La lei, servidora del model democràtic, ha d’estar sempre al
servei de la gent i quan un problema interfereix entre la voluntat popular i la
llei, aquesta ha d’estar sempre al costat de la gent i buscar solucions a la
convivència. No entenc que un servidor es converteixi en amo. Fent una referència
a la religió, l’evangeli ens diu que on hi ha amor és sobrera la llei. La
voluntat popular és la manifestació de l’amor a la democràcia. Quan la política
que ha d’estar al servei de la democràcia no troba altra solució que la sanció
significa que ha prescindit del primer mandat, la paraula. Francament quan vaig
escoltar les paraules de Mariano Rajoy que immediatament portaría al
Constitucional la proclamació de Puigdemont com a President de la Generalitat
absent a Brusel·les, vaig sentir una punxada al cor que em deia, Joan, ara més
que mai amb la independència endavant perquè és la solució democràtica al dret
a gaudir de la teva llibertat. Francament, malgrat estic convençut que la independència
serà un fet i el futur de Catalunya, no puc oblidar la negra nubolada que s’esten
sobre Catalunya provinent de l’Estat Espanyol i d’Europa. I la nubolada és
densa i amenaça tempesta amb capacitat de fer mal. I no sempre l’aigua, que és font
de vida, la respecta i causa destrosses. La manipulació, protegida per la nubolada
suposament legal, pot fer molt de mal a Catalunya. Pot fer i n’ha fet. Però des
de la suposada democràcia legal espanyola és incomprensible que una gran
majoria d’espanyols amb el seu DNI pateixin els efectes de temporals a nivells
polítics, legals, culturals, laborals, socials i també religiosos. On és la
democràcia en aquest país. La política com l’economia en una democràcia han de
ser servidors de les persones i no és compleix. És vergonyós que s’estipuli amb
els sous de la gent sense feina posant el límit de les ajudes a mnenys de mil
euros i algunes no arriben a cinc cents, quan alló que fan els polítics és
gaudir d’un emolument molt superior sense pensar que primer haurien de treballar
perquè tothom en gaudís d’un de digne. Un país de sous mileuristes és un país
defensor de la indignitat perquè posa la dignitat en el tenir diner. El primer
càrrec de les persones és el de viure no el de governar i no es compleix. I alló
pitjor és que la lllei ho permet. És molt dolorós que un jove et demani ajuda
al bell mig del carrer i no el puguis ajudar per què tu tampoc gaudeixes de
mitjans per poder-ho. I dissortadament aquest panorama es va estenén. On són
els polítics responsables del benestar
de tots els seus ciutadans? Dissortadament malgastant els diners que
haurien de destinar a la dignitat de les persones i el dediquen a fer més
visible la indignitat del poder. Per desgràcia no menteixo, és alló que la gent
palpa i pateix al comprovar que els seus bens es destinen a indemnitzacions que
el Tribunal Constitucional ha desautoritzat. És lamentable patir una política
incapaç de generar riquesa perquè aixuga les fonts en el seu orígen. Un exemple,
els greus problemes de la cultura per subsistir i sense subsistir no pot
generar riquesa. I tot es deu a una verdadera conxorxa entre el poder i el gran
capital que han prostituit els seus objectius. Ho demostra la judicialització
de la corrupció regnant del diner. La llei protegint de veritat la democràcia
donarà una empenta molt important a la producció de riquesa. Peró cal un reciclatge
polític en profunditat. Catalunya en la defensa de la seva independència marca
el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada