La mort reina de la història

Escoltava les notícies aquest matí i la presència de la mort era una constant en les diferents parts del món. Guerres, revoltes en presons, venjances, temporals d’aigua i de vent, i sancions dites de justícia. Dissortadament la mort s’ha convertit en el conseller del poder. Però què és la mort? Un fet natural que la raça humana ha pervertit. La mort i la vida tenen com objectiu caminar de la mà per a l’existència humana i valoritzar el comportament de les persones durant el seu pas per la terra. Morir no és una desgràcia és el compliment de la durada de la llibertat. Dissortadament el ser humà lliure ha convertit la mort en un instrument de domini de la lliberttat de l’altre. Des d’els principis de la humanitat fins els nostres dies matar ha estat acció d’una supodada autodefensa. Defensar-se de qué? De la pròpia llibertat. Òbviament és un dret davant d’una amenaça de mort. Però perquè es donen amenaces? Estudiar les formes de morir seria possiblement un exercici assenyat per aprendre a viure. És una veritat que la naturalesa animal té en la mort de l’altre el seu mitjà de subsistènccia. Però en l’animal racional ha d’imperar la mateixa llei? La intel·ligència superior de l’ésser humà demana una convivència diferent per a la seva subsistència. Té una capacitat que el regne animal irracional no té, la possibilitat i capacitat de relacionar-se mitjançant la paraula. I dissortadament la paraula no ha estat sempre instrument de pau, sinò de guerra. Des d’els principis de la humanitat la mort ha estat mitjà de justícia amb signes de venjança. Recordem la mort d’Abel en mans de Caín. Recordem que les guerres han estat una constant en la història des d’els seus més llunyans temps. I la guerra continúa amb milions d’anys d’història com mitjà de convivència. És per reflexionar que també en el segle XXI la sentència a mort sigui la solució de problemes que la història ens demostra no tenir solucions. Per què? Tal vegada per què el condemnat a mort es considera injustament sancionat. Amb la filosofia de la veritat de la vida i de la mort, ha entès la humanitat aquesta filosofia? És desil·lusionant trobar en llibres religiosos, com la Bíblia, comprovar la realitat de la mort violenta com un acte de justícia i no entenc que se’l presenti com acte de voluntat divina. I em refereixo concretament a les guerres, per exemple, del rei David. Però seguint aquest guió, des d’una visió huamana, quina explicació té la mort de Jesús en creu. No discuteixo el valor diví d’aquesta mort.

Em porta a pensar que la mort de les persones té dues mesures diferents: una humana, difícil d’entendre, i una divina, que li dóna a la vida una altra dimensió amb la mort, encara que sigui injusta. I em pregunto, com és que el porgrès històric de la humanitat encara no ha comprès la veritat de la mort com un valor d’una vida digna. I penso que el segle XXI encara està a anys llum per entendre-ho. I la demostració la trobem en el fet que la preocupació de tots els governs rau en el fet d’armar-se el més possible per respondre a atacs posssibles i que les forces armades siguin símbol de pau, quan en la realitat ho són de mort. La mort és una veritat tot i que Sant Pau en una de les seves cartes afirmi que no tothom morirà però que tothom serà transformat. És el missatge de quin és l’objectiu de la temporalitat de la vida. Mentre la mort sigui considerada com un càstig, i la societat l’empri com a tal, serà molt difícil entendre que és el pas d’una vida temporal a una altra d’eterna. I la manera com la justícia humana interpreta la vida i la mort, té plena vigència aquella frase del Tenorio, “què llargo me lo fiais”. Entre la vida i la mort, el gènere humà té l’instrument posat a les seves mans per entendre i obrar, i no és altre que la paraula. Hi ha paraules de vida o mort, perquè el diàleg és la solució. Senzillament penso que la vida i la mort són les germanes que donen sentit a l’existència humana. Pensem en la plenitud de la nostra vida i entendrem la veritat de la mort i a la vegada perquè la mort és reina de la història.