Pedagogia de la política

Els nens i nenes juguen alegres i contents amb les joguines dels Reis Mags. I la vida continúa i em recorda que ella també és un joc. I mentre hi penso dono una ullada al món del segle XXI i m’esforço en valorar el joc. Els pares, amb la complicitat dels Mags, són els responsables de la felicitat dels seus fills. Trasllado la mirada a una altra model de família i me n’adono que els jugadors del joc de la vida no sempre són feliços. Un estat polític és una gran família i la joguina d’aquest estat, els Reis l’han deixada a la finestra del President del Govern. Els Mags han complert, però el pare de la familia política fa la vista grossa. Intento entendre la pedagogia del bon govern familiar i honestament reconec que no l’entenc o no n’hi ha en la família política. És veritat que de models polítics n’hi ha i molt variats. I em pregunto, existeix una pedagogia de relacions polítiques? Reconec la meva ignorància. Si la política és l’escola de la convivència ciutadana, podem estudiar models pedagògics. A la Grècia antiga Sòcrates adoctrinava els seus alumnes passejant per la natura i dialogant. Sant Josep de Calasanç va escriure que la tendra infantesa és el temps de la bona educació de la persona. Sant Joan Bosco explicava que el millor mètode és la immersió a la piscina. El mètode Martori va fer furor per la seva qualitat pedagógica. Intentant portar la pedagogia de l’escola formativa dels infants a la de l’escola creativa de la política no hi trobo paral·lelismes fructífers i em fa la impressió que la pedagogía política només té una métoe impositiu, basat en la llei i en les forces, dites, de seguretat per fer-la complir. No existeix el mètode socràtic del diàleg, no hi ha el respecte degut al ciutadà alumne, no existeix l’esforç de tirar-se a la piscina i començar a nedar i no es trova ni rastre del mètode Montesori de respecte professor-alumne, que fou un exemple de qualitat pedagógica a Catalunya els anys anteriors a la guerra incivil.

Dóna la impressió que la pedagogia política es caracteritza pel mètode incivil dels anys de la guerra i de la potsguerra. Disssortadament, la política no segueix l’exemple de la pedagogía de cap infant sense joguines, el dies dels reis, en temps difícils. Molts ciutadans espanyols, que són els infants de l’escola política, no poden jugar com cal el joc de la vida perquè el mestre d’escola, que és el president del govern demostra amb la seva actuació una pedagogia déficitària o nul·la perquè no reben  joguines, que són els mitjans per sobreviure. Les joguines, Sr, President, mestre de l’escola política, han d’arribar a tothom i en l’escola política espanyola  no arriben a tothom. Les diades de celebracions importants, no són moments, només, de celebracions, ho són principalment d’exàmens de consciència del compliment correcte els deures dels mestres, en el nostre cas, els polítics i la responsabilitat ha de ser més exigent a mesura que el càrrec és més alt. I a l’escola política espanyola, en la celebració de les festes del naixement, de l’any nou i de reis, si ha detectat una greu feblesa qualitativa resultat d’una inexistent pedagogia.