de Judith i Esther. Trobem aquelles filles que volen formar part de la geneologia del Messies i no poder ser mares perquè no hi ha homes per fer-les mares i juguen amb el seu pare per copular i assolir el seu objectiu. D’exemples n’hi ha molts que fan pensar el perquè de la presència del bé i del mal en el devenir de la humanitat i com la humanitat reacciona davant dels problemes. Però en el marc de totes les històries, el final és sempre el mateix, va morir i se n’anar a reunir-se amb els seus. Qué vol dir aixó? És un d’aquells misteris de la humanitat difícils d’entendre per que tenen el mateix objectiu: el Paradís, del que el terrenal n’era una metàfora que dibuixava com seria el verdader paradís final. I en totes les problemàtiques que es presenten en la Bíblia sempre hi ha una o més dones. Moisès salvà el poble hebreu del domini egipci, però sense la veritat de tres dones no hi hauria hagut salvació. Moisés, el salvador del poble, fou salvat de la mort prescrita pel Faraó, per tres dones, la mare que el va amagar i el diposità sobre les aigües en una cistella, la germana que seguí el curs del riu, i la filla del Faraó que es feu seu l’infant. Aquest n’és un exemple. Però en la història de la humanitat en trobariem molts, un de positius i altres de negatius, però tots importants pel procès històric de la humanitat. Un de religiós. Les dones no tenien dret a manifestar-se en les esglèsies i havien de tenir un comportament passiu. Santa Teresa de Jesús, aconseguí ser reconeguda Doctora de l’esglèsia universal. N’hi ha més d’exemples per un altre article. I el segle XXI és l’exemple més definidor de la dona com configuradora indispensable de la història.

La llei no ha de ser mai un obstacle a la democràcia

La lei, servidora del model democràtic, ha d’estar sempre al servei de la gent i quan un problema interfereix entre la voluntat popular i la llei, aquesta ha d’estar sempre al costat de la gent i buscar solucions a la convivència. No entenc que un servidor es converteixi en amo. Fent una referència a la religió, l’evangeli ens diu que on hi ha amor és sobrera la llei. La voluntat popular és la manifestació de l’amor a la democràcia. Quan la política que ha d’estar al servei de la democràcia no troba altra solució que la sanció significa que ha prescindit del primer mandat, la paraula. Francament quan vaig escoltar les paraules de Mariano Rajoy que immediatament portaría al Constitucional la proclamació de Puigdemont com a President de la Generalitat absent a Brusel·les, vaig sentir una punxada al cor que em deia, Joan, ara més que mai amb la independència endavant perquè és la solució democràtica al dret a gaudir de la teva llibertat. Francament, malgrat estic convençut que la independència serà un fet i el futur de Catalunya, no puc oblidar la negra nubolada que s’esten sobre Catalunya provinent de l’Estat Espanyol i d’Europa. I la nubolada és densa i amenaça tempesta amb capacitat de fer mal. I no sempre l’aigua, que és font de vida, la respecta i causa destrosses. La manipulació, protegida per la nubolada suposament legal, pot fer molt de mal a Catalunya. Pot fer i n’ha fet. Però des de la suposada democràcia legal espanyola és incomprensible que una gran majoria d’espanyols amb el seu DNI pateixin els efectes de temporals a nivells polítics, legals, culturals, laborals, socials i també religiosos. On és la democràcia en aquest país. La política com l’economia en una democràcia han de ser servidors de les persones i no és compleix. És vergonyós que s’estipuli amb els sous de la gent sense feina posant el límit de les ajudes a mnenys de mil euros i algunes no arriben a cinc cents, quan alló que fan els polítics és gaudir d’un emolument molt superior sense pensar que primer haurien de treballar perquè tothom en gaudís d’un de digne. Un país de sous mileuristes és un país defensor de la indignitat perquè posa la dignitat en el tenir diner. El primer càrrec de les persones és el de viure no el de governar i no es compleix. I alló pitjor és que la lllei ho permet. És molt dolorós que un jove et demani ajuda al bell mig del carrer i no el puguis ajudar per què tu tampoc gaudeixes de mitjans per poder-ho. I dissortadament aquest panorama es va estenén. On són els polítics responsables del benestar  de tots els seus ciutadans? Dissortadament malgastant els diners que haurien de destinar a la dignitat de les persones i el dediquen a fer més visible la indignitat del poder. Per desgràcia no menteixo, és alló que la gent palpa i pateix al comprovar que els seus bens es destinen a indemnitzacions que el Tribunal Constitucional ha desautoritzat. És lamentable patir una política incapaç de generar riquesa perquè aixuga les fonts en el seu orígen. Un exemple, els greus problemes de la cultura per subsistir i sense subsistir no pot generar riquesa. I tot es deu a una verdadera conxorxa entre el poder i el gran capital que han prostituit els seus objectius. Ho demostra la judicialització de la corrupció regnant del diner. La llei protegint de veritat la democràcia donarà una empenta molt important a la producció de riquesa. Peró cal un reciclatge polític en profunditat. Catalunya en la defensa de la seva independència marca el camí.

La continuitat del 155 una anomalia histórica

L’incompliment del mandat sorgit de la votació del 21 de desembre té els mateixos efectes que un cop d’estat. La suplantació del model democràtic. Quan una llei coercitiva exerceix d’argument democràtic ha de supeditar-se al mandat democràtic sortit de les urnes. No fer-ho és tornar al règim dictatorial de Franco. Una vegada conegut el resultat electoral alló que, crec, primerament havia de fer el Govern de l’estat era retirar el 155 i donar la lllibertat als presos polítics i facilitar la tornada als membres del govern refugiats a Brusel·les. I dialogar. Per què per més INRI la votació salvadora de la legalitat va donar la raó a la votació, dita il·legal que no ho era, organitzada pel Sr. Rajoy i encara millorà la presència de l’independentisme a la cambra catalana. El problema, el va posar sobre la taula, el govern de l’estat amb el resultat electoral del 21D. Si no l’accepta vol dir clarament que reconeix la seva inconstitucionalitat i per consequència la il·legalitat donant la raó al poble de Catalunya que una vegada més donà el triomf a l’independentisme. I en un règim democràtic hi ha solucions, perquè el model polític fa referència a la convivència dels ciutadans, no al territori. L’espai no fa lleis. La política és un servei a les persones no a l’inrevès. I el procès de la història és prou clar. Però la problemàtica existeix quan la política no és un servei als ciutadans sinò un esclavatge dels ciutadans al servei dels polítics. I la prova d’aquest problema la dóna la corrupció, que dissortadament a l’estat espanyol hi està massa arrelada. I serà la corrupció la raó per intervenir Catalunya si no es permet reconstituir el Govern legítim tal com es dedueix del resultat de les votacions. La política i la justícia són servidores de la democràcia i estan obligades a complir les seves normes. I quan la veu de la democràcia, que és la dels ciutadans decideixen amb el seu vot, no complir, perdó per la duresa de la paraula però no en trobo d’altra, vol dir prevaricar. Per què el vot del 21D dóna la raó al vot del 1 d’octubre culpable de les il·legalitats que el Govern de Mariano Rajoy acusa als empressonats. Jo em pregunto, en que consisteix la democràcia de la que tant es vanten? La veu del poble, que és la democràcia, va dir el mateix el 1 d’octubre i el 21 de desembre. Qui s’ha equivocat? Amb la matemàtica a les mans la solució és clara. La matemàtica no permet l’error, la política, sí, però quan es demostra, la democràcia exigeix el reconeixment de l’error i a la pell de brau no es vol entendre. Dissortadament l’anomalia histórica, l’estat espanyol, no la viu només a Espanya, sinò també a Europa i al món. Quan la demótica esdevingui veritablement democràcia entrarem en el camí de la verdadera convivència del procès globalitzador.

Transició versus regressió

L’assoliment d’un model de convivència política està subjecte a moviments estranys que van desde postures positives retornant a les negarives. Alló que, avui, és blanc demà pot esdevenir negre. I aquesta reflexió em porta a pensar que actualment s’està vivint un moviment politic regressiu. Aquests dies de Nadal i Cap d’any, l’amistat feu arribar a les meves mans el llibre XIRINACS, EL PROFETISME RADICAL I NOVIOLENT, de Lluis Busquets i Grabulosa. La seva lectura m’ha posat en paral·lel la lluita de Xirinacs per l’amnistia i la de la recuperació dels drets de Catalunya anorreats per l’article 155. I en la comparança un fet alliçonador, qui enviava i qui envia la policia i la guàrdia civil contra els lluitadors per la llibertat. Els darrers anys setanta, en el canvi de règim i lluita per l’amnistia qui enviava les forces, dites de seguretat, era Fraga Iribarne, el pare del PP, continuació de l’AP i el que ha atacat el poble de Catalunya, defensor de la llibertat, amb l’article 155, és també del PP, el President del Govern, Sr.Mariano Rajoy. La història és molt intel·ligent a l’hora alliçonar. La repressió i la presó era la forma d’introduir la democràcia els anys setanta, i avui la democràcia està en regressió amb repressions policials i empressonaments. Alló que no agradava als governants de la transcició era el ressó internacional dels lluitadors, concretament de Xirinacs que omplia pàgines de diaris a l’exterior i alló que els hi causava mal de ventre fou la nominació, per dues vegades, de Lluis M. Xirinacs pel Premi Nobel de la Pau, i per Catalunya, Espanya i Europa va correr la sospita de la pressió del govern perquè no se li atorguès, car era el nom que es discutia, i en la segona edició, fou declarat desert. Avui no ha agradat la fugida a Bèlgica i la dicissió de la justicia belga no retornant els polítics catalans assilats i la preocupació del poder dels empressonats si els deixen en lllibertat. En ambdues etapes una guerra política contra la llibertat afeblint la democràcia a Catalunya, Espanya i Europa. Dos models de lluita noviolenta la de Xirinacs i els seus col·laboradors i la de Carles Puigdemont i els membres del Govern Català i els dos Jordis. I en ambdues etapes la recerca de violència o no n’hi ha per argumentar judicialment. Un paral·lelisme alliçonador si els verdaders demòcrates d’Espanya i Catalunya llegeixen intel·ligents el missatge d’aquests fets històrics i els raonen racionalment. Honestament penso que els polítics de la pell de brau en el poder temen la veritat i els horroritza la possible sentència de la justícia del tribunal de la història. La lectura de la biografia de Lluis M. Xirinacs posant davant dels meus ulls la igualtat del procès polític català amb la seva lluita, m’ha portat a la conclusió esmentada. Lluis M. Xirinacs, el teu sacrifici a tocar gairebé del Taga, aporta llum en el camí de la independència de la teva Catalunya. Curiós, dos moviments divergents com una transició vers la democràcia i una regressió de la democràcia han facilitat el camí de la voluntat del poble per la llibertat.

Com llegim la història i les lleis?

El respecte a la consciència de cada persona és fonmental per a una democràcia en pau. Tenir consciència no vol dir llibertat per contradir sense raonament les idees dels altres i molt menys quan els fruits personals perjudiquen. L’egoïsme mai serà un col·laborador d’una societat democràtica. I és precisament l’ego, el gran risc. L’enfrontament de l’ego amb l’aplicació d’una llei i amb la interpretació dels fets socials no pot comportar mai la negació d’un dret natural. Es pot donar el cas que un comportament social esdevingui la raó que obligui a rectificar perquè el principi de convivència democràtica és superior a l’acció de govern. Ens trobem davant el dilema de l’aplicació de l’article 155. Per què s’ha aplicat i quin ha estat el resultat. Curiosament es va aplicar contra una votació popular nascuda i organitzada per la ciutadania en relació al dret a decidir. La contrarèplica de l’article fou organitzar per part del Govern de l’estat una altra votació. Les dues votacions donaren el mateix resultat a favor de la independència i una mica superior la votació organitzada per demostrar el contrari. El poble va parlar dues vegades amb el mateix missatge. La primera per iniciativa pròpia i la segona per iniciativa de l’estat. La victòria dels partits independentistes ha estat clara. I l’estat no ho reconeix. Primer perquè no dóna valor ni als seus actes i segon perquè no creu en la democràcia. I no hi creu perquè malgrat la gran lliçó de civisme donada per la ciutadania, l’article de la Constitució que reconeix en el poble el fet de ser sobirà, es manipula descaradament, no alliberant els polítics i civils empressonats havent-els-hi donat la raó les votacions, també la segona que es feia sota la coacció de l’article 155 i la primera amb la coacció policial

