La dignitat de la persona

En el mare magnum de la nostra història-segle XXI- es parla sempre de valors. I s’en parla a partir de barems, masa sovint, contradictoris, de tal manera que per uns una mateixa acció  és excel·lent i per altres, un desastre. El bé i el mal conviuen.  Senzillament és una convivència fruit d’una irracionalitat. Els valors són definidors de la qualitat de l’ésser humà i tot alló altre que es valora no són altra cosa que instruments físics o psìquics que la persona necessita per definir la seva vàlua. Els autèntics valors que defineixen la personalitat són morals o ètics, no econòmics. Valorar econòmicament una persona és un insult a la humanitat perquè per valorar la dignitat humana no hi ha diners al món. I és precisament aquest concepte econòmic el responsable de la immoralitat existent, i no em refereixo en el sentit religiós, sinó en el purament humà. I no només la culpa s’ha de donar al diner, sinò també als alts càrrecs de responsabilitat. La dignitat no la dóna una presidència o un ministeri, la presidència o el ministeri exigeixen la dignitat de la persona. I només unan persona digna honorarà verdaderament el seu treball.

És irresponsable socialment i política que un president o un ministre convictes de corrupció no estiguin empresonats per no embrutar la dignitat  que representen. Dissortadament aquesta doctrina legal, que no ho és, està a l’ordre del dia a casa nostra i s’empressona a persones vàlides per la seva dignitat humana, social i política quan presumiblament algun dels empressonadors hauria d’estar-hi. Humanament també és una immoralitat valorar un jugador de futbol amb quatre cents milions d’euros per si un altre equip el vol comprar. La tàctica que amb diner tot és possible. I aquesta tàctica filosófica el poble l’experimenta i la pateix. No hi ha diners per una investigació científica per la sanitat i TV3 organitza una Marató que posa en evidència la solidaritat humana del poble català per recollir al voltant de deu milions d’euros, quan el CF Barcelona en paga cent seixanta per comprar un jugador. És més important tenir jugadors amb sous milionaris que científics que per investigar necessiten l’ajuda dels ciutadans? Veritablement el món al revés. I la culpa d’aquesta anomalia és tota de la política perquè no compleix el seu deure d’ordenador social per assolir benestar. És més interessant aconseguir alts càrrecs per poder-se comprar torres, cases o pisos milionaris que dedicar-se a que els ciutadans gaudeixin d’una vida digna i els jubilats no pateixin de si cobraran o no la paga extra.

Mentre  els polítics, sobre tot els que manen o ho han fet, es poden permetre tota mena de luxes. Amb tots els respectes, els espanyols no tenen la legislació adequada per assolir amb el seu treball el benestar a que tenen dret. Una legislació que ha estat incapaç d’evitar la corrupció que es palpa i es viu, no per què ella sigui corrupta sinò perquè els dignes corruptes la poden manipular. Em podeu dir en quin país es pot trobar unes lleis que tenen per centralitat la dignitat de l’ésser humà? Per què sincerament fent una ullada al món actual, en cap. La dignitat personal és la base de la pau i del benestar. I si en el món no n’hi ha, senzillament la conclusió cau per ella mateixa, per què la política  mundial és indigna. “De tal árbol, tal astilla”, diuen els castellans i la Bíblia “pels seus fruits els coneixereu.”