. Dos missatges que donen la raó a Catalunya i dos missatges sota amenaces. On és la democràcia? La resposta la trobem en la forma com des d’el poder polític i judicial es tracten els resultats, maniupulant descaradament els fets i amagant la irracionalitat de l’enfrontament del poder armat contra la ciutadania. Peró no només, valorant positivament els actes inacceptables de les forces d’ordre públic sinò declarant obertament el President del Govern de l’estat que el dia 1 d’octubre no s’havia votat quan a l’hora de la veritat es contabilitzaren més de dos milions de vots. És inconcebible com els membres d’un govern no saben llegir en els actes populars els missatges que s’hi donen. No donar valor a una ciutadania que en la defensa dels seus drets legítims reconeguts per la Constitució no té por d’enfrontar-se al poder polític, que li deu al seu vot, incapaç de dialogar; que envia les forces armades, significa la incapacitat de valorar el capital humà, social i polític que des de la convicció vol treballar per a una millor convivència i no li deixen. La força d’un poble que defensa idees de progrès contra la ineficàcia d’uns polítics que s’enganxen a unes lleis que la voluntat popular pot donar per caducades. L’antidemocràcia dels fets està en la negativa de diàleg, quan la paraula és l’eina indispensable d’una democràcia. És lamentable i esdevé just que la ciutadania defensi un altre model de democràcia justa, creïble, solidària i de progrès. Catalunya no renuncia al seu dret a ser ella democràticament.

QUÈ ÉS LA POLÍTICA: UNA FILOSOFIA, UN JOC O UNA MANERA DE PASSAR L’ESTONA

Amb tota l’honestedat, no entenc la política espanyola del PP. He dedicat moltes estones a reflexionar el preàmbul de la Constitució Espanyola, que és la base de les seves lleis, i l’article que parla de la sobirania del poble espanyol. I amb tota franquesa no entenc com el tracte que rep Catalunya pel progrès cap a la independencia pot quadrar lícitament amb la Constitució. No dic legalment perquè tal com es redacten les lleis són manipulables. I la Constitució Espanyola n’és un exemple. No cal citar-ne perquè segons a qui es fa referència fins i tot es canvia: exemple, immunitat de l’exrei. Tinc molt clar que la licitud d’una llei no li atorga la votació del Congrès i del Senat, li dóna la veu del poble. I quan arribo a aquest punt i valoro el tracte que rep Catalunya amb l’empressonament i persecució dels polítics escollits per votació popular sobirana, em pregunto, qui té la veritat, la Constitució o el Govern i el Tribunal Constitucional amb la seva interpretació. Personalment tinc més fe en la Constitució que en les Institucions, encara que no m’agrada perquè massa articles són opinables. I aleshores quan intento comprovar el grau de veritat en les decissions del govern del PP en relació amb l’independentisme català, francament acabo pensant que no s’està jugant net. I que l’empar de la Constitució no es compleix per a tothom igual. I a continuació dedueixo que la democràcia a Espanya no es practica. Comencem per la sobirania. El poble ho és i la sobirania la ostenten tots i cadascun dels ciutadans. Els ciutadans són lliures en les seves opinions i per exercir la sobirania cal opinar. Jo sóc independentista i pel meu DNI espanyol sobirà a Espanya. I el poble català ha palesat la seva opció independentista en dues oportunitats que una persona mínimament intel·ligent interpreta amb respecte a la seva llibertat. No hi ha sobirania sense llibertat i no hi ha llibertat sense sobirania. I el Govern espanyol del PP nega aquest principi. I el nega amb fets i amb paraules difícils de justificar-ne el seu ple significat. Des d’una visió humana lliure intel·ligent és totalment incoherent empresonar un polític, escollit pel seu poble que és sobirà. I alló que no entenc, si nó ho valoro des d’el remordimanet de voler dissimular un greu error, permetre delegar el vot sense assistir a les sessions del Parlament. Perdoneu, però no és una manipulació, és més greu encara. I aquest comportament en una democràcia és inacceptable.

Si la voluntat popular ha donat validesa a una llei, quan la voluntat popular canvia el vot, aquella llei no és vàlida i s’ha d’acceptar la nova voluntat. I aixó no s’ha fet, per una raó molt senzilla, perquè no s’excerceix democràticament. És molt greu dir-ho, però ho és molt més encara donar motius per poder-ho pensar.Senzillament m’escandalitza la política del PP corroborada per afirmacions fora de to, com la del Sr. Hernando quan amb  tota impunitat tracta de zombi al President de la Generalitat perquè el procès independentista ja està acabat. Un gravíssim error històric, perquè els procesos històrics no hi ha cap partit que els aturi, els pot retardar, però no anul·llar. El castellans diuen que “por la boca muere el pez”. Massa polítics ho haurien de tenir persent. Pels independentistes catalans, la política és una filosofia que cal estudiar, reflexionar i arribar a noves fites, és el verdader joc de la vida que porta el triomf a les persones en la seva dignitat i no és un passa temps sense base, sinò un passa temps per gaudir dels fruits d’una política, que en l’actualitat a Espanya només són bons pel gran capital i dolents per a la majoria dels espanyols, tot i essent sobirans. Una  verdadera incongruència.

“Cal obeïr Déu abans que els homes”

·         Són paraules de l’apóstol Pere als que l’interrogaven i li prohibien parlar de Jesús ressuscitat. Ja sé que els membres del govern em contestaran que una cosa és la religió i una altra la poltica. Però alló que la política i la religió tenen en comú és l’ésser humà. I davant d’aquesta correspondència no podem oblidar que l’organització de la humanitat gira al voltant de les persones. I és precisament la imatge de la persona el model bàsic dels models polítics. Una societat no té sentit sense la centralitat de la persona. I la integritat de la persona, física i psíquica, és un model d’organització social. Tots els components físics i psíquics de la persona tenen una funció que traslladada a la humanitat corresponen a les institucions que configuren el model social. I la imatge de l’ésser humà és el model de la imatge de convivència de la humanitat, L’organigrama de l’ésser humà és el model perfecte per a una convivència en pau. Per no tenir en compte aquest princi, la humanitat, milions anys desprès de la seva aparició, encara no ha descobert quin és el seu model adequat de convivència. El procès històric ha estat llarg i dissortadament encara no s’intueix en l’horitzó, a ple segle XXI, com ha de ser el millor model. En aquest procès hi ha un tema, del que es prescindeix i es nega, essent  com és imprescindible en relació a la base. L’apòstol Pere ho va dir prou clar als seus perseguidors:”Cal obeïr Déu abans que els homes”. Són, avui dia, moltíssimes persones que els seus sentiments religiosos els hi provoquen conflictes de consciència quan es tracta de política. Quan una llei, sigui política o religiosa, crea un conflicte de consciència a qui s’ha d’obeïr. És un greuge la desobediència?  I aquest greuge s’accentúa quan el conflicte el crea una llei política contrària a un dret natural essencialment humà. Davant d’aquesta dicotomia em decanto obertament a favor de la desobediència política, perquè cap llei pot ser contrària a l’ésser humà. Aquest conflicte pot provocar greus problemes d’organització, particularment quan el problema s’origina en un model polític determinat, com pot ser un estat. El primer deure d’una política consisteix en la defensa de la dignitat de les persones i al seu benestar. I totes aquelles normatives que no van en aquesta direcció per dret natural els humans no tenen obligació de complir-les. Un estat en el que la majoria de la seva població no gaudeix dels elements indispensables per a una vida digna ha de canviar els seus governants per ineptes o per corruptes. Per què una persona religiosa, cristiana, jueva, musulmana, hindú, davant del problema polític, pot negar-se a complir la llei política? Senzillament per què és una llei natural i les lleis naturals són superiors a les humanes i per naturals són divines. I aquestes lleis naturals estan reconegudes en l’evangeli dels cristians. És un tema aquest prou llaminer pels governants perquè des de temps immemorials s’han autorgat drets divins. En un temps es declaraven déus, avui dia converteixen les seves lleis en intocables, que en el fons és el mateix comportament. Un governant del segle XXI, que de demócrata només en té el nom, dòna valior absolut a les seves lleis per actuar al seu aire perqquè jo sóc el rei, i el fet de ser rei el fa déu. Més de vint segles d’història i encara estem a les antípodes d’una societat digna, solidària, justa i humana. La solució la dóna la democràcia, quan ho és, consistent en escoltar a la gent i dialogar abans d’arribar a conclusions. I quan una llei no és justa des de la dignitat hunmana ha de ser canviada i si no es fa, desobeïr-la. És un dret natural.. ´

·          

La dignitat de la persona

En el mare magnum de la nostra història-segle XXI- es parla sempre de valors. I s’en parla a partir de barems, masa sovint, contradictoris, de tal manera que per uns una mateixa acció  és excel·lent i per altres, un desastre. El bé i el mal conviuen.  Senzillament és una convivència fruit d’una irracionalitat. Els valors són definidors de la qualitat de l’ésser humà i tot alló altre que es valora no són altra cosa que instruments físics o psìquics que la persona necessita per definir la seva vàlua. Els autèntics valors que defineixen la personalitat són morals o ètics, no econòmics. Valorar econòmicament una persona és un insult a la humanitat perquè per valorar la dignitat humana no hi ha diners al món. I és precisament aquest concepte econòmic el responsable de la immoralitat existent, i no em refereixo en el sentit religiós, sinó en el purament humà. I no només la culpa s’ha de donar al diner, sinò també als alts càrrecs de responsabilitat. La dignitat no la dóna una presidència o un ministeri, la presidència o el ministeri exigeixen la dignitat de la persona. I només unan persona digna honorarà verdaderament el seu treball.

És irresponsable socialment i política que un president o un ministre convictes de corrupció no estiguin empresonats per no embrutar la dignitat  que representen. Dissortadament aquesta doctrina legal, que no ho és, està a l’ordre del dia a casa nostra i s’empressona a persones vàlides per la seva dignitat humana, social i política quan presumiblament algun dels empressonadors hauria d’estar-hi. Humanament també és una immoralitat valorar un jugador de futbol amb quatre cents milions d’euros per si un altre equip el vol comprar. La tàctica que amb diner tot és possible. I aquesta tàctica filosófica el poble l’experimenta i la pateix. No hi ha diners per una investigació científica per la sanitat i TV3 organitza una Marató que posa en evidència la solidaritat humana del poble català per recollir al voltant de deu milions d’euros, quan el CF Barcelona en paga cent seixanta per comprar un jugador. És més important tenir jugadors amb sous milionaris que científics que per investigar necessiten l’ajuda dels ciutadans? Veritablement el món al revés. I la culpa d’aquesta anomalia és tota de la política perquè no compleix el seu deure d’ordenador social per assolir benestar. És més interessant aconseguir alts càrrecs per poder-se comprar torres, cases o pisos milionaris que dedicar-se a que els ciutadans gaudeixin d’una vida digna i els jubilats no pateixin de si cobraran o no la paga extra.

Mentre  els polítics, sobre tot els que manen o ho han fet, es poden permetre tota mena de luxes. Amb tots els respectes, els espanyols no tenen la legislació adequada per assolir amb el seu treball el benestar a que tenen dret. Una legislació que ha estat incapaç d’evitar la corrupció que es palpa i es viu, no per què ella sigui corrupta sinò perquè els dignes corruptes la poden manipular. Em podeu dir en quin país es pot trobar unes lleis que tenen per centralitat la dignitat de l’ésser humà? Per què sincerament fent una ullada al món actual, en cap. La dignitat personal és la base de la pau i del benestar. I si en el món no n’hi ha, senzillament la conclusió cau per ella mateixa, per què la política  mundial és indigna. “De tal árbol, tal astilla”, diuen els castellans i la Bíblia “pels seus fruits els coneixereu.”

   

Pedagogia de la política

Els nens i nenes juguen alegres i contents amb les joguines dels Reis Mags. I la vida continúa i em recorda que ella també és un joc. I mentre hi penso dono una ullada al món del segle XXI i m’esforço en valorar el joc. Els pares, amb la complicitat dels Mags, són els responsables de la felicitat dels seus fills. Trasllado la mirada a una altra model de família i me n’adono que els jugadors del joc de la vida no sempre són feliços. Un estat polític és una gran família i la joguina d’aquest estat, els Reis l’han deixada a la finestra del President del Govern. Els Mags han complert, però el pare de la familia política fa la vista grossa. Intento entendre la pedagogia del bon govern familiar i honestament reconec que no l’entenc o no n’hi ha en la família política. És veritat que de models polítics n’hi ha i molt variats. I em pregunto, existeix una pedagogia de relacions polítiques? Reconec la meva ignorància. Si la política és l’escola de la convivència ciutadana, podem estudiar models pedagògics. A la Grècia antiga Sòcrates adoctrinava els seus alumnes passejant per la natura i dialogant. Sant Josep de Calasanç va escriure que la tendra infantesa és el temps de la bona educació de la persona. Sant Joan Bosco explicava que el millor mètode és la immersió a la piscina. El mètode Martori va fer furor per la seva qualitat pedagógica. Intentant portar la pedagogia de l’escola formativa dels infants a la de l’escola creativa de la política no hi trobo paral·lelismes fructífers i em fa la impressió que la pedagogía política només té una métoe impositiu, basat en la llei i en les forces, dites, de seguretat per fer-la complir. No existeix el mètode socràtic del diàleg, no hi ha el respecte degut al ciutadà alumne, no existeix l’esforç de tirar-se a la piscina i començar a nedar i no es trova ni rastre del mètode Montesori de respecte professor-alumne, que fou un exemple de qualitat pedagógica a Catalunya els anys anteriors a la guerra incivil.

Dóna la impressió que la pedagogia política es caracteritza pel mètode incivil dels anys de la guerra i de la potsguerra. Disssortadament, la política no segueix l’exemple de la pedagogía de cap infant sense joguines, el dies dels reis, en temps difícils. Molts ciutadans espanyols, que són els infants de l’escola política, no poden jugar com cal el joc de la vida perquè el mestre d’escola, que és el president del govern demostra amb la seva actuació una pedagogia déficitària o nul·la perquè no reben  joguines, que són els mitjans per sobreviure. Les joguines, Sr, President, mestre de l’escola política, han d’arribar a tothom i en l’escola política espanyola  no arriben a tothom. Les diades de celebracions importants, no són moments, només, de celebracions, ho són principalment d’exàmens de consciència del compliment correcte els deures dels mestres, en el nostre cas, els polítics i la responsabilitat ha de ser més exigent a mesura que el càrrec és més alt. I a l’escola política espanyola, en la celebració de les festes del naixement, de l’any nou i de reis, si ha detectat una greu feblesa qualitativa resultat d’una inexistent pedagogia.

La festa dels reis un missatge per a la història

Dos mil anys d’història mantenen el missatge. Alló veritable important no és la forma, és el fons. I el missatge de l’ofrena dels Reis d’Orient era un missatge de vida per a la convivència en pau. Parem esment en l’ofrena: or, encens i mirra. Or, el gran tresor que no és altre que la pròpia vida; encens, la fragància del benestar de les obres dels humans i la mirra, la conversió del patiment en medecina vital. Aquestes foren les joguines dels mags savis a l’infant nou nat. I aquests dons, la humanitat els ha convertit en joguines per els infants. Unes joguines que contribueixin a la vida dels grans per la capacitat de produir diners, fabricant regals per a la joia dels petits. Una joguina és or en la vida d’un nen, l’encens, és il·lusió i la mirra, el desig de ser sempre feliç en els diferents moments de la vida. I si hi pensem, encara que només sigui un dia, ens adonarem que aquest missatge és per a tothom, perquè els infants es fan grans i en l’edat madura i en la vellesa totes les persones necessiten l’or d’una vida plena, l’encens de la felicitat que produeixen les seves obres i la mirra per mantenir-se ferm també en les dificultats. Però als grans, els hi manca massa la il·lusió i l’alegria dels infants. Aquest missatge de felicitat no és constant, és efímer, com efímer és només un dia en un any. Però les joguines hi són i alló important és com s’empren i quina incidència tenen en la vida de cada dia. Ser nen per un dia no és difícil, ho és ser-ho tots els dies de l’any. Ser nen que sap jugar amb les seves joguines, vol dir lliurar l’or que és la vida en solidaritat universal, lliurar al món l’encens de la felicitat que haurien de portar les feines de cada moment  i fer del sacrifici, que és el treball, l’argument creïble de l’ésser humà. Ens caldria cada dia, a l’anar a dormir, fer una anàlisi de la jornada i ens sorprendriem tant en positiu com en negatiu. I ens avergonyiriem de l’egoïsme propi en perjudici dels altres. I és sorprenent que en una societat que oblida els valors religiosos, mantingui l’accident del missatge per enfortir l’egoïsme i oblidi la feblesa humana que es viu en el món. Per què feblesa humana és la veritat d’una humanitat majoritàriament pobre i infeliç. Quin paper hi juguen les festes dels reis? Un de molt important, mantenir el caliu, malgrat la ignorància implantada del tema pels egoïsmes. I com es viu? Si fem una ullada al món, comprovarem que va agafant cos un model de convivència que anomenen democràcia. És una presència encara feble que avança perquè hi persones que són nens que creuen en els reis i arriben a grans amb la seva creença però que han de lluitar molt perquè la majoria dels que foren nens han deixat de ser-ho i prefereixen ser grans sense il·lusions i la seva il·lusió és l’egoïsme. Per mantenir ferma la lluita és necessari la festa infantl dels reis per fer pensar als grans. Però per a la majoria dels grans, el missatge del dia dels nens només els importa per fer diners. Fan més difícil la lluita dels que creuen en les persones i les estimen